Adult Contemporary (Contemporani Adult) és la primera exposició individual de Carles Congost a Barcelona des de 2005.

 

L’exposició consta d’un conjunt d’obres recents que combinen diferents suports, com la fotografia, el dibuix i la música, per tal de posar en escena una sèrie de reflexions sobre les relacions humanes, que inclouen referències a la família, l’entorn social i a les nostres creences més íntimes. Per portar a terme tres de les noves propostes, l’artista s’ha servit del format “fotonovel·la”, reafirmant el seu interès per la vessant narrativa de les imatges. En aquestes obres, presentades com a pàgines de còmic o de revista a gran escala, l’artista reivindica la vigència del format que esdevé una renovada eina de gran potencial plàstic i expressiu.

 

The Man Of Whom You Are Still Making Fun, 2009 (L’home del que segueixes fent burla) presenta, com si d’un “gag” humorístic es tractés, la surrealista trobada entre un grup de dobles d’un popular artista pop a la sala d’espera d’una agència de figuració. A través de les seves bromes i comentaris, veurem enfrontades les diferents etapes de la carrera del cantant, de manera que es genera una perillosa assimilació entre la idea de biografia i la de trajectòria artística.

 

Adult Contemporary (Ceci N’Est Pas Un Clown, Ok?), 2009 (Contemporani Adult. Això no és un pallasso, d’acord?) és la peça que dóna títol a l’exposició. En ella s’articula una àcida reflexió sobre les relacions materno-filials, utilitzant un llenguatge molt proper a les “sitcom” televisives.

 

We Can Change The World, 2009 (Nosaltres podem canviar el món) és una historieta expandida que posa en escena, de manera fragmentada i ambigua, la contraposició entre les atzaroses dinàmiques de distribució de la informació associades a Internet, i la creença en un ordre còsmic que gestionaria els esdeveniments com una successió de simples accidents i coincidències.

 

Bravo (Leben In Einem Traum), 1998 (Bravo. Vivint en un somni) va representar, en el seu moment, el primer acostament de l’artista al format fotonovel·la, com a encàrrec d’una prestigiosa revista musical de l’època. Més de deu anys després, es represa per formar part d’una exposició amb altres tres obres realitzades posteriorment.

 

I Am A Data Base, 2009 (Sóc una base de dades) és una petita instal·lació que mescla el dibuix i l’escriptura amb la improvisació musical in situ, i que reflexiona sobre els conflictes d’identitat en el complex entramat de les xarxes socials.