Category Archives: Artists representation

Pablo del Pozo

Badajoz, 1994

Viu i treballa a Barcelona

 

Les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana. 

Paintings #26, 2016

Lisboa, 1956

Viu i treballa a Lisboa

 

El complex treball de Cabrita es pot caracteritzar per un discurs filosòfic i poètic idiosincràtic que abasta una gran varietat de mitjans: pintura, fotografia, dibuix i escultures compostes de materials industrials i objectes trobats.

 

El seu treball ha rebut un reconeixement internacional esdevenint crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjan anys vuitanta. Mitjançant l’ús de materials senzills que es sotmeten a processos constructius, Cabrita recicla reminiscències gairebé anònimes de gestos primordials i accions repetides de la vida quotidiana. Centrades en qüestions relacionades amb l’espai i la memòria, les seves obres obtenen un suggeridor poder d’associacions que pot arribar a una dimensió metafòrica, més enllà del visual.

 

La complexa diversitat teòrica i formal del treball de Cabrita parteix d’una reflexió antropològica, contrària al reduccionisme del discurs sociològic. De fet, silencis i reflexions són la base del treball de Cabrita.

vst_nagw

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn a pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen.

 

Els seus projectes, estructurats al voltant de personatges o agents catalitzadors, es caracteritzen per ser de llarga durada i desenvolupar-se en diferents fases i manifestacions. Dins d’aquesta constel·lació de personatges cal destacar el treball amb Lawrence d’Aràbia i amb el fotògraf Harold Edgerton, que li permeten parlar d’eixos temàtics transversals en la seva obra, com la figura del pioner i de l’estranger.

 

Els seus treballs escultòrics estan estretament lligats als seus projectes audiovisuals. Molts dels elements que utilitza, com decorats i atrezzo, per a les seves pel·lícules funcionen posteriorment com escultures i viceversa. Teresa Solar explora la doble naturalesa d’aquests elements, visitats a través de la mirada parcial de la càmera i que, posteriorment, cobren una nova entitat a la sala.

The Trip, 2009-2010

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

 

 

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

 

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

 

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Firing Squad Wall, 2012

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

lasurt-lola-biblioteca-arus

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Conquest Drawings, 2014

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

études cliniques ou artistiques, 2007

Achim, Alemanya, 1984

Viu i treballa a Hamburg

 

 

Annika Kahrs és una artista resident a Hamburg que treballa principalment amb vídeo, performance i fotografia.

 

En la seva obra, Annika Kahrs examina representació i interpretació, interessant-se per les construccions socials i científiques, i per les relacions orgàniques evolucionades com les que s’estableixen entre humans i animals. Les seves pel·lícules oscil·len entre posades en escena òbvies i l’observació estil documental; una característica distintiva de les seves pel·lícules és que l’artista mai no s’amaga en el film, fins i tot quan la seva presència només es revela en una breu mirada d’un actor o actriu envers la directora. Això mostra un apropament particular a l’entorn que sembla quasi guiat per un procés matemàtic.

 

Els vídeos d’Annika Kahrs són com coreografies composades. La música sovint juga un paper important, no només representada pictòricament o a la banda sonora, sinó també convertida en imatge; a través de la seva selecció i els ajustos realitzats durant el procés d’edició, la partitura esdevé cinema i, posteriorment, la pel·lícula com a partitura pot esdevenir una altra pel·lícula en la ment de l’espectador.

Lliris blancs, 1988

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Vegetal animal, 2018-2020

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

congost-carles-wonder

Olot, 1970

Viu i treballa a Barcelona

 

 

L’obra de Carles Congost es situa entorn a la construcció de la personalitat i els codis de conducta i es caracteritza per la re-elaboració d’estereotips cinematogràfics, fotogràfics, musicals, etc. El seu treball es desenvolupa de forma acord en diferents disciplines –fotografia, vídeo, so i dibuix– incorporant al seu torn un tractament clàssic i irònic de la imatge.

 

El món de l’art constitueix una de les temàtiques que Congost ha incorporat en la seva obra recent, a partir de posades en escena molt teatralitzades que qüestionen els mecanismes, dinàmiques, estereotips, etc. del propi àmbit artístic.

