Category Archives: 2020

Cabello/Carceller

 

Text sobre l’exposició de Pablo Martínez (Valladolid, 1979. Cap de Programes al MACBA, Barcelona)

 

Visita en 3D

 

Podcast Radio web Macba

 

Ens complau presentar la tercera exposició de Cabello/Carceller a Galeria Joan Prats, titulada I Am a Stranger, and I Am Moving, en la qual mostrem obres recents: dibuixos, instal·lació, vídeo i fotografies.

 

L’exposició es planteja com el capítol d’un assaig la temàtica central del qual gira entorn del vídeo Movimientos para una manifestación en solitario i que inclou també altres temes presents en els dibuixos de Notas al pie i les fotografies. Aprofundeix en qüestions fonamentals en l’obra de Cabello/Carceller com la solitud amb la qual conviu qui dissenteix de les majories, la necessitat de mantenir una postura crítica bel·ligerant en la defensa del dret a les llibertats d’elecció i de transformar el limitat règim d’afectivitats en el qual ens movem.

 

El títol de l’exposició és una cita de l’última conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de SIDA el 1992 que fa referència a la sensació d’estranyesa que acompanya al cos malalt, però també a un cos menyspreat que la societat preferiria expulsar. David Wojnarowicz és un dels i de les artistes que apareixen en els dibuixos i collages de Notas al pie, que trobem a la primera sala, juntament amb Tórtola Valencia, Pedro Lemebel, Agustina González López i Hélio Oiticica. Cabello/Carceller posen en contacte passat i present, parlant de qui ha qüestionat amb els seus cossos l’heteronorma, des d’una dissidència que ha estat capaç de transformar malaltia, rebuig i, fins i tot, odi en poesia.

 

Per aquest odi va ser afusellada Agustina González López a Granada, en els mateixos dies que Federico García Lorca, i oblidada després. Va ser ella qui va definir com a “bogeria social” la persecució i ridiculització que va patir per les seves diferències. Tórtola Valencia va viure la seva sexualitat el més obertament que la seva època li va deixar, alliberant el seu cos i, a la vegada, els cossos, en una cerca de noves formes d’expressivitat física. Pedro Lemebel es va atrevir a enfrontar-se al carrer a la dictadura xilena, però també als sectors més rancis de l’esquerra marxista, recelosa davant la força revolucionària de la travesti, davant el seu qüestionament de l’ordre patriarcal i la seva obligatòria conformitat de gènere. També Hélio Oiticica, un anarcoartista, va ser pioner d’unes pràctiques relacionals que va voler carregar de continguts revolucionaris, reunint les estètiques de les avantguardes russes amb els cossos dansaires de les faveles, en una festa de color i expressió lliure, com són els Parangolés.

 

El vídeo Movimientos para una manifestación en solitario presenta un cos que esdevé una manifestació en ell mateix, un cos rebel que qüestiona les normes identitàries, amb moviments, actituds, maneres d’estar possibles en l’acció de reivindicar-se políticament. Aquest cos es troba sol, però apoderat en la consciència que la seva presència és en ella mateixa una presència transformadora, la feminitat de la qual li dóna força alhora que seria la causa de la seva marginalització social. La performer sosté una pancarta que està present en l’exposició i que cita un fragment d’una coneguda frase de Baruch Spinoza, Lo que puede un cuerpo, que ha obert la porta a la sustentació filosòfica de la teoria dels afectes.

 

primer-linea-captura-de-pantalla-2020-04-14-a-las-20-20-09

Video d’introducció a l’exposició

Visita virtual 3D

 

Ens complau presentar la setena exposició a Galeria Joan Prats de Fernando Prats, titulada Primera Línea, en la qual mostrem el seu treball més recent, realitzat en el context de les protestes ocorregudes a Xile durant els mesos d’octubre i novembre de 2019.

 

L’obra de Fernando Prats està determinada per la relació amb l’energia de la naturalesa i el territori, arrelada en els vincles que estableix fonamentalment amb el seu país d’origen, Xile. La serralada dels Andes, el desert d’ Atacama, l’oceà Pacífic i l’Antàrtida, així com la memòria, són nexes ineludibles i constitutius del seu treball, convertint el paisatge de Xile en el seu llenguatge poètic i pictòric des d’una pràctica contemporània. Basada en la constant observació del context, la naturalesa, l’ésser humà i la seva intervenció en situacions crítiques, l’obra de Fernando Prats s’entén des del concepte de “geologicitat pictòrica”, és a dir, la pintura com a agent mobilitzador, una superfície activa que funciona a través de capes que s’obren a nous desplaçaments. Es percep d’aquesta manera com un procés que transforma el llenguatge de l’obra des d’una perspectiva allunyada del racional, buscant un espai de creació lliure de judici que considera l’atzar com una força reveladora. La utilització del fum com a element primordial en el seu treball, una materialitat d’ús ancestral, permet a través d’un procés tècnic original, capturar les petjades i pulsacions que esdevenen en la pintura.

