GALERIA JOAN PRATS

Gran Sur: arte contemporáneo chileno en la Colección Engel

21 June, 2020 olivier

Sala Alcalá 31, Madrid

25.02 – 26.07.2020

La Sala Alcalá 31 presenta la exposición “Gran Sur: arte contemporáneo chileno en la Colección Engel”, una importante selección de una de las mayores colecciones privadas de Latinoamérica, la colección de Claudio Engel.

Comisariada por Christian Viveros-Fauné, “Gran Sur”, presenta por primera vez en España una muestra tan importante de obras de artistas chilenos de finales del siglo XX y principios del XXI. La exposición no solo representa la más exhaustiva introducción al arte chileno que se ha producido en las últimas décadas, sino que también articula una visión distinta de la extraordinaria creatividad exhibida por varias generaciones de artistas chilenos tanto dentro como fuera del país.

Barcelona Gallery Weekend

CapTots

3 October, 2019 olivier

Itinerant performance

10 – 13 Oct 2019

COMPOSICIONS

Comisariado por / curated by

Juan Canela

10, 11, 12 Oct: 12-14h (Eixample, Pl. Universitat, Pl. Catalunya) – 17-20h (Ciutat Vella, Parc de la Ciutadella)

13 Oct: 11-14h (Eixample, Pl. Universitat, Pl. Catalunya)

visitas guiadas:

10 oct: 12-14h Hotel Sir Victor – Passatge Mercader.

11 oct : 12h Bolsa de Barcelona Passeig de Gràcia 19

12 oct: 17h30 Edifici UB, plaça Universitat

13 oct: 12h Bolsa de Barcelona Passeig de Gràcia 19

ESP

En 1507 el barbero Joerg Schan condensa la tradición del personaje de “ninguno” o “nadie” en un panfleto repartido en las calles de Estrasburgo que decía: “Nadie es mi nombre, soporto la culpa de Todos”. Este personaje aparece como sobrenombre del responsable de los trastos rotos y herramientas perdidas en la casa, del tonto del pueblo, o del vendedor de mercachifles y trucos. Pero también de aquel que no se muerde la lengua para hacer críticas, de quien se enfrenta a un poder que ve transitorio o de quien ve el alma de las cosas.

Erick Beltrán recupera estas dos figuras – ninguno y alguno – para crear un cabezudo que distribuye un periódico con distintos análisis sobre la especulación en la ciudad de Barcelona, cuyas páginas recogen un ensayo visual sobre cómo este tipo de prácticas especulativas definen el territorio, los objetos, los sujetos, o las pertenencias. Los personajes recorren distintas zonas de la ciudad repartiendo los periódicos e interactuando con turistas y residentes.

ENG

In 1507 the barber Joerg Schan condensed the tradition of the character of “none” or “no one” in a pamphlet distributed in the streets of Strasbourg that said: “No one is my name, I bear everyone’s guilt”. This character appears as the nickname of the person responsible for the broken things and tools lost in the house, of the fool, or of the peddler who sells trinkets and tricks. But also of the one who does not bite his tongue to make criticisms, of the one who faces a power that sees transitory or of the one who perceives the soul of things.

Erick Beltrán recovers these two figures – none and some – to create a bigheaded character that distributes a newspaper with different analyses of speculation in the city of Barcelona, whose pages include a visual essay on how this type of speculative practice defines territory, objects, subjects or belongings. The characters travel through different areas of the city distributing newspapers and interacting with tourists and residents.

Otros campos. Arte, Sociedad y Fútbol

14 May, 2019 galeria

15.05-13-10.2019

CDAN (Huesca, ES)

El CDAN (Centro de Arte y Naturaleza) de Huesca dedica su temporada de verano 2019 a la temática del campo.

Un ecosistema es una comunidad biogeográfica cuyos factores físicos se caracterizan por un tipo de vegetación y fauna predominante. Esta descripción podría ser aplicada a un campo, un paisaje natural externo a una población, pero podría también ser utilizada para definir un paisaje cultural como es un estadio de fútbol. Es decir, una superficie verde, codificada y regulada que establece un espacio reservado y protegido de vegetación que se caracteriza por un césped artificial y una especie humana. Si los campos de fútbol se han convertido en una unidad de medida que, a menudo, han reemplazado a las unidades de superficie a la hora de comparar grandes extensiones de terreno; a nivel simbólico, los estadios se han transformado en microcosmos en donde los aspectos colectivos, nacionales e identitarios de este rito de masas reflejan los valores políticos, económicos y culturales de la comunidad humana contemporánea.

