Tag Archives: barcelona

Temporada d’òpera 2021-2022, VICTORIA CIVERA.

 

Inauguració de l’exposició de les obres del llibre “Temporada d’òpera 2021-2022”

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

Dimecres, 20 d’octubre a les 19.30h

 

 

Algunes obres disponibles

 

 

 

Presentem una sèrie d’obres sobre paper, realitzades per Victoria Civera entre València i Nova York en el 2021, per a la present temporada d’òpera del Liceu.

 

Seduïda per la idea de treballar el món de l’òpera, que li porta records d’infància (“la gran emoció que em va produir la veu de Maria Callas quan la vaig sentir per primera vegada, mentre dibuixava a la meva habitació, tindria uns nou anys”) i dels seus començaments a Nova York (“anàvem a un petit teatre entranyable que ja no existeix, Amato Opera, espai reduït però excepcional”), Victoria Civera parteix dels sentits que són, com en la vida, un component primordial per a transmetre i percebre emocions i per a enriquir l’experiència vital, sense separar l’emoció del compromís i una actitud vinculant amb la vida.

 

L’artista rep l’encàrrec com un repte, deixant-se portar per la seva pròpia mà, i decidint alhora que els dibuixos siguin il·lustratius de cada òpera. Realitzats a partir d’un treball intens, amb ritme, traç solt, l’artista es deixa portar pel drama i, alhora, s’enfronta a aquest amb molt d’humor, considerant l’humor necessari per a revitalitzar les experiències fortes.

 

En un procés que comença amb l’escolta, lectura i visionat de les òperes, gaudint de la música i de l’aprenentatge de les trames, Victoria Civera ha realitzat conjunts de quatre dibuixos per a cada òpera, als quals ha donat tempos diferenciats, però que en el seu conjunt formen una globalitat d’expressió i execució. Interessada per l’actualitat dels temes de les òperes, l’artista elucubra amb la possibilitat de realitzar una única Òpera a partir dels fragments de cadascuna de les òperes, amb amors, desamors, traïcions, desgreuges i matances bastant actuals.

 

Victoria Civera considera que les obres neixen a través d’experimentar amb els sentits, després, es forma l’emoció i la nostra consciència ens permet editar conceptualment aquestes experiències i emocions per a formalitzar una obra amb un carisma particular. Com en les partitures, les paraules escrites són també els nostres dibuixos mentals. “Crec que en el meu treball es dona amb freqüència la cerca d’una experiència global, que parteix de la combinació d’experiències sensorials diferenciades”.

 

Juntament amb els dibuixos, trobem l’obra “Sudario”, de 1998, un teixit de llana i cotó de 450 x 300 cm que va formar part de la seva exposició ‘El trance de las tijeras’ al Palacete del Embarcadero de Santander. És una peça reivindicativa, on una sèrie de mantes militars, masculines, cosides entre elles, tenen bordats una infinitat d’insults qualificatius que l’artista i les dones en general han rebut. Aquesta violència cap a la dona està present a la Òpera i als dibuixos de Victoria Civera.

 

 

*  Es prega confirmació al  93 317 73 78 o a l’adreça: anna@amicsliceu.com

 

 

Seminari COHABITAR LA BELLESA

 

En el marc de l’exposició LA TRANSFORMACIÓ SENSIBLE.

 

Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani

 

28, 29 i 30 de setembre, a les 17h.

 

 

La bellesa inconfessable, la bellesa intencional i la bellesa postestètica, tres perspectives, tres temptatives de revisar com la bellesa queda avui en dia implicada en projectes artístics que busquen incidir en contextos socials i assolir rellevància política.

 

En el marc de l’exposició LA TRANSFORMACIÓ SENSIBLE.

 

 

Seminari conduït per Oriol Fontevila, estructurat en tres sessions:

 

La bellesa inconfessable. 28/9. Amb Nuria Guell i Patrícia Esquivias.

 

La bellesa intencional. 29/9. Amb Amica Dall (Assemble) i Julia Ramírez-Blanco.

 

La bellesa postestètica. 30/9. Amb Javier Peñafiel i Rita Rakosnik.

