Category Archives: Exhibitions

Teresa Solar

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a la Galeria Joan Prats, on mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

Solar excava, a través del dibuix i l’escultura, una complexa xarxa de túnels creats per a una sempre imminent fugida. Les noves escultures presentades en l’exposició es configuren com a seccions cavernoses o passadissos, amb una clara reminiscència zoomorfa i orgànica, que s’obren davant l’espectador no amb talls nets i quirúrgics, sinó estripats i estrebats: com si fossin fòssils descoberts i, a la vegada, hibridats amb les màquines que els desenterren. La construcció de límits, l’autoprotecció i l’aïllament informen una estructura que comença en el relat autobiogràfic i que acaba en la representació de grans sistemes subterranis com ara el metro urbà o les mines.

 

Presentem també la peça Tuneladora de ficción, en la qual s’uneix la materialitat geològica del fang amb la del plàstic, una combinació inèdita en l’obra de Teresa Solar, juntament amb una sèrie de dibuixos, que l’artista defineix com a “mapes salvatges”: realitzats sobre fotografies de les seves pròpies cordes vocals, els dibuixos inclouen diferents símbols i paraules a manera de mapes psicogeogràfics.

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Lola Lasurt, Javier Peñafiel

Inauguració, dissabte 15 de maig, 2021, 11-14h.

 

17/06, 18h30: Visita amb lxs artistas. + info

 

El proper 15 de maig presentem, per primera vegada, una exposició en col·laboració entre els artistes Lola Lasurt i Javier Peñafiel, titulada Desde hace tiempo que nuestras comunicaciones no vienen de un lugar reconocible.

 

 

‘Una a una, línia de trasllat.

 

Lola i Javier porten molt temps invertit a imaginar, dibuixar, descriure, reportar coreografies.

 

La por al contagi ha reduït els contactes, la por redueix i paralitza.

 

Imaginar coinmunitats és el senyal d’ajuda.

 

D’això tracta aquesta exposició, del moment anterior a un trasllat. Quan els llocs en la memòria semblen no tan passius, el record els agita. La memòria de qualsevol lloc no necessita del quàntic per a desdoblegar-se.

 

Presentarem una frase/fris construïda amb diferents treballs realitzats, que no serà una síntesi sinó un desdoblament, precisament, no som un.

 

Lola va passar un temps dedicada a coreografiar en l’aigua. Sincronitzant. L’aigua és sempre un lloc de coreografies. Javier, amb els seus problemes ossis, neda una espècie de txikung aquàtic, disciplinadament.

 

La conversa entre els dos ha anat per aquí, trasllats, figures en repetició, idees singulars, balls personals, senyals de teatre, i la insubmissió dels contextos.

 

Javier té una frase de fa molt temps, per a aquest succeir en el món que és el despatrimonial, el canvi, la mudança, l’avenir. Es refereix a aquest pas com Desactivo Domicilios, el moment abans d’explotar, la prevenció de la catàstrofe, el capítol que no serà seriat.

 

Una frase/fris de treballs consecutius de Lola i Javier s’estén al llarg de la galeria a manera de línia coreografiada.

 

Al centre de la sala gran, alguns treballs i vídeos s’acumulen, disposats per a una partida, no podem dir quan ni amb quina velocitat, ni les condicions de sortida, ni els protocols d’enviament.

 

Els objectes són més enigmàtics quan estan en trànsit.

 

Recordo quan un canvi d’estatge significava un trasllat de línia (de telèfon), des de fa temps que les nostres comunicacions no vénen d’un lloc recognoscible.

 

Per fi, totes transitives.’

 

Lola Lasurt i Javier Peñafiel

 

 

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa a Barcelona. La galeria col·labora amb l’artista des de la seva exposició individual Exercici de Ritme, que va tenir lloc el 2014.

 

 

Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat de Barcelona el 2005 i va realitzar dos màsters en Produccions Artístiques i Recerca (2009-2010). A més, es va formar entre 2016 i 2019 en la Royal College of Art (RCA). Ha exposat a la Biennal d’Art de Valls (2009); Note Book, KKKB, Barcelona (2010); Bienal de intervenciones site-specific. Alcontar, Almeria (2011); Auberge Espagnole, Anneessens Palace, Brussel·les (2013); Red Dawn, HISK, Gant (2014); Young Belgian Art Prize, Bozar, Brussel·les (2015); Foot Foraine, La Villette, París (2016); Daybreak, Royal College of Art, Londres (2017) o Generación 2018, La Casa Encendida, Madrid.

 

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Doble Autorització, Espai13, Fundació Miró, Barcelona (2014); Flag Dancing Moves, ornothing, Brussel·les (2015); Donació, Biblioteca Pública Arús, Barcelona (2016); Emissió Periòdica Definitiva, santcorneliarts(2), Cardedeu (2017) i Joc d’infants, La Capella, Barcelona. Actualment presenta un projecte titulat Cardiograma, a l’IVAM de València.

 

 

L’artista ha rebut la beca d’intercanvi entre Hangar i Greatmore Art Studios, Sudàfrica (2012); la beca d’investigació Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya amb el col·lectiu Leland Palmer (2012); el Premi Miquel Casablancas, finalista modalitat edició (2013) i modalitat projecte (2015); la Beca per la formació i el perfeccionament en els àmbits de les arts de la Generalitat de Catalunya (2014); el premi Generación 2018, Fundación Montemadrid, La Casa Encendida, Madrid i el tercer premi de la 15ª Muestra de Arte Naturgy, MAC, A Coruña (2018).

 

 

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964). Ha viscut a Barcelona des de 1993 fins al 2020. Ha col·laborat amb la nostra galeria des de 2004, quan va presenta la seva primera exposició amb el video Confianza quería penetrar. El 2008 vam mostrar la seva obra en l’exposició No verbal. Todo por escrito i el 2013 en l’exposició Latido Antecedente.

 

 

Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries. El 1994, Manel Clot, comissari a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual.

 

 

Des d’aleshores, l’artista ha exposat tant a nivell nacional com internacional: Conferencia performativa, MUSAC, León (2013); Languages and Aesthetics of Spanish Video Art: Ten Years of Critical Practices, Videotage, Hong Kong (2015); VÍDEO-RÉGIMEN. Coleccionistas en la era audiovisual, Museo Lázaro Galdiano, Madrid (2015); Cómo hacer arte con palabras, MUSAC, León (2016); Discursos Premeditats, Centre del Carme, València; Bibliotecas insólitas, La Casa Encendida, Madrid (2017); Walkabout #01, Fondazione La Fabbrica del Cioccolato, Torre-Dangio in Valle di Blenio, Suïssa (2018).

 

 

A més, ha exposat individualment a Puente, continúa, Pabellón Puente, Zaragoza (2013); Egolactante, Sala Anilla, MAC Museo de Arte Contemporáneo. Universidad de Chile, Santiago (2014); Pánico Esnob, etHALL, Barcelona (2015); Agència en avenir – No tots visibles res transparent, Arts Santa Mònica, Barcelona (2017), ¡Más que palabras, obras!, Instituto Cervantes, Bordeus (2019), o Alrededores exentos de adultocentrismo, Casal Solleric, Palma (2020).

Caio Reisewitz

Text de Verónica Stigger (Porto Alegre, 1973), escriptora, crítica d’art, comissària independent i professora.

 

Visita en 3D

 

Conversas amb Caio Reisewitz i comissaris (veure mes avall)

 

      

 

 

El proper 11 de març inaugurem Recado da Mata, la quarta exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, on presentem 11 fotografies, un vídeo i un àudio.

 

Caio Reisewitz ha fet moltes de las fotografies reunides en aquesta exposició com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. El títol d’aquesta exposició, a més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert, qui al seu torn al·ludeix al conte “O recado do morro” [“El missatge del turó”], de João Guimarães Rosa. En el conte, un rodamón i un ermità adverteixen a la població de la regió sobre el missatge que diuen haver rebut del propi Morro da Garça (Turó de Garça): en un grup de set homes, un d’ells seria assassinat a traïció. En el prefaci, Viveiros de Castro reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa; ara ja no per la veu del turó, sinó per la veu de la selva. La selva ens adverteix que està sent exterminada per l’home i, aquest missatge de la natura, és el que Caio Reisewitz ha intentat mostrar-nos en les seves fotografies.

