Emoção de lidar
Group show at Quadra Galeria (São Paulo, Brasil)
Curated by Clarissa Diniz
With works by Tadáskía
March 4 – April 29, 2023
Read the text by Clarisse Diniz
List of artists:
Ana Cláudia Almeida, Ana Matheus Abbade, Anna Maria Maiolino, Arorá, Carla Santana, Celeida Tostes, Cyshimi, Diambe, Flora Rebollo, Iagor Peres, Josi, Nise da Silveira and Leon Hirszman, Pablo Lobato, Pedro Victor Brandão, Tadáskía
inauguració 29 de març, 19.00 h, amb la presència de l’artista
30.03.2023 – 20.05.2023
Ens complau presentar la primera exposició individual de Tadáskía (Rio de Janeiro, 1993) a la Galeria Joan Prats.
rara ocellet reuneix una selecció dels últims treballs de Tadáskía, realitzats durant la seva residència al Salzburger Kunstverein (Àustria) i Barcelona entre finals del 2022 i principis del 2023. L’exposició rara ocellet presenta dibuixos, teles, escultures, fotografies i una videoinstal·lació i estarà acompanyada d’un text d’Ingrid Blanco Díaz (L’Havana, 1972), comissària independent i investigadora establerta a Barcelona.
Aquesta exposició és la porta cap al món imaginari quasi místic de l’artista, on no només representa el seu treball, sinó també la seva relació amb el món. Les obres que mostrarem transporten a un univers viu i colorista per oferir-nos els somnis de la seva infància o la intimitat de la seva família. A la mostra destaca la figura de l’ocell. “Ocellets és una manera afectuosa d’anomenar als ocells en català. També és el nom de la plaça que es troba al costat d’on vaig estar per primer cop a Barcelona. Això em va fer pensar en la gent i en el menjar de la mateixa forma que penso en els ocells que emigren d’un lloc a un altre, canviant ràpidament d’idioma i de convivència” (Tadáskía).
En paraules d’Ingrid Blanco: “a rara ocellet es reuneixen diversos dels processos narratius a través dels quals l’artista ens desvetlla les eines que desplega per a imaginar-se i agenciar-se. El seu treball és una constant investigació sobre el seu lloc en el món i com es vincula a ell. A través de les seves performances, en la seva relació amb els objectes, els materials, les formes, les textures i els colors, expressa la seva identitat i revela quines són les decisions que pren per a construir-se i existir. La comunitat, la família, el cos, els llaços afectius, les formes d’interconnexió, les experiències vitals, el màgic i l’ancestral són alguns dels eixos que canalitzen el seu quefer.”
La producció de Tadáskía es pot agrupar en el que la comissària Clarissa Diniz (Recife, Brasil, 1985) va denominar com “famílies”, conjunts d’obres amb característiques similars que creen una relació entre elles. A l’artista l’interessa presentar l’esperit de les coses, en un procediment situat entre la figuració i l’abstracció; on el senzill arriba a ser místic. En els seus dibuixos de qualitats volàtils i sensibles, sovint realitzats amb materials simples, com paper reciclat, llapis de colors o esmalt d’ungles, conviuen agrupacions de vegades complementàries, de vegades dissidents. “Depenent d’on ens trobem, pot haver-hi transformacions en la forma, el color, la línia.” (Tadáskía)
Tadáskía és una artista visual, escriptora, trans i negra. El seu imaginari està sostingut per coses visibles i invisibles. Ja siguin dibuixos, fotografies, instal·lacions, treballs tèxtils o “aparicions”, Tadáskía estableix una relació amb la matèria que pot sorgir de la trobada, creant al seu voltant imaginaris afrodiaspòrics i una espiritualitat sincrètica. A les seves obres, l’artista suggereix altres nocions del temps i espai enfront els binarismes, plantejant també dubtes als camps de la forma, la línia i el color.
Tadáskía (Rio de Janeiro, Brasil, 1993) viu i treballa entre Rio de Janeiro i São Paulo. És llicenciada en Arts Visuals per la UERJ (2012-2016) i té un Màster en Educació per la UFRJ (2019-2021). El 2022 va realitzar la seva primera exposició individual noite e dia a Sé, São Paulo, i també a Europa, durant la seva residència a Homesession, Barcelona. Ha participat en exposicions col·lectives recents en MAM, São Paulo, 2022; ISLAA, Nova York; Triangle Asterides, Marsella; Framer Framed, Amsterdam; Madragoa, Lisboa; Casa de Cultura do Parque, São Paulo; Casa Zalszupin, São Paulo (2022); Pivô, São Paulo; Fortes D’Aloia & Gabriel, São Paulo; Galeria Luisa Strina, São Paulo; Casa da Cultura da Comporta; EAV Parque Lage, Rio de Janeiro (2021); Museu de Arte do Rio de Janeiro (2020-21); Paço Imperial, Rio de Janeiro; EAV Parque Lage, Rio de Janeiro (2019-2020). El 2023 ha estat en residència a la Salzburger Kunstverein, Salzburg.
