Tag Archives: sculpture

Camila Cañeque

 

El proper 26 de maig inaugurem Hole In The Ground, una exposició col·lectiva que reuneix obres de Cabrita, Camila Cañeque, Hannah Collins, Pablo del Pozo, Mercedes Pimiento i Fernando Prats.

 

El títol de l’exposició, inspirat en una cançó de David Bowie, remet a la temàtica en torn a la qual giren les peces mostrades relacionada amb el territori i la seva materialitat. Algunes de les obres tracten les maneres de representar el terra, entès com l’horitzontalitat, tant en la natura com en l’àmbit urbà. L’activitat humana se posa així en el punt de mira, evidenciant aspectes com la pertinència a un territori, la memòria del lloc o l’explotació agrícola i el seu impacte.

 

Mentre que alguns dels treballs presentats parlen de llocs molt concrets, altres remeten al propi material que trepitgem en caminar. Cabrita, en la seva obra Fingerprints, eleva un pla horitzontal a la paret, convertint així un simple tauler, un material humil que segurament fou utilitzat com a superfície de treball en el seu estudi, en un testimoni de la seva activitat artística. L’artista ens ofereix una nova mirada cap a un objecte quotidià i una revisió també del lloc de creació.

 

L’obra de Camila Cañeque ground on ground on ground mostra acumulacions de capes històriques a través dels terres. L’obra de l’artista aborda la passivitat i en aquesta instal·lació utilitza la noció de l’entremig, creant un espai que no està ni a dalt ni avall, ni abans ni després.

 

L’obra de Hannah Collins Nomad 3 posa l’èmfasi en la superfície, en la pell, en l’exterior, mostrant l’interès de l’artista pels límits, especialment els corporals. Amb aquest retrat d’un personatge a qui no li veiem el rostre, l’artista ens permet participar a través de la interpretació lliure de la imatge. L’artista tracta l’històric, el social i el polític a través d’imatges quotidianes, com Floor of dreams. Aquesta obra, realitzada a la Mina, forma part d’un extens projecte de l’artista centrat en aquest barri habitat principalment per la comunitat gitana.

 

En l’obra de Pablo del Pozo l’interès pel territori és una temàtica recurrent. A Tierra rojiza l’artista utilitza el porc com símbol de la seva comunitat autònoma, per crear una materialitat que remet a la visió estereotipada d’Extremadura como un paisatge àrid i sec.

 

L’obra de Mercedes Pimiento es caracteritza per fer visible la materialitat de la què depèn la nostra societat però que intenem ocultar, convertint en escultures les estructures que en l’arquitectura s’amaguen, com canonades, cablejats i canalitzacions, a partir de materials orgànics o artificials.

 

Fernando Prats s’interessa pel territori de Xile i de Sud-amèrica i la seva representació a través de mapes històrics o reinterpretats. A Territorio silenciado #2 proposa una visió crítica cap a un continent condemnat a ser explotat sense parar. A Affatus, d’altra banda, la tela es converteix en el territori de la creació on, subvertint el gest tradicional del pintor, els cucs han deixat la seva pròpia petjada. També presentem un vídeo inèdit, Zonificación, acompanyat d’una obra sobre paper, realitzada a partir de la projecció de l’acció registrada, i que estableix un diàleg amb l’escala de caragol del Macba, en un moviment centrífug que és accés, sortida, ascendir i descendir, el cos i l’arquitectura en connexió i amplificació amb l’edifici de Richard Meier.

 

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha estat crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjans dels vuitanta. En els últims anys destaquen les seves exposicions individuals al CAC Màlaga, Mudam Luxemburg, CGAC Santiago de Compostel·la, Museu Serralves Porto, Palacio Molina de Cartagena, Mèxic, Palazzo Fortuny, Venècia, Galeria Art Moderna e Contemporânea, Lisboa, MAXXI Roma, The Arts Club of Chicago i Hôtel des Arts, Toulon, França. Ha participat en importants exposicions internacionals, com la Documenta IX a Kassel (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013), i la 10 Biennal de Lió (2009). Actualment mostra la instal·lació escultòrica Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i una instal·lació titulada Field a la 59 Biennal de Venècia.