 

Una de les obres més recents en aquesta exposició és Ambé, el títol de la qual, com el dels altres treballs exposats (a excepció de Penedo), fan referència a un topònim d’origen tupí. Ambé és el nom d’una comunitat rural a 80 km del centre de Macapá, en Amapá, però també significa, a la regió amazònica, el que és aspre, crespat, rugós. Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, en aquesta fotografia, no distingim presència humana. Només veiem una espessa brolla de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica. No obstant això, no distingir la presència humana en la selva no significa que estigui deshabitada. El topònim indígena ens recorda que, per als amerindis, la selva sempre està plena d’una multiplicitat d’éssers invisibles per a nosaltres (…) A l’enganxar fragments de diferents fotografies, superposar-les i tornar a fotografiar-les amb manipulació de color, donant-li un tint blavós a l’escena, Reisewitz crea, a Ambé, un ambient irreal, gairebé espectral, com si mostrés una imatge d’un somni o una visió d’un xaman, en la qual, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. (…)

 

Sempre preocupat per l’explotació desenfrenada de la natura per part de l’home i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz, a fotografies com Tipioca i Upurupã, troba la manera de fer aquest missatge encara més eloqüent, més visible, superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que podem albirar com un fantasma o una aparició, surant amenaçadorament. No hem de perdre de vista que aquesta exposició es realitza en un moment en què el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice admès de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, amb la desforestació havent arribat al seu nivell més alt des de 2008, a més de promoure repetits atacs contra la població indígena, contra els seus territoris i drets garantits per la Constitució de 1988. En els últims dos anys, diverses ciutats brasileres, fins i tot al Sud-est i Sud, han estat cobertes durant dies i dies pel fum de les fogueres. Ja no era només un missatge, sinó un fort crit de socors de la selva.

 

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo. És un dels fotògrafs més importants de Brasil, ha centrat la seva obra en la difícil relació entre la natura i les persones. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Biblioteca, Museo de Antioquia, Colòmbia (2018); Altamira, Pinacoteca do Estado de São Paulo (2017); Ingenios de hoy, Photoespaña, Museo de Albacete (2016); Disorder, Maison Europeénne de la Photographie, París i Florestas, favelas e falcatruas, Huis Marseille Museum voor Fotografie, Amsterdam (2015); Caio Reisewitz, ICP – International Center of Photography, Nova York (2014). Ha participat a La Biennale de l’Image Tangible, París (2018); a la Guangzhou Image Triennial (2017); a la biennal de Curitiba, Brasil (2015 i 2013); a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la Bienal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla;  MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.

 

Divendres 30 d’abril, 18h – Online (en castellà i portuguès) al següent Link

‘Caio Reisewitz y la crisis ambiental y forestal en el contexto del arte contemporáneo’

Conversa amb Paula Alzugaray (editora i comissària independient especialitzada en videoart), Orlando Maneschy (professor a la UFPA-Federal University of Pará, Amazônia) i Caio Reisewitz (artista)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Divendres 7 de maig, 19h – Galeria Joan Prats (confirmació d’assistència a galeria@galeriajoanprats.com) i online (en castellà) al següent Link

‘Fotografía contemporánea en el contexto actual y coleccionismo’

Conversa amb Caio Reisewitz (artista), Moritz Neumüller (comissari i crític especialitzat en el medi fotogràfic i art digital) i Alejandro Castellote (comissari especialitzat en fotografia)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Cabello/Carceller

 

Text sobre l’exposició de Pablo Martínez (Valladolid, 1979. Cap de Programes al MACBA, Barcelona)

 

Visita en 3D

 

Podcast Radio web Macba

 

Ens complau presentar la tercera exposició de Cabello/Carceller a Galeria Joan Prats, titulada I Am a Stranger, and I Am Moving, en la qual mostrem obres recents: dibuixos, instal·lació, vídeo i fotografies.

 

L’exposició es planteja com el capítol d’un assaig la temàtica central del qual gira entorn del vídeo Movimientos para una manifestación en solitario i que inclou també altres temes presents en els dibuixos de Notas al pie i les fotografies. Aprofundeix en qüestions fonamentals en l’obra de Cabello/Carceller com la solitud amb la qual conviu qui dissenteix de les majories, la necessitat de mantenir una postura crítica bel·ligerant en la defensa del dret a les llibertats d’elecció i de transformar el limitat règim d’afectivitats en el qual ens movem.

 

El títol de l’exposició és una cita de l’última conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de SIDA el 1992 que fa referència a la sensació d’estranyesa que acompanya al cos malalt, però també a un cos menyspreat que la societat preferiria expulsar. David Wojnarowicz és un dels i de les artistes que apareixen en els dibuixos i collages de Notas al pie, que trobem a la primera sala, juntament amb Tórtola Valencia, Pedro Lemebel, Agustina González López i Hélio Oiticica. Cabello/Carceller posen en contacte passat i present, parlant de qui ha qüestionat amb els seus cossos l’heteronorma, des d’una dissidència que ha estat capaç de transformar malaltia, rebuig i, fins i tot, odi en poesia.

 

Per aquest odi va ser afusellada Agustina González López a Granada, en els mateixos dies que Federico García Lorca, i oblidada després. Va ser ella qui va definir com a “bogeria social” la persecució i ridiculització que va patir per les seves diferències. Tórtola Valencia va viure la seva sexualitat el més obertament que la seva època li va deixar, alliberant el seu cos i, a la vegada, els cossos, en una cerca de noves formes d’expressivitat física. Pedro Lemebel es va atrevir a enfrontar-se al carrer a la dictadura xilena, però també als sectors més rancis de l’esquerra marxista, recelosa davant la força revolucionària de la travesti, davant el seu qüestionament de l’ordre patriarcal i la seva obligatòria conformitat de gènere. També Hélio Oiticica, un anarcoartista, va ser pioner d’unes pràctiques relacionals que va voler carregar de continguts revolucionaris, reunint les estètiques de les avantguardes russes amb els cossos dansaires de les faveles, en una festa de color i expressió lliure, com són els Parangolés.

 

El vídeo Movimientos para una manifestación en solitario presenta un cos que esdevé una manifestació en ell mateix, un cos rebel que qüestiona les normes identitàries, amb moviments, actituds, maneres d’estar possibles en l’acció de reivindicar-se políticament. Aquest cos es troba sol, però apoderat en la consciència que la seva presència és en ella mateixa una presència transformadora, la feminitat de la qual li dóna força alhora que seria la causa de la seva marginalització social. La performer sosté una pancarta que està present en l’exposició i que cita un fragment d’una coneguda frase de Baruch Spinoza, Lo que puede un cuerpo, que ha obert la porta a la sustentació filosòfica de la teoria dels afectes.

 

Video d’introducció a l’exposició

Visita virtual 3D

 

Ens complau presentar la setena exposició a Galeria Joan Prats de Fernando Prats, titulada Primera Línea, en la qual mostrem el seu treball més recent, realitzat en el context de les protestes ocorregudes a Xile durant els mesos d’octubre i novembre de 2019.

 

L’obra de Fernando Prats està determinada per la relació amb l’energia de la naturalesa i el territori, arrelada en els vincles que estableix fonamentalment amb el seu país d’origen, Xile. La serralada dels Andes, el desert d’ Atacama, l’oceà Pacífic i l’Antàrtida, així com la memòria, són nexes ineludibles i constitutius del seu treball, convertint el paisatge de Xile en el seu llenguatge poètic i pictòric des d’una pràctica contemporània. Basada en la constant observació del context, la naturalesa, l’ésser humà i la seva intervenció en situacions crítiques, l’obra de Fernando Prats s’entén des del concepte de “geologicitat pictòrica”, és a dir, la pintura com a agent mobilitzador, una superfície activa que funciona a través de capes que s’obren a nous desplaçaments. Es percep d’aquesta manera com un procés que transforma el llenguatge de l’obra des d’una perspectiva allunyada del racional, buscant un espai de creació lliure de judici que considera l’atzar com una força reveladora. La utilització del fum com a element primordial en el seu treball, una materialitat d’ús ancestral, permet a través d’un procés tècnic original, capturar les petjades i pulsacions que esdevenen en la pintura.

 

El 18 d’octubre de 2019 Xile va ser commocionat per un veritable terratrèmol social que començaria a declarar-se com “el despertar de Xile”, convertint-se en la crida més eloqüent, després de la dictadura, a un canvi profund del model econòmic neoliberal i cultural del país. En aquest context, i tal com ha estat el mètode de treball de Fernando Prats, l’artista es va introduir dins l’espai principal de les manifestacions de Santiago, vivint en primera persona una experiència que li va permetre d’enregistrar el moviment i confrontació de la Primera Línea. La materialitat, el paisatge social, la superposició dels cossos en resistència, els llenguatges visuals i la paraula construeixen una cartografia de ressonàncies, signes i pulsions de la memòria d’un país.

