Tag Archives: barcelona

2-imatge-banner-lola-lasurt_low_0

Del dimarts 21 de juliol al 27 de setembre de 2020

 

L’exposició Joc d’infants de Lola Lasurt parteix de la retrospectiva Miró. Barcelona 1968-69, la primera mostra d’art contemporani presentada a La Capella. A través d’una nova sèrie de pintures, fotografies, vídeos i ceràmiques, Lasurt aborda l’agitació sociopolítica de finals de la dècada de 1960 tot apropiant-se d’imatges relacionades amb la infantesa publicades a la premsa nacional durant els tres mesos de l’estat d’excepció que es va declarar pocs dies després que acabés l’exposició de Miró. Lasurt relaciona així dues formes de transició: un període d’excepció tant des del punt de vista del desenvolupament polític com personal. El títol remet a l’obra dels Ballets russes de Monte-Carlo Jeux d’enfants, composta per Boris Kochno, amb decorat i vestuari de Miró, i inaugurada al Liceu l’any 1933.

 

+ info

superdestacat-accio

 

Acció. Una història provisional dels 90.

 

MACBA. Exposició col·lectiva. Del 10 de juliol de 2020 al 7 de febrer de 2021

 

Si la dècada de 1980 va representar a Europa un retorn a l’ordre, a la reivindicació d’una certa formalitat en l’art, als formats convencionals de la pintura i l’escultura àmpliament acceptats pel mercat, la de 1990 va reprendre bona part de les experiències conceptuals de dècades anteriors. D’aquesta manera, es van recuperar pràctiques relacionades amb el cos humà que conjuntament anomenem art d’acció. A l’Estat espanyol, aquestes pràctiques encara van tenir més rellevància, amb iniciatives múltiples que han exercit un immens impacte en l’art fins avui dia. Sovint aquest art d’acció s’expressava en forma de performances ‒que acostumaven a circular en àmbits molt restringits, en festivals o trobades‒ i la seva expressió més heterogènia, el que anomenem performativitat.

 

A través de diversos nodes, Acció recorrerà aquesta època i en rastrejarà algunes de les obres fonamentals. A més, inclourà documentació i material audiovisual majoritàriament inèdit que recupera aquelles experiències. El resultat és una exposició densa, amb múltiples extensions històriques i contemporànies, que ajudarà a interpretar d’una manera molt més precisa l’art del nostre temps.

 

Exposició comissariada per Ferran Barenblit, amb obres de Cabello/Carceller, entre d’altres.

 

+ info

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

flux0192-jpg_410490786

Festival de videocreació (amb projeccions, videoinstal·lacions, actuacions i col·loquis)

Santa Mònica, Barcelona

10.12.2019 – 05.01.2020

 

 

Catorzena edició del festival de vídeo d’autor FLUX, caracteritzat des dels seus inicis per focalitzar el protagonisme en els autors vinculats a la ciutat de Barcelona que treballen en el camp del vídeo de creació (videoart, documental de creació, videoinstal·lacions, etc.).

 

Presentem la videoinstal·lació col·lectiva FLUX VIDEOCAPSA, on s’experimenta amb formats alternatius d’exhibició de les obres videogràfiques, integrada per vídeos inèdits dels autors Paula Ábalos, Marina Barsy Janer & Isil Sol Vil, Rosó Cusó, Jesús Etxart, Aurora Gasull, Gonzalo Marcuzzi, Xavi Moreno, Jaume Parera, Javier Peñafiel i Pere Portabella.

 

+ info

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

20190823142217_erick-beltran-nadie-todo-mundo-leimstangler-niemand-por-maestro-knbf1588-y-george-schan-1507

Itinerant performance

10 – 13 Oct 2019

 

Barcelona Gallery Weekend

COMPOSICIONS

Comisariado por / curated by

Juan Canela

 

10, 11, 12 Oct: 12-14h (Eixample, Pl. Universitat, Pl. Catalunya) – 17-20h (Ciutat Vella, Parc de la Ciutadella)

13 Oct: 11-14h (Eixample, Pl. Universitat, Pl. Catalunya)

 

visitas guiadas:

10 oct: 12-14h Hotel Sir Victor – Passatge Mercader.

