Tag Archives: spanish

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Lola Lasurt, Javier Peñafiel

Inauguració, dissabte 15 de maig, 2021, 11-14h.

 

17/06, 18h30: Visita amb lxs artistas. + info

 

El proper 15 de maig presentem, per primera vegada, una exposició en col·laboració entre els artistes Lola Lasurt i Javier Peñafiel, titulada Desde hace tiempo que nuestras comunicaciones no vienen de un lugar reconocible.

 

 

‘Una a una, línia de trasllat.

 

Lola i Javier porten molt temps invertit a imaginar, dibuixar, descriure, reportar coreografies.

 

La por al contagi ha reduït els contactes, la por redueix i paralitza.

 

Imaginar coinmunitats és el senyal d’ajuda.

 

D’això tracta aquesta exposició, del moment anterior a un trasllat. Quan els llocs en la memòria semblen no tan passius, el record els agita. La memòria de qualsevol lloc no necessita del quàntic per a desdoblegar-se.

 

Presentarem una frase/fris construïda amb diferents treballs realitzats, que no serà una síntesi sinó un desdoblament, precisament, no som un.

 

Lola va passar un temps dedicada a coreografiar en l’aigua. Sincronitzant. L’aigua és sempre un lloc de coreografies. Javier, amb els seus problemes ossis, neda una espècie de txikung aquàtic, disciplinadament.

 

La conversa entre els dos ha anat per aquí, trasllats, figures en repetició, idees singulars, balls personals, senyals de teatre, i la insubmissió dels contextos.

 

Javier té una frase de fa molt temps, per a aquest succeir en el món que és el despatrimonial, el canvi, la mudança, l’avenir. Es refereix a aquest pas com Desactivo Domicilios, el moment abans d’explotar, la prevenció de la catàstrofe, el capítol que no serà seriat.

 

Una frase/fris de treballs consecutius de Lola i Javier s’estén al llarg de la galeria a manera de línia coreografiada.

 

Al centre de la sala gran, alguns treballs i vídeos s’acumulen, disposats per a una partida, no podem dir quan ni amb quina velocitat, ni les condicions de sortida, ni els protocols d’enviament.

 

Els objectes són més enigmàtics quan estan en trànsit.

 

Recordo quan un canvi d’estatge significava un trasllat de línia (de telèfon), des de fa temps que les nostres comunicacions no vénen d’un lloc recognoscible.

 

Per fi, totes transitives.’

 

Lola Lasurt i Javier Peñafiel

 

 

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa a Barcelona. La galeria col·labora amb l’artista des de la seva exposició individual Exercici de Ritme, que va tenir lloc el 2014.

 

 

Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat de Barcelona el 2005 i va realitzar dos màsters en Produccions Artístiques i Recerca (2009-2010). A més, es va formar entre 2016 i 2019 en la Royal College of Art (RCA). Ha exposat a la Biennal d’Art de Valls (2009); Note Book, KKKB, Barcelona (2010); Bienal de intervenciones site-specific. Alcontar, Almeria (2011); Auberge Espagnole, Anneessens Palace, Brussel·les (2013); Red Dawn, HISK, Gant (2014); Young Belgian Art Prize, Bozar, Brussel·les (2015); Foot Foraine, La Villette, París (2016); Daybreak, Royal College of Art, Londres (2017) o Generación 2018, La Casa Encendida, Madrid.

 

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Doble Autorització, Espai13, Fundació Miró, Barcelona (2014); Flag Dancing Moves, ornothing, Brussel·les (2015); Donació, Biblioteca Pública Arús, Barcelona (2016); Emissió Periòdica Definitiva, santcorneliarts(2), Cardedeu (2017) i Joc d’infants, La Capella, Barcelona. Actualment presenta un projecte titulat Cardiograma, a l’IVAM de València.

 

 

L’artista ha rebut la beca d’intercanvi entre Hangar i Greatmore Art Studios, Sudàfrica (2012); la beca d’investigació Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya amb el col·lectiu Leland Palmer (2012); el Premi Miquel Casablancas, finalista modalitat edició (2013) i modalitat projecte (2015); la Beca per la formació i el perfeccionament en els àmbits de les arts de la Generalitat de Catalunya (2014); el premi Generación 2018, Fundación Montemadrid, La Casa Encendida, Madrid i el tercer premi de la 15ª Muestra de Arte Naturgy, MAC, A Coruña (2018).

 

 

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964). Ha viscut a Barcelona des de 1993 fins al 2020. Ha col·laborat amb la nostra galeria des de 2004, quan va presenta la seva primera exposició amb el video Confianza quería penetrar. El 2008 vam mostrar la seva obra en l’exposició No verbal. Todo por escrito i el 2013 en l’exposició Latido Antecedente.

 

 

Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries. El 1994, Manel Clot, comissari a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual.

