Tag Archives: joan brossa

Art Brussels 2023

Art Brussels 2023 | Galeria Joan Prats,

Stand 5A 26 amb NOGUERASBLANCHARD

 

Programa Rediscovery, una selecció d’obres de

JOAN BROSSA

PEREJAUME

 

Art Brussels preview:  ENG    FR

 

La nostra selecció a Artsy

 

 

La proposta de Joan Prats i Nogueras Blanchard per Art Brussels 2023 presenta un diàleg entre l’obra de Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) i Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957). El 1975, Perejaume va quedar fascinat pel primer estudi monogràfic de l’obra poètica de Brossa. L’interès era mutu, ja que Brossa estava captivat per la combinació entre surrealisme i romanticisme representat a les primeres obres de Perejaume. Tot i ser artistes de generacions diferents, Brossa i Perejaume van creuar camins en el seu peculiar enfocament de la poesia a través d’objectes, gestos i representacions visuals.

 

Per a l’Art Brussels presentem una selecció d’obres històriques – des de 1980 fins al 1990 – un moment clau per tots dos, Brossa i Perejaume. Durant aquest període, Brossa va produir principalment els “poemes-objecte”; obres d’art on combina objectes del dia a dia que ell descontextualitza de la seva funció original per ampliar la seva natura crítica. Així mateix, Perejaume va passar de “pintar-pintura” a “despintar”. Com Brossa, Perejaume solia manipular els seus materials i símbols d’una forma que no sempre indica un punt de vista concret, sinó que més aviat s’aproxima a l’estat de la imatge a través d’inversions de significat.

 

Aquestes obres de Brossa i Perejaume volen realçar l’afinitat entre les seves maneres de veure la poesia i la influència. Per Perejaume, pintar és un exercici d’ocultació, de tapar amb una successió de capes. Metamorfosador atén a aquesta lògica assenyalant l’origen. En cobrir el bastidor amb una tela, Perejaume revela l’expressió pictòrica del rerefons. La transformació potencial dels objectes i la seva ocultació també es reflecteixen en els poemes-objectes de Brossa. Eclipsi o Puzle deixen de ser objectes per convertir-se en artefactes poètics que naixen com un joc irònic que genera desconcert en l’espectador. Així mateix, Projeccions, de Perejaume, i Sense paisatge, de Brossa, amaguen, mostren i superposen punts de vista, imatges i objectes per rebel·lar-se contra els estrictes significats.

 

Joan Brossa

Fundació Joan Brossa, Barcelona 

15.03 – 16.07.2023

 

Aquest projecte és una recerca que pren la forma d’instal·lació expositiva per explicar la intensa dedicació que va mostrar Joan Brossa al que ell anomenava el “parateatre”, la poesia en escena, la poesia en directe. Segons Joan M. Minguet, comissari d’aquesta mostra, el mateix Brossa va conrear aquesta disciplina escènica que, en comptes de centrar-se en la tradició literària del teatre, ha buscat des de temps immemorials el contacte amb l’espectador a través de la fascinació, de la sorpresa, de l’ocurrència, de tot allò que succeeix a un escenari (o a una pista circense, o a un carrer o una plaça) que no té que veure amb l’argument i la narració. O, en tot cas, que no suposen l’eix vertebrador de l’acció o de l’obra.

 

Brossa sempre va sentir-se admirat pel transformista Fregoli, personatge que podem considerar estendard d’aquesta mirada oberta que el poeta tenia cap a camps tan variats com la màgia, la pantomima, el circ, els pallassos, el cinema dels primers temps (amb aquelles pel·lícules on tot era trucatge), el teatre visual més contemporani. I entremig de tots els personatges i accions que van captivar Brossa, mostrarem la seva producció (visual, literària, teatral) a la llum d’aquesta poètica de l’encís.

 

Però Fregoli no serà l’únic personatge que tindrem convidat a la Brossa, sinó que s’abordarà la seva relació i col·laboracions amb una constel·lació d’artistes contemporanis (i d’altres generacions): Hausson, Christa Lem, Pep Bou o Tortell Poltrona però també iniciatives com la Fira del Teatre de Tàrrega o el Festival de Pallassos Charlie Rivel de Cornellà de Llobregat. D’aquesta manera, el llibre també serà una visió panoràmica del sistema parateatral català d’un moment determinat.