Camila Cañeque (Barcelona, 1984) explora de diferents maneres el tema de la resistència al progrés a partir de la performance, del so, objectes, instal·lacions i escriptura. Ha exposat en diversos centres d’art a Barcelona com La Virreina Centre de la Imatge, Blue Project Foundation, Fabra i Coats, Caixaforum, al Museu Lázaro Galdiano, a Madrid i al Queens Museum of Art de Nova York. Ha estat finalista del premi Miquel Casablancas i realitzat residències a Mana Contemporary, Nova Jersey, Fabra i Coats, Barcelona, Nida Art Colony, Lituània, ZKU, Berlín, Largo das Artes, Rio de Janeiro, entre altres.

Hannah Collins (Londres, 1956). Actualment viu entre Londres i Almeria. Entre 1989 i 2010, va viure a Barcelona, exposant a la Galeria Joan Prats des de 1992. Va obtenir la beca Fulbright, va ser nominada al Premi Turner de 1993, i ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, incloent exposicions a Sprengel Museum de Hannover, Camden Art Centre de Londres i Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat a SFMOMA de San Francisco; Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museu UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Mont-real; Walker Art Center, Minneapolis; Fundació La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitòria; CAC, Màlaga.

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va ser seleccionat per la Biennal de Valls i ha guanyat el Premi Guasch-Coranty, participant en l’exposició en el Centre Tecla Sala, de l’Hospitalet de Llobregat. També va participar en la Biennal Jeune Création Européenne amb exposicions en museus de diverses ciutats europees. Ha rebut el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat de Catalunya, exposant-hi en 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas i, en 2019, va exposar individualment en la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Mercedes Pimiento (Sevilla, 1990) viu i treballa a Barcelona, on s’està doctorant en Belles Arts. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i Màster de Producció i recerca artística de la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionada en programes i beques com INJUVE, el Programa de Formació Comunitat de Madrid – Open Studio, el Projecte Kiosco del Centre José Guerrero, la Beca Fundació Guasch Coranty per a la creació artística, el Programa de residències de Sant Andreu Contemporani, o el Programa Iniciarte. Ha exposat en museus i centres d’art com Centre Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat, CAAC Sevilla, Fabra i Coats de Barcelona, Museu d’Art Contemporani Fundació Naturgy de la Corunya, Centre José Guerrero de Granada, entre altres.

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. La seva obra és coneguda per les accions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Isla Elefante, Antártida, Acción Lota, Géiser del Tatio, Salar de Atacama, Mina a Rajo Abierto o Congelación, Glaciar Collins i Antártida chilena. Ha participat en exposicions com la Biennal de Venècia; Mediations Biennale, Poznan; Biennal de Canàries, Triennal de Xile, Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona i Museu Nacional de Belles Arts, Santiago de Xile. Compta amb obres significatives en l’espai públic de Xile i una obra encarregada per Barcelona. Actualment presenta l’exposició individual Aun tendría que haber luciérnagas, Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria del Museo Nacional de Bogotà.

 

FIELD, Cabrita

CHIESA DI SAN FANTIN

VENEZIA 22.4.– 30.9.2022

 

 

On the occasion of the 59th International Art Exhibition, La Biennale di Venezia, Cabrita is presenting Field, a large-scale sculpture which will dominate the vast interior of Chiesa di San Fantin in Venice.

 

 

This work consists of an indeterminate grid of steel platforms which evoke the passerelle used during acqua alta conditions in the city.

 

Complete within its boundaries, a multitude of uniform LED light tubes burn steadily on these platforms, underneath the occlusion of debris that appears to have rained down from above.

 

 

+ info

Future Generation Art Prize 2021

September 25, 2021 – February 27, 2022

PinchukArtCentre (Kyiv, Ukraine)

 

 

On September 25, 2021 the PinchukArtCentre (Kyiv, Ukraine) will present an exhibition of the 21 shortlisted artists for the 6th edition of the Future Generation Art Prize. The show will focus on the presentation of newly produced works giving a remarkable view on the most actual artistic positions of a next generation of artists. Established by the Victor Pinchuk Foundation in 2009, the Future Generation Art Prize is a biannual global contemporary art prize to discover, recognize and give long-term support to a future generation of artists all over the world.

