Tag Archives: video

Cabello/Carceller

 

Tenim el plaer de participar a LOOP FAIR 2023, que tindrà lloc a l’Hotel Almanac Barcelona, del 21 al 23 de novembre de 2023. Presentem un treball recent de Cabello/Carceller, Una película sin ninguna intención, 2022, una videoinstal·lació de 3 canals que cobrarà un ressò particular a l’habitació de l’hotel.

 

“Una película sin ninguna intención s’inspira en un breu fragment, de tan sols uns segons, de la pel·lícula Les rendez-vous d’Anna (1978) de Chantal Akerman. L’acció situa la protagonista sola en una habitació anodina d’hotel. Anna acaba d’entrar, es dirigeix cap a les finestres i, abans d’obrir-ne una, descorre una cortineta per observar des d’allà una ciutat industrial. L’escena no va reproduir el guió original de la pel·lícula. Si hagués estat fidel a allò escrit, aquell món que la protagonista contempla des de la finestra hauria estat visualment mostrat al públic; però al final, a les imatges només podem veure la protagonista d’esquena mirant cap a l’exterior.

 

El que ens va interessar més d’aquesta escena aparentment nímia va ser la seva capacitat per evocar l’experiència de vida de qui, per diferents circumstàncies, no encaixem en el model convivencial hegemònic. Aïllament, incomprensió, distància, cos. L’Anna surt d’aquesta habitació per fingir que interactua amb els altres. A Una película sin ninguna intención, A. (una abreviatura polisèmica en referència al personatge K. de Franz Kafka, a qui també referís Akerman) ocupa un espai indefinit davant tres finestres, una cortineta i una cortina opaca. A diferència d’Anna, A. no surt mai d’aquest espai físic.”

 

 

Cabello/Carceller

 

inauguració 29 de març, 19.00 h, amb la presència de l’artista

30.03.2023 – 20.05.2023

 

 

Ens complau presentar la primera exposició individual de Tadáskía (Rio de Janeiro, 1993) a la Galeria Joan Prats.

 

rara ocellet reuneix una selecció dels últims treballs de Tadáskía, realitzats durant la seva residència al Salzburger Kunstverein (Àustria) i Barcelona entre finals del 2022 i principis del 2023. L’exposició rara ocellet presenta dibuixos, teles, escultures, fotografies i una videoinstal·lació i estarà acompanyada d’un text d’Ingrid Blanco Díaz (L’Havana, 1972), comissària independent i investigadora establerta a Barcelona.

 

Aquesta exposició és la porta cap al món imaginari quasi místic de l’artista, on no només representa el seu treball, sinó també la seva relació amb el món. Les obres que mostrarem transporten a un univers viu i colorista per oferir-nos els somnis de la seva infància o la intimitat de la seva família. A la mostra destaca la figura de l’ocell. “Ocellets és una manera afectuosa d’anomenar als ocells en català. També és el nom de la plaça que es troba al costat d’on vaig estar per primer cop a Barcelona. Això em va fer pensar en la gent i en el menjar de la mateixa forma que penso en els ocells que emigren d’un lloc a un altre, canviant ràpidament d’idioma i de convivència” (Tadáskía).

 

En paraules d’Ingrid Blanco: “a rara ocellet es reuneixen diversos dels processos narratius a través dels quals l’artista ens desvetlla les eines que desplega per a imaginar-se i agenciar-se. El seu treball és una constant investigació sobre el seu lloc en el món i com es vincula a ell.  A través de les seves performances, en la seva relació amb els objectes, els materials, les formes, les textures i els colors, expressa la seva identitat i revela quines són les decisions que pren per a construir-se i existir.  La comunitat, la família, el cos, els llaços afectius, les formes d’interconnexió, les experiències vitals, el màgic i l’ancestral són alguns dels eixos que canalitzen el seu quefer.”

 

La producció de Tadáskía es pot agrupar en el que la comissària Clarissa Diniz (Recife, Brasil, 1985) va denominar com “famílies”, conjunts d’obres amb característiques similars que creen una relació entre elles. A l’artista l’interessa presentar l’esperit de les coses, en un procediment situat entre la figuració i l’abstracció; on el senzill arriba a ser místic. En els seus dibuixos de qualitats volàtils i sensibles, sovint realitzats amb materials simples, com paper reciclat, llapis de colors o esmalt d’ungles, conviuen agrupacions de vegades complementàries, de vegades dissidents. “Depenent d’on ens trobem, pot haver-hi transformacions en la forma, el color, la línia.” (Tadáskía)

 

Tadáskía és una artista visual, escriptora, trans i negra. El seu imaginari està sostingut per coses visibles i invisibles. Ja siguin dibuixos, fotografies, instal·lacions, treballs tèxtils o “aparicions”, Tadáskía estableix una relació amb la matèria que pot sorgir de la trobada, creant al seu voltant imaginaris afrodiaspòrics i una espiritualitat sincrètica. A les seves obres, l’artista suggereix altres nocions del temps i espai enfront els binarismes, plantejant també dubtes als camps de la forma, la línia i el color.

