Tag Archives: abstract painting

Amb Mar Arza, Anna Irina Russell i Pere Llobera. Comissariada per Rosa Pera

 

Ens complau presentar una nova exposició de Ràfols Casamada a la Galeria Joan Prats, comissariada per Rosa Pera, l’any en el qual se celebra el centenari del naixement de l’artista. L’exposició comptarà també amb la participació dels artistes Mar Arza, Anna Irina Russell i Pere Llobera.

 

En aquesta exposició es mostraran una selecció de peces de Ràfols Casamada (1923-2009), artista emblemàtic de la nostra galeria, que va tenir una dilatada trajectòria pictòrica i també com a poeta i en l’educació artística. Rosa Pera planteja una profusa exposició proposant una lectura actual de l’obra de Ràfols Casamada. El seu acostament a les creacions de l’artista intenta fugir dels estàndards en els quals ens hem habituat a percebre el seu treball.

 

 

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923-2009). Entre les seves últimes exposicions retrospectives, destaquen Ràfols Casamada i Maria Girona. L’equilibri possible, al Museu de Montserrat, Montserrat; Albert Ràfols Casamada Écho. Peintures et Dessins, al Centre d’Arts Plastiques, Espace d’art contemporain des Voûtes du Port, Royan (2018); Albert Ràfols Casamada. Pintura, a la Fundació Vila Casas, Barcelona; El camino del color, Ràfols Casamada y Esteban Vicente, al Museo Esteban Vicente, Segovia; Signe d’air. Albert Ràfols-Casamada et Paris, a l’Instituto Cervantes, París (2016); Ràfols Casamada. Pintura 1950-2005, itinerant entre 2003 i 2009 per centres de Praga, Bratislava, Tirana, Lisboa, Roma, Guadalajara, Mèxic i Nova York; Ràfols Casamada: Espacios de luz, a la Fundación Real Casa de la Moneda, Madrid (2007); Albert Ràfols Casamada, a l’Abadía de Santo Domingo de Silos, Burgos; Els espais del color. Pintura 1980-2003, al Centre Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat (2003); Ràfols Casamada, al MACBA, Barcelona i a l’IVAM, València (2001).

 

Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), el Premio Nacional de Artes Plásticas (1980), el nomenament d’Officier de l’Ordre des Arts et Lettres (1991) i el Premi Nacional d’Arts Visuals (2003). La seva obra està en nombroses col·leccions com MACBA de Barcelona, MNAC de Barcelona, MNCARS de Madrid, Museo de Bellas Artes de Bilbao, IVAM de València, Museo de Arte Abstracto de Cuenca, Musée d’Art Moderne de París, Museo Rufino Tamayo de Mèxic, Fundació Joan Miró de Barcelona, Fundación Juan March de Madrid, Patrimonio Nacional de Madrid i Centre Georges Pompidou, París.

 

El 2023 s’ha presentat a la Nau Gaudí de Mataró l’exposició antològica Ràfols Casamada: obres de la Col·lecció Bassat i l’exposició Ensenyar és aprendre, amb obres d’art i material d’arxiu, a Eina, Barcelona. Al novembre s’inaugurarà també l’exposició Ràfols Casamada. El passeig del poeta, a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, dins de les celebracions del centenari de l’artista.

 

 

Rosa Pera (Barcelona, 1966) és comissària, investigadora i crítica d’art, especialitzada en art contemporani i n’ha explorat les connexions amb el disseny, l’arquitectura, l’aprenentatge col·lectiu i l’espai públic, a través d’exposicions i projectes diversos. Com a tal, ha experimentat en formats específics dins i fora del museu, com Insideout: jardí del cambalache, Fundació Tàpies (2001), On Translation: la imatge, MACBA (2003), Ambulantes. cultura Portàtil, CCAC (2003), Quòrum, La Capella (2004), On Translation: Die Stadt, CaixaForum (2005), Fora de Lloc, Museu del Disseny (2015), o el Global Youth Culture Forum a Jeju, Corea del Sud (2018-2019). Ha aprofundit en el treball de figures com Muntadas, Bill Viola, Ai Weiwei, Miralda o Buckminster Fuller, mitjançant exposicions i projectes en diferents museus i contextos. Va ser directora fundadora de Bòlit. Centre d’Art Contemporani. Girona (2008-2012), on va comissariar més de 20 exposicions i projectes a diferents espais de la ciutat i va ser membre del I Comitè Executiu de Cultura de l’ICUB-Institut de Cultura de Barcelona (2008-2012).