 

 

Inscripcions gratuïtes a activitats-centredart@bcn.cat

 

 

+ info

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Fabra i Coats Centre d’art contemporani, Barcelona

19.6 – 23.10.2021

 

Assemble, Patricia Esquivias, Javier Peñafiel & Rita Rakosnik, Julia Ramírez-Blanco & Paula García-Masedo.

 

Projecte a cura d’Oriol Fontdevila

 

 

La bellesa és un servei públic? Un dret social? Quin valor polític té la bellesa en el moment actual?

 

La transformació sensible es pregunta pel rol que exerceix la bellesa en el marc de les pràctiques artístiques i socials, i presenta diferents propostes amb què podem cohabitar la bellesa i fer-nos-la nostra com a pràctica vital.

 

Contràriament a la idea que es tracta d’una qüestió de gust individual o d’estetització de sistemes socials i de pensament, en aquest projecte la bellesa és entesa com a principi organitzatiu i com a força motriu de coneixement. La bellesa forma part de la naturalesa de les coses: no és als ulls de qui la mira, sinó que busca alterar per complet la percepció, i per tant conté implícitament un procés de mobilització social i polític.

 

La bellesa és una disposició que assegura la vida en comú amb espècies i agents de diferents tipus, però alhora és un atemptat contra qualsevol presumpció d’independència. El plaer sensual propicia el contacte entre els cossos. Aquesta és la via per la qual accedim i ens relacionem amb l’alteritat, encara que això ens faci irremeiablement dependents i, per tant, vulnerables: una vegada s’ha despertat el desig cap a l’altre, no hi ha autonomia que valgui.

 

El poeta i dramaturg Friedrich Schiller va proporcionar a la bellesa una primera significació política: tot i que el pensament il·lustrat l’havia deixat al marge, Schiller va assenyalar la bellesa com un component que és indispensable per a l’emancipació social enfront de l’escenari de terror en què va degenerar la Revolució francesa. Amb les Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795), la seva proposta es va concretar en una idealització de la bellesa, la qual el poeta emplaçava en un punt de sincronització perfecte entre l’acció dels sentits i la de l’enteniment.

 

Amb La transformació sensible, seguim pensant la bellesa com a condició necessària per a la consecució d’un món comú, malgrat que la síntesi schilleriana ja no s’estima avui en dia plausible: la bellesa facilita l’acció col·lectiva en tant que la desdobla, és un multiplicador de la libido, de l’energia afectiva, així com inclús de les possibilitats cognitives. Una política del comú haurà de reconèixer la bellesa en la mesura que és base material i un actor indispensable per a la vida, però sense que s’hagi de procedir, per aquesta raó, a la seva captura segons una forma de l’enteniment o ni tan sols una estètica política. Una política del comú ha de garantir, contràriament, la multiplicació exponencial dels modes de bellesa i, així, fer-ho també amb els d’existència.

 

 

COHABITAR LA BELLESA

 

Seminari conduït per Oriol Fontdevila amb la col·laboració dels artistes de La transformació sensible i Núria Güell.

 

28 setembre, 2021 – 17:00 Amb Núria Güell i Patrícia Esquivias.

 

29 setembre, 2021 – 17:00 Amb Amica Dall (Assemble) i Julia Ramírez-Blanco & Paula García-Masedo.

 

30 setembre, 2021 – 17:00 Amb Javier Peñafiel & Rita Rakosnik.

 

Activitat gratuïta, amb inscripció prèvia a: activitats-centredart@bcn.cat

 

+ info

Lola Lasurt, Javier Peñafiel

Inauguració, dissabte 15 de maig, 2021, 11-14h.

 

17/06, 18h30: Visita amb lxs artistas. + info

 

El proper 15 de maig presentem, per primera vegada, una exposició en col·laboració entre els artistes Lola Lasurt i Javier Peñafiel, titulada Desde hace tiempo que nuestras comunicaciones no vienen de un lugar reconocible.

 

 

‘Una a una, línia de trasllat.

 

Lola i Javier porten molt temps invertit a imaginar, dibuixar, descriure, reportar coreografies.

 

La por al contagi ha reduït els contactes, la por redueix i paralitza.

 

Imaginar coinmunitats és el senyal d’ajuda.

 

D’això tracta aquesta exposició, del moment anterior a un trasllat. Quan els llocs en la memòria semblen no tan passius, el record els agita. La memòria de qualsevol lloc no necessita del quàntic per a desdoblegar-se.