 

“ “Chile despertó” és la consigna que des del 18 d’octubre del 2019 va començar a recórrer com una reguera els carrers i places del país, entapissades d’improvís per una multitud que va emergir dels més diversos racons per a desempolsar un idioma oblidat -l’idioma de la dignitat- i posar en escena l’instant creatiu d’una potència destituent (…)

 

És el que sembla exhibir l’obra de l’artista Fernando Prats, el treball del qual ha intentat, des dels seus inicis, captar aquest instant particular en el qual uns certs materials en rebel·lió (físics, geogràfics, domèstics) es vinculen els uns amb els altres alliberant l’energia del país. Ho percebem de manera palpable en aquesta nova mostra, Primera Línea, una mena de petit atles visual en moviment en el qual fragments de textos, imatges, consignes, emblemes i cossos donen forma als agitats dies d’una comunitat que trasllueixen l’instant artístic que precedeix tant al guió de la història, com al que és propi del fer estètic.

 

L’exemplar diari visual que Prats traça -pictòric i articulat per mitjà del registre i el vídeo- fa l’efecte de complir d’aquesta manera amb dos objectius crucials: despullar d’una banda la visualitat en brut que durant la revolta de Xile forgen els monuments intervinguts, el foc de les barricades, les llambordes arrencades de les voreres, la bandera reescrita i els cossos en lluita com a part d’una pràctica performativa que s’anticipa a la manera de fer singular de l’artista, mostrant d’altra banda que l’energia extrema que la seva pròpia obra allibera no és part de la musa que visita al creador en silenci, sinó el poder subterrani d’unes imatges tretes del confí d’una multitud creadora. Amb això es mostra Prats un decidit amic dels qui lluiten pels seus drets, i no dels qui defensen els seus privilegis.”

 

Fragments del text “AHORA. Acerca de Primera Línea, de Fernando Prats” de Federico Galende (Rosario, Argentina, 1965). 

 

 

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona. La seva obra és coneguda per les accions o expedicions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Illa Elefant, Antàrtida (2011), Acción Lota, acción Géiser del Tatio, acción Salar de Atacama, acción Mina a Rajo Abierto (2006) o Congelación, glacera Collins, Antàrtida xilena (2002).

 

Ha rebut distincions com la Beca John Simon Guggenheim Foundation (2007); artista residente en la Kunst-Station Sankt Peter Köln, Colònia (2003); Beca d’Honor President de la República del Govern de Xile (1997-2000); Premi especial Pilar Juncosa i Sotheby’s (1994) o el Premi ‘Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals’ (2010).

 

Ha participat en exposicions internacionals com la Biennal de Venècia, representant a Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); la Biennal de Canarias, la Triennal de Xile (2009), ‘Exposición Universal del Agua’, Saragossa (2008), Espace Culturel Louis Vuitton, Paris, Fundació Joan Miró, Barcelona (2011); o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile (2004), entre altres.

 

Compta amb obres significatives en l’espai públic, com  Pou de Llum, instal·lada a la Balconada de Manresa (2008); Acción Medular en homenatge al General Carlos Prats González (2017) instal·lada com a obra permanent al Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos de Chile o Su vertical nos retiene, obra monumental edificada al Parque Metropolitano Los Cerrillos, Santiago de Xile, gràcies a un concurs públic convocat pel Ministerio de Obras Públicas de Chile per la COP25 (Cimera del canvi climàtic) que s’havia de celebrar a Santiago de Xile el desembre de 2019. Actualment l’Ajuntament de Barcelona ha encarregat a l’artista la realització d’un projecte monumental a la Plaça Pablo Neruda de la ciutat en homenatge a la labor d’acolliment dels exiliats republicans liderada pel poeta.

 

Fernando Prats acaba de resultar guanyador de la tercera edició de la convocatòria per realitzar intervencions artístiques a ‘Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria, Museo Nacional de Colombia’, amb el projecte ‘Aún tendría que haber luciérnagas’.

 

 

* Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #03Les mans

La tercera proposta gira entorn de la mà, la part del cos humà més vinculada a la creació artística juntament amb els ulls i que al mateix temps ens serveix per comunicar i relacionar-nos, igual que la paraula.

Reuneix obres d’Erick Beltrán, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Hannah Collins, Enzo Cucchi, Chema Madoz, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Perejaume, Marcel Rubio Juliana i Julião Sarmento.

Les nostres mans estan prenent un inusitat protagonisme en aquests últims mesos a causa del seu paper en la transmissió de virus. Tocar les coses, tocar-nos la cara, tocar altres mans ha passat a ser perillós, les mans ara es veuen obligades a cobrir-se amb guants, a rentar-se constantment, a no tocar, ni tan sols per a saludar.

Però hem vist com la seva presència ha estat una constant en moltes obres artístiques, des de l’art prehistòric fins als nostres dies, per la seva varietat formal i simbòlica.

El llenguatge no verbal dels gestos posa en evidència la relació entre la mà i la ment. En les obres que presentem, els gestos de la mà expressen diferents estats d’ànim, sentiments, actituds o emocions des de por o pena fins a sensualitat o complicitat. A vegades, com ocorre per exemple en treballs de Julião Sarmento, la seva representació al·ludeix a la totalitat del cos humà.

Els gestos de les mans també remeten a les convencions socials, esdevenen així, una representació de la condició humana en estreta relació amb la cultura i l’expressió. Com es posa de manifest en algunes obres de Muntadas, aquesta figura retòrica pot definir ambició, consens, imposició, autoritat o poder.

Aquesta exposició es podrà veure fins el 30 de setembre.

Accés a l’exposició

JORDI ALCARAZ, PAULINE BASTARD, ERICK BELTRÁN, ALFONS BORRELL, CABELLO/CARCELLER, CABRITA, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, CARLES CONGOST, LUIS GORDILLO, ANNIKA KAHRS, LOLA LASURT, FABIAN MARCACCIO, ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA, MUNTADAS, JAVIER PEÑAFIEL, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, FERNANDO PRATS, CAIO REISEWITZ, MARCEL RUBIO JULIANA, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ 

 

 

“Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes”    Perejaume

 

La primavera ha estat marcada per una transformació radical de les nostres maneres de desplaçar-nos, relacionar-nos i intercanviar. De sobte, tot ha canviat. La nostra percepció de les coses quotidianes i també de les més rellevants es veu qüestionada. El que ens semblava essencial passa a no ser-ho. Ens hem adonat de la precarietat de la vida, hem conegut la importància de la solidaritat, de la família, dels nostres éssers estimats, del nostre entorn. També la natura i el medi ambient han pres el protagonisme que no tenien.

 

Davant d’això, ens hem atrevit a demanar als artistes de la galeria que participin en aquesta exposició que ara presentem, amb els treballs que han realitzat durant aquest temps d’aïllament social. Són respostes diverses a una mateixa pregunta, tenen en comú l’ús del paper com a suport, habitual per a alguns –com Victoria Civera o Perejaume–, inèdit per a altres–com Hannah Collins o Annika Kahrs–. 

 

La realització d’aquestes obres ha pogut esdevenir una via d’escapament, una eina per continuar treballant malgrat les dificultats i, a la vegada, permeten al públic introduir-se en la intimitat dels estudis i dels caps dels seus creadors. Són, en gran part dels casos, obres fetes a casa, amb les eines de casa, testimonis d’un moment únic i, esperem, irrepetible.

 

Pensa en la mida de l’univers, després renta’t les dents i vés a dormir’ pren el títol d’una obra de l’artista Annika Kahrs. A partir de l’humor, ens convida a reflexionar sobre l’equilibri entre els nivells micro i macro i sobre la recerca de sentit i d’identitat dins de l’univers insondable del qual formem part, reflexions totes aquestes que esdevenen fonamentals en el context actual.

 

El resultat d’aquesta exposició ha estat una sèrie d’obres molt diverses. En alguns casos, veiem que les temàtiques que preocupaven als artistes, abans de la pandèmia, han mantingut el seu protagonisme o, inclús en d’altres, mostren fragments del seu procés de treball i estan vinculats a projectes futurs.

 

En d’altres casos, trobem propostes que parlen directament del moment actual: reflexions sobre les relacions personals, la situació política, els missatges dels mitjans de comunicació o els col·lectius vulnerables com els infants i la gent gran.

 

Per últim, trobaríem també un tercer grup de treballs que es centren en l’observació de l’entorn més proper i de la natura.

