Tag Archives: pablo del pozo

Pablo del Pozo

15 de juny, 19h: visita amb l’artista

20 de Juliol, 19h: visita amb l’artista en conversa amb Gisela Chillida

 

 

Antes de ayer mi cuerpo estaba inútil.
Ahora está desgarrándose en sus rincones cuadrados.
Anne Sexton, «El beso», Poemas de amor

 

Ens complau presentar la primera exposició individual de Pablo del Pozo a Galeria Joan Prats, titulada Mi boca florece como un corte, que inclou tapissos i escultures recents de diferents teixits i formats.

 

Després de la seva exposició Cuando iba, iba con ella, y cuando volvía, me encontré con ella (2018) a la galeria amb Aïda Andrés Rodrigálvarez – on Pablo del Pozo va utilitzar materials com argila, guix, pigments i objectes recuperats per generar una reflexió entorn de la precarietat de la vida com realitat quotidiana-, ara l’artista opta per una nova línia d’investigació en la qual abraça temàtiques i materials inèdits en la seva obra.

 

El títol de l’exposició correspon al primer vers del poema «El beso» de l’escriptora nord-americana Anne Sexton (1928-1974). La trobada fortuïta amb aquest exemple de lírica, el nucli de la qual gira entorn a la idea que les ferides també poden provocar bellesa, ha esdevingut un catalitzador per prendre la Poesia – en majúscules- com a forma d’enteniment, passió i creació, sobretot l’escrita per autores, entre els quals destaquen Anne Sexton, Emily Dickinson o Anne Carson.

 

Pablo del Pozo presenta en aquesta exposició un projecte multidisciplinari centrat en la germinació de la vida i la celebració del desig en una nova naturalesa, en un nou hàbitat. Es tracta d’una recerca formal, principalment escultòrica, per a la qual ha utilitzat materials tèxtils, des del cordill i la tela de jute fins a la licra i la llana, i que ha treballat a través de tècniques tradicionals, principalment el ganxet, i altres més modernes com el hand tufting. L’artista ha realitzat les obres manualment en un laboriós procés que ha requerit de llarg temps per a confeccionar-les i que, a la vegada, li ha permès revaloritzar les considerades “tasques femenines”.

 

Les obres de Mi boca florece como un corte es caracteritzen per les seves formes orgàniques que remeten a organismes com flors, plantes penjants, però també a vísceres o a cossos humits, i la concepció de les quals s’ha valgut de branques com la botànica i la zoologia. Per a les escultures de llana, tela i corda, junt amb els tapissos, Pablo del Pozo s’ha basat en les trames microscòpiques de cèl·lules vegetals i humanes, que ha intentat replicar a través dels patrons de costura. A propòsit de les peces de licra, els pètals es transfiguren en una textura que recorda a una pell brillant en estat de transpiració, a una brillantor que remet a la tela de disfresses i a la roba de festa, al gaudi de la vida. L’estructura de les flors -els òrgans reproductius de les plantes que atreuen a la fauna per a què aquesta s’expandeixi i colonitzi pel territori- ens condueix a la idea del desig com un dels punts centrals de l’exposició.

 

A partir d’aquestes imatges, Pablo del Pozo crea un entorn natural on oferir un reducte que acosta la mort i la vida. I és que, com afirma l’escriptora i editora Patricia Castro sobre el dispositiu, “La multiplicidad de lo vivo ataca las certezas de un mundo pavimentado donde las flores deben crecer a los márgenes de la carretera. Se les impide brotar. Planta, animal, hombre o mujer ya no significan lo mismo. El fin se acerca, ¿lo sentís? Abrazadlo. Y no tengáis miedo a lo desconocido. Bienvenidxs de nuevo a la vida.”

 

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Es va graduar en Belles arts per la Universitat de Barcelona (2017). Va ser seleccionat a la Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que va formar part de l’exposició al Centre Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (2018). Ha format part del circuit de la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9) amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També ha rebut el premi de creació de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2017), i ha exposat en la col·lectiva de la sala el mes de juny de 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas (2019), la seva obra s’ha exposat a Fabra i Coats, i a la individual Al muerto, tiempo encima, comissariada per Jordi Garrido, a la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat

Video de l’exposició

 

ARCOmadrid 2023

Galeria Joan Prats

Booth 9C06

 

 

Per al nostre estand a la fira d’ARCOmadrid 2022 presentem una selecció de peces dels nostres artistes Erick Beltrán, Alfons Borrell, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Luis Gordillo, Alicia Kopf, Lola Lasurt, Perejaume, Pablo del Pozo, Fernando Prats, Caio Reisewitz, José María Sicilia, Juan Uslé.

 

 

Per primera vegada, presentarem un llenç de l’artista brasilera Tadáskía.