 

Presentarem una frase/fris construïda amb diferents treballs realitzats, que no serà una síntesi sinó un desdoblament, precisament, no som un.

 

Lola va passar un temps dedicada a coreografiar en l’aigua. Sincronitzant. L’aigua és sempre un lloc de coreografies. Javier, amb els seus problemes ossis, neda una espècie de txikung aquàtic, disciplinadament.

 

La conversa entre els dos ha anat per aquí, trasllats, figures en repetició, idees singulars, balls personals, senyals de teatre, i la insubmissió dels contextos.

 

Javier té una frase de fa molt temps, per a aquest succeir en el món que és el despatrimonial, el canvi, la mudança, l’avenir. Es refereix a aquest pas com Desactivo Domicilios, el moment abans d’explotar, la prevenció de la catàstrofe, el capítol que no serà seriat.

 

Una frase/fris de treballs consecutius de Lola i Javier s’estén al llarg de la galeria a manera de línia coreografiada.

 

Al centre de la sala gran, alguns treballs i vídeos s’acumulen, disposats per a una partida, no podem dir quan ni amb quina velocitat, ni les condicions de sortida, ni els protocols d’enviament.

 

Els objectes són més enigmàtics quan estan en trànsit.

 

Recordo quan un canvi d’estatge significava un trasllat de línia (de telèfon), des de fa temps que les nostres comunicacions no vénen d’un lloc recognoscible.

 

Per fi, totes transitives.’

 

Lola Lasurt i Javier Peñafiel

 

 

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa a Barcelona. La galeria col·labora amb l’artista des de la seva exposició individual Exercici de Ritme, que va tenir lloc el 2014.

 

 

Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat de Barcelona el 2005 i va realitzar dos màsters en Produccions Artístiques i Recerca (2009-2010). A més, es va formar entre 2016 i 2019 en la Royal College of Art (RCA). Ha exposat a la Biennal d’Art de Valls (2009); Note Book, KKKB, Barcelona (2010); Bienal de intervenciones site-specific. Alcontar, Almeria (2011); Auberge Espagnole, Anneessens Palace, Brussel·les (2013); Red Dawn, HISK, Gant (2014); Young Belgian Art Prize, Bozar, Brussel·les (2015); Foot Foraine, La Villette, París (2016); Daybreak, Royal College of Art, Londres (2017) o Generación 2018, La Casa Encendida, Madrid.

 

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Doble Autorització, Espai13, Fundació Miró, Barcelona (2014); Flag Dancing Moves, ornothing, Brussel·les (2015); Donació, Biblioteca Pública Arús, Barcelona (2016); Emissió Periòdica Definitiva, santcorneliarts(2), Cardedeu (2017) i Joc d’infants, La Capella, Barcelona. Actualment presenta un projecte titulat Cardiograma, a l’IVAM de València.

 

 

L’artista ha rebut la beca d’intercanvi entre Hangar i Greatmore Art Studios, Sudàfrica (2012); la beca d’investigació Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya amb el col·lectiu Leland Palmer (2012); el Premi Miquel Casablancas, finalista modalitat edició (2013) i modalitat projecte (2015); la Beca per la formació i el perfeccionament en els àmbits de les arts de la Generalitat de Catalunya (2014); el premi Generación 2018, Fundación Montemadrid, La Casa Encendida, Madrid i el tercer premi de la 15ª Muestra de Arte Naturgy, MAC, A Coruña (2018).

 

 

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964). Ha viscut a Barcelona des de 1993 fins al 2020. Ha col·laborat amb la nostra galeria des de 2004, quan va presenta la seva primera exposició amb el video Confianza quería penetrar. El 2008 vam mostrar la seva obra en l’exposició No verbal. Todo por escrito i el 2013 en l’exposició Latido Antecedente.

 

 

Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries. El 1994, Manel Clot, comissari a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual.

