Tag Archives: escultura

Camila Cañeque

 

El proper 26 de maig inaugurem Hole In The Ground, una exposició col·lectiva que reuneix obres de Cabrita, Camila Cañeque, Hannah Collins, Pablo del Pozo, Mercedes Pimiento i Fernando Prats.

 

El títol de l’exposició, inspirat en una cançó de David Bowie, remet a la temàtica en torn a la qual giren les peces mostrades relacionada amb el territori i la seva materialitat. Algunes de les obres tracten les maneres de representar el terra, entès com l’horitzontalitat, tant en la natura com en l’àmbit urbà. L’activitat humana se posa així en el punt de mira, evidenciant aspectes com la pertinència a un territori, la memòria del lloc o l’explotació agrícola i el seu impacte.

 

Mentre que alguns dels treballs presentats parlen de llocs molt concrets, altres remeten al propi material que trepitgem en caminar. Cabrita, en la seva obra Fingerprints, eleva un pla horitzontal a la paret, convertint així un simple tauler, un material humil que segurament fou utilitzat com a superfície de treball en el seu estudi, en un testimoni de la seva activitat artística. L’artista ens ofereix una nova mirada cap a un objecte quotidià i una revisió també del lloc de creació.

 

L’obra de Camila Cañeque ground on ground on ground mostra acumulacions de capes històriques a través dels terres. L’obra de l’artista aborda la passivitat i en aquesta instal·lació utilitza la noció de l’entremig, creant un espai que no està ni a dalt ni avall, ni abans ni després.

 

L’obra de Hannah Collins Nomad 3 posa l’èmfasi en la superfície, en la pell, en l’exterior, mostrant l’interès de l’artista pels límits, especialment els corporals. Amb aquest retrat d’un personatge a qui no li veiem el rostre, l’artista ens permet participar a través de la interpretació lliure de la imatge. L’artista tracta l’històric, el social i el polític a través d’imatges quotidianes, com Floor of dreams. Aquesta obra, realitzada a la Mina, forma part d’un extens projecte de l’artista centrat en aquest barri habitat principalment per la comunitat gitana.

 

En l’obra de Pablo del Pozo l’interès pel territori és una temàtica recurrent. A Tierra rojiza l’artista utilitza el porc com símbol de la seva comunitat autònoma, per crear una materialitat que remet a la visió estereotipada d’Extremadura como un paisatge àrid i sec.

 

L’obra de Mercedes Pimiento es caracteritza per fer visible la materialitat de la què depèn la nostra societat però que intenem ocultar, convertint en escultures les estructures que en l’arquitectura s’amaguen, com canonades, cablejats i canalitzacions, a partir de materials orgànics o artificials.

 

Fernando Prats s’interessa pel territori de Xile i de Sud-amèrica i la seva representació a través de mapes històrics o reinterpretats. A Territorio silenciado #2 proposa una visió crítica cap a un continent condemnat a ser explotat sense parar. A Affatus, d’altra banda, la tela es converteix en el territori de la creació on, subvertint el gest tradicional del pintor, els cucs han deixat la seva pròpia petjada. També presentem un vídeo inèdit, Zonificación, acompanyat d’una obra sobre paper, realitzada a partir de la projecció de l’acció registrada, i que estableix un diàleg amb l’escala de caragol del Macba, en un moviment centrífug que és accés, sortida, ascendir i descendir, el cos i l’arquitectura en connexió i amplificació amb l’edifici de Richard Meier.

 

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha estat crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjans dels vuitanta. En els últims anys destaquen les seves exposicions individuals al CAC Màlaga, Mudam Luxemburg, CGAC Santiago de Compostel·la, Museu Serralves Porto, Palacio Molina de Cartagena, Mèxic, Palazzo Fortuny, Venècia, Galeria Art Moderna e Contemporânea, Lisboa, MAXXI Roma, The Arts Club of Chicago i Hôtel des Arts, Toulon, França. Ha participat en importants exposicions internacionals, com la Documenta IX a Kassel (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013), i la 10 Biennal de Lió (2009). Actualment mostra la instal·lació escultòrica Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i una instal·lació titulada Field a la 59 Biennal de Venècia.