The Interior and the Exterior - Noah Purifoy, 2014

Londres, 1956

Viu i treballa entre Londres i Níjar (Almeria, Espanya)

 

 

Hannah Collins és una de les artistes pioneres en la utilització del gran format en la disciplina de la fotografia. Es va donar a conèixer en l’escena internacional a principis dels anys 90.

 

Si bé la grandària de les peces era monumental, sovint el tema retratat era de naturalesa íntima i pròxima a l’espectador, incorporant una reflexió entorn de la fugacitat del temps present i la seva pervivència a través de la memòria dels llocs.

 

Quant a la utilització del video i de les instal·lacions de múltiples pantalles que ha iniciat en els últims anys, Collins persisteix i amplia el seu interès per aquells llocs i gents que habiten en els límits, en els marges de la societat. En aquest sentit els moviments migratoris o les comunitats gitanes han estat alguns dels temes explorats recentment en els seus treballs. Aquí, la imatge resultant se situa entre el documental i un treball actoral precís.

civera-victoria-ensimismamiento

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

01-cabello-carceller-el-estado-de-la-cuestion

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Alex

París, 1982

Viu i treballa a París, França

 

Pauline Bastard crea narratives complexes desenvolupades a través d’instal·lacions, pel·lícules i escultures que contenen i es refereixen als seus experiments. A través de col·laboracions amb diferents professionals, qüestiona la construcció del jo i el seu lloc al món contemporani.

 

Pauline Bastard crea històries, fa que succeeixin, utilitzant situacions com a tema i prenent experiències aparentment irrealitzables com a material per a la seva producció.

alcaraz

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Fotografia B/N sobre paper baritat, virat al sulfur, ed. de 7

Madrid, 1958
Viu i treballa a Madrid

 

L’obra de Chema Madoz, propera a la poesia visual, mostra una inclinació constant cap allò simbòlic, mitjançant imatges que es caracteritzen per un subtil joc de paradoxes i metàfores.

 

Respectant les convencions de la ‘natura morta’, les seves fotografies mostren objectes que tenen ‘vida’ i descobreixen una nova dimensió de significats a través de la descontextualització, recol·locació o juxtaposició de les aparences habituals i quotidianes. D’aquesta manera, Chema Madoz dona forma a un imaginari que posa en dubte la nostra credulitat en la fotografia, i en l’existència d’una realitat intangible.

poble nou 019

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

10-muntadas-look-see-perceive

Barcelona, 1942

Viu i treballa entre Barcelona, Nova York i Venècia.

 

 

L’obra d’Antoni Muntadas ha desenvolupat des dels seus inicis –a principis dels anys setanta– una crítica constant cap als llenguatges i missatges dels mitjans de comunicació com clars instruments de poder.

 

Ja des d’un primer moment va utilitzar el vídeo com una útil eina amb la qual disseccionar i fer visibles els mecanismes de comunicació d’allò que ell, referint-se a la televisió, va denominar `media landscape´. Aquest genuí estudi i tractament el van convertir en un dels pioners en el camp artístic audiovisual.

 

Així mateix, Muntadas ha analitzat i qüestionat les relacions que s’estableixen entre el públic i el privat a través de les seves peces en vídeo, fotografia i instal·lacions multimèdia; és a partir dels anys noranta quan també incorpora internet a aquesta llista.

 

També des de la dècada dels noranta, inicia un nou tipus de projectes de llarga durada. En cadascun d’aquests projectes es desenvolupa un concepte principal que s’anirà estenent al llarg de diferents etapes i contextos.

El motiu, 1994

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reevaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

locucionmerkelbachelet

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

prats-fernando

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Rio São Francisco II, 2015

São Paulo, 1967

Viu i treballa a São Paulo

 

 

El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.

 

Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.

Laguna veneziana, 1987

Barcelona, 1922-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Broken Alice, 2014

Lisboa, 1948

Viu i treballa a Estoril, Portugal

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

Light on light, 2019

Madrid, 1954

Viu i treballa a Madrid

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.

Nortesur, 2, 2018-9

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.