11 oct : 12h Bolsa de Barcelona Passeig de Gràcia 19

12 oct: 17h30 Edifici UB, plaça Universitat

13 oct: 12h Bolsa de Barcelona Passeig de Gràcia 19

 

ESP

En 1507 el barbero Joerg Schan condensa la tradición del personaje de “ninguno” o “nadie” en un panfleto repartido en las calles de Estrasburgo que decía: “Nadie es mi nombre, soporto la culpa de Todos”. Este personaje aparece como sobrenombre del responsable de los trastos rotos y herramientas perdidas en la casa, del tonto del pueblo, o del vendedor de mercachifles y trucos. Pero también de aquel que no se muerde la lengua para hacer críticas, de quien se enfrenta a un poder que ve transitorio o de quien ve el alma de las cosas.

Erick Beltrán recupera estas dos figuras – ninguno y alguno – para crear un cabezudo que distribuye un periódico con distintos análisis sobre la especulación en la ciudad de Barcelona, cuyas páginas recogen un ensayo visual sobre cómo este tipo de prácticas especulativas definen el territorio, los objetos, los sujetos, o las pertenencias. Los personajes recorren distintas zonas de la ciudad repartiendo los periódicos e interactuando con turistas y residentes.

 

ENG

In 1507 the barber Joerg Schan condensed the tradition of the character of “none” or “no one” in a pamphlet distributed in the streets of Strasbourg that said: “No one is my name, I bear everyone’s guilt”. This character appears as the nickname of the person responsible for the broken things and tools lost in the house, of the fool, or of the peddler who sells trinkets and tricks. But also of the one who does not bite his tongue to make criticisms, of the one who faces a power that sees transitory or of the one who perceives the soul of things.

Erick Beltrán recovers these two figures – none and some – to create a bigheaded character that distributes a newspaper with different analyses of speculation in the city of Barcelona, whose pages include a visual essay on how this type of speculative practice defines territory, objects, subjects or belongings. The characters travel through different areas of the city distributing newspapers and interacting with tourists and residents.

 

+ info

fernando-prats-sala-reflexion-final-abril-2019-b-ok

Inauguració dimarts 4 de juny, 20h.

Universitat Pompeu Fabra.

Sala de graus Albert Calsamiglia (campus Ciutadella de la UPF)

 

A les Lliçons Haas 2019, dedicades al tema: “Ombres i miralls”, la UPF presenta l’obra titulada: He aquí las espaldas del que me ve, 2000 – 2019, de l’artista xilè Fernando Prats. L’obra i el pensament d’Antoni Tàpies han estat un referent molt significatiu en la trajectòria de Prats i amb aquesta instal·lació, es vol establir un intens diàleg entre els dos artistes.

 

Obra visible fins al 17/06/2019, amb cita prèvia.

 

+ info

muntadas-on-subjectivity

Macba, Barcelona

Exposición permanente

 

On Subjectivity, obra de Antoni Muntadas, presente en la exposición Un siglo breve: colección Macba.

Esta nueva muestra presenta un recorrido cronológico a través de la Colección MACBA desde 1929 hasta el presente. En 1929 Barcelona acogió la Exposición Universal, para la que Mies van der Rohe diseñó el Pabellón Alemán o Pabellón Barcelona junto con Lilly Reich. Por iniciativa de Josep Lluís Sert y Josep Torres i Clavé, se fundó el GATCPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Catalanes para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). André Breton escribió el Segundo manifiesto surrealista y, en París, un grupo de artistas abstractos, liderados por Joaquín Torres-García y Michel Seuphor, fundó Cercle et Carré. Aquel mismo año se inauguró el Museo de Arte Moderno de Nueva York (MoMA) y Virginia Woolf publicó su ensayo feminista Una habitación propia. 

 

+ info

Pablo del Pozo

Badajoz, 1994

Viu i treballa a Barcelona

 

Les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana. 

pere-jaume-800x533

Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

4.12.2018, 19h

 

Presentació del nou llibre de Perejaume,  Treure una marededéu a ballar, i de les reedicions d’Obreda i Pagèsiques, a càrrec dels editors Jordi Cornudella Martorell (Edicions 62) i Joan Tarrida (Galaxia Gutenberg), del doctor en filosofia i catedràtic d’estètica Amador Vega Esquerra, i de l’artista i poeta Perejaume. L’acte conclourà amb una intervenció musical a càrrec de Neus Borrell i Miquel Escuer.