 

Mar Arza (Castelló, 1976) utilitza la poesia com a llenguatge principal en la seva obra. Es va formar en Belles Arts a València i més tard a Pittsburg (EUA) i Winchester (GB). En les seves creacions predomina el treball amb la paraula i el text, així com amb les textures i el paper.

 

Anna Irina Russell (Barcelona, 1993) a través de les instal·lacions, escultures i accions, investiga sobre formes i estructures de comunicació. El joc és una part fonamental en la seva pràctica artística i amb el que sovint convida al públic a relacionar-se amb la seva obra. Ha mostrat el seu treball en centres com a MACBA, CCCB, Blueproject Foundation, La Casa Encendida i Bombon Projects.

 

Pere Llobera (Barcelona, 1970) exerceix la seva pràctica artística a través de la mescla de diferents disciplines: pintura, escultura, instal·lació. La seva obra té un caràcter poètic i s’inspira principalment en la cultura popular i la música. A més de la seva carrera com a artista, també ha comissariat diverses exposicions. Va ser artista resident a la Rijksakademie, Amsterdam, entre 2006 i 2007.

 

Text de Rosa Pera

 

 

Alfons Borrell

Ens complau presentar la nova exposició d’Alfons Borrell a Galeria Joan Prats, titulada Entrar al mar i sortir-ne blau, que inaugurem el proper dissabte 28 de gener, d’11 a 14h, i on presentarem pintures sobre tela i sobre paper realitzades des de 1959 fins al 2017.

 

Valentín Roma, en motiu de l’exposició, ha escrit: 

 

En un dels seus assajos més celebrats, que porta per títol Sobre no-res, el poeta nord-americà Mark Strand es pregunta a què es deu aquesta inclinació per substanciar la vacuïtat, per omplir-la amb paraules, gestos, imatges.

 

Strand assenyala almenys tres comeses per al llenguatge quan aquest es veu interpel·lat des de la nuesa: un és un cert grau d’obstinació; un altre, la lleugeresa com a fonament enfront del definitiu; l’últim, una mena d’obertura cap el que no sent un misteri tampoc resulta fàcilment nomenable, alguna cosa semblant a una minuciositat pendent de precisar-se.

 

L’anterior tríada bé podria servir per a aproximar-nos a l’obra d’Alfons Borrell, a la seva persistència –tan poc exemplificativa i tan rotunda– respecte a uns arguments propis mitjançant els quals desenvolupar la pràctica de la pintura; a les seves intervencions en nom d’aquesta lleugeresa mai fàtua o purament estilística, una sort d’ètica material; a la seva intensa manera d’erigir els detalls fins a fer-los imprescindibles.

 

Seguir llegint

Luis Gordillo

Inauguració dijous 10 de març, a partir de les 17h

Trobada amb l’artista el dimecres 20 d’abril a les 19h
Aforament limitat. Cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

Presentem la sisena exposició de Luis Gordillo a Galeria Joan Prats, titulada ‘Re/Encuentro’, on mostrarem obres recents de l’artista, pintura, dibuix i grans políptics d’impressions digitals. 

Amb motiu de l’exposició, Ignasi Aballí ha escrit un text titulat ‘Subinsconciente’, que rendeix homenatge a l’obra de Luis Gordillo.

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

Inauguració: 10.10.2019, 19h

 

Divendres 11 d’octubre, 18.30h, conversa entre Juan Uslé i el comissari Javier Sánchez Martínez

 

El títol de la nova exposició de Juan Uslé a la Galeria Joan Prats, ‘Unsettled’ al·ludeix metafòricament a la pintura, tema central de tota la seva obra.

