Category Archives: 2016

El doble no existe, 2016

 

Rere totes les nostres accions i voluntats sempre hi ha una sospita. Algú no deixa d’observar-nos des de nosaltres mateixos, algú que no descansa mentre dormim, que apareix en els lapsus i en els actes reflexes, que ens jutja constantment, que ens pren com a ostatges en estats alterats. Qui és aquest altre?

 

El doble és la crítica més incisiva a l’autoproclamada integritat del jo. Provoca pugnes i discussions en camps que van des del filosòfic al social. El doble és una projecció del jo o una entitat amb les seves pròpies intencions? Qui governa el subjecte? És un efecte neuronal o una construcció simbòlica? Per què aquest doble no desapareix? És una qüestió mitològica? Dicotomia o multiplicitat?

 

El projecte d’Erick Beltrán, que es mostrarà en dos espais, Galeria Joan Prats i Joan Prats Warehouse, reuneix treballs i investigacions realitzats entre 2014 i 2016, com una mena d’assaig visual o “Bilder Atlas” (atles icònic), un diàleg emulant el que s’estableix entre conscient i inconscient.

 

Erick Beltrán (Ciutat de Mèxic, 1974) viu i treballa a Barcelona. Ha participat a exposicions internacionals com Bienal de São Paulo (2014 i 2008), Of Bridges and Borders, Valparaíso, Xile (2013), Tapei Biennial (2012), Biennale de Lyon (2011), Manifesta 8, Múrcia (2010) i Trienal de Puerto Rico (2009 i 2004). Entre les seves exposicions individuals recents destaquen The Fallen Tree, Kadist Art Foundation, San Francisco (2015), Atlas Eidolon, Museo Tamayo, Ciutat de Mèxic (2014), Piezas de juego, Thyssen-Bornemisza Art Contemporary, Viena; The Witgenstein Archives/Gallery Volt, Bergen, Noruega (2013), La part abyssale, Centre d’art Contemporain La Synagogue, Delme, França (2012), The World Explained, Tropenmuseum, Amsterdam (2012), Modelling Standard, FormContent, Londres (2010), Tolv/Zeigarnik effect, Malmö Konsthall, Suècia (2009), Ergo Sum, Museo Experimental El Eco, Ciutat de Mèxic (2006), Punch – Drunk, SMAK, Gant, Bèlgica (2005). Ha exposat a centres nacionals i internacionals com New Museum, Nova York; CCA Watis, San Francisco; MALBA i Fundación Proa, Buenos Aires; Castello di Rivoli, Torí; WUK Kunsthalle Exhergasse, Viena; Bildmuseet, Umeå, Suècia; Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Fundació Tàpies, Barcelona; MUSAC, León; cGac, Santiago de Compostel·la.

El doble no existe / El doble de las mil caras

Un chamán dejando escapar su alma en forma de un perro.

Un paciente observando como lo operan mientras levita en medio del quirófano.

El súcubo que no nos deja respirar durante el sueño

Una persona velando un espejo al morir alguien en casa.

El homúnculo operando desde un cuarto de control.

Mr. Hyde atacando al Dr. Jekyll.

El hombre lobo robando la próxima cosecha al demonio, para darla a los hombres.

El diablo componiendo una sinfonía a Tartini.

Policías destruyendo las matrices de billetes falsos.

Bonnet mirando unas mujeres de 10 cm de estatura peinadas estilo siglo XVI, entrando en su habitación.

Un artista pintando un cuarto secreto donde se pudre el rey.

Una mujer atacada por su propia mano.

El médico del rey tomando los signos vitales de un muñeco, al cual le da tratamiento.

Franco acariciando la mano de Santa Teresa.

Una piedra enterrada a cambio del marinero que nunca regresó.

Zeus metamorfoseándose en Anfitrión y Mercurio en su ayudante Sosias para seducir a una mortal inalcanzable.

Ese individuo que nos observa por detrás del hombro.

Unos perros jugando al póker y un sátiro tocando la flauta

Dos serpientes que son un cráneo humano, que es una diosa guerrera, que mata a sus 400 hermanos desde el vientre de su madre.

 

¿Qué es lo que hace mover nuestros órganos más allá de una decisión consciente?

¿Por qué no podemos controlar nuestros sueños?

¿Por qué existe la sensación de que nuestra consciencia habita dentro de un cuerpo y no es el cuerpo?

¿Por qué al morir algo queda y algo se va?

