Tag Archives: painter

Lima, el Perú, 1992. Viu i treballa a Roma i Barcelona.

 

 

 

La seva obra es mou entre la pintura, la instal·lació i la intervenció pública. Les seves recerques busquen un desplegament horitzontal d’observacions crítiques a partir d’un extens treball documental. Daniel de la Barra ens parla de la crisi de mirar la natura, la representació del paisatge com a procés extractiu i els punts de fricció que hi ha entre imatge, història i modernitat. La seva obra multidisciplinària ens dona l’oportunitat d’indagar en els conflictes colonials que han relegat a la natura a un espai subaltern d’explotació i dominació i compondre un exercici de contravisualitat que reflexiona, des d’una perspectiva global, sobre la representació del paisatge com a extractiu i exercici de poder.

La seva obra es materialitza en exercicis antipaisatgístics, a través de la violència socioambiental, contra el neoextractivisme, a partir d’un recorregut polític i històric, recordant les expedicions botàniques que reforçaven maneres de mirar allò natural com paisatges de conquesta.

Durant 2022 va ser artista resident a la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma (Itàlia), a més de presentar les seves exposicions individuals a la Galeria Joan Prats (Barcelona) on va rebre el Premi Collezione Taurisano a la millor exposició, Galeria Ginsberg (Lima) i al Museu Central de Lima com a part de l´exposició de finalistes del XII Premi Nacional de Pintura. També ha exposat individualment aquest any a Frieze London i ha rebut la beca com a nou artista resident de la Fundació Delfina (Londres) i la Beca de la Fundació Miró i Casa Velázquez a Madrid per al 2023.

El 2021 va desenvolupar el projecte “Això no és un paisatge. Episodi II” a Homesession dins del seu programa Invited i va rebre el Premi de la Sala d’Art Jove de Catalunya per la publicació del seu llibre Real Expedició Botánica en col·laboració amb el Centre d’Art Contemporani Lo Pati (Amposta) i La Panera (Lleida) . També va realitzar una residència a La Fabrique (Aliança Francesa a Lima, Perú). El 2020 va ser seleccionat com a artista resident a Homesession (Barcelona) on va desenvolupar el seu projecte “Això no és un paisatge”. Va exposar “Paisatges Desitjats” a Arts Santa Mònica, “Consideracions de la Ciutat Moderna” a La Biennal d’Amposta (Lo Pati Centre d’Art) i el seu projecte “Subversió: Habitar Ruïnes” a El Born CCM (Barcelona). Va realitzar una residència a Piramidón Centre d’art Contemporani durant 2019 i va realitzar diversos projectes com a “Cercant a Paititi” a Espai SubSòl, per al Barcelona Gallery Weekend, “Paisatges Desitjats” a l’Escola d’Estiu Walter Benjamin, Portbou o “Pateres Carnaval – Viatges de benestar” per a Luminària 04, Madrid. El 2018 va rebre una beca a The Nerdrum School (Suècia). També va obtenir la Beca de Recerca de l’Escocesa (Barcelona) el 2018 i el 2019, el Premi Art Jove 2019 (Sala d’Art Jove), exposant a la Sala d’Art Jove. Aquell mateix any rep el Premi Internacional IdeaBorn i queda finalista del Premi de Pintura Ricard Camí (C.C.Terrassa). Al Perú, en els darrers anys, ha estat finalista tant del Premi Nacional d’Art Contemporani ICPNA com del Premi Nacional de Pintura (MUCEN), exposant al Museu Central de Lima i la Galeria Juan Pardo Hereen.

Badalona, ​​1991

Viu i treballa a Barcelona

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu apropament a la creació té, de vegades, certes similituds amb l’assaig literari.

 

Els seus processos de treball solen ser de durada molt llarga. Formalitza les seves investigacions estètiques principalment en grans formats, teles al carbonet, escenes èpiques a l’oli però també miniatures sobre vidre.

