Tag Archives: madrid

Caixaforum, Madrid

30.11.2023 – 31.03.2024

 

El germen de la exposición es una selección de obras de paisajes de la Colección de Arte Contemporáneo Fundación ”la Caixa”, cuya visión sobre el paisaje queda ampliada con préstamos procedentes de artistas y colecciones de distintas instituciones.

 

En la cultura europea, el paisaje empezó a valorarse como un género pictórico a partir del siglo XVII y alcanzó su máxima expresión en el siglo XIX, desde el Romanticismo hasta el Impresionismo. Actualmente, el paisaje natural ha vuelto a la palestra debido a las posibilidades de fabulación que permite la tecnología digital, así como por la inquietud que genera el deterioro de la naturaleza y la amenaza medioambiental del cambio climático. Si en un principio el paisaje permitió soñar con la idea de paraíso y dio forma a lugares desconocidos o remotos, hoy cobra de nuevo relevancia en el arte con la hibridación de imágenes y la posibilidad de crear nuevas ficciones.

 

El título, “Horizonte y límite”, quiere enfatizar la manera cómo percibimos el territorio. Ante la inmensidad del mundo, el ser humano solo puede aprenderlo encuadrando la mirada y representando lo que, en definitiva, es una ilusión. La muestra está dividida en secciones temáticas que abordan la ficción del paisaje, la percepción y la vivencia del paisaje, así como el impacto humano en la naturaleza.

 

+ info

Sala Alcalá 31, Madrid

27.09.2023 – 10.03.2024

 

La Sala Alcalá 31 presenta “dime quién eres Yo”, una exposición que reúne una extensa selección de obras de Luis Gordillo de los últimos veinte años y analiza en profundidad las líneas de investigación más destacadas de este último periodo. Dos décadas en la que Gordillo ha puesto la pintura en el centro, con especial importancia a la constante retroalimentación que existe entre esta y la fotografía, el collage y el dibujo, un territorio muy característico del artista en el que la imagen en proceso define configuraciones internas que construyen la obra.

 

Un campo, el de la pintura, que en este siglo XXI, se ha liberado de las autodefiniciones estrechas y piensa la imagen como algo acuático, como cosas que se van y se pierden, a semejanza del agua se va entre las manos. En ese sentido, las obras de esta exposición se entienden como contenedores cuya función es dar una forma externa a lo que fluye, a lo que se acaba. Aunque todo en su pintura última está a punto de empezar.

 

Esta exposición enlaza con la muestra que el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía le dedicó en 2007, año en el que el artista fue galardonado con el Premio Velázquez de Artes Plásticas. Por ello, “dime quién eres Yo” comienza con la pieza que cerraba aquella muestra para adentrarnos después en el corpus artístico que ha ido configurando desde entonces. Con el pulso agitado y activo que transmite la energía de un artista que a los 89 años sigue en activo y con una clara influencia en nuevas generaciones, la Sala Alcalá 31 organiza la mayor retrospectiva de su obra en Madrid desde entonces.

 

En las últimas dos décadas, su modo de pintar sigue siendo el mismo: el artista siempre está en la pintura pero no siempre está pintando. Luis Gordillo ha tenido cierta aversión a situarse dentro de un cauce único, no sólo en relación a una cuestión teórica o de concepto, sino más bien a una cuestión de carácter, de manera de ser y, sobre todo, de manera de sentir. De esa reflexión constante nace la experimentación, palabra clave de este proyecto. El objetivo es implicar al visitante, mostrarle las tensiones y energías que desprende el trabajo del artista desde dentro, ofreciendo una doble perspectiva: por un lado, una visión macroscópica de familias afines de cuadros y temas recurrentes de su carrera y, por otra, una observación detenida de las convulsiones, exploraciones y derivas de su proceso creativo. Aunque, por encima de todo, esta exposición lo que propone es una celebración de una capacidad creativa única, la de un artista que a sus 89 años sigue en activo y con una clara influencia en nuevas generaciones.

 

Comisariada por Bea Espejo

 

+ info

ARCOmadrid 2023

Galeria Joan Prats

Booth 9C06

 

 

Per al nostre estand a la fira d’ARCOmadrid 2022 presentem una selecció de peces dels nostres artistes Erick Beltrán, Alfons Borrell, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Luis Gordillo, Alicia Kopf, Lola Lasurt, Perejaume, Pablo del Pozo, Fernando Prats, Caio Reisewitz, José María Sicilia, Juan Uslé.