 

 

Preview aquí

 

 

Camila Cañeque

 

El proper 26 de maig inaugurem Hole In The Ground, una exposició col·lectiva que reuneix obres de Cabrita, Camila Cañeque, Hannah Collins, Pablo del Pozo, Mercedes Pimiento i Fernando Prats.

 

El títol de l’exposició, inspirat en una cançó de David Bowie, remet a la temàtica en torn a la qual giren les peces mostrades relacionada amb el territori i la seva materialitat. Algunes de les obres tracten les maneres de representar el terra, entès com l’horitzontalitat, tant en la natura com en l’àmbit urbà. L’activitat humana se posa així en el punt de mira, evidenciant aspectes com la pertinència a un territori, la memòria del lloc o l’explotació agrícola i el seu impacte.

 

Mentre que alguns dels treballs presentats parlen de llocs molt concrets, altres remeten al propi material que trepitgem en caminar. Cabrita, en la seva obra Fingerprints, eleva un pla horitzontal a la paret, convertint així un simple tauler, un material humil que segurament fou utilitzat com a superfície de treball en el seu estudi, en un testimoni de la seva activitat artística. L’artista ens ofereix una nova mirada cap a un objecte quotidià i una revisió també del lloc de creació.

 

L’obra de Camila Cañeque ground on ground on ground mostra acumulacions de capes històriques a través dels terres. L’obra de l’artista aborda la passivitat i en aquesta instal·lació utilitza la noció de l’entremig, creant un espai que no està ni a dalt ni avall, ni abans ni després.

 

L’obra de Hannah Collins Nomad 3 posa l’èmfasi en la superfície, en la pell, en l’exterior, mostrant l’interès de l’artista pels límits, especialment els corporals. Amb aquest retrat d’un personatge a qui no li veiem el rostre, l’artista ens permet participar a través de la interpretació lliure de la imatge. L’artista tracta l’històric, el social i el polític a través d’imatges quotidianes, com Floor of dreams. Aquesta obra, realitzada a la Mina, forma part d’un extens projecte de l’artista centrat en aquest barri habitat principalment per la comunitat gitana.

 

En l’obra de Pablo del Pozo l’interès pel territori és una temàtica recurrent. A Tierra rojiza l’artista utilitza el porc com símbol de la seva comunitat autònoma, per crear una materialitat que remet a la visió estereotipada d’Extremadura como un paisatge àrid i sec.

 

L’obra de Mercedes Pimiento es caracteritza per fer visible la materialitat de la què depèn la nostra societat però que intenem ocultar, convertint en escultures les estructures que en l’arquitectura s’amaguen, com canonades, cablejats i canalitzacions, a partir de materials orgànics o artificials.

 

Fernando Prats s’interessa pel territori de Xile i de Sud-amèrica i la seva representació a través de mapes històrics o reinterpretats. A Territorio silenciado #2 proposa una visió crítica cap a un continent condemnat a ser explotat sense parar. A Affatus, d’altra banda, la tela es converteix en el territori de la creació on, subvertint el gest tradicional del pintor, els cucs han deixat la seva pròpia petjada. També presentem un vídeo inèdit, Zonificación, acompanyat d’una obra sobre paper, realitzada a partir de la projecció de l’acció registrada, i que estableix un diàleg amb l’escala de caragol del Macba, en un moviment centrífug que és accés, sortida, ascendir i descendir, el cos i l’arquitectura en connexió i amplificació amb l’edifici de Richard Meier.

 

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha estat crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjans dels vuitanta. En els últims anys destaquen les seves exposicions individuals al CAC Màlaga, Mudam Luxemburg, CGAC Santiago de Compostel·la, Museu Serralves Porto, Palacio Molina de Cartagena, Mèxic, Palazzo Fortuny, Venècia, Galeria Art Moderna e Contemporânea, Lisboa, MAXXI Roma, The Arts Club of Chicago i Hôtel des Arts, Toulon, França. Ha participat en importants exposicions internacionals, com la Documenta IX a Kassel (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013), i la 10 Biennal de Lió (2009). Actualment mostra la instal·lació escultòrica Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i una instal·lació titulada Field a la 59 Biennal de Venècia.

Camila Cañeque (Barcelona, 1984) explora de diferents maneres el tema de la resistència al progrés a partir de la performance, del so, objectes, instal·lacions i escriptura. Ha exposat en diversos centres d’art a Barcelona com La Virreina Centre de la Imatge, Blue Project Foundation, Fabra i Coats, Caixaforum, al Museu Lázaro Galdiano, a Madrid i al Queens Museum of Art de Nova York. Ha estat finalista del premi Miquel Casablancas i realitzat residències a Mana Contemporary, Nova Jersey, Fabra i Coats, Barcelona, Nida Art Colony, Lituània, ZKU, Berlín, Largo das Artes, Rio de Janeiro, entre altres.

