Tag Archives: teresa solar

Future Generation Art Prize 2021

September 25, 2021 – February 27, 2022

PinchukArtCentre (Kyiv, Ukraine)

 

 

On September 25, 2021 the PinchukArtCentre (Kyiv, Ukraine) will present an exhibition of the 21 shortlisted artists for the 6th edition of the Future Generation Art Prize. The show will focus on the presentation of newly produced works giving a remarkable view on the most actual artistic positions of a next generation of artists. Established by the Victor Pinchuk Foundation in 2009, the Future Generation Art Prize is a biannual global contemporary art prize to discover, recognize and give long-term support to a future generation of artists all over the world.

 

 

The shortlist of the Future Generation Art Prize 2017 includes: Alex Baczynski-Jenkins (33, UK), Wendimagegn Belete (34, Ethiopia), Minia Biabiany (32, Guadeloupe), Aziz Hazara (28, Afghanistan), Ho Rui An (29, Singapore), Agata Ingarden (26, Poland), Rindon Johnson (30, United States), Bronwyn Katz (26, South Africa), Lap-See Lam (30, Sweden), Mire Lee (32, South Korea), Paul Maheke (35, France), Lindsey Mendick (32, United Kingdom), Henrike Naumann (35, Germany), Pedro Neves Marques (35, Portugal), Frida Orupabo (34, Norway), Andres Pereira Paz (33, Bolivia), Teresa Solar (35, Spain), Trevor Yeung (32, China), and artist collectives Calla Henkel & Max Pitegoff (USA), Yarema Malashchuk and Roman Himey (Ukraine), and Hannah Quinlan & Rosie Hastings (UK).

 

The collective Yarema Malashchuk and Roman Himey was included to the shortlist as the winner of the PinchukArtCentre Prize 2020 – a national contemporary art prize awarded to young Ukrainian artists up to the age of 35.

 

All other artists were chosen by an international selection committee, which includes: Justine Ludwig, curator at Creative Time in NY; Julia Morandeira Arrizabalaga, researcher and curator; Daniel Muzyczuk, head of the Modern Art Department at Museum Sztuki in Lodz; Iheanyi Onwuegbucha, curator CCA Lagos; Jeppe Ugelvig, critic and curator; Zoe Whitley, director Chiesenhalе; June Yap, Director curatorial, programmes and publications Singapore Art Museum.

 

 

+ info

 
Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

On peut mourir d’être immortel: Teresa Solar >< Luca Vanello

 

o v project room, Brussels

 

13.02 — 03.04.2021

 

 

OV Project is pleased to present ‘OV 26 – On peut mourir d’être immortel’, a dialogue between the works of Teresa Solar and Luca Vanello.

 

With a special interest for natural materials — clay for Solar and plants for Vanello —, these two artists proceed to various manipulations, creating personal narratives through their sculptural works. These narratives speak directly to the idea of evolution, of development. We witness the division of the subject, between what is a product of Nature and what is manufactured. As an echo to nowadays evolutions — where sciences focus on enhancement, whether it is nature enhancement or human enhancement —, the works of Teresa Solar and Luca Vanello, question our relationship to corporeality and bring new perspectives to explore the discourses surrounding it.

 

 

+ info

Bajo la superficie (Miedos, Monstruos, Sombras)

Centro de Cultura Contemporánea Condeduque. Sala Bóvedas

11.12.2020 – 11.04.2021

 

Exposición colectiva, comisariada por Javier Martín-Jiménez, con obras de Teresa Solar entre otros.

 

 

La crisis sanitaria mundial ha derivado en una crisis existencial generalizada que obliga a reflexionar y a dudar sobre nuestra propia posición en el mundo y particularmente en la sociedad en la que vivimos. Cualquier pensamiento crítico genera dudas y preguntas necesarias para avanzar como individuos en la búsqueda de respuestas. Pero ese cuestionamiento puede derivar en conflictos internos. Mirar la realidad de frente no siempre es plato de gusto, es más cómodo mirarla por el rabillo del ojo para desviar la mirada rápidamente si algo nos perturba. Enfrentarse a ella es lo complicado porque hace aflorar a su vez muchas emociones normalmente escondidas.

