Category Archives: 2015

hernandez-pijuan-1977-2005

Presentem Hernández Pijuan 1977-2005, una exposició dedicada als 28 anys de col·laboració i complicitat de Joan Hernández Pijuan amb la Galeria Joan Prats. Les obres seleccionades corresponen al període 1977-2005, amb una atenció especial envers als darrers anys de la seva trajectòria.    

 

Aquesta mostra no té un caràcter retrospectiu, encara que el conjunt d’obres correspon a una llarga etapa de la producció pictòrica de l’artista.

 

Presentem obres sobre tela i paper en diverses tècniques i formats, així com una selecció de l’arxiu de l’artista, fotografies i esbossos, que permeten descobrir el seu entorn creatiu i alguns projectes o processos de treball.

 

Aquesta exposició vol ser un homenatge a l’artista, una expressió de gratitud i d’amistat, de reconeixement al seu treball i una mostra d’una obra que avui segueix sent tan contemporània com el primer dia.

 

 

Joan Hernández Pijuan (1931-2005) ha estat un dels artistes catalans contemporanis més reconeguts internacionalment. Ha participat en exposicions en centres d’art internacionals i rebut nombrosos premis, com el Premio Nacional de Arte Gráfico en reconeixement a la seva trajectòria (2005), el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (2004) i el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981).

 

Entre les seves exposicions més destacades estan la participació a la 51 Biennal de Venècia (2005); Tornant a un lloc conegut… Hernández Pijuan 1972-2002 al MACBA, Barcelona (2003), que va itinerar pel Musée d’art et d’histoire de Neuchâtel, la Konstshalle Malmö i la Galleria d’Arte Moderna de Bolònia; Hernández Pijuan-drawings 1972-1999, al Rupertinum Museum de Salzburg (2000) i Espacios de silencio 1972-1992 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (1993), que es va presentar també al Museo de Monterrey, Mèxic.

 

Recentment la seva obra s’ha mostrat en una retrospectiva al Moscow Museum of Modern Art; a l’exposició Farben der erde, a l’Altana Kulturstiftung de Bad Homburg, Alemanya i a l’exposició La distancia del dibujo, itinerant pel Museo de Arte Abstracto Español, Conca, el Museu de Montserrat i el Museu d’Art Espanyol Contemporani, Palma de Mallorca.

perejaume-condensacions

Seguint una línia d’investigació de llarg recorregut sobre la rellevància de produir obres d’art, Perejaume proposa un experiment minimalista, amb dues obres noves.

 

Al llarg de la seva producció artística, Perejaume sempre ha qüestionat l’espai dedicat a les obres d’art, l’espai, entès com a lloc físic, com pot ser l’espai exterior o el lloc d’exhibició –galeria, museu- però també l’espai mental. Deixar espai a les obres d’art remet també a una noció temporal: quant de temps dediquem a observar les obres? Quin lloc ocupen en les nostres vides?

 

L’exposició es pot considerar com una representació íntima i teatralitzada en dos temps.

 

L’avantsala, de parets fosques, ens introdueix a la galeria amb la frase: “¿Voleu dir que no comencen de ser tan valuoses les obres com el lloc que ocupen? ¿No sentiu, de tantes que n’hi ha, com les obres, tant a qui les visita com a qui les fa, li demanen i redemanen: “No hi cabem, feu-nos lloc?”

 

La primera sala està dedicada a una única fotografia en blanc i negre, realitzada a partir de l’exposició de 140 fotogrames de la pel·lícula “El Ball de l’Espolsada”, que va ser rodada el 1902. La filmació va anar a càrrec de l’estudi Napoleón de Barcelona quan, a principi del segle XX, aquest ball popular fou objecte de recuperació, després de cinquanta anys en l’oblit. La restauració d’aquest material va permetre redescobrir la coreografia original. La pel·lícula, que és una de las filmacions més antigues de Catalunya, pertany al Museu Etnològic de Barcelona i està dipositada a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

 

A la segona sala, trobem un imponent projector de cinema que presenta la Projecció cinematogràfica del llegat Cambó. El llegat Cambó és un fons de cinquanta-dues pintures dels grans mestres europeus d’entre els segles XIV i XIX (Veronese, Tintoretto, El Greco, Rubens, Metsys, Gainsborough, Le Brun, Goya, Fragonard, Quentin de la Tour, Lucas Cranach, Tiepolo…). És l’aportació desinteressada de més valor que ha rebut el MNAC i prové del polític i mecenes Francesc Cambó (1876-1947). En la projecció, el llegat flueix vertiginosament com una fulguració cromàtica.