Camila Cañeque (Barcelona, 1984) explora de diferents maneres el tema de la resistència al progrés a partir de la performance, del so, objectes, instal·lacions i escriptura. Ha exposat en diversos centres d’art a Barcelona com La Virreina Centre de la Imatge, Blue Project Foundation, Fabra i Coats, Caixaforum, al Museu Lázaro Galdiano, a Madrid i al Queens Museum of Art de Nova York. Ha estat finalista del premi Miquel Casablancas i realitzat residències a Mana Contemporary, Nova Jersey, Fabra i Coats, Barcelona, Nida Art Colony, Lituània, ZKU, Berlín, Largo das Artes, Rio de Janeiro, entre altres.

Hannah Collins (Londres, 1956). Actualment viu entre Londres i Almeria. Entre 1989 i 2010, va viure a Barcelona, exposant a la Galeria Joan Prats des de 1992. Va obtenir la beca Fulbright, va ser nominada al Premi Turner de 1993, i ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, incloent exposicions a Sprengel Museum de Hannover, Camden Art Centre de Londres i Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat a SFMOMA de San Francisco; Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museu UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Mont-real; Walker Art Center, Minneapolis; Fundació La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitòria; CAC, Màlaga.

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va ser seleccionat per la Biennal de Valls i ha guanyat el Premi Guasch-Coranty, participant en l’exposició en el Centre Tecla Sala, de l’Hospitalet de Llobregat. També va participar en la Biennal Jeune Création Européenne amb exposicions en museus de diverses ciutats europees. Ha rebut el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat de Catalunya, exposant-hi en 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas i, en 2019, va exposar individualment en la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Mercedes Pimiento (Sevilla, 1990) viu i treballa a Barcelona, on s’està doctorant en Belles Arts. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i Màster de Producció i recerca artística de la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionada en programes i beques com INJUVE, el Programa de Formació Comunitat de Madrid – Open Studio, el Projecte Kiosco del Centre José Guerrero, la Beca Fundació Guasch Coranty per a la creació artística, el Programa de residències de Sant Andreu Contemporani, o el Programa Iniciarte. Ha exposat en museus i centres d’art com Centre Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat, CAAC Sevilla, Fabra i Coats de Barcelona, Museu d’Art Contemporani Fundació Naturgy de la Corunya, Centre José Guerrero de Granada, entre altres.

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. La seva obra és coneguda per les accions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Isla Elefante, Antártida, Acción Lota, Géiser del Tatio, Salar de Atacama, Mina a Rajo Abierto o Congelación, Glaciar Collins i Antártida chilena. Ha participat en exposicions com la Biennal de Venècia; Mediations Biennale, Poznan; Biennal de Canàries, Triennal de Xile, Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona i Museu Nacional de Belles Arts, Santiago de Xile. Compta amb obres significatives en l’espai públic de Xile i una obra encarregada per Barcelona. Actualment presenta l’exposició individual Aun tendría que haber luciérnagas, Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria del Museo Nacional de Bogotà.

 

Victoria Civera

3 de desembre 2021 – 5 de març 2022

Inauguració dijous 2 desembre, 17-21h, amb la presència de l’artista

 

Visita guiada dijous, 3 de març, a les 19h. Si us plau, confirmeu assistència: galeria@galeriajoanprats.com

 

Visita guiada amb Victoria Civera en el Balcó Foyer del Liceu, divendres 3 de desembre, a las 11h. Reserva prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

 

 

A l’estudi, quan preparo una exposició començo de zero, des de la necessitat d’escriure una petita frase, un text mínim a mode de poema. M’agrada procedir d’aquesta manera, sentint llibertat, nedant en una mar obert. 

Sentir és pensar. Pensar és sentir, amb la meva mà i ment unides. Sento, analitzo, determino dibuixant, també pintant, construint una peça, em descobreixo, desxifro els meus sentiments, en la densitat que els percebo.

 

En 1997 vaig utilitzar com a portada d’un catàleg, una imatge de papallones, amb el títol ‘Mare lluna’…Sento que les papallones ens donen sort.