Hannah Collins (Londres, 1956). Actualment viu entre Londres i Almeria. Entre 1989 i 2010, va viure a Barcelona, exposant a la Galeria Joan Prats des de 1992. Va obtenir la beca Fulbright, va ser nominada al Premi Turner de 1993, i ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, incloent exposicions a Sprengel Museum de Hannover, Camden Art Centre de Londres i Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat a SFMOMA de San Francisco; Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museu UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Mont-real; Walker Art Center, Minneapolis; Fundació La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitòria; CAC, Màlaga.

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va ser seleccionat per la Biennal de Valls i ha guanyat el Premi Guasch-Coranty, participant en l’exposició en el Centre Tecla Sala, de l’Hospitalet de Llobregat. També va participar en la Biennal Jeune Création Européenne amb exposicions en museus de diverses ciutats europees. Ha rebut el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat de Catalunya, exposant-hi en 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas i, en 2019, va exposar individualment en la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Mercedes Pimiento (Sevilla, 1990) viu i treballa a Barcelona, on s’està doctorant en Belles Arts. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i Màster de Producció i recerca artística de la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionada en programes i beques com INJUVE, el Programa de Formació Comunitat de Madrid – Open Studio, el Projecte Kiosco del Centre José Guerrero, la Beca Fundació Guasch Coranty per a la creació artística, el Programa de residències de Sant Andreu Contemporani, o el Programa Iniciarte. Ha exposat en museus i centres d’art com Centre Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat, CAAC Sevilla, Fabra i Coats de Barcelona, Museu d’Art Contemporani Fundació Naturgy de la Corunya, Centre José Guerrero de Granada, entre altres.

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. La seva obra és coneguda per les accions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Isla Elefante, Antártida, Acción Lota, Géiser del Tatio, Salar de Atacama, Mina a Rajo Abierto o Congelación, Glaciar Collins i Antártida chilena. Ha participat en exposicions com la Biennal de Venècia; Mediations Biennale, Poznan; Biennal de Canàries, Triennal de Xile, Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona i Museu Nacional de Belles Arts, Santiago de Xile. Compta amb obres significatives en l’espai públic de Xile i una obra encarregada per Barcelona. Actualment presenta l’exposició individual Aun tendría que haber luciérnagas, Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria del Museo Nacional de Bogotà.

 

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

Our garden needs its flowers.

Centre d’Art Tecla Sala.

27/02 – 18/07/2021

 

Exposició comissariada per David Armengol i Albert Mercadé.

 

Des del 2015 més de 500 artistes visuals, músics, arquitectes, dissenyadors i agents culturals han escollit la ciutat de L’Hospitalet com a destí creatiu i conviuen avui en espais rehabilitats de l’antiga zona industrial de la ciutat, que s’ha posicionat com un dels principals eixos culturals de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A partir d’un recorregut orgànic Our garden needs its flowers proposa una lectura de l’actual context artístic del Districte Cultural posant especial atenció a les arts visuals, la música i el disseny.

 

Amb obres de Muntadas, i Pablo del Pozo, entre d’altres.

 

+ info

 

 

JORDI ALCARAZ, PAULINE BASTARD, ERICK BELTRÁN, ALFONS BORRELL, CABELLO/CARCELLER, CABRITA, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, CARLES CONGOST, LUIS GORDILLO, ANNIKA KAHRS, LOLA LASURT, FABIAN MARCACCIO, ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA, MUNTADAS, JAVIER PEÑAFIEL, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, FERNANDO PRATS, CAIO REISEWITZ, MARCEL RUBIO JULIANA, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ 

 

 

“Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes”    Perejaume

 

La primavera ha estat marcada per una transformació radical de les nostres maneres de desplaçar-nos, relacionar-nos i intercanviar. De sobte, tot ha canviat. La nostra percepció de les coses quotidianes i també de les més rellevants es veu qüestionada. El que ens semblava essencial passa a no ser-ho. Ens hem adonat de la precarietat de la vida, hem conegut la importància de la solidaritat, de la família, dels nostres éssers estimats, del nostre entorn. També la natura i el medi ambient han pres el protagonisme que no tenien.

 

Davant d’això, ens hem atrevit a demanar als artistes de la galeria que participin en aquesta exposició que ara presentem, amb els treballs que han realitzat durant aquest temps d’aïllament social. Són respostes diverses a una mateixa pregunta, tenen en comú l’ús del paper com a suport, habitual per a alguns –com Victoria Civera o Perejaume–, inèdit per a altres–com Hannah Collins o Annika Kahrs–. 

 

La realització d’aquestes obres ha pogut esdevenir una via d’escapament, una eina per continuar treballant malgrat les dificultats i, a la vegada, permeten al públic introduir-se en la intimitat dels estudis i dels caps dels seus creadors. Són, en gran part dels casos, obres fetes a casa, amb les eines de casa, testimonis d’un moment únic i, esperem, irrepetible.