 

 

The shortlist of the Future Generation Art Prize 2017 includes: Alex Baczynski-Jenkins (33, UK), Wendimagegn Belete (34, Ethiopia), Minia Biabiany (32, Guadeloupe), Aziz Hazara (28, Afghanistan), Ho Rui An (29, Singapore), Agata Ingarden (26, Poland), Rindon Johnson (30, United States), Bronwyn Katz (26, South Africa), Lap-See Lam (30, Sweden), Mire Lee (32, South Korea), Paul Maheke (35, France), Lindsey Mendick (32, United Kingdom), Henrike Naumann (35, Germany), Pedro Neves Marques (35, Portugal), Frida Orupabo (34, Norway), Andres Pereira Paz (33, Bolivia), Teresa Solar (35, Spain), Trevor Yeung (32, China), and artist collectives Calla Henkel & Max Pitegoff (USA), Yarema Malashchuk and Roman Himey (Ukraine), and Hannah Quinlan & Rosie Hastings (UK).

 

The collective Yarema Malashchuk and Roman Himey was included to the shortlist as the winner of the PinchukArtCentre Prize 2020 – a national contemporary art prize awarded to young Ukrainian artists up to the age of 35.

 

All other artists were chosen by an international selection committee, which includes: Justine Ludwig, curator at Creative Time in NY; Julia Morandeira Arrizabalaga, researcher and curator; Daniel Muzyczuk, head of the Modern Art Department at Museum Sztuki in Lodz; Iheanyi Onwuegbucha, curator CCA Lagos; Jeppe Ugelvig, critic and curator; Zoe Whitley, director Chiesenhalе; June Yap, Director curatorial, programmes and publications Singapore Art Museum.

 

 

+ info

 
Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

26.10.2019 – 26.01.2020

Index (Stockholm)

 

Teresa Solar works with objects and the space in between them, with narratives and broken information. Solar experiments with textures and physicality understanding art as a situation to discover, feel and think. Her exhibited objects can be sculpture and also set material, can be produced or found but is in the conjunction that the whole group becomes a para-linguistic structure with internal dialogues in several timelines.

 

In her exhibition, Teresa Solar is mixing classic Egyptian mythology, details of contemporary history and linguistic theory: A sculpture of Nut – the goddess of the night in pharaonic Egypt – becomes the axis of the space at Index Foundation and a partner in a dialogue with plenty of references. Curro, the mascot of the universal exhibition in Sevilla 1992, with its bright colors and cartoonish design, is divided in fragments of memory and disappearance. A killer whale becoming a children’s game and a stretched tiger show the porosity and elasticity of objects, nodding the capacity of art to define other ways of relating to them and modifying its signification. A canoe with a new layer of paint is now an eye, a body, an openness. And still a canoe. Gestures become objects and games, objects become unwritten words and sensual connections, lapses of time offering the next experience to be discovered.

 

André Malraux had with his imaginary museum a collection of images to construct meaning: many possible museum narratives where waiting to be built from the selected photographs collected at Malraux’s archive. What happens when instead of possible images what we have is real objects? Can objects become the museum and not just the idea of the museum? Is the museum a physical experience? Can objects disappear while becoming a museum experience? Can objects become a trigger for memory? To visit an exhibition is a confrontation with hidden languages and bits of information and, still, a visual and performative contact with colors and surfaces.

 

+ info

Cabrita

Lisboa, 1956

Viu i treballa a Lisboa

 

El complex treball de Cabrita es pot caracteritzar per un discurs filosòfic i poètic idiosincràtic que abasta una gran varietat de mitjans: pintura, fotografia, dibuix i escultures compostes de materials industrials i objectes trobats.

 

El seu treball ha rebut un reconeixement internacional esdevenint crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjan anys vuitanta. Mitjançant l’ús de materials senzills que es sotmeten a processos constructius, Cabrita recicla reminiscències gairebé anònimes de gestos primordials i accions repetides de la vida quotidiana. Centrades en qüestions relacionades amb l’espai i la memòria, les seves obres obtenen un suggeridor poder d’associacions que pot arribar a una dimensió metafòrica, més enllà del visual.

