Category Archives: 2017

Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3)

Ens plau presentar la quarta exposició de Julião Sarmento a la Galeria Joan Prats, titulada Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3), en la qual mostrarem la seva obra recent, amb instal·lació, escultura i pintura.

 

El títol de l’exposició recorda el de la primera mostra realitzada a la Ferus Gallery de Los Angeles, el 1957, que va incloure pintures de diversos artistes i en la qual va participar el pioner de la instal·lació i l’assemblatge Edward Kienholz.

 

En l’exposició, la instal·lació Crash Dummy, 2016, i l’escultura Broken Alice, 2014, conviuen amb una sèrie de  pintures que mostren formes triangulars, delicadament dibuixades, que es basen en els principis fonamentals de la geometria fractal i amb altres obres inspirades en la Petita ballarina de catorze anys de Degas. Aquesta diversitat de suports i tècniques presents en l’exposició és característica de la pràctica artística de Julião Sarmento i, en aquesta ocasió, destaca per la combinació de materials que es podrien definir com a pobres amb materials subjectes a processos tecnològics avançats.

 

Julião Sarmento produeix una obra que adopta múltiples formes a partir de dibuixos, pintures, escultures, performances i vídeos que parlen dels artificis de la seducció i dels mecanismes del desig. Des dels seus inicis, a meitat dels anys setanta, l’obra de Julião Sarmento s’ha caracteritzat pel seu caràcter arxivístic. Així, en les seves obres, poden aparèixer siluetes femenines, plànols arquitectònics, fragments literaris i objectes.  

 

Sovint aquestes iconografies xifrades ens presenten explícitament signes que remeten a la font de la seva imatgeria i del seu significat. Aquesta oscil·lació permanent entre aparença i veracitat, ficció i document, invenció i fet en la qual ens col·loca Sarmento no és en absolut un joc gratuït. Els muntatges realitzats per l’artista entren en aquesta dialèctica de la interpretació de la superfície, on alguns elements són perfectament identificables, fins i tot banals o anodins, i de la interpretació profunda, que ens obliga a trobar correspondències, cercar passatges i relacions, sense adonar-nos de què el simple fet d’investigar és el sentit que hem de descobrir en l’obra.

Paris Photo 2017

Galeria Joan Prats presenta, a Paris Photo 2017, obres de Hannah Collins (Londres, 1956) i d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942).

 

El mètode utilitzat per Collins amb The interior and the exterior, Noah Purifoy, 2015, ret homenatge a Walker Evans, a través de la documentació fotogràfica de les escultures de l’artista afroamericà Purifoy (1917-2004). Les fotografies van acompanyades d’enregistraments d’entrevistes.

 

Muntadas, investiga sobre els llocs de poder amb Architektur / Räume / Gesten II, 2017. En aquests 10 tríptics, Muntadas reuneix imatges d’arxiu, posant en relació llocs de poder amb gestos de decisió. L’artista ressalta així la forma en què els elements arquitectònics cristal·litzen els gestos i les decisions de poder.

 

PARIS PHOTO Stand D15.
Grand Palais. 09-12 NOV 2017

Alicia Kopf | Cabello/Carceller

Lola Lasurt | Perejaume

Teresa Solar Abboud | Fernando Prats

 

Exposició: 6-22 de setembre, Dim-Div 11-14h i 16-20h

Amb motiu de la sisena edició d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta Confluències, una exposició que reuneix obres de les artistes Alicia Kopf, Lola Lasurt i Teresa Solar Abboud, que estableixen un diàleg amb obres d’altres artistes de la galeria escollits per elles: Cabello/Carceller, Perejaume i Fernando Prats. Sorgeix així una dinàmica basada en l’intercanvi de mirades entre artistes de diferents generacions, que dona lloc a connexions i noves lectures, de vegades directes, altres vegades inesperades.

Alicia Kopf presenta la sèrie fotogràfica Waterfall chasers (2015), que al·ludeix simbòlicament al desglaç com a moment de descontrol de les emocions, a partir de representacions de cascades. La idea de la fluïdesa de l’aigua vincula aquestes obres a una sèrie de dibuixos de Cabello/Carceller titulats Autoretrato como fuente i Fuente (2005).

L’obra de Lola Lasurt Preparation for Wit Boven Zwar (2016), formada per olis sobre tela i disfresses, proposa una reconstitució del Carnaval d’Aalst de 1946 a partir d’una pel·lícula 16mm de l’època. Amb un acostament similar, Perejaume, en la sèrie de dibuixos Ball de muntanyes (2007), associa els balls folklòrics a les muntanyes, usant, com és comú en la seva pràctica, referències a la cultura catalana que remeten a preocupacions universals.

Teresa Solar Abboud, amb Doble Mordido (2013), indaga sobre les eines i processos fotogràfics que van intervenir en els experiments de Harold Edgerton, qüestionant conceptes com la protecció, l’ocultació o la sobreexposició. De la mateixa manera, Fernando Prats, a Sismograma Chuquicamata (2008), usa tècniques parafotogràfiques, com el fumat del paper, amb la finalitat de fixar moments o rastres d’una acció en un paisatge.

L’artista proposa un itinerari on el diàleg que es produeix entre les obres i l’espectador esdevé fonamental. Un diàleg que, moltes vegades, s’allunya de les paraules per donar pas a l’admiració, la contemplació i l’interès per comprendre l’atmosfera subtil, silenciosa i onírica que envolta el seu univers. L’autorepresentació pren una nova importància a partir dels materials i també a través dels títols de les obres, com Autoretrat o Autoretrat al taller.

 

La pràctica artística de Jordi Alcaraz transcendeix les categories tradicionals de pintura, escultura i dibuix per acostar-se a l’assemblatge i a la instal·lació, reflexionant sobre la noció de volum, el llenguatge com a idea i el pas del temps. Segons J. F. Yvars, “les obres d’art són organismes fets de matèria viva, sotmesa a l’alquímia dels elements i les tècniques expressives, la qual imposa la seva versemblança amb el temps. Respiren, gemeguen, sonen, s’esquerden i es reajusten en l’acord adient que dibuixarà la simfonia inacabada de la seva activitat plàstica.” La combinació de materials tan diversos com els miralls, els llibres o el metacrilat fa que els elements interactuïn aprenent com respirar, gemegar o sonar conjuntament.

 

El text Plàstica, que Joaquim Sala-Sanahuja dedica a Jordi Alcaraz, fixa la seva atenció en el plàstic, en el metacrilat més concretament, i conclou de la següent manera: “D’un temps ençà el cristall de plàstic sembla mostrar una qualitat que encara no té nom. Aquesta qualitat, entre aquosa i aèria, però d’essència retòrica, algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits. L’expert l’anuncia com una matèria fulgent però alhora extremadament untuosa. Serveix per a tot. És un substitut de totes les altres matèries. El fet de brillar no és un demèrit. I ho substitueix tot.”

Teresa Solar

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.