Presentem l’exposició Megan: Variant Paintants, obra recent de Fabian Marcaccio.

A partir d’una fotografia captada per un paparazzi de l’actriu Megan Fox, Fabian Marcaccio ha realitzat un treball que el porta a tractar la pintura, el dibuix, l’escultura i fins i tot l’animació digital, donant com a resultat les vuit Variants presentades en l’exposició. Cada obra suposa una aproximació totalment diferent a un únic tema, aproximació que a vegades és contrària a la imatge de partida.

Fabian Marcaccio reflexiona al voltant de la pintura des dels límits tradicionals treballant amb mitjans diferents, atrevint-se a incorporar, per exemple, tècniques digitals a la seva pràctica pictòrica. El contingut de les seves obres pot semblar impropi de la pintura. Fins i tot, algunes d’elles arriben a assumir una escala adequada per la instal·lació o a esdevenir tridimensionals. Les seves pintures s’enfronten a l’unitari, usant multiplicitat de parts i detalls que mai no troben un conjunt fort. D’aquesta manera, Fabian Marcaccio es planteja com composar amb materials i tècniques diverses una obra que proposi una visió del pictòric contemporani.

Fabian Marcaccio va néixer a Rosario, Argentina, en 1963. Viu i treballa a Nova York. Ha exposat la seva obra a centres d’art de tot el món, com MOMA PS1 Contemporary Art de Nova York, Museum für Moderne Kunst de Frankfurt, FRAC Auvergne, MALBA Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires, Kunstmuseum Liechtenstein, Kunstraum Innsbruck, Miami Art Museum, Cologne Kunstverein, Neues Museum de Nuremberg. Ha participat també a la   11 Documenta de Kassel, 8 Biennal de la Havana i a la 7 Biennal Internacional d‘Istanbul.

Presentem l’exposició de Cabello/Carceller Archivo: Drag Modelos, un treball fotogràfic sorgit de l’anàlisi de la influència que poden exercir els models cinematogràfics en la gènesi de les noves estètiques pertanyents a l’imaginari col·lectiu, i que explora la possibilitat de modificar els discursos principals, actuant des de les micropolítiques.

En el cinema narratiu, que és també el de major abast, la pantalla esdevé un mirall que alimenta la il·lusió del somni. La capacitat d’immersió virtual dels espectadors en històries alienes, que ha estat denominada “la màgia del cinema”, és la clau que obre la caixa de Pandora, ja que impulsa processos d’identificació no sempre desitjats, sovint allunyats de les convencions i lleis que regeixen les relacions socials normatives.

Archivo: Drag Modelos apareix com una galeria de retrats que han estat realitzats a diferents països, a través dels què podem cercar les empremtes de la influència cinematogràfica en la representació de masculinitats alternatives. L’acte de reassignar i deslocalitzar la masculinitat permet anar encara més enllà de la deconstrucció de les actuals estructures de poder, ja que ofereix la possibilitat d’allunyar el masculí del masculinisme dominant. Aquest projecte aborda l’elaboració d’un retrat col·lectiu que vol mostrar les preferències en la selecció de models estètics i de comportament d’una part de la comunitat de dones, dones que han optat per repensar i/o transgredir la limitada oferta d’assignació de gènere. Aquestes històries secundàries ens permeten descobrir rols identitaris que han estat refusats durant massa temps i estigmatitzats des del punt de vista de les estètiques hegemòniques.

Les relacions entre realitat i ficció guanyen interès en enfrontar les circumstàncies reals que habiten les models amb els espais de ficció presents en les narracions cinematogràfiques. Els retrats van acompanyats doncs d’imatges de les ciutats, dels llocs on es trobaven o on viuen les protagonistes. Ja que aquest arxiu qüestiona la possibilitat de l’arxiu com a element ordinador, classificatori i taxonòmic, els escenaris i les persones es confonen amb els personatges i els sets, emfatitzant la idea de catalogació caòtica.

