Tag Archives: catalan

Centre Cultural Terrassa
05.09 – 06.10.2019

Obras finalistas

 

17 de septiembre a las 19h acto de entrega del 16º Premio BBVA de Pintura Ricard Camí.

 

El Premio se instituyó en 1988 con el fin de estimular la creación pictórica y de contribuir a la promoción y la proyección de jóvenes valores. A lo largo de los años, se ha ido introduciendo en los círculos culturales, artísticos y docentes, y ha devenido una cita tradicional dentro del panorama artístico catalán y un escaparate de la pintura actual que pretende ser una referencia de tendencias y de propuestas nuevas de la plástica contemporánea en Cataluña.

 

La exposición recoge las obras finalistas de la 16ª edición de un certamen que muestra una presencia rica de lenguajes y de técnicas, una inquietud innovadora de los participantes, un buen nivel cualitativo y una participación de artistas de todo.

 

Esta bienal es también un recuerdo permanente a la figura de Ricard Camino, que fue presidente de Caixa Terrassa y que tuvo siempre una especial sensibilidad por la cultura y el arte, y en particular para la pintura.

 

+ info

Lola Lasurt

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Alicia Kopf

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Hernández Pijuan

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

 Barcelona, 1927 – Saint-Paul-de-Vence, 1984

 

Joan Ponç va ser un pintor cabdal dins de l’escena d’avantguarda durant la postguerra espanyola. Fundador de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Brossa, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, es mantindria fidel als principis estètics del grup al llarg de la seva extensa trajectòria. Després d’un breu pas per París, va viure a Brasil, on va crear el grup L’Esplai i on va exposar al Museu de Arte Moderna de São Paulo (1954 i 1956). El 1964 tornà a Catalunya, el mateix any que la Galeria René Metras de Barcelona li organitzà una exposició retrospectiva. El 1972 s’edita la monografia Universo y magia de Joan Ponç de Mordechai Omer i el 1978 el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris li dedica una important exposició individual. La seva obra ha estat exposada a importants museus i centres d’art com Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; Artium de Vitoria-Gasteiz; Bonner Kunstverein de Bonn; Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; The National Museum of Art of Romania de Bucharest; Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, entre d’altres. El 2017, la Fundació Catalunya La Pedrera de Barcelona, presenta l’exposició Diàbolo, una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor, des dels anys quaranta fins als vuitanta.

Antoni Muntadas

Barcelona, 1942

Viu i treballa entre Barcelona, Nova York i Venècia.

 

 

L’obra d’Antoni Muntadas ha desenvolupat des dels seus inicis –a principis dels anys setanta– una crítica constant cap als llenguatges i missatges dels mitjans de comunicació com clars instruments de poder.

 

Ja des d’un primer moment va utilitzar el vídeo com una útil eina amb la qual disseccionar i fer visibles els mecanismes de comunicació d’allò que ell, referint-se a la televisió, va denominar `media landscape´. Aquest genuí estudi i tractament el van convertir en un dels pioners en el camp artístic audiovisual.

 

Així mateix, Muntadas ha analitzat i qüestionat les relacions que s’estableixen entre el públic i el privat a través de les seves peces en vídeo, fotografia i instal·lacions multimèdia; és a partir dels anys noranta quan també incorpora internet a aquesta llista.

 

També des de la dècada dels noranta, inicia un nou tipus de projectes de llarga durada. En cadascun d’aquests projectes es desenvolupa un concepte principal que s’anirà estenent al llarg de diferents etapes i contextos.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Presentem Hernández Pijuan 1977-2005, una exposició dedicada als 28 anys de col·laboració i complicitat de Joan Hernández Pijuan amb la Galeria Joan Prats. Les obres seleccionades corresponen al període 1977-2005, amb una atenció especial envers als darrers anys de la seva trajectòria.    

 

Aquesta mostra no té un caràcter retrospectiu, encara que el conjunt d’obres correspon a una llarga etapa de la producció pictòrica de l’artista.

 

Presentem obres sobre tela i paper en diverses tècniques i formats, així com una selecció de l’arxiu de l’artista, fotografies i esbossos, que permeten descobrir el seu entorn creatiu i alguns projectes o processos de treball.

 

Aquesta exposició vol ser un homenatge a l’artista, una expressió de gratitud i d’amistat, de reconeixement al seu treball i una mostra d’una obra que avui segueix sent tan contemporània com el primer dia.

 

 

Joan Hernández Pijuan (1931-2005) ha estat un dels artistes catalans contemporanis més reconeguts internacionalment. Ha participat en exposicions en centres d’art internacionals i rebut nombrosos premis, com el Premio Nacional de Arte Gráfico en reconeixement a la seva trajectòria (2005), el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (2004) i el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981).

 

Entre les seves exposicions més destacades estan la participació a la 51 Biennal de Venècia (2005); Tornant a un lloc conegut… Hernández Pijuan 1972-2002 al MACBA, Barcelona (2003), que va itinerar pel Musée d’art et d’histoire de Neuchâtel, la Konstshalle Malmö i la Galleria d’Arte Moderna de Bolònia; Hernández Pijuan-drawings 1972-1999, al Rupertinum Museum de Salzburg (2000) i Espacios de silencio 1972-1992 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (1993), que es va presentar també al Museo de Monterrey, Mèxic.

 

Recentment la seva obra s’ha mostrat en una retrospectiva al Moscow Museum of Modern Art; a l’exposició Farben der erde, a l’Altana Kulturstiftung de Bad Homburg, Alemanya i a l’exposició La distancia del dibujo, itinerant pel Museo de Arte Abstracto Español, Conca, el Museu de Montserrat i el Museu d’Art Espanyol Contemporani, Palma de Mallorca.