Prats Nogueras Blanchard presentaremos un stand (9C06) con obras de:
Mercedes Azpilicueta, Juliana Cerqueira Leite, Victoria Civera, Luis Gordillo, Lola Lasurt, Ana Mendieta, Muntadas, Ester Partegàs, Perejaume, Wilfredo Prieto, José María Sicilia, Nancy Spero, Antoni Tàpies, Ignacio Uriarte y Juan Uslé.
También tendremos un Solo Project de Josep Ponsatí (Banyoles, 1974) en un stand compartido con la galería Bombon (9A01).
6-10 marzo | IFEMA Madrid
FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard
Capítol II: Estar a la lluna
Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.
Exposició fins el 26 de Setembre
c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona
Agost: dilluns a diumenge, 17-21h
Setembre: divendres a diumenge, 17-21h
Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969
Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.
L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.
“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.
Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.
A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.
Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.
Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”
Gabriel Ventura
FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard
Capítol I: Parar la fresca
Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost
c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona
Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h
Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h
Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969
Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.
L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.
Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?
A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.
En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.
19.07 – 01-12.2019
CCCB, Barcelona
¡FEMINISMOS! reúne las exposiciones «La Vanguardia Feminista de los años 70. Obras de la VERBUND COLLECTION, Viena» y «Coreografías del género» y un extenso programa de actividades para poner de manifiesto el diálogo, las continuidades y las rupturas entre el feminismo radical de los años setenta y los feminismos actuales.
Los años setenta marcaron un punto de inflexión en el movimiento feminista. Una nueva generación irrumpió en la vida pública para dar la vuelta al mundo y sacudir el orden simbólico establecido a través de múltiples prácticas y representaciones culturales. El arte que surgió entonces fue rompedor, tanto por el uso de los lenguajes y las formas como por su desafío de las construcciones de género, la reivindicación del derecho a decidir sobre el propio cuerpo y la denuncia de las violencias machistas, o el descubrimiento crucial de que lo personal también es político.
La explosión de libertad y creatividad del feminismo de los setenta ha sido una fuente de inspiración constante para los feminismos actuales, que han estallado en una riqueza y pluralidad sin precedentes, pero también para muchos otros movimientos de emancipación colectiva. En el contexto actual de auge del conservadurismo y de regresión de los derechos, el proyecto ¡FEMINISMOS! quiere reivindicar la aportación capital de las luchas por la igualdad y la diversidad de los feminismos que han cambiado definitivamente nuestra manera de entender el mundo.
Dans Le Corps et le lieu. Films autour d’Ana Mendieta
Jeu de Paume, Paris
16.11.2018, 18.30h
En présence de l’artiste Perejaume
Programmateurs du cycle : Marina Vinyes Albes et Arnau Vilaró Moncasí
Pour le Jeu de Paume, Perejaume propose une séance dans le noir, une lecture performative interagissant avec une sélection de ses films courts et le travail de Mendieta. Comme elle, Perejaume consacre son travail à la culture du lieu : il l’ouvre, le cultive, le laboure. Cette praxis, qu’il nomme dans son lexique agraireté, fait pousser toute sorte de germinations poétiques. Loin de l’idéalisation d’un passé rural per se, sa praxis revient sur nos gestes et les formes que ceux-ci dessinent sur le territoire; sur la continuité inévitable entre les corps et les lieux.