‘Unsettled’ significa inestable però també variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa. En les pintures d’Uslé les franges de color fluctuen, no tenen un inici i un final definit, i remeten al pas del temps, les hores, les estacions, els paisatges que canvien, com Bèrnia, serralada situada al sud-est de la Península Ibèrica , un lloc d’inspiració per Uslé, entre molts altres.

 

El treball de Juan Uslé reflexiona sobre les possibilitats de la pintura. En paraules seves: “Parlant de pintura, jo també parlaria del seu tremolor, de la seva ‘no fixació’, del seu recorregut o, millor encara, del que entenem com a desplaçament.”

 

Formades per pinzellades repetides, encara que mai idèntiques, les seves obres es caracteritzen pel moviment i el ritme, i invoquen l’entorn que li envolta, i alhora, l’energia de les pulsions del cos. Uslé crea un idioma pictòric on es barregen aspectes formals o metalingüístics amb la seva experiència vital, a més de les al·lusions al temps i al propi procés de creació. Segons Juan Uslé: “El temps és allò que ens queda. Jo ho concebo com una superfície horitzontal on es diposita i transfiguren successos del passat i del futur. Moltes de les meves obres petites semblen prolongar-se, estendre’s en l’espai. Suggereixen un anomenem-li paisatge o espai de múltiples horitzons juxtaposats.”

 

A l’exposició, Uslé presenta formats petits, que creen una relació de proximitat i intimitat al costat d’obres de gran format, la dimensió més gran amb què ha treballat i que va iniciar el 2017. Les obres petites s’organitzen en famílies, i parlen de la repetició, però també contenen individualment una identitat pròpia.

 

L’exposició es completa amb dues fotografies de gran format. Fan al·lusions a la pintura i invoquen al recolliment i l’emoció del descobriment.

Interpel·len, com les seves pintures, a la nostra capacitat de veure, pensar, percebre i sentir.

 

Kunsthalle Krems, Austria

02.07 – 05.11.2017

 

In Modernism, abstraction is regarded as one of the most significant formal articulations and is particularly linked to painting. The consistent analysis of the medium up to the zero point in the avant-garde of the 1910s followed a steady resurgence of non-representational painting, especially in abstract expressionism, in informal and minimal art Painting and the creative authority, which was countered with sensuality and intuition in the postmodern phase from the 1980s onwards.

The exhibition Abstract Painting Now! Will focus on the current international situation of the non-figurative panel painting with about sixty artistic positions and will fan out the wide field of a still significant painter’s practice. The historical basis of the show is the development following Abstract Expressionism, which was supported above all by Gerhard Richter and Sigmar Polke. The former, after a period of agony, in which his gray colorings emerged, turned to the beautiful, seemingly expressive. The latter used abstraction as an ironic paraphrase, commenting on the veracity of the brush stroke as a mark of the artistic self. 

 

+ info

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

Fabian Marcaccio

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Lola Lasurt

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Hernández Pijuan

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Luis Gordillo

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Victoria Civera

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

José María Sicilia

Madrid, 1954

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.

Presentem Hernández Pijuan 1977-2005, una exposició dedicada als 28 anys de col·laboració i complicitat de Joan Hernández Pijuan amb la Galeria Joan Prats. Les obres seleccionades corresponen al període 1977-2005, amb una atenció especial envers als darrers anys de la seva trajectòria.    

 

Aquesta mostra no té un caràcter retrospectiu, encara que el conjunt d’obres correspon a una llarga etapa de la producció pictòrica de l’artista.

 

Presentem obres sobre tela i paper en diverses tècniques i formats, així com una selecció de l’arxiu de l’artista, fotografies i esbossos, que permeten descobrir el seu entorn creatiu i alguns projectes o processos de treball.

 

Aquesta exposició vol ser un homenatge a l’artista, una expressió de gratitud i d’amistat, de reconeixement al seu treball i una mostra d’una obra que avui segueix sent tan contemporània com el primer dia.

 

 

Joan Hernández Pijuan (1931-2005) ha estat un dels artistes catalans contemporanis més reconeguts internacionalment. Ha participat en exposicions en centres d’art internacionals i rebut nombrosos premis, com el Premio Nacional de Arte Gráfico en reconeixement a la seva trajectòria (2005), el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (2004) i el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981).

