Tag Archives: exhibition

Documental: ‘La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga’

 

L’exposició ‘La catifa màgica. Per a Joan de Muga’ és un homenatge a Joan de Muga, fundador i director de la Galeria Joan Prats des de 1976, quan es va inaugurar, i fins el 2020. L’exposició reunirà obra d’artistes que han format part de la galeria des dels seus inicis fins a l’actualitat, juntament amb fotografies, cartes, vídeos i documentació, per a explicar la història de la galeria i també la de Polígrafa i d’altres projectes de Joan de Muga com la Fundació Espai Poblenou.

 

Mostrarem obres de Juan Araujo, Francis Bacon, Alfons Borrell, Joan Brossa, Cabrita, Alexander Calder, Anthony Caro, Chillida, Christo & Jeanne-Claude, Victoria Civera, Hannah Collins, Helen Frankenthaler, Luis Gordillo, Guinovart, Hernández Pijuan, Wifredo Lam, Louise Lawler, Miralda, Joan Miró, Henry Moore, Muntadas, Pablo Palazuelo, Perejaume, Joan Ponç, Fernando Prats, Ràfols Casamada, Caio Reisewitz, Julião Sarmento, George Segal, José María Sicilia, Antoni Tàpies, Juan Uslé, Eulàlia Valldosera, Sue Williams

 

El títol de l’exposició s’inspira en un dibuix que Joan Ponç va dedicar a Joan de Muga, en el qual el retratava sobre una catifa voladora. Aquesta imatge remet al seu caràcter emprenedor i somiador, la seva passió per viatjar i per imaginar nous projectes.  

 

L’exposició l’estem organitzant amb la complicitat de Carles Guerra, qui escriurà el text de la publicació que editarem posteriorment.

 

Documental: La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga

Parar la fresca

Capítol I: Parar la fresca

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Joan Brossa, Hannah Collins, Anne-Lise Coste, Bernat Daviu, Enric Farrés Duran, Hernández Pijuan, Marine Hugonnier, Chema Madoz, Josep Maynou, Ana Mendieta, Jordi Mitjà, Luna Paiva, Perejaume, Wilfredo Prieto, Antoni Tàpies, Rosa Tharrats

 __

 

Capítol II: Estar a la lluna

Inauguració: 7 d’agost. Exposició fins al 26 de setembre

 

Mari Eastman, Joana Escoval, Alicia Kopf, Jordi Mitjà, Perejaume, Joan Ponç, Julião Sarmento, Teresa Solar, Antoni Tapies, Aldo Urbano, Juan Uslé, Richard Wentworth

 

_____

[CAT]

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard, de juny a setembre, a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols que s’inauguraran el 18-19 de juny i el 7 d’agost, reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Aldo Urbano, Chema Madoz, Mari Eastman, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

_____

[CAST]

 

Presentamos un proyecto conjunto de Bombon, Joan Prats y NoguerasBlanchard, de junio a septiembre en Fonteta, un pequeño pueblo del Empordà.

 

La exposición, concebida en dos capítulos que se inaugurarán el 18-19 de junio y el 7 de agosto, reúne artistas de las tres galerías y de diferentes generaciones, en una propuesta que parte del concepto ampurdanés Parar la fresca’ (Tomar el fresco), descrito por Josep Pla en el libro “Las Horas”.

 

Parar la fresca, como dice Pla, es la costumbre estival de sacar la silla a la calle o a la azotea cuando el sol empieza a caer y, así, pasar el rato. ‘Parar la fresca’ tiene pretensiones modestas, básicamente echar una cabezada bajo el firmamento, ignorando la maravilla que el cielo nos ofrece, los sonidos que emanan del atardecer, del calor estival. Según argumenta Pla, no hay nada más placentero ni amable que dormirse tomando el fresco crepuscular. Pero, ¿y qué sucede si uno no tiene el sueño fácil?