 

‘Pensa en la mida de l’univers, després renta’t les dents i vés a dormir’ pren el títol d’una obra de l’artista Annika Kahrs. A partir de l’humor, ens convida a reflexionar sobre l’equilibri entre els nivells micro i macro i sobre la recerca de sentit i d’identitat dins de l’univers insondable del qual formem part, reflexions totes aquestes que esdevenen fonamentals en el context actual.

 

El resultat d’aquesta exposició ha estat una sèrie d’obres molt diverses. En alguns casos, veiem que les temàtiques que preocupaven als artistes, abans de la pandèmia, han mantingut el seu protagonisme o, inclús en d’altres, mostren fragments del seu procés de treball i estan vinculats a projectes futurs.

 

En d’altres casos, trobem propostes que parlen directament del moment actual: reflexions sobre les relacions personals, la situació política, els missatges dels mitjans de comunicació o els col·lectius vulnerables com els infants i la gent gran.

 

Per últim, trobaríem també un tercer grup de treballs que es centren en l’observació de l’entorn més proper i de la natura.

 

Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Dijous 19.09.19, a les 19h, al Centre Cultural Terrassa.

 

Closing de les exposicions de la Col·lecció Josep Maria Civit.

 

Civit ens convida a entendre diferents formes de pensar i de dialogar amb el present. El compromís cultural, l’experimentació amb la imatge i la pràctica d’una aventura mental són els trets distintius de la col·lecció. Tot això en l’intent de compartir una mirada més enllà de la retiniana.

 

Obres de Jordi Alcaraz, Joan Brossa, Hannah Collins, Muntadas, Pablo del Pozo, Fernando Prats, Teresa Solar, entre d’altres.

 

 

+ info

Fundació Arranz-Bravo

Inauguració 9.05.2019

10.05 – 29.09.2019

 

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) presenta Al muerto, tiempo encima, el seu darrer projecte expositiu per la Fundació Arranz-Bravo. Comissariada pel crític i historiador de l’art Jordi Garrido, l’exposició proposa un trajecte doble a través del procés creatiu de l’artista i del procés de coneixement humà. Mitjançant tres elements diferents, la matèria, l’essència i l’espai, del Pozo reflexiona sobre la relació amb l’entorn mitjançant el cos i sobre el seu propi trajecte en la creació artística.

 

+ info

 

Arco 2019

ARCOmadrid 

27/02/2019 – 03/03/2019

Stand 9C09

 

AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ, PEDRO CABRITA REIS, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, HERNÁNDEZ PIJUAN, FABIAN MARCACCIO, MUNTADAS, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, CAIO REISEWITZ, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ

+

CAIO REISEWITZ Trobada amb l’artista i signatura del llibre Altamira

Dijous 28 de febrer a les 18h al nostre estand de ARCOmadrid 2019

Aïda Andrés Rodrigálvarez & Pablo del Pozo

JOAN PRATS warehouse, Passatge Saladrigas 5, Barcelona

Amb cita prèvia al 932 160 284

Exposició: 05/09/2018 – 26/10/2018

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de dos joves artistes, Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) i Pablo del Pozo (Badajoz, 1994).

 

Els seus treballs tracten la relació que s’estableix entre l’individu i l’espai que l’envolta des d’un punt de vista quotidià. El territori i la nostàlgia, la recerca d’un refugi, el pas del temps són temes importants en llur obra, junt amb el medi ambient. Mostrarem instal·lacions dels dos artistes, obres realitzades a partir d’objectes trobats i de materials exposats als elements.

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez s’interessa per l’empremta que la llum, l’entorn i el pas del tempsfixen sobre el paper. Les tècniques de la litografia i la fotografia estenopeica li permeten treballar amb una temporalitat dilatada, a més d’investigar el color. En la seva pràctica artística, paper i teixits són deixats a la mercè dels elements, esdevenint materials fotosensibles.

 

Per la seva banda, les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana.

 

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat el màster de producció i investigació artística (2015-6). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2014) i en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2010). Ha exposat individualment a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat (2017), l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (2016) i a Tinta Invisible, Barcelona (2014). Ha rebut diversos reconeixements com les beques de l’Institut Ramon Llull per la biennal Jeune Création Européenne, de producció Felicia Fuster (2018), Guasch-Coranty  (2016) i el premi  Arranz-Bravo (2017).

 

Pablo del Pozo viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2017). Ha estat seleccionat en la Biennal de Valls Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que exposarà al Centre Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat (juliol, 2018), i també per la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9)  amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També va rebre el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat (2017), pel que participarà en l’exposició a la mateixa sala el juny de 2018.