 

Tot l’edifici de La Seca, situat al bell mig del Born de Barcelona i amb una important identitat patrimonial i arquitectònica en ser una antiga fàbrica de moneda, serà transformat a través d’aquesta mirada brossiana i parateatral de la mà de Javier Morera, qui signa el disseny d’espais. El públic podrà transitar per diferents recons de l’edifici que, a través de la màgia i la instal·lació, es transformaran gràcies a la mirada del poeta. S’inclouran obres visuals (poemes objecte, poemes visuals, llibres d’artista) que Brossa va dedicar al món de l’imaginari teatral (o parateatral); reculls fotogràfics i documentals de la col·laboració de Brossa amb artistes de l’escena; documents i obres que acostaran el públic a l’imaginari del transformisme, la màgia, el circ, al cinema de trucatge o l’streptease. Joan M. Minguet, curador de l’exposició, fragmentarà el relat que es repartirà per tot l’edifici, trencant fronteres disciplinàries i jugant amb tot allò que sembla i no és.

 

ACTIVITATS RELACIONADES

 

Encara hi ha altres Brosses: Visita guiada a l’exposició a cura del comissari Joan Maria Minguet. Aquesta sessió forma part de l’etapa de formació del programa PIC.
Dates: 22 de març, 17 de maig, 14 de juny | Hora: 18 h. Reservar 

 

Muntar Brossa sense Brossa? Conversa entre Teresa Grandas i Joan Maria Minguet a propòsit de la curadoria d’exposicions sobre Joan Brossa.
Data: 28 de març | 18 h. Reservar 

 

Sobre les teatralitats de Brossa i altres xafarderies: Lectura dramatitzada de la taula rodona pseudoficcionalitatzada d’Eduard Olesti i presentació del llibre Altres Brosses.
Data: 14 d’abril | 18 h

 

Parateatralitats contemporànies: Transformismes de cos i espai amb Frau Diamanda. Aquesta sessió forma part de l’etapa de formació del programa PIC.
Data: 26 d’abril | 18 h
Entrades a 3 €. Reservar

 

Projecció del documental Music-Hall a Catalunya (1983), enregistrat al Teatre Arnau el 9 de març del 1983 amb la participació de Joan Brossa, Pep Bou, Tortell Poltrona, Christa Leem, Selvin, Hausson, Manel Barceló i Kirman.
Data: 25 de maig | 18 h
Entrades a a 3 €. Reservar

 

Violència i disrupció del fet parateatral: L’afora també és una espècie de dins amb projecte g0-g0 i performance de Kha. Aquesta sessió forma part de l’etapa de formació del programa PIC.
Data: 8 de juny | 18 h
Entrades a 3 €. Reservar

 

+ info

Documental: ‘La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga’

 

L’exposició ‘La catifa màgica. Per a Joan de Muga’ és un homenatge a Joan de Muga, fundador i director de la Galeria Joan Prats des de 1976, quan es va inaugurar, i fins el 2020. L’exposició reunirà obra d’artistes que han format part de la galeria des dels seus inicis fins a l’actualitat, juntament amb fotografies, cartes, vídeos i documentació, per a explicar la història de la galeria i també la de Polígrafa i d’altres projectes de Joan de Muga com la Fundació Espai Poblenou.

 

Mostrarem obres de Juan Araujo, Francis Bacon, Alfons Borrell, Joan Brossa, Cabrita, Alexander Calder, Anthony Caro, Chillida, Christo & Jeanne-Claude, Victoria Civera, Hannah Collins, Helen Frankenthaler, Luis Gordillo, Guinovart, Hernández Pijuan, Wifredo Lam, Louise Lawler, Miralda, Joan Miró, Henry Moore, Muntadas, Pablo Palazuelo, Perejaume, Joan Ponç, Fernando Prats, Ràfols Casamada, Caio Reisewitz, Julião Sarmento, George Segal, José María Sicilia, Antoni Tàpies, Juan Uslé, Eulàlia Valldosera, Sue Williams

 

El títol de l’exposició s’inspira en un dibuix que Joan Ponç va dedicar a Joan de Muga, en el qual el retratava sobre una catifa voladora. Aquesta imatge remet al seu caràcter emprenedor i somiador, la seva passió per viatjar i per imaginar nous projectes.  