Quan érem petits, el meu pare ens solia regalar a les meves germanes, germà i a mi, una caixa de sabates amb capolls de seda en la fase embrionària. Ens ensenyava com alimentar-les i, per a això, recol·lectàvem fulles de morera perquè així poguessin complir el seu cicle. Va ser una gran lliçó. Així, amb fragilitat, comencem a respectar la vida i a entendre-la com a evolució i transformació. També, el que significa adquirir un compromís, dia a dia.’      Victoria Civera

 

 

El proper 2 de desembre inaugurem la segona exposició individual de Victòria Civera a la Galeria Joan Prats, titulada ‘Ocelo’, amb presència de l’artista.

 

L’exposició reuneix les seves obres més recents, i mostra la varietat de la seva producció: objecte-instal·lació, fotografia, vídeo, dibuix i pintura, realitzats el darrer any entre Saro, Cantàbria, i Nova York.

 

Trobem a les peces presentades les temàtiques que ha treballat Victoria Civera al llarg de la seva trajectòria, com el cos, l’univers femení, allò personal, l’entorn individual i allò domèstic. En diàleg constant entre el món figuratiu i el món abstracte, la seva obra és una recerca conceptual d’imaginaris personals.

 

Ocelo fa referència a l’ull, a la pupil·la, al macro món interior de l’ull humà. La imatge del cercle, recurrent a la seva obra, al·ludeix també al temps com a moviment circular. Al vídeo titulat Ocelo, una sèrie curta de fotogrames mostra el voleteig d’una papallona enganxada per les seves ales a l’eixugaparabrises d’un cotxe en marxa a l’autopista. Ens parla de la bellesa en transformació i de la impotència, del que és inasible i de la fragilitat permanent.

 

L’obra de Civera parteix de llocs emocionals, de parcel·les del seu entorn present i de records de la seva infantesa. Es barregen alhora, en el moment actual, sentiments comuns a causa de l’aïllament, la incertesa, el canvi, l’estranyesa, la por, com expressa a les seves grans instal·lacions titulades Horizontal versàtil i Torre, N.Y. en blanc i negre, confinamiento.

 

 

 

En una de les sales d’exposició trobem dues llargues taules amb obres d’alumini pintades de diferents colors, titulades Entropia (Saro). A sobre d’elles, diverses fibres naturals i artificials d’acumulació de pols han estat formades i recollides com a residu de rentat i assecat de la roba usada a Saro. En el seu amuntegament casual, en recol·lectar-les, van adquirint formes irregulars irreversibles semblants a les ales de les papallones, amb una textura aspra i vellutada. Les peces parteixen del zero absolut del qual parla Victoria, cap a l’evolució i transformació, entre l’ull i la forma, donant validesa a la infinita diversitat fragmentària.

 

Altres fragments de paisatges es mostren en la sèrie Tablets, pintures de petit format sobre metall i fusta, que incorporen també teixits naturals i altres materials. Es tracta de petites cartografies de percepcions o intuïcions, on l’expressivitat d’allò cromàtic pren importància.

 

La dimensió poètica de l’obra de Victoria Civera se’ns obre a l’hora d’interpretar les seves peces. El seu procés creatiu implica un estat permanent de receptivitat a l’entorn i convida a l’espectador a relacionar-se amb la seva obra amb un ritme pausat, mentre ens incita a parar atenció als més mínims detalls que la componen.

 

 

Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) viu i treballa entre Nova York i Saro, Cantàbria. La seva trajectòria s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge i introduint la pintura en la dècada següent. A mitjans dels vuitanta Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou l’objecte-instal·lació a la seva pràctica artística. La seva obra, de contingut oníric i basada en l’univers femení, s’ha mogut entre les peces de gran escala i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Inasible, Real Casa de la Moneda, Madrid (2019), Every Day. Ni la palabra ni el silencio, Centro de Arte Alcobendas (2017), Sueños inclinados, IVAM, València (2011), Atando el cielo, CAC, Màlaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), i Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005).

 

També ha participat en exposicions a centres d’art com CGAC de Santiago de Compostela, MAS de Santander, Bombas Gens de València, Museum Boijmans Van Beuningen, de Rotterdam, Caixaforum de Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, MACBA de Barcelona, The Rose Art Museum, Massachusetts, Musée d’art moderne et contemporain de Saint-Étienne Métropole, The New Museum of Modern Art, Nova York. La seva obra forma part de col·leccions d’institucions i museus com MACBA, MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Col·lecció “la Caixa”, Patio Herreriano de Valladolid o Col·lecció Banc Europeu.

