Category Archives: 2009

Adult Contemporary (Contemporani Adult) és la primera exposició individual de Carles Congost a Barcelona des de 2005.

 

L’exposició consta d’un conjunt d’obres recents que combinen diferents suports, com la fotografia, el dibuix i la música, per tal de posar en escena una sèrie de reflexions sobre les relacions humanes, que inclouen referències a la família, l’entorn social i a les nostres creences més íntimes. Per portar a terme tres de les noves propostes, l’artista s’ha servit del format “fotonovel·la”, reafirmant el seu interès per la vessant narrativa de les imatges. En aquestes obres, presentades com a pàgines de còmic o de revista a gran escala, l’artista reivindica la vigència del format que esdevé una renovada eina de gran potencial plàstic i expressiu.

 

The Man Of Whom You Are Still Making Fun, 2009 (L’home del que segueixes fent burla) presenta, com si d’un “gag” humorístic es tractés, la surrealista trobada entre un grup de dobles d’un popular artista pop a la sala d’espera d’una agència de figuració. A través de les seves bromes i comentaris, veurem enfrontades les diferents etapes de la carrera del cantant, de manera que es genera una perillosa assimilació entre la idea de biografia i la de trajectòria artística.

 

Adult Contemporary (Ceci N’Est Pas Un Clown, Ok?), 2009 (Contemporani Adult. Això no és un pallasso, d’acord?) és la peça que dóna títol a l’exposició. En ella s’articula una àcida reflexió sobre les relacions materno-filials, utilitzant un llenguatge molt proper a les “sitcom” televisives.

 

We Can Change The World, 2009 (Nosaltres podem canviar el món) és una historieta expandida que posa en escena, de manera fragmentada i ambigua, la contraposició entre les atzaroses dinàmiques de distribució de la informació associades a Internet, i la creença en un ordre còsmic que gestionaria els esdeveniments com una successió de simples accidents i coincidències.

 

Bravo (Leben In Einem Traum), 1998 (Bravo. Vivint en un somni) va representar, en el seu moment, el primer acostament de l’artista al format fotonovel·la, com a encàrrec d’una prestigiosa revista musical de l’època. Més de deu anys després, es represa per formar part d’una exposició amb altres tres obres realitzades posteriorment.

 

I Am A Data Base, 2009 (Sóc una base de dades) és una petita instal·lació que mescla el dibuix i l’escriptura amb la improvisació musical in situ, i que reflexiona sobre els conflictes d’identitat en el complex entramat de les xarxes socials.

Per a la seva segona exposició a la galeria, Aleksandra Mir presenta una sèrie de collages que combinen la iconografia religiosa amb la del viatge a l’espai. “Si els astronautes i els àngels comparteixen el cel,” es demana, “no és hora que es coneguin?

 

*

Espai infinit dins d’un espai buit. Esperit indefinible dins d’un pensament il·limitat. Icones i recerca insaciable. La curiositat humana necessita un context on existir. La religió fou ciència com ara la ciència és religió. La justificació de la nostra luxúria i la confiança en l’infinit, el qual està lluny del nostre paradís sensorial, comparable a la recerca de la més profunda suspensió mental, són les dues maneres de cercar respostes a la creació, propòsits i desaparició. La religió, com a sistema de control, s’ha apropat al seu gran rival al llarg de la història – les lleis de la física que governen l’univers. ‘Quan acabaran els miracles?’ – els medis tecnològics que produïm resulten enginyosos pels fills de la Terra però resten com adaptacions lamentablement poc adequades a la nostra imaginació il·limitada. ‘Per què estem aquí?’ Les respostes espirituals són igualment insatisfactòries comparades amb el poder d’aquestes preguntes senzilles. Potser la resposta resideixi en la convergència. La tecnologia potser hauria d’esperar a què el poder del cervell humà desenvolupi plenament les seves habilitats (súper) naturals. ¿Esdevindran miraculoses les tecnologies produïdes quan aquestes no requereixin cap substància material per a treballar, sinó una fe, una creença en unes lleis de la física tan subtils que la matèria mateixa no pugui suportar la seva lògica? ¿Estaran basades en una tecnologia tan discreta que restarà indistingible del propi origen de l’univers i tot el creat en ell? ¿Quan mirem la ciència i la religió, estem mirant la mateixa tecnologia en diferents estadis d’evolució? ¿La humanitat ha d’estar sempre polaritzada i així mateix paralitzada?

 

Mark Baker

 

Aleksandra Mir va néixer a Lubin, Polònia, en 1967. Ha participat en múltiples exposicions internacionals, entre elles, actualment a la 53 Biennal de Venècia; així com en la Schirn Kunsthalle de Frankfurt,   Kunsthaus de Zuric,   Institute of Contemporary Art de Londres,   SMAK de Gant,   PS1/MOMA, Nova York,   Whitney Biennial Nova York

L’exposició the long gaze the short gaze és una mirada entorn a la política de l’espai i als límits de la subjectivitat. A través de tres video-projeccions i una sèrie de fotografies Åsdam fa una anàlisi de la relació de la persona i el seu entorn, qüestionant temes de disconformitat.