 

L’exposició l’estem organitzant amb la complicitat de Carles Guerra, qui escriurà el text de la publicació que editarem posteriorment.

 

Documental: La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga

Fundació Joan Brossa, Sala X

16/12/2021 – 15/05/2022

 

 

El Ganxo és una peça de Lola Lasurt que s’emmarca dins del programa Gabinet Brossa, el qual consisteix en una producció artística fruit d’un procés de recerca a l’arxiu de Joan Brossa dipositat al Centre de Documentació i Arxivística del MACBA.

 

 

El Ganxo parteix d’una doble investigació: per una banda es fixa en la poesia escènica de Brossa aplicada a l’òpera de Josep Maria Mestres Quadreny i, per altra banda, al voltant de l’auto-organització de grups de teatre amateurs i semi-professionals actius des dels últims anys del franquisme, per proposar-los com a teló de fons. Però, de tot el material recopilat, se centra en una única imatge representada en el passat per convertir-la en una imatge de violència present, en la qual, com en el món de les faules, el retrat de la societat personifica el món animal.

 

 

+ info

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Chema Madoz. La naturaleza de las cosas y su eco en la colección.

 

Museo Patio Herreriano, Valladolid

 

Del 16 de enero al 2 de mayo de 2021

 

Exposición comisariada por Oliva María Rubio

 

 

La exposición de Chema Madoz que ahora acoge el Museo Patio Herreriano es una buena oportunidad para conocer el trabajo del artista madrileño y de situarlo en una suerte de genealogía. Se establece un diálogo con artistas de la colección del Museo, con los que comparte una sensibilidad semántica y estética. Así, a las fotografías de Madoz se suman las imágenes de los objetos deconstruidos y recompuestos de Ángel Ferrant o el material escultórico de Joan Brossa y Perejaume. Cobran especial significación en este contexto las fotografías de Ángel Ferrant que documentan los objetos que mostró en las Galerías Syras de Barcelona a principios de los años treinta y que más tarde, no contento con su resultado, destruyó. Estas fotografías delatan un interés por el comportamiento de elementos heterogéneos que se encuentra en una esfera próxima a la de Chema Madoz. No es menos conocida la relación del fotógrafo con Joan Brossa, a través de la tensión entre los objetos y las ideas que también cultiva, con similar aliento poético, Perejaume.

 

+ info

Diàlegs intrusos. Tot és present.

13.11.2020 – 7.11.2021.

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Comissariat: Sergi Aguilar i Àlex Mitrani.

 

La irrupció l’art de la segona avantguarda sorgit amb posterioritat a la Guerra Civil espanyola i a la Segona Guerra Mundial, representa no només una ampliació lògica de la cronologia del museu sinó que també l’aparició d’una sèrie d’obres que, pel seu esperit de modernitat i la seva transgressió de categories culturals i formats tècnics tradicionals, posa en qüestió les maneres de mirar i la mateixa concepció d’obra d’art.

 

Artistes: José María Sicilia, Joan Hernández Pijuan, Joan Brossa, Eduardo Chillida, Juli González, Lucio Fontana, entre d’altres.

 

+ info

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02. La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar i Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, Madrid

Inauguración 14.11.2019 – 19.30h

14.11.2019 – 15.2.2020

 

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) y Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999) son dos de los máximos exponentes de la literatura y de la poesía experimental catalana de la segunda mitad del siglo XX. Heterodoxos y transgresores, son autores de una obra amplia y diversa que abre la poesía a otras disciplinas y que une y amplía la relación de la poesía con las artes visuales.

 

Expusieron juntos, por primera vez, en la célebre muestra Poesía concreta. Joan Brossa, Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, en la Petite Galerie de Lleida, en 1971. Viladot, autor de Poema de l’home (1973), junto con Iglésias del Marquet, creó en Agramunt el proyecto editorial singular e insólito de Lo Pardal de libros de poesía visual, donde Brossa también publicó su libro Maneres (1976). Pioneros de la poesía visual y objetual en Cataluña y España, su obra es un referente ineludible de la poesía experimental europea más radical.

