Tag Archives: Chema Madoz

crueldad

Crueldad | Chema Madoz

16.09 – 21.11.2021

Sala Picasso, Círculo de Bellas Artes de Madrid

 

 

‘Crueldad’ es un recorrido por una cuidadosa selección de 73 fotografías que permite observar bajo una luz diferente las creaciones de Chema Madoz, una obra fotográfica que tolera, o incluso exige, una multiplicidad de registros de recepción. El que aquí se muestra es uno de ellos, tan sutil como inquietante.

 

Más allá del juego –siempre sutil, a veces temerario– que sin duda se da con sus objetos; más allá de la fuerza arrebatadora de su ingenio; más allá también de la absoluta perfección formal de su trabajo, en la exposición se nos propone indagar y ahondar en un concepto bien presente, aunque insólito, en su obra: lo inquietante y lo inhóspito en aquello que debería ser más cotidiano y más inofensivo, en todo aquello que se presenta como familiar.

 

Crueldad: una sola palabra evoca una infinidad de imágenes posibles; muchas se quieren lejanas, en el espacio o en el tiempo: guerras remotas, torrentes de sangre. Otras reclaman el dudoso privilegio de la proximidad: agresiones, violaciones, matanzas. Pero quizá todas, las presuntamente lejanas y las obscenamente próximas, se hallen contenidas o concentradas en estas que son, ciertamente, familiares: una escalera, un llavero, un desagüe, un naipe, una flor. ¿Puede recalar lo inhóspito entre imágenes y objetos tan cercanos y hospitalarios, algunos entrañables? Sí, puede. Las imágenes, los objetos, se prestan aquí a un juego, acaso perverso, de miradas cómplices. En primer lugar, sin duda, la mirada compleja del artista que ha aproximado una mariposa y un dardo, que ha fundido una hoja de afeitar y una carta de la baraja. En segundo lugar, pero no menos importante, la mirada de quien mira y se concentra ahora en este muro y para quien ya nunca será igual la visión de una escalera.

 

 

+ info

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Chema Madoz. La naturaleza de las cosas y su eco en la colección.

 

Museo Patio Herreriano, Valladolid

 

Del 16 de enero al 2 de mayo de 2021

 

Exposición comisariada por Oliva María Rubio

 

 

La exposición de Chema Madoz que ahora acoge el Museo Patio Herreriano es una buena oportunidad para conocer el trabajo del artista madrileño y de situarlo en una suerte de genealogía. Se establece un diálogo con artistas de la colección del Museo, con los que comparte una sensibilidad semántica y estética. Así, a las fotografías de Madoz se suman las imágenes de los objetos deconstruidos y recompuestos de Ángel Ferrant o el material escultórico de Joan Brossa y Perejaume. Cobran especial significación en este contexto las fotografías de Ángel Ferrant que documentan los objetos que mostró en las Galerías Syras de Barcelona a principios de los años treinta y que más tarde, no contento con su resultado, destruyó. Estas fotografías delatan un interés por el comportamiento de elementos heterogéneos que se encuentra en una esfera próxima a la de Chema Madoz. No es menos conocida la relación del fotógrafo con Joan Brossa, a través de la tensión entre los objetos y las ideas que también cultiva, con similar aliento poético, Perejaume.

 

+ info

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #03Les mans

La tercera proposta gira entorn de la mà, la part del cos humà més vinculada a la creació artística juntament amb els ulls i que al mateix temps ens serveix per comunicar i relacionar-nos, igual que la paraula.

Reuneix obres d’Erick Beltrán, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Hannah Collins, Enzo Cucchi, Chema Madoz, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Perejaume, Marcel Rubio Juliana i Julião Sarmento.

Les nostres mans estan prenent un inusitat protagonisme en aquests últims mesos a causa del seu paper en la transmissió de virus. Tocar les coses, tocar-nos la cara, tocar altres mans ha passat a ser perillós, les mans ara es veuen obligades a cobrir-se amb guants, a rentar-se constantment, a no tocar, ni tan sols per a saludar.

Però hem vist com la seva presència ha estat una constant en moltes obres artístiques, des de l’art prehistòric fins als nostres dies, per la seva varietat formal i simbòlica.

El llenguatge no verbal dels gestos posa en evidència la relació entre la mà i la ment. En les obres que presentem, els gestos de la mà expressen diferents estats d’ànim, sentiments, actituds o emocions des de por o pena fins a sensualitat o complicitat. A vegades, com ocorre per exemple en treballs de Julião Sarmento, la seva representació al·ludeix a la totalitat del cos humà.

Els gestos de les mans també remeten a les convencions socials, esdevenen així, una representació de la condició humana en estreta relació amb la cultura i l’expressió. Com es posa de manifest en algunes obres de Muntadas, aquesta figura retòrica pot definir ambició, consens, imposició, autoritat o poder.

Aquesta exposició es podrà veure fins el 30 de setembre.

Accés a l’exposició

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Chema Madoz, distinguido con la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

 

Este galardón distingue a las personas y entidades que han destacado en el campo de la creación artística y cultural. Un reconocimiento a la sólida carrera de fotografía de Madoz.

 

+ info

Pabellón Villanueva. Real Jardín Botánico, Madrid

14.12.2019 – 30.8.2020

 

El Pabellón Villanueva del Real Jardín Botánico acogerá, entre el 14 de diciembre y el 30 de agosto de 2020, la exposición La naturaleza de las cosas, del Premio Nacional de Fotografía Chema Madoz.

 

La muestra, comisariada por Oliva María Rubio, reúne una selección de 62 fotografías producidas entre 1982 y 2018 en diálogo con la naturaleza.

 

Chema Madoz opera con los elementos de la naturaleza de la misma manera en que lo hace con los objetos, buscando asociaciones, desplazamientos, metamorfosis, parentescos, combinaciones, yuxtaposiciones, encuentros fortuitos. Ajeno a las clasificaciones habituales, trastoca las reglas y despliega su fantasía, cambiando la naturaleza de las cosas.

 

Funde los reinos animal, vegetal y mineral dando lugar a un reino propio en el que transforma hojas, ramas, agua, nubes, maderas, plantas, flores, piedras… ofreciendo las combinaciones más inesperadas.

 

Junto con la exposición se ha editado un libro homónimo con más de 40 fotografías y los textos El arte de trastocar las reglas de la naturaleza, de la comisaria Oliva María Rubio, y Chema Madoz y el ensimismamiento de las cosas, del escritor vasco Bernardo Atxaga.

 

+ info

 

06.06.2019, 18h30

CCCB, Barcelona

 

 

Chema Madoz, Premio Nacional de Fotografía, ha creado una fotografía inspirada en la física cuántica a través de un diálogo con Ignacio Cirac, director del Instituto Max Planck de Óptica Cuántica en Múnich, uno de los mayores expertos mundiales en computación cuántica. En esta mesa redonda se analizará el proceso de creación de esta pieza y el papel de la filantropía en la investigación científica.

 

+ info

Madrid, 1958
Viu i treballa a Madrid

 

L’obra de Chema Madoz, propera a la poesia visual, mostra una inclinació constant cap allò simbòlic, mitjançant imatges que es caracteritzen per un subtil joc de paradoxes i metàfores.

 

Respectant les convencions de la ‘natura morta’, les seves fotografies mostren objectes que tenen ‘vida’ i descobreixen una nova dimensió de significats a través de la descontextualització, recol·locació o juxtaposició de les aparences habituals i quotidianes. D’aquesta manera, Chema Madoz dona forma a un imaginari que posa en dubte la nostra credulitat en la fotografia, i en l’existència d’una realitat intangible.