 

A partir de este interrogante, se han seleccionado obras de artistas que transitan temas como la naturaleza, el paisaje, el tiempo, la contemplación, el universo… Y se han dividido en dos momentos: Parar la fresca y Estar a la lluna, dos capítulos de una misma exposición con artistas como Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Aldo Urbano, Chema Madoz, Mari Eastman, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre otros. Así mismo, se realizarán acciones específicas de algunos de los artistas vinculados al Empordà.

 

En palabras de Pla, “la bóveda celeste invita, según dicen, a pensar. Es cierto. Pero, ¿a pensar en qué?” Concluye el célebre ampurdanés que “las personas que poseen sentido del ridículo piensan, ante el firmamento, que no saben nada de nada”.

  

_____

[ENG]

 

We’re delighted to present a joint project by Bombon, Galeria Joan Prats and NoguerasBlanchard, from June to September, in Fonteta, a small village in the Emporda region.

 

 

The exhibition, conceived in two chapters (the first opening June 19th and the second August 7th) brings together artists from three different generations. The proposal begins with a concept from the Emporda Parar la fresca (to take in fresh air) described by Josep Pla in the book “Las Horas”. 

 

Parar la fresca, as Pla states, is the summer habit of taking a chair out into the street, or up onto a rooftop as the sun begins to fall and simply letting time pass. Parar la fresca has modest intentions, to ignore the heavens, to be blissfully unaware of what the sky offers us whilst sounds flow from the sunset and the summer heat. As Pla argues, there is nothing more pleasurable or kind than falling asleep in the fresh twilight. But what if one does not fall sleep easily? 

 

Taking this question as a point of departure, works have been selected by artists addressing topics such as nature, landscape, time, contemplation, and the universe. They have been divided into two moments: Parar la fresca and Estar a la lluna. Two chapters of the same exhibition with artists such as Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Aldo Urbano, Chema Madoz, Mari Eastman, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… amongst others. In addition, specific actions will be carried out by some of the artists linked to the Emporda.

 

In Pla’s words, “The vast sky dome, they say, invites us to think. That is true. But think about what?” The renowned Emporda author concludes that “people who have a sense of ridicule think, before the heavens, that they know nothing at all.”

 

On peut mourir d’être immortel: Teresa Solar >< Luca Vanello

 

o v project room, Brussels

 

13.02 — 03.04.2021

 

 

OV Project is pleased to present ‘OV 26 – On peut mourir d’être immortel’, a dialogue between the works of Teresa Solar and Luca Vanello.

 

With a special interest for natural materials — clay for Solar and plants for Vanello —, these two artists proceed to various manipulations, creating personal narratives through their sculptural works. These narratives speak directly to the idea of evolution, of development. We witness the division of the subject, between what is a product of Nature and what is manufactured. As an echo to nowadays evolutions — where sciences focus on enhancement, whether it is nature enhancement or human enhancement —, the works of Teresa Solar and Luca Vanello, question our relationship to corporeality and bring new perspectives to explore the discourses surrounding it.

 

 

+ info

sesin melodim, seslerin yankım benim (tu voz es mi sonido es tu ruido es mi eco)

 

MIND the GAP, Hamburgo

21.10 – 13.12.2020

 

Instalación sonora de Annika Kahrs en colaboración con el músico Derya Yildirim.

 

 

 

La base de la instalación de sonido de 7 canales son las entrevistas que Kahrs y Yıldırım realizaron con los miembros de la familia de Yıldırım, sus padres, hermanos y primos, en Hamburgo. En las respectivas conversaciones se intercambiaron historias personales, específicamente preguntado sobre recuerdos sonoros y personalidad acústica. Estos se tradujeron luego en una compleja instalación de sonido en el estudio de sonido. La música se entiende aquí como una puesta en escena portadora de la memoria y un vínculo intergeneracional: qué canciones juegan un papel importante dentro de la familia, se transmiten a las siguientes generaciones y se reinterpretan, qué sonidos recuerdan los padres de su infancia en Sivas (Turquía), o los hermanos en Hamburgo.

 

sesin melodim, seslerin yankım benim (tu voz es mi sonido es tu ruido es mi eco) invita a los visitantes a acercarse a estos pensamientos y a escuchar el retrato de la familia de una manera temporalmente lineal y espacialmente vertical: cada piso representa a un miembro de la familia.

