Category Archives: Past

Nidal

Presentem Nidal, la primera exposició de Victoria Civera a Galeria Joan Prats, que reuneix una sèrie d’objectes i dibuixos realitzats durant els darrers anys per l’artista.

 

Nidal* descriu simbòlicament el mode de pensament de Victoria Civera en el seu procés de treball, aportant un ordre de ritme i moviment a les seves peces, que creixen de manera lenta i atzarosa, teixint una infinita membrana, feta de materials, objectes, superfícies, color i pells diferenciadores, com si es tractés de paraules aïllades.

 

El seu desenvolupament és una reflexió sense pausa, entre silencis i murmuris, on Civera sembla convidar-nos a un viatge, a una experiència concèntrica, fonamentada en una lògica de pensament poètic, on l’artista es dirigeix a la trobada amb la frase, esdeveniment, subjecte i obra. Mesclant vocabularis i hibridant lúdicament sintaxis, exposant esquerdes on figuració i abstracció desborden les seves fronteres convencionals, la seva obra creix embastant friccions i sentits, enfrontant-se a la seva infantesa i recreant-la amb reflexió, drama i humor.

 

Les paraules del poeta Paul Valéry podrien apropar-nos a l’eco de l’obra de Victoria Civera: “Poeta, no és una imatge determinada el que desitjo, sinó el grup meravellós de totes les possibles”.

 

 

* Creació, desig, il·lusió; principi, fonament, motiu pel que succeeix o prossegueix quelcom: creença.

Refugi, interior, casa, pensament, introspecció, doble mirall.

 

 

Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) viu i treballa entre Nova York i Saro, Cantàbria. Entre les seves exposicions individuals destaquen Sueños inclinados, IVAM, València (2011), Atando el cielo, CAC, Màlaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), i Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005). També ha participat en exposicions a centres d’art com CGAC de Santiago de Compostela, MAS de Santander, Caixaforum de Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, MACBA de Barcelona. La seva obra forma part de col·leccions d’institucions i museus com MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Col·lecció “la Caixa” o Patio Herreriano de Valladolid.

Altamira

Presentem Altamira, la tercera exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, amb obra recent, fotografies, collages i vídeo.

 

Altamira fa al·lusió a un municipi brasiler, on el bosc anomenat Belo Monte, a la vora del riu Xingu, desapareixerà a causa de la construcció de la tercera central hidroelèctrica més gran del món. Aquest projecte ha estat molt criticat ja que suposarà un gran impacte mediambiental i posarà en perill la supervivència de diversos pobles indígenes.

 

L’obra de Caio Reisewitz profunditza en l’explotació de l’ecosistema per part dels éssers humans, i la destrucció que comporta. Paradoxalment a les seves fotografies veiem una natura intacta, on la presència humana sembla esborrada. L’artista sovint registra el vertiginós intent del seu país per tal d’aconseguir el desenvolupament econòmic i detalla els problemes ecològics globals que es deriven de la destrucció indiscriminada dels boscos brasilers, tot deixant espai per l’esperança en què natura i cultura humana puguin compartir els mateixos interessos algun dia.

 

Com a rerefons a l’exposició hi ha la divulgació recent al Brasil de diversos escàndols relacionats amb la corrupció, com una gran operació organitzada per la policia federal anomenada del “rentat de cotxes” (Operação Lava Jato) que ha afectat a diverses personalitats públiques, i a la vegada un estat d’anestèsia i de fantasia, una conjunció emocional que impregna les obres presentades.

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo, Brasil. Recentment ha presentat la seva primera gran exposició individual als Estats Units al ICP – International Center of Photography de Nova York. Ha participat a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), a la biennal de Curitiba, Brasil (2013), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la biennal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art d’Europa i de l’Amèrica llatina, com Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiânia, Casa da Imagem OCA de São Paulo, Museu de Arte do Rio de Janeiro, Grand Palais de París, Centro de Arte Huarte de Navarra, Somerset House de Londres. El 2015 presentarà una exposició individual al Huis Marseille Museum voor fotografie d’Amsterdam i a la Maison Européenne de la Photographie de París.

El Partido. Mujeres casadas contra mujeres solteras, una iniciativa de Manuel Ramírez, barman del Club Federico García Lorca, Bruselas, 1976, 2014

L’obra de Lola Lasurt parteix de material testimonial d’una època anterior a la seva, d’un espai temporal que l’artista no ha ocupat mai, i treballa aspectes del des-temps, esquivant la doctrina històrica com una empresa oberta i auto-crítica i examinant-ho tot, ja sigui a través del fenomen del reconeixement com per mitjà de generar estranyesa.

 

Amb un apropament crític a la idea de nostàlgia, Lola Lasurt porta a terme un anàlisi del passat recent caracteritzat per un canvi de paradigma dins d’allò social, polític i auto-referencial del mateix món de l’art, treballant la relació d’aquest espai amb la manera de construir la identitat pròpia i com a col·lectiu, dins d’un sistema d’organització que no diferencia entre cultura i patrimoni, iniciativa popular i institucional.  

 

L’artista s’interessa pel temps històric individual, la seva relació amb les directrius de comportament de la cultura hegemònica i també pels processos de construcció de símbols col·lectius.

 

El seu treball es formalitza a través de la instal·lació pictòrica, el vídeo, i es desplega mitjançant processos col·laboratius. En motiu d’aquesta exposició, la primera exposició de Lola Lasurt a la Galeria Joan Prats, l’artista presenta les següents obres:

 

Exercici de ritme (sobre el monument a Francesc Layret), 2010-2014, projecte a partir del monument dedicat al polític i advocat laborista Francesc Layret, situat a la Plaça Goya de Barcelona. Mitjançant registre analògic (pel·lícula super-8), Exercici de ritme proposa fer del monument l’escenari d’un creuament amorós entre els quatre personatges que formen el conjunt escultòric, per mitjà de la retòrica cinematogràfica de l’erotisme. Així doncs, Exercici de ritme és un exercici d’experimentació amb el mitjà cinematogràfic que té com a finalitat reactivar en el present una escultura pública que fàcilment passa desapercebuda dins l’entramat de la ciutat. Mitjançant una aproximació il·lusòria i a priori il·lògica cap a l’escultura, Exercici de Ritme vol desplaçar el Monument a Francesc Layret del terreny de la història hegemònica i les lluites col·lectives al terreny personal.

 

El Partido. Mujeres casadas contra mujeres solteras, una iniciativa de Manuel Ramírez, barman del Club Federico García Lorca. Bruselas, 1976, 2014, projecte que recrea el partit de futbol en el que van jugar dones casades contra dones solteres a la festa anual del PC a Bèlgica el 1976 i que comprèn un grup de setanta sis pintures en forma de fris animat, fetes a partir de les imatges en moviment de la pel·lícula en super-8 que documenta el partit original. Aquesta obra, de la mateixa manera que Exercici de Ritme, es situa en una conjunció entre el terreny personal, en aquest cas vinculat a qüestions de gènere, i els interessos col·lectius, perquè repassa trets rellevants de la història recent lligada a moments de canvi.

 

Amnèsies, 2011, sèrie de pintures fetes a partir de fotografies de l’àlbum familiar de l’artista on aquestes apareixien retallades pel seu pare qui, en un moment determinat, va decidir extreure el context per tal de que mostressin, només, els familiars i persones conegudes. El treball de Lola Lasurt es basa en aquesta decisió i consisteix en la reordenació de les imatges retallades deixant també el buit d’algunes imatges com si en algun moment donat haguessin caigut o s’haguessin extret. Aquests buits pintats introdueixen l’amnèsia en el relat familiar, i d’alguna manera, evoquen la discontinuïtat i la fragmentació que caracteritzen els mecanisme de construcció dels records.

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa entre Barcelona i Gant, Bèlgica. Llicenciada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, realitza el postgrau en Estètica i Teoria de l’Art Contemporani Pensar l’art d’avui de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Màster Produccions Artístiques i Recerca de la Universitat de Barcelona. Ha estat resident a HISK, Gant (2012-4), La Ene, Buenos Aires (2014), Kunsthuis, Friesland, Holanda (2013), Greatmore Art Studios, Ciutat del Cap, Sud-àfrica (2012), Eart, Barcelona (2010) i Hangar, Barcelona (2008). Entre les seves darreres exposicions destaquen Write of Spring, Het Paviljoen, Gant, Doble autorització, Fundació Miró, Barcelona, Los Inmutables, DAFO, Lleida, Learn and Teach, Cape Town Art Week, Amnèsies, Espai2, Terrassa, La gran aventura, Can Felipa, Barcelona, El Gegant Menhir, Museu Abelló, Mollet del Vallès, Contextos Intermedia, Tecla Sala, Barcelona i Paradís Perdut, Can Felipa, Barcelona. Nominada al ‘Young Belgian Art Prize 2015’, participarà en una exposició al museu BOZAR, Brussel·les, el proper juny 2015.

Luis Gordillo

Presentem l’exposició de Luis Gordillo Aproximación-aproximándose, que reuneix pintures, dibuixos i fotografies recents.

 

Luis Gordillo ha utilitzat i s’ha recolzat en la fotografia durant tota la seva trajectòria, primer d’una manera funcional, com a model, i més tard d’una manera conscientment més creativa, fins i tot com a recerca dins de la pintura.

 

Als anys setanta, Luis Gordillo emprava la fotografia en blanc i negre amb nombrosos objectius, però potser el més important i el que s’ha mantingut al llarg del temps és l’anàlisi dels elements orgànics de la pintura, neutralitzant i cosificant el gest.

 

L’exposició Aproximación-aproximándose marca un punt d’expansió de la fotografia en l’obra de    Luis Gordillo, en el qual l’artista tracta de crear un espai on pintura i fotografia dialoguen i interactuen.

 

Luis Gordillo segueix interessat primordialment en la pintura com a interrogació corporal; tanmateix, amb la intervenció tècnica de la fotografia crea una tensió dialèctica, un espai mental en creixement.

 

 

Luis Gordillo (Sevilla, 1934) viu i treballa a Madrid. La seva obra ha estat una referència artística en la creació pictòrica de les darreres dècades. Ha exposat a importants museus i institucions i ha rebut diversos premis al llarg de la seva carrera, com el Premio Velázquez a las Artes Plásticas (2007). D’entre les seves últimes exposicions destaquen Luis Gordillo XXL/XXI, Artium, Vitoria-Gasteiz; Horizontalia, Centro de Arte Contemporáneo de Málaga, Sense títol (Provisional), Fundació Suñol, Barcelona, Luis Gordillo – Iceberg total, Kunstmuseum Bonn, Alemanya, Iceberg Tropical, Luis Gordillo. Antológica 1959-2007, MNCARS, Madrid.

PRESÈNCIA DE GALERIA JOAN PRATS

La Galeria Joan Prats obria les seves portes el 23 de març de 1976 amb l’exposició Presència de Joan Prats, homenatge a una de les figures de l’art contemporani d’avantguarda més importants de Barcelona, que dóna nom a la Galeria.