 

 

Per primera vegada, presentarem un llenç de l’artista brasilera Tadáskía.

 

 

Preview aquí

 

 

Madrid, 1986. Viu i treballa a Barcelona.

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

ARCOmadrid 2022

Galeria Joan Prats

Stand 9C06 y stand 7B19, (ARCO 40+1)

 

 

Per al nostre estand a la fira d’ARCOmadrid 2022 presentem una selecció de peces dels nostres artistes, amb un protagonisme de la pintura -Luis Gordillo, Lola Lasurt, Alfons Borrell i Juan Uslé- i altres situades al límit del llenguatge pictòric -José María Sicilia , Fernando Prats-, o que reflexionen sobre el gènere, com Perejaume. Dialogant amb aquestes obres, ocuparà un lloc especial una peça de Muntadas amb una visió més conceptual al voltant de la pintura.

 

També presentem per primer cop obres d’Alicia Framis, iniciant la nostra col·laboració amb l’artista.

 

La Galeria Joan Prats ha estat seleccionada per al programa especial 40+1, secció comissariada per Maria Inés Rodríguez, Francesco Stocchi i Sergio Rubira que celebra el 40è aniversari de la fira. Presentarem en aquesta secció obres emblemàtiques de tres artistes que han estat molt importants per a la història de la nostra galeria, com ara Hernández Pijuan, Ràfols Casamada i Perejaume.

 

VER PREVIEW

 

 

Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

Victoria Civera

Victoria Civera es artista invitada de la edición especial de la feria de arte Estampa, que se celebrará del 8 al 11 de abril en el Pabellón 6 de Ifema Madrid.

 

Con una amplia trayectoria internacional, el trabajo de Civera se centra en la construcción de objetos e instalaciones, convirtiéndose en una de las primeras artistas españolas que se aleja de la noción de estilo.

 

Para esta ocasión, la artista instalará en un espacio de la feria la obra ‘Aviador Sibila’, una escultura de gran formato.

 

 

 

+ info

CASA ÁRABE MADRID. Hassan Fathy: a contracorriente

 

28/01 – 16/05/2021

 

 

 

A partir del 28 de enero, Casa Árabe ofrece en Madrid la exposición Hassan Fathy: a contracorriente, comisariada por José Tono Martínez, en la que se recogen planos, maquetas, fotografías y libros del conocido como “el arquitecto de los pobres”. En este marco, se presentarán algunas obras de Hannah Collins y su visión personal del arquitecto, incluyendo el video I will make up a song and sing it in a theatre with night air above my head.

 

 

+ info

 

___

 

 

As of January 28, Casa Árabe offers in Madrid the exhibition Hassan Fathy: a contracorriente (against the current), curated by José Tono Martínez, in which plans, models, photographs and books by the “architect of the poor” are collected. In this context, some works by Hannah Collins will be presented, along with her personal vision of the architect, including the video I will make up a song and sing it in a theatre with night air above my head

 

 

+ info

Bajo la superficie (Miedos, Monstruos, Sombras)

Centro de Cultura Contemporánea Condeduque. Sala Bóvedas

11.12.2020 – 11.04.2021

 

Exposición colectiva, comisariada por Javier Martín-Jiménez, con obras de Teresa Solar entre otros.

 

 

La crisis sanitaria mundial ha derivado en una crisis existencial generalizada que obliga a reflexionar y a dudar sobre nuestra propia posición en el mundo y particularmente en la sociedad en la que vivimos. Cualquier pensamiento crítico genera dudas y preguntas necesarias para avanzar como individuos en la búsqueda de respuestas. Pero ese cuestionamiento puede derivar en conflictos internos. Mirar la realidad de frente no siempre es plato de gusto, es más cómodo mirarla por el rabillo del ojo para desviar la mirada rápidamente si algo nos perturba. Enfrentarse a ella es lo complicado porque hace aflorar a su vez muchas emociones normalmente escondidas.

 

Miedos, monstruos y sombras que se esconden bajo la superficie, que curiosamente no desaparecen nunca aunque se miren de soslayo. Por mucho que se tapen siempre están ahí, y se pueden convertir en una carga pesada.