 

Tadáskía (Rio de Janeiro, Brasil, 1993) viu i treballa entre Rio de Janeiro i São Paulo. És llicenciada en Arts Visuals per la UERJ (2012-2016) i té un Màster en Educació per la UFRJ (2019-2021). El 2022 va realitzar la seva primera exposició individual noite e dia a Sé, São Paulo, i també a Europa, durant la seva residència a Homesession, Barcelona. Ha participat en exposicions col·lectives recents en MAM, São Paulo, 2022; ISLAA, Nova York; Triangle Asterides, Marsella; Framer Framed, Amsterdam; Madragoa, Lisboa; Casa de Cultura do Parque, São Paulo; Casa Zalszupin, São Paulo (2022); Pivô, São Paulo; Fortes D’Aloia & Gabriel, São Paulo; Galeria Luisa Strina, São Paulo; Casa da Cultura da Comporta; EAV Parque Lage, Rio de Janeiro (2021); Museu de Arte do Rio de Janeiro (2020-21); Paço Imperial, Rio de Janeiro; EAV Parque Lage, Rio de Janeiro (2019-2020). El 2023 ha estat en residència a la Salzburger Kunstverein, Salzburg.

 

Agraïments a  Loop, Homesession

CASA ÁRABE MADRID. Hassan Fathy: a contracorriente

 

28/01 – 16/05/2021

 

 

 

A partir del 28 de enero, Casa Árabe ofrece en Madrid la exposición Hassan Fathy: a contracorriente, comisariada por José Tono Martínez, en la que se recogen planos, maquetas, fotografías y libros del conocido como “el arquitecto de los pobres”. En este marco, se presentarán algunas obras de Hannah Collins y su visión personal del arquitecto, incluyendo el video I will make up a song and sing it in a theatre with night air above my head.

 

 

+ info

 

___

 

 

As of January 28, Casa Árabe offers in Madrid the exhibition Hassan Fathy: a contracorriente (against the current), curated by José Tono Martínez, in which plans, models, photographs and books by the “architect of the poor” are collected. In this context, some works by Hannah Collins will be presented, along with her personal vision of the architect, including the video I will make up a song and sing it in a theatre with night air above my head

 

 

+ info

MoMA PS1 now screening “Political Advertisement X: 1952–2020 (2020)” at the MOMA Magazine.

 

From 19.01 til 31.01.2021, you can watch the film “Political Advertisement X: 1952–2020 (2020)” by Muntadas and Marshall Reese online, along with Artur Żmijewski’s “Democracies” (2009) and Bani Abidi’s “RESERVED” (2006).

 

Drawn primarily from MoMA’s collection, and looking ahead to the forthcoming exhibition “Signals: The Politics of Video”, the selection of works takes on the newly omnipresent impact of video on politics, on the cusp of world change.

 

Artists have created some of the most prescient and perceptive takes on this media transformation. Here, in this limited screening series, we present an international selection of artists’ experiments that feel uncannily relevant to our relationship with video today.

 

 

+ info

¿Para qué sirven las canciones? 

La Casa Encendida. 

Del 08 de octubre al 10 de enero de 2021. 

 

 

La Casa Encendida dedica esta exposición a mostrar la obra más reciente de Carles Congost en la que a su vez presenta su nuevo trabajo ‘¿Para qué sirven las canciones?’, creado específicamente para este proyecto.

 

‘¿Para qué sirven las canciones?’ es la nueva pieza realizada por el artista, que articula un relato juvenil de carácter urbano en el que establece una serie de preguntas acerca de las nuevas generaciones, su inconformismo, las vías de resistencia individual ante las imposiciones sistémicas, la precarización y los sueños o ideales frustrados en el contexto actual de continua crisis del modelo capitalista.

 

La exposición acoge, además, cuatro de sus últimas obras: ‘Simply the Best’, ‘Wonders’, ‘Abans de la casa’ y ‘Paradigm’, que compartirán espacio en formato de vídeo instalaciones.

 

 

+ info

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

CAT

En el marc de FIAC, Cinéphémère es presenta un vídeo de Perejaume, programa comissariat per Carolina Ciuti.

 

CAST

En el marco de FIAC, Cinéphémère se presenta un video de Perejaume, programa comisariado por Carolina

 

ENG

In the framework of FIAC, Cinéphémère presents a video of Perejaume, a program curated by Carolina Ciuti.