 

Miedos, monstruos y sombras que se esconden bajo la superficie, que curiosamente no desaparecen nunca aunque se miren de soslayo. Por mucho que se tapen siempre están ahí, y se pueden convertir en una carga pesada.

 

La culpa, el miedo a nosotros mismos, el miedo a tener miedo.

 

Igual es momento de plantar cara al presente escenario y tratar de visibilizar esos sentimientos ocultos, invisibles o falsamente olvidados, mucho más comunes de lo que sospechamos.

 

 

+ info

 

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla

Inauguración: 3.3.2020 – 20 h.

Exposición: 4.3 5.7.2020

Comisariado: Juan Antonio Álvarez Reyes

Coordinadores: Alberto Figueroa y Roxana Gazdzinski

Espacio: Claustrón Sur

 

OBRAS DE

Amina Agueznay · Kamrooz Aram · Ariella Aïsha Azoulay · Asli Çavusoglu · Gülsün Karamustafa · Jumana Manna · Asunción Molinos Gordo · Teresa Solar

 

 

La exposición Desorientalismos forma parte de una línea de investigación de este museo sobre la producción artística en el Norte de África y Oriente Próximo y está basada en Orientalismo, el conocido ensayo de Edward W. Said publicado por primera vez en 1978. En ella se procura indagar en una geografía producida por el colonialismo y caracterizada por la intención de “orientalizar lo oriental” en las representaciones culturales. En este sentido, el título de la muestra hace alusión tanto a esa herencia, como al sentido de desorientar (o perder la orientación), que puede, a su vez, propiciar el dibujar otras cartografías diferentes a las proyectadas por la historia occidental. Andalucía, por su pasado, participó de la visión orientalizante como bien atestiguan numerosos viajeros románticos y, por geografía, es un espacio tangente y fronterizo. Además, como bien señala Said en el prólogo a su libro en la edición en español, “Andalucía es un gran símbolo”, puesto que no sólo el Islam formó parte de su cultura durante varios siglos, sino que también puede ser un modelo en el que “las culturas comparten”, frente al viejo modelo de dominación imperial.

 

En el recorrido de la exposición unas obras se van relacionando con otras, pudiéndose, a su vez, producir otros encadenamientos, puesto que Desorientalismos sólo es el inicio de otras que vendrán en próximos años para continuar investigando en el proceso iniciado con muestras individuales como las de Ala Younis o Bouchra Khalili. Así, la migración de las formas, y como estas se transmutan y resignifican en el tiempo y en el espacio, inician un recorrido marcado por lo formal, con especial relevancia de la yuxtaposición y el camino de ida y vuelta que va del arte tradicional no occidental al movimiento moderno, simbolizado quizás por el término arabesco y su cuestionamiento por Kamrooz Aram y Amina Agueznay. Las cuatro obras de los años 70 de Gülsün Karamustafa, situadas en un espacio de transición, sirven de comentario y nexo con los anteriores, así como con la visión de Ariella Aïsha Azoulay sobre el conflicto fruto de la herencia colonial y sus derivas en el presente. Avanzando en el recorrido, tanto Teresa Solar como Asunción Molinos Gordo, dos artistas españolas con una fuerte vinculación con Egipto, cuestionan con sus trabajos la visión orientalizante de lo oriental. Por último, Asli Çavusoglu y Jumana Manna investigan en tradiciones culturales -la música y el color, respectivamente- para hablar sobre comunidades enfrentadas: la turca y la armenia, por un lado y por otro la israelí y la palestina.

 

+ info

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

26.10.2019 – 26.01.2020

Index (Stockholm)

 

Teresa Solar works with objects and the space in between them, with narratives and broken information. Solar experiments with textures and physicality understanding art as a situation to discover, feel and think. Her exhibited objects can be sculpture and also set material, can be produced or found but is in the conjunction that the whole group becomes a para-linguistic structure with internal dialogues in several timelines.

