Category Archives: 2021

Historia de mis ojos, 2021

15′. 16 mm transferit a digital

 

Novembre 24, 25, 26:

Projecció contínua 11-14h / 16-20h

Novembre 27:

Projecció contínua 11-14h

 

Novembre 24 i 26, a les 19h:

Projecció + presentació d’Alicia Kopf
reserva prèvia: galeria@galeriajoanprats.com

 

Sinopsi:

Una visita a l’oculista es converteix en el punt de partida d’aquest viatge cap a l’origen de la vida, més enllà del nostre planeta i dins de la consciència d’una dona. Un acostament al punt cec i íntim que origina una vida individual.

Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Lola Lasurt, Javier Peñafiel

Inauguració, dissabte 15 de maig, 2021, 11-14h.

 

17/06, 18h30: Visita amb lxs artistas. + info

 

El proper 15 de maig presentem, per primera vegada, una exposició en col·laboració entre els artistes Lola Lasurt i Javier Peñafiel, titulada Desde hace tiempo que nuestras comunicaciones no vienen de un lugar reconocible.

 

 

‘Una a una, línia de trasllat.

 

Lola i Javier porten molt temps invertit a imaginar, dibuixar, descriure, reportar coreografies.

 

La por al contagi ha reduït els contactes, la por redueix i paralitza.

 

Imaginar coinmunitats és el senyal d’ajuda.

 

D’això tracta aquesta exposició, del moment anterior a un trasllat. Quan els llocs en la memòria semblen no tan passius, el record els agita. La memòria de qualsevol lloc no necessita del quàntic per a desdoblegar-se.

 

Presentarem una frase/fris construïda amb diferents treballs realitzats, que no serà una síntesi sinó un desdoblament, precisament, no som un.

 

Lola va passar un temps dedicada a coreografiar en l’aigua. Sincronitzant. L’aigua és sempre un lloc de coreografies. Javier, amb els seus problemes ossis, neda una espècie de txikung aquàtic, disciplinadament.

 

La conversa entre els dos ha anat per aquí, trasllats, figures en repetició, idees singulars, balls personals, senyals de teatre, i la insubmissió dels contextos.

 

Javier té una frase de fa molt temps, per a aquest succeir en el món que és el despatrimonial, el canvi, la mudança, l’avenir. Es refereix a aquest pas com Desactivo Domicilios, el moment abans d’explotar, la prevenció de la catàstrofe, el capítol que no serà seriat.

 

Una frase/fris de treballs consecutius de Lola i Javier s’estén al llarg de la galeria a manera de línia coreografiada.

 

Al centre de la sala gran, alguns treballs i vídeos s’acumulen, disposats per a una partida, no podem dir quan ni amb quina velocitat, ni les condicions de sortida, ni els protocols d’enviament.

 

Els objectes són més enigmàtics quan estan en trànsit.

 

Recordo quan un canvi d’estatge significava un trasllat de línia (de telèfon), des de fa temps que les nostres comunicacions no vénen d’un lloc recognoscible.

 

Per fi, totes transitives.’

 

Lola Lasurt i Javier Peñafiel

 

 

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa a Barcelona. La galeria col·labora amb l’artista des de la seva exposició individual Exercici de Ritme, que va tenir lloc el 2014.

 

 

Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat de Barcelona el 2005 i va realitzar dos màsters en Produccions Artístiques i Recerca (2009-2010). A més, es va formar entre 2016 i 2019 en la Royal College of Art (RCA). Ha exposat a la Biennal d’Art de Valls (2009); Note Book, KKKB, Barcelona (2010); Bienal de intervenciones site-specific. Alcontar, Almeria (2011); Auberge Espagnole, Anneessens Palace, Brussel·les (2013); Red Dawn, HISK, Gant (2014); Young Belgian Art Prize, Bozar, Brussel·les (2015); Foot Foraine, La Villette, París (2016); Daybreak, Royal College of Art, Londres (2017) o Generación 2018, La Casa Encendida, Madrid.

 

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Doble Autorització, Espai13, Fundació Miró, Barcelona (2014); Flag Dancing Moves, ornothing, Brussel·les (2015); Donació, Biblioteca Pública Arús, Barcelona (2016); Emissió Periòdica Definitiva, santcorneliarts(2), Cardedeu (2017) i Joc d’infants, La Capella, Barcelona. Actualment presenta un projecte titulat Cardiograma, a l’IVAM de València.

 

 

L’artista ha rebut la beca d’intercanvi entre Hangar i Greatmore Art Studios, Sudàfrica (2012); la beca d’investigació Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya amb el col·lectiu Leland Palmer (2012); el Premi Miquel Casablancas, finalista modalitat edició (2013) i modalitat projecte (2015); la Beca per la formació i el perfeccionament en els àmbits de les arts de la Generalitat de Catalunya (2014); el premi Generación 2018, Fundación Montemadrid, La Casa Encendida, Madrid i el tercer premi de la 15ª Muestra de Arte Naturgy, MAC, A Coruña (2018).