 

 + info

habita

Sales d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

14.12.2018 – 3.2.2019

 

Comissariat:

Ángel Calvo Ulloa i Nuria Enguita

 

Projectes d’artista: un projecte d’Archivo F.X. amb Pedro G. Romero i la col·laboració de Lola Lasurt, Patricia Gómez & María Jesus González i Álvaro Perdices.

 

A les sales dedicades a la Guerra Civil, a la col·lecció d’art modern, s’exposaran els treballs d’Archivo F. X. al voltant de les anomenades txeques psicotècniques d’Alphonse Laurencic instal·lades als temples dels carrers Vallmajor i Zaragoza de Barcelona i al convent de Santa Úrsula de València entre 1937 i 1939.

 

La instal·lació inclourà material documental, fotografies, films i bibliografia que n’expliquen la funció i el significat.

 

Habitació és el fruit de la col·laboració de tres institucions afins que aborden el pensament crític actual des de diferents posicionaments: el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

+ info

muntadas-carterassinministro0

Caixaforum, Barcelona

19.7 – 21.10.2018

 

 

 

Al llarg de la història els artistes s’han demanat de què és capaç l’art. Aquesta exploració de la potència de l’art com a eina transformadora segueix vigent avui dia. Els artistes treballen amb representacions de la realitat que, de manera més o menys poètica, manifesten la seva visió sobre la vida que els envolta, i generen obres amb el poder d’una turbulència, és a dir, com un detonant capaç d’obrir els ulls de la societat davant de realitats desconegudes.

 

La mostra presenta vint artistes de generacions, cosmovisions i maneres de fer diferents, com a reflex de la diversitat de la Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani, reunida al llarg de més de trenta anys, amb l’objectiu de promoure la crítica, el debat i la reflexió activa sobre el món que vivim i construïm.

Comissària Nimfa Bisbe

 

+ info

asenseofwonder

Fabra i Coats – Centre d’Art Contemporani de Barcelona

4.5 – 22.7.2018

 

A Sense of Wonder és una proposta expositiva que reuneix els projectes més recents de l’artista Carles Congost. Es tracta de treballs en vídeo que es poden interpretar individualment però que mantenen moltes connexions temàtiques habituals en la seva pràctica artística (la música, el món de l’art, la cultura pop…) o en la manera de formalitzar-la (l’acurada posada en escena i el sentit de l’humor). En relació amb la seva trajectòria, es constata una sensible evolució en l’articulació dels elements que utilitza i una major atenció al propi llenguatge cinematogràfic. Perviu, per damunt de tot, la capacitat d’utilitzar aspectes propers, quotidians i sovint associats a subgèneres, per fer-los servir de punt de partida i abordar –sense grandiloqüència ni subratllats– aspectes més centrals i genèrics de la condició humana. L’autor ens proposa fer ús d’una sèrie de referents que ens pertanyen per transcendir-los i veure fins a quin punt ens representen o ens expliquen millor del que ens imaginàvem.

 

A Sense of Wonder és un projecte generat a partir d’una coproducció entre el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona i el Centre d’Art la Panera de Lleida, que al Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats es completa amb vídeos inèdits i una creació específica per a l’ocasió. Un total de vuit obres avalades per una bona acollida del públic i per distincions com la segona edició del Premi de Videocreació (impulsat per LOOP Barcelona, la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i l’Arts Santa Mònica) o una beca de la Fundación Botín, a més de la presència en escenaris internacionals com la Manifesta 11 –celebrada a la ciutat de Zuric, l’any 2016– o la sala Komplot de Brussel·les.

 

+ info

976a549d30

Espai Residència, Arts Santa Mònica, Barcelona

20.06 – 23.07.2017

 

Invertint l’exhibicionisme de la mostra personal, “Agència en avenir” planteja un exercici de recuperació i d’agençament del treball de Javier Peñafiel, en què assaig i biografia s’hibriden, centrant l’atenció en els característics «enigmes» que l’habiten. A través d’aquestes frases, radicals en la seva ambigüitat i que amaguen autèntics assajos crítics sobre la contemporaneïtat, l’exposició reflexiona sobre l’avenir que ens ocupa.