 

 

Des d’aleshores, l’artista ha exposat tant a nivell nacional com internacional: Conferencia performativa, MUSAC, León (2013); Languages and Aesthetics of Spanish Video Art: Ten Years of Critical Practices, Videotage, Hong Kong (2015); VÍDEO-RÉGIMEN. Coleccionistas en la era audiovisual, Museo Lázaro Galdiano, Madrid (2015); Cómo hacer arte con palabras, MUSAC, León (2016); Discursos Premeditats, Centre del Carme, València; Bibliotecas insólitas, La Casa Encendida, Madrid (2017); Walkabout #01, Fondazione La Fabbrica del Cioccolato, Torre-Dangio in Valle di Blenio, Suïssa (2018).

 

 

A més, ha exposat individualment a Puente, continúa, Pabellón Puente, Zaragoza (2013); Egolactante, Sala Anilla, MAC Museo de Arte Contemporáneo. Universidad de Chile, Santiago (2014); Pánico Esnob, etHALL, Barcelona (2015); Agència en avenir – No tots visibles res transparent, Arts Santa Mònica, Barcelona (2017), ¡Más que palabras, obras!, Instituto Cervantes, Bordeus (2019), o Alrededores exentos de adultocentrismo, Casal Solleric, Palma (2020).

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

Cabello / Carceller solo exhibition at Regelbau 411. Kunsthal for international samtidskunst. Thyholm, Denmark.

 

Opening Dec. 14 at 2pm.

Exhibition: December 14 2019 – February 16 2020.

 

 

Helena Cabello and Ana Carceller have been working together for three decades to exploring how particular body ideals and particular notions dominate our visual culture, how these notions create special kinds of representation, and how to offer alternatives to these notions.

 

The two bunkers in Regelbau 411 each present a video work that has been transformed into two site-specific video and text installations. The artists visited the art centre on Thyholm this summer and have since developed this special exhibition design.

 

 

+ info

 

08.06.2019 – 31.10.2019

Museu d’Art Contemporani d’Eivissa

 

Juan Uslé

Inauguración el viernes 7 de junio de 2019 | Sala de Armas del MACE

Colaboran: Conselleria de Cultura del Govern Balear y AmicsMACE

 

Juan Uslé I Carbón y Maculares I 2011 – 2018 I Cartulina y técnica mixta I 56 x 71,2 cm. I Foto: Sergio Belinchón

 

+ info

Museo Reina Sofia. Edificio Nouvel

Colección 3.

La obra de Luis Gordillo (1934) nace de una compleja síntesis de elementos diversos, provenientes del informalismo, el arte pop y las corrientes geométricas, fuentes que alimentan su obra de manera simultánea e intencionalmente contradictoria. Su síntesis pictórica se presenta como la constante deconstrucción y reelaboración de una imagen que se reblandece, desinforma y confunde en su apariencia incompleta.

 

+ info

Forma de fuga (1), 2020

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn a pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen.

 

Els seus projectes, estructurats al voltant de personatges o agents catalitzadors, es caracteritzen per ser de llarga durada i desenvolupar-se en diferents fases i manifestacions. Dins d’aquesta constel·lació de personatges cal destacar el treball amb Lawrence d’Aràbia i amb el fotògraf Harold Edgerton, que li permeten parlar d’eixos temàtics transversals en la seva obra, com la figura del pioner i de l’estranger.

 

Els seus treballs escultòrics estan estretament lligats als seus projectes audiovisuals. Molts dels elements que utilitza, com decorats i atrezzo, per a les seves pel·lícules funcionen posteriorment com escultures i viceversa. Teresa Solar explora la doble naturalesa d’aquests elements, visitats a través de la mirada parcial de la càmera i que, posteriorment, cobren una nova entitat a la sala.

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Conquest Drawings, 2014

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Vegetal animal, 2018-2020

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Madrid, 1915 – Galapagar, Madrid, 2007

 

Al llarg de la seva trajectòria, Pablo Palazuelo va desenvolupar una forma molt personal d’abstracció geomètrica vinculada a qüestions esotèriques, la Càbala, la filosofia oriental, junt amb les matemàtiques, la física i el pensament científic.

 

Palazuelo, a l’inici, va estudiar arquitectura, abans de decidir dedicar-se només a la pintura el 1939. Més tard, es va aventurar també en la tercera dimensió, produint escultura a partir del 1954.

 

Als anys quaranta, la seva obra estava influenciada per l’abstracció de Paul Klee però, al principi dels cinquanta, va començar a inspirar-se en les seves lectures de teosofia i textos hermètics que tractaven sobre les connexions entre nombres, el sagrat o el psíquic i la correspondència entre so i color, centrant-se llavors en el llenguatge de les formes geomètriques. Per a Palazuelo, la geometria és a l’origen de la vida i permet una visió d’estructures ocultes, de potencials formes noves i de la metamorfosi d’una forma en una altra.

El motiu, 1994

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reevaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Laguna veneziana, 1987

Barcelona, 1922-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Light on light, 2019

Madrid, 1954

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.

Nortesur, 2, 2018-9

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.