 

In her exhibition, Teresa Solar is mixing classic Egyptian mythology, details of contemporary history and linguistic theory: A sculpture of Nut – the goddess of the night in pharaonic Egypt – becomes the axis of the space at Index Foundation and a partner in a dialogue with plenty of references. Curro, the mascot of the universal exhibition in Sevilla 1992, with its bright colors and cartoonish design, is divided in fragments of memory and disappearance. A killer whale becoming a children’s game and a stretched tiger show the porosity and elasticity of objects, nodding the capacity of art to define other ways of relating to them and modifying its signification. A canoe with a new layer of paint is now an eye, a body, an openness. And still a canoe. Gestures become objects and games, objects become unwritten words and sensual connections, lapses of time offering the next experience to be discovered.

 

André Malraux had with his imaginary museum a collection of images to construct meaning: many possible museum narratives where waiting to be built from the selected photographs collected at Malraux’s archive. What happens when instead of possible images what we have is real objects? Can objects become the museum and not just the idea of the museum? Is the museum a physical experience? Can objects disappear while becoming a museum experience? Can objects become a trigger for memory? To visit an exhibition is a confrontation with hidden languages and bits of information and, still, a visual and performative contact with colors and surfaces.

 

+ info

Casa Encendida

11.10 – 05.01.2020

 

Esta muestra colectiva se centra en un arte que hace grande lo más pequeño, sin establecer categorías grandilocuentes para poner énfasis en elementos que forman parte de la estética de nuestro día a día. Se asumen los diferentes ritmos y el ametrallamiento de imágenes de nuestra contemporaneidad desde la política de la alegría y el propio discurrir de la existencia.

 

Tender unas sábanas al sol; escribir una receta de cocina; peinarse en un salón de belleza; escribir anotaciones en un diario o recibir masajes en nuestro cuerpo son algunas de las actividades que realizamos habitualmente en nuestra gesta diaria. Algunas de ellas se convierten en placeres sencillos, que diría Janes Bowles, y que satisfacen nuestra vida, y adornan de una gran dosis de estética lo más primario. Dignificando así lo infraordinario que de tan común parece insignificante.

 

+ info

 

Artistas: Pilar Albarracín, Elena Blasco, Sol Calero, Esther Gatón, Daiga Grantina, Camille Henrot, Dorothy Iannone, Engel Leonardo, Jonathan Monk, Niki de Saint Phalle, Mika Rottemberg, Samara Scott y Teresa Solar.

12.10 – 01.01.2019

Centro Botín

 

En 2019 el Centro Botín celebra el 25 aniversario de Itinerarios, la exposición anual que muestra los trabajos de los artistas que cada año resultan beneficiarios de la Beca de Artes Plásticas de la Fundación Botín, que se otorga desde el año 1993.

Con el objetivo de conmemorar el respaldo continuo de la Fundación Botín a la práctica artística más contemporánea, la exposición 25 años de Itinerarios: coleccionando procesos incluye una selección del trabajo de 25 artistas becados a lo largo de estos años.

Las obras de Lara Almárcegui, Basma Alsharif, Leonor Antunes,  Javier Arce, Erick Beltrán, David Bestué, Bleda y Rosa, Nuno Cera, Patricia Dauder, Patricia Esquivias, Karlos Gil, Carlos Irijalba, Adria Julia, Juan López, Rogelio López Cuenca, Renata Lucas, Mateo Maté, Jorge Méndez Blake, Regina de Miguel, Leticia Ramos, Fernando Sánchez Castillo, Teresa Solar Abboud, Leonor Serrano Rivas, Jorge Yeregui, David Zink-Yi, reflejan el compromiso de la institución con el arte más reciente y revelan una estrecha relación con sus 220 becarios, la mayoría de los cuales son artistas reconocidos en la actualidad.

 

+ info

Dijous 19.09.19, a les 19h, al Centre Cultural Terrassa.

 

Closing de les exposicions de la Col·lecció Josep Maria Civit.

 

Civit ens convida a entendre diferents formes de pensar i de dialogar amb el present. El compromís cultural, l’experimentació amb la imatge i la pràctica d’una aventura mental són els trets distintius de la col·lecció. Tot això en l’intent de compartir una mirada més enllà de la retiniana.

 

Obres de Jordi Alcaraz, Joan Brossa, Hannah Collins, Muntadas, Pablo del Pozo, Fernando Prats, Teresa Solar, entre d’altres.