 

 

+ info

Si la dècada de 1980 va representar a Europa un retorn a l’ordre, a la reivindicació d’una certa formalitat en l’art, als formats convencionals de la pintura i l’escultura àmpliament acceptats pel mercat, la de 1990 va reprendre bona part de les experiències conceptuals de dècades anteriors. D’aquesta manera, es van recuperar pràctiques relacionades amb el cos humà que conjuntament anomenem art d’acció. A l’Estat espanyol, aquestes pràctiques encara van tenir més rellevància, amb iniciatives múltiples que han exercit un immens impacte en l’art fins avui dia. Sovint aquest art d’acció s’expressava en forma de performances ‒que acostumaven a circular en àmbits molt restringits, en festivals o trobades‒ i la seva expressió més heterogènia, el que anomenem performativitat.

 

A través de diversos nodes, Acció recorrerà aquesta època i en rastrejarà algunes de les obres fonamentals. A més, inclourà documentació i material audiovisual majoritàriament inèdit que recupera aquelles experiències. El resultat és una exposició densa, amb múltiples extensions històriques i contemporànies, que ajudarà a interpretar d’una manera molt més precisa l’art del nostre temps.

 

Exposició comissariada per Ferran Barenblit, amb obres de Cabello/Carceller, entre d’altres.

 

+ info

No brilho da pele, exhibition by Julião Sarmento at Museu de Aveiro / Santa Joana, Portugal.

 

July 15 – September 27, 2020

 

Exhibition organized by the Museums of Aveiro in partnership with the Serralves Foundation – Museum of Contemporary Art and curated by Joana Valsassina.

 

 

Selection of works by Julião Sarmento (Lisbon, 1948) that illustrate different approaches to themes such as desire, voyeurism and violence, central to the artist’s practice.

 

The exhibition includes works from the 1970s to the present, covering different supports worked by the artist throughout his career, such as painting, sculpture, drawing, photography and installation. Exploring ambiguous territories associated with gestures of seduction and transgression, Julião Sarmento’s work create a network of references to cinema, literature, popular culture, everyday episodes and his own work.

 

+ info

Cabello / Carceller solo exhibition at Regelbau 411. Kunsthal for international samtidskunst. Thyholm, Denmark.

 

Opening Dec. 14 at 2pm.

Exhibition: December 14 2019 – February 16 2020.

 

 

Helena Cabello and Ana Carceller have been working together for three decades to exploring how particular body ideals and particular notions dominate our visual culture, how these notions create special kinds of representation, and how to offer alternatives to these notions.

 

The two bunkers in Regelbau 411 each present a video work that has been transformed into two site-specific video and text installations. The artists visited the art centre on Thyholm this summer and have since developed this special exhibition design.

 

 

+ info

 

Compositions. Flotation line

27.09.18 – 30.09.18

Industrial Akroll

27.9 / 28.9 / 29.9, 11 am-8 pm + 30.9, 11 am-3 pm

 

The former “Industrial Akroll” factory in L’Hospitalet de Llobregat started out as a house-workshop. In the 60’s of the 20th century it grew up to a 2.000 m2 surface dedicated to the production of small metallic pieces for footwear, such as buckles and other ornaments. The machines made such a noise that there was a system of codes with coloured lights to communicate inside the whole factory. Calera Studio is currently promoting a new project to transform the building to artistic and cultural uses and to dynamise the surroundings of Can Trinxet in Santa Eulalia and the Cultural District of L’Hospitalet de Llobregat.

