Tag Archives: joan ponç

activitats

DIJOUS 25 DE GENER 19H

Postil·la a una amistat equivocada (Lorca-Dalí, Brossa-Ponç). Xerrada a càrrec d’ARNAU PUIG

 

DIMARTS 30 DE GENER 19H

Presentació del llibre d’Edicions Poncianes: Quadern de correspondències de Joan Ponç (Pilar Parcerisas ed.)

Amb la participació de JORDI CARULLA-RUIZ,  PILAR PARCERISAS, VICENÇ ALTAIÓ, EDUARD SEPÚLVEDA I GLÒRIA BORDONS

Joan Ponç

Ens plau presentar l’exposició dedicada a Joan Ponç i a Joan Brossa, que inaugurem el dijous 30 de novembre, i on mostrarem obres de dos dels artistes més significatius en la recuperació de l’art d’avantguarda al nostre país després de la guerra civil, units per una afinitat creativa i personal des de finals dels anys 40 fins a principis dels 50 i units també a la història de la Galeria Joan Prats, on exposarien en diverses ocasions.

 

El 1982, Joan Brossa va mostrar per primera vegada en l’exposició a la Galeria Joan Prats els seus poemes objecte i visuals, poemes que realitzava des del 1954 i que eren aleshores pràcticament desconeguts pel públic. Més endavant, es mostrarien en altres exposicions a la galeria de Barcelona (1989, 1995, 1997) i de Nova York (1989), i a la Fira de Basilea (1989). D’altra banda, Joan Ponç comença la seva col·laboració amb la Galeria Joan Prats el 1978, amb l’exposició Fons de l’ésser. També exposaria el 1983, Nocturns, el 1987 amb dibuixos de l’època Pre-Dau Al Set, el 1994 i 1996 amb dibuixos de la Suite Geomètrica i el 1980 a la fira FIAC a París.

 

En paraules d’Arnau Puig, en el text realitzat per aquesta exposició, “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”. Aquest gust per la màgia, l’endevinació i l’ocult seria un dels punts d’unió entre els dos artistes, els quals es van conèixer el 1946. Aquell any publicarien junt amb Arnau Puig i Enric Tormo l’únic número de la revista “Algol”, que volia ser un revulsiu davant l’immobilisme i la pèrdua d’idealisme dels seus contemporanis. Proposaven una renovació de la mirada que es troba també en els monotips que Ponç va realitzar per acompanyar els exemplars de la revista i que s’allunya de la figuració naturalista predominant en l’art espanyol de l’època.

 

A més d’aquest interès per les noves formes artístiques, les obres de Brossa i Ponç coincidien temàticament en una preocupació i una crítica a la societat, junt amb l’interès per la cultura popular, el teatre i la màgia que ja apuntàvem. Per això, en aquells anys, es van anar succeint les col·laboracions entre els dos: el llibre inèdit Parafaragaramus (1948), dos números de la revista “Dau Al Set” (gener, 1949 i un inèdit), el llibre Em va fer Joan Brossa (1951), on apareix un retrat de Joan Brossa per Joan Ponç, considerat el retrat més directe i sincer que hagi tingut el poeta. La relació Brossa-Ponç va quedar plasmada també en els poemes de Brossa al·lusius a Ponç i en diversos dibuixos de Ponç: els Dibuixos podrits (1947) i les Metamorfosis (1947), la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947), la coberta del llibre Dragolí de Brossa (1950), o el gouache Brossa, Brossa (1950), que mostrem en aquesta exposició.

 

Brossa i Ponç van ser en el seu moment dos capdavanters en la renovació estètica, seguint els passos de J.V. Foix i Joan Miró. Brossa, que havia conegut Miró el 1941 a través del barretaire i mecenes Joan Prats, a casa de J.V. Foix, els posaria en contacte amb Joan Ponç. Dau Al Set ajudaria a restablir els ponts amb l’avantguarda d’ADLAN, impulsat per Joan Prats i Joaquim Gomis, i del GATCPAC.

 

Després d’aquest període d’afinitat i creativitat, el 1953 Joan Ponç marxà a Brasil, i cadascun dels dos artistes va continuar el seu camí. A la seva tornada a Catalunya, el 1962, Brossa era ja molt lluny del magicosurrealisme i es movia per una antipoesia lligada a la realitat mentre feia experiments plàstics del que seria la seva poesia visual. El seu vincle s’aniria diluint. Per a Brossa, Ponç quedaria lligat a “Dau Al Set”.

 

Aquesta exposició pretén mostrar les trajectòries dels dos artistes: una primera part, amb obres del període “Dau Al Set”, el moment de major afinitat entre Joan Brossa i Joan Ponç, i una segona part de l’exposició, amb obres posteriors, que permeten veure llurs evolucions en l’àmbit plàstic, i que s’emmirallen de la mateixa manera que en la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947).

 

untitled

La Pedrera, Barcelona

6.10.2017 – 4.2.2018

 

L’exposició, comissariada per la historiadora i crítica d’art Pilar Parcerisa, presenta una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor Joan Ponç, des dels seus inicis a mitjan anys 40 i l’època del grup Dau al Set, fins a les darreres obres de mitjan anys 80. Amb el títol de «Diàbolo», vol fer referència al sentit lúdic de Joan Ponç, amb l’ambivalència que el nom d’aquest joc malabar xinès té amb el del diable.

 

+ info

 Barcelona, 1927 – Saint-Paul-de-Vence, 1984

 

Joan Ponç va ser un pintor cabdal dins de l’escena d’avantguarda durant la postguerra espanyola. Fundador de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Brossa, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, es mantindria fidel als principis estètics del grup al llarg de la seva extensa trajectòria. Després d’un breu pas per París, va viure a Brasil, on va crear el grup L’Esplai i on va exposar al Museu de Arte Moderna de São Paulo (1954 i 1956). El 1964 tornà a Catalunya, el mateix any que la Galeria René Metras de Barcelona li organitzà una exposició retrospectiva. El 1972 s’edita la monografia Universo y magia de Joan Ponç de Mordechai Omer i el 1978 el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris li dedica una important exposició individual. La seva obra ha estat exposada a importants museus i centres d’art com Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; Artium de Vitoria-Gasteiz; Bonner Kunstverein de Bonn; Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; The National Museum of Art of Romania de Bucharest; Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, entre d’altres. El 2017, la Fundació Catalunya La Pedrera de Barcelona, presenta l’exposició Diàbolo, una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor, des dels anys quaranta fins als vuitanta.