 

La culpa, el miedo a nosotros mismos, el miedo a tener miedo.

 

Igual es momento de plantar cara al presente escenario y tratar de visibilizar esos sentimientos ocultos, invisibles o falsamente olvidados, mucho más comunes de lo que sospechamos.

 

 

+ info

 

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Pabellón Villanueva. Real Jardín Botánico, Madrid

14.12.2019 – 30.8.2020

 

El Pabellón Villanueva del Real Jardín Botánico acogerá, entre el 14 de diciembre y el 30 de agosto de 2020, la exposición La naturaleza de las cosas, del Premio Nacional de Fotografía Chema Madoz.

 

La muestra, comisariada por Oliva María Rubio, reúne una selección de 62 fotografías producidas entre 1982 y 2018 en diálogo con la naturaleza.

 

Chema Madoz opera con los elementos de la naturaleza de la misma manera en que lo hace con los objetos, buscando asociaciones, desplazamientos, metamorfosis, parentescos, combinaciones, yuxtaposiciones, encuentros fortuitos. Ajeno a las clasificaciones habituales, trastoca las reglas y despliega su fantasía, cambiando la naturaleza de las cosas.

 

Funde los reinos animal, vegetal y mineral dando lugar a un reino propio en el que transforma hojas, ramas, agua, nubes, maderas, plantas, flores, piedras… ofreciendo las combinaciones más inesperadas.

 

Junto con la exposición se ha editado un libro homónimo con más de 40 fotografías y los textos El arte de trastocar las reglas de la naturaleza, de la comisaria Oliva María Rubio, y Chema Madoz y el ensimismamiento de las cosas, del escritor vasco Bernardo Atxaga.

 

+ info

 

Casa Encendida

11.10 – 05.01.2020

 

Esta muestra colectiva se centra en un arte que hace grande lo más pequeño, sin establecer categorías grandilocuentes para poner énfasis en elementos que forman parte de la estética de nuestro día a día. Se asumen los diferentes ritmos y el ametrallamiento de imágenes de nuestra contemporaneidad desde la política de la alegría y el propio discurrir de la existencia.

 

Tender unas sábanas al sol; escribir una receta de cocina; peinarse en un salón de belleza; escribir anotaciones en un diario o recibir masajes en nuestro cuerpo son algunas de las actividades que realizamos habitualmente en nuestra gesta diaria. Algunas de ellas se convierten en placeres sencillos, que diría Janes Bowles, y que satisfacen nuestra vida, y adornan de una gran dosis de estética lo más primario. Dignificando así lo infraordinario que de tan común parece insignificante.

 

+ info

 

Artistas: Pilar Albarracín, Elena Blasco, Sol Calero, Esther Gatón, Daiga Grantina, Camille Henrot, Dorothy Iannone, Engel Leonardo, Jonathan Monk, Niki de Saint Phalle, Mika Rottemberg, Samara Scott y Teresa Solar.

Matadero Madrid

Inauguración 16.2.2018, 19h

Exposición 16.2 – 29.7.2018

 

 

Cabalga, cabalga, cabalga es una intervención site specific que ha realizado Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) para el programa Abierto x Obras, que tiene lugar en la antigua cámara frigorífica del que fue el matadero de Legazpi.

 

Solar presenta aquí una gran cabalgata de formas escultóricas similares, arcos continuos que varían en tamaño y simbología y que dejan entrever la geografía creativa de la artista. El significado de la instalación emerge no tanto de la individualidad de cada objeto como de su relación con el conjunto.

 

La artista reflexiona así acerca de la idea de tránsito y crecimiento, con una pieza que se sitúa entre la disposición morfológica razonada de los museos de anatomía y el almacén accidental y caótico de un parque de atracciones: “un paisaje vacilante que crece más como las ramificaciones caóticas de un arbusto que como las ramas definidas de un árbol genealógico”, según sus palabras.

 

El trabajo de Teresa Solar se materializa en obras audiovisuales y escultóricas, en las que los lenguajes de las dos disciplinas se conectan e interactúan. Muchos de los elementos que utiliza, como decorados y atrezzo para sus películas, funcionan posteriormente como esculturas y viceversa. Teresa Solar explora por tanto la doble naturaleza de estas formas, a través de la mirada parcial de la cámara y, posteriormente, con una nueva entidad en la sala.