 

Fins ¬al 20 de desembre exposa al Balcó Foyer del Liceu de Barcelona una sèrie de 40 dibuixos de la Temporada d’Òpera del Liceu. En 2022 presentarà una exposició retrospectiva al Museu Patio Herreriano de Valladolid.

 

 

Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

Victoria Civera

Victoria Civera es artista invitada de la edición especial de la feria de arte Estampa, que se celebrará del 8 al 11 de abril en el Pabellón 6 de Ifema Madrid.

 

Con una amplia trayectoria internacional, el trabajo de Civera se centra en la construcción de objetos e instalaciones, convirtiéndose en una de las primeras artistas españolas que se aleja de la noción de estilo.

 

Para esta ocasión, la artista instalará en un espacio de la feria la obra ‘Aviador Sibila’, una escultura de gran formato.

 

 

 

+ info

Bajo la superficie (Miedos, Monstruos, Sombras)

Centro de Cultura Contemporánea Condeduque. Sala Bóvedas

11.12.2020 – 11.04.2021

 

Exposición colectiva, comisariada por Javier Martín-Jiménez, con obras de Teresa Solar entre otros.

 

 

La crisis sanitaria mundial ha derivado en una crisis existencial generalizada que obliga a reflexionar y a dudar sobre nuestra propia posición en el mundo y particularmente en la sociedad en la que vivimos. Cualquier pensamiento crítico genera dudas y preguntas necesarias para avanzar como individuos en la búsqueda de respuestas. Pero ese cuestionamiento puede derivar en conflictos internos. Mirar la realidad de frente no siempre es plato de gusto, es más cómodo mirarla por el rabillo del ojo para desviar la mirada rápidamente si algo nos perturba. Enfrentarse a ella es lo complicado porque hace aflorar a su vez muchas emociones normalmente escondidas.

 

Miedos, monstruos y sombras que se esconden bajo la superficie, que curiosamente no desaparecen nunca aunque se miren de soslayo. Por mucho que se tapen siempre están ahí, y se pueden convertir en una carga pesada.

 

La culpa, el miedo a nosotros mismos, el miedo a tener miedo.

 

Igual es momento de plantar cara al presente escenario y tratar de visibilizar esos sentimientos ocultos, invisibles o falsamente olvidados, mucho más comunes de lo que sospechamos.

 

 

+ info

 

15.11.2019 – 02.02.2020

CGAC, Santiago de Compostela

 

Comisario/a: Susana González/Santiago Olmo

 

El proyecto expositivo WORK (always) IN PROGRESS plantea un discurso secuencial que permite abordar los principales aspectos del trabajo de Pedro Cabrita Reis (Lisboa, 1956) a través de series representativas como Compounds, Favorite Places, True Gardens o Foresta en un arco temporal que recorre tres décadas. La muestra se articula por medio de una treintena de obras que ocupan el vestíbulo y las plantas baja y primera del CGAC, junto con intervenciones site specific en el exterior del edificio. Las obras reunidas dan cuenta de su extensaproducción artística, que evidencia el potencial dialéctico de su trabajo, entre referencias a principios constructivistas y procesuales, cuestiones formales minimalistas y el uso prominente del objeto preexistente.

 

El sentido de la obra de Cabrita Reis, implícito en el título de la muestra, es el resultado de su particular mirada, en una permanente reflexión plástica y filosófica. Cabrita practica un modo de pensamiento que se encuentra entre las premisas ontológicas y los planteamientos empíricos, relacionado con aquello que no resulta tan evidente y que alude a la existencia, a lo sustancial de la naturaleza del ser. La base de su trabajo se sitúa en la reflexión antropológica sobre el comportamiento social a través del espacio y del tiempo. Pero, lejos de la perspectiva científica del análisis sociológico, el método de Cabrita se basa en la capacidad de concebir el mundo de manera simbólica. Para ello utiliza un engranaje conceptual ligado a las ideas filosóficas de transitoriedad, existencia y memoria, reflexionando sobre lo esencial desde la evidencia de la finitud de la vida.