 

El 18 d’octubre de 2019 Xile va ser commocionat per un veritable terratrèmol social que començaria a declarar-se com “el despertar de Xile”, convertint-se en la crida més eloqüent, després de la dictadura, a un canvi profund del model econòmic neoliberal i cultural del país. En aquest context, i tal com ha estat el mètode de treball de Fernando Prats, l’artista es va introduir dins l’espai principal de les manifestacions de Santiago, vivint en primera persona una experiència que li va permetre d’enregistrar el moviment i confrontació de la Primera Línea. La materialitat, el paisatge social, la superposició dels cossos en resistència, els llenguatges visuals i la paraula construeixen una cartografia de ressonàncies, signes i pulsions de la memòria d’un país.

 

“ “Chile despertó” és la consigna que des del 18 d’octubre del 2019 va començar a recórrer com una reguera els carrers i places del país, entapissades d’improvís per una multitud que va emergir dels més diversos racons per a desempolsar un idioma oblidat -l’idioma de la dignitat- i posar en escena l’instant creatiu d’una potència destituent (…)

 

És el que sembla exhibir l’obra de l’artista Fernando Prats, el treball del qual ha intentat, des dels seus inicis, captar aquest instant particular en el qual uns certs materials en rebel·lió (físics, geogràfics, domèstics) es vinculen els uns amb els altres alliberant l’energia del país. Ho percebem de manera palpable en aquesta nova mostra, Primera Línea, una mena de petit atles visual en moviment en el qual fragments de textos, imatges, consignes, emblemes i cossos donen forma als agitats dies d’una comunitat que trasllueixen l’instant artístic que precedeix tant al guió de la història, com al que és propi del fer estètic.

 

L’exemplar diari visual que Prats traça -pictòric i articulat per mitjà del registre i el vídeo- fa l’efecte de complir d’aquesta manera amb dos objectius crucials: despullar d’una banda la visualitat en brut que durant la revolta de Xile forgen els monuments intervinguts, el foc de les barricades, les llambordes arrencades de les voreres, la bandera reescrita i els cossos en lluita com a part d’una pràctica performativa que s’anticipa a la manera de fer singular de l’artista, mostrant d’altra banda que l’energia extrema que la seva pròpia obra allibera no és part de la musa que visita al creador en silenci, sinó el poder subterrani d’unes imatges tretes del confí d’una multitud creadora. Amb això es mostra Prats un decidit amic dels qui lluiten pels seus drets, i no dels qui defensen els seus privilegis.”

 

Fragments del text “AHORA. Acerca de Primera Línea, de Fernando Prats” de Federico Galende (Rosario, Argentina, 1965). 

 

 

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona. La seva obra és coneguda per les accions o expedicions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Illa Elefant, Antàrtida (2011), Acción Lota, acción Géiser del Tatio, acción Salar de Atacama, acción Mina a Rajo Abierto (2006) o Congelación, glacera Collins, Antàrtida xilena (2002).

 

Ha rebut distincions com la Beca John Simon Guggenheim Foundation (2007); artista residente en la Kunst-Station Sankt Peter Köln, Colònia (2003); Beca d’Honor President de la República del Govern de Xile (1997-2000); Premi especial Pilar Juncosa i Sotheby’s (1994) o el Premi ‘Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals’ (2010).

 

Ha participat en exposicions internacionals com la Biennal de Venècia, representant a Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); la Biennal de Canarias, la Triennal de Xile (2009), ‘Exposición Universal del Agua’, Saragossa (2008), Espace Culturel Louis Vuitton, Paris, Fundació Joan Miró, Barcelona (2011); o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile (2004), entre altres.

 

Compta amb obres significatives en l’espai públic, com  Pou de Llum, instal·lada a la Balconada de Manresa (2008); Acción Medular en homenatge al General Carlos Prats González (2017) instal·lada com a obra permanent al Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos de Chile o Su vertical nos retiene, obra monumental edificada al Parque Metropolitano Los Cerrillos, Santiago de Xile, gràcies a un concurs públic convocat pel Ministerio de Obras Públicas de Chile per la COP25 (Cimera del canvi climàtic) que s’havia de celebrar a Santiago de Xile el desembre de 2019. Actualment l’Ajuntament de Barcelona ha encarregat a l’artista la realització d’un projecte monumental a la Plaça Pablo Neruda de la ciutat en homenatge a la labor d’acolliment dels exiliats republicans liderada pel poeta.

 

Fernando Prats acaba de resultar guanyador de la tercera edició de la convocatòria per realitzar intervencions artístiques a ‘Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria, Museo Nacional de Colombia’, amb el projecte ‘Aún tendría que haber luciérnagas’.

 

 

* Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

madoz_sin-titulo-manos-exposures

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #03Les mans

La tercera proposta gira entorn de la mà, la part del cos humà més vinculada a la creació artística juntament amb els ulls i que al mateix temps ens serveix per comunicar i relacionar-nos, igual que la paraula.