 

With Flotation Line, Teresa Solar Abboud presents a sculptural set that evokes a marine landscape intervened by humanity. Through different elements inspired by marine flora and fauna, as well as objects and instruments that suggest man’s relationship with the sea, the artist offers us a “sculptural ecosystem” – as she defines it – with the desire to fictionally transform the exhibition space into an aquatic environment. In the installation we distinguish elements such as the ladder of a boat, the hand of a diver or a hoisted whale, as well as other objects and figures that are related to stories from classical mythology related to the marine environment. The work starts from a formal and conceptual investigation around the waterline understood as an unstable horizon that becomes a border, an axis that separates two realms and generates a distinction between everything that remains below and above the surface of the water. This floating line is represented in the space by a long arched blue tube that articulates the space horizontally and in relation to which the rest of the elements are arranged at different heights. Other smaller pieces, such as glazed ceramics, bronze eyes or an arched shape rubber bone, also form part of the set. Flotation Line is a Solar Abboud production that results from the curatorial commission Chus Martínez gave to the artist for her monographic exhibition at Der Tank (the exhibition space of the Hochschule für Gestaltung und Kunst FHNW, in Basel), which was inaugurated at the beginning of last summer. For her participation in BGW’s programme Compositions, the artist has adapted this sculptural set to the characteristics of this old factory space.

SAVVY Contemporary, Berlin

Exhibition 23.3 – 6.5.2018

Opening 23.3. 2018, 7pm


Performance Annika Kahrs the lord loves changes, it‘s one of his greatest delusions, 2018 


24.3.2018, 9pm



 

With: Paolo Bottarelli, Raven Chacon, Tanka Fonta, Malak Helmy, Hassan Khan, Annika Kahrs, Pungwe (Robert Machiri and Memory Biwa), The Otolith Group (Anjalika Sagar, Kodwo Eshun), Barthélémy Toguo

 

We Have Delivered Ourselves from the Tonal. Of, with, towards, on Julius Eastman is an exhibition, a program of performances, concerts and lectures as well as an upcoming publication that deliberate around concepts beyond the predominantly Western musicological format of the tonal or harmonic. The project looks at the work of the African American composer, musician and performer Julius Eastman beyond the framework of what is today understood as minimalist music, within a larger, always gross and ever-growing understanding of it—i.e. conceptually and geo-contextually. Together with musicians, visual artists, researchers and archivers we aim to explore a non-linear genealogy of Eastman’s practice and his cultural, political and social weight while situating his work within a broader rhizomatic relation of musical epistemologies and practices.

 

For the project, new substantial artworks and musical pieces have been commissioned and will be world-premiered in Berlin. These include a filmic work and performance by Annika Kahrs.

 

+ info

MCAD Museum of Contemporary Art & Design, Manila

13.07 – 10.09.2017

 

 

The exhibition Re-enactments takes up the issue of situations, whether constructed, instruction-based, document-orientated activities, or those positioned as gestures, within the parameters of a traditional exhibition format.

 

Featuring works from: Fracis Alÿs, Yason Banal, Erick Beltrán, Dora García, Liz Magic Laser, Michelle Lopez, Gabriella Mangano, and Silvana Mangano

 

+ info

Kunsthalle Krems, Austria

02.07 – 05.11.2017

 

In Modernism, abstraction is regarded as one of the most significant formal articulations and is particularly linked to painting. The consistent analysis of the medium up to the zero point in the avant-garde of the 1910s followed a steady resurgence of non-representational painting, especially in abstract expressionism, in informal and minimal art Painting and the creative authority, which was countered with sensuality and intuition in the postmodern phase from the 1980s onwards.

The exhibition Abstract Painting Now! Will focus on the current international situation of the non-figurative panel painting with about sixty artistic positions and will fan out the wide field of a still significant painter’s practice. The historical basis of the show is the development following Abstract Expressionism, which was supported above all by Gerhard Richter and Sigmar Polke. The former, after a period of agony, in which his gray colorings emerged, turned to the beautiful, seemingly expressive. The latter used abstraction as an ironic paraphrase, commenting on the veracity of the brush stroke as a mark of the artistic self. 

 

+ info

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

Enrique Martínez Celaya

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

 

 

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

 

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

 

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Fabian Marcaccio

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Lola Lasurt

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Alicia Kopf

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Luis Gordillo

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Victoria Civera

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

Cabello/Carceller

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Erick Beltrán

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

José María Sicilia

Madrid, 1954

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.