 

Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Exposures#01

exposure: the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

 

Exposures és una sèrie de exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

 

Exposures #01. La primera proposta és una adaptació del projecte que vam presentar fa uns mesos per a Loop’19, que es titula 26 mil anys llum. A les obres d’ANNIKA KAHRSALICIA KOPF i TERESA SOLAR, se suma en aquesta ocasió una obra de PEDRO TORRES. Aquesta exposició es podrà veure durant 15 dies.

 

26 mil anys llum reuneix una selecció de videos que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

 ↵

Accés a l’exposició
 

 

 

 

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

Inauguració: 10.10.2019, 19h

 

Divendres 11 d’octubre, 18.30h, conversa entre Juan Uslé i el comissari Javier Sánchez Martínez

 

El títol de la nova exposició de Juan Uslé a la Galeria Joan Prats, ‘Unsettled’ al·ludeix metafòricament a la pintura, tema central de tota la seva obra.

‘Unsettled’ significa inestable però també variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa. En les pintures d’Uslé les franges de color fluctuen, no tenen un inici i un final definit, i remeten al pas del temps, les hores, les estacions, els paisatges que canvien, com Bèrnia, serralada situada al sud-est de la Península Ibèrica , un lloc d’inspiració per Uslé, entre molts altres.

 

El treball de Juan Uslé reflexiona sobre les possibilitats de la pintura. En paraules seves: “Parlant de pintura, jo també parlaria del seu tremolor, de la seva ‘no fixació’, del seu recorregut o, millor encara, del que entenem com a desplaçament.”

 

Formades per pinzellades repetides, encara que mai idèntiques, les seves obres es caracteritzen pel moviment i el ritme, i invoquen l’entorn que li envolta, i alhora, l’energia de les pulsions del cos. Uslé crea un idioma pictòric on es barregen aspectes formals o metalingüístics amb la seva experiència vital, a més de les al·lusions al temps i al propi procés de creació. Segons Juan Uslé: “El temps és allò que ens queda. Jo ho concebo com una superfície horitzontal on es diposita i transfiguren successos del passat i del futur. Moltes de les meves obres petites semblen prolongar-se, estendre’s en l’espai. Suggereixen un anomenem-li paisatge o espai de múltiples horitzons juxtaposats.”

 

A l’exposició, Uslé presenta formats petits, que creen una relació de proximitat i intimitat al costat d’obres de gran format, la dimensió més gran amb què ha treballat i que va iniciar el 2017. Les obres petites s’organitzen en famílies, i parlen de la repetició, però també contenen individualment una identitat pròpia.

 

L’exposició es completa amb dues fotografies de gran format. Fan al·lusions a la pintura i invoquen al recolliment i l’emoció del descobriment.

Interpel·len, com les seves pintures, a la nostra capacitat de veure, pensar, percebre i sentir.

 

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

Untitled (Terrace), 2017

Inauguració dijous, 5 de setembre 2019, 17h30-20h30

Exposició 05/09 – 04/10/2019

Xerrada amb Janosch Jauch i els comissaris Gabriel Virgilio Luciani + Gisela Chillida: 06/09, 19h

 

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya)

 

Els seus treballs es desenvolupen a través del procés de reunir imatges fotogràfiques d’instal·lacions, intervencions digitals i superfícies físiques utilitzant emulsió de plata fotogràfica. Aquesta estratificació condueix a una simbiosi de tots aquests passos de producció i, per tant, a un treball que, malgrat les seves diverses formes i materials, s’ha convertit en una imatge que està igualment determinada per totes les tècniques que van intervenir en la seva formació.

 

La delimitació del seu treball en el sentit de l’estètica de la producció explica una gran part del seu art, que té com a focus central l’experiència de la peça de composició oberta. Les seves obres, també ens projecten a un univers on l’artificial interfereix amb el natural.

 

 

 

Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya) viu i treballa a Düsseldorf, on ha estat llicenciat en escultura i pintura a la Kunstakademie (2014), sota la docència de Georg Herold, Andreas Gursky i Ludger Schwarte.

 

Ha mostrat la seva obra a Kunsthaus Essen (2019), Bistrot21 (2018, Leipzig), Storage Capacité (2018, Berlin), Swab (2018, Barcelona), Espositivo (2018, Madrid), Museum Kunstpalast (2013, Düsseldorf), entre d’altres.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Alicia Kopf

Inauguració, 13 de juny a les 19h

Exposició: 14/06 – 31/07/2019

Dijous 25.07.2019, 19h: acció sonora i performativa amb Nil Ciuró + Núria Guiu + Alicia Kopf

 

 

Speculative Intimacy proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans.

 

Ressignificar el sci-fi cap a una especulació sobre el desig –aquella atracció gravitatòria- en una aposta per una des-jerarquització de punts de vista entre actants reconeixent l’obsolescència d’algunes de les eines de representació que ens han estat donades. Una transposició d’escales, punts de vista i gèneres.

 

Philip Roth va exposar la qüestió de la intimitat ja en termes espacials: “la gran broma que et gasta la biologia és que arribes a la intimitat abans de saber res. En el moment inicial ho entens tot. Al principi cadascú se sent atret per la superfície de l’altre, però també intueix la dimensió total. I l’atracció no ha de ser equivalent: a un li atrau una cosa, i a l’altre, altra. És superfície, és curiositat, però aleshores, zas, la dimensió.”

 

Zas. La dimensió.

 

Els seus nous portals d’entrada com les apps de cites online o l’apropament cada cop més gran dels dispositius tecnològics al cos ens atrauen cap a un horitzó d’esdeveniments no assolit fins ara. Especulant en l’estela d’Agustín Fernández Mallo, “és possible que no sigui l’Internet de les coses sinó l’amor de les coses el que ens salvi de la soledat còsmica…”

 

Alicia Kopf

 

(Correspondència completa entre Alicia Kopf i els científics Augustín Fernández Mallo i Carlos Pobes)

 

 

Speculative Intimacy és la segona exposició d’Alicia Kopf a Galeria Joan Prats. Es tracta del seu treball més recent, que reuneix dibuixos, fotografies, escriptura i un vídeo realitzat amb la col·laboració de la coreògrafa i ballarina Núria Guiu.

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf (Girona, 1982) reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada.

 

Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia Di Spagna, Roma (2019), MAC La Corunya a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caraques, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Fins el 22 de setembre exposa a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez.

 

Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

I will make up a song (desert entrance-1), 2018

 

Inauguració 14 de març, 19h | Exposició març – maig 2019

 

El proper dijous 14 de març inaugurem la sisena exposició de Hannah Collins a Galeria Joan Prats,  on presentarem el seu treball més recent I will make up a song, 2018; junt amb el projecte The Fertile Forest, 2013-5 i la fotografia Family, 1988.

 

El títol de l’exposició és part del títol de la nova pel·lícula de Hannah Collins, I will make up a song and sing it in a theatre with the night air above my head, creada amb el músic Duncan Bellamy, que es presentarà a la Fundació Tàpies el proper mes de juny.

 

I will make up a song parla del treball de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989), qui va recórrer a la tradició constructiva de tova per a crear les noves ciutats de New Gurna i New Baris. Fathy va intentar trobar noves vies a través de pràctiques sostenibles, utilitzant materials naturals, i crear un nou context on un teatre formaria part de la vida quotidiana, en un entorn rural arrelat en l’Antiguitat. Les seves idees esdevenen una urgència avui dia, quan estem buscant un futur sostenible. A través d’aquestes fotografies, Hannah Collins explora la relació entre el cos humà, l’escala i la història i mostra el significatiu dels materials modestos que va trobar en treballar al desert egipci.

 

La recerca de nous camins és un dels temes centrals de l’exposició de Hannah Collins, creada en un moment en el qual, globalment, sorgeixen múltiples opcions i forces en la realitat contemporània occidental.

 

The Fertile Forest és una obra que tracta també la tradició i la necessitat d’establir noves relacions amb el nostre entorn. És un projecte en curs en el qual Hannah Collins ha documentat com els membres de diverses tribus de l’Amazones contribueixen a la preservació del bosc, concebent-lo com a jardí, ja que utilitzen les plantes que el formen per al seu benestar quotidià. L’artista va fotografiar, al llarg del mes que va passar amb la tribu Cofán, a la conca amazònica colombiana, les plantes segons els seus ensenyaments. Els textos que acompanyen les fotografies són el resultat de les converses de Hannah Collins amb el cap de la tribu sota la influència del yagé (ayahuasca). El fons daurat de les vitrines esdevé un mirall d’or que ens reflecteix a través de les plantes.