+ info

 

1-muntadas-min

Friday 26 May 2017, 11:15 —12.:30

Loop, Barcelona

 

In the words of Niels van Tomme

What have we learned from Muntadas? After having had the honour to experience a body of work that has grown expansively throughout a more than four decades long career devoted to detecting and decoding the mechanisms of control and power through which hegemonic ways of perception are constructed, what is it that makes us return time and time again to the politically apt works of Muntadas?

There is an old-age idiom that goes “seeing is believing”, but if there is one thing to be absorbed from Muntadas’ insightful practice, it is the fact that seeing can never be straightforwardly aligned with believing. For Muntadas the media-saturated ways in which we experience the world are always already ideologically, politically and socially coded. In order to see properly we need a proper “translation”, a moment that allows the passive stance of seeing to transform into the more active act of knowing, which is the becoming aware of the very mechanisms of mediation itself. These are the tools Muntadas’ multidimensional media practice provides. “Warning: Perception Requires Involvement” goes the artist’s well-known 1999 slogan, thereby highlighting the multifaceted relationships between seeing, transcribing, perceiving and knowing, which are key to understanding his work. We cannot think the world without acting within, and becoming actively part of that world. And so Muntadas’ practice, besides offering a constructive way in which to perceive the media fabric around us, primarily makes us involved and active participants within the reality that surrounds us.

Muntadas’ early video works shift impressively from merely documentation of ‘actions’ towards a more complex investigation of the medium’s intrinsic political and ideological framings. Even though the work often looks scientifically detached, the emphasis lies not in following the protocols of documentary media production, but on forging new ways of seeing. It is a seeing that makes us aware of the intricate ways in which media filter and reshape the events we watch, or, conversely, how we are shaped by the manifold mediations that persistently take place right before our eyes. Once you see this, there is no way to unsee it.

 

+ info

Vistes d'exposició Galeria Joan Prats

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Alfons Borrell

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

carles-congost-bolit-2017

 

A sense of wonder

Comisario: David Santaeulària

Del 27 de enero al 30 de abril de 2017

Bòlit La Rambla, Sala Fidel Aguilar y Bòlit St Nicolau

 

A sense of wonder (un sentido de la maravilla o la capacidad de maravillarse) es una propuesta expositiva que reúne los trabajos más recientes del artista Carles Congost. Se trata de una coproducción entre el Bòlit, Centro de Arte Contemporáneo. Girona y el Centro de Arte La Panera, Lleida, donde se podrá ver del 18 de mayo al 15 de octubre de 2017. Se presentan cuatro trabajos en vídeo que se pueden interpretar individualmente pero que mantienen muchas conexiones temáticas habituales en la su práctica artística (la música, el mundo del arte, la cultura pop…) o en el modo de formalizarlo (la cuidada puesta en escena y el sentido del humor). En relación con su trayectoria, se constata una sensible evolución en la articulación de los elementos que utiliza y una mayor atención al propio lenguaje cinematográfico. Pervive, por encima de todo, la capacidad de utilizar aspectos cercanos, cotidianos y a menudo asociados a subgéneros, para hacerlos servir de punto de partida y abordar -sin grandilocuencia ni subrayados- aspectos más centrales y genéricos de la condición humana. El autor utiliza una serie de referentes que nos pertenecen para trascenderlos y ver hasta qué punto nos representan o nos explican mejor de lo que imaginábamos. Nos propone, en definitiva, una capacidad de maravillarnos.

+ info

bryce-hochschild-alcala31

Sala Alcalá 31.

Del 21 de febrero al 16 de abril de 2017.

La exposición presenta una amplia selección de la colección Hochschild, una de las principales de Perú y la única que, hasta el momento, se ha dedicado casi en exclusiva a la producción artística moderna y contemporánea del país andino.

“Próxima parada: artistas peruanos en la colección Hochschild” reúne obra de un conjunto de alrededor de cuarenta artistas y ofrece una visión representativa de los fondos de esta colección privada, así como de las creaciones de los artistas peruanos contemporáneos.

Esta muestra sobre la colección Hochschild representa una oportunidad inmejorable para comprender el arte de las últimas décadas de Perú, un país cuya cultura incaica o barroca es bien conocida internacionalmente, pero no así su arte más contemporáneo.

