Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Barcelona, 1946

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

Les escultures de Sergi Aguilar qüestionen i desafien les convencions dels principals paradigmes que han donat forma a la historia dels mitjans en el context d’Espanya. En els anys noranta la seva obra incloïa fotografia i dibuix, els quals van tenir  una gran influència en el llenguatge de les seves obres escultòriques. L’obra artística d’Aguilar està formada pels seus experiments amb el ferro, i els seus intents de crear volum per “dibujando en el espacio”, utilitzant fulles de ferro per formar espais buits. Les escultures d’Aguilar són tant el material com els espais buits negatius que formen.  En les seves pròpies paraules; “independentment de si un espai és virtual o no, el que importa és l’energia que el treball emet i per tant el territori que genera”.

 

Les obres d’Aguilar parlen d’un llenguatge abstracte pur i geomètric. Interpreten la simetria com una mida espacial i qüestionen l’apropiació dels territoris a través de l’escultura. D’aquesta manera les obres insisteixen en ser una reflexió sobre la pròpia escultura en relació amb el seu entorn, el joc transformador de la llum i l’ombra, i per tant una expressió lírica com figurativa.          

Barcelona, 1919-1998

 

Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic, fou un dels fundadors de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Ponç, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, i autor d’una obra interdisciplinària, caracteritzada per l’experimentació amb el llenguatge i la utilització de tot tipus de tècniques i estils. El 1960 va participar, convidat per Joan Miró, en l’exposició Poètes, peintres, sculpteurs a la Galerie Maeght de París, a la vegada que començava a col·laborar amb el mateix Miró i Tàpies i, més tard, amb artistes com Alfons Borrell, Chillida, José Niebla, Perejaume, entre d’altres. En l’àmbit internacional, va participar en importants exposicions com les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997). Entre les exposicions individuals destaquen les realitzades al Musée d’Art Moderne de Céret i al Musée de Collioure (1990); al Centre International de Poésie de Marsella; al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, de Madrid (1991); a la Kunstmuseum Malmö, Suècia (1993); a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca (1994); al Museo de Arte Contemporáneo de Monterrey i al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; al Museum Fridericianum de Kassel i a la Städtische Galerie de Göppingen, Alemanya (1998), entre d’altres. Després de la seva mort, el 2001 la Fundació Joan Miró de Barcelona li va dedicar una important mostra antològica i el 2017 el MACBA presenta l’exposició Poesia Brossa, una revisió del treball de l’artista a través dels llibres, les recerques plàstiques, el teatre, el cinema, la música, les arts d’acció, etc.

Morro d’Alba (Itàlia), 1949

Viu i treballa en Roma 

 

 

 

 

Enzo Cucchi va irrompre en l’escena artística italiana a la dècada del 1970 com a pioner en el moviment de la transavantguarda, conegut per la seva ruptura amb el minimalisme, que reviu el vívid ús del color, la figuració i el simbolisme. Amb l’objectiu de restaurar el mite, el misteri i la màgia en l’art contemporani, les pintures i dibuixos de Cucchi giren al voltant dels ulls, les flames, els rostres i les bombetes dintre de paisatges surrealistes de fantasia. El moviment transavantguardista es va fer molt conegut en els cercles de l’art i va ser apreciat per la seva audaç decisió de tornar a les arrels del que fa que l’art misteriós i místic sigui tant atractiu.

 

Va créixer a Ancona, on acostumava a passar el seu temps observant a un pintor i restaurador de llibres. Cucchi va aprendre ell mateix a escriure i pintar, i es va convertir en un artista autodidacta. Al 1977 va realitzar les seves primeres exposicions a Roma i Milà. Sovint exposa la seva obra juntament amb versos poètics que ell mateix escriu. En les seves obres, els gestos violents, els colors, les superfícies texturitzades i les línies en carbonet, presten a les seves creacions, immediatesa i dramatisme. Els seus treballs de confrontació atrauen a l’espectador a un microcosmos fantàstic i somniador, a vegades inquietant, amb referències al surrealisme i al neoexpressionisme.