Helena Cabello va néixer a París en 1963; Ana Carceller a Madrid en 1964. Viuen i treballen a Madrid. Han exposat les seves obres a museus i centres d’art de tot el món, com el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla, Le Magasin–CNAC de Grenoble, França, Bucharest Biennale 4, Romania en 2010; Stenersenmuseet d’Oslo, CGAC de Santiago de Compostela, MNCARS de Madrid, la Fundación Marcelino Botín de Santander, en 2009; KulturHuset d’Estocolm, Haus der Kultur der Welt de Berlín, el Centro Cultural Montehermoso de Vitoria-Gasteiz en 2008; el Casino Luxembourg de Luxemburg,   el Centre d’art Santa Mònica de Barcelona, Brooklyn Museum de Nova York en 2007; Artium, Vitoria-Gasteiz, Halle für Kunst de Lüneburg, Alemanya, Kunsthaus Basselland de Basilea en 2006; el Centre d’art la Panera de Lleida, el Museo del Barrio de Nova York, Domus Artium 2 de Salamanca, el CaixaForum de Barcelona, en 2004 i en el Centro Cultural la Diputación de Málaga en 2002.

Presentem l’exposició d’Eulàlia Valldosera Dependència mútua en la què, a través de diferents suports, vídeo, fotografies, documental, instal·lació lumínica, els actes de neteja i esborrat són el tema central, renovant una vegada més la seva declaració sobre les relacions de poder a través d’objectes i la nostra dependència d’ells.

En la performance que dóna lloc al vídeo Dependència mútua i a una sèrie de fotografies, Eulàlia Valldosera no hi és en l’acció, sinó darrera de la càmera. A petició de l’artista, una dona de fer feines d’origen ucrainià es disposa a netejar una estàtua d’un emperador romà. El vídeo va ser gravat al Museu Arqueològic de Nàpols, on la gran estàtua de marbre de l’Emperador Claudi representa no només un tresor del passat, sinó també una càrrega pel present de la cultura italiana. A mesura que ella toca i neteja la figura masculina en postura de domini, la dona desafia les dimensions intangibles i fosques dels símbols de poder. A través d’aquesta acció metafòrica, l’artista qüestiona la relació entre els rols hegemònics i subordinats. Es pregunta si la contraposició entre poderosos i subordinats – entre masculí i femení – està present en les capes més profundes del nostre inconscient i reflexiona sobre la relació de dependència recíproca d’acord amb la qual cada rol requereix de l’altre per justificar la seva pròpia existència.

Liuba, un documental en el què la protagonista és una dona anomenada Liuba, nascuda a Txernòbil ‘’ens explica qui és ella i com ha arribat a ocupar un lloc, com tantes dones, en un entramat laboral precari. Qui porta a terme les tasques de neteja en els espais privats i públics de cada país? D’on procedeixen?’’*

En la darrera sala, un mirall, que gira sense parar, ‘’projecta les imatges d’una mà netejant, seguint el moviment d’un drap; i d’un llibre, volant literalment sobre les parets’’*. L’espai d’exposició esdevé pantalla i, al seu torn, contenidor; amb aquest gest irònic, la galeria d’art esdevé objecte d’exhibició.

‘’Els objectes projectats, d’altra banda, resumeixen la tensió dual present en la resta d’obres de l’exposició, a manera d’epíleg’’*.

Eulàlia Valldosera va néixer el 1963 a Vilafranca del Penedès, viu i treballa a Barcelona. Ha exposat les seves obres a importants museus i centres d’art de tot el món, inclòs el Reina Sofia a Madrid, en 2009, el Musée d’Art Contemporain de Montreal, el PS1 MOMA de Nova York, la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona en 2001 i el Center for Contemporany Art, Rotterdam en el 2000. Així mateix, en la Bienal de Sidney (1996), la Bienal de Johannesburg, la Bienal d’Istambul i el Projeckts Skulptur de Münster (1997), la Biennal de Venècia (2001), la Biennal de Sao Paulo (2004), la Biennal de Lyon (2009) i en el Casino Luxembourg (2010).

Hans-Jörg Mayer, nascut el 1955, ens condueix a un viatge de pallassos cruels i feliços, blue bean babies, soldats blanc i negres de la RFA, vagues ones i horitzons tendres – totes les seves obres són odes agredolces a la vida, tracten sobre el desemparament, la histèria extrema, i els seus gestos ho posen tot en perill al mateix temps – una i altra vegada. Les més humils malediccions porten als més bells dibuixos de reconciliació. És la vida, no és fàcil ni còmoda, mai, però sempre és veritable.

Carsten Fock, nascut el 1968, tracta la temàtica de la religió, la transcendència, fins i tot un ull interior, o potser un tercer ull. Se situa sens dubte entre la iconografia cristiana i l’art outsider, deixant de banda els romanticismes i esperant extremar l’expressivitat i la còlera; la còlera crua, amb la seva recerca hipnòtica encara atònita. El seu diàleg s’enfronta a diari amb la història de l’art, especialment amb les postures alemanyes. Fock és un mar de preguntes a la recerca d’una alenada d’aire, Fock té una calma irritant, i evita les respostes que no solucionen res, no conten res.