 

Quatre categories són essencials en el treball d’Åsdam: discurs, vida, sexualitat i lluita. Mitjançant el discurs, l’artista mostra el seu interès en com la subjectivitat es forma a través d’actes lingüístics tals com l’ús d’una roba determinada, els diferents comportaments i la rutina. El discurs és vist com quelcom representatiu, s’interessa especialment en la repetició de les coses, i com aquest efecte fa semblar a un cos o a l’espai públic una cosa estable. La categoria de vida fa referència a l’arquitectura, al lloc i a les dinàmiques socials, no tant com aspecte formal si no més aviat com un mitjà habitual. Åsdam també s’interessa en lo representatiu, en la interacció de fantasia i narrativa, en les experiències viscudes, en l’econòmic i el polític. La pluralitat del que fa referècia a la sexualitat i les experiències engendrades està principalment present en la forma com Åsdam construeix els personatges. Els temes en el seu treball s’assumeixen sempre com qüestions sexuals o de gènere- com és la relació que tenim amb el nostre cos o amb l’espai urbà. D’altra banda, observa la base de la creació com una qüestió de desig. L’aspecte de lluita és el que uneix els punts anteriors, el conflicte és important en un aspecte polític i com una forma d’entendre el ‘discurs’ (tema formatiu), la ‘vida’ (el sentit del cada dia) i la ‘sexualitat’ (el significat dels nostres cossos) són coses que hem d’afirmar o combatre en la nostra vida diària i això requereix progrés psicològic i social.

 

Knut Åsdam va néixer en Trondheim, Noruega en 1968. Viu i treballa a Oslo. Ha participat en múltiples exposicions internacionals durant els últims deu anys. Va representar a Noruega en la 50a Bienal de Venècia, va participar en la 8a Bienal d’Istanbul, en la 1st Melbourne Internacional Bienal i en Manifesta 7, Itàlia. Ha exposat, entre uns altres, en la Tate Britain, el Kunsthalle Bern, el Museum of Contemporary Art a Oslo, el Moderna Museet, la National Gallery of Art de Washigton, el MOMA/PS1, el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris i el FRAC Bourgogne, Dijon. Articles relacionats amb la seva obra han estat publicats en Artforum, Grey Room, Le Monde Diplomatique, Untitled Magazine, entre altres.

 

Pròxims projectes i exposicions 2009
Walter & Mc Bean Galleries, San Francisco Art Institute, EEUU Tate Modern, GB

 

Sant Pol de Mar, Barcelona, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar, Barcelona.

 

Ens complau anunciar-vos l’exposició de Perejaume “Màquina d’alè”.

 

L’exposició reuneix les seves darreres obres per mitjà de les quals Perejaume explora zones que vinculen aspectes poc visibles, relacionats amb la percepció i amb diferents registres de contingut literari.

 

Pensada i articulada per l’espai de la galeria l’exposició inclou vídeo projecció, vídeo instal·lació i obra sobre paper.

 

Per aquesta ocasió hem editat un desplegable on apareix reproduït el text de l’artista, “Màquina d’Alè”.

Galeria Joan Prats presenta l’exposició “1992 – 2008”, d’Albert Ràfols Casamada, amb una selecció d’obres que són testimoni de l’activitat constant d’aquest pintor als darrers 16 anys i que el situen com un dels artistes més representatius de la contemporaneïtat espanyola amb la seva forma personal de poetitzar des de l’abstracció.

 

Al llarg de la seva trajectòria, Ràfols Casamada ha estat reconegut amb el Premio Nacional de las Artes Plásticas del Ministerio de Cultura de España, el 1980, i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya, el 2003, entre d’altres guardons; mentre que el MACBA el 2001 organitzà una extensa retrospectiva de la seva obra.

L’exposició “Serie Calculum. Calculum Series” és un assaig entorn a la concentració, la densitat i la creació de valor en la societat contemporània a través d’un grup d’objectes i una sèrie de mapes i diagrames.

 

És una col·lecció de peces de petit format que com indicis, assenyalen i condensen un problema social, polític o econòmic i al mateix temps es presenten com nodes d’un entramat o circuit que revelen un sistema o un mecanisme de construcció del concepte o idea de “valor”.

 

Aquest projecte es relaciona amb els “wunderkammern” o gabinets de curiositats, on les troballes particulars, les peces artístiques, les pistes d’investigacions científiques eren rebudes sota una única categoria: la de la meravella i la sorpresa.

 

Aquestes col·leccions eren a un mateix temps el grup d’objectes i la seva sistematització. Eren les evidències i les micro comprovacions de les teories sobre funcionament del món que aquestes mateixes generaven.

 

Com és que un objecte adquireix un valor especial enfront d’un altre i aquest valor modifica altres objectes? Com és que aquest valor implica una especulació i una plusvàlua i aquesta maniobra per a ser el significat i l’objecte el seu significant? Com és que la producció construeix aquest valor i que el transport d’objectes i la seva reinserció modifiquen aquesta categorització d’objectes? Com es sistematitza una col·lecció i com es forma un conjunt d’objectes? Com seleccionem coses del món?

 

“Calculus” es tradueix com pedra en llatí i un “calculum” s’interpreta com una pedra a la sabata. Els càlculs són especulacions o projeccions en funció a una tendència però al mateix temps confluència de forces i sedimentació epistemològica. Així l’exposició mostra una sèrie de dibuixos, fotografies, mapes, objectes, retallades de diaris, com petits problemes que es van trobar de manera fortuïta al passar per diferents llocs com Brasil, Corea, Xina, Mèxic, Colòmbia i Espanya que són evidències de problemes de categories o valor en cada context i al mateix temps entrades a una definició molt mes complexa del que és la selecció i la concentració.

 

Durant la seva trajectòria artística, Biennal de Sao Paulo, Biennal de Lió, Site Santa Fe, entre altres, s’ha destacat per treballar amb formats poc ortodoxos tals com el múltiple, el llibre-obra i experiments que intenten vincular l’art públic amb els llenguatges gràfics.

 

En la seva obra analitza i dissecciona el poder que comuniquen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, i també de conductes i valors.