La exposición está compuesta por obras realizadas sobre distintos soportes, desde pinturas, esculturas, dibujos y fotografías hasta videoproyecciones, instalaciones y proyectos multidisciplinarios de diferentes corrientes artísticas; desde el surrealismo hasta la abstracción geométrica, pasando por el arte popular o el informalismo. Entre los artistas que conforman la muestra se encuentran algunas figuras reconocidas internacionalmente como Milagros de la Torre, Martín Chambi, Fernando Bryce, Sandra Gamarra o Mario Testino junto a nombres más desconocidos para el público español como José Carlos Martinat, Maya Watanabe, Eduardo Moll o Giancarlo Scaglia.

Sin duda, la colección Hochschild representa un empeño personal por ser parte del esfuerzo de conservadores de museos, curadores, galerías, críticos, académicos y artistas peruanos que están contribuyendo a hacer del arte del Perú nuestra “próxima parada”.

 

Comisario: Octavio Zaya
Organiza: Oficina de Cultura y Turismo de la Comunidad de Madrid

 

+ info.

 

 

Firing Squad Wall, 2012

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

lasurt-lola-biblioteca-arus

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Conquest Drawings, 2014

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Lliris blancs, 1988

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Vegetal animal, 2018-2020

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

congost-carles-wonder

Olot, 1970

Viu i treballa a Barcelona

 

 

L’obra de Carles Congost es situa entorn a la construcció de la personalitat i els codis de conducta i es caracteritza per la re-elaboració d’estereotips cinematogràfics, fotogràfics, musicals, etc. El seu treball es desenvolupa de forma acord en diferents disciplines –fotografia, vídeo, so i dibuix– incorporant al seu torn un tractament clàssic i irònic de la imatge.

 

El món de l’art constitueix una de les temàtiques que Congost ha incorporat en la seva obra recent, a partir de posades en escena molt teatralitzades que qüestionen els mecanismes, dinàmiques, estereotips, etc. del propi àmbit artístic.

The Interior and the Exterior - Noah Purifoy, 2014

Londres, 1956

Viu i treballa entre Londres i Níjar (Almeria, Espanya)

 

 

Hannah Collins és una de les artistes pioneres en la utilització del gran format en la disciplina de la fotografia. Es va donar a conèixer en l’escena internacional a principis dels anys 90.

 

Si bé la grandària de les peces era monumental, sovint el tema retratat era de naturalesa íntima i pròxima a l’espectador, incorporant una reflexió entorn de la fugacitat del temps present i la seva pervivència a través de la memòria dels llocs.

 

Quant a la utilització del video i de les instal·lacions de múltiples pantalles que ha iniciat en els últims anys, Collins persisteix i amplia el seu interès per aquells llocs i gents que habiten en els límits, en els marges de la societat. En aquest sentit els moviments migratoris o les comunitats gitanes han estat alguns dels temes explorats recentment en els seus treballs. Aquí, la imatge resultant se situa entre el documental i un treball actoral precís.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

alcaraz

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

poble nou 019

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

10-muntadas-look-see-perceive

Barcelona, 1942

Viu i treballa entre Barcelona, Nova York i Venècia.

 

 

L’obra d’Antoni Muntadas ha desenvolupat des dels seus inicis –a principis dels anys setanta– una crítica constant cap als llenguatges i missatges dels mitjans de comunicació com clars instruments de poder.

 

Ja des d’un primer moment va utilitzar el vídeo com una útil eina amb la qual disseccionar i fer visibles els mecanismes de comunicació d’allò que ell, referint-se a la televisió, va denominar `media landscape´. Aquest genuí estudi i tractament el van convertir en un dels pioners en el camp artístic audiovisual.

 

Així mateix, Muntadas ha analitzat i qüestionat les relacions que s’estableixen entre el públic i el privat a través de les seves peces en vídeo, fotografia i instal·lacions multimèdia; és a partir dels anys noranta quan també incorpora internet a aquesta llista.

 

També des de la dècada dels noranta, inicia un nou tipus de projectes de llarga durada. En cadascun d’aquests projectes es desenvolupa un concepte principal que s’anirà estenent al llarg de diferents etapes i contextos.

El motiu, 1994

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reevaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

locucionmerkelbachelet

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

prats-fernando

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Rio São Francisco II, 2015

São Paulo, 1967

Viu i treballa a São Paulo

 

 

El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.

 

Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.

Laguna veneziana, 1987

Barcelona, 1922-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Nortesur, 2, 2018-9

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.