 

Family, una obra primerenca de l’artista, és una imatge en blanc i negre d’un grup d’altaveus que romanen en silenci i que s’utilitzaven habitualment per a la música de carrer, sobretot reggae, creada per antillans de Londres, però que es van fotografiar a l’estudi de l’artista.

 

L’exposició presenta una visió ansiosa i a la vegada optimista dels nostres temps i de la nostra necessitat de salvaguardar el coneixement i crear ponts a escala global. Totes les obres es centren en l’acte de la comunicació i el desig de poesia i bellesa. Els treballs de Collins fan visible la necessitat de preservació del saber i de la natura, ambdós amenaçats per la seva invisibilitat.

 

 

Hannah Collins (Londres, 1956). Entre 1989 i 2010, va viure i treballar a Barcelona, exposant a Galeria Joan Prats des de 1992, i actualment viu entre Londres i Almería. A més d’haver obtingut  la beca Fulbright i haver estat nominada al Premi Turner de 1993, recentment ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, atorgat per la Fundació de la Baixa Saxònia, que va incloure una exposició al Sprengel Museum, que després va itinerar al Camden Art Centre de Londres i al Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat al Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museo UNAL, Bogotá; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Montreal; Walker Art Center, Minneapolis; Fundación La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; CAC, Málaga.

Per a més informació i imatges, contacteu galeria@galeriajoanprats.com

Arco 2019

ARCOmadrid 

27/02/2019 – 03/03/2019

Stand 9C09

 

AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ, PEDRO CABRITA REIS, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, HERNÁNDEZ PIJUAN, FABIAN MARCACCIO, MUNTADAS, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, CAIO REISEWITZ, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ

+

CAIO REISEWITZ Trobada amb l’artista i signatura del llibre Altamira

Dijous 28 de febrer a les 18h al nostre estand de ARCOmadrid 2019

Matèries en erupció 1975-1985

Inauguració, 13 de desembre, 19h / Exposició, desembre 2018 – febrer 2019

 

 

Presentem, dins de l’Any Guinovart, l’exposició Matèries en Erupció 1975-1985, amb una selecció d´obres d’una dècada molt important de la trajectòria de Guinovart, anys en els quals va establir una relació intensa amb la nostra galeria i que també van significar el seu reconeixement internacional, amb exposicions a Martha Jackson Gallery de Nova York (1979), a l’Espace Pierre Cardin de París (1979), a Rizzoli Gallery de Nova York (1979) i a la Biennal de Venècia (1982).

 

Tal com esmenta Alexandre Cirici: “durant els anys setanta, Guinovart s’ha anat desfent de les operacions de purificació, d’alliberament, d’allò que Jung anomenava «descens als inferns» i ha anat trobant l’equilibri d’una plena maduresa, que toca tots els registres de la seva visió completa, lúcida, crítica, de la societat humana i de l’environament material que l’envolta, amb la seguretat d’un gran organista”.

 

L’exposició que plantegem s’inspira en gran part en la primavera del 1979, data en la qual van tenir lloc tres importants exposicions a la ciutat de Barcelona, a la Galeria Joan Prats, a la Galeria Trece i sobretot Matèria-suport-estructura a la Fundació Joan Miró, tres exposicions sincronitzades, que discorrien per tres camins diferents però amb un destí comú: l’aproximació a la realitat.

 

En l’obra de Guinovart d’aquest moment destaca el treball del fang, introduït a partir d’un viatge a Algèria, on havia quedat impressionat per la presència de la terra, del desert i de l’arquitectura de tova. El gran protagonista d’aquest període és el material, també el fibrociment, la contraposició entre la duresa i rugositat del suport i l’absoluta espontaneïtat del grafisme. Malgrat que Guinovart és un artista que transformava la seva obra a partir de “combustions internes”, es veu també condicionat pel món que l’envolta: la natura a Castelldefels, on té el seu estudi, l’entorn rural que va marcar la seva infantesa, com el d’Agramunt, i també les ciutats de Barcelona, París o Nova York.

 

“Jo necessito constantment el recurs no ja de transgredir, sinó de sortir dels límits del què és pintura. Per exemple, el collage, els elements que van de dins en fora i de fora endins: moltes vegades s’ha comés l’error de situar-me com artista del collage, perquè en mi hi ha hagut més una intenció de treballar des de dins cap en fora que al contrari. No es tracta tant d’encolar com que tot sorgís com del fons del volcà. Hi ha una sensació de què la matèria és llençada des de dins, just al contrari de com s’entén el collage. No és el fet de pintura-pintura, és una vessant més existencialment poètica. El que em preocupen són les qüestions de fons”

 

(Entrevista a Guinovart, revista El Guía, octubre-novembre, 1991)

 

 

Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007). Després de formar-se de manera autodidacta, va començar la seva trajectòria com a pintor en els anys quaranta a Barcelona. La seva pintura, marcada per la figuració, evoluciona cap al collage abstracte vinculat a l’informalisme polititzant-se i expandint-se, fins a trencar els límits del llenguatge pictòric, acostant-se a l’escultura i la instal·lació. Va rebre nombrosos premis i reconeixements, com el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (1981), el Premio Nacional de Artes Plásticas d’Espanya (1982) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1990). Entre les seves exposicions monogràfiques destacaríem la de Danubiana Meulensteen Art Museum, Bratislava (2004), la de la Pedrera de Barcelona (2002), Guinovart. Itinerari 1948-1988, al Tecla Sala de L’Hospitalet (1989) que va viatjar a Alemanya (Vila Merkel, Esslingen am Neckar; Museum Bochum, Bochum; Katalanischen Sommers in Hamburg), la del Fine Arts Museum de Long Island (1987), Matèria-suport-estructura, Fundació Joan Miró, Barcelona (1978) i Contorn-entorn, Galeria Maeght, Barcelona (1976). El 2018, en motiu del desè aniversari de la seva mort, s’ha celebrat l’Any Guinovart amb exposicions en diversos centres a Catalunya i a l’estranger.

 

 

Galeria Joan Prats agraeix a Maria Guinovart i a la Fundació Espai Guinovart la seva col·laboració en la realització d’aquesta exposició.

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Aïda Andrés Rodrigálvarez & Pablo del Pozo

JOAN PRATS warehouse, Passatge Saladrigas 5, Barcelona

Amb cita prèvia al 932 160 284

Exposició: 05/09/2018 – 26/10/2018

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de dos joves artistes, Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) i Pablo del Pozo (Badajoz, 1994).

 

Els seus treballs tracten la relació que s’estableix entre l’individu i l’espai que l’envolta des d’un punt de vista quotidià. El territori i la nostàlgia, la recerca d’un refugi, el pas del temps són temes importants en llur obra, junt amb el medi ambient. Mostrarem instal·lacions dels dos artistes, obres realitzades a partir d’objectes trobats i de materials exposats als elements.

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez s’interessa per l’empremta que la llum, l’entorn i el pas del tempsfixen sobre el paper. Les tècniques de la litografia i la fotografia estenopeica li permeten treballar amb una temporalitat dilatada, a més d’investigar el color. En la seva pràctica artística, paper i teixits són deixats a la mercè dels elements, esdevenint materials fotosensibles.

 

Per la seva banda, les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana.

 

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat el màster de producció i investigació artística (2015-6). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2014) i en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2010). Ha exposat individualment a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat (2017), l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (2016) i a Tinta Invisible, Barcelona (2014). Ha rebut diversos reconeixements com les beques de l’Institut Ramon Llull per la biennal Jeune Création Européenne, de producció Felicia Fuster (2018), Guasch-Coranty  (2016) i el premi  Arranz-Bravo (2017).

 

Pablo del Pozo viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2017). Ha estat seleccionat en la Biennal de Valls Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que exposarà al Centre Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat (juliol, 2018), i també per la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9)  amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També va rebre el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat (2017), pel que participarà en l’exposició a la mateixa sala el juny de 2018.

 

Inauguració 21 de juny, 19:00 h        22/06/2018 – 14/09/2018

 

Galeria Joan Prats presenta Footprints, la primera exposició de l’arquitecte Josep Lluís Mateo.

 

 

A través d’una selecció d’obres realitzades i projectes, l’exposició vol acostar-se a la trajectòria de Mateo de manera no cronològica, cercant formes de narrar l’arquitectura des de les temàtiques inherents a la seva pràctica. L’arquitectura de Mateo es caracteritza per una herència de la modernitat, que s’interessa per la recerca de la llum, un intens diàleg amb el context, i una connexió entre la idea i el material. Els seus projectes són reflexius i estratègics, parlen de l’espai i cuiden la relació entre el mineral i el vegetal.