 

Entre les seves exposicions més destacades estan la participació a la 51 Biennal de Venècia (2005); Tornant a un lloc conegut… Hernández Pijuan 1972-2002 al MACBA, Barcelona (2003), que va itinerar pel Musée d’art et d’histoire de Neuchâtel, la Konstshalle Malmö i la Galleria d’Arte Moderna de Bolònia; Hernández Pijuan-drawings 1972-1999, al Rupertinum Museum de Salzburg (2000) i Espacios de silencio 1972-1992 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (1993), que es va presentar també al Museo de Monterrey, Mèxic.

 

Recentment la seva obra s’ha mostrat en una retrospectiva al Moscow Museum of Modern Art; a l’exposició Farben der erde, a l’Altana Kulturstiftung de Bad Homburg, Alemanya i a l’exposició La distancia del dibujo, itinerant pel Museo de Arte Abstracto Español, Conca, el Museu de Montserrat i el Museu d’Art Espanyol Contemporani, Palma de Mallorca.

Seguint una línia d’investigació de llarg recorregut sobre la rellevància de produir obres d’art, Perejaume proposa un experiment minimalista, amb dues obres noves.

 

Al llarg de la seva producció artística, Perejaume sempre ha qüestionat l’espai dedicat a les obres d’art, l’espai, entès com a lloc físic, com pot ser l’espai exterior o el lloc d’exhibició –galeria, museu- però també l’espai mental. Deixar espai a les obres d’art remet també a una noció temporal: quant de temps dediquem a observar les obres? Quin lloc ocupen en les nostres vides?

 

L’exposició es pot considerar com una representació íntima i teatralitzada en dos temps.

 

L’avantsala, de parets fosques, ens introdueix a la galeria amb la frase: “¿Voleu dir que no comencen de ser tan valuoses les obres com el lloc que ocupen? ¿No sentiu, de tantes que n’hi ha, com les obres, tant a qui les visita com a qui les fa, li demanen i redemanen: “No hi cabem, feu-nos lloc?”

 

La primera sala està dedicada a una única fotografia en blanc i negre, realitzada a partir de l’exposició de 140 fotogrames de la pel·lícula “El Ball de l’Espolsada”, que va ser rodada el 1902. La filmació va anar a càrrec de l’estudi Napoleón de Barcelona quan, a principi del segle XX, aquest ball popular fou objecte de recuperació, després de cinquanta anys en l’oblit. La restauració d’aquest material va permetre redescobrir la coreografia original. La pel·lícula, que és una de las filmacions més antigues de Catalunya, pertany al Museu Etnològic de Barcelona i està dipositada a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

 

A la segona sala, trobem un imponent projector de cinema que presenta la Projecció cinematogràfica del llegat Cambó. El llegat Cambó és un fons de cinquanta-dues pintures dels grans mestres europeus d’entre els segles XIV i XIX (Veronese, Tintoretto, El Greco, Rubens, Metsys, Gainsborough, Le Brun, Goya, Fragonard, Quentin de la Tour, Lucas Cranach, Tiepolo…). És l’aportació desinteressada de més valor que ha rebut el MNAC i prové del polític i mecenes Francesc Cambó (1876-1947). En la projecció, el llegat flueix vertiginosament com una fulguració cromàtica.

 

 

—-

 

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha rebut premis com el Premio Nacional de Arte Gráfico de la Real Academia de Bellas Artes, el Premio de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Recentment ha comissariat l’exposició Maniobra de Perejaume al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Ha mostrat la seva obra en exposicions como Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, La Pedrera, Barcelona; Imágenes proyectadas, CAB Centro de Arte Caja Burgos, Burgos; Amidament de Joan Coromines, Es Baluard, Palma de Mallorca, La Pedrera, Barcelona; Retrotabula, Palacio de los Condes de Gabia, Granada, Artium Vitoria. Ha participat en biennals internacionals com Prospect 1 New Orleans (2008), Art Unlimited, Basel (2006), 51 Biennal de Venècia (2005). Ha publicat recentment Mareperlers i Ovaladors, Edicions 62, Barcelona (2014) i Paraules Locals, Tushita edicions, Barcelona (2015).