 

Avui, després d’aquests 38 anys, ens acomiadem del nostre espai emblemàtic de Rambla Catalunya, tan unit a Joan Miró, Joan Prats i Josep Lluís Sert qui va realitzar el projecte interior de la galeria, i ho fem amb una exposició que vol recordar l’activitat de tot aquest temps.

 

L’última mostra a Rambla Catalunya, Presència de Galeria Joan Prats, serà doncs un altre homenatge: a la trajectòria de tots els artistes que hi han exposat, i que han fet possible escriure aquesta història.

 

A Rambla de Catalunya exhibirem una àmplia representació d’artistes com: Frederic Amat, Joan Brossa, James Lee Byars, Anthony Caro, Christo, Eduardo Chillida, Max Ernst, Josep Guinovart, Hans Hartung, Joan Hernández Pijuan, Wifredo Lam, Conrad Marca-Relli, Antoni Miralda, Joan Miró, Henry Moore, Robert Motherwell, Kenneth Noland, Pablo Palazuelo, Picasso, Joan Ponç, Ràfols Casamada, Ed Ruscha, Sugimoto, Antoni Tàpies, Vieira da Silva, entre d’altres.

 

A l’espai del carrer Balmes mostrarem obra de Jordi Alcaraz, Alfons Borrell, Fernando Bryce, Hannah Collins, Joaquim Chancho, Enzo Cucchi, Evru, Ferran Garcia Sevilla, Luis Gordillo, Robert Longo, Chema Madoz, Fabian Marcaccio, Enrique Martínez Celaya, Tony Oursler, Caio Reisewitz, Julião Sarmento, José María Sicilia, Juan Uslé, entre d’altres.

 

A l’espai de Poblenou mostrarem obres de gran format, instal·lacions, projeccions, etc, d’artistes com Sergi Aguilar, Erick Beltrán, Carles Congost, Muntadas, Aleksandra Mir, Javier Peñafiel, Perejaume, Fernando Prats, Alejandro Vidal, Eulàlia Valldosera i Zush.

vidal-it-is-all-true

Presentem l’exposició d’Alejandro Vidal It is all true even if it never happened que reuneix els seus últims treballs, fotografia i vídeo.

 

 

L’obra d’Alejandro Vidal ens situa en una zona de fricció on quasi tot és incert. Una gran part de la societat protesta davant la pantalla de l’ordinador. Les xarxes dominants gestionen l’entreteniment com un mecanisme de control. La confusió és general i no es veu clar quina és la lluita que ens correspon.

 

El vídeo Only enemies speak the truth, 2011, evidencia la necessitat del desordre polític, de la inestabilitat, eines de l’individu per a esfondrar el sistema imperant. Aspectes com la desconfiança, la sospita i la paranoia s’exploren a The Potentiality of the worst, 2013. En aquest darrer vídeo, un executiu de banca, que pateix psicosi, busca micròfons ocults mitjançant un detector electrònic. Atemorit, tracta de demostrar que el què succeeix per a ell és real. Vidal utilitza les imatges gravades pel protagonista per a submergir-nos en la cultura de la sospita, de la vigilància.

 

Critical Heat, 2012, reuneix fotogrames que l’artista selecciona de gravacions amateur descarregades d’Internet. En aquestes imatges cotxes esportius cremen els seus pneumàtics en derrapar sobre l’asfalt. El fum que produeixen remet a conflictes, explosions, incendis, accidents. Alejandro Vidal tracta de redefinir el valor de la imatge, qüestiona la seva jerarquia i la pèrdua d’innocència que es deriva del seu ús. D’altra banda, les fotografies Tension and Release, 2013, mostren el vidre davanter d’un cotxe accidentat on la pols de cristall es mescla amb la pluja i la humitat. Un apropament a una fotografia més abstracta en relació als seus treballs anteriors.

 

 

Alejandro Vidal (Palma de Mallorca, 1972) viu i treballa a Berlín. Ha exposat la seva obra a centres d’art com Museo Experimental El Eco, UNAM Mèxic, Bureau for Open Culture, a Columbus, Ohio, CAC Málaga, Kunstverein Medienturm de Graz, Àustria, Participant Inc de Nova York, Kunsthalle Winterthur de Suïssa, Fundació La Caixa de Barcelona, QUAD al Regne Unit, Schirn Kunsthalle de Frankfurt, The Museum of Contemporary Art de Taipei, MIS de Sao Paulo, Da2 de Salamanca, Kling & Bang de Reykjavík, Palazzo delle Papesse a Siena, Mambo de Bolonya i Kunstmuseum Bern a Suïssa. Ha participat a la Bienal de Busan el 2006 i a la Mediations Bienal de Poznan el 2012.

1_-prats_todesfuge

Presentem l’exposició Todesfuge de Fernando Prats, un projecte que inclou obres en diversos formats, vídeo, instal·lació, fotografia, paper… que remeten al poema de Paul Celan Todesfuge (La Fuga de la Mort).

 

 

Paul Celan va escriure aquest poema en 1945, poc després del retorn d’un camp de treballs forçats. Publicat uns anys més tard, va tenir una gran repercussió a Alemanya, on es considerà Todesfuge com “un lament moral de l’Art contra la Història”. A la instal·lació, el poeta entona aquest himne fúnebre com si es tractés veritablement d’una fuga musical.

 

Per a Paul Celan, la tasca de l’art consistia en no deixar de dialogar mai amb les fonts obscures. És aquest mateix esperit dialèctic, entre llenguatge i obscuritat, el que intenta prevaler i donar sentit al treball de Fernando Prats presentat en aquesta exposició. Les seves obres, carregades d’un transfons històric, neixen d’una energia portada al límit, representada pel fum com a materialitat inequívoca. Són obres que relacionen conceptes contraposats, com aniquilació i harmonia, subratllant, d’aquesta forma, un contrasentit que expressa un desconsol extrem.

 

Fernando Prats construeix aquest relat a partir dels cels d’Auschwitz, l’esdevingut a la Nit dels vidres trencats, la pluja, el fum i la llet, com a símbol de l’aliment matern que apareix a la imatge de la “negra llet de l’alba” (Schwarze Milch der Frühe), amb la que comença el poema, i que situa la paradoxa en la matriu de la creació.

 

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) ha participat en múltiples exposicions internacionals. Va representar a Xile a la 54 Biennale di Venezia, 2011; va participar a la Mediations Biennale 2012, Polònia; a la Segona Biennal de Canàries, 2009; la Triennal de Xile, 2009 i a l’Exposició Universal de l’Aigua, Saragossa, 2008; i ha exposat la seva obra a museus i centres d’art internacionals com Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Miró, Barcelona o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile. En 2007 va rebre la Beca John Simon Guggenheim Memorial Foundation per la seva trajectòria, i en 2010 el Primer Premi ‘Ciutat de Palma Antonio Gelabert d’Arts Visuals’.

 

kopf-alicia-seal-sounds-under

La intervenció Seal Sounds Under The Floor d’ Alicia Kopf a la Galeria Joan Prats es troba dins el context del projecte Àrticantartic. Aquest projecte aborda l’anomenada “edat heroica” de les curses polars que va tenir lloc entre finals del segle XIX i principis del segle XX, coincidint amb el naixement de la fotografia i el cinema.

 

L’objectiu d’aquesta recerca és treballar a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, convertint un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’ obsessió i la idea de conquesta.

 

 

Alicia Kopf va presentar l’exposició individual Maneres de (no) entrar a casa al Bòlit La Rambla, Girona (2011), i ha participat en exposicions col.lectives al CCCB, Barcelona (2013); Fundació Atrium Artis, Les Bernardes, Salt, Girona (2012); Caixaforum, Barcelona, i BIAM (Bienal d’Art d’Amposta), Tarragona (2008), entre d’altres. Ha rebut varis reconeixements com el premi Art Jove 2013 de la Generalitat de Catalunya (2013) i la beca Kreas per projectes culturals i artístics de l’Ajuntament de Girona (2011).

muntadas-protocolli-veneziani

Presentem l’exposició de Muntadas Protocolli Veneziani I.

 

 

Muntadas centra el seu treball en projectes que tracten objectius socials i polítics que es desenvolupen a dos nivells: percepció i informació, on la primera actua a nivell emotiu i la segona estimula la raó. En aquesta exposició, Muntadas observa Venècia prestant atenció a les formes que identifica com a protocols venecians. Els protocols són, citant Angela Vettese, “pràctiques, sistemes de reparació, combinacions tècniques ritualitzades i costums que es materialitzen en una sèrie de superposicions de la construcció del medi urbà”. Partint d’una perspectiva personal, l’artista mostra la dinàmica de la vida a la Llacuna avui: protocols que esdevenen essencials, reinventant-se i adaptant-se al pas del temps.

 

Protocolli Veneziani I, la primera fase d’un projecte centrat en Venècia, està formada per una sèrie d’imatges en les quals l’artista revela les normes que regulen la vida a la ciutat, creant un marc en el qual els seus habitants desenvolupen llurs existències. Muntadas considera aquestes regles com ombres i reflexos indispensables de la història de Venècia, que es materialitzen en vestigis, traços i signes – estètica d’ una arquitectura particular.

 

L’objectiu subjacent del projecte és revelar la part quotidiana de la ciutat, que resta oculta a ulls del turista, deconstruint i desmantellant la realitat, substituint-la amb fragments o pistes. Emergeix una imatge de la ciutat marcada per la paradoxa d’una cultura local que ha estat objecte d’un procés d’internacionalització que afecta inevitablement a l’evolució dels seus protocols.

 

 

Muntadas (Barcelona, 1942) viu i treballa a Nova York. Ha participat en nombroses exposicions internacionals com la Documenta de Kassel (1977 i 1997), la Biennal de Venècia (1972, 1976 i 2005), la Biennal de São Paulo i la Biennal de Lyon. Ha exposat en nombrosos museus internacionals i ha impartit seminaris a institucions acadèmiques europees i americanes. Ha obtingut diversos premis, incloent el premi Velázquez de Artes Plásticas l’any 2009.

madoz

Presentem a la Galeria Joan Prats una exposició d’obra recent de Chema Madoz.

 

 

L’obra de Chema Madoz, propera a la poesia visual, mostra una inclinació constant cap allò simbòlic, mitjançant imatges que es caracteritzen per un subtil joc de paradoxes i metàfores.

 

Respectant les convencions de la ‘natura morta’, les seves fotografies mostren objectes que tenen ‘vida’ i descobreixen una nova dimensió de significats a través de la descontextualització, recol·locació o juxtaposició de les aparences habituals i quotidianes. D’aquesta manera, Chema Madoz dóna forma a un imaginari que posa en dubte la nostra credulitat en la fotografia, i en l’existència d’una realitat intangible.