 

 

Des d’aleshores, l’artista ha exposat tant a nivell nacional com internacional: Conferencia performativa, MUSAC, León (2013); Languages and Aesthetics of Spanish Video Art: Ten Years of Critical Practices, Videotage, Hong Kong (2015); VÍDEO-RÉGIMEN. Coleccionistas en la era audiovisual, Museo Lázaro Galdiano, Madrid (2015); Cómo hacer arte con palabras, MUSAC, León (2016); Discursos Premeditats, Centre del Carme, València; Bibliotecas insólitas, La Casa Encendida, Madrid (2017); Walkabout #01, Fondazione La Fabbrica del Cioccolato, Torre-Dangio in Valle di Blenio, Suïssa (2018).

 

 

A més, ha exposat individualment a Puente, continúa, Pabellón Puente, Zaragoza (2013); Egolactante, Sala Anilla, MAC Museo de Arte Contemporáneo. Universidad de Chile, Santiago (2014); Pánico Esnob, etHALL, Barcelona (2015); Agència en avenir – No tots visibles res transparent, Arts Santa Mònica, Barcelona (2017), ¡Más que palabras, obras!, Instituto Cervantes, Bordeus (2019), o Alrededores exentos de adultocentrismo, Casal Solleric, Palma (2020).

Del dimarts 21 de juliol al 27 de setembre de 2020

 

L’exposició Joc d’infants de Lola Lasurt parteix de la retrospectiva Miró. Barcelona 1968-69, la primera mostra d’art contemporani presentada a La Capella. A través d’una nova sèrie de pintures, fotografies, vídeos i ceràmiques, Lasurt aborda l’agitació sociopolítica de finals de la dècada de 1960 tot apropiant-se d’imatges relacionades amb la infantesa publicades a la premsa nacional durant els tres mesos de l’estat d’excepció que es va declarar pocs dies després que acabés l’exposició de Miró. Lasurt relaciona així dues formes de transició: un període d’excepció tant des del punt de vista del desenvolupament polític com personal. El títol remet a l’obra dels Ballets russes de Monte-Carlo Jeux d’enfants, composta per Boris Kochno, amb decorat i vestuari de Miró, i inaugurada al Liceu l’any 1933.

 

+ info

Si la dècada de 1980 va representar a Europa un retorn a l’ordre, a la reivindicació d’una certa formalitat en l’art, als formats convencionals de la pintura i l’escultura àmpliament acceptats pel mercat, la de 1990 va reprendre bona part de les experiències conceptuals de dècades anteriors. D’aquesta manera, es van recuperar pràctiques relacionades amb el cos humà que conjuntament anomenem art d’acció. A l’Estat espanyol, aquestes pràctiques encara van tenir més rellevància, amb iniciatives múltiples que han exercit un immens impacte en l’art fins avui dia. Sovint aquest art d’acció s’expressava en forma de performances ‒que acostumaven a circular en àmbits molt restringits, en festivals o trobades‒ i la seva expressió més heterogènia, el que anomenem performativitat.

 

A través de diversos nodes, Acció recorrerà aquesta època i en rastrejarà algunes de les obres fonamentals. A més, inclourà documentació i material audiovisual majoritàriament inèdit que recupera aquelles experiències. El resultat és una exposició densa, amb múltiples extensions històriques i contemporànies, que ajudarà a interpretar d’una manera molt més precisa l’art del nostre temps.

 

Exposició comissariada per Ferran Barenblit, amb obres de Cabello/Carceller, entre d’altres.

 

+ info

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

Festival de videocreació (amb projeccions, videoinstal·lacions, actuacions i col·loquis)

Santa Mònica, Barcelona

10.12.2019 – 05.01.2020

 

 

Catorzena edició del festival de vídeo d’autor FLUX, caracteritzat des dels seus inicis per focalitzar el protagonisme en els autors vinculats a la ciutat de Barcelona que treballen en el camp del vídeo de creació (videoart, documental de creació, videoinstal·lacions, etc.).

 

Presentem la videoinstal·lació col·lectiva FLUX VIDEOCAPSA, on s’experimenta amb formats alternatius d’exhibició de les obres videogràfiques, integrada per vídeos inèdits dels autors Paula Ábalos, Marina Barsy Janer & Isil Sol Vil, Rosó Cusó, Jesús Etxart, Aurora Gasull, Gonzalo Marcuzzi, Xavi Moreno, Jaume Parera, Javier Peñafiel i Pere Portabella.