(…)

 

+ info

Fundació Arranz-Bravo

Inauguració 9.05.2019

10.05 – 29.09.2019

 

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) presenta Al muerto, tiempo encima, el seu darrer projecte expositiu per la Fundació Arranz-Bravo. Comissariada pel crític i historiador de l’art Jordi Garrido, l’exposició proposa un trajecte doble a través del procés creatiu de l’artista i del procés de coneixement humà. Mitjançant tres elements diferents, la matèria, l’essència i l’espai, del Pozo reflexiona sobre la relació amb l’entorn mitjançant el cos i sobre el seu propi trajecte en la creació artística.

 

+ info

 

Cabrita

Lisboa, 1956

Viu i treballa a Lisboa

 

El complex treball de Cabrita es pot caracteritzar per un discurs filosòfic i poètic idiosincràtic que abasta una gran varietat de mitjans: pintura, fotografia, dibuix i escultures compostes de materials industrials i objectes trobats.

 

El seu treball ha rebut un reconeixement internacional esdevenint crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjan anys vuitanta. Mitjançant l’ús de materials senzills que es sotmeten a processos constructius, Cabrita recicla reminiscències gairebé anònimes de gestos primordials i accions repetides de la vida quotidiana. Centrades en qüestions relacionades amb l’espai i la memòria, les seves obres obtenen un suggeridor poder d’associacions que pot arribar a una dimensió metafòrica, més enllà del visual.

 

La complexa diversitat teòrica i formal del treball de Cabrita parteix d’una reflexió antropològica, contrària al reduccionisme del discurs sociològic. De fet, silencis i reflexions són la base del treball de Cabrita.

Teresa Solar

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn de pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen. No obstant això, durant els últims anys, la seva pràctica artística s’ha decantat més pel dibuix i per l’escultura, amb materials com la ceràmica o el fang, que han estat usats, des del principi de la humanitat i fins a l’actualitat, per les seves propietats d’aïllament, resistència i duresa.

 

A partir d’aquests elements, l’obra de Teresa Solar aprofundeix en l’autobiografia, al·ludint als viatges quotidians pel subsol en el metro de Madrid o lesions del seu propi cos, a la preocupació per la parla i els òrgans de fonació, i, alhora, reflexiona sobre temes de gran abast, per exemple vinculats a la zoologia, la geologia o a l’exploració espacial.

 

Al costat de l’interès per la materialitat del fang i de la terra, apareix en l’obra de Teresa Solar un altre llenguatge figuratiu que es mou entre el detallisme de les il·lustracions científiques i les representacions pedagògiques dels museus d’història natural, i el brillant colorit de les atraccions de fira, que ha donat com a resultat obres com Cabalga, Cabalga, Cabalga o Línea de Flotación. Es tracta de grans instal·lacions d’escultures, que formen famílies amb peces de diferents grandàries, algunes d’elles monumentals. Al mateix temps, Teresa Solar és una àvida dibuixant que treballa aquesta tècnica per a expressar les seves emocions de manera més directa.

Fabian Marcaccio

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Barcelona, 1946

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

Les escultures de Sergi Aguilar qüestionen i desafien les convencions dels principals paradigmes que han donat forma a la historia dels mitjans en el context d’Espanya. En els anys noranta la seva obra incloïa fotografia i dibuix, els quals van tenir  una gran influència en el llenguatge de les seves obres escultòriques. L’obra artística d’Aguilar està formada pels seus experiments amb el ferro, i els seus intents de crear volum per “dibujando en el espacio”, utilitzant fulles de ferro per formar espais buits. Les escultures d’Aguilar són tant el material com els espais buits negatius que formen.  En les seves pròpies paraules; “independentment de si un espai és virtual o no, el que importa és l’energia que el treball emet i per tant el territori que genera”.

 

Les obres d’Aguilar parlen d’un llenguatge abstracte pur i geomètric. Interpreten la simetria com una mida espacial i qüestionen l’apropiació dels territoris a través de l’escultura. D’aquesta manera les obres insisteixen en ser una reflexió sobre la pròpia escultura en relació amb el seu entorn, el joc transformador de la llum i l’ombra, i per tant una expressió lírica com figurativa.          

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.