 

 

Chema Madoz (Madrid, 1958) va ser Premi Nacional de Fotografia l’any 2000. Ha exposat en museus i centres d’art com Netherland Photomuseum, Rotterdam, (2011); Hermitage Museum, Kazan, Rússia, (2011); Museo Nacional de Arte Contemporáneo Santiago de Chile, (2011); Tecla Sala, Barcelona, (2008); CCBB, Rio de Janeiro, Brasil, (2007); Fundación Telefónica / Ministerio de Cultura, Madrid, (2006); o Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, (1999), entre d’altres. Actualment, presenta l’exposició Ars Combinatoria a Fundació Catalunya-La Pedrera, Barcelona.

penafiel-javier-latido-antecedente

En l’exposició de Javier Peñafiel Latido antecedente presentem els treballs i investigacions dels seus últims anys, realitzats principalment entre Valparaíso i Berlín. 

 

 

Des de la seva perspectiva poètica, l’artista proposa un recorregut a través de la història, recuperant els batecs de cèlebres personatges que van apostar pel pensament crític com a via de lluita i resistència. De treballs de llarga durada com distancia, miento, sobre la figura de Ruth Berlau (companya d’amor i producció de Bertolt Brecht), o Locución Merkel-Bachelet, una ficció sobre la possible coincidència de Michelle Bachelet amb Angela Merkel a un tramvia de la República Democràtica Alemanya als 70, Javier Peñafiel n’extreu i codifica nous materials en vídeo, textos dibuixats i fotografies, disposats en una línia de temps a l’espai físic de la galeria.

 

Intimitat privada de vida. “La nostra actualitat és d’una duresa inaudita quant a la capacitat d’alguns sectors per a expropiar l’experiència dels més febles. És un escenari d’absoluta confusió i enderrocament de tota autoestima col·lectiva. La intenció d’aquest treball i els seus porosos temps de lectura és evitar que la creativitat, i la vida, siguin instrumentalitzades per aquella maquinària d’introversió de la por. Són treballs contra la fatalitat i no altra cosa.”

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) ha exposat a biennals, institucions i centres d’art d’Europa, Àsia i Llatinoamèrica. La seva obra està a col·leccions privades i públiques internacionals. Ha realitzat residències de llarg terme a Berlín, Lisboa, NYC, São Paulo, Valparaíso, etc. i compta amb més de 14 publicacions.

Ferran Garcia Sevilla

Presentem a la Galeria Joan Prats l’exposició de Ferran Garcia Sevilla La Teoria de l’Evolució, L’Evolució de la Teoria.

 

 

L’exposició reuneix una selecció d’obres iniciades a finals dels anys seixanta. El conjunt inicial representa un dels períodes menys coneguts de l’artista.

 

L’exposició proposa un recorregut per descobrir i comprendre diferents moments significatius i determinants de la seva trajectòria que ens mostren la connexió existent des del seu inici conceptual i la continuïtat dels seus valors subjacents, mantenint una interrelació no formal al llarg del temps i fins a la seva obra recent.

 

Presentem les obres,

Os 5, 2011, Tècnica mixta sobre tela

Os 1, 2011, Tècnica mixta sobre tela

Suc, 2010, Tècnica mixta sobre tela

Tibo (selecció), 1998, Impressió digital sobre paper

Imperi 20, 1983, Tècnica mixta sobre tela

Respostes 3, 1974, Fotocòpies

Ombra, 1974, Impressió digital sobre paper

Un centre i un altre centre i un altre centre…, 1972, Text mecanografiat sobre paper

Meridià, cel amb sol, 1971, Fotografia, blanc i negre

Accident, 1970, Estanteria de vidre, vidres trencats

Gran Tensió, 1969, Fotocòpia i fil

Buit, 1967, Ous i tovalló

 

Ferran Garcia Sevilla, Palma 1949, resideix a Barcelona. Les darreres exposicions recents han estat a IMMA Dublin i Seibu Tokio. I ha participat en les exposicions de grup de la Col·lecció Helga de Alvear de Cáceres, i Galerie Lelong de Zurich, entre d’altres. Va participar en la Documenta 8, 1987, i en la XLII Bienal de Venècia, 1986.

 

La seva darrera exposició a la Galeria Joan Prats va ser l’any 2007.

alcaraz_aire_corrent

Presentem a la Galeria Joan Prats l’exposició aire corrent de Jordi Alcaraz, que reuneix una selecció d’obres de diversos formats realitzades al 2012.

 

Partint de la tradició clàssica de la pintura i l’escultura, Jordi Alcaraz reflexiona sobre el volum, el llenguatge i el temps per mitjà de materials, com l’agua, el vidre, els miralls, i també els llibres.

 

En el seu llenguatge artístic predomina la transgressió visual, l’intercanvi de mirades i la conjugació de transparències i buits que permeten entreveure espais ocults, màgics. Les seves obres estableixen una relació inèdita i metafòrica amb el món a través del seu peculiar tractament dels materials i els seus jocs de paraules.

 

La voluntat de superar el pla rígid del suport és el procediment destacat a la majoria de les seves obres. La superfície de la seva obra té un comportament plàstic similar al dels líquids, pot ser travessada, malejada, impactada, i adquirir la consistència del vidre. Els seus plantejaments qüestionen l’existència de límits precisos, tant referent als gèneres –pintura, escultura, escriptura-, como a conceptes com interior-exterior, realitat-representació, evidència-evocació, presència-absència, volum-buit, racional-poètic.

 

En les seves últimes obres, Jordi Alcaraz profunditza en l’exploració, quasi obsessiva, del treball de l’artista: dibuixar, esculpir, pintar, centrant-se en el procés creatiu, i no en l’obra com a fi d’aquesta acció.

 

Aquestes pintures i escultures estan explícitament destinades a no relacionar-se amb cap teoria preconcebuda, verbalització o intenció específica; i exploren la idea de que quelcom un cop nomenat, comença a desaparèixer.

 

El resultat són obres en les que l’absència és més important que l’evidència, l’absència de quasi tot, el protagonisme de la desaparició de la obra, la permanència de l’acció. Podem veure l’espai que ha quedat, el rastre del material utilitzat, la petjada de la seva antiga presència en els forats de la superfície, o el color que queda atrapat al bucle de paper, però l’absència de qualsevol altra cosa és quasi absoluta. I a vegades no veiem ni tan sols el material, el rastre, el reflex…a vegades veiem tan sols fum, o l’essència de quelcom tan fràgil com un núvol.

 

 

Jordi Alcaraz (*1963), nascut a Calella, Barcelona, inicia la seva trajectòria artística a l’àmbit de l’escultura i el gravat als anys 80. En els últims anys ha realitzat exposicions a Los Angeles Municipal Art Gallery (LAMAG), Los Angeles, USA (2011); LACMA, Los Angeles, USA (2011); Museum Der Bildenden Künste, Leipzig, Alemanya (2010); Arts Santa Mònica, Barcelona (2010); Centre d’Art Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, (2008) o Fundación Telefónica, Madrid (2001), entre d’altres. Les seves obres es troben a col·leccions com Biedermann Museum, Donaueschingen, Alemanya; Colección Fontanal Cisneros, Miami o Williams Collection, Nova York, entre d’altres.

 

Al 2013, Jordi Alcaraz participarà a l’exposició ‘Nuage‘ al Musée Rattu de Arles, França.

mir_local_library

El nou projecte d’Aleksandra Mir Local Library se situa en la intersecció entre escultura i mobiliari, des d’una llibreria a diverses combinacions de prestatgeries amb llibres, arribant a expandir-se en instal·lacions de la mida d’una habitació amb taules i bancs, totes elles de mesures flexibles, sent obres úniques. L’artista es refereix als seus objectes com a “peces de confort per a l’era digital” i els visualitza col·locats en entorns que, d’altra manera, podrien resultar freds, com galeries, museus i, fins i tot, llars, en coexistència amb moderns aparells electrònics d’informació: ordinadors, pantalles de plasma, telèfons mòbils i, per descomptat, lectors de llibres digitals, com Ipads o Kindles.

 

El 2011, Amazon, la llibreria més important del món, va anunciar que les vendes de llibres digitals havien superat les de paper, fet molt lamentat ja que suposa que s’ha imposat, per sobre de la calidesa i tactilitat dels llibres tradicionals, l’eficiència del llibre digital, que permetria portar milers de títols a la butxaca. Així doncs, Local Library assenyala un moment de reflexió, el moment en què veiem desaparèixer el llibre tal i com el coneixíem des de la invenció de la impremta al segle XV. A més, Aleksandra Mir inverteix el procés de realització del llibre, convertint-lo en paper sense tractar, a través de la seva constitució original, la fusta.

 

A Local Library d’Aleksandra Mir cada obra porta el nom d’un autor o personatge literari, i d’altra banda s’inspira en l’omnipresent prestatgeria d’IKEA Billy. En contrast amb la producció massiva d’aquesta llibreria, les prestatgeries de Local Library són escultures úniques realitzades manualment i que es vinculen amb els noms als quals s’associen.

 

UGO (Volli – n.1942, semiòleg italià)

ASTRID (Lindgren – n.1907, autora sueca de literatura infantil)

ERICH (Kästner – n.1899, autor alemany de literatura infantil)

EMIL (dels relats de Kästner) i IDA (dels relats de Lindgren)

MERCÈ (Rodoreda – n.1908, novel·lista, poeta i escriptora de contes i teatre catalana)

GRIMM (germans – n.1785/86, filòlegs alemanys i escriptors de contes de la literatura popular europea)

UMBERTO (Eco – n.1932, semiòleg, assagista, filòsof, crític literari, i novel·lista italià)

CHARLOTTE-ROSE (de Caumont de La Force – n.1654, novel·lista i poeta francesa)

TERENCI (Moix – n.1942, escriptor català de novel·la i d’assaig)

RAPUNZEL (del conte dels germans Grimm, adaptació de Persinette de De Caumont de La Force)

MAXIM (Gorki – n.1868, autor, activista polític rus i soviètic)

LEO (Tolstói – n.1828, novel·lista i dramaturg rus)

ANNA (Ajmátova – n.1889, poeta avantguardista russa i soviètica)

OLGA (Ivanovna Obukhova – n.1941, periodista, escriptora de ciència ficció i traductora russa)

ALLA (Nazimova – n.1879, actriu , guionista i productora cinematogràfica i teatral russo-nord-americana)

MASHA (Gessen – n.1967, periodista, autora i activista política russo-nord-americana)

 

Hi ha més de 50.000 espècies de fusta al món, amb gairebé 200 tipus disponibles comercialment, així doncs no és gens estrany la gran varietat de textures i colors. Tota la fusta en l’obra d’Aleksandra Mir mostra el seu color natural: verds foscos, morats, grocs i marrons que compondrien el ric espectre de la paleta d’un pintor, i no obstant això no ha estat utilitzat cap tipus de tint o pintura, només un oli neutre per a la preservació i realç de les seves qualitats orgàniques naturals. Les primeres peces han estat realitzades manualment a partir de més de 20 espècies de fusta natural, aprofundint en les connexions entre la natura, la història i el sentit de la ubicació en la seva obra.