 

 

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964). Ha viscut a Barcelona des de 1993 fins al 2020. Ha col·laborat amb la nostra galeria des de 2004, quan va presenta la seva primera exposició amb el video Confianza quería penetrar. El 2008 vam mostrar la seva obra en l’exposició No verbal. Todo por escrito i el 2013 en l’exposició Latido Antecedente.

 

 

Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries. El 1994, Manel Clot, comissari a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual.

 

 

Des d’aleshores, l’artista ha exposat tant a nivell nacional com internacional: Conferencia performativa, MUSAC, León (2013); Languages and Aesthetics of Spanish Video Art: Ten Years of Critical Practices, Videotage, Hong Kong (2015); VÍDEO-RÉGIMEN. Coleccionistas en la era audiovisual, Museo Lázaro Galdiano, Madrid (2015); Cómo hacer arte con palabras, MUSAC, León (2016); Discursos Premeditats, Centre del Carme, València; Bibliotecas insólitas, La Casa Encendida, Madrid (2017); Walkabout #01, Fondazione La Fabbrica del Cioccolato, Torre-Dangio in Valle di Blenio, Suïssa (2018).

 

 

A més, ha exposat individualment a Puente, continúa, Pabellón Puente, Zaragoza (2013); Egolactante, Sala Anilla, MAC Museo de Arte Contemporáneo. Universidad de Chile, Santiago (2014); Pánico Esnob, etHALL, Barcelona (2015); Agència en avenir – No tots visibles res transparent, Arts Santa Mònica, Barcelona (2017), ¡Más que palabras, obras!, Instituto Cervantes, Bordeus (2019), o Alrededores exentos de adultocentrismo, Casal Solleric, Palma (2020).

Caio Reisewitz

Text de Verónica Stigger (Porto Alegre, 1973), escriptora, crítica d’art, comissària independent i professora.

 

Visita en 3D

 

Conversas amb Caio Reisewitz i comissaris (veure mes avall)

 

      

 

 

El proper 11 de març inaugurem Recado da Mata, la quarta exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, on presentem 11 fotografies, un vídeo i un àudio.

 

Caio Reisewitz ha fet moltes de las fotografies reunides en aquesta exposició com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. El títol d’aquesta exposició, a més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert, qui al seu torn al·ludeix al conte “O recado do morro” [“El missatge del turó”], de João Guimarães Rosa. En el conte, un rodamón i un ermità adverteixen a la població de la regió sobre el missatge que diuen haver rebut del propi Morro da Garça (Turó de Garça): en un grup de set homes, un d’ells seria assassinat a traïció. En el prefaci, Viveiros de Castro reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa; ara ja no per la veu del turó, sinó per la veu de la selva. La selva ens adverteix que està sent exterminada per l’home i, aquest missatge de la natura, és el que Caio Reisewitz ha intentat mostrar-nos en les seves fotografies.

 

Una de les obres més recents en aquesta exposició és Ambé, el títol de la qual, com el dels altres treballs exposats (a excepció de Penedo), fan referència a un topònim d’origen tupí. Ambé és el nom d’una comunitat rural a 80 km del centre de Macapá, en Amapá, però també significa, a la regió amazònica, el que és aspre, crespat, rugós. Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, en aquesta fotografia, no distingim presència humana. Només veiem una espessa brolla de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica. No obstant això, no distingir la presència humana en la selva no significa que estigui deshabitada. El topònim indígena ens recorda que, per als amerindis, la selva sempre està plena d’una multiplicitat d’éssers invisibles per a nosaltres (…) A l’enganxar fragments de diferents fotografies, superposar-les i tornar a fotografiar-les amb manipulació de color, donant-li un tint blavós a l’escena, Reisewitz crea, a Ambé, un ambient irreal, gairebé espectral, com si mostrés una imatge d’un somni o una visió d’un xaman, en la qual, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. (…)

 

Sempre preocupat per l’explotació desenfrenada de la natura per part de l’home i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz, a fotografies com Tipioca i Upurupã, troba la manera de fer aquest missatge encara més eloqüent, més visible, superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que podem albirar com un fantasma o una aparició, surant amenaçadorament. No hem de perdre de vista que aquesta exposició es realitza en un moment en què el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice admès de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, amb la desforestació havent arribat al seu nivell més alt des de 2008, a més de promoure repetits atacs contra la població indígena, contra els seus territoris i drets garantits per la Constitució de 1988. En els últims dos anys, diverses ciutats brasileres, fins i tot al Sud-est i Sud, han estat cobertes durant dies i dies pel fum de les fogueres. Ja no era només un missatge, sinó un fort crit de socors de la selva.