Mèxic 1934 – 2017

 

 

Tot i que José Luis Cuevas treballa en diversos mitjans com l’escultura, el gravat i la pintura, la seva estètica està fortament influenciada per la seva inclinació pel dibuix i les tècniques pròpies del paper. Treballa principalment amb tinta, aiguada, aquarel·les i llapis.

 

Cuevas és més conegut per la seva interpretació de personatges que es troben als afores de la societat. La naturalesa marginal dels seus protagonistes figuratius i realistes, com les prostitutes o els bojos, il·lustra figures que han perdut el seu lloc a la societat – un món de conductes indegudes en què les coses es separen de l’ordre natural. L’estil i les influències del seu treball es fixen sovint en el costat més fosc de la vida, representat la degradació de la humanitat. Aquesta posició social dels seus personatges no és sorprenent, ja que Cuevas va ser una de les principals figures de la generació de la ruptura i el rebuig del moviment muralista mexicà, desafiant l’escena artística nacional establerta.

 

El neofigurativisme de les obres de Cuevas convida l’espectador a entrar en el paisatge interior del protagonista, oferint-nos narracions úniques d’allò monstruós i marginal, on espais i ambients es redueixen en favor d’una figuració de caràcter intern gràfic i realista.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Barcelona, 1927-2007

 

 

Guinovart comença la seva trajectòria com a pintor en els anys quaranta, després d’haver estudiat arts a Barcelona. Va viatjar a París, amb una beca de l’Institut Francès, a principi dels cinquanta, i, de tornada, la seva obra, que havia estat molt marcada per la figuració de Nonell o Gimeno, evoluciona cap al collage abstracte, vinculant-se a l’informalisme.

 

A finals dels seixanta, l’obra de Guinovart es polititza, incorporant al·lusions que permeten a l’espectador comprendre el seu significat. El seu estil característic ha estat definit com a brutalisme crític, per l’aparició de materials i elements de construcció o del camp.

 

La pintura de Guinovart s’expandeix, mitjançant el collage, cap a l’escultura. Al llarg dels setanta, les seves obres adopten mides més grans i guanyen la tercera dimensió amb la incorporació de gran quantitat de materials. La producció de Guinovart esdevé molt diversa, des de ceràmica, obra gràfica, tapissos, pòsters, murals, fins a llibres i escenografies teatrals.

García Sevilla

Mallorca, 1949

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Els inicis de la seva carrera artística es van situar en l’escena de l’art conceptual català més provocatiu i contestatari. A partir de 1978 desenvolupa una obra pictòrica de caràcter primitiu i abstracte on s’aprecia la influència de Miró, en el seu automatisme i en la utilització de signes i/o objectes surant en superfícies planes.

 

L’evolució de la seva obra l’ha dut a incorporar múltiples elements i llenguatges procedents de diverses cultures, actuant com un col·leccionista d’imatges, que sol extreure dels seus viatges al Pròxim Orient.

 

En els últims treballs de Garcia Sevilla es fa palès una major síntesi i major economia del seu llenguatge pictòric, que es tradueix en un ús recurrent d’un nombre reduït de signes que ocupen i creen espai en la pintura.

Andoain (Espanya), 1963

Viu i treballa a Bilbao

 

 

 

 

Es diu que Pello Irazu ha renovat l’escultura contemporània a Espanya i el País Basc des de l’inici de la seva carrera als anys 80. La seva obra es una barreja de constructivisme, minimalisme i conceptualisme, expressada principalment en les seves obres escultòriques, però també treballa la fotografia, el dibuix, la litografia i l’art de la instal·lació, a vegades combinant els mitjans. Treballa en les seves escultures amb un caràcter molt obert, integrant diferents materials i utilitzant diverses expressions.

 

En la seva obra més recent es barreja lo bidimensional amb lo tridimensional en les seves combinacions d’escultura, instal·lació i fotografia, en l’esforç per difuminar els límits que tradicionalment separen els gèneres artístics. D’aquesta manera, l’art d’Irazu explora els problemes que sorgeixen en les múltiples relacions entre els nostres cossos, objectes, imatges i espais, com una forma d’acte performatiu. L’interès principal de l’artista és explorar la complexa relació entre el cos de l’espectador, l’obra d’art i l’espai que tots dos ocupen. L’art es converteix en un punt de partida per profunditzar en la relació entre la humanitat i l’espai. En el cas de l’obra de Irazu, l’espai no és només el domini del treball reflexiu carregat de lirisme, sinó que també és la mateixa definició de l’artista.

