El doble no existe, 2016

 

Rere totes les nostres accions i voluntats sempre hi ha una sospita. Algú no deixa d’observar-nos des de nosaltres mateixos, algú que no descansa mentre dormim, que apareix en els lapsus i en els actes reflexes, que ens jutja constantment, que ens pren com a ostatges en estats alterats. Qui és aquest altre?

 

El doble és la crítica més incisiva a l’autoproclamada integritat del jo. Provoca pugnes i discussions en camps que van des del filosòfic al social. El doble és una projecció del jo o una entitat amb les seves pròpies intencions? Qui governa el subjecte? És un efecte neuronal o una construcció simbòlica? Per què aquest doble no desapareix? És una qüestió mitològica? Dicotomia o multiplicitat?

 

El projecte d’Erick Beltrán, que es mostrarà en dos espais, Galeria Joan Prats i Joan Prats Warehouse, reuneix treballs i investigacions realitzats entre 2014 i 2016, com una mena d’assaig visual o “Bilder Atlas” (atles icònic), un diàleg emulant el que s’estableix entre conscient i inconscient.

 

Erick Beltrán (Ciutat de Mèxic, 1974) viu i treballa a Barcelona. Ha participat a exposicions internacionals com Bienal de São Paulo (2014 i 2008), Of Bridges and Borders, Valparaíso, Xile (2013), Tapei Biennial (2012), Biennale de Lyon (2011), Manifesta 8, Múrcia (2010) i Trienal de Puerto Rico (2009 i 2004). Entre les seves exposicions individuals recents destaquen The Fallen Tree, Kadist Art Foundation, San Francisco (2015), Atlas Eidolon, Museo Tamayo, Ciutat de Mèxic (2014), Piezas de juego, Thyssen-Bornemisza Art Contemporary, Viena; The Witgenstein Archives/Gallery Volt, Bergen, Noruega (2013), La part abyssale, Centre d’art Contemporain La Synagogue, Delme, França (2012), The World Explained, Tropenmuseum, Amsterdam (2012), Modelling Standard, FormContent, Londres (2010), Tolv/Zeigarnik effect, Malmö Konsthall, Suècia (2009), Ergo Sum, Museo Experimental El Eco, Ciutat de Mèxic (2006), Punch – Drunk, SMAK, Gant, Bèlgica (2005). Ha exposat a centres nacionals i internacionals com New Museum, Nova York; CCA Watis, San Francisco; MALBA i Fundación Proa, Buenos Aires; Castello di Rivoli, Torí; WUK Kunsthalle Exhergasse, Viena; Bildmuseet, Umeå, Suècia; Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Fundació Tàpies, Barcelona; MUSAC, León; cGac, Santiago de Compostel·la.

El doble no existe / El doble de las mil caras

Un chamán dejando escapar su alma en forma de un perro.

Un paciente observando como lo operan mientras levita en medio del quirófano.

El súcubo que no nos deja respirar durante el sueño

Una persona velando un espejo al morir alguien en casa.

El homúnculo operando desde un cuarto de control.

Mr. Hyde atacando al Dr. Jekyll.

El hombre lobo robando la próxima cosecha al demonio, para darla a los hombres.

El diablo componiendo una sinfonía a Tartini.

Policías destruyendo las matrices de billetes falsos.

Bonnet mirando unas mujeres de 10 cm de estatura peinadas estilo siglo XVI, entrando en su habitación.

Un artista pintando un cuarto secreto donde se pudre el rey.

Una mujer atacada por su propia mano.

El médico del rey tomando los signos vitales de un muñeco, al cual le da tratamiento.

Franco acariciando la mano de Santa Teresa.

Una piedra enterrada a cambio del marinero que nunca regresó.

Zeus metamorfoseándose en Anfitrión y Mercurio en su ayudante Sosias para seducir a una mortal inalcanzable.

Ese individuo que nos observa por detrás del hombro.

Unos perros jugando al póker y un sátiro tocando la flauta

Dos serpientes que son un cráneo humano, que es una diosa guerrera, que mata a sus 400 hermanos desde el vientre de su madre.

 

¿Qué es lo que hace mover nuestros órganos más allá de una decisión consciente?

¿Por qué no podemos controlar nuestros sueños?

¿Por qué existe la sensación de que nuestra consciencia habita dentro de un cuerpo y no es el cuerpo?

¿Por qué al morir algo queda y algo se va?

¿Quién es el que habla durante estados alterados de consciencia?

¿Por qué podemos escuchar una voz dentro de nuestra mente?

¿La duplicación de algo implica la falsificación de un original?

¿Por qué lo único representa un valor de verdad?

¿Cómo se construye la idea de oficialidad?

¿Cómo permean estos órdenes conceptuales a una organización de personas?

¿Cómo es que la concentración de verdad implica fuerza física en el mundo?