 

Maquetes, fotografies, vídeos, collage i esbossos permeten aprehendre la complexitat del seu procés creatiu i constructiu. Trobem, per exemple, materials històrics de projectes tan emblemàtics com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, maquetes que materialitzen l’evolució d’un concepte constructiu, com és el cas de la façana del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, o fotografies que mostren la interacció de l’obra amb el seu entorn.

 

‘Un recorregut, una trajectòria, és la resultant d’una successió de punts, de passos, d’empremtes… que, mirades en el seu conjunt, ens indiquen una direcció, ens revelen (o no) el seu sentit.

Aquí, sense voluntat de traçar la línia, ensenyarem uns quants punts, algunes empremtes del nostre trajecte.

Així, d’altres podrien traçar-la.

Aquests moments s’expliquen amb els materials que els van produir.

Encara que l’arquitectura és un fenomen complex en el seu resultat (considera la matèria, l’espai, l’ús, l’economia …), en la seva producció, hi ha un moment inicial de síntesi on es genera l’energia necessària per al seu desenvolupament.

També hi ha algun moment final que sintetitza, en un segon, com un flaix, tot l’esforç realitzat.

Mostrar aquests materials inicials, que condensen la idea, i alguns documents finals, que il·luminen la realitat, és l’objectiu d’aquesta exposició.’

Josep Lluís Mateo

 

 

L’exposició destaca el treball de fotògrafs que acompanyen la visió de Josep Lluís Mateo com Aldo Amoretti, Gabriele Basilico, Jordi Bernadó, Jan Bitter, Luc Boegly, Ferran Freixa, Adrià Goula, Albert Masias i Xavier Ribas.

 

 

Josep Lluís Mateo és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i doctor “cum laude” per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Des de 2002, és catedràtic d’Arquitectura i Disseny a l’ETH-Eidgenössische Technische Hochscule Zürich. Ha impartit conferències i cursos a les principals institucions acadèmiques i professionals del món, entre d’altres: acadèmic convidat al J. P. Getty Center a Los Angeles, professor convidat a Harvard University – GSD i a AHO Oslo.

 

En la seva carrera, guardonada amb el Premi A+2011 a la millor trajectòria professional, destaquen obres com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, Girona (Premi Biennal de Santander 1991); el pla d’ordenació de la zona esportiva de la Universitat Autònoma de Barcelona (menció especial Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme 1993); el complex d’habitatges al moll Borneo a Amsterdam (Premi CEOE 2001); l’habitatge unifamiliar a Mallorca (Premi a la Millor Obra en l’Apartat d’habitatge unifamiliar 1997-2001 atorgat pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears); el Centre de Convencions Internacional de Barcelona – CCIB (Premi Top International Purpose 2009 – C&ITE Magazine i Or al Millor Centre de Convencions a l’Estranger 2010 – M&IT Industry Awards); la Seu Central del Deutsche Bundesbank a Chemnitz (2004, Alemanya); el Col·legi Major Sant Jordi a Barcelona (Trofeu Archizinc 2008); l’edifici WTC Almeda Park de Cornellà, Barcelona (Premi A+ a l’arquitectura per al treball 2010); La Factory, edifici d’oficines a Boulogne-Billancourt, París (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2010); la Seu Central de la companyia PGGM a Zeist, Holanda (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2011); la Filmoteca de Catalunya (2012, Barcelona); el Centro de Cultura Contemporânea, com a peça culminant de la renovació del centre històric de Castelo Branco (2013, Portugal), i Bayonne. Entrée de ville, remodelació urbanística del front urbà del riu Adour, incloent-hi projecte edificatiu (2016, França). La seva obra ha estat extensament publicada i exposada, entre d’altres llocs, al MoMA (Nova York, 2006), al Pavillon de l’Arsenal (París, 2009), a la Biennal de Venècia (2012) i a la Galerie d’Architecture (París, 2013).

 

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

Galeria Joan Prats presenta l’exposició Edicions II de Muntadas, que recull una selecció de treballs seriats que l’artista ha realitzat des de 2003 fins a l’actualitat en diversos formats: publicacions, prints, vídeos, objectes, instal·lacions i altres materials gràfics. Aquesta exposició completa el treball iniciat a l’exposició Edicions, realitzada a la Galeria Joan Prats l’any 2003.

 

«La primera vegada que Muntadas em va parlar de l’exposició Edicions II a la Galeria Joan Prats, va referir-s’hi com una “exposició de deltes”. Li vaig demanar d’aprofundir sobre aquesta qüestió: “els meus projectes són un, són unitaris. Però aquests es diversifiquen en quantitats ingents de postals, potser fins a 100.000 postals, també poden incloure 17 plaques metàl·liques que es distribueixin per la ciutat a mode de senyalització, i un website. O sigui que el projecte finalment apareix com a la suma de tres conjunts de restes; això és, de deltes” (…)

 

Les edicions són els mitjans que han permès a Muntadas aconseguir una circulació més porosa i plural, amb la capacitat per multiplicar-se i intervenir, així, en medis diversos i amb diferents temporalitats. Mentre que en els seus projectes es troba habitualment la realització d’un vídeo, d’una instal·lació o d’una intervenció urbana, pel que fa a les publicacions no s’hi troba habitualment la realització d’un únic element (…)

 

Una noció considerablement genuïna de projecte també s’ha anat perfilant al llarg de la carrera de Muntadas. L’artista aborda el projecte, per una banda, en tant que lògica de procediment serial i basada en la repetició de procediments i estratègies. Però, alhora, el projecte també es defineix en el seu cas com una lògica de treball in progress i que genera moments d’obertura. D’aquesta manera, si, tal i com declara Muntadas, el projecte li permet, d’una banda, defugir un tipus de pràctica intuïtiva i immediata, així com desenvolupar plataformes de treball a llarg termini, per l’altra, aquesta noció també l’ha ajudat a vertebrar entorns flexibles i oberts a la impredictibilitat (…)

 

En el treball editorial i les publicacions és on s’han experimentat amb precocitat i amb més intensitat que en qualsevol altre mitjà els modes col·laboratius que han acabat per impregnar tot el treball de Muntadas. Es troba aquí un desplegament d’estratègies que catalitzen la traducció, ja no sols com a metàfora, sinó que, molt especialment, com un procés d’intercanvi bidireccional.»

 

Fragments del text d’Oriol Fontdevila “Oblit de peix. Edicions amfíbies”, del catàleg de l’exposició.

 

 

Muntadas, nascut a Barcelona, viu a Nova York des de 1971, fou un pioner del vídeo i les instal·lacions a mitjans dels setanta, i continuà treballant amb fotografia, vídeo, instal·lació, àudio, i intervencions urbanes. Iteracions dels seus projectes icònics, com Between the Frames: The Forum (1983-1993), The Board Room (1985), i les sèries en curs On Translation (1995- …) i The Construction of Fear (2008- …) –s’han exposat a institucions i galeries de Nord-Amèrica, Sud-Amèrica, Europa i l’Orient Mitjà. Muntadas participà a les edicions de la Documenta de 1977 i 1997, la Whitney Biennial de 1991, la Biennal de São Paulo de 1983, la Biennal de La Habana de 2000, la Biennal de Taipei de 2002, la Biennal de Gwangju de 2004, la Biennal d’Istanbul de 2011, i la Triennal de París de 2012. En 2005, va representar Espanya a la Biennal de Venècia, on va crear un projecte integral sobre l’evolució arquitectònica de la Biennal al llarg de la seva història. Les seves obres s’han inclòs en exposicions al MACBA, Barcelona; al Laboratorio Arte Alameda, Ciutat de Mèxic; al Museu de Weserburg, Bremen; a l’Espacio Fundación Telefónica, Buenos Aires; a la Württembergischer Kunstverein, Stuttgart; i a l’Estação Pinacoteca, São Paulo. Des del 2011 ha estat treballant en el projecte Asian Protocols, presentat per primera vegada al públic al Total Museum de Seül (2014), i per segona vegada a 3331 Arts Chiyoda de Tòquio (2016). El proper pas del projecte serà el seu desenvolupament a la  Xina.

 

 

S’ha editat un catàleg amb motiu de l’exposició

Presentem Phasma, la setena exposició de José María Sicilia a Galeria Joan Prats, on mostrem el seu treball recent, amb obres abstractes que incorporen teixits i brodats les formes de les quals procedeixen de sonogrames.

