Tag Archives: barcelona

Hannah Collins

Londres, 1956

Viu i treballa entre Londres i Níjar (Almeria, Espanya)

 

 

Hannah Collins és una de les artistes pioneres en la utilització del gran format en la disciplina de la fotografia. Es va donar a conèixer en l’escena internacional a principis dels anys 90.

 

Si bé la grandària de les peces era monumental, sovint el tema retratat era de naturalesa íntima i pròxima a l’espectador, incorporant una reflexió entorn de la fugacitat del temps present i la seva pervivència a través de la memòria dels llocs.

 

Quant a la utilització del video i de les instal·lacions de múltiples pantalles que ha iniciat en els últims anys, Collins persisteix i amplia el seu interès per aquells llocs i gents que habiten en els límits, en els marges de la societat. En aquest sentit els moviments migratoris o les comunitats gitanes han estat alguns dels temes explorats recentment en els seus treballs. Aquí, la imatge resultant se situa entre el documental i un treball actoral precís.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

Erick Beltrán

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

Antoni Muntadas

Barcelona, 1942

Viu i treballa entre Barcelona, Nova York i Venècia.

 

 

L’obra d’Antoni Muntadas ha desenvolupat des dels seus inicis –a principis dels anys setanta– una crítica constant cap als llenguatges i missatges dels mitjans de comunicació com clars instruments de poder.

 

Ja des d’un primer moment va utilitzar el vídeo com una útil eina amb la qual disseccionar i fer visibles els mecanismes de comunicació d’allò que ell, referint-se a la televisió, va denominar `media landscape´. Aquest genuí estudi i tractament el van convertir en un dels pioners en el camp artístic audiovisual.

 

Així mateix, Muntadas ha analitzat i qüestionat les relacions que s’estableixen entre el públic i el privat a través de les seves peces en vídeo, fotografia i instal·lacions multimèdia; és a partir dels anys noranta quan també incorpora internet a aquesta llista.

 

També des de la dècada dels noranta, inicia un nou tipus de projectes de llarga durada. En cadascun d’aquests projectes es desenvolupa un concepte principal que s’anirà estenent al llarg de diferents etapes i contextos.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Caio Reisewitz

São Paulo, 1967

Viu i treballa a São Paulo

 

 

El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.

 

Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.