 

 

—-

 

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha rebut premis com el Premio Nacional de Arte Gráfico de la Real Academia de Bellas Artes, el Premio de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Recentment ha comissariat l’exposició Maniobra de Perejaume al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Ha mostrat la seva obra en exposicions como Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, La Pedrera, Barcelona; Imágenes proyectadas, CAB Centro de Arte Caja Burgos, Burgos; Amidament de Joan Coromines, Es Baluard, Palma de Mallorca, La Pedrera, Barcelona; Retrotabula, Palacio de los Condes de Gabia, Granada, Artium Vitoria. Ha participat en biennals internacionals com Prospect 1 New Orleans (2008), Art Unlimited, Basel (2006), 51 Biennal de Venècia (2005). Ha publicat recentment Mareperlers i Ovaladors, Edicions 62, Barcelona (2014) i Paraules Locals, Tushita edicions, Barcelona (2015).

Prova rebutjada (Tout va bien)

 

Prova rebutjada (tout va bien) proposa un recorregut a través d’obres unides pel seu caràcter de llindar i per la forma poètica en què determinen la seva posició política, fil comú del seu mètode de resistència.

 

El nom de l’exposició combina els títols de dues obres presentades a la mostra: Prova rebutjada, de Joan Brossa, i Tout va bien, de Muntadas. Mentre el primer afirma amb rigor administratiu una realitat sense desvetllar que no té escapatòria, Tout va bien aporta un consol immediat, però projectant una precarietat sarcàstica. Aquest enunciat, tancat dins dels signes de la seva ambigüitat, llança una llum irònica sobre aquests lemes triomfalistes dels anys 2000, lemes que no dubtaven a relacionar l’efervescència econòmica amb promeses de felicitat. L’exposició reuneix, en aquesta línia, obres que mobilitzen estratègies i espais micropolítics per qüestionar discursos hegemònics. Enfront de l’aparent coherència dels relats dominants, la majoria de les obres opten per una juxtaposició d’idees i una estructura breu que recorden a la forma de l’haiku.

 
Prova rebutjada (tout va bien) fa ressò del ritme dels gestos que es presenten a les obres: gestos vitals modests i continguts que, en comptes de reivindicar el seu abast, incideixen en tàctiques crítiques enfront de les narratives establertes. 

 

Artistes:
Joan Brossa, Cabello/Carceller, Hannah Collins, Carles Congost, Ariadna Guiteras, Lola Lasurt, Mariokissme, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume.

 

Comissariada per: Olivier Collet & Patricia de Muga

solid surface, 2015

 

Galeria Joan Prats presenta solid surface, la primera exposició d’Annika Kahrs a Barcelona, que reuneix els seus vídeos més recents.

 

Annika Kahrs treballa principalment amb vídeo, performance i fotografia. S’interessa per les construccions socials i científiques, i per les relacions orgàniques evolucionades com les que s’estableixen entre humans i animals. En la seva obra, Annika Kahrs examina representació i interpretació. Les seves pel·lícules oscil·len entre posades en escena òbvies i l’observació estil documental; una característica distintiva de les seves pel·lícules és que l’artista mai no s’amaga en el film, fins i tot quan la seva presència només es revela en una breu mirada d’un actor o actriu envers la directora. Això mostra un apropament particular a l’entorn que sembla quasi guiat per un procés matemàtic.

 

Annika Kahrs presenta solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, el seu darrer vídeo sobre Plutó. L’acció de la pel·lícula se situa en un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que identifiquem amb la lluna, després de mirar-lo amb cura, aquest cos celestial resulta ser un focus que mostra la il·lusió de nocturnitat en revelar el blanc de la pantalla. En aquesta obra, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual canviarà ben aviat ja que una missió de la NASA arribarà a la seva òrbita i podrà, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació; aquest canvi de la imatge imaginària al retrat real és el que fa de Plutó el protagonista ideal de l’obra d’Annika Kahrs.

 

La relació entre ficció i realitat també juga un paper important en el vídeo Sunset-Sunrise. En aquesta pel·lícula, l’espectador creu estar observant una posta de sol, en veure l’astre vermell brillant a l’horitzó. Gradualment la imatge s’aclareix, un vel lluent es desplaça a través de la imatge des de baix, fins que la projecció esdevé blanca. L’enigma se soluciona quan la càmera s’allunya i ens permet descobrir que estem en una aula. Així doncs no hem estat testimonis d’un estrany fenomen natural, sinó que es tractava d’una projecció d’una posta de sol que es dissol lentament en la llum real en obrir les persianes de la sala.