 

La paraula que dona títol a l’exposició, Phasma, d’origen grec, designa els espectres i aparicions i remet, en paraules del propi artista, a “quelcom que apareix i desapareix, una papallona que passa batent les ales” i que “parla de la llum com a plec”.

 

En l’exposició, junt a la sèrie de Phasma, iniciada al Japó, trobem la sèrie de El Instante, collages realitzats a partir de dibuixos dels darrers deu anys, i obres de la sèrie de La Locura del ver. El procés de creació d’aquesta darrera sèrie està vinculat a una tecnologia sonogràfica que parteix de l’experiment realitzat el 1801 per Thomas Young, que va permetre detectar la naturalesa ondulatòria de la llum a través de la seva difracció per dos reixetes allunyades successivament d’una font lluminosa. Aquest experiment serveix de punt de partida per un programa informàtic que permet a Sicilia descompondre el so per crear unes cartografies de línies i formes, unes composicions de dibuixos, pintura, collage i brodat que donen com a resultat les obres de La Locura del ver.

 

Aquesta tecnologia li dona a José María Sicilia una eina per arribar a una nova profunditat. En aquest nou desenvolupament de la seva obra, trobem tot allò que ja estava present a la seva evolució artística anterior: la força del color, el moviment de la llum, un gust per l’orgànic i el procés d’unificació i oposició que, des dels anys vuitanta, ha mostrat la seva pintura. La seva primera producció tenia un marcat caràcter expressionista i profunditzava en la monocromia del blanc. Més endavant, la seva trajectòria es veu marcada per la troballa de la cera com a material, per l’aparició de les flors, els ruscs i també per la fotografia. Sicilia és un creador inquiet que ha basat la seva obra en la qüestió de la forma. És un artista que interroga, que no accepta motlles i sent la necessitat de trencar els formats, convocant l’emoció de l’espectador.

 

José María Sicilia (Madrid, 1954) viu i treballa a Madrid. Recentment ha exposat al Museo Casa de la Moneda i Calcografía Nacional de Madrid (2017); Musée Delacroix de París (2015); Palacete del Embarcadero de Santander (2014); Matadero de Madrid i Fukushima Prefectural Museum of Art (2013); Hospital de la Caridad de Sevilla (2012); Maison Erasme de Brussel·les i Amos Anderson Art Museum de Helsinki (2010); Nagasaki Prefectural Art Museum (2008). La seva obra està present en importants col·leccions públiques i privades, entre les que destaquen: Centre Georges Pompidou, París; MOMA, Nova York; Fundació ‘la Caixa’, Barcelona; Colección Banco de España, Madrid; Collection Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Galleria d’Arte Moderna, Torí; MNCARS, Madrid; Museum of Modern Art, Gunma, Japó; National Gallery of Australia, Canberra; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York; The New York Public Library, Nova York.

Joan Ponç

Ens plau presentar l’exposició dedicada a Joan Ponç i a Joan Brossa, que inaugurem el dijous 30 de novembre, i on mostrarem obres de dos dels artistes més significatius en la recuperació de l’art d’avantguarda al nostre país després de la guerra civil, units per una afinitat creativa i personal des de finals dels anys 40 fins a principis dels 50 i units també a la història de la Galeria Joan Prats, on exposarien en diverses ocasions.

 

El 1982, Joan Brossa va mostrar per primera vegada en l’exposició a la Galeria Joan Prats els seus poemes objecte i visuals, poemes que realitzava des del 1954 i que eren aleshores pràcticament desconeguts pel públic. Més endavant, es mostrarien en altres exposicions a la galeria de Barcelona (1989, 1995, 1997) i de Nova York (1989), i a la Fira de Basilea (1989). D’altra banda, Joan Ponç comença la seva col·laboració amb la Galeria Joan Prats el 1978, amb l’exposició Fons de l’ésser. També exposaria el 1983, Nocturns, el 1987 amb dibuixos de l’època Pre-Dau Al Set, el 1994 i 1996 amb dibuixos de la Suite Geomètrica i el 1980 a la fira FIAC a París.

 

En paraules d’Arnau Puig, en el text realitzat per aquesta exposició, “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”. Aquest gust per la màgia, l’endevinació i l’ocult seria un dels punts d’unió entre els dos artistes, els quals es van conèixer el 1946. Aquell any publicarien junt amb Arnau Puig i Enric Tormo l’únic número de la revista “Algol”, que volia ser un revulsiu davant l’immobilisme i la pèrdua d’idealisme dels seus contemporanis. Proposaven una renovació de la mirada que es troba també en els monotips que Ponç va realitzar per acompanyar els exemplars de la revista i que s’allunya de la figuració naturalista predominant en l’art espanyol de l’època.

 

A més d’aquest interès per les noves formes artístiques, les obres de Brossa i Ponç coincidien temàticament en una preocupació i una crítica a la societat, junt amb l’interès per la cultura popular, el teatre i la màgia que ja apuntàvem. Per això, en aquells anys, es van anar succeint les col·laboracions entre els dos: el llibre inèdit Parafaragaramus (1948), dos números de la revista “Dau Al Set” (gener, 1949 i un inèdit), el llibre Em va fer Joan Brossa (1951), on apareix un retrat de Joan Brossa per Joan Ponç, considerat el retrat més directe i sincer que hagi tingut el poeta. La relació Brossa-Ponç va quedar plasmada també en els poemes de Brossa al·lusius a Ponç i en diversos dibuixos de Ponç: els Dibuixos podrits (1947) i les Metamorfosis (1947), la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947), la coberta del llibre Dragolí de Brossa (1950), o el gouache Brossa, Brossa (1950), que mostrem en aquesta exposició.

 

Brossa i Ponç van ser en el seu moment dos capdavanters en la renovació estètica, seguint els passos de J.V. Foix i Joan Miró. Brossa, que havia conegut Miró el 1941 a través del barretaire i mecenes Joan Prats, a casa de J.V. Foix, els posaria en contacte amb Joan Ponç. Dau Al Set ajudaria a restablir els ponts amb l’avantguarda d’ADLAN, impulsat per Joan Prats i Joaquim Gomis, i del GATCPAC.

 

Després d’aquest període d’afinitat i creativitat, el 1953 Joan Ponç marxà a Brasil, i cadascun dels dos artistes va continuar el seu camí. A la seva tornada a Catalunya, el 1962, Brossa era ja molt lluny del magicosurrealisme i es movia per una antipoesia lligada a la realitat mentre feia experiments plàstics del que seria la seva poesia visual. El seu vincle s’aniria diluint. Per a Brossa, Ponç quedaria lligat a “Dau Al Set”.

 

Aquesta exposició pretén mostrar les trajectòries dels dos artistes: una primera part, amb obres del període “Dau Al Set”, el moment de major afinitat entre Joan Brossa i Joan Ponç, i una segona part de l’exposició, amb obres posteriors, que permeten veure llurs evolucions en l’àmbit plàstic, i que s’emmirallen de la mateixa manera que en la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947).

 

ARCO Madrid. 21/02/2018 – 25/02/2018

 

CABELLO/CARCELLER
HERNÁNDEZ PIJUAN
LOLA LASURT
PEREJAUME
JAVIER PEÑAFIEL
FERNANDO PRATS
CAIO REISEWITZ
JULIÃO SARMENTO
JOSÉ MARÍA SICILIA
TERESA SOLAR ABBOUD

 

+ info

Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3)

Ens plau presentar la quarta exposició de Julião Sarmento a la Galeria Joan Prats, titulada Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3), en la qual mostrarem la seva obra recent, amb instal·lació, escultura i pintura.

 

El títol de l’exposició recorda el de la primera mostra realitzada a la Ferus Gallery de Los Angeles, el 1957, que va incloure pintures de diversos artistes i en la qual va participar el pioner de la instal·lació i l’assemblatge Edward Kienholz.

 

En l’exposició, la instal·lació Crash Dummy, 2016, i l’escultura Broken Alice, 2014, conviuen amb una sèrie de  pintures que mostren formes triangulars, delicadament dibuixades, que es basen en els principis fonamentals de la geometria fractal i amb altres obres inspirades en la Petita ballarina de catorze anys de Degas. Aquesta diversitat de suports i tècniques presents en l’exposició és característica de la pràctica artística de Julião Sarmento i, en aquesta ocasió, destaca per la combinació de materials que es podrien definir com a pobres amb materials subjectes a processos tecnològics avançats.