 

L’obra de Marcel Rubio Juliana es caracteritza pel seu interès pels referents clàssics: la pintura renaixentista, l’escultura i l’arquitectura italianes. Produeix una iconografia, fruit de l’observació al natural de models tant humans com animals, que recorre totes les teles. Marcel no tem enfrontar-se a grans temes com l’amor, la mort, la resurrecció, malgrat que elements de la quotidianitat o de la cultura popular sempre poden aparèixer a les seves pintures.

Daniel de la Barra

Inauguració dijous 30 de juny, 17-21h

Conversa amb l’artista Daniel de la Barra i la comissària Alicia Chillida, dijous 30 de juny, 19h. Confirmeu l’assistència a galeria@galeriajoanprats.com

 

Dijous 28 de juliol, 19h, visita comentada a càrrec de Olivier Collet. Confirmeu l’assistència a galeria@galeriajoanprats.com.

 

En el marc d’Art Nou presentem a Galeria Joan Prats l’exposició de Daniel de la Barra Destierro, comissariada per Alicia Chillida.

 

Els habitants de les Terres de l’Ebre conviuen amb un territori amenaçat. La primera visita de Daniel de la Barra al cor del Delta de l’Ebre, el 2021, és convidat pel Centre Lo Pati a realitzar una residència artística a Balada, amb l’antropòloga María Faciolince. El projecte es planteja com una reconstrucció de la narrativa del paisatge que sosté i perpetua pràctiques d’extracció des de la indústria. És un registre d’imatges sobre la violència socioambiental de caràcter polític i històric, amb reminiscències en les expedicions botàniques que van consolidar maneres de mirar el fet natural com a terra de conquesta. Com a referents, els llibres il·lustrats de les expedicions botàniques, la pintura dels artistes viatgers a Amèrica Llatina i el paisatge romàntic dels segles XVIII i XIX.

L’exhibició a Galeria Joan Prats és el resultat d’aquesta recerca traduïda en una instal·lació que uneix diversos mitjans: pintura, escultura, poemes, música, vídeo, documents… Un nou ecosistema recreat des de l’espai de l’art. La representació sorgeix com una necessitat de resposta a un escenari complex dominat per les forces polítiques, socials i econòmiques que el (des) estructuren. Aquest territori el va subjugar aleshores i no ha cessat d’aprofundir en ell a través de la seva pell, el més profund. Ha explorat les seves terres i, immers en elles, sorgeix la trobada fonamental amb les seves gents. Prova d’això, l’estreta col·laboració amb Josep Pinyol, la composició i interpretació musical de Lluís Martínez, en l’òrgan de l’església de Santa Bàrbara, i els poemes recitats per Miquel Curto, a Tivenys.

 

Llegir més

 

Amb la col·laboració de Real Academia de España a Roma, Fundació Sorigué, Lo Pati Centre d’Art Terres de l’Ebre i Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Daniel de la Barra. Lima, el Perú, 1992. Viu i treballa a Roma i Barcelona.

 

Daniel de la Barra es mou entre la pintura, la instal·lació i la intervenció pública, centrant la seva obra en la reconstrucció de narratives en les societats dins de l’homogeneïtzació del paisatge públic i la imposició jeràrquica de poders de dominació en el marc del capitalisme colonial.

Comença els seus estudis el 2012 a l’Escola d’Art Contemporani Corrent Alterna de Lima fins que el 2014 es trasllada a Madrid a continuar els seus estudis de pintura.