¿Quién es el que habla durante estados alterados de consciencia?

¿Por qué podemos escuchar una voz dentro de nuestra mente?

¿La duplicación de algo implica la falsificación de un original?

¿Por qué lo único representa un valor de verdad?

¿Cómo se construye la idea de oficialidad?

¿Cómo permean estos órdenes conceptuales a una organización de personas?

¿Cómo es que la concentración de verdad implica fuerza física en el mundo?

¿Qué es lo que define el límite de una unidad?

¿Qué sucede cuando un cuerpo habita otro cuerpo?

¿Qué pasa cuando un cuerpo no se sujeta a la narrativa temporal?

¿Por qué es que el más allá se nos aparece en forma de espectros, demonios e infiernos?

¿Bajo qué circunstancias nos podemos ver a nosotros mismos fuera de nosotros mismos?

¿Cuándo el hombre se percibe a sí mismo como una unidad?

¿Cuándo es que el hombre se convierte en lector del universo?

¿Cómo es que se pueden hacer viajes extra-corporales?

¿Qué relación tienen las hadas, las brujas, los zombies, los vampiros, con el mundo del doble?

¿Se puede hacer callar a los dobles?

 

El yo del hombre es la unidad bajo la cual todo se ordena y clasifica. Sin embargo dentro de esa psique siempre queda una duda, una fractura que hace asomar otra cosa un poco más allá, es algo que niega su independencia e inefabilidad.

 

La forma que tiene la unidad para entender al universo en toda multiplicidad es la de la creación de un alter ego que le regrese la mirada.

 

Erick Beltrán

12-habitar-el-vacio

Comissariat per Ramón Castillo

 

L’exposició Habitar el vacío, comissariada per Ramón Castillo, reuneix per primera cop quatre artistes xilens,

 

Alfredo Jaar, Iván Navarro, Fernando Prats i Raúl Zurita, a la Galeria Joan Prats de Barcelona.

 

Els quatre artistes, des de diverses aproximacions conceptuals, sensibilitats i ideologies estètiques, realitzen obres de denúncia o crítica davant tragèdies humanes succeïdes a diferents parts del món, amb un llenguatge que força el límit del visual i textual, a través de diversos dispositius editorials, materials i tecnològics. Aquesta dimensió extrema de les seves investigacions esdevé la metàfora del títol Habitar el vacío: l’art com a forma de superar l’aïllament o la falta de empatía entre les persones.

 

Les seves obres conflueixen en la generació d’un estat d’alerta de l’espectador-lector enfront d’afers territorials, econòmics, polítics i socials que afecten els habitants de diversos llocs del planeta on l’esperança esdevé un gest revolucionari. Presentem la investigació visual i textual dels quatre artistes que desafien l’absurditat i l’informe de l’experiència contemporània.

 

Raúl Zurita (Santiago, Xile, 1950) viu i treballa a Santiago, Xile. La seva obra es veu marcada per la Dictadura Militar, durant la qual fou detingut i torturat. La poesia, la performance i les intervencions urbanes formen part d’un repertori d’accions que ha desenvolupat de forma crítica, creativa i interdisciplinar. Raúl Zurita alterna el seu treball literari, recitals poètics i el seu treball docent a la Universidad Diego Portales i a Harvard. Ha obtingut importants reconeixements com el Premio Nacional de Literatura de Xile, el Premio Pablo Neruda, el Premi Pericle d’Oro d’Itàlia, les beques Guggenheim i DAAD, entre d’altres.

 

Fernando Prats (Santiago, Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. Ha participat en exposicions internacionals com Biennal de Venècia, representant Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); Biennal de Canàries (2009); Triennal de Xile, (2009) i Exposició Universal de l’Aigua, Saragossa (2008). Ha exposat la seva obra a centres d’art internacionals com Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Miró, Barcelona o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago, Xile.

 

Alfredo Jaar (Santiago, Xile, 1956) viu i treballa a Nova York des de 1982. Aquest artista, arquitecte i cineasta ha exposat la seva obra a centres d’art de tot el món i ha participat a biennals como la Biennal de Venècia (1986, 2007, 2009 i representant Xile en 2013), la Biennal de São Paulo (1987, 1989, 2010) i la Documenta de Kassel (1987 i 2002). Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades al New Museum de Nova York, la Whitechapel gallery de Londres, el MACRO Museo d’Arte Contemporanea Roma, el Moderna Museet d’Estocolm, i el Museum of Contemporary Art de Chicago. És premi nacional d’art de Xile.