 

Julião Sarmento produeix una obra que adopta múltiples formes a partir de dibuixos, pintures, escultures, performances i vídeos que parlen dels artificis de la seducció i dels mecanismes del desig. Des dels seus inicis, a meitat dels anys setanta, l’obra de Julião Sarmento s’ha caracteritzat pel seu caràcter arxivístic. Així, en les seves obres, poden aparèixer siluetes femenines, plànols arquitectònics, fragments literaris i objectes.  

 

Sovint aquestes iconografies xifrades ens presenten explícitament signes que remeten a la font de la seva imatgeria i del seu significat. Aquesta oscil·lació permanent entre aparença i veracitat, ficció i document, invenció i fet en la qual ens col·loca Sarmento no és en absolut un joc gratuït. Els muntatges realitzats per l’artista entren en aquesta dialèctica de la interpretació de la superfície, on alguns elements són perfectament identificables, fins i tot banals o anodins, i de la interpretació profunda, que ens obliga a trobar correspondències, cercar passatges i relacions, sense adonar-nos de què el simple fet d’investigar és el sentit que hem de descobrir en l’obra.

Paris Photo 2017

Galeria Joan Prats presenta, a Paris Photo 2017, obres de Hannah Collins (Londres, 1956) i d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942).

 

El mètode utilitzat per Collins amb The interior and the exterior, Noah Purifoy, 2015, ret homenatge a Walker Evans, a través de la documentació fotogràfica de les escultures de l’artista afroamericà Purifoy (1917-2004). Les fotografies van acompanyades d’enregistraments d’entrevistes.

 

Muntadas, investiga sobre els llocs de poder amb Architektur / Räume / Gesten II, 2017. En aquests 10 tríptics, Muntadas reuneix imatges d’arxiu, posant en relació llocs de poder amb gestos de decisió. L’artista ressalta així la forma en què els elements arquitectònics cristal·litzen els gestos i les decisions de poder.

 

PARIS PHOTO Stand D15.
Grand Palais. 09-12 NOV 2017

Alicia Kopf | Cabello/Carceller

Lola Lasurt | Perejaume

Teresa Solar Abboud | Fernando Prats

 

Exposició: 6-22 de setembre, Dim-Div 11-14h i 16-20h

Amb motiu de la sisena edició d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta Confluències, una exposició que reuneix obres de les artistes Alicia Kopf, Lola Lasurt i Teresa Solar Abboud, que estableixen un diàleg amb obres d’altres artistes de la galeria escollits per elles: Cabello/Carceller, Perejaume i Fernando Prats. Sorgeix així una dinàmica basada en l’intercanvi de mirades entre artistes de diferents generacions, que dona lloc a connexions i noves lectures, de vegades directes, altres vegades inesperades.

Alicia Kopf presenta la sèrie fotogràfica Waterfall chasers (2015), que al·ludeix simbòlicament al desglaç com a moment de descontrol de les emocions, a partir de representacions de cascades. La idea de la fluïdesa de l’aigua vincula aquestes obres a una sèrie de dibuixos de Cabello/Carceller titulats Autoretrato como fuente i Fuente (2005).

L’obra de Lola Lasurt Preparation for Wit Boven Zwar (2016), formada per olis sobre tela i disfresses, proposa una reconstitució del Carnaval d’Aalst de 1946 a partir d’una pel·lícula 16mm de l’època. Amb un acostament similar, Perejaume, en la sèrie de dibuixos Ball de muntanyes (2007), associa els balls folklòrics a les muntanyes, usant, com és comú en la seva pràctica, referències a la cultura catalana que remeten a preocupacions universals.

Teresa Solar Abboud, amb Doble Mordido (2013), indaga sobre les eines i processos fotogràfics que van intervenir en els experiments de Harold Edgerton, qüestionant conceptes com la protecció, l’ocultació o la sobreexposició. De la mateixa manera, Fernando Prats, a Sismograma Chuquicamata (2008), usa tècniques parafotogràfiques, com el fumat del paper, amb la finalitat de fixar moments o rastres d’una acció en un paisatge.

L’artista proposa un itinerari on el diàleg que es produeix entre les obres i l’espectador esdevé fonamental. Un diàleg que, moltes vegades, s’allunya de les paraules per donar pas a l’admiració, la contemplació i l’interès per comprendre l’atmosfera subtil, silenciosa i onírica que envolta el seu univers. L’autorepresentació pren una nova importància a partir dels materials i també a través dels títols de les obres, com Autoretrat o Autoretrat al taller.

 

La pràctica artística de Jordi Alcaraz transcendeix les categories tradicionals de pintura, escultura i dibuix per acostar-se a l’assemblatge i a la instal·lació, reflexionant sobre la noció de volum, el llenguatge com a idea i el pas del temps. Segons J. F. Yvars, “les obres d’art són organismes fets de matèria viva, sotmesa a l’alquímia dels elements i les tècniques expressives, la qual imposa la seva versemblança amb el temps. Respiren, gemeguen, sonen, s’esquerden i es reajusten en l’acord adient que dibuixarà la simfonia inacabada de la seva activitat plàstica.” La combinació de materials tan diversos com els miralls, els llibres o el metacrilat fa que els elements interactuïn aprenent com respirar, gemegar o sonar conjuntament.

 

El text Plàstica, que Joaquim Sala-Sanahuja dedica a Jordi Alcaraz, fixa la seva atenció en el plàstic, en el metacrilat més concretament, i conclou de la següent manera: “D’un temps ençà el cristall de plàstic sembla mostrar una qualitat que encara no té nom. Aquesta qualitat, entre aquosa i aèria, però d’essència retòrica, algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits. L’expert l’anuncia com una matèria fulgent però alhora extremadament untuosa. Serveix per a tot. És un substitut de totes les altres matèries. El fet de brillar no és un demèrit. I ho substitueix tot.”

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Alfons Borrell

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

El doble no existe, 2016

 

Rere totes les nostres accions i voluntats sempre hi ha una sospita. Algú no deixa d’observar-nos des de nosaltres mateixos, algú que no descansa mentre dormim, que apareix en els lapsus i en els actes reflexes, que ens jutja constantment, que ens pren com a ostatges en estats alterats. Qui és aquest altre?

 

El doble és la crítica més incisiva a l’autoproclamada integritat del jo. Provoca pugnes i discussions en camps que van des del filosòfic al social. El doble és una projecció del jo o una entitat amb les seves pròpies intencions? Qui governa el subjecte? És un efecte neuronal o una construcció simbòlica? Per què aquest doble no desapareix? És una qüestió mitològica? Dicotomia o multiplicitat?

 

El projecte d’Erick Beltrán, que es mostrarà en dos espais, Galeria Joan Prats i Joan Prats Warehouse, reuneix treballs i investigacions realitzats entre 2014 i 2016, com una mena d’assaig visual o “Bilder Atlas” (atles icònic), un diàleg emulant el que s’estableix entre conscient i inconscient.

 

Erick Beltrán (Ciutat de Mèxic, 1974) viu i treballa a Barcelona. Ha participat a exposicions internacionals com Bienal de São Paulo (2014 i 2008), Of Bridges and Borders, Valparaíso, Xile (2013), Tapei Biennial (2012), Biennale de Lyon (2011), Manifesta 8, Múrcia (2010) i Trienal de Puerto Rico (2009 i 2004). Entre les seves exposicions individuals recents destaquen The Fallen Tree, Kadist Art Foundation, San Francisco (2015), Atlas Eidolon, Museo Tamayo, Ciutat de Mèxic (2014), Piezas de juego, Thyssen-Bornemisza Art Contemporary, Viena; The Witgenstein Archives/Gallery Volt, Bergen, Noruega (2013), La part abyssale, Centre d’art Contemporain La Synagogue, Delme, França (2012), The World Explained, Tropenmuseum, Amsterdam (2012), Modelling Standard, FormContent, Londres (2010), Tolv/Zeigarnik effect, Malmö Konsthall, Suècia (2009), Ergo Sum, Museo Experimental El Eco, Ciutat de Mèxic (2006), Punch – Drunk, SMAK, Gant, Bèlgica (2005). Ha exposat a centres nacionals i internacionals com New Museum, Nova York; CCA Watis, San Francisco; MALBA i Fundación Proa, Buenos Aires; Castello di Rivoli, Torí; WUK Kunsthalle Exhergasse, Viena; Bildmuseet, Umeå, Suècia; Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Fundació Tàpies, Barcelona; MUSAC, León; cGac, Santiago de Compostel·la.