Ha estat artista resident en L’Escocesa Fabrica de creació, Piramidon Centre d’art Contemporani, Homesession, a Barcelona, on ha viscut 7 anys, i en The Nerdrum School (Suècia). Ha desenvolupat diversos projectes i intervencions com “Pròxima Obertura” al Castell de Montjuïc, Barcelona, “Esc-Out” a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, Barcelona, “Ruta dels Indians – Consideracions de la Ciutat Moderna” a Lo Pati, a la Biennal d’Amposta, “Paisatges Desitjats” al’Arts Santa Mònica, Barcelona, “SUBVERSIÓ! Manifestacions perifèriques per a una història reversible” al Born CCM, Barcelona o “Invation 30230” al Museu Central de Lima. El 2018 i 2019 ha rebut la Beca de Recerca i experimentació de l’Escocesa, el Premi d’Art Jove de Catalunya 2019 (Sala d’Art Jove), i el 2021 ha desenvolupat el seu projecte “Real Expedición Botánica” en col·laboració amb La Panera de Lleida i el Centri d’Art Lo Pati, Amposta.

The Rose Garden. ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA

 

February 16 – March 12, 2022

 

UTA Artist Space.

403 Foothill Road, Beverly Hills, CA

 

 

 

OPENING RECEPTION: Wednesday, February 16, 6-8PM

 

 

UTA Artist Space and Unit London are pleased to announce a new immersive environment by the celebrated Los Angeles-based artist Enrique Martínez Celaya. The Rose Garden ambitiously brings together new paintings, sculptures, installations, photographs, garments, and writing, inviting viewers to consider the self—both its promise and its threat—through the mystical divination of memory.

 

 

 

What might have been and what has been
Point to one end, which is always present.
Footfalls echo in the memory
Down the passage which we did not take
Towards the door we never opened
Into the rose-garden. My words echo
Thus, in your mind.

 

T. S. Eliot, Burnt Norton (from Four Quartets)

 

 

 

For over two decades, Martínez Celaya has explored the limitless connections between art, literature, philosophy, and science through his practice. In this new and multifaceted body of work, the artist uses T. S. Eliot’s Four Quartets as an entry point to exploring our collective memory—something broader, more permanent, and more irreparable than individual memory, and which belongs to us all. 

 

In this exhibition, as in past projects, Martínez Celaya again concerns himself with existential hunger, crisis, chaos, order, time, redemption, reality, and love—here tied together by the thread of Eliot’s words. As visitors enter UTA Artist Space’s main gallery, they will encounter Eliot’s poem written at their feet, and a series of large paintings depicting ice, sea, and fire, urging a meditation on the ever-changing, complicated nature of time and memory.

 

All three of UTA Artist Space’s galleries will be assumed by Martínez Celaya’s immersive environments, including a room of tears overlooked by a blood moon, photographs of gardens and bodies, a burnt figure on a seat of roses, a garment worn by love champions, and many other luminous chunks mined from life. Viewed collectively, these works and the artist’s concurrent solo exhibitions at Los Angeles museums—at The Huntington Library, Art Museum, and Botanical Gardens; USC Fisher Museum of Art; and Edward L. Doheny Jr. Memorial Library—remind us of the power art has to change our perceptions of the world and of our inner selves.

 

 

 

+ info

Inauguració / Inauguración / Opening

03/10, 19.30h

Balcó Foyer del Gran Teatre del Liceu

 

Exposició / Exposición / Exhibition

03.10 – 04.11.2019

 

Enguany, el llibre Temporada d’òpera d’Amics del Liceu serà il·lustrat per l’artista Alfons Borrell.

Per tal de fer la presentació d’aquestes obres de contingut operístic, la Galeria Joan Prats i els Amics del Liceu us convidem a la inauguració de l’exposició de dibuixos sobre les 10 òperes de la temporada del Liceu 2019-20.

——

 

Este año, el libro Temporada d’òpera de Amics del Liceu estará ilustrado por el artista Alfons Borrell.

Para presentar estas obras de contenido operístico, la Galería Joan Prats y Amics del Liceu os invitamos a la inauguración de la exposición de dibujos sobre las 10 óperas de la temporada del Liceu 2019-20.

 

——

 

This year, the book Saison of opera from Amics del Liceu will be illustrated by artist Alfons Borrell.