 

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo. És un dels fotògrafs més importants de Brasil, ha centrat la seva obra en la difícil relació entre la natura i les persones. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Biblioteca, Museo de Antioquia, Colòmbia (2018); Altamira, Pinacoteca do Estado de São Paulo (2017); Ingenios de hoy, Photoespaña, Museo de Albacete (2016); Disorder, Maison Europeénne de la Photographie, París i Florestas, favelas e falcatruas, Huis Marseille Museum voor Fotografie, Amsterdam (2015); Caio Reisewitz, ICP – International Center of Photography, Nova York (2014). Ha participat a La Biennale de l’Image Tangible, París (2018); a la Guangzhou Image Triennial (2017); a la biennal de Curitiba, Brasil (2015 i 2013); a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la Bienal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla;  MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.

 

Divendres 30 d’abril, 18h – Online (en castellà i portuguès) al següent Link

‘Caio Reisewitz y la crisis ambiental y forestal en el contexto del arte contemporáneo’

Conversa amb Paula Alzugaray (editora i comissària independient especialitzada en videoart), Orlando Maneschy (professor a la UFPA-Federal University of Pará, Amazônia) i Caio Reisewitz (artista)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Divendres 7 de maig, 19h – Galeria Joan Prats (confirmació d’assistència a galeria@galeriajoanprats.com) i online (en castellà) al següent Link

‘Fotografía contemporánea en el contexto actual y coleccionismo’

Conversa amb Caio Reisewitz (artista), Moritz Neumüller (comissari i crític especialitzat en el medi fotogràfic i art digital) i Alejandro Castellote (comissari especialitzat en fotografia)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Cabello/Carceller

 

Text sobre l’exposició de Pablo Martínez (Valladolid, 1979. Cap de Programes al MACBA, Barcelona)

 

Visita en 3D

 

Podcast Radio web Macba

 

Ens complau presentar la tercera exposició de Cabello/Carceller a Galeria Joan Prats, titulada I Am a Stranger, and I Am Moving, en la qual mostrem obres recents: dibuixos, instal·lació, vídeo i fotografies.

 

L’exposició es planteja com el capítol d’un assaig la temàtica central del qual gira entorn del vídeo Movimientos para una manifestación en solitario i que inclou també altres temes presents en els dibuixos de Notas al pie i les fotografies. Aprofundeix en qüestions fonamentals en l’obra de Cabello/Carceller com la solitud amb la qual conviu qui dissenteix de les majories, la necessitat de mantenir una postura crítica bel·ligerant en la defensa del dret a les llibertats d’elecció i de transformar el limitat règim d’afectivitats en el qual ens movem.

 

El títol de l’exposició és una cita de l’última conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de SIDA el 1992 que fa referència a la sensació d’estranyesa que acompanya al cos malalt, però també a un cos menyspreat que la societat preferiria expulsar. David Wojnarowicz és un dels i de les artistes que apareixen en els dibuixos i collages de Notas al pie, que trobem a la primera sala, juntament amb Tórtola Valencia, Pedro Lemebel, Agustina González López i Hélio Oiticica. Cabello/Carceller posen en contacte passat i present, parlant de qui ha qüestionat amb els seus cossos l’heteronorma, des d’una dissidència que ha estat capaç de transformar malaltia, rebuig i, fins i tot, odi en poesia.

 

Per aquest odi va ser afusellada Agustina González López a Granada, en els mateixos dies que Federico García Lorca, i oblidada després. Va ser ella qui va definir com a “bogeria social” la persecució i ridiculització que va patir per les seves diferències. Tórtola Valencia va viure la seva sexualitat el més obertament que la seva època li va deixar, alliberant el seu cos i, a la vegada, els cossos, en una cerca de noves formes d’expressivitat física. Pedro Lemebel es va atrevir a enfrontar-se al carrer a la dictadura xilena, però també als sectors més rancis de l’esquerra marxista, recelosa davant la força revolucionària de la travesti, davant el seu qüestionament de l’ordre patriarcal i la seva obligatòria conformitat de gènere. També Hélio Oiticica, un anarcoartista, va ser pioner d’unes pràctiques relacionals que va voler carregar de continguts revolucionaris, reunint les estètiques de les avantguardes russes amb els cossos dansaires de les faveles, en una festa de color i expressió lliure, com són els Parangolés.

 

El vídeo Movimientos para una manifestación en solitario presenta un cos que esdevé una manifestació en ell mateix, un cos rebel que qüestiona les normes identitàries, amb moviments, actituds, maneres d’estar possibles en l’acció de reivindicar-se políticament. Aquest cos es troba sol, però apoderat en la consciència que la seva presència és en ella mateixa una presència transformadora, la feminitat de la qual li dóna força alhora que seria la causa de la seva marginalització social. La performer sosté una pancarta que està present en l’exposició i que cita un fragment d’una coneguda frase de Baruch Spinoza, Lo que puede un cuerpo, que ha obert la porta a la sustentació filosòfica de la teoria dels afectes.