 

A partir de la mirada crítica, lírica y lúdica de Brossa y Viladot con el lenguaje, la imagen, los objetos y los signos del alfabeto, esta exposición –retomando el título de un libro de Brossa, Alfabet desbaratat (1998)– presenta una selección de algunos de los poemas visuales, objetos y libros más destacados de los dos creadores.

 

+ info

Con ocasión del centenario del nacimiento de Joan Brossa, uno de los más activos integrantes del grupo vanguardista Dau al Set.

 

La exposición pone de manifiesto la excelente relación personal y artística entre Joan Miró, y Joan Brossa. Se conocieron a comienzos de la década de los 40. Su colaboración fue tan intensa como su amistad: Miró ilustra libros de Brossa y crea carteles para algunas de sus obras dramáticas. Joan Brossa realiza en 1941 sus primeros poemas visuales (a los que entonces llamaba “experimentales”), animado por Miró. En 1960 Brossa participó, invitado por Miró, en la exposición Poètes, peintres, sculpteurs de la Galeria Maeght de París. Simultáneamente inició su colaboración con el mismo Miró y Tàpies y, con el tiempo, también con artistas como Frederic Amat o Eduardo Chillida.

 

Su buena relación se manifiesta en numerosos libros, como ‘Oda a Joan Miró’ (1973) y ‘Tres Joans’ (1978) un libro homenaje a los tres Juanes: Miró, Brossa y Prats y que forman parte de la exposición.

 

Para Joan Brossa, “Miró era, es, verdaderamente, el pintor de los poetas”. Gran lector de poesía, Joan Miró se relaciona estrechamente con el mundo literario que le rodea, como lo atestigua su biblioteca personal, actualmente en la Fundación Miró. La relación de Miró con poetas como Foix, Salvador Espriu o Pere Gimferrer, le llevan a pintar poemas de manera plástica. Miró toma la revolución poética como un principio moral con el que poder escapar de la tradicional cultura humanística.

 

+ info

DIJOUS 25 DE GENER 19H

Postil·la a una amistat equivocada (Lorca-Dalí, Brossa-Ponç). Xerrada a càrrec d’ARNAU PUIG

 

DIMARTS 30 DE GENER 19H

Presentació del llibre d’Edicions Poncianes: Quadern de correspondències de Joan Ponç (Pilar Parcerisas ed.)

Amb la participació de JORDI CARULLA-RUIZ,  PILAR PARCERISAS, VICENÇ ALTAIÓ, EDUARD SEPÚLVEDA I GLÒRIA BORDONS

Joan Ponç

Ens plau presentar l’exposició dedicada a Joan Ponç i a Joan Brossa, que inaugurem el dijous 30 de novembre, i on mostrarem obres de dos dels artistes més significatius en la recuperació de l’art d’avantguarda al nostre país després de la guerra civil, units per una afinitat creativa i personal des de finals dels anys 40 fins a principis dels 50 i units també a la història de la Galeria Joan Prats, on exposarien en diverses ocasions.

 

El 1982, Joan Brossa va mostrar per primera vegada en l’exposició a la Galeria Joan Prats els seus poemes objecte i visuals, poemes que realitzava des del 1954 i que eren aleshores pràcticament desconeguts pel públic. Més endavant, es mostrarien en altres exposicions a la galeria de Barcelona (1989, 1995, 1997) i de Nova York (1989), i a la Fira de Basilea (1989). D’altra banda, Joan Ponç comença la seva col·laboració amb la Galeria Joan Prats el 1978, amb l’exposició Fons de l’ésser. També exposaria el 1983, Nocturns, el 1987 amb dibuixos de l’època Pre-Dau Al Set, el 1994 i 1996 amb dibuixos de la Suite Geomètrica i el 1980 a la fira FIAC a París.

 

En paraules d’Arnau Puig, en el text realitzat per aquesta exposició, “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”. Aquest gust per la màgia, l’endevinació i l’ocult seria un dels punts d’unió entre els dos artistes, els quals es van conèixer el 1946. Aquell any publicarien junt amb Arnau Puig i Enric Tormo l’únic número de la revista “Algol”, que volia ser un revulsiu davant l’immobilisme i la pèrdua d’idealisme dels seus contemporanis. Proposaven una renovació de la mirada que es troba també en els monotips que Ponç va realitzar per acompanyar els exemplars de la revista i que s’allunya de la figuració naturalista predominant en l’art espanyol de l’època.