To present the artworks of operatic content, Galeria Joan Prats and Amics del Liceu would like to invite you to the opening of the exhibition of drawings about the 10 operas of the saison 2019-20 of the Liceu.

 

+ info

08.06.2019 – 31.10.2019

Museu d’Art Contemporani d’Eivissa

 

Juan Uslé

Inauguración el viernes 7 de junio de 2019 | Sala de Armas del MACE

Colaboran: Conselleria de Cultura del Govern Balear y AmicsMACE

 

Juan Uslé I Carbón y Maculares I 2011 – 2018 I Cartulina y técnica mixta I 56 x 71,2 cm. I Foto: Sergio Belinchón

 

+ info

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

Museo Reina Sofia. Edificio Nouvel

Colección 3.

La obra de Luis Gordillo (1934) nace de una compleja síntesis de elementos diversos, provenientes del informalismo, el arte pop y las corrientes geométricas, fuentes que alimentan su obra de manera simultánea e intencionalmente contradictoria. Su síntesis pictórica se presenta como la constante deconstrucción y reelaboración de una imagen que se reblandece, desinforma y confunde en su apariencia incompleta.

 

+ info

Enrique Martínez Celaya

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

 

 

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

 

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

 

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Fabian Marcaccio

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Lola Lasurt

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Alicia Kopf

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Hernández Pijuan

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Luis Gordillo

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Victoria Civera

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Palma Mallorca, 1962

Viu i treballa a Nova York

 

 

Macias té les seves arrels en l’anomenat moviment “post-pop” a Espanya, presenta una geometria vívidament acolorida i abstracta. El seu treball primerenc pot ser llegit com una reformulació o assimilació de llengua existent de la cultura dels “mass media”. Les seves obres absorbeixen les peces formals d’un sistema visual identificable, per a unir les seves tipologies essencials en una expressió genèrica. Poden ser llegides com una reducció semi-abstracta de les formes de la vida quotidiana. Diverses de les obres de Macias apliquen la tècnica de la figura i el fons entrellaçats, la qual cosa porta a la creació d’imatges dobles, sovint no visibles a primera vista.

 

En els últims anys, Macias ha estat retratant personatges imaginatius en representacions que encara són molt acolorides, però que, per contra, tenen característiques grotesques i inquietants. Sembla que s’estan dissolent, caient a trossos, però al mateix temps transmeten la seva repugnància amb una indignació gairebé humorística; simple i iconogràfica, però també còmic i personal.

 

Macias s’interessa pel paper dels artistes en la fixació de les formes de la cultura contemporània en les obres; atraient l’atenció a la pintura, en la seva figuració en 2D en els seus primers dies i apuntant el mirall cap al públic en els seus retrats confrontats.

 Barcelona, 1927 – Saint-Paul-de-Vence, 1984

 

Joan Ponç va ser un pintor cabdal dins de l’escena d’avantguarda durant la postguerra espanyola. Fundador de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Brossa, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, es mantindria fidel als principis estètics del grup al llarg de la seva extensa trajectòria. Després d’un breu pas per París, va viure a Brasil, on va crear el grup L’Esplai i on va exposar al Museu de Arte Moderna de São Paulo (1954 i 1956). El 1964 tornà a Catalunya, el mateix any que la Galeria René Metras de Barcelona li organitzà una exposició retrospectiva. El 1972 s’edita la monografia Universo y magia de Joan Ponç de Mordechai Omer i el 1978 el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris li dedica una important exposició individual. La seva obra ha estat exposada a importants museus i centres d’art com Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; Artium de Vitoria-Gasteiz; Bonner Kunstverein de Bonn; Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; The National Museum of Art of Romania de Bucharest; Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, entre d’altres. El 2017, la Fundació Catalunya La Pedrera de Barcelona, presenta l’exposició Diàbolo, una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor, des dels anys quaranta fins als vuitanta.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

José María Sicilia

Madrid, 1954

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.