¿Qué es lo que define el límite de una unidad?

¿Qué sucede cuando un cuerpo habita otro cuerpo?

¿Qué pasa cuando un cuerpo no se sujeta a la narrativa temporal?

¿Por qué es que el más allá se nos aparece en forma de espectros, demonios e infiernos?

¿Bajo qué circunstancias nos podemos ver a nosotros mismos fuera de nosotros mismos?

¿Cuándo el hombre se percibe a sí mismo como una unidad?

¿Cuándo es que el hombre se convierte en lector del universo?

¿Cómo es que se pueden hacer viajes extra-corporales?

¿Qué relación tienen las hadas, las brujas, los zombies, los vampiros, con el mundo del doble?

¿Se puede hacer callar a los dobles?

 

El yo del hombre es la unidad bajo la cual todo se ordena y clasifica. Sin embargo dentro de esa psique siempre queda una duda, una fractura que hace asomar otra cosa un poco más allá, es algo que niega su independencia e inefabilidad.

 

La forma que tiene la unidad para entender al universo en toda multiplicidad es la de la creación de un alter ego que le regrese la mirada.

 

Erick Beltrán

12-habitar-el-vacio

Comissariat per Ramón Castillo

 

L’exposició Habitar el vacío, comissariada per Ramón Castillo, reuneix per primera cop quatre artistes xilens,

 

Alfredo Jaar, Iván Navarro, Fernando Prats i Raúl Zurita, a la Galeria Joan Prats de Barcelona.

 

Els quatre artistes, des de diverses aproximacions conceptuals, sensibilitats i ideologies estètiques, realitzen obres de denúncia o crítica davant tragèdies humanes succeïdes a diferents parts del món, amb un llenguatge que força el límit del visual i textual, a través de diversos dispositius editorials, materials i tecnològics. Aquesta dimensió extrema de les seves investigacions esdevé la metàfora del títol Habitar el vacío: l’art com a forma de superar l’aïllament o la falta de empatía entre les persones.

 

Les seves obres conflueixen en la generació d’un estat d’alerta de l’espectador-lector enfront d’afers territorials, econòmics, polítics i socials que afecten els habitants de diversos llocs del planeta on l’esperança esdevé un gest revolucionari. Presentem la investigació visual i textual dels quatre artistes que desafien l’absurditat i l’informe de l’experiència contemporània.

 

Raúl Zurita (Santiago, Xile, 1950) viu i treballa a Santiago, Xile. La seva obra es veu marcada per la Dictadura Militar, durant la qual fou detingut i torturat. La poesia, la performance i les intervencions urbanes formen part d’un repertori d’accions que ha desenvolupat de forma crítica, creativa i interdisciplinar. Raúl Zurita alterna el seu treball literari, recitals poètics i el seu treball docent a la Universidad Diego Portales i a Harvard. Ha obtingut importants reconeixements com el Premio Nacional de Literatura de Xile, el Premio Pablo Neruda, el Premi Pericle d’Oro d’Itàlia, les beques Guggenheim i DAAD, entre d’altres.

 

Fernando Prats (Santiago, Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. Ha participat en exposicions internacionals com Biennal de Venècia, representant Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); Biennal de Canàries (2009); Triennal de Xile, (2009) i Exposició Universal de l’Aigua, Saragossa (2008). Ha exposat la seva obra a centres d’art internacionals com Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Miró, Barcelona o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago, Xile.

 

Alfredo Jaar (Santiago, Xile, 1956) viu i treballa a Nova York des de 1982. Aquest artista, arquitecte i cineasta ha exposat la seva obra a centres d’art de tot el món i ha participat a biennals como la Biennal de Venècia (1986, 2007, 2009 i representant Xile en 2013), la Biennal de São Paulo (1987, 1989, 2010) i la Documenta de Kassel (1987 i 2002). Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades al New Museum de Nova York, la Whitechapel gallery de Londres, el MACRO Museo d’Arte Contemporanea Roma, el Moderna Museet d’Estocolm, i el Museum of Contemporary Art de Chicago. És premi nacional d’art de Xile.

 

Iván Navarro (Santiago, Xile, 1972) viu i treballa a Nova York des de 1997. Ha participat en exposicions internacionals com Biennal de Venècia, representant Xile (2009), Prospect2 de New Orleans (2011), biennal de l’Havana (2012) i The Disappeared/Los Desaparecidos, exposició organitzada per North Dakota Museum of Art i que va itinerar per Nord i Sud Amèrica des de 2005 fins a 2009. Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades a Matucana 100, de Santiago, Xile (2015 i 2007), Museum of Contemporary Art, Aukland, Nova Zelanda i Sydney, Austràlia (2015), Frost Art Museum de Miami (2012).

 

 

A la inauguració hi assistiran els artistes.

S’ha editat un catàleg amb motiu de la mostra.