 

Local Library també pot ser percebuda com a biblioteca en una altra lectura, ja que la superfície, la textura i el color de cada un dels blocs de fusta explica la història dramàtica d’un temps i un lloc com ho faria una novel·la. Els colors s’enfosquiran o s’aclariran amb el temps, a causa de processos orgànics dependents de la llum i les condicions climàtiques. El que es presenta actualment sens dubte canviarà en el futur. La bellesa del procés d’envelliment passarà a un primer plà al mateix temps que la història continuarà narrant aquestes obres.

 

Aleksandra Mir (*1967), nascuda a Polònia, és ciutadana Sueco-Americana en l’actualitat resident a Londres. Va estudiar Media Arts a School of Visual Arts i Antropologia Cultural a The New School for Social Research a Nova York (1989-1996). Ha presentat exposicions individuals a Kunsthaus, Zurich (2006), Printed Matter, NY (2007), Mary Boone Gallery, NY (2007/2008), Saatchi Gallery, Londres (2008), Schirn Kunsthalle, Frankfurt (2009), The Whitney Museum of American Art, NY (2011) i la seva participació a exposicions col.lectives internacionals inclou la 53 Bienal de Venècia, Venècia (2009), Print/OUT, MoMA, NY (2012), ARTandPRESS, Martin-Gropius-Bau, Berlin (2012). Actualment està preparant una exposició individual retrospectiva a Museum Leuven, Leuven, Bèlgica (2013) sobre 15 anys del seu treball sobre l’exploració de l’espai.

 

Local Library és la tercera exposició individual de l’artista a la Galeria Joan Prats en Barcelona.

chancho_deixeume_tancar_la_finestra

Ens complau anunciar-vos la primera exposició a Galeria Joan Prats de Joaquim Chancho, en la qual presentem obra recent de l’artista, olis sobre tela de gran format.

 

 

La trajectòria de Joaquim Chancho, vinculada a l’abstracció, es defineix per un intens estudi que parteix del silenci, la geometria i els cicles naturals , i per un treball sempre guiat per una sintaxi voluntàriament parca. D’aquesta manera, el títol de l’exposició, Deixeu-me tancar la finestra, fa referència a una sèrie d’obres anteriors de l’ artista, realitzades durant els anys 90.

 

La selecció d’obres de l’exposició es caracteritza per la reiteració i el ritme. Aquest treball pictòric dóna com a resultat les formes zigzaguejants que protagonitzen les composicions. L’artista es deixa portar pels sistemes d’equilibri que regeixen el món, creant un diàleg intens amb la geometria, i centrant-se en la superfície del quadre com pura abstracció. Els paral·lelismes, les repeticions, els canvis de ritme remeten a l’exercici de la poesia i conformen una nova mètrica. El protagonisme cromàtic i la seva interrelació allunyen aquestes pintures de la severitat i conformen un rigorós llenguatge pictòric.

 

 

Joaquim Chancho (Riudoms, Tarragona, 1943) viu i treballa entre Barcelona i El Pla de Santa Maria, Tarragona. Joaquim Chancho és professor emèrit de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Entre d’altres museus i centres d’art, ha exposat al MACBA, Barcelona; National Museum of Contemporary Art of Korea, Seul; Fundació Suñol, Barcelona; Foundation Maeght, Saint Paul de Vence, França; Art Center Berlin Friedrichstrasse, Berlín; Fundació Joan Miró, Barcelona; Casal Solleric, Palma de Mallorca; Museo Rufino Tamayo, México.

collins_begin_anywhere

Ens complau anunciar-vos l’exposició de Hannah Collins, Begin Anywhere (John Cage), en la qual presentem obra recent, fotografia i vídeo.

 

 

La selecció de fotografies que configuren l’exposició reflecteix l’interès de l’artista per la modernitat i el seu viatge a través del segle XX, i se centren en l’atelier de Brancusi, que fou cedit a París amb la condició que la seva disposició interna continués sent la mateixa que quan ell vivia. El viatge de Brancusi a París, les pròpies imatges del seu treball i objectes, i les seves obres inconcluses estan col·locats com si hagués abandonat l’espai momentàniament i, no obstant, el context és l’espai d’un arquitecte en la trajectòria del qual destaquen edificis encara en funcionament.

 

Aquestes imatges es presenten junt amb una pel·lícula en time-lapse gravada a una fàbrica tèxtil abandonada del nord de França, prop de París que va arribar al seu apogeu de producció durant el segle XX. Amb el teló de fons del lapse de 24 hores a l’interior de la fàbrica La Tossée, rodat durant dues nits i dos dies, els residents de Roubaix reviuen els seus somnis. Tots els somiadors tenen alguna connexió amb Algèria i en els seus somnis sovint viatgen a llocs inabastables a la vida quotidiana – mentre un home sobrevola casa seva a Algèria, un altre somiador esdevé President de França, capaç d’alterar i canviar el país a voluntat. Els somnis se’ns revelen des de la intimitat nocturna, mentre veiem la fàbrica descuidada i abandonada. A mesura que la nit deixa pas al dia, el so, que és la única acció, ens guia a través de les nostres reaccions sobre el canvi lent del temps.

 

 

Hannah Collins (Londres, 1956) viu i treballa a Londres i Barcelona. Entre d’altres museus i centres d’art, ha exposat a Centre Pompidou, París; Museo UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Fundación La Caixa, Madrid; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; VOX image contemporaine, Montreal; CAC, Màlaga. A l’actualitat, presenta el seu projecte ‘The Fragile Feast’ simultàniament a Deutsche Bank 60 Wall Gallery, Nova York; i Fundación Valentin Madariaga, Sevilla. A més, participa a diverses exposicions com ‘Singulier (s)/Pluriel’, LaM, Lille; ‘Midnight Party’, Walker Art Center Minneapolis; i ‘Le Grand Atelier’, Musée des arts contemporaines – Site du Grand-Hornu, Bèlgica. Hannah Collins exposa la seva obra a Galeria Joan Prats des de l’any 1992

El cielo de invierno

Ens complau anunciar-vos la primera exposició a Barcelona d’ Enrique Martínez Celaya, El cielo de invierno, en la què presentem obra recent de l’artista, pintures de gran format i aquarel·les.

 

 

La selecció d’obres que configuren l’exposició tracta un imaginari vinculat a la natura i als elements; fred, gel, neu i també el foc conviuen amb la presència humana, que fa la seva aparició en el paisatge. Imatges de calma i puresa, o bé paisatges cremats que revelen la inestabilitat subjacent, figures d’un nen recorrent les obres, a través de la seva mirada aconsegueix reconstruir la representació dels fenòmens i els misteris de la natura.

 

Enrique Martínez Celaya es defineix com a pintor, tot i haver treballat l’escultura, la fotografia, l’escriptura i també el vídeo. La seva aproximació a la pintura pretén restaurar, des de la pràctica científica, el seu lligam amb l’observació, l’experiència, la consciència i els processos cognitius. La pintura d’Enrique Martínez Celaya no és figurativa en el sentit convencional, ja que d’ ella en sorgeix un diàleg entre el que la pintura representa i la realitat física de la pintura en sí.

 

 

Enrique Martínez Celaya (Palos, Cuba, 1964) viu i treballa a Delray Beach, Florida i Los Angeles, Califòrnia. Ha exposat a museus i centres internacionals, Museum der bildenden Künste Leipzig, Berliner Philharmonie Berlín, Museum of Biblical Art New York, Fundación Canal Madrid, Yerba Buena Center for the Arts San Francisco, Emory Visual Arts Gallery Atlanta, The Rubin Museum of Art New York, Loyola University Museum of Art Chicago, Fowler Museum at UCLA Los Angeles, Miami Art Museum, Boca Raton Museum of Art Florida, Oakland Museum of California, Brauer Museum of Art Valparaiso University, Indiana. Entre els seus projectes destaca The Master, Hermitage, Sant Petersburg, Rússia (2012).

modelling-standard

Exposició organitzada per Jorge Satorre i Erick Beltrán

 

Participen també, Christoph Keller, Raphaël Zarka, Paloma Polo, Bernardo Ortiz, Efrén Álvarez, Meris Angioletti, Jose Antonio Vega Macotela, Vilayanur Ramachandran, Jorge Aviña i Florian Göttke

 

 

Modelling Standard és un projecte de llarg recorregut que parteix d’un interès mutu pels mètodes d’investigació historiogràfica propis de la Microhistòria, plantejats a Itàlia a principis dels anys setanta per un grup de científics socials. El text Huellas. Raíces de un paradigma indiciario escrit per Carlo Ginzburg i publicat per primera vegada en 1978, ha funcionat com un pilar per aquesta investigació. En el text, Ginzburg desglossa 3 elements fonamentals per escriure la Història centrada, de la manera més directa possible, en les versions de les classes subalternes:

  • La cerca de pistes, símptomes i testimonis fragmentaris.
  • La reducció d’escala.
  • L’anàlisi exhaustiu de les fonts.

 

El títol fa referència al concepte de Model Estàndard que en el camp de la física s’utilitza per explicar les interaccions quasi invisibles que ocorren a nivell subatòmic en la matèria. Amb aquesta analogia, lluny de pretendre establir relacions entre camps de coneixement aparentment diferents, la nostre intenció és la de detectar i entendre aquelles fràgils connexions que ja existeixen i que sempre han existit.

 

El resultat d’aquesta primera etapa de Modelling Standard consisteix en una xarxa de caricatures i textos on una sèrie de personatges famosos es converteixen en víctimes i victimaris d’un gran crim irresoluble. Entre ells es troben: Sigmund Freud, Vilayanur Ramachandran, Carlo Ginzburg, Giovanni Morelli, Fantomas, Aby Warburg, Francis Galton, Arthur Conan Doyle, Raymond Roussel, i Joe Orton.

 

Per la presentació en la Galeria Joan Prats, mostrem per primera vegada el treball en conjunt, amb l’aportació d’artistes, il·lustradors i investigadors convidats, tals investigacions personals funcionen com nous eslavons d’aquesta cadena que s’allarga i s’allarga… com baba del diablo.

 

Jorge Satorre i Erick Beltrán, 2011

Juan Uslé

Ens complau anunciar-vos l’exposició de Juan Uslé Landropo y Zebulón, amb la que obrim la temporada.

 

Deu anys després de la seva anterior exposició a la Galeria, presentem una selecció de les seves pintures més recents de mig i gran format.

 

Juan Uslé, en la seva obra recent, al igual que durant els últims vint anys, s’ha caracteritzat per el rigorós compromís que constitueix una teoria personal de la visió que evoluciona a través dels seus propis codis amb un llenguatge formalment abstracte.

 

 

Comtarem amb la presència de l’artista que viu i treballa entre Saro (Cantàbria) i Nova York.

now-my-garden-is-gone

L’exposició associa diverses temptatives de cartografiar el territori comú en situacions de canvi.