Reuneix obres d’Erick Beltrán, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Hannah Collins, Enzo Cucchi, Chema Madoz, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Perejaume, Marcel Rubio Juliana i Julião Sarmento.

Les nostres mans estan prenent un inusitat protagonisme en aquests últims mesos a causa del seu paper en la transmissió de virus. Tocar les coses, tocar-nos la cara, tocar altres mans ha passat a ser perillós, les mans ara es veuen obligades a cobrir-se amb guants, a rentar-se constantment, a no tocar, ni tan sols per a saludar.

Però hem vist com la seva presència ha estat una constant en moltes obres artístiques, des de l’art prehistòric fins als nostres dies, per la seva varietat formal i simbòlica.

El llenguatge no verbal dels gestos posa en evidència la relació entre la mà i la ment. En les obres que presentem, els gestos de la mà expressen diferents estats d’ànim, sentiments, actituds o emocions des de por o pena fins a sensualitat o complicitat. A vegades, com ocorre per exemple en treballs de Julião Sarmento, la seva representació al·ludeix a la totalitat del cos humà.

Els gestos de les mans també remeten a les convencions socials, esdevenen així, una representació de la condició humana en estreta relació amb la cultura i l’expressió. Com es posa de manifest en algunes obres de Muntadas, aquesta figura retòrica pot definir ambició, consens, imposició, autoritat o poder.

Aquesta exposició es podrà veure fins el 30 de setembre.

Accés a l’exposició

think-about-portada

JORDI ALCARAZ, PAULINE BASTARD, ERICK BELTRÁN, ALFONS BORRELL, CABELLO/CARCELLER, CABRITA, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, CARLES CONGOST, LUIS GORDILLO, ANNIKA KAHRS, LOLA LASURT, FABIAN MARCACCIO, ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA, MUNTADAS, JAVIER PEÑAFIEL, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, FERNANDO PRATS, CAIO REISEWITZ, MARCEL RUBIO JULIANA, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ 

 

 

“Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes”    Perejaume

 

La primavera ha estat marcada per una transformació radical de les nostres maneres de desplaçar-nos, relacionar-nos i intercanviar. De sobte, tot ha canviat. La nostra percepció de les coses quotidianes i també de les més rellevants es veu qüestionada. El que ens semblava essencial passa a no ser-ho. Ens hem adonat de la precarietat de la vida, hem conegut la importància de la solidaritat, de la família, dels nostres éssers estimats, del nostre entorn. També la natura i el medi ambient han pres el protagonisme que no tenien.

 

Davant d’això, ens hem atrevit a demanar als artistes de la galeria que participin en aquesta exposició que ara presentem, amb els treballs que han realitzat durant aquest temps d’aïllament social. Són respostes diverses a una mateixa pregunta, tenen en comú l’ús del paper com a suport, habitual per a alguns –com Victoria Civera o Perejaume–, inèdit per a altres–com Hannah Collins o Annika Kahrs–. 

 

La realització d’aquestes obres ha pogut esdevenir una via d’escapament, una eina per continuar treballant malgrat les dificultats i, a la vegada, permeten al públic introduir-se en la intimitat dels estudis i dels caps dels seus creadors. Són, en gran part dels casos, obres fetes a casa, amb les eines de casa, testimonis d’un moment únic i, esperem, irrepetible.

 

Pensa en la mida de l’univers, després renta’t les dents i vés a dormir’ pren el títol d’una obra de l’artista Annika Kahrs. A partir de l’humor, ens convida a reflexionar sobre l’equilibri entre els nivells micro i macro i sobre la recerca de sentit i d’identitat dins de l’univers insondable del qual formem part, reflexions totes aquestes que esdevenen fonamentals en el context actual.

 

El resultat d’aquesta exposició ha estat una sèrie d’obres molt diverses. En alguns casos, veiem que les temàtiques que preocupaven als artistes, abans de la pandèmia, han mantingut el seu protagonisme o, inclús en d’altres, mostren fragments del seu procés de treball i estan vinculats a projectes futurs.

 

En d’altres casos, trobem propostes que parlen directament del moment actual: reflexions sobre les relacions personals, la situació política, els missatges dels mitjans de comunicació o els col·lectius vulnerables com els infants i la gent gran.

 

Per últim, trobaríem també un tercer grup de treballs que es centren en l’observació de l’entorn més proper i de la natura.

 

Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Vistes exposició

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Exposures#01

exposure: the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

 

Exposures és una sèrie de exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

 

Exposures #01. La primera proposta és una adaptació del projecte que vam presentar fa uns mesos per a Loop’19, que es titula 26 mil anys llum. A les obres d’ANNIKA KAHRSALICIA KOPF i TERESA SOLAR, se suma en aquesta ocasió una obra de PEDRO TORRES. Aquesta exposició es podrà veure durant 15 dies.

 

26 mil anys llum reuneix una selecció de videos que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

 ↵

Accés a l’exposició
 

 

 

 

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

Galeria Joan Prats

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info