 

+ info

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

Itinerant performance

10 – 13 Oct 2019

 

Barcelona Gallery Weekend

COMPOSICIONS

Comisariado por / curated by

Juan Canela

 

10, 11, 12 Oct: 12-14h (Eixample, Pl. Universitat, Pl. Catalunya) – 17-20h (Ciutat Vella, Parc de la Ciutadella)

13 Oct: 11-14h (Eixample, Pl. Universitat, Pl. Catalunya)

 

visitas guiadas:

10 oct: 12-14h Hotel Sir Victor – Passatge Mercader.

11 oct : 12h Bolsa de Barcelona Passeig de Gràcia 19

12 oct: 17h30 Edifici UB, plaça Universitat

13 oct: 12h Bolsa de Barcelona Passeig de Gràcia 19

 

ESP

En 1507 el barbero Joerg Schan condensa la tradición del personaje de “ninguno” o “nadie” en un panfleto repartido en las calles de Estrasburgo que decía: “Nadie es mi nombre, soporto la culpa de Todos”. Este personaje aparece como sobrenombre del responsable de los trastos rotos y herramientas perdidas en la casa, del tonto del pueblo, o del vendedor de mercachifles y trucos. Pero también de aquel que no se muerde la lengua para hacer críticas, de quien se enfrenta a un poder que ve transitorio o de quien ve el alma de las cosas.

Erick Beltrán recupera estas dos figuras – ninguno y alguno – para crear un cabezudo que distribuye un periódico con distintos análisis sobre la especulación en la ciudad de Barcelona, cuyas páginas recogen un ensayo visual sobre cómo este tipo de prácticas especulativas definen el territorio, los objetos, los sujetos, o las pertenencias. Los personajes recorren distintas zonas de la ciudad repartiendo los periódicos e interactuando con turistas y residentes.

 

ENG

In 1507 the barber Joerg Schan condensed the tradition of the character of “none” or “no one” in a pamphlet distributed in the streets of Strasbourg that said: “No one is my name, I bear everyone’s guilt”. This character appears as the nickname of the person responsible for the broken things and tools lost in the house, of the fool, or of the peddler who sells trinkets and tricks. But also of the one who does not bite his tongue to make criticisms, of the one who faces a power that sees transitory or of the one who perceives the soul of things.

Erick Beltrán recovers these two figures – none and some – to create a bigheaded character that distributes a newspaper with different analyses of speculation in the city of Barcelona, whose pages include a visual essay on how this type of speculative practice defines territory, objects, subjects or belongings. The characters travel through different areas of the city distributing newspapers and interacting with tourists and residents.

 

+ info

Inauguració dimarts 4 de juny, 20h.

Universitat Pompeu Fabra.

Sala de graus Albert Calsamiglia (campus Ciutadella de la UPF)

 

A les Lliçons Haas 2019, dedicades al tema: “Ombres i miralls”, la UPF presenta l’obra titulada: He aquí las espaldas del que me ve, 2000 – 2019, de l’artista xilè Fernando Prats. L’obra i el pensament d’Antoni Tàpies han estat un referent molt significatiu en la trajectòria de Prats i amb aquesta instal·lació, es vol establir un intens diàleg entre els dos artistes.

 

Obra visible fins al 17/06/2019, amb cita prèvia.

 

+ info

Macba, Barcelona

Exposición permanente

 

On Subjectivity, obra de Antoni Muntadas, presente en la exposición Un siglo breve: colección Macba.

Esta nueva muestra presenta un recorrido cronológico a través de la Colección MACBA desde 1929 hasta el presente. En 1929 Barcelona acogió la Exposición Universal, para la que Mies van der Rohe diseñó el Pabellón Alemán o Pabellón Barcelona junto con Lilly Reich. Por iniciativa de Josep Lluís Sert y Josep Torres i Clavé, se fundó el GATCPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Catalanes para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). André Breton escribió el Segundo manifiesto surrealista y, en París, un grupo de artistas abstractos, liderados por Joaquín Torres-García y Michel Seuphor, fundó Cercle et Carré. Aquel mismo año se inauguró el Museo de Arte Moderno de Nueva York (MoMA) y Virginia Woolf publicó su ensayo feminista Una habitación propia

 

+ info

Pablo del Pozo

Badajoz, 1994

Viu i treballa a Barcelona

 

Les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana. 

Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

4.12.2018, 19h

 

Presentació del nou llibre de Perejaume,  Treure una marededéu a ballar, i de les reedicions d’Obreda i Pagèsiques, a càrrec dels editors Jordi Cornudella Martorell (Edicions 62) i Joan Tarrida (Galaxia Gutenberg), del doctor en filosofia i catedràtic d’estètica Amador Vega Esquerra, i de l’artista i poeta Perejaume. L’acte conclourà amb una intervenció musical a càrrec de Neus Borrell i Miquel Escuer.

 

 + info

Sales d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

14.12.2018 – 3.2.2019

 

Comissariat:

Ángel Calvo Ulloa i Nuria Enguita

 

Projectes d’artista: un projecte d’Archivo F.X. amb Pedro G. Romero i la col·laboració de Lola Lasurt, Patricia Gómez & María Jesus González i Álvaro Perdices.

 

A les sales dedicades a la Guerra Civil, a la col·lecció d’art modern, s’exposaran els treballs d’Archivo F. X. al voltant de les anomenades txeques psicotècniques d’Alphonse Laurencic instal·lades als temples dels carrers Vallmajor i Zaragoza de Barcelona i al convent de Santa Úrsula de València entre 1937 i 1939.

 

La instal·lació inclourà material documental, fotografies, films i bibliografia que n’expliquen la funció i el significat.

 

Habitació és el fruit de la col·laboració de tres institucions afins que aborden el pensament crític actual des de diferents posicionaments: el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

+ info

Caixaforum, Barcelona

19.7 – 21.10.2018

 

 

 

Al llarg de la història els artistes s’han demanat de què és capaç l’art. Aquesta exploració de la potència de l’art com a eina transformadora segueix vigent avui dia. Els artistes treballen amb representacions de la realitat que, de manera més o menys poètica, manifesten la seva visió sobre la vida que els envolta, i generen obres amb el poder d’una turbulència, és a dir, com un detonant capaç d’obrir els ulls de la societat davant de realitats desconegudes.

 

La mostra presenta vint artistes de generacions, cosmovisions i maneres de fer diferents, com a reflex de la diversitat de la Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani, reunida al llarg de més de trenta anys, amb l’objectiu de promoure la crítica, el debat i la reflexió activa sobre el món que vivim i construïm.

Comissària Nimfa Bisbe

 

+ info

Fabra i Coats – Centre d’Art Contemporani de Barcelona

4.5 – 22.7.2018

 

A Sense of Wonder és una proposta expositiva que reuneix els projectes més recents de l’artista Carles Congost. Es tracta de treballs en vídeo que es poden interpretar individualment però que mantenen moltes connexions temàtiques habituals en la seva pràctica artística (la música, el món de l’art, la cultura pop…) o en la manera de formalitzar-la (l’acurada posada en escena i el sentit de l’humor). En relació amb la seva trajectòria, es constata una sensible evolució en l’articulació dels elements que utilitza i una major atenció al propi llenguatge cinematogràfic. Perviu, per damunt de tot, la capacitat d’utilitzar aspectes propers, quotidians i sovint associats a subgèneres, per fer-los servir de punt de partida i abordar –sense grandiloqüència ni subratllats– aspectes més centrals i genèrics de la condició humana. L’autor ens proposa fer ús d’una sèrie de referents que ens pertanyen per transcendir-los i veure fins a quin punt ens representen o ens expliquen millor del que ens imaginàvem.

 

A Sense of Wonder és un projecte generat a partir d’una coproducció entre el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona i el Centre d’Art la Panera de Lleida, que al Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats es completa amb vídeos inèdits i una creació específica per a l’ocasió. Un total de vuit obres avalades per una bona acollida del públic i per distincions com la segona edició del Premi de Videocreació (impulsat per LOOP Barcelona, la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i l’Arts Santa Mònica) o una beca de la Fundación Botín, a més de la presència en escenaris internacionals com la Manifesta 11 –celebrada a la ciutat de Zuric, l’any 2016– o la sala Komplot de Brussel·les.