Aquí hem trobat un espai per pensar

11 April, 2019 olivier

Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats

12.04 – 30.06.2019

10 anys – Creadors EN RESIDÈNCIA als instituts de Barcelona

EXPOSICIÓ
12.04 – 30.06.19

Des del 2009, Creadors EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona proposa un espai de treball compartit entre artistes, alumnes i docents de centres públics d’educació secundària. Al llarg de tot un curs, i dins l’horari lectiu, creadors i creadores de disciplines i generacions molt diverses desenvolupen un projecte artístic juntament amb un grup de joves, des de la ideació fins a la presentació. Comparteixen la creació.

La creació és cerca, recerca, experimentació, assaig, tempteig; obertura a perspectives inusitades; possibilitat d’interrogar-se sobre el que creiem evident; constant diàleg; moviment que impulsa a aprendre, proposar, assajar, arriscar, comprometre’s.

16 February, 2017 olivier

ARCO 2017

La galería Joan Prats participa en ARCO 2017 con los artistas Erick Beltrán, Fernando Bryce, Victoria Civera, Hernández Pijuan, Perejaume, Juan Uslé, Julião Sarmento, José Maria Sicilia, Teresa Solar Abboud.

STAND 9C09 – ARCO 2017

Fechas:
del 22 al 26 de febrero de 2017

Visita profesional:
miércoles 22 | de 12.00 a 20.00 horas

Jueves 23: de 12.00 a 20.00 horas
Inauguración oficial: de 10.00 a 12.00h.

Abierto al público:
viernes 24, sábado 25 y domingo 26 : de 12.00 a 20.00 horas

Lugar:
pabellones 7 y 9 de Feria de Madrid

Jordi Alcaraz – Esborradís

8 February, 2017 olivier

Lunes 23 | Enero – Domingo 11 | Junio, 2017

Fundació Vila Casas, Can Framis. Barcelona

Jordi Alcaraz (Calella, 1963) es un creador en el intersticio que separa la poesía visual y la proyección conceptual, con una propuesta de aproximación metafórica al objeto. Alcaraz experimenta con materiales frágiles presos de un cierto lirismo –el agua, el vidrio, el espejo, el libro– para trabajar relaciones de tensión entre la materia y tejer un discurso en torno al volumen, el lenguaje y el tiempo. Su obra, que trasciende el límite entre disciplinas, es un alegato a favor de la obra inacabada y el arte como ficción.

+info

Martínez Celaya

12 January, 2017 dosgrapas

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Marcaccio

11 January, 2017 dosgrapas

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Lasurt

11 January, 2017 dosgrapas

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Gordillo

10 January, 2017 dosgrapas

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Civera

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

Cabello / Carceller

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Alcaraz

15 December, 2016 dosgrapas

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Beltrán

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

Muntadas

Barcelona, 1942

Viu i treballa entre Barcelona, Nova York i Venècia.

L’obra d’Antoni Muntadas ha desenvolupat des dels seus inicis –a principis dels anys setanta– una crítica constant cap als llenguatges i missatges dels mitjans de comunicació com clars instruments de poder.

Ja des d’un primer moment va utilitzar el vídeo com una útil eina amb la qual disseccionar i fer visibles els mecanismes de comunicació d’allò que ell, referint-se a la televisió, va denominar `media landscape´. Aquest genuí estudi i tractament el van convertir en un dels pioners en el camp artístic audiovisual.

Així mateix, Muntadas ha analitzat i qüestionat les relacions que s’estableixen entre el públic i el privat a través de les seves peces en vídeo, fotografia i instal·lacions multimèdia; és a partir dels anys noranta quan també incorpora internet a aquesta llista.

També des de la dècada dels noranta, inicia un nou tipus de projectes de llarga durada. En cadascun d’aquests projectes es desenvolupa un concepte principal que s’anirà estenent al llarg de diferents etapes i contextos.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

Sicilia