 

Pello Irazu va estudiar belles arts a la Universitat del País Basc a Leónia, del 1981 al 1986, on es va especialitzar en l’estudi de l’escultura. Al 1982 va rebre una beca d’art del Ministeri de Cultura d’Espanya i l’any següent va guanyar un premi d’escultura basca. També va guanyar el premi Ícaro a l’artista espanyol més jove en 1888, i un premi Fulbright al 1990.

 

Isla de la Juventud, Cuba 1970

Viu i treballa a Havana, Cuba

 

 

 

 

 

 

Kcho (Alexis Leiva Machando), és un artista contemporani que treballa  l’escultura, la instal·lació i els mitjans mixtos. Va créixer en una petita illa de Cuba, envoltat per l’oceà i els seus troncs (fustes a la deriva), xarxes de pesca, sogues i hèlixs de vaixell escampats a les platges.

 

Al llarg de la seva obra Kcho ha estat utilitzant aquests elements com a figures en les seves imatges artístiques, representant vaixells i formes semblants a un vaixell utilitzant materials reciclats, com ampolles i fustes recuperades dels molls. La noció de que res és permanent, i tot es transforma en el present, és omnipresent al llarg de la seva obra. Aquest component clau en el seu art és una clara referència a una cultura de reciclatge molt apreciada als orígens de Kcho, en les seves pròpies paraules; “Utilitzo materials de rebuig perquè en la vida diària cubana hi ha molt de reciclatge, no podem permetre’ns tirar res, hem estat educats així. Les meves instal·lacions i escultures tenen una vida anterior a la de la meva obra perquè tot és reciclat, la vida continua”.

 

El treball de Kcho es pot llegir com a conjunts d’icones que aconsegueixen alçades monumentals a través de la repetició de formes senzilles i materials ordinaris – un veritable lèxic de la vida illenca, prop de l’oceà. El resultat és un relat poètic sobre el paisatge i la cultura cubana que forgen una reflexió sobre els viatges i el medi ambient, sobre la contínua evolució del temps i la matèria.

 

 

 

 

 

Chema Madoz

Madrid, 1958
Viu i treballa a Madrid

 

L’obra de Chema Madoz, propera a la poesia visual, mostra una inclinació constant cap allò simbòlic, mitjançant imatges que es caracteritzen per un subtil joc de paradoxes i metàfores.

 

Respectant les convencions de la ‘natura morta’, les seves fotografies mostren objectes que tenen ‘vida’ i descobreixen una nova dimensió de significats a través de la descontextualització, recol·locació o juxtaposició de les aparences habituals i quotidianes. D’aquesta manera, Chema Madoz dona forma a un imaginari que posa en dubte la nostra credulitat en la fotografia, i en l’existència d’una realitat intangible.

Palma Mallorca, 1962

Viu i treballa a Nova York

 

 

Macias té les seves arrels en l’anomenat moviment “post-pop” a Espanya, presenta una geometria vívidament acolorida i abstracta. El seu treball primerenc pot ser llegit com una reformulació o assimilació de llengua existent de la cultura dels “mass media”. Les seves obres absorbeixen les peces formals d’un sistema visual identificable, per a unir les seves tipologies essencials en una expressió genèrica. Poden ser llegides com una reducció semi-abstracta de les formes de la vida quotidiana. Diverses de les obres de Macias apliquen la tècnica de la figura i el fons entrellaçats, la qual cosa porta a la creació d’imatges dobles, sovint no visibles a primera vista.

 

En els últims anys, Macias ha estat retratant personatges imaginatius en representacions que encara són molt acolorides, però que, per contra, tenen característiques grotesques i inquietants. Sembla que s’estan dissolent, caient a trossos, però al mateix temps transmeten la seva repugnància amb una indignació gairebé humorística; simple i iconogràfica, però també còmic i personal.