 

Abierto x Obras, en Matadero Madrid, es un programa de intervenciones site specific que invita a artistas a realizar una pieza de nueva producción incentivando el carácter experimental de la creación contemporánea a través de planteamientos que exploran la relación entre el arte y el lugar que lo acoge, la antigua cámara frigorífica del Matadero.

 

+ info

 

Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

7.11.2017 – 28.1.2018

 

El museo cierra el programa expositivo de su 25 aniversario invitando a sus públicos a reflexionar sobre el papel educativo de los museos en nuestra sociedad. ‘Lección de Arte’ estará formada por diversas propuestas que se sucederán en el tiempo y en el espacio.

 

La exposición incluye obras de artistas contemporáneos como Muntadas, Cinthia Marcelle, Dennis Adams, Dora García, Pavel Kogan, Erwin Wurm o Rineke Djikstra, en las que se cuestiona dónde reside el conocimiento, se habla del museo como experiencia personal y se busca la transformación del papel del espectador y su lugar dentro del museo.

 

+ info

Fundación BBVA, Sala Multiverso, Madrid

08.09 – 08.10.2017

Inauguración 7 de septiembre 20:00 h previa invitación

 

‘The Wolf Motives’, de Carles Congost, propone una reflexión sobre la falsa libertad inducida por las dinámicas consumistas en un formato que combina el género documental sobre temas de naturaleza con el lenguaje publicitario más incisivo.

 

+ info

 

 

 

CentroCentro, Madrid

23.06 – 01.10.2017

 

Nuestro deseo es una revolución muestra cómo diversas prácticas artísticas y discursivas gays, lésbicas y queer han combinado los lenguajes de las vanguardias artísticas y la iconografía y modos de hacer de las subculturas de la calle para politizar la representación del cuerpo y la sexualidad, para cuestionar el funcionamiento de las esferas pública y privada y para releer la historia hegemónica que invisibiliza a los sujetos marginales.

 

+ info

 

Teresa Solar

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Museo Reina Sofia. Edificio Nouvel

Colección 3.

La obra de Luis Gordillo (1934) nace de una compleja síntesis de elementos diversos, provenientes del informalismo, el arte pop y las corrientes geométricas, fuentes que alimentan su obra de manera simultánea e intencionalmente contradictoria. Su síntesis pictórica se presenta como la constante deconstrucción y reelaboración de una imagen que se reblandece, desinforma y confunde en su apariencia incompleta.

 

+ info

Museo Casa de la Moneda

Del 20 de Enero al 16 de Abril de 2017

 

La locura del ver

“Ver, ver más, ver siempre más. Ver es no ser. Lo importante del ver no es la suma de conocimientos que derivan del ver, sino la fisura, el sinsentido en el interior del ver, el accidente extraño.” José María Sicilia

 

En el marco del premio Tomás Francisco Prieto, el Museo Casa de la Moneda presenta la obra del artista español José María Sicilia (nacido en 1954) que reúne un conjunto de creaciones importantes, representativas de los tres últimos años e inspiradas en sus frecuentes viajes, sobre todo a Oriente Próximo y Japón.

José María Sicilia ha dedicado gran parte de su indagación pictórica a interrogar el espacio inmaterial que existe entre el arte y la vida, Eros y Tánatos. Más allá de su belleza inmediata, las obras de José María Sicilia nos llevan a territorios fronterizos, donde la memoria se pone en abismo.

Entre sus últimas exposiciones se incluyen las realizadas en el Musée Delacroix, París; Palacete del Embarcadero, Santander; Centre Pompidou Metz; Matadero Madrid; Fukushima Prefectural Museum of Art, Fukushima; Santa Caridad de Sevilla, Sevilla; Amos Anderson Art Museum, Helsinki; Prefectural Art Museum, Nagasaki; Musée du Louvre, París; Albright-Knox Art Gallery, Búfalo.

Las obras de José María Sicilia están presentes en importantes colecciones tanto públicas como privadas en Europa y Estados Unidos y Asia, incluyendo: Museum of Modern Art, Nueva York; Solomon R. Guggenheim Museum, Nueva York; M+ Museum, Hong Kong; Musée National d’Art Moderne / Centre Pompidou, París; CAPC Musée d’Art Contemporain, Burdeos; Fundació Museu d’Art Contemporani, Barcelona; Colección Arte Contemporáneo, Fundación La Caixa, Barcelona; CAAM, Centro Atlántico de Arte Moderno, Las Palmas de Gran Canaria; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid; Colección Banco de España, Madrid; Colección Comunidad de Madrid, Madrid, entre otras.