 

 

Perejaume

Surar, 2009, 9 min 50

 

+ info

 

Episodes of the series  “Alex” by Pauline Bastard
Now online on forde.ch

 

A good Story never started with a Glass of Milk’ is a polyphonic exhibition based around the idea of the anecdote. Instead of works of art, this show will gather oral material through a serie of public live meetings with the artists. However, it will not be a question of « telling » or « describing » pieces instead of showing them, nor is it about art at all. Maybe it’s not exactly an exhibition, but since art has always been about telling stories, it still counts.The anecdote is an archaic that gathered people together around the fire, around a meal. Brief and exemplary, the anecdote is a story that comes after the fact, that interprets reality and delivers a meaning, a secret. A collection of sensations, affects, reflections, images, it punctuates the language of the philosopher who uses it to reveal the complexity of a thought; it is a « savoir-dire », a theory in action, a mnemonic. (Definition borrowed from Claire de Ribaupierre, Anecdotes, JRP 2007)

 

+ info

21.06 – 13.10.2019

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES

 

Conversación / Conversation 20.06, 19.00h / 7pm

Conversación con Hannah Collins y Anna Puigjaner en el auditorio de la Fundació Tàpies, 20.06, 19.00h  /  Conversation with Hannah Collins and Anna Puigjaner at the Fundació Tàpies auditorium, 20.06, 7 p.m.

 

Hannah Collins, artista, y Anna Puigjaner, doctora en arquitectura, cofundadora de MAIO arquitectos y autora de Kitchenless City, conversarán sobre arquitectura, colectivismo y sostenibilidad durante la presentación de la exposición que pone el foco en la figura arquitecto egipcio Hassan Fathy (1900-1989).

Hannah Collins, artist, and Anna Puigjaner, Ph.D. in architecture, co-founder of MAIO architects and author of Kitchenless City, will talk about architecture, collectivism and sustainability during the presentation of the exhibition that focuses on Egyptian architect Hassan Fathy (1900-1989).

 

+ info

Sammlung Falckenberg

Deichtorhallen Hamburg

13.04 – 03.11.2019

 

Exhibition with :

Vito Acconci, Gabor Altorjay, John Bock, Claus Böhmler, Öyvind Fahlström, Harun Farocki, Jeanne Faust, Lee Friedlander, Gintersdorfer/Klaßen, Rosanna Graf, Britta Gröne/Peter Piller, Romeo Grünfelder, Christian Jankowski, Volko Kamensky, Naho Kawabe, Mike Kelley, Jon Kessler, Nina Könnemann, Till Krause, Vlado Kristl, Lene Markusen, Paul McCarthy, Aurelia Mihai, Ernst Mitzka, Vanessa Nica Mueller, Karina Nimmerfall, Wolfgang Oelze, Tony Oursler, Nam June Paik, Stefan Panhans Rotraut Pape/Raskin, reproducts, Rainer Korsen/Gerd Roscher, Oliver Ross, Gerhard Rühm, Swen Erik Scheuerling, Corinna Schnitt, Paul Spengemann, Hans Stützer, Mike Mandel/Larry Sultan, Inga Svala Thorsdottir, Helena Wittmann, Steffen Zillig

 

+ info

Teresa Solar

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn de pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen. No obstant això, durant els últims anys, la seva pràctica artística s’ha decantat més pel dibuix i per l’escultura, amb materials com la ceràmica o el fang, que han estat usats, des del principi de la humanitat i fins a l’actualitat, per les seves propietats d’aïllament, resistència i duresa.

 

A partir d’aquests elements, l’obra de Teresa Solar aprofundeix en l’autobiografia, al·ludint als viatges quotidians pel subsol en el metro de Madrid o lesions del seu propi cos, a la preocupació per la parla i els òrgans de fonació, i, alhora, reflexiona sobre temes de gran abast, per exemple vinculats a la zoologia, la geologia o a l’exploració espacial.

 

Al costat de l’interès per la materialitat del fang i de la terra, apareix en l’obra de Teresa Solar un altre llenguatge figuratiu que es mou entre el detallisme de les il·lustracions científiques i les representacions pedagògiques dels museus d’història natural, i el brillant colorit de les atraccions de fira, que ha donat com a resultat obres com Cabalga, Cabalga, Cabalga o Línea de Flotación. Es tracta de grans instal·lacions d’escultures, que formen famílies amb peces de diferents grandàries, algunes d’elles monumentals. Al mateix temps, Teresa Solar és una àvida dibuixant que treballa aquesta tècnica per a expressar les seves emocions de manera més directa.

Lola Lasurt

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Alicia Kopf

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Carles Congost

Olot, 1970

Viu i treballa a Barcelona

 

 

L’obra de Carles Congost es situa entorn a la construcció de la personalitat i els codis de conducta i es caracteritza per la re-elaboració d’estereotips cinematogràfics, fotogràfics, musicals, etc. El seu treball es desenvolupa de forma acord en diferents disciplines –fotografia, vídeo, so i dibuix– incorporant al seu torn un tractament clàssic i irònic de la imatge.

 

El món de l’art constitueix una de les temàtiques que Congost ha incorporat en la seva obra recent, a partir de posades en escena molt teatralitzades que qüestionen els mecanismes, dinàmiques, estereotips, etc. del propi àmbit artístic.

Cabello/Carceller

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.