 

A études cliniques ou artistiques, Annika Kahrs filma una dona que adopta postures que semblen ser exercicis gimnàstics o de ioga. Tanmateix és l’artista qui li dóna instruccions a la performer, seguint el model de fotografies de l’hospital psiquiàtric parisenc de La Salpêtrière que mostren les postures de “grans atacs d’histèria”, terme creat per Charcot. En aquesta pel·lícula Annika Kahrs deconstrueix la mirada masculina i desemmascara a la vegada la fotografia com a mitjà de manipulació més que com a documentació.

 

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaca el premi George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín(2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010). Participarà a la 5a. Tessaloniki Biennale of Contemporary Art el proper mes de juny.

Nidal

Presentem Nidal, la primera exposició de Victoria Civera a Galeria Joan Prats, que reuneix una sèrie d’objectes i dibuixos realitzats durant els darrers anys per l’artista.

 

Nidal* descriu simbòlicament el mode de pensament de Victoria Civera en el seu procés de treball, aportant un ordre de ritme i moviment a les seves peces, que creixen de manera lenta i atzarosa, teixint una infinita membrana, feta de materials, objectes, superfícies, color i pells diferenciadores, com si es tractés de paraules aïllades.

 

El seu desenvolupament és una reflexió sense pausa, entre silencis i murmuris, on Civera sembla convidar-nos a un viatge, a una experiència concèntrica, fonamentada en una lògica de pensament poètic, on l’artista es dirigeix a la trobada amb la frase, esdeveniment, subjecte i obra. Mesclant vocabularis i hibridant lúdicament sintaxis, exposant esquerdes on figuració i abstracció desborden les seves fronteres convencionals, la seva obra creix embastant friccions i sentits, enfrontant-se a la seva infantesa i recreant-la amb reflexió, drama i humor.

 

Les paraules del poeta Paul Valéry podrien apropar-nos a l’eco de l’obra de Victoria Civera: “Poeta, no és una imatge determinada el que desitjo, sinó el grup meravellós de totes les possibles”.

 

 

* Creació, desig, il·lusió; principi, fonament, motiu pel que succeeix o prossegueix quelcom: creença.

Refugi, interior, casa, pensament, introspecció, doble mirall.

 

 

Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) viu i treballa entre Nova York i Saro, Cantàbria. Entre les seves exposicions individuals destaquen Sueños inclinados, IVAM, València (2011), Atando el cielo, CAC, Màlaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), i Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005). També ha participat en exposicions a centres d’art com CGAC de Santiago de Compostela, MAS de Santander, Caixaforum de Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, MACBA de Barcelona. La seva obra forma part de col·leccions d’institucions i museus com MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Col·lecció “la Caixa” o Patio Herreriano de Valladolid.

Altamira

Presentem Altamira, la tercera exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, amb obra recent, fotografies, collages i vídeo.

 

Altamira fa al·lusió a un municipi brasiler, on el bosc anomenat Belo Monte, a la vora del riu Xingu, desapareixerà a causa de la construcció de la tercera central hidroelèctrica més gran del món. Aquest projecte ha estat molt criticat ja que suposarà un gran impacte mediambiental i posarà en perill la supervivència de diversos pobles indígenes.

 

L’obra de Caio Reisewitz profunditza en l’explotació de l’ecosistema per part dels éssers humans, i la destrucció que comporta. Paradoxalment a les seves fotografies veiem una natura intacta, on la presència humana sembla esborrada. L’artista sovint registra el vertiginós intent del seu país per tal d’aconseguir el desenvolupament econòmic i detalla els problemes ecològics globals que es deriven de la destrucció indiscriminada dels boscos brasilers, tot deixant espai per l’esperança en què natura i cultura humana puguin compartir els mateixos interessos algun dia.

 

Com a rerefons a l’exposició hi ha la divulgació recent al Brasil de diversos escàndols relacionats amb la corrupció, com una gran operació organitzada per la policia federal anomenada del “rentat de cotxes” (Operação Lava Jato) que ha afectat a diverses personalitats públiques, i a la vegada un estat d’anestèsia i de fantasia, una conjunció emocional que impregna les obres presentades.

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo, Brasil. Recentment ha presentat la seva primera gran exposició individual als Estats Units al ICP – International Center of Photography de Nova York. Ha participat a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), a la biennal de Curitiba, Brasil (2013), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la biennal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art d’Europa i de l’Amèrica llatina, com Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiânia, Casa da Imagem OCA de São Paulo, Museu de Arte do Rio de Janeiro, Grand Palais de París, Centro de Arte Huarte de Navarra, Somerset House de Londres. El 2015 presentarà una exposició individual al Huis Marseille Museum voor fotografie d’Amsterdam i a la Maison Européenne de la Photographie de París.