Tag Archives: escultura

Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

Aviador-Sibilla, 2008

Victoria Civera es artista invitada de la edición especial de la feria de arte Estampa, que se celebrará del 8 al 11 de abril en el Pabellón 6 de Ifema Madrid.

 

Con una amplia trayectoria internacional, el trabajo de Civera se centra en la construcción de objetos e instalaciones, convirtiéndose en una de las primeras artistas españolas que se aleja de la noción de estilo.

 

Para esta ocasión, la artista instalará en un espacio de la feria la obra ‘Aviador Sibila’, una escultura de gran formato.

 

 

 

+ info

Bajo la superficie (Miedos, Monstruos, Sombras)

Centro de Cultura Contemporánea Condeduque. Sala Bóvedas

11.12.2020 – 11.04.2021

 

Exposición colectiva, comisariada por Javier Martín-Jiménez, con obras de Teresa Solar entre otros.

 

 

La crisis sanitaria mundial ha derivado en una crisis existencial generalizada que obliga a reflexionar y a dudar sobre nuestra propia posición en el mundo y particularmente en la sociedad en la que vivimos. Cualquier pensamiento crítico genera dudas y preguntas necesarias para avanzar como individuos en la búsqueda de respuestas. Pero ese cuestionamiento puede derivar en conflictos internos. Mirar la realidad de frente no siempre es plato de gusto, es más cómodo mirarla por el rabillo del ojo para desviar la mirada rápidamente si algo nos perturba. Enfrentarse a ella es lo complicado porque hace aflorar a su vez muchas emociones normalmente escondidas.

 

Miedos, monstruos y sombras que se esconden bajo la superficie, que curiosamente no desaparecen nunca aunque se miren de soslayo. Por mucho que se tapen siempre están ahí, y se pueden convertir en una carga pesada.

 

La culpa, el miedo a nosotros mismos, el miedo a tener miedo.

 

Igual es momento de plantar cara al presente escenario y tratar de visibilizar esos sentimientos ocultos, invisibles o falsamente olvidados, mucho más comunes de lo que sospechamos.

 

 

+ info

 

15.11.2019 – 02.02.2020

CGAC, Santiago de Compostela

 

Comisario/a: Susana González/Santiago Olmo

 

El proyecto expositivo WORK (always) IN PROGRESS plantea un discurso secuencial que permite abordar los principales aspectos del trabajo de Pedro Cabrita Reis (Lisboa, 1956) a través de series representativas como Compounds, Favorite Places, True Gardens o Foresta en un arco temporal que recorre tres décadas. La muestra se articula por medio de una treintena de obras que ocupan el vestíbulo y las plantas baja y primera del CGAC, junto con intervenciones site specific en el exterior del edificio. Las obras reunidas dan cuenta de su extensaproducción artística, que evidencia el potencial dialéctico de su trabajo, entre referencias a principios constructivistas y procesuales, cuestiones formales minimalistas y el uso prominente del objeto preexistente.

 

El sentido de la obra de Cabrita Reis, implícito en el título de la muestra, es el resultado de su particular mirada, en una permanente reflexión plástica y filosófica. Cabrita practica un modo de pensamiento que se encuentra entre las premisas ontológicas y los planteamientos empíricos, relacionado con aquello que no resulta tan evidente y que alude a la existencia, a lo sustancial de la naturaleza del ser. La base de su trabajo se sitúa en la reflexión antropológica sobre el comportamiento social a través del espacio y del tiempo. Pero, lejos de la perspectiva científica del análisis sociológico, el método de Cabrita se basa en la capacidad de concebir el mundo de manera simbólica. Para ello utiliza un engranaje conceptual ligado a las ideas filosóficas de transitoriedad, existencia y memoria, reflexionando sobre lo esencial desde la evidencia de la finitud de la vida.

(…)

 

+ info

Fundació Arranz-Bravo

Inauguració 9.05.2019

10.05 – 29.09.2019

 

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) presenta Al muerto, tiempo encima, el seu darrer projecte expositiu per la Fundació Arranz-Bravo. Comissariada pel crític i historiador de l’art Jordi Garrido, l’exposició proposa un trajecte doble a través del procés creatiu de l’artista i del procés de coneixement humà. Mitjançant tres elements diferents, la matèria, l’essència i l’espai, del Pozo reflexiona sobre la relació amb l’entorn mitjançant el cos i sobre el seu propi trajecte en la creació artística.

 

+ info

 

Paintings #26, 2016

Lisboa, 1956

Viu i treballa a Lisboa

 

El complex treball de Cabrita es pot caracteritzar per un discurs filosòfic i poètic idiosincràtic que abasta una gran varietat de mitjans: pintura, fotografia, dibuix i escultures compostes de materials industrials i objectes trobats.

 

El seu treball ha rebut un reconeixement internacional esdevenint crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjan anys vuitanta. Mitjançant l’ús de materials senzills que es sotmeten a processos constructius, Cabrita recicla reminiscències gairebé anònimes de gestos primordials i accions repetides de la vida quotidiana. Centrades en qüestions relacionades amb l’espai i la memòria, les seves obres obtenen un suggeridor poder d’associacions que pot arribar a una dimensió metafòrica, més enllà del visual.

 

La complexa diversitat teòrica i formal del treball de Cabrita parteix d’una reflexió antropològica, contrària al reduccionisme del discurs sociològic. De fet, silencis i reflexions són la base del treball de Cabrita.

Forma de fuga (1), 2020

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn a pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen.

 

Els seus projectes, estructurats al voltant de personatges o agents catalitzadors, es caracteritzen per ser de llarga durada i desenvolupar-se en diferents fases i manifestacions. Dins d’aquesta constel·lació de personatges cal destacar el treball amb Lawrence d’Aràbia i amb el fotògraf Harold Edgerton, que li permeten parlar d’eixos temàtics transversals en la seva obra, com la figura del pioner i de l’estranger.

 

Els seus treballs escultòrics estan estretament lligats als seus projectes audiovisuals. Molts dels elements que utilitza, com decorats i atrezzo, per a les seves pel·lícules funcionen posteriorment com escultures i viceversa. Teresa Solar explora la doble naturalesa d’aquests elements, visitats a través de la mirada parcial de la càmera i que, posteriorment, cobren una nova entitat a la sala.

Firing Squad Wall, 2012

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Barcelona, 1946

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

Les escultures de Sergi Aguilar qüestionen i desafien les convencions dels principals paradigmes que han donat forma a la historia dels mitjans en el context d’Espanya. En els anys noranta la seva obra incloïa fotografia i dibuix, els quals van tenir  una gran influència en el llenguatge de les seves obres escultòriques. L’obra artística d’Aguilar està formada pels seus experiments amb el ferro, i els seus intents de crear volum per “dibujando en el espacio”, utilitzant fulles de ferro per formar espais buits. Les escultures d’Aguilar són tant el material com els espais buits negatius que formen.  En les seves pròpies paraules; “independentment de si un espai és virtual o no, el que importa és l’energia que el treball emet i per tant el territori que genera”.

 

Les obres d’Aguilar parlen d’un llenguatge abstracte pur i geomètric. Interpreten la simetria com una mida espacial i qüestionen l’apropiació dels territoris a través de l’escultura. D’aquesta manera les obres insisteixen en ser una reflexió sobre la pròpia escultura en relació amb el seu entorn, el joc transformador de la llum i l’ombra, i per tant una expressió lírica com figurativa.          

El motiu, 1994

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reevaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Broken Alice, 2014

Lisboa, 1948-2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.