 

La mostra presenta per primera vegada a la Galeria una selecció d’obres d’ Aleksandra Mir, Knut Åsdam, Perejaume, Carla Zaccagnini i Alejandro Vidal.

 

La dinàmica de les obres gira entorn de nous territoris des d’on es planteja de manera diferent alhora que complementària escenes realitzades des d’una postura lúdica que pot manifestar al seu torn un entramat de conflicte.

 

El territori no identitari gira entorn del vídeo de Carla Zaccagnini.

 

A les fotografies de Knut Åsdam la impossibilitat de comunicació s’evidencia a través de zones de tensió.

 

A l’obra de Aleksandra Mir, la direcció, la posició des del no lloc manifesta el seu propi procés, el pla de representació digital altera la forma de percepció a l’obra de Perejaume, i així també en l’ocult i fotosensible de les imatges d’Alejandro Vidal.

 

Aleksandra Mir, Lubin, Polònia, 1967. Actualment viu i treballa a Londres. Ha participat en la 53 Biennal de Venècia el 2009. Ha exposat en centres internacionals com The New Museum of Contemporary Art de Nova York, Kunstpalais d’Erlangen, Alemanya, Fundació Jumex de Mèxic, Kunsthaus Graz, Àustria, Schirn Kunsthalle, Frankfurt, Badischer Kunstverein, Karlsruhe, The Vera List Center, Nova York, Printed Matter Inc, Nova York, Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York, ICA, Londres, Kunsthaus, Zuric.

 

Knut Åsdam, Trondheim, Noruega, 1968. Viu i treballa a Oslo. El 2011 va presentar Abyss i Trípoli, a la Tate Modern Londres. Ha exposat individualment en Kunsthalle Bergen el 2010, a Manifesta 7 a 2008, a la 50 La Biennal de Venècia el 2004, i a 8 Biennal d’Istanbul el 2003. Ha exposat, entre altres, a Sørlandets Art Museum de Kristiansand, Noruega, Kunsthalle Bern, Suïssa, Moderna Museet d’Estocolm, National Gallery of Art de Washington, MOMA/PS1 de Nova York, FRAC i Bourgogne de Dijon.

sarmento_remarks_on_colour

A Remarks on Colour 2, la nova exposició de Julião Sarmento, presentem la seva obra recent, pintura, collage i fotografia.

 

Julião Sarmento ha desenvolupat un discurs visual que explora la memòria, la transgressió, la seducció i el desig. La riquesa i complexitat de la seva obra resideix en el sistema de significants lliures que es desplacen per les obres i a través dels seus propis límits. L’ús de motius recurrents com gesticulacions de les mans, parts del cos i plantes arquitectòniques generen un joc d’associacions que es neguen a limitar el seu significat.

 

L’exposició pren el seu títol de l’obra de Ludwig Wittgenstein Remarks on Colour, qui afirma “No existeix la fenomenologia, però sí els problemes fenomenològics”, i es centra en l’estudi dels mecanismes de percepció sensorial del color.

 

A les teles, la superfície blanca i les formes parcialment esborrades, reconeixibles en l’obra de Julião Sarmento, conviuen amb els tres colors primaris: vermell, groc i blau. Imatges fotogràfiques serigrafiades deixen la superfície blanca buida, a la vegada que plena d’intensitat.

 

Els collages inclouen passatges de notes filosòfiques acompanyats d’imatges serigrafiades de cases racionalistes a Silver Lake, Los Angeles, juntament amb imatges fotogràfiques sense cap relació aparent.

 

La construcció d’aquests elements disjuntius, deliberadament artificial i controlada, es resisteix a la coherència narrativa, deixant a l’espectador àmplia llibertat per a la seva interpretació. Carregat de suggestió i ambigüitat, el nou treball de Julião Sarmento posa de manifest la impossibilitat de comprensió real de l’Experiència.

 

 

Julião Sarmento va néixer a Lisboa, el 1948. Viu i treballa a Estoril, Portugal. Ha exposat individualment la seva obra a centres com CAC Málaga; The Parrish Art Museum, Southampton, Nova York (2011); Tate Modern, Londres (2010-2011); Estação Pinacoteca, São Paulo (2009); Centro José Guerrero, Granada (2008); Fundación Botín, Santander i MEIAC, Badajoz (2006); Museum Dhondt-Dhaenens, Deurle, Bèlgica (2005); Van Abbemuseum, Eindhoven, Holanda (2004). En l’actualitat, la seva obra es pot veure a La Casa Encendida, Madrid i properament a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, Mallorca.

reisewitz_agua_quie_cai

A agua que cai, la segona exposició de Caio Reisewitz a la Galeria, presentem la seva obra més recent, fotografies en gran format i una sèrie de fotomuntatges.

 

Caio Reisewitz tracta mitjançant la fotografia diferents qüestions com la representació dels espais en zones naturals, i la repercussió d’agressions i desastres en la natura. Les seves fotografies de gran format aborden el paisatge redefinint la perspectiva aèrea, convidant a la reflexió a través d’una mirada crítica.

 

Les obres de Caio Reisewitz que presentem busquen reflectir la grandesa de les reserves naturals i al mateix temps evidenciar l’abisme incommensurable entre l’home i el seu objecte de percepció. Els espais captats per Caio Reisewitz ens fan veure la progressiva deterioració de la natura, com a resultat de l’acció humana. Les imatges de les seves obres, en la seva sobrietat, pretenen generar complicitat i introduïr a l’espectador en el seu espai físic com a subjecte contemplador.

 

 

Caio Reisewitz va néixer a São Paulo, en 1967. Viu i treballa a São Paulo. Ha participat en la Biennal de Nanquín, Xina (2010), en la Bienal del Fin del Mundo, Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), en la 51 Biennal de Venècia (2005), en la 26 Biennal de São Paulo (2004). Ha exposat la seva obra a centres d’art com el MUSAC de León, Museu Nacional de Brasilia,  Museu de Arte Moderna de São Paulo, Fundación Pedro Barrié de la Maza de Vigo, Fundación Rac de Pontevedra, National Gallery de Ciutat del Cap, Sudàfrica, Pinacoteca de Bolonya, Itàlia, Martin Gropius Bau de Berlín, CAAC de Sevilla, Museo Patio Herreriano de Valladolid, MARCO de Vigo.

Firestorm, 2009

La Galeria Joan Prats mostra per primera vegada l’obra dels artistes Alejandro Vidal i Carla Zaccagnini. A El accidente integral, la seva segona exposició a la Galeria, veurem els treballs més recents

 

d’Alejandro Vidal presentats junt amb el projecte Imposible pero necesario de Carla Zaccagnini, desenvolupat a partir del diàleg establert entre els dos artistes al voltant de preocupacions comunes i les diferents maneres d’abordar les qüestions que planteja aquesta exposició.

 

Alejandro Vidal explora a través de la seva obra qüestions de conflictes i relacions de poder. Les noves representacions i els mecanismes de control han estat temes recurrents, abordats des de perspectives diverses, a través de múltiples estratègies formals. Firestorm, 2009 és una composició fílmica que explora la globalització de la imatge del terror, a partir d’imatges de focs d’artifici, junt amb al so d’explosions de conflictes bèl·lics. Així com, Somewhere in a great country, 2010 una sèrie de vint fotografies que pertanyen a celebracions polítiques en les què s’utilitza la pirotècnia, encara que semblen actes subversius o de sabotatge. Les fotografies A step too far, 2009 i Falling from trees, 2009 posen en escena formes de dissidència política. L’obra recent d’Alejandro Vidal que presentem en aquesta exposició tracta de la incertesa, la inseguretat i la vulnerabilitat, insinuant que les formes de subversió són més potents quan operen sense ser detectades.

 

Alejandro Vidal va néixer a Palma de Mallorca el 1972. Viu i treballa a Barcelona. Ha exposat la seva obra a centres d’art de tot el món com Participant Inc. de Nova York, Kunsthalle Winterthur de Suïssa, Fundació La Caixa de Barcelona, Palazzo delle Papesse a Siena, Schirn Kunsthalle de Frankfurt, The Museum of Contemporary Art de Taipei, MIS de Sao Paulo, Da2 de Salamanca, Kling & Bang de Reikjavik, Mambo de Bolonya i Kunstmuseum Bern a Suïssa. Ha participat a la Busan Biennale de Corea en 2006. Entre els seus futurs projectes, destaquen Seventh dream of teenage heaven a Bureau for Open Culture, Columbus, EUA, i la II Muestra de Videoarte a La Habana, Cuba.

 

Carla Zaccagnini tracta temes tant diversos com la impossibilitat de la traducció, la parcialitat del punt de vista museístic, la fal·libilitat de la percepció o els límits del saber científic entre d’altres, realitzant una obra multifacètica que intenta activar la visió i desconcertar l’enteniment de l’espectador. Imposible pero necesario és part d’un conjunt d’obres que investiguen l’equilibri inestable entre el desig i la impossibilitat que acompanyen els intents de representació d’una experiència i es poden veure cristal·litzats (o endevinar latents) en les formes resultants. En aquest cas, dos sèries sobre paper, frottage i litografia, registren les representacions d’explosions trobades en els relleus del Memorial Soviètic del Treptower Park a Berlín. En reproduir aquestes imatges fora de context, reforçant la geometrització que condensa aquests esdeveniments sense forma en síntesis quasi icòniques (encara que sempre variables), l’artista posa de manifest el seu interès pel llenguatge com a possibilitat d’elaboració de significats i, a la vegada, com a exercici de poder.

 

Carla Zaccagnini va néixer a Buenos Aires el 1973. Viu i treballa a São Paulo. Des de finals dels noranta desenvolupa en paral·lel a la pràctica artística activitats com a crítica d’art i curadora. Ha participat en la 28° Biennal de São Paulo, 2008 i en la Bienal Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina, 2007. Ha exposat a institucions com el MUSAC de León, LentSpace de Nova York, Museu de Arte Moderna Aloísio Magalhães de Recife, Museo de la Universidad de Antioquia de Medellín, Cisneros Fontanals Art Foundation de Miami, Paço das Artes de São Paulo, Pinacoteca do Estado de São Paulo, MALBA de Buenos Aires, Kunstverein Munich. Entre d’altres ha obtingut el CIFO 2006 Grants Program.

marcaccio-megan

Presentem l’exposició Megan: Variant Paintants, obra recent de Fabian Marcaccio.

 

A partir d’una fotografia captada per un paparazzi de l’actriu Megan Fox, Fabian Marcaccio ha realitzat un treball que el porta a tractar la pintura, el dibuix, l’escultura i fins i tot l’animació digital, donant com a resultat les vuit Variants presentades en l’exposició. Cada obra suposa una aproximació totalment diferent a un únic tema, aproximació que a vegades és contrària a la imatge de partida.