 

Macias s’interessa pel paper dels artistes en la fixació de les formes de la cultura contemporània en les obres; atraient l’atenció a la pintura, en la seva figuració en 2D en els seus primers dies i apuntant el mirall cap al públic en els seus retrats confrontats.

Mir

Lubin, Polònia, 1967

Ciutadana de Suècia i EUA

Viu i treballa a Londres

 

 

L´obra d’Aleksandra Mir neix entorn de projectes en els quals es posen de manifest les friccions existents entre els àmbits del privat i el públic, del local i el global, de l´íntim i el col·lectiu.

 

La seva formació en Antropologia Cultural i en Comunicació Audiovisual l´han dut a explorar les estratègies que usen comunament els mitjans de comunicació. Aquestes estratègies també s´empren tant en l´exercici del poder com en les relacions intersubjectives, dos àmbits que conformen el territori de la pràctica artística exercida per Mir.

 

De banda del caràcter especialment especulatiu dels temes que tracta, els treballs resultants posseïxen un element subversiu, gairebé lúdic, que els aproxima de manera efectiva a l´espectador. Així mateix, moltes de les seves peces precisen de la col·laboració de comunitats i d´una implicació directa dels diferents col·lectius en l´elaboració mateixa de les peces.

Mislata (València), 1945

Viu i treballa a Mislata

 

 

 

L’obra de l’escultor valencià Miquel Navarro es caracteritza per la seva persistent exploració del paisatge urbà. Inicialment entrenat com a pintor, Navarro va produir imatges bidimensionals amb formes geomètriques, estructurals i arquitectòniques: segments de paisatges o ciutats imaginàries. En els anys setanta Navarro va canviar el seu enfocament cap a l’escultura i va començar a treballar en les seves anomenades Ciutats; les instal·lacions escultòriques que s’estableixen directament en el sòl, que contenen molts components geomètrics separats en formes i materials variats; terracota, ferro, zinc i alumini formant paisatges industrials de ficció urbana.

 

L’obra de Navarro tracta sobre el temps i el lloc, originari del seu entorn natiu, en el suburbi valencià de Mislata, on continua vivint. Les seves escultures reflecteixen l’experiència personal de l’artista en la variabilitat de paisatge artificial; “El meu treball està basat en la meva experiència, i varia del rural a l’urbà, de la naturalesa a l’industrial. Això pot explicar-se per les característiques del poble on vaig néixer. En els anys cinquanta aquesta ciutat tenia grans extensions de terra fèrtil (actualment pertanyents a València), i una bona quantitat d’indústria, que s’ha expandit al llarg del temps”.

 

En els mons escultòrics de Navarro, el nostre propi cos es confronta amb les seves obres, amb l’escala i la miniaturització. L’espectador és convidat a navegar físicament les seves obres en l’espai real, però simultàniament també, es projecta mentalment en l’espai en una escala imaginària. En les paraules de Navarro; “quan es defineix una ciutat, es defineix un cos”. Navarro ens convida a navegar per aquestes instal·lacions urbanes i a reflexionar sobre la noció de l’escala humana i la diferència entre el real i el cerebral. D’aquesta manera, les seves obres representen una visió filosòfica de la realitat, en la qual un ha d’anar més enllà de la lògica per a experimentar el gran en el petit.

 

Les obres de Navarro porten una certa abstracció en la qual utilitza figures geomètriques per a transformar l’art en un sistema. Canalitza el seu treball cap a un sistema d’unitats infinites, a vegades centenars de peces petites, prismes, piràmides, cilindres, cons situats un al costat de l’altre. L’expressió es torna gairebé intemporal i l’espectador és desafiat a mirar per sota i més enllà de l’aparent en els suggestius espais urbans metafòrics arquitectònics presentats en l’obra.

Nova York, 1957

Viu i treballa a Nova York

 

Tony Oursler no només ha creat el seu propi gènere dins de les arts durant els anys 70, sinó que també el seu propi univers dins de la seva mediació. Tot i que Tony Oursler és una figura important en la història recent de l’art de la instal·lació multimèdia i projeccions de vídeo, la seva imatge humorística i astuta també troba expressió en les seves obres en paper i en les seves pintures.