Agraïments a Loop, Homesession
Text de Verónica Stigger (Porto Alegre, 1973), escriptora, crítica d’art, comissària independent i professora.
Conversas amb Caio Reisewitz i comissaris (veure mes avall)
El proper 11 de març inaugurem Recado da Mata, la quarta exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, on presentem 11 fotografies, un vídeo i un àudio.
Caio Reisewitz ha fet moltes de las fotografies reunides en aquesta exposició com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. El títol d’aquesta exposició, a més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert, qui al seu torn al·ludeix al conte “O recado do morro” [“El missatge del turó”], de João Guimarães Rosa. En el conte, un rodamón i un ermità adverteixen a la població de la regió sobre el missatge que diuen haver rebut del propi Morro da Garça (Turó de Garça): en un grup de set homes, un d’ells seria assassinat a traïció. En el prefaci, Viveiros de Castro reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa; ara ja no per la veu del turó, sinó per la veu de la selva. La selva ens adverteix que està sent exterminada per l’home i, aquest missatge de la natura, és el que Caio Reisewitz ha intentat mostrar-nos en les seves fotografies.
Una de les obres més recents en aquesta exposició és Ambé, el títol de la qual, com el dels altres treballs exposats (a excepció de Penedo), fan referència a un topònim d’origen tupí. Ambé és el nom d’una comunitat rural a 80 km del centre de Macapá, en Amapá, però també significa, a la regió amazònica, el que és aspre, crespat, rugós. Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, en aquesta fotografia, no distingim presència humana. Només veiem una espessa brolla de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica. No obstant això, no distingir la presència humana en la selva no significa que estigui deshabitada. El topònim indígena ens recorda que, per als amerindis, la selva sempre està plena d’una multiplicitat d’éssers invisibles per a nosaltres (…) A l’enganxar fragments de diferents fotografies, superposar-les i tornar a fotografiar-les amb manipulació de color, donant-li un tint blavós a l’escena, Reisewitz crea, a Ambé, un ambient irreal, gairebé espectral, com si mostrés una imatge d’un somni o una visió d’un xaman, en la qual, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. (…)
Sempre preocupat per l’explotació desenfrenada de la natura per part de l’home i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz, a fotografies com Tipioca i Upurupã, troba la manera de fer aquest missatge encara més eloqüent, més visible, superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que podem albirar com un fantasma o una aparició, surant amenaçadorament. No hem de perdre de vista que aquesta exposició es realitza en un moment en què el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice admès de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, amb la desforestació havent arribat al seu nivell més alt des de 2008, a més de promoure repetits atacs contra la població indígena, contra els seus territoris i drets garantits per la Constitució de 1988. En els últims dos anys, diverses ciutats brasileres, fins i tot al Sud-est i Sud, han estat cobertes durant dies i dies pel fum de les fogueres. Ja no era només un missatge, sinó un fort crit de socors de la selva.
Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo. És un dels fotògrafs més importants de Brasil, ha centrat la seva obra en la difícil relació entre la natura i les persones. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Biblioteca, Museo de Antioquia, Colòmbia (2018); Altamira, Pinacoteca do Estado de São Paulo (2017); Ingenios de hoy, Photoespaña, Museo de Albacete (2016); Disorder, Maison Europeénne de la Photographie, París i Florestas, favelas e falcatruas, Huis Marseille Museum voor Fotografie, Amsterdam (2015); Caio Reisewitz, ICP – International Center of Photography, Nova York (2014). Ha participat a La Biennale de l’Image Tangible, París (2018); a la Guangzhou Image Triennial (2017); a la biennal de Curitiba, Brasil (2015 i 2013); a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la Bienal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla; MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.
Divendres 30 d’abril, 18h – Online (en castellà i portuguès) al següent Link
‘Caio Reisewitz y la crisis ambiental y forestal en el contexto del arte contemporáneo’
Conversa amb Paula Alzugaray (editora i comissària independient especialitzada en videoart), Orlando Maneschy (professor a la UFPA-Federal University of Pará, Amazônia) i Caio Reisewitz (artista)
Durada aproximada: 50 minuts
Divendres 7 de maig, 19h – Galeria Joan Prats (confirmació d’assistència a galeria@galeriajoanprats.com) i online (en castellà) al següent Link
‘Fotografía contemporánea en el contexto actual y coleccionismo’
Conversa amb Caio Reisewitz (artista), Moritz Neumüller (comissari i crític especialitzat en el medi fotogràfic i art digital) i Alejandro Castellote (comissari especialitzat en fotografia)
Durada aproximada: 50 minuts
MAR Museu de Arte do Rio presenta la exposición Casa Carioca, que reúne alrededor de 800 obras en torno a temas relacionados con el hogar y la vida en Río de Janeiro y Brasil y será parte del programa cultural del Congreso Mundial de Arquitectos. – UIA 2021.