 

Fabian Marcaccio reflexiona al voltant de la pintura des dels límits tradicionals treballant amb mitjans diferents, atrevint-se a incorporar, per exemple, tècniques digitals a la seva pràctica pictòrica. El contingut de les seves obres pot semblar impropi de la pintura. Fins i tot, algunes d’elles arriben a assumir una escala adequada per la instal·lació o a esdevenir tridimensionals. Les seves pintures s’enfronten a l’unitari, usant multiplicitat de parts i detalls que mai no troben un conjunt fort. D’aquesta manera, Fabian Marcaccio es planteja com composar amb materials i tècniques diverses una obra que proposi una visió del pictòric contemporani.

 

 

Fabian Marcaccio va néixer a Rosario, Argentina, en 1963. Viu i treballa a Nova York. Ha exposat la seva obra a centres d’art de tot el món, com MOMA PS1 Contemporary Art de Nova York, Museum für Moderne Kunst de Frankfurt, FRAC Auvergne, MALBA Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires, Kunstmuseum Liechtenstein, Kunstraum Innsbruck, Miami Art Museum, Cologne Kunstverein, Neues Museum de Nuremberg. Ha participat també a la   11 Documenta de Kassel, 8 Biennal de la Havana i a la 7 Biennal Internacional d‘Istanbul.

Archivo: Drag Modelos

Presentem l’exposició de Cabello/Carceller Archivo: Drag Modelos, un treball fotogràfic sorgit de l’anàlisi de la influència que poden exercir els models cinematogràfics en la gènesi de les noves estètiques pertanyents a l’imaginari col·lectiu, i que explora la possibilitat de modificar els discursos principals, actuant des de les micropolítiques.

 

En el cinema narratiu, que és també el de major abast, la pantalla esdevé un mirall que alimenta la il·lusió del somni. La capacitat d’immersió virtual dels espectadors en històries alienes, que ha estat denominada “la màgia del cinema”, és la clau que obre la caixa de Pandora, ja que impulsa processos d’identificació no sempre desitjats, sovint allunyats de les convencions i lleis que regeixen les relacions socials normatives.

 

Archivo: Drag Modelos apareix com una galeria de retrats que han estat realitzats a diferents països, a través dels què podem cercar les empremtes de la influència cinematogràfica en la representació de masculinitats alternatives. L’acte de reassignar i deslocalitzar la masculinitat permet anar encara més enllà de la deconstrucció de les actuals estructures de poder, ja que ofereix la possibilitat d’allunyar el masculí del masculinisme dominant. Aquest projecte aborda l’elaboració d’un retrat col·lectiu que vol mostrar les preferències en la selecció de models estètics i de comportament d’una part de la comunitat de dones, dones que han optat per repensar i/o transgredir la limitada oferta d’assignació de gènere. Aquestes històries secundàries ens permeten descobrir rols identitaris que han estat refusats durant massa temps i estigmatitzats des del punt de vista de les estètiques hegemòniques.

 

Les relacions entre realitat i ficció guanyen interès en enfrontar les circumstàncies reals que habiten les models amb els espais de ficció presents en les narracions cinematogràfiques. Els retrats van acompanyats doncs d’imatges de les ciutats, dels llocs on es trobaven o on viuen les protagonistes. Ja que aquest arxiu qüestiona la possibilitat de l’arxiu com a element ordinador, classificatori i taxonòmic, els escenaris i les persones es confonen amb els personatges i els sets, emfatitzant la idea de catalogació caòtica.

 

Helena Cabello va néixer a París en 1963; Ana Carceller a Madrid en 1964. Viuen i treballen a Madrid. Han exposat les seves obres a museus i centres d’art de tot el món, com el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla, Le Magasin–CNAC de Grenoble, França, Bucharest Biennale 4, Romania en 2010; Stenersenmuseet d’Oslo, CGAC de Santiago de Compostela, MNCARS de Madrid, la Fundación Marcelino Botín de Santander, en 2009; KulturHuset d’Estocolm, Haus der Kultur der Welt de Berlín, el Centro Cultural Montehermoso de Vitoria-Gasteiz en 2008; el Casino Luxembourg de Luxemburg,   el Centre d’art Santa Mònica de Barcelona, Brooklyn Museum de Nova York en 2007; Artium, Vitoria-Gasteiz, Halle für Kunst de Lüneburg, Alemanya, Kunsthaus Basselland de Basilea en 2006; el Centre d’art la Panera de Lleida, el Museo del Barrio de Nova York, Domus Artium 2 de Salamanca, el CaixaForum de Barcelona, en 2004 i en el Centro Cultural la Diputación de Málaga en 2002.

Presentem l’exposició d’Eulàlia Valldosera Dependència mútua en la què, a través de diferents suports, vídeo, fotografies, documental, instal·lació lumínica, els actes de neteja i esborrat són el tema central, renovant una vegada més la seva declaració sobre les relacions de poder a través d’objectes i la nostra dependència d’ells.

 

En la performance que dóna lloc al vídeo Dependència mútua i a una sèrie de fotografies, Eulàlia Valldosera no hi és en l’acció, sinó darrera de la càmera. A petició de l’artista, una dona de fer feines d’origen ucrainià es disposa a netejar una estàtua d’un emperador romà. El vídeo va ser gravat al Museu Arqueològic de Nàpols, on la gran estàtua de marbre de l’Emperador Claudi representa no només un tresor del passat, sinó també una càrrega pel present de la cultura italiana. A mesura que ella toca i neteja la figura masculina en postura de domini, la dona desafia les dimensions intangibles i fosques dels símbols de poder. A través d’aquesta acció metafòrica, l’artista qüestiona la relació entre els rols hegemònics i subordinats. Es pregunta si la contraposició entre poderosos i subordinats – entre masculí i femení – està present en les capes més profundes del nostre inconscient i reflexiona sobre la relació de dependència recíproca d’acord amb la qual cada rol requereix de l’altre per justificar la seva pròpia existència.

 

Liuba, un documental en el què la protagonista és una dona anomenada Liuba, nascuda a Txernòbil ‘’ens explica qui és ella i com ha arribat a ocupar un lloc, com tantes dones, en un entramat laboral precari. Qui porta a terme les tasques de neteja en els espais privats i públics de cada país? D’on procedeixen?’’*

 

En la darrera sala, un mirall, que gira sense parar, ‘’projecta les imatges d’una mà netejant, seguint el moviment d’un drap; i d’un llibre, volant literalment sobre les parets’’*. L’espai d’exposició esdevé pantalla i, al seu torn, contenidor; amb aquest gest irònic, la galeria d’art esdevé objecte d’exhibició.

 

‘’Els objectes projectats, d’altra banda, resumeixen la tensió dual present en la resta d’obres de l’exposició, a manera d’epíleg’’*.

 

Eulàlia Valldosera va néixer el 1963 a Vilafranca del Penedès, viu i treballa a Barcelona. Ha exposat les seves obres a importants museus i centres d’art de tot el món, inclòs el Reina Sofia a Madrid, en 2009, el Musée d’Art Contemporain de Montreal, el PS1 MOMA de Nova York, la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona en 2001 i el Center for Contemporany Art, Rotterdam en el 2000. Així mateix, en la Bienal de Sidney (1996), la Bienal de Johannesburg, la Bienal d’Istambul i el Projeckts Skulptur de Münster (1997), la Biennal de Venècia (2001), la Biennal de Sao Paulo (2004), la Biennal de Lyon (2009) i en el Casino Luxembourg (2010).

j-q-k-a

Hans-Jörg Mayer, nascut el 1955, ens condueix a un viatge de pallassos cruels i feliços, blue bean babies, soldats blanc i negres de la RFA, vagues ones i horitzons tendres – totes les seves obres són odes agredolces a la vida, tracten sobre el desemparament, la histèria extrema, i els seus gestos ho posen tot en perill al mateix temps – una i altra vegada. Les més humils malediccions porten als més bells dibuixos de reconciliació. És la vida, no és fàcil ni còmoda, mai, però sempre és veritable.

 

Carsten Fock, nascut el 1968, tracta la temàtica de la religió, la transcendència, fins i tot un ull interior, o potser un tercer ull. Se situa sens dubte entre la iconografia cristiana i l’art outsider, deixant de banda els romanticismes i esperant extremar l’expressivitat i la còlera; la còlera crua, amb la seva recerca hipnòtica encara atònita. El seu diàleg s’enfronta a diari amb la història de l’art, especialment amb les postures alemanyes. Fock és un mar de preguntes a la recerca d’una alenada d’aire, Fock té una calma irritant, i evita les respostes que no solucionen res, no conten res.

 

Tjorg Douglas Beer, nascut el 1973, anàrquicament el seu vocabulari és bel·ligerant i delata les exageracions dels mitjans de comunicació i les estructures polítiques i socials. Mai no prendrà un to moralista; debem intentar concentrar-nos en el silenci en contemplar la seva obra, malgrat la cacofonia visual. És atractiu i a la vegada ofensiu. Sembla desig però és dolor… no obstant, cal atrevir-se a entrar en aquest desagradable laberint.

 

Marc Brandenburg, nascut el 1965, observa amb atenció l’aspecte frívol del món de l’art, frivolitat que serveix com a metàfora de les tendències racistes i sexistes de les classes altes occidentals. La seva temàtica s’inspira en la vida nocturna, ja que la nit esborra les diferències de color de la pell o del que alguns anomenen raça. Aquestes incursions nocturnes li permeten respirar lliurement, i deixar de pensar en les diferències inventades pels homes. Aquestes incursions nocturnes li han permès trobar els seus protagonistes, persones al límit de la societat, amb idees neo-humanistes que els hi ha fet deixar enrere esquemes rígids i conservadors. Ser diferent no significa ser víctima – i els seus dibuixos semblen dir-ho molt clarament.

 

Comissariat per René Schmitt

L’Humanité, 2009-2010

Tenim el plaer d’anunciar la segona exposició de Fernando Bryce a la Galeria Joan Prats.

 

A finals dels anys noranta, Fernando Bryce va començar a desenvolupar un treball basat en la còpia, tinta sobre paper, de sèries realitzades per mitjà de fotografies, retalls de premsa, anuncis, publicitat promocional…, en principi amb intenció de plantejar un exercici sobre la història del poder i les imatges al seu país d’origen, Perú. Molt aviat, la investigació arqueològica documental va estendre’s a moments i personatges històrics determinants del segle XX, amb una doble intenció: d’una banda, rescatar del passat documents i imatges expressament oblidades de la història oficial, i d’altra banda, congelar en el present aquells fets destinats a ser ràpidament oblidats per l’estructura mediàtica del poder.

 

Per a la seva segona exposició a la galeria presentem l’obra recent L’Humanité, centrada en la dècada dels trenta. La sèrie L’Humanité està composada per 47 dibuixos que reprodueixen imatges de titulars de la premsa internacional d’aquest període, caracteritzat per l’auge de règims autoritaris a Europa, una forta crisi econòmica internacional i l’escalada de violència que desembocaria en la Segona Guerra Mundial. La sèrie inclou també imatges procedents de cartells de la cinematografia, amb l’èmfasi sensacionalista característic. L’exposició es tanca amb l’obra The World Over / 1929, composada per 4 dibuixos de mapes del món procedents d’una revista americana. El seu treball posa de manifest la construcció de la notícia, les representacions del poder i l’imaginari d’una època, proposant una nova mirada sobre la història i descobrint els discursos unívocs dels poders imperants.