Tjorg Douglas Beer, nascut el 1973, anàrquicament el seu vocabulari és bel·ligerant i delata les exageracions dels mitjans de comunicació i les estructures polítiques i socials. Mai no prendrà un to moralista; debem intentar concentrar-nos en el silenci en contemplar la seva obra, malgrat la cacofonia visual. És atractiu i a la vegada ofensiu. Sembla desig però és dolor… no obstant, cal atrevir-se a entrar en aquest desagradable laberint.

Marc Brandenburg, nascut el 1965, observa amb atenció l’aspecte frívol del món de l’art, frivolitat que serveix com a metàfora de les tendències racistes i sexistes de les classes altes occidentals. La seva temàtica s’inspira en la vida nocturna, ja que la nit esborra les diferències de color de la pell o del que alguns anomenen raça. Aquestes incursions nocturnes li permeten respirar lliurement, i deixar de pensar en les diferències inventades pels homes. Aquestes incursions nocturnes li han permès trobar els seus protagonistes, persones al límit de la societat, amb idees neo-humanistes que els hi ha fet deixar enrere esquemes rígids i conservadors. Ser diferent no significa ser víctima – i els seus dibuixos semblen dir-ho molt clarament.

Comissariat per René Schmitt

Tenim el plaer d’anunciar la segona exposició de Fernando Bryce a la Galeria Joan Prats.

A finals dels anys noranta, Fernando Bryce va començar a desenvolupar un treball basat en la còpia, tinta sobre paper, de sèries realitzades per mitjà de fotografies, retalls de premsa, anuncis, publicitat promocional…, en principi amb intenció de plantejar un exercici sobre la història del poder i les imatges al seu país d’origen, Perú. Molt aviat, la investigació arqueològica documental va estendre’s a moments i personatges històrics determinants del segle XX, amb una doble intenció: d’una banda, rescatar del passat documents i imatges expressament oblidades de la història oficial, i d’altra banda, congelar en el present aquells fets destinats a ser ràpidament oblidats per l’estructura mediàtica del poder.

Per a la seva segona exposició a la galeria presentem l’obra recent L’Humanité, centrada en la dècada dels trenta. La sèrie L’Humanité està composada per 47 dibuixos que reprodueixen imatges de titulars de la premsa internacional d’aquest període, caracteritzat per l’auge de règims autoritaris a Europa, una forta crisi econòmica internacional i l’escalada de violència que desembocaria en la Segona Guerra Mundial. La sèrie inclou també imatges procedents de cartells de la cinematografia, amb l’èmfasi sensacionalista característic. L’exposició es tanca amb l’obra The World Over / 1929, composada per 4 dibuixos de mapes del món procedents d’una revista americana. El seu treball posa de manifest la construcció de la notícia, les representacions del poder i l’imaginari d’una època, proposant una nova mirada sobre la història i descobrint els discursos unívocs dels poders imperants.

Fernando Bryce (Lima, 1965) actualment viu i treballa a Gant. Entre els seus projectes i exposicions recents destaquem: An Approach to the Museo Hawai, Museum Het Domein, Sittard (Holanda, 2009), The Fear Society, Pabellón de la Urgencia en la 53 Biennal de Venècia (2009), 10 Biennal de La Habana (2009), 28 Biennal de Sao Paulo (2008), Brave New Worlds, Walker Art Center, Minneapolis (2007), Poetics of Handmade, MOCA, Los Angeles (2007), Taking Time/Tiempo al Tiempo, MARCO, Vigo (2007), Out of Time: A Contemporary View, MOMA, Nova York (2006-07), Drawings, Kunstverein Stuttgart (2006), Whitney Biennale, Whitney Museum, Nova York (2006), Monuments for the USA, White Columns, Nova York (2005-06) y CCA Wattis Institute for Contemporary Art, San Francisco (2005), Fernando Bryce, Fundació Tàpies, Barcelona (2005), Tropical Abstraction, Stedelijk Museum Bureau, Amsterdam (2005), Alemania/Walter Benjamin, Raum für Aktuelle Kunst, Kunstmuseum Luzern (Suïssa, 2003), Turismo/El Dorado – Alemania 98, Künstlerhaus Bethanien, Berlín (2002). Actualment participa a l’exposició Linie Line Linea en el Kunstmuseum de Bonn.