Comisariada por Marcelo Campos, curador jefe del MAR, y Joice Berth, arquitecta, urbanista y activista del movimiento feminista negro, cuenta con obras de Caio Reisewitz, entre otros.
La fecha de inauguración ha sido aplazada por la pandemia, pero en abril se inició la campaña online #CasaCariocaMAR, que muestra en los canales digitales del museo contenido inédito relacionado con Casa Carioca.
22.05 – 11.11.2019
MAMM, Medellín, Colombia
Territorio común. Nuevas incorporaciones a la Colección MAMM incluye alrededor de cincuenta obras que dan algunas luces sobre el devenir del arte reciente en Colombia y más allá. Predomina la pintura aunque la instalación y el video también están presentes de manera decisiva. Más que sugerir temas o preocupaciones específicas, la exposición es un vistazo a los nuevos derroteros de la Colección del Museo y a algunas líneas de trabajo que los últimos años han abierto o consolidado.
Los últimos diez años han implicado una transformación profunda para el Museo de Arte Moderno de Medellín. Primero, con su llegada al edificio Talleres Robledo en Ciudad del Río en 2009 y, posteriormente, con la apertura del edificio Expansión en septiembre de 2015. Paralelamente –o quizás de manera un poco adelantada respecto a estos aspectos más visibles– el MAMM introducía una serie de cambios y reformulaciones de su proyecto museológico y cultural para Medellín y el país.
Poco a poco, este crecía y se modificaba hasta convertirse en el programa de exposiciones locales nacionales e internacionales, programas educativos y académicos, cine, una sala de estudio para la comunidad, etc., que conforman el Museo de hoy. Durante estos años también la Colección del Museo se ha nutrido con obras que reflejan tanto los cambios que la institución ha vivido como la programación que le ha dado vida.
La Colección MAMM surge desde la fundación de la institución como fondo patrimonial con el que soportar la creación de la figura legal del Museo y también como acervo que permitiera la conservación, investigación y difusión del arte antioqueño y colombiano moderno y contemporáneo. Por la manera en que los orígenes de la institución están vinculados con la creación de la Colección podemos decir hoy que este es una parte intrínseca de su surgimiento y consolidación. Así, la Colección MAMM se presenta no sólo como un recorrido por el arte Antioqueño y Colombiano de la segunda mitad del siglo XX y lo que va del XXI sino, de manera significativa, como memoria institucional y apuesta programática.
Museo de Antioquia, Casa del Encuentro, Antioquia, Colombia
Inauguración 4.12.2018 – 18.30h
Exposición 4.12.2018 – 17.2.2019
Curador Alejandro Castellote
Exposición del artista brasileño Caio Reisewitz (São Paulo, 1967), en la que presenta una instalación en gran formato acompañada de 19 fotografías, intervenidas mediante collage. En 2014, Caio Reisewitz presentó en una exposición individual en el ICP de Nueva York experimentos en forma de collage que había estado desarrollando desde 2008. En ellos, Reisewitz mira la ciudad «a lo lejos», desde la frondosidad de la naturaleza que rodea São Paulo.
La exposición Biblioteca reúne por primera vez escenarios pertenecientes a los diferentes periodos de su práctica con el collage. Para la intervención creada específicamente para el Museo de Antioquia, Caio Reisewitz utiliza imágenes monumentales en las que conviven la densidad de la selva con los libros, una metáfora de la acumulación de conocimiento, dispuestos en un abigarramiento semejante al de los árboles. Documentos escritos, que el tiempo ha convertido en monumentos, coexisten con la naturaleza de la que provienen. En esos murales se inscriben asimismo, a modo de realidad dual y discordante, menciones a los problemas que afectan a las sociedades contemporáneas. La superposición de imágenes de archivo en los collages refiere a los problemas que afectan al ámbito geopolítico de Brasil y Colombia, pero no tienen el protagonismo estereotipado que habitualmente ocupan la violencia, la corrupción o las desigualdades sociales en las representaciones de lo latinoamericano.
São Paulo, 1967
Viu i treballa a São Paulo
El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.
Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.