 

Fernando Bryce (Lima, 1965) actualment viu i treballa a Gant. Entre els seus projectes i exposicions recents destaquem: An Approach to the Museo Hawai, Museum Het Domein, Sittard (Holanda, 2009), The Fear Society, Pabellón de la Urgencia en la 53 Biennal de Venècia (2009), 10 Biennal de La Habana (2009), 28 Biennal de Sao Paulo (2008), Brave New Worlds, Walker Art Center, Minneapolis (2007), Poetics of Handmade, MOCA, Los Angeles (2007), Taking Time/Tiempo al Tiempo, MARCO, Vigo (2007), Out of Time: A Contemporary View, MOMA, Nova York (2006-07), Drawings, Kunstverein Stuttgart (2006), Whitney Biennale, Whitney Museum, Nova York (2006), Monuments for the USA, White Columns, Nova York (2005-06) y CCA Wattis Institute for Contemporary Art, San Francisco (2005), Fernando Bryce, Fundació Tàpies, Barcelona (2005), Tropical Abstraction, Stedelijk Museum Bureau, Amsterdam (2005), Alemania/Walter Benjamin, Raum für Aktuelle Kunst, Kunstmuseum Luzern (Suïssa, 2003), Turismo/El Dorado – Alemania 98, Künstlerhaus Bethanien, Berlín (2002). Actualment participa a l’exposició Linie Line Linea en el Kunstmuseum de Bonn.

congost-adult-contemporary

Adult Contemporary (Contemporani Adult) és la primera exposició individual de Carles Congost a Barcelona des de 2005.

 

L’exposició consta d’un conjunt d’obres recents que combinen diferents suports, com la fotografia, el dibuix i la música, per tal de posar en escena una sèrie de reflexions sobre les relacions humanes, que inclouen referències a la família, l’entorn social i a les nostres creences més íntimes. Per portar a terme tres de les noves propostes, l’artista s’ha servit del format “fotonovel·la”, reafirmant el seu interès per la vessant narrativa de les imatges. En aquestes obres, presentades com a pàgines de còmic o de revista a gran escala, l’artista reivindica la vigència del format que esdevé una renovada eina de gran potencial plàstic i expressiu.

 

The Man Of Whom You Are Still Making Fun, 2009 (L’home del que segueixes fent burla) presenta, com si d’un “gag” humorístic es tractés, la surrealista trobada entre un grup de dobles d’un popular artista pop a la sala d’espera d’una agència de figuració. A través de les seves bromes i comentaris, veurem enfrontades les diferents etapes de la carrera del cantant, de manera que es genera una perillosa assimilació entre la idea de biografia i la de trajectòria artística.

 

Adult Contemporary (Ceci N’Est Pas Un Clown, Ok?), 2009 (Contemporani Adult. Això no és un pallasso, d’acord?) és la peça que dóna títol a l’exposició. En ella s’articula una àcida reflexió sobre les relacions materno-filials, utilitzant un llenguatge molt proper a les “sitcom” televisives.

 

We Can Change The World, 2009 (Nosaltres podem canviar el món) és una historieta expandida que posa en escena, de manera fragmentada i ambigua, la contraposició entre les atzaroses dinàmiques de distribució de la informació associades a Internet, i la creença en un ordre còsmic que gestionaria els esdeveniments com una successió de simples accidents i coincidències.

 

Bravo (Leben In Einem Traum), 1998 (Bravo. Vivint en un somni) va representar, en el seu moment, el primer acostament de l’artista al format fotonovel·la, com a encàrrec d’una prestigiosa revista musical de l’època. Més de deu anys després, es represa per formar part d’una exposició amb altres tres obres realitzades posteriorment.

 

I Am A Data Base, 2009 (Sóc una base de dades) és una petita instal·lació que mescla el dibuix i l’escriptura amb la improvisació musical in situ, i que reflexiona sobre els conflictes d’identitat en el complex entramat de les xarxes socials.

mir-the-dream-and-the-promise

Per a la seva segona exposició a la galeria, Aleksandra Mir presenta una sèrie de collages que combinen la iconografia religiosa amb la del viatge a l’espai. “Si els astronautes i els àngels comparteixen el cel,” es demana, “no és hora que es coneguin?

 

*

Espai infinit dins d’un espai buit. Esperit indefinible dins d’un pensament il·limitat. Icones i recerca insaciable. La curiositat humana necessita un context on existir. La religió fou ciència com ara la ciència és religió. La justificació de la nostra luxúria i la confiança en l’infinit, el qual està lluny del nostre paradís sensorial, comparable a la recerca de la més profunda suspensió mental, són les dues maneres de cercar respostes a la creació, propòsits i desaparició. La religió, com a sistema de control, s’ha apropat al seu gran rival al llarg de la història – les lleis de la física que governen l’univers. ‘Quan acabaran els miracles?’ – els medis tecnològics que produïm resulten enginyosos pels fills de la Terra però resten com adaptacions lamentablement poc adequades a la nostra imaginació il·limitada. ‘Per què estem aquí?’ Les respostes espirituals són igualment insatisfactòries comparades amb el poder d’aquestes preguntes senzilles. Potser la resposta resideixi en la convergència. La tecnologia potser hauria d’esperar a què el poder del cervell humà desenvolupi plenament les seves habilitats (súper) naturals. ¿Esdevindran miraculoses les tecnologies produïdes quan aquestes no requereixin cap substància material per a treballar, sinó una fe, una creença en unes lleis de la física tan subtils que la matèria mateixa no pugui suportar la seva lògica? ¿Estaran basades en una tecnologia tan discreta que restarà indistingible del propi origen de l’univers i tot el creat en ell? ¿Quan mirem la ciència i la religió, estem mirant la mateixa tecnologia en diferents estadis d’evolució? ¿La humanitat ha d’estar sempre polaritzada i així mateix paralitzada?

 

Mark Baker

 

Aleksandra Mir va néixer a Lubin, Polònia, en 1967. Ha participat en múltiples exposicions internacionals, entre elles, actualment a la 53 Biennal de Venècia; així com en la Schirn Kunsthalle de Frankfurt,   Kunsthaus de Zuric,   Institute of Contemporary Art de Londres,   SMAK de Gant,   PS1/MOMA, Nova York,   Whitney Biennial Nova York

asdam-the-long-gaze

L’exposició the long gaze the short gaze és una mirada entorn a la política de l’espai i als límits de la subjectivitat. A través de tres video-projeccions i una sèrie de fotografies Åsdam fa una anàlisi de la relació de la persona i el seu entorn, qüestionant temes de disconformitat.

 

Quatre categories són essencials en el treball d’Åsdam: discurs, vida, sexualitat i lluita. Mitjançant el discurs, l’artista mostra el seu interès en com la subjectivitat es forma a través d’actes lingüístics tals com l’ús d’una roba determinada, els diferents comportaments i la rutina. El discurs és vist com quelcom representatiu, s’interessa especialment en la repetició de les coses, i com aquest efecte fa semblar a un cos o a l’espai públic una cosa estable. La categoria de vida fa referència a l’arquitectura, al lloc i a les dinàmiques socials, no tant com aspecte formal si no més aviat com un mitjà habitual. Åsdam també s’interessa en lo representatiu, en la interacció de fantasia i narrativa, en les experiències viscudes, en l’econòmic i el polític. La pluralitat del que fa referècia a la sexualitat i les experiències engendrades està principalment present en la forma com Åsdam construeix els personatges. Els temes en el seu treball s’assumeixen sempre com qüestions sexuals o de gènere- com és la relació que tenim amb el nostre cos o amb l’espai urbà. D’altra banda, observa la base de la creació com una qüestió de desig. L’aspecte de lluita és el que uneix els punts anteriors, el conflicte és important en un aspecte polític i com una forma d’entendre el ‘discurs’ (tema formatiu), la ‘vida’ (el sentit del cada dia) i la ‘sexualitat’ (el significat dels nostres cossos) són coses que hem d’afirmar o combatre en la nostra vida diària i això requereix progrés psicològic i social.

 

Knut Åsdam va néixer en Trondheim, Noruega en 1968. Viu i treballa a Oslo. Ha participat en múltiples exposicions internacionals durant els últims deu anys. Va representar a Noruega en la 50a Bienal de Venècia, va participar en la 8a Bienal d’Istanbul, en la 1st Melbourne Internacional Bienal i en Manifesta 7, Itàlia. Ha exposat, entre uns altres, en la Tate Britain, el Kunsthalle Bern, el Museum of Contemporary Art a Oslo, el Moderna Museet, la National Gallery of Art de Washigton, el MOMA/PS1, el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris i el FRAC Bourgogne, Dijon. Articles relacionats amb la seva obra han estat publicats en Artforum, Grey Room, Le Monde Diplomatique, Untitled Magazine, entre altres.

 

Pròxims projectes i exposicions 2009
Walter & Mc Bean Galleries, San Francisco Art Institute, EEUU Tate Modern, GB

perejaume-maquina-dale

 

Sant Pol de Mar, Barcelona, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar, Barcelona.

 

Ens complau anunciar-vos l’exposició de Perejaume “Màquina d’alè”.

 

L’exposició reuneix les seves darreres obres per mitjà de les quals Perejaume explora zones que vinculen aspectes poc visibles, relacionats amb la percepció i amb diferents registres de contingut literari.

 

Pensada i articulada per l’espai de la galeria l’exposició inclou vídeo projecció, vídeo instal·lació i obra sobre paper.

 

Per aquesta ocasió hem editat un desplegable on apareix reproduït el text de l’artista, “Màquina d’Alè”.

casamada-1992-2008

Galeria Joan Prats presenta l’exposició “1992 – 2008”, d’Albert Ràfols Casamada, amb una selecció d’obres que són testimoni de l’activitat constant d’aquest pintor als darrers 16 anys i que el situen com un dels artistes més representatius de la contemporaneïtat espanyola amb la seva forma personal de poetitzar des de l’abstracció.

 

Al llarg de la seva trajectòria, Ràfols Casamada ha estat reconegut amb el Premio Nacional de las Artes Plásticas del Ministerio de Cultura de España, el 1980, i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya, el 2003, entre d’altres guardons; mentre que el MACBA el 2001 organitzà una extensa retrospectiva de la seva obra.

beltran-serie-calculum

L’exposició “Serie Calculum. Calculum Series” és un assaig entorn a la concentració, la densitat i la creació de valor en la societat contemporània a través d’un grup d’objectes i una sèrie de mapes i diagrames.