 

+ info

Espai Residència, Arts Santa Mònica, Barcelona

20.06 – 23.07.2017

 

Invertint l’exhibicionisme de la mostra personal, “Agència en avenir” planteja un exercici de recuperació i d’agençament del treball de Javier Peñafiel, en què assaig i biografia s’hibriden, centrant l’atenció en els característics «enigmes» que l’habiten. A través d’aquestes frases, radicals en la seva ambigüitat i que amaguen autèntics assajos crítics sobre la contemporaneïtat, l’exposició reflexiona sobre l’avenir que ens ocupa.

+ info

 

Friday 26 May 2017, 11:15 —12.:30

Loop, Barcelona

 

In the words of Niels van Tomme

What have we learned from Muntadas? After having had the honour to experience a body of work that has grown expansively throughout a more than four decades long career devoted to detecting and decoding the mechanisms of control and power through which hegemonic ways of perception are constructed, what is it that makes us return time and time again to the politically apt works of Muntadas?

There is an old-age idiom that goes “seeing is believing”, but if there is one thing to be absorbed from Muntadas’ insightful practice, it is the fact that seeing can never be straightforwardly aligned with believing. For Muntadas the media-saturated ways in which we experience the world are always already ideologically, politically and socially coded. In order to see properly we need a proper “translation”, a moment that allows the passive stance of seeing to transform into the more active act of knowing, which is the becoming aware of the very mechanisms of mediation itself. These are the tools Muntadas’ multidimensional media practice provides. “Warning: Perception Requires Involvement” goes the artist’s well-known 1999 slogan, thereby highlighting the multifaceted relationships between seeing, transcribing, perceiving and knowing, which are key to understanding his work. We cannot think the world without acting within, and becoming actively part of that world. And so Muntadas’ practice, besides offering a constructive way in which to perceive the media fabric around us, primarily makes us involved and active participants within the reality that surrounds us.

Muntadas’ early video works shift impressively from merely documentation of ‘actions’ towards a more complex investigation of the medium’s intrinsic political and ideological framings. Even though the work often looks scientifically detached, the emphasis lies not in following the protocols of documentary media production, but on forging new ways of seeing. It is a seeing that makes us aware of the intricate ways in which media filter and reshape the events we watch, or, conversely, how we are shaped by the manifold mediations that persistently take place right before our eyes. Once you see this, there is no way to unsee it.

 

+ info

Teresa Solar

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

 

A sense of wonder

Comisario: David Santaeulària

Del 27 de enero al 30 de abril de 2017

Bòlit La Rambla, Sala Fidel Aguilar y Bòlit St Nicolau

 

A sense of wonder (un sentido de la maravilla o la capacidad de maravillarse) es una propuesta expositiva que reúne los trabajos más recientes del artista Carles Congost. Se trata de una coproducción entre el Bòlit, Centro de Arte Contemporáneo. Girona y el Centro de Arte La Panera, Lleida, donde se podrá ver del 18 de mayo al 15 de octubre de 2017. Se presentan cuatro trabajos en vídeo que se pueden interpretar individualmente pero que mantienen muchas conexiones temáticas habituales en la su práctica artística (la música, el mundo del arte, la cultura pop…) o en el modo de formalizarlo (la cuidada puesta en escena y el sentido del humor). En relación con su trayectoria, se constata una sensible evolución en la articulación de los elementos que utiliza y una mayor atención al propio lenguaje cinematográfico. Pervive, por encima de todo, la capacidad de utilizar aspectos cercanos, cotidianos y a menudo asociados a subgéneros, para hacerlos servir de punto de partida y abordar -sin grandilocuencia ni subrayados- aspectos más centrales y genéricos de la condición humana. El autor utiliza una serie de referentes que nos pertenecen para trascenderlos y ver hasta qué punto nos representan o nos explican mejor de lo que imaginábamos. Nos propone, en definitiva, una capacidad de maravillarnos.

+ info

Sala Alcalá 31.

Del 21 de febrero al 16 de abril de 2017.

La exposición presenta una amplia selección de la colección Hochschild, una de las principales de Perú y la única que, hasta el momento, se ha dedicado casi en exclusiva a la producción artística moderna y contemporánea del país andino.

“Próxima parada: artistas peruanos en la colección Hochschild” reúne obra de un conjunto de alrededor de cuarenta artistas y ofrece una visión representativa de los fondos de esta colección privada, así como de las creaciones de los artistas peruanos contemporáneos.

