L’artista proposa un itinerari on el diàleg que es produeix entre les obres i l’espectador esdevé fonamental. Un diàleg que, moltes vegades, s’allunya de les paraules per donar pas a l’admiració, la contemplació i l’interès per comprendre l’atmosfera subtil, silenciosa i onírica que envolta el seu univers. L’autorepresentació pren una nova importància a partir dels materials i també a través dels títols de les obres, com Autoretrat o Autoretrat al taller.
La pràctica artística de Jordi Alcaraz transcendeix les categories tradicionals de pintura, escultura i dibuix per acostar-se a l’assemblatge i a la instal·lació, reflexionant sobre la noció de volum, el llenguatge com a idea i el pas del temps. Segons J. F. Yvars, “les obres d’art són organismes fets de matèria viva, sotmesa a l’alquímia dels elements i les tècniques expressives, la qual imposa la seva versemblança amb el temps. Respiren, gemeguen, sonen, s’esquerden i es reajusten en l’acord adient que dibuixarà la simfonia inacabada de la seva activitat plàstica.” La combinació de materials tan diversos com els miralls, els llibres o el metacrilat fa que els elements interactuïn aprenent com respirar, gemegar o sonar conjuntament.
El text Plàstica, que Joaquim Sala-Sanahuja dedica a Jordi Alcaraz, fixa la seva atenció en el plàstic, en el metacrilat més concretament, i conclou de la següent manera: “D’un temps ençà el cristall de plàstic sembla mostrar una qualitat que encara no té nom. Aquesta qualitat, entre aquosa i aèria, però d’essència retòrica, algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits. L’expert l’anuncia com una matèria fulgent però alhora extremadament untuosa. Serveix per a tot. És un substitut de totes les altres matèries. El fet de brillar no és un demèrit. I ho substitueix tot.”