 

 

+ info

08.06-13.10.2019

Patio Herreriano, Valladolid

 

Con poco más de un año de vida, el Museo Patio Herreriano organizó una muestra titulada Cuatro dimensiones, una exposición que proponía un recorrido por el desarrollo de la escultura en España a partir de un número importante de obras de la Colección Arte Contemporáneo.

Una dimensión ulterior, que puede verse en cinco salas de las plantas segunda y tercera del Museo, toma aquella exposición como punto de partida para realizar un ejercicio similar, y pulsar el modo en que ha evolucionado la escultura en España hasta nuestros días. Incluye muchas de las obras que integraron la muestra de 2003 y otras realizadas en fechas recientes por creadores españoles de generaciones sucesivas. Si Cuatro dimensiones eludía la vehemencia de los grandes relatos, Una dimensión ulterior refuerza también el valor de las historias pequeñas. No es baladí que el título de esta muestra haya optado por el indeterminado “una” en vez del determinado “la”, pues, como sabemos, no hay ya cabida para lecturas unívocas de las prácticas artísticas de nuestro tiempo, y la que aquí se ofrece es sólo una de tantas posibles, si bien, admitimos, pretende ser un recorrido que trate de explicar con cierta solvencia algunas de las claves de la escultura de hoy.

 

+ info

Arco 2019

ARCOmadrid 

27/02/2019 – 03/03/2019

Stand 9C09

 

AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ, PEDRO CABRITA REIS, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, HERNÁNDEZ PIJUAN, FABIAN MARCACCIO, MUNTADAS, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, CAIO REISEWITZ, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ

+

CAIO REISEWITZ Trobada amb l’artista i signatura del llibre Altamira

Dijous 28 de febrer a les 18h al nostre estand de ARCOmadrid 2019

“De aquellos barros estos lodos”, con Bea Espejo

La Casa Encendida, Madrid

23.1.2019 – 19.30 h

Presenta: Alicia Ventura, responsable de la Colección DKV.

Charla posterior entre Bea Espejo y Teresa Solar, artista.

 

 

“De aquellos barros estos lodos”, con Bea Espejo (crítica de arte y comisaria).

La cerámica se ha convertido en el gran borrador donde los artistas ensayan relecturas de lo popular tensando la tradición y buscando nuevas alternativas en el campo de la creación. Cada vez son más los artistas que indagan en las posibilidades del barro y su relación con el lenguaje y el pensamiento. Explorarlas exige contextualizar su significado y los roles históricos de su práctica formal. Esta conferencia hará un repaso por algunos referentes de este medio y el acercamiento, a veces directo y otras transversal, que muchos artistas tienen con la tradición y la artesanía.

 

Durante los meses de enero y febrero La Casa Encendida os invita, de la mano de Cervezas Alhambra y su Premio de Arte Emergente, a disfrutar de una serie de conferencias en las que artistas, artesanos, comisarios y expertos del mundo del arte, como David Barro, Teresa Lanceta, Bea Espejo, la Real Fábrica de Cristales de La Granja o el Centro Cerámica Talavera, se reúnen para hablar de los diferentes usos de la artesanía, la importancia de los procesos de creación artesanal y su inclusión en los lenguajes del arte contemporáneo.

 

Las charlas estarán dirigidas por la comisaria del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente, Alicia Ventura Bordes.

 

+ info

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Forma de fuga (1), 2020

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn a pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen.

 

Els seus projectes, estructurats al voltant de personatges o agents catalitzadors, es caracteritzen per ser de llarga durada i desenvolupar-se en diferents fases i manifestacions. Dins d’aquesta constel·lació de personatges cal destacar el treball amb Lawrence d’Aràbia i amb el fotògraf Harold Edgerton, que li permeten parlar d’eixos temàtics transversals en la seva obra, com la figura del pioner i de l’estranger.

 

Els seus treballs escultòrics estan estretament lligats als seus projectes audiovisuals. Molts dels elements que utilitza, com decorats i atrezzo, per a les seves pel·lícules funcionen posteriorment com escultures i viceversa. Teresa Solar explora la doble naturalesa d’aquests elements, visitats a través de la mirada parcial de la càmera i que, posteriorment, cobren una nova entitat a la sala.