 

+info

Sala Alcalá 31.

Del 21 de febrero al 16 de abril de 2017.

La exposición presenta una amplia selección de la colección Hochschild, una de las principales de Perú y la única que, hasta el momento, se ha dedicado casi en exclusiva a la producción artística moderna y contemporánea del país andino.

“Próxima parada: artistas peruanos en la colección Hochschild” reúne obra de un conjunto de alrededor de cuarenta artistas y ofrece una visión representativa de los fondos de esta colección privada, así como de las creaciones de los artistas peruanos contemporáneos.

Esta muestra sobre la colección Hochschild representa una oportunidad inmejorable para comprender el arte de las últimas décadas de Perú, un país cuya cultura incaica o barroca es bien conocida internacionalmente, pero no así su arte más contemporáneo.

La exposición está compuesta por obras realizadas sobre distintos soportes, desde pinturas, esculturas, dibujos y fotografías hasta videoproyecciones, instalaciones y proyectos multidisciplinarios de diferentes corrientes artísticas; desde el surrealismo hasta la abstracción geométrica, pasando por el arte popular o el informalismo. Entre los artistas que conforman la muestra se encuentran algunas figuras reconocidas internacionalmente como Milagros de la Torre, Martín Chambi, Fernando Bryce, Sandra Gamarra o Mario Testino junto a nombres más desconocidos para el público español como José Carlos Martinat, Maya Watanabe, Eduardo Moll o Giancarlo Scaglia.

Sin duda, la colección Hochschild representa un empeño personal por ser parte del esfuerzo de conservadores de museos, curadores, galerías, críticos, académicos y artistas peruanos que están contribuyendo a hacer del arte del Perú nuestra “próxima parada”.

 

Comisario: Octavio Zaya
Organiza: Oficina de Cultura y Turismo de la Comunidad de Madrid

 

+ info.

 

 

Teresa Solar

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn de pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen. No obstant això, durant els últims anys, la seva pràctica artística s’ha decantat més pel dibuix i per l’escultura, amb materials com la ceràmica o el fang, que han estat usats, des del principi de la humanitat i fins a l’actualitat, per les seves propietats d’aïllament, resistència i duresa.

 

A partir d’aquests elements, l’obra de Teresa Solar aprofundeix en l’autobiografia, al·ludint als viatges quotidians pel subsol en el metro de Madrid o lesions del seu propi cos, a la preocupació per la parla i els òrgans de fonació, i, alhora, reflexiona sobre temes de gran abast, per exemple vinculats a la zoologia, la geologia o a l’exploració espacial.

 

Al costat de l’interès per la materialitat del fang i de la terra, apareix en l’obra de Teresa Solar un altre llenguatge figuratiu que es mou entre el detallisme de les il·lustracions científiques i les representacions pedagògiques dels museus d’història natural, i el brillant colorit de les atraccions de fira, que ha donat com a resultat obres com Cabalga, Cabalga, Cabalga o Línea de Flotación. Es tracta de grans instal·lacions d’escultures, que formen famílies amb peces de diferents grandàries, algunes d’elles monumentals. Al mateix temps, Teresa Solar és una àvida dibuixant que treballa aquesta tècnica per a expressar les seves emocions de manera més directa.

Luis Gordillo

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Cabello/Carceller

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Chema Madoz

Madrid, 1958
Viu i treballa a Madrid

 

L’obra de Chema Madoz, propera a la poesia visual, mostra una inclinació constant cap allò simbòlic, mitjançant imatges que es caracteritzen per un subtil joc de paradoxes i metàfores.

 

Respectant les convencions de la ‘natura morta’, les seves fotografies mostren objectes que tenen ‘vida’ i descobreixen una nova dimensió de significats a través de la descontextualització, recol·locació o juxtaposició de les aparences habituals i quotidianes. D’aquesta manera, Chema Madoz dona forma a un imaginari que posa en dubte la nostra credulitat en la fotografia, i en l’existència d’una realitat intangible.

José María Sicilia

Madrid, 1954

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.