 

La complexa diversitat teòrica i formal del treball de Cabrita parteix d’una reflexió antropològica, contrària al reduccionisme del discurs sociològic. De fet, silencis i reflexions són la base del treball de Cabrita.

Compositions. Flotation line

27.09.18 – 30.09.18

Industrial Akroll

27.9 / 28.9 / 29.9, 11 am-8 pm + 30.9, 11 am-3 pm

 

The former “Industrial Akroll” factory in L’Hospitalet de Llobregat started out as a house-workshop. In the 60’s of the 20th century it grew up to a 2.000 m2 surface dedicated to the production of small metallic pieces for footwear, such as buckles and other ornaments. The machines made such a noise that there was a system of codes with coloured lights to communicate inside the whole factory. Calera Studio is currently promoting a new project to transform the building to artistic and cultural uses and to dynamise the surroundings of Can Trinxet in Santa Eulalia and the Cultural District of L’Hospitalet de Llobregat.

 

With Flotation Line, Teresa Solar Abboud presents a sculptural set that evokes a marine landscape intervened by humanity. Through different elements inspired by marine flora and fauna, as well as objects and instruments that suggest man’s relationship with the sea, the artist offers us a “sculptural ecosystem” – as she defines it – with the desire to fictionally transform the exhibition space into an aquatic environment. In the installation we distinguish elements such as the ladder of a boat, the hand of a diver or a hoisted whale, as well as other objects and figures that are related to stories from classical mythology related to the marine environment. The work starts from a formal and conceptual investigation around the waterline understood as an unstable horizon that becomes a border, an axis that separates two realms and generates a distinction between everything that remains below and above the surface of the water. This floating line is represented in the space by a long arched blue tube that articulates the space horizontally and in relation to which the rest of the elements are arranged at different heights. Other smaller pieces, such as glazed ceramics, bronze eyes or an arched shape rubber bone, also form part of the set. Flotation Line is a Solar Abboud production that results from the curatorial commission Chus Martínez gave to the artist for her monographic exhibition at Der Tank (the exhibition space of the Hochschule für Gestaltung und Kunst FHNW, in Basel), which was inaugurated at the beginning of last summer. For her participation in BGW’s programme Compositions, the artist has adapted this sculptural set to the characteristics of this old factory space.

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3)

Ens plau presentar la quarta exposició de Julião Sarmento a la Galeria Joan Prats, titulada Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3), en la qual mostrarem la seva obra recent, amb instal·lació, escultura i pintura.

 

El títol de l’exposició recorda el de la primera mostra realitzada a la Ferus Gallery de Los Angeles, el 1957, que va incloure pintures de diversos artistes i en la qual va participar el pioner de la instal·lació i l’assemblatge Edward Kienholz.

 

En l’exposició, la instal·lació Crash Dummy, 2016, i l’escultura Broken Alice, 2014, conviuen amb una sèrie de  pintures que mostren formes triangulars, delicadament dibuixades, que es basen en els principis fonamentals de la geometria fractal i amb altres obres inspirades en la Petita ballarina de catorze anys de Degas. Aquesta diversitat de suports i tècniques presents en l’exposició és característica de la pràctica artística de Julião Sarmento i, en aquesta ocasió, destaca per la combinació de materials que es podrien definir com a pobres amb materials subjectes a processos tecnològics avançats.

 

Julião Sarmento produeix una obra que adopta múltiples formes a partir de dibuixos, pintures, escultures, performances i vídeos que parlen dels artificis de la seducció i dels mecanismes del desig. Des dels seus inicis, a meitat dels anys setanta, l’obra de Julião Sarmento s’ha caracteritzat pel seu caràcter arxivístic. Així, en les seves obres, poden aparèixer siluetes femenines, plànols arquitectònics, fragments literaris i objectes.  

 

Sovint aquestes iconografies xifrades ens presenten explícitament signes que remeten a la font de la seva imatgeria i del seu significat. Aquesta oscil·lació permanent entre aparença i veracitat, ficció i document, invenció i fet en la qual ens col·loca Sarmento no és en absolut un joc gratuït. Els muntatges realitzats per l’artista entren en aquesta dialèctica de la interpretació de la superfície, on alguns elements són perfectament identificables, fins i tot banals o anodins, i de la interpretació profunda, que ens obliga a trobar correspondències, cercar passatges i relacions, sense adonar-nos de què el simple fet d’investigar és el sentit que hem de descobrir en l’obra.

