Hans-Jörg Mayer, nascut el 1955, ens condueix a un viatge de pallassos cruels i feliços, blue bean babies, soldats blanc i negres de la RFA, vagues ones i horitzons tendres – totes les seves obres són odes agredolces a la vida, tracten sobre el desemparament, la histèria extrema, i els seus gestos ho posen tot en perill al mateix temps – una i altra vegada. Les més humils malediccions porten als més bells dibuixos de reconciliació. És la vida, no és fàcil ni còmoda, mai, però sempre és veritable.
Carsten Fock, nascut el 1968, tracta la temàtica de la religió, la transcendència, fins i tot un ull interior, o potser un tercer ull. Se situa sens dubte entre la iconografia cristiana i l’art outsider, deixant de banda els romanticismes i esperant extremar l’expressivitat i la còlera; la còlera crua, amb la seva recerca hipnòtica encara atònita. El seu diàleg s’enfronta a diari amb la història de l’art, especialment amb les postures alemanyes. Fock és un mar de preguntes a la recerca d’una alenada d’aire, Fock té una calma irritant, i evita les respostes que no solucionen res, no conten res.
Tjorg Douglas Beer, nascut el 1973, anàrquicament el seu vocabulari és bel·ligerant i delata les exageracions dels mitjans de comunicació i les estructures polítiques i socials. Mai no prendrà un to moralista; debem intentar concentrar-nos en el silenci en contemplar la seva obra, malgrat la cacofonia visual. És atractiu i a la vegada ofensiu. Sembla desig però és dolor… no obstant, cal atrevir-se a entrar en aquest desagradable laberint.
Marc Brandenburg, nascut el 1965, observa amb atenció l’aspecte frívol del món de l’art, frivolitat que serveix com a metàfora de les tendències racistes i sexistes de les classes altes occidentals. La seva temàtica s’inspira en la vida nocturna, ja que la nit esborra les diferències de color de la pell o del que alguns anomenen raça. Aquestes incursions nocturnes li permeten respirar lliurement, i deixar de pensar en les diferències inventades pels homes. Aquestes incursions nocturnes li han permès trobar els seus protagonistes, persones al límit de la societat, amb idees neo-humanistes que els hi ha fet deixar enrere esquemes rígids i conservadors. Ser diferent no significa ser víctima – i els seus dibuixos semblen dir-ho molt clarament.
Comissariat per René Schmitt