 

Les mini-narratives de les obres de Oursler sovint tenen lloc dins d’un escenari micro còsmic on la sensació de seguretat i inquietud dels espectadors es posa a prova pels límits entre paisatges representatius, realistes i imaginaris. En les pròpies paraules de Oursler: “Els meus personatges tendeixen a existir en una mena d’espais existencials, una mica torturats, lluitant”.

 

Des del principi, Tony Oursler ha explorat la relació entre l’home i la producció cultural, aplicant l’humor i la ironia al seu treball. D’aquesta manera, eleva les coses quotidianes per sobre de la seva mera objectivitat, i comenta sobre la cultura contemporània en temes com la violència, el sexe, la religió, els mitjans de comunicació, la família, etc., sempre qüestionat l’estatus dels éssers humans en un món desestabilitzat.

Madrid, 1915 – Galapagar, Madrid, 2007

 

Al llarg de la seva trajectòria, Pablo Palazuelo va desenvolupar una forma molt personal d’abstracció geomètrica vinculada a qüestions esotèriques, la Càbala, la filosofia oriental, junt amb les matemàtiques, la física i el pensament científic.

 

Palazuelo, a l’inici, va estudiar arquitectura, abans de decidir dedicar-se només a la pintura el 1939. Més tard, es va aventurar també en la tercera dimensió, produint escultura a partir del 1954.

 

Als anys quaranta, la seva obra estava influenciada per l’abstracció de Paul Klee però, al principi dels cinquanta, va començar a inspirar-se en les seves lectures de teosofia i textos hermètics que tractaven sobre les connexions entre nombres, el sagrat o el psíquic i la correspondència entre so i color, centrant-se llavors en el llenguatge de les formes geomètriques. Per a Palazuelo, la geometria és a l’origen de la vida i permet una visió d’estructures ocultes, de potencials formes noves i de la metamorfosi d’una forma en una altra.

Pimstein

Ciutat de Mèxic, 1962

Viu i treballa a Barcelona

 

 

L’obra d’aquest pintor parteix de la reflexió i investigació sobre el que observa en el seu entorn i del diàleg amb si mateix. Això donarà origen a una sèrie pictòrica completa summament personal, al voltant d’un tema que vol comprendre, explorar, aproximar-se o fins i tot apropiar-se per a trobar el sentit, com per exemple la que va dedicar al mestre holandès Vermeer de Delft o a les pel·lícules de John Ford.

 

Aquest repintar de Pimstein és una recreació o una invenció; no es tracta d’una simple còpia. L’artista s’aproxima al seu objecte d’estudi amb una sensibilitat contemporània. Sovint concentra la seva atenció en detalls: el fragment o sèries d’un mateix fragment; també amplia aspectes particulars. Fins i tot centrant-se en el detall o l’ampliació, esdevenint una mica abstracte o descontextualizat. El sentit de la seva pintura fracturada entén l’objecte d’estudi no com una contemplació sinó com una relació entre el pintor i aquest objecte, en la qual el seu jo s’enriqueix i es modifica en un context que va més enllà dels límits de l’experiència directa.

 

Les imatges de la seva obra estan intencionadament difuminades com si es tractés d’un estímul per a la imaginació o, dit d’altra manera, per a situar l’enigma en la nostra pròpia subjectivitat com un instrument per a dialogar amb la pintura.

 Barcelona, 1927 – Saint-Paul-de-Vence, 1984

 

Joan Ponç va ser un pintor cabdal dins de l’escena d’avantguarda durant la postguerra espanyola. Fundador de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Brossa, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, es mantindria fidel als principis estètics del grup al llarg de la seva extensa trajectòria. Després d’un breu pas per París, va viure a Brasil, on va crear el grup L’Esplai i on va exposar al Museu de Arte Moderna de São Paulo (1954 i 1956). El 1964 tornà a Catalunya, el mateix any que la Galeria René Metras de Barcelona li organitzà una exposició retrospectiva. El 1972 s’edita la monografia Universo y magia de Joan Ponç de Mordechai Omer i el 1978 el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris li dedica una important exposició individual. La seva obra ha estat exposada a importants museus i centres d’art com Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; Artium de Vitoria-Gasteiz; Bonner Kunstverein de Bonn; Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; The National Museum of Art of Romania de Bucharest; Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, entre d’altres. El 2017, la Fundació Catalunya La Pedrera de Barcelona, presenta l’exposició Diàbolo, una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor, des dels anys quaranta fins als vuitanta.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

Brownsville (Estats Units), 1959

Viu i treballa a Nova York, i Cuernavaca, Mèxic.