Teresa Solar

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Presentem a Galeria Joan Prats la nova exposició de Fabian Marcaccio Family-Group-Cluster-Swarm,  amb la seva obra recent, pintura tridimensional que es comporta com escultura i instal·lació.

 

Com a punt de partida de l’exposició, Marcaccio investiga específicament el significat de família, grup, clúster i eixam en la societat, així com en la pintura mateixa. L’espectador s’introdueix, a la primera sala, en una instal·lació pictòrica en forma d’eixam, fins accedir a la sala principal, on una família, grup, clúster d’obres en 3D i de pintures sobre corda semblen explicar una història.

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines. Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

 

Fabian Marcaccio va néixer a Rosario, Argentina, en 1963, i viu i treballa a Nova York des de 1986. Ha participat en exposicions en centres i museus internacionals. Entre les seves exposicions recents destaquen Paintant Stories a Casa Daros de Rio de Janeiro (2014), Variants al Centro Atlántico de Arte Moderno CAAM de Las Palmas de Gran Canaria (2013), Some USA Stories al Museen Haus Lange / Haus Esters de Krefeld, Alemanya (2012), The Structural Canvas Paintants al Lehmbruck Museum de Duisburg, Alemanya (2012) i al Georg Kolbe Museum de Berlín (2011). El 2011 va rebre el premi d’escultura Bernhard Heiliger.

Teresa Solar

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn de pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen. No obstant això, durant els últims anys, la seva pràctica artística s’ha decantat més pel dibuix i per l’escultura, amb materials com la ceràmica o el fang, que han estat usats, des del principi de la humanitat i fins a l’actualitat, per les seves propietats d’aïllament, resistència i duresa.

 

A partir d’aquests elements, l’obra de Teresa Solar aprofundeix en l’autobiografia, al·ludint als viatges quotidians pel subsol en el metro de Madrid o lesions del seu propi cos, a la preocupació per la parla i els òrgans de fonació, i, alhora, reflexiona sobre temes de gran abast, per exemple vinculats a la zoologia, la geologia o a l’exploració espacial.

 

Al costat de l’interès per la materialitat del fang i de la terra, apareix en l’obra de Teresa Solar un altre llenguatge figuratiu que es mou entre el detallisme de les il·lustracions científiques i les representacions pedagògiques dels museus d’història natural, i el brillant colorit de les atraccions de fira, que ha donat com a resultat obres com Cabalga, Cabalga, Cabalga o Línea de Flotación. Es tracta de grans instal·lacions d’escultures, que formen famílies amb peces de diferents grandàries, algunes d’elles monumentals. Al mateix temps, Teresa Solar és una àvida dibuixant que treballa aquesta tècnica per a expressar les seves emocions de manera més directa.

Fabian Marcaccio

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Madrid, 1915 – Galapagar, Madrid, 2007

 

Al llarg de la seva trajectòria, Pablo Palazuelo va desenvolupar una forma molt personal d’abstracció geomètrica vinculada a qüestions esotèriques, la Càbala, la filosofia oriental, junt amb les matemàtiques, la física i el pensament científic.

 

Palazuelo, a l’inici, va estudiar arquitectura, abans de decidir dedicar-se només a la pintura el 1939. Més tard, es va aventurar també en la tercera dimensió, produint escultura a partir del 1954.

 

Als anys quaranta, la seva obra estava influenciada per l’abstracció de Paul Klee però, al principi dels cinquanta, va començar a inspirar-se en les seves lectures de teosofia i textos hermètics que tractaven sobre les connexions entre nombres, el sagrat o el psíquic i la correspondència entre so i color, centrant-se llavors en el llenguatge de les formes geomètriques. Per a Palazuelo, la geometria és a l’origen de la vida i permet una visió d’estructures ocultes, de potencials formes noves i de la metamorfosi d’una forma en una altra.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.