 

Alex

Alex és un personatge fictici creat per l’artista Pauline Bastard. Amb l’ajuda d’una antropòloga, un advocat, una psicoanalista, una estilista, una decoradora i una guionista, Alex ha estat imaginat i seguit durant més d’un any en el seu procés d’inserció en la vida real, enfrontat a la construcció de la seva existència social, administrativa, afectiva…

 

El muntatge expositiu evoca un interior domèstic, on es disposen mobiliari i objectes personals d’Alex, al costat de sis vídeos que narren la vida del personatge, des de la seva gènesi als seus ‘primers passos’.
El càsting per escollir a Alex, les reunions de l’equip de professionals, els moments de la construcció d’un personatge sense passat… assistim a fragments de l’inici d’una existència, el procés de creació, no d’un avatar, sinó d’una persona de carn i ossos i els seus passos per afrontar les relacions socials urbanes. El resultat és un experiment fílmic, ni ficció, ni documental, desenes d’hores de pel·lícula són les proves de l’existència d’Alex.

 

Amb aquest projecte Pauline Bastard planteja una sèrie de preguntes. Com manipular la forma creativa? Com manipular el natural i el sobrenatural sense caure en el caos?
Alex parla de la construcció de la identitat, de la nostra societat. Qui és Alex?

 

Pauline Bastard crea narratives complexes desenvolupades a través d’instal·lacions, pel·lícules i escultures que contenen i es refereixen als seus experiments. A través de col·laboracions amb diferents professionals, qüestiona la construcció del jo i el seu lloc al món contemporani. Pauline Bastard crea històries, fa que succeeixin, utilitzant situacions com a tema i prenent experiències aparentment irrealitzables com a material per a la seva producció.

 

Alex ha estat guardonat per l’Audi Talent Award i ha rebut el suport del CNAP, Centre National des Arts Plastiques, (2015).

 

Pauline Bastard (París, 1982) ha participat en exposicions individuals i col·lectives internacionals entre les quals destaquen Supernaturel, Fondation Ricard, París (2014), The Imminence of Poetics, 30 Bienal de São Paulo (2012), 8 Bienal do Mercosul, Porto Alegre (2011). Es va formar a l’escola de Belles Arts de París i a MFA Studio Art, New York University.

marcaccio-family-group

Presentem a Galeria Joan Prats la nova exposició de Fabian Marcaccio Family-Group-Cluster-Swarm,  amb la seva obra recent, pintura tridimensional que es comporta com escultura i instal·lació.

 

Com a punt de partida de l’exposició, Marcaccio investiga específicament el significat de família, grup, clúster i eixam en la societat, així com en la pintura mateixa. L’espectador s’introdueix, a la primera sala, en una instal·lació pictòrica en forma d’eixam, fins accedir a la sala principal, on una família, grup, clúster d’obres en 3D i de pintures sobre corda semblen explicar una història.

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines. Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

 

Fabian Marcaccio va néixer a Rosario, Argentina, en 1963, i viu i treballa a Nova York des de 1986. Ha participat en exposicions en centres i museus internacionals. Entre les seves exposicions recents destaquen Paintant Stories a Casa Daros de Rio de Janeiro (2014), Variants al Centro Atlántico de Arte Moderno CAAM de Las Palmas de Gran Canaria (2013), Some USA Stories al Museen Haus Lange / Haus Esters de Krefeld, Alemanya (2012), The Structural Canvas Paintants al Lehmbruck Museum de Duisburg, Alemanya (2012) i al Georg Kolbe Museum de Berlín (2011). El 2011 va rebre el premi d’escultura Bernhard Heiliger.

vst_nagw

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn a pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen.

 

Els seus projectes, estructurats al voltant de personatges o agents catalitzadors, es caracteritzen per ser de llarga durada i desenvolupar-se en diferents fases i manifestacions. Dins d’aquesta constel·lació de personatges cal destacar el treball amb Lawrence d’Aràbia i amb el fotògraf Harold Edgerton, que li permeten parlar d’eixos temàtics transversals en la seva obra, com la figura del pioner i de l’estranger.

 

Els seus treballs escultòrics estan estretament lligats als seus projectes audiovisuals. Molts dels elements que utilitza, com decorats i atrezzo, per a les seves pel·lícules funcionen posteriorment com escultures i viceversa. Teresa Solar explora la doble naturalesa d’aquests elements, visitats a través de la mirada parcial de la càmera i que, posteriorment, cobren una nova entitat a la sala.

Vilafranca del Penedès, Barcelona, 1963

Viu i treballa Barcelona

 

 

Des de 1990, Eulàlia Valldosera està desenvolupant una obra multidisciplinar a partir del treball amb tinta, fotografia, performance, instal.lació i vídeo.