Esta muestra sobre la colección Hochschild representa una oportunidad inmejorable para comprender el arte de las últimas décadas de Perú, un país cuya cultura incaica o barroca es bien conocida internacionalmente, pero no así su arte más contemporáneo.

La exposición está compuesta por obras realizadas sobre distintos soportes, desde pinturas, esculturas, dibujos y fotografías hasta videoproyecciones, instalaciones y proyectos multidisciplinarios de diferentes corrientes artísticas; desde el surrealismo hasta la abstracción geométrica, pasando por el arte popular o el informalismo. Entre los artistas que conforman la muestra se encuentran algunas figuras reconocidas internacionalmente como Milagros de la Torre, Martín Chambi, Fernando Bryce, Sandra Gamarra o Mario Testino junto a nombres más desconocidos para el público español como José Carlos Martinat, Maya Watanabe, Eduardo Moll o Giancarlo Scaglia.

Sin duda, la colección Hochschild representa un empeño personal por ser parte del esfuerzo de conservadores de museos, curadores, galerías, críticos, académicos y artistas peruanos que están contribuyendo a hacer del arte del Perú nuestra “próxima parada”.

 

Comisario: Octavio Zaya
Organiza: Oficina de Cultura y Turismo de la Comunidad de Madrid

 

+ info.

 

 

Firing Squad Wall, 2012

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Conquest Drawings, 2014

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Lliris blancs, 1988

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Vegetal animal, 2018-2020

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Olot, 1970

Viu i treballa a Barcelona

 

 

L’obra de Carles Congost es situa entorn a la construcció de la personalitat i els codis de conducta i es caracteritza per la re-elaboració d’estereotips cinematogràfics, fotogràfics, musicals, etc. El seu treball es desenvolupa de forma acord en diferents disciplines –fotografia, vídeo, so i dibuix– incorporant al seu torn un tractament clàssic i irònic de la imatge.

 

El món de l’art constitueix una de les temàtiques que Congost ha incorporat en la seva obra recent, a partir de posades en escena molt teatralitzades que qüestionen els mecanismes, dinàmiques, estereotips, etc. del propi àmbit artístic.

Hannah Collins

Londres, 1956

Viu i treballa entre Londres i Níjar (Almeria, Espanya)

 

 

Hannah Collins és una de les artistes pioneres en la utilització del gran format en la disciplina de la fotografia. Es va donar a conèixer en l’escena internacional a principis dels anys 90.

 

Si bé la grandària de les peces era monumental, sovint el tema retratat era de naturalesa íntima i pròxima a l’espectador, incorporant una reflexió entorn de la fugacitat del temps present i la seva pervivència a través de la memòria dels llocs.

 

Quant a la utilització del video i de les instal·lacions de múltiples pantalles que ha iniciat en els últims anys, Collins persisteix i amplia el seu interès per aquells llocs i gents que habiten en els límits, en els marges de la societat. En aquest sentit els moviments migratoris o les comunitats gitanes han estat alguns dels temes explorats recentment en els seus treballs. Aquí, la imatge resultant se situa entre el documental i un treball actoral precís.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

Barcelona, 1942

Viu i treballa entre Barcelona, Nova York i Venècia.

 

 

L’obra d’Antoni Muntadas ha desenvolupat des dels seus inicis –a principis dels anys setanta– una crítica constant cap als llenguatges i missatges dels mitjans de comunicació com clars instruments de poder.

 

Ja des d’un primer moment va utilitzar el vídeo com una útil eina amb la qual disseccionar i fer visibles els mecanismes de comunicació d’allò que ell, referint-se a la televisió, va denominar `media landscape´. Aquest genuí estudi i tractament el van convertir en un dels pioners en el camp artístic audiovisual.

 

Així mateix, Muntadas ha analitzat i qüestionat les relacions que s’estableixen entre el públic i el privat a través de les seves peces en vídeo, fotografia i instal·lacions multimèdia; és a partir dels anys noranta quan també incorpora internet a aquesta llista.

 

També des de la dècada dels noranta, inicia un nou tipus de projectes de llarga durada. En cadascun d’aquests projectes es desenvolupa un concepte principal que s’anirà estenent al llarg de diferents etapes i contextos.