Mislata (València), 1945
Viu i treballa a Mislata
L’obra de l’escultor valencià Miquel Navarro es caracteritza per la seva persistent exploració del paisatge urbà. Inicialment entrenat com a pintor, Navarro va produir imatges bidimensionals amb formes geomètriques, estructurals i arquitectòniques: segments de paisatges o ciutats imaginàries. En els anys setanta Navarro va canviar el seu enfocament cap a l’escultura i va començar a treballar en les seves anomenades Ciutats; les instal·lacions escultòriques que s’estableixen directament en el sòl, que contenen molts components geomètrics separats en formes i materials variats; terracota, ferro, zinc i alumini formant paisatges industrials de ficció urbana.
L’obra de Navarro tracta sobre el temps i el lloc, originari del seu entorn natiu, en el suburbi valencià de Mislata, on continua vivint. Les seves escultures reflecteixen l’experiència personal de l’artista en la variabilitat de paisatge artificial; “El meu treball està basat en la meva experiència, i varia del rural a l’urbà, de la naturalesa a l’industrial. Això pot explicar-se per les característiques del poble on vaig néixer. En els anys cinquanta aquesta ciutat tenia grans extensions de terra fèrtil (actualment pertanyents a València), i una bona quantitat d’indústria, que s’ha expandit al llarg del temps”.
En els mons escultòrics de Navarro, el nostre propi cos es confronta amb les seves obres, amb l’escala i la miniaturització. L’espectador és convidat a navegar físicament les seves obres en l’espai real, però simultàniament també, es projecta mentalment en l’espai en una escala imaginària. En les paraules de Navarro; “quan es defineix una ciutat, es defineix un cos”. Navarro ens convida a navegar per aquestes instal·lacions urbanes i a reflexionar sobre la noció de l’escala humana i la diferència entre el real i el cerebral. D’aquesta manera, les seves obres representen una visió filosòfica de la realitat, en la qual un ha d’anar més enllà de la lògica per a experimentar el gran en el petit.
Les obres de Navarro porten una certa abstracció en la qual utilitza figures geomètriques per a transformar l’art en un sistema. Canalitza el seu treball cap a un sistema d’unitats infinites, a vegades centenars de peces petites, prismes, piràmides, cilindres, cons situats un al costat de l’altre. L’expressió es torna gairebé intemporal i l’espectador és desafiat a mirar per sota i més enllà de l’aparent en els suggestius espais urbans metafòrics arquitectònics presentats en l’obra.