 

Iván Navarro (Santiago, Xile, 1972) viu i treballa a Nova York des de 1997. Ha participat en exposicions internacionals com Biennal de Venècia, representant Xile (2009), Prospect2 de New Orleans (2011), biennal de l’Havana (2012) i The Disappeared/Los Desaparecidos, exposició organitzada per North Dakota Museum of Art i que va itinerar per Nord i Sud Amèrica des de 2005 fins a 2009. Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades a Matucana 100, de Santiago, Xile (2015 i 2007), Museum of Contemporary Art, Aukland, Nova Zelanda i Sydney, Austràlia (2015), Frost Art Museum de Miami (2012).

 

 

A la inauguració hi assistiran els artistes.

S’ha editat un catàleg amb motiu de la mostra.

 

Alex

Alex és un personatge fictici creat per l’artista Pauline Bastard. Amb l’ajuda d’una antropòloga, un advocat, una psicoanalista, una estilista, una decoradora i una guionista, Alex ha estat imaginat i seguit durant més d’un any en el seu procés d’inserció en la vida real, enfrontat a la construcció de la seva existència social, administrativa, afectiva…

 

El muntatge expositiu evoca un interior domèstic, on es disposen mobiliari i objectes personals d’Alex, al costat de sis vídeos que narren la vida del personatge, des de la seva gènesi als seus ‘primers passos’.
El càsting per escollir a Alex, les reunions de l’equip de professionals, els moments de la construcció d’un personatge sense passat… assistim a fragments de l’inici d’una existència, el procés de creació, no d’un avatar, sinó d’una persona de carn i ossos i els seus passos per afrontar les relacions socials urbanes. El resultat és un experiment fílmic, ni ficció, ni documental, desenes d’hores de pel·lícula són les proves de l’existència d’Alex.

 

Amb aquest projecte Pauline Bastard planteja una sèrie de preguntes. Com manipular la forma creativa? Com manipular el natural i el sobrenatural sense caure en el caos?
Alex parla de la construcció de la identitat, de la nostra societat. Qui és Alex?

 

Pauline Bastard crea narratives complexes desenvolupades a través d’instal·lacions, pel·lícules i escultures que contenen i es refereixen als seus experiments. A través de col·laboracions amb diferents professionals, qüestiona la construcció del jo i el seu lloc al món contemporani. Pauline Bastard crea històries, fa que succeeixin, utilitzant situacions com a tema i prenent experiències aparentment irrealitzables com a material per a la seva producció.

 

Alex ha estat guardonat per l’Audi Talent Award i ha rebut el suport del CNAP, Centre National des Arts Plastiques, (2015).

 

Pauline Bastard (París, 1982) ha participat en exposicions individuals i col·lectives internacionals entre les quals destaquen Supernaturel, Fondation Ricard, París (2014), The Imminence of Poetics, 30 Bienal de São Paulo (2012), 8 Bienal do Mercosul, Porto Alegre (2011). Es va formar a l’escola de Belles Arts de París i a MFA Studio Art, New York University.

marcaccio-family-group

Presentem a Galeria Joan Prats la nova exposició de Fabian Marcaccio Family-Group-Cluster-Swarm,  amb la seva obra recent, pintura tridimensional que es comporta com escultura i instal·lació.

 

Com a punt de partida de l’exposició, Marcaccio investiga específicament el significat de família, grup, clúster i eixam en la societat, així com en la pintura mateixa. L’espectador s’introdueix, a la primera sala, en una instal·lació pictòrica en forma d’eixam, fins accedir a la sala principal, on una família, grup, clúster d’obres en 3D i de pintures sobre corda semblen explicar una història.

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines. Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

 

Fabian Marcaccio va néixer a Rosario, Argentina, en 1963, i viu i treballa a Nova York des de 1986. Ha participat en exposicions en centres i museus internacionals. Entre les seves exposicions recents destaquen Paintant Stories a Casa Daros de Rio de Janeiro (2014), Variants al Centro Atlántico de Arte Moderno CAAM de Las Palmas de Gran Canaria (2013), Some USA Stories al Museen Haus Lange / Haus Esters de Krefeld, Alemanya (2012), The Structural Canvas Paintants al Lehmbruck Museum de Duisburg, Alemanya (2012) i al Georg Kolbe Museum de Berlín (2011). El 2011 va rebre el premi d’escultura Bernhard Heiliger.