 

És una col·lecció de peces de petit format que com indicis, assenyalen i condensen un problema social, polític o econòmic i al mateix temps es presenten com nodes d’un entramat o circuit que revelen un sistema o un mecanisme de construcció del concepte o idea de “valor”.

 

Aquest projecte es relaciona amb els “wunderkammern” o gabinets de curiositats, on les troballes particulars, les peces artístiques, les pistes d’investigacions científiques eren rebudes sota una única categoria: la de la meravella i la sorpresa.

 

Aquestes col·leccions eren a un mateix temps el grup d’objectes i la seva sistematització. Eren les evidències i les micro comprovacions de les teories sobre funcionament del món que aquestes mateixes generaven.

 

Com és que un objecte adquireix un valor especial enfront d’un altre i aquest valor modifica altres objectes? Com és que aquest valor implica una especulació i una plusvàlua i aquesta maniobra per a ser el significat i l’objecte el seu significant? Com és que la producció construeix aquest valor i que el transport d’objectes i la seva reinserció modifiquen aquesta categorització d’objectes? Com es sistematitza una col·lecció i com es forma un conjunt d’objectes? Com seleccionem coses del món?

 

“Calculus” es tradueix com pedra en llatí i un “calculum” s’interpreta com una pedra a la sabata. Els càlculs són especulacions o projeccions en funció a una tendència però al mateix temps confluència de forces i sedimentació epistemològica. Així l’exposició mostra una sèrie de dibuixos, fotografies, mapes, objectes, retallades de diaris, com petits problemes que es van trobar de manera fortuïta al passar per diferents llocs com Brasil, Corea, Xina, Mèxic, Colòmbia i Espanya que són evidències de problemes de categories o valor en cada context i al mateix temps entrades a una definició molt mes complexa del que és la selecció i la concentració.

 

Durant la seva trajectòria artística, Biennal de Sao Paulo, Biennal de Lió, Site Santa Fe, entre altres, s’ha destacat per treballar amb formats poc ortodoxos tals com el múltiple, el llibre-obra i experiments que intenten vincular l’art públic amb els llenguatges gràfics.

 

En la seva obra analitza i dissecciona el poder que comuniquen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, i també de conductes i valors.

arriba-abajo-a-la-derecha-y-a-la-izquierda

L’artista explora “móns, illes, ecosistemes, contrasts que col-lisionen violentament, és a dir la vida mateixa”. Això ho reflecteix amb una gran radicalitat, combinant estils i tècniques on enfronta models de representació visual. Bernhard Martin abasta molts registres, entre figuratiu i abstracte, donant un enfocament audaç i espontani a la seva obra. En aquesta exposició, l’artista emfatitza la llibertat en tractar diferents temes i formes buscant sense parar el significat de la pintura i el seu ésser, volent plasmar aquest concepte de totalitat.

 

Selecció de les darreres exposicions: 2008 Team Gallery, New York. / Städtischen Galerie Wolfsburg. / 2007   Städtische Kunsthalle Mannheim, Mannheim. / UNION Gallery, London. / Galerie Thaddaeus Ropac, Paris. / 2006   Arario Museum, Korea. / 2005   Museum der Moderne Salzburg Kunsthalle Mannheim ZKM. / Museum für Neue Kunst & Medienmuseum. / Karlsruhe Netherlands. / 2004   Media Art Institute Time Based Arts, Amsterdam. / Migros Museum für Gegenwartskunst, Zurich. / 2003   Frankfurter Kunstverein, Frankfurt/Main. / 2002   Mamco, Geneva. / 2001   Mannheimer Kunstverein, Mannheim . / 1st Tirana Biennale / “P.S.1” MOMA, New York. / 2000   Kunsthalle Hamburg, / Kunstverein Kassel , Kassel.

 

penafiel-no-verbal

“El treball de Javier Peñafiel pot definir-se com un exercici personal, una lluita interna entre la raó crítica i la autoritat poètica. El denominador comú del seu treball es l’ esforç permanent per descobrir, i descobrir-nos, que els mites moderns no son sinó una projecció dels afectes humans, de les seves ànsies i de les seves misèries. I, per afrontar tan valuosa gesta, Peñafiel dona vida a un dels seus personatges més aconseguits: Egolactante. Es tracta d’ una curiosa re-invenció del doble romàntic, l’ artista desacralitzat al que l’ autor llença al mon. La seva mà està poc menys que rere tota la obra, sigui un diari o un vídeo. Llenguatge, proto-llenguatge poètic, improvització, tecnologia, ciència i una misteriosa forma de mirar el que està succeint al seu voltant constitueixen les claus d’aquesta nova mitologia personal que es troba representada en el conjunt de les obres de Javier Peñafiel.”

 

Contarem amb la presència de l’ artista, que es desplaçarà expressament desde São Paulo per la inauguració.

 

Estem a la vostra disposició per facilitar-vos més informació.

 

2008   28ª Biennal de São Paulo, Brasil (Octubre – Decembre) / Expo Zaragoza 2008. / 2007   Centre d’Art La Panera, Lleida. / CGAC – Centro Galego de Art Contemporáneo, Santiago de Compostela. / 2006   CAB, Centro de Arte Caja de Burgos, Burgos. / 5ª Biennal d’Art Leandre Cristòfol, Centre d’Art La Panera, Lleida. / Museo Esteban Vicente, Segòvia. / Museu de Arte Contemporânea de Niterói, Brasil. / 2005   Sala Rekalde, Bilbao. / Col·lecció Nouveau Médias del Centre Pompidou con la participació de la Colección de Arte Contemporáneo Fundació La Caixa, CaixaForum, Barcelona. / Museo Pablo Serrano, Zaragoza. / 2004   CaixaForum, Barcelona. / Centro Atlántico de Arte Contemporáneo, Las Palmas de Gran Canaria / Fundació Serralves, Oporto. / Fundació ICO, Madrid./ Biennal de Arte Contemporáneo de Sevilla. / CaixaForum, Barcelona. / 2003   Sala de la Comunidad de Madrid. / Palacio de Sástago, Zaragoza. / Laboratorio de Arte Alameda, Ciudad de México.

sicilia-2008

José Maria Sicilia presenta la seva obra més recent, 12 teles realitzades en cera, material essencial de la seva reflexió, element que esdevé un component imprescindible en el seu diàleg pictòric amb la llum, a través del grau d’intensitat que aquesta matèria lluminosa reserva, de la manera que rep  la pintura i reflecteix la llum per a crear un espai buit en el seu interior.

 

 

Selecció d’exposicions individuals: Albion Gallery, Londres (2008); Edward Tyler Nahem, Nova York (2008); Galerie Chantal Crousel, París (2007); Museu Mahmoud Khalil, El Caire (2006); Galeria Nacional Jordana de Belles Arts, Amman (2006); C.A.A.M. – Centro Atlántico de Arte Moderno. Las Palmas de Gran Canaria (2005); Fundación Caja Navarra, Pamplona (2003); Centre de la Gravure et de L’image imprimée, La Louvière (2002); Frans Hals Museum, De Hallen Haarlem, Holanda (2002); MNCARS – Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (2000);  Museo de Arte y Diseño Contemporáneo de San José de Costa Rica (1998); Palacio de Velázquez, Madrid (1997); Palais des Beaux-Arts, Chaleroi (1997); Museo de Arte Moderno, Buenos Aires (1997); Fundación Pilar i Joan Miró, Palma de Mallorca (1993).

 

La seva obra és present en importants col·leccions públiques i privades, entre les quals destaquen: Centre Georges Pompidou, París; MOMA, Nova York; Fundación ‘la Caixa’, Barcelona; Colección Banco de España, Madrid; Collection Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Galleria d’Arte Moderna, Torí; MNCARS, Madrid; Museum of Modern Art, Gunma, Japó; National Gallery of Australia, Canberra; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York; The New York Public Library, Nova York.

gordillo-abril-mayo-2008

L´Obra mostra una doble qualitat introspectiva i perceptiva que la diferencia de la exposició anterior. Taques,traços i fragments, un desplegament d´energia que només es pot percebre aprofundint en la seva estructura i disseccionant les seves parts.

 

L´Exposició inclou obres en les que l´artista utilitza diferents tècniques i suports: acrílic sobre tela, tela i lona, mixta sobre paper, impressió i fotografia digital.

 

Luis Gordillo ( Sevilla 1934), va rebre el Premio Velázquez de Artes Plàstiques l´any 2007, afagint-se així a altres guardons, entre ells, el Premio Nacional de las Artes Plásticas en 1981, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes en 1996 o la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid en 2004. Així mateix, ha sigut distingit aquest any amb amb l´ordre de Cavaller de les Arts i les Lletres en França pel Ministeri de Cultura.

 

Entre les seves últimes exposicions podríem destacar Iceberg Tropical, retrospectiva de la seva obra que va dedicar en el 2007 el Museo Nacional de Arte Reina Sofia en Madrid en la que el mateix Gordillo es fa fer carreg del diseny de l´exposició, i la d´aquest mateix any, en el Kunst Museum de Bonn, Alemanya.

 

 

Durant l inauguració, contarem amb la presència de l´artista.

 

Amb motiu d´aquesta exposició hem editat un catàleg.

 

Per facilitar més informació contactar amb la galeria.

vidal-one-second-burns-dance-like-a-fool3

És cert que Alejandro Vidal fa explícita certa estetizació de la violència, que aquí, en el primer pla, evoca les cares no victimistes de la fragilitat. Però a partir de les claus que ens dóna la consciència de la condició humana, descobrim uns personatges mítics i auràtics, els guerrers d’una èpica límit que es llancen a les profunditats de l’experiència, ensenyant-li les dents a la por.

 

Per això podem concloure, que en la forma violenta i sensual de les imatges que componen la present selecció de treballs, s’eleva una gran representació sobre la intensitat. Veritat de la bona, èxtasis chamànics i plaers ocults. Alejandro Vidal ens presenta un conjunt de relats epifànics, de trobades amb el nostre jo ferotge. La sublimació alegórica d’un rotund exercici d’autoafirmació.

 

Alejandro Vidal ha realitzat exposicions individuals recents en Kling%26Bang Gallerie, Reykjavik, Galerie Adler a Nova York i Frankfurt, MOT a Londres, Play Platform for film %26 video en Berlin, Fundació La Caixa, Caixaforum a Barcelona (Espai Montcada), Galleria Artra en Milan, Salon of the Museum of Contemporary Art a Belgrad. La seva obra ha estat també inclosa en exposicions col·lectives com Time Code al Mambo Museo di Arte Moderno di Bologna, Agression a la Kunsthalle Winterthur in Switzerland, System Error al Palazzo delle Papesse de Siena, Itàlia , Repeat All a Matucana 100 de Santiago de Xile, Busan Biennale a Corea, Youth of Today en la Schirn Kunsthalle de Frankfurt, Crime and punishment a la Tallinn Kunstihoone, Estònia, Naked life en el Museum of Contemporary Art de Taipei, Taiwan o Personne n’est innocent en Le Confort Moderne de Poitiers, França.