Filmoteca de Catalunya, Barcelona
17/11/2021 – 30/03/2022
Horaris De dimarts a divendres, de 10h a 14h i de 16h a 20.30h Dissabte i diumenge, de 16h a 20.30h.
Adquireix aquí la teva entrada GRATUÏTA
Aforament limitat
Enmig del Raval és ben fàcil de veure l’espai actual de la Filmoteca com un sot de projeccions. Així mateix, en l’activitat de la institució, les funcions de conservació, arxiu, receptacle i niuada d’imatges hi són ben presents. Totes dues coses ens han convidat a mostrar aquest pla fix d’un projector que, encarat a un sot enmig d’un camp, s’estarà quatre mesos fent per manera de restituir algunes imatges al món.
No sé pas fins a quin punt, amb aquesta proposta de restitució, plantació i repòs, podem donar una mica de cabuda, tot alliberant el corresponent racó de món de la seva saturació. És ben fàcil que l’operació quedi convertida, al capdavall, en una imatge afegida més. Però!
Fa anys que predico aquest gest de tornar les obres al món, sota el propòsit que creació i dissolució convisquin més entrellaçades. Com més fèrtilment entrellaçades, millor. I no cal dir que la fertilitat es dona en la mesura que, més o menys lentament, qualsevol creació es deixa reabsorbir en el medi. Les relacions entre fertilitat i conservació serien ben complexes de resseguir, però és evident que a l’hora d’intervenir en un espai com l’actual, que es mostra com més va més atapeït d’imatgeria, l’alternativa entre fer lloc i fer nosa resulta cada vegada més clara i decisiva.
En una terra rica del seu esperit, qualsevol lloc estotja lloc i en treu a voler per poc que s’hi faci vida. En canvi, en una terra d’emmagatzematge i prou, arriba un punt que no hi ha lloc valent, ni on criar-ne de nou.
Així com hi ha el cinema mut, amb tota l’agitació d’imatges que va comportar fa més d’un segle, no sé si no podríem parlar d’un cinema cec per anomenar la sotapervivència d’imatjaments que no s’han volgut formar encara: cabuda d’imatges just amb la mínima presència d’imatge per copsar el fons de cabuda. Meravella de pensar en l’absència de forma com un estat previ a la presència de forma i no pas com una privació de forma. Meravella de pensar en la llum encara sense néixer d’un cinema que no es pot imaginar perquè les seves imatges prefereixen de viure colgades, atrapades en la magnitud general, encriptades, negres dins la terra negra.
Tornem al gest de l’acció. Olor mig d’herba brunzida, mig d’herba esclafada pel pes de la llum. Ara la projecció cinematogràfica nocturna sobre terrossos i gleves planteja un altre ordre de qüestions: ¿La il·lusió d’espai del cinema pot regenerar un camp? ¿Podem concebre unes tiges d’herba com unes imatges botànicament renascudes? ¿Pot sorgir, posem per cas, un bri de fenàs d’una escena actuada? ¿D’una terra regada d’imatges n’ha crescut mai cap tija viva?
Perejaume