 

Se serveix de llum, ombra, reflexió i moviment per crear moments centrats en arquetips femenins: l’entorn domèstic, objectes quotidians i els llocs específics que creen aquesta intimitat, la maternitat, el cos i la mirada masculina. En resposta a la posició de l´objecte d’art com part de l’economia de mercat, empra el seu propi cos com punt de partida per a les seves creacions. Eulàlia Valldosera creu que existeixen tabús entorn a la corporalitat, particularment a Europa.

El cos femení serveix com a mitjà d’identificació, un tema de bellesa, de reproducció, contaminació i decadència. Però també és una màquina carnosa que ha de ser netejada i alimentada.

L’enfocament també pot canviar del cos als objectes que ho envolten. Els objectes es converteixen en `mediadors socials´ en les seves instal.lacions: parlen sobre la cultura, el desig, les emocions i la vida quotidiana de les persones que els adquireixen. La llum implica també un costat fosc, el significat ocult dels objectes. En el món d’Eulàlia Valldosera, les ombres, com anti-objectes, fan referència a un subconscient col.lectiu.

The Trip, 2009-2010

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

 

 

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

 

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

 

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Firing Squad Wall, 2012

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

lasurt-lola-biblioteca-arus

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Conquest Drawings, 2014

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

études cliniques ou artistiques, 2007

Achim, Alemanya, 1984

Viu i treballa a Hamburg

 

 

Annika Kahrs és una artista resident a Hamburg que treballa principalment amb vídeo, performance i fotografia.

 

En la seva obra, Annika Kahrs examina representació i interpretació, interessant-se per les construccions socials i científiques, i per les relacions orgàniques evolucionades com les que s’estableixen entre humans i animals. Les seves pel·lícules oscil·len entre posades en escena òbvies i l’observació estil documental; una característica distintiva de les seves pel·lícules és que l’artista mai no s’amaga en el film, fins i tot quan la seva presència només es revela en una breu mirada d’un actor o actriu envers la directora. Això mostra un apropament particular a l’entorn que sembla quasi guiat per un procés matemàtic.

 

Els vídeos d’Annika Kahrs són com coreografies composades. La música sovint juga un paper important, no només representada pictòricament o a la banda sonora, sinó també convertida en imatge; a través de la seva selecció i els ajustos realitzats durant el procés d’edició, la partitura esdevé cinema i, posteriorment, la pel·lícula com a partitura pot esdevenir una altra pel·lícula en la ment de l’espectador.

Lliris blancs, 1988

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Vegetal animal, 2018-2020

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

congost-carles-wonder

Olot, 1970

Viu i treballa a Barcelona

 

 

L’obra de Carles Congost es situa entorn a la construcció de la personalitat i els codis de conducta i es caracteritza per la re-elaboració d’estereotips cinematogràfics, fotogràfics, musicals, etc. El seu treball es desenvolupa de forma acord en diferents disciplines –fotografia, vídeo, so i dibuix– incorporant al seu torn un tractament clàssic i irònic de la imatge.

 

El món de l’art constitueix una de les temàtiques que Congost ha incorporat en la seva obra recent, a partir de posades en escena molt teatralitzades que qüestionen els mecanismes, dinàmiques, estereotips, etc. del propi àmbit artístic.

The Interior and the Exterior - Noah Purifoy, 2014

Londres, 1956

Viu i treballa entre Londres i Níjar (Almeria, Espanya)

 

 

Hannah Collins és una de les artistes pioneres en la utilització del gran format en la disciplina de la fotografia. Es va donar a conèixer en l’escena internacional a principis dels anys 90.

 

Si bé la grandària de les peces era monumental, sovint el tema retratat era de naturalesa íntima i pròxima a l’espectador, incorporant una reflexió entorn de la fugacitat del temps present i la seva pervivència a través de la memòria dels llocs.

 

Quant a la utilització del video i de les instal·lacions de múltiples pantalles que ha iniciat en els últims anys, Collins persisteix i amplia el seu interès per aquells llocs i gents que habiten en els límits, en els marges de la societat. En aquest sentit els moviments migratoris o les comunitats gitanes han estat alguns dels temes explorats recentment en els seus treballs. Aquí, la imatge resultant se situa entre el documental i un treball actoral precís.

civera-victoria-ensimismamiento

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

01-cabello-carceller-el-estado-de-la-cuestion

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Alex

París, 1982

Viu i treballa a París, França

 

Pauline Bastard crea narratives complexes desenvolupades a través d’instal·lacions, pel·lícules i escultures que contenen i es refereixen als seus experiments. A través de col·laboracions amb diferents professionals, qüestiona la construcció del jo i el seu lloc al món contemporani.

 

Pauline Bastard crea històries, fa que succeeixin, utilitzant situacions com a tema i prenent experiències aparentment irrealitzables com a material per a la seva producció.

alcaraz

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.