 

L’obra de Ray Smith sorgeix en els anys vuitanta i, des d’un enfocament col·laboratiu i inclusiu, es caracteritza per pintures i escultures exuberants, que barregen el realisme màgic, el surrealisme i l’art de les avantguardes.

 

El seu estil i les seves temàtiques reflecteixen una herència cultural provinent dels Estats Units i de Mèxic. En un primer moment, es va formar en la pintura al fresc amb professionals tradicionals mexicans, rebent també influències de Picasso, els surrealistes i el muralisme polític mexicà.

 

Recurrentment, trobem en les teles de Ray Smith figures humanes contorsionades, així com imatges de gossos i altres animals antropomorfizados, juntament amb bèsties híbrides fantàstiques, en part humanes, en part animals. A través d’aquests éssers variats i altres imatges d’objectes distorsionats, Ray Smith mostra la complexitat i l’absurd de la societat, la família, la política, la cultura, la guerra i la condició humana en si mateixa.

Erick Beltrán

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

Cabello/Carceller

Borrador para una exposición sin título.

Curator: Manuel Segade

CA2M, Madrid

19.01.2017 – 02.05.2017

Desde 1992, Cabello/Carceller (París, 1963/Madrid, 1964) desarrollan un proyecto artístico común centrado en una crítica de la cultura visual hegemónica. Herramientas de la teoría feminista, queer y decolonial, los estudios visuales y culturales les han servido a lo largo de los años para producir un cuerpo de trabajo que pone en cuestión el modelo neoliberal de producción social. Mediante prácticas interdisciplinares ofrecen alternativas a los relatos convencionales sobre las minorías políticas, incluyendo en ellas la discusión sobre el papel de la producción artística contemporánea. Su método, basado en la colaboración mutua y en la incorporación de actores y agentes externos, les ha permitido dar representación a desplazamientos y desajustes que revelan resistencias y divergencias frente a los valores establecidos.

Después de su presencia en el Pabellón Español de la última Bienal de Venecia, esta exposición es la primera revisión retrospectiva de su trayectoria, que permite situar sus últimos proyectos dentro de un contexto que arranca en las Guerras Culturales de finales de los ochenta —su época de formación— hasta las revueltas sociales contra el regreso al orden neoliberal de los últimos años.

http://www.ca2m.org/es/proximas/cabello-carceller

ERICK BELTRÁN

The Museum of Rhythm

Muzeum Sztuki, Lodz

25.11.2016 – 05.03.2017

The Museum of Rhythm is a speculative institution that engages rhythm as a tool for interrogating the foundations of modernity and the sensual complex of time in daily experience. When entering a larger cultural infrastructure such as the art museum, it juxtaposes modern and contemporary art with ethnographic research, cinema, music, and scientific instruments to set in resonance a critical apparatus and conduct exercises in Rhythmanalysis.

…+

http://msl.org.pl/en/eventsms/current-exhibitions/the-museum-of-rhythm.html

FERNANDO BRYCE

Verboamérica

MALBA, Buenos Aires

Verboamérica es una exhibición performativa y temporal, y pone en evidencia la crisis de la linealidad y unicidad del tiempo histórico que ha tenido lugar durante la globalización”, explica Pérez Rubio en el catálogo que acompaña la exposición, donde destaca el famoso mapa de Joaquín Torres-García América invertida, que ya en la década de 1940 enseñaba una modificación de preeminencia geográfica y espacial de América, pero también temporal.

…+

http://www.malba.org.ar/evento/verboamerica/