 

A més d’aquest interès per les noves formes artístiques, les obres de Brossa i Ponç coincidien temàticament en una preocupació i una crítica a la societat, junt amb l’interès per la cultura popular, el teatre i la màgia que ja apuntàvem. Per això, en aquells anys, es van anar succeint les col·laboracions entre els dos: el llibre inèdit Parafaragaramus (1948), dos números de la revista “Dau Al Set” (gener, 1949 i un inèdit), el llibre Em va fer Joan Brossa (1951), on apareix un retrat de Joan Brossa per Joan Ponç, considerat el retrat més directe i sincer que hagi tingut el poeta. La relació Brossa-Ponç va quedar plasmada també en els poemes de Brossa al·lusius a Ponç i en diversos dibuixos de Ponç: els Dibuixos podrits (1947) i les Metamorfosis (1947), la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947), la coberta del llibre Dragolí de Brossa (1950), o el gouache Brossa, Brossa (1950), que mostrem en aquesta exposició.

 

Brossa i Ponç van ser en el seu moment dos capdavanters en la renovació estètica, seguint els passos de J.V. Foix i Joan Miró. Brossa, que havia conegut Miró el 1941 a través del barretaire i mecenes Joan Prats, a casa de J.V. Foix, els posaria en contacte amb Joan Ponç. Dau Al Set ajudaria a restablir els ponts amb l’avantguarda d’ADLAN, impulsat per Joan Prats i Joaquim Gomis, i del GATCPAC.

 

Després d’aquest període d’afinitat i creativitat, el 1953 Joan Ponç marxà a Brasil, i cadascun dels dos artistes va continuar el seu camí. A la seva tornada a Catalunya, el 1962, Brossa era ja molt lluny del magicosurrealisme i es movia per una antipoesia lligada a la realitat mentre feia experiments plàstics del que seria la seva poesia visual. El seu vincle s’aniria diluint. Per a Brossa, Ponç quedaria lligat a “Dau Al Set”.

 

Aquesta exposició pretén mostrar les trajectòries dels dos artistes: una primera part, amb obres del període “Dau Al Set”, el moment de major afinitat entre Joan Brossa i Joan Ponç, i una segona part de l’exposició, amb obres posteriors, que permeten veure llurs evolucions en l’àmbit plàstic, i que s’emmirallen de la mateixa manera que en la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947).

 

L’artista proposa un itinerari on el diàleg que es produeix entre les obres i l’espectador esdevé fonamental. Un diàleg que, moltes vegades, s’allunya de les paraules per donar pas a l’admiració, la contemplació i l’interès per comprendre l’atmosfera subtil, silenciosa i onírica que envolta el seu univers. L’autorepresentació pren una nova importància a partir dels materials i també a través dels títols de les obres, com Autoretrat o Autoretrat al taller.

 

La pràctica artística de Jordi Alcaraz transcendeix les categories tradicionals de pintura, escultura i dibuix per acostar-se a l’assemblatge i a la instal·lació, reflexionant sobre la noció de volum, el llenguatge com a idea i el pas del temps. Segons J. F. Yvars, “les obres d’art són organismes fets de matèria viva, sotmesa a l’alquímia dels elements i les tècniques expressives, la qual imposa la seva versemblança amb el temps. Respiren, gemeguen, sonen, s’esquerden i es reajusten en l’acord adient que dibuixarà la simfonia inacabada de la seva activitat plàstica.” La combinació de materials tan diversos com els miralls, els llibres o el metacrilat fa que els elements interactuïn aprenent com respirar, gemegar o sonar conjuntament.

 

El text Plàstica, que Joaquim Sala-Sanahuja dedica a Jordi Alcaraz, fixa la seva atenció en el plàstic, en el metacrilat més concretament, i conclou de la següent manera: “D’un temps ençà el cristall de plàstic sembla mostrar una qualitat que encara no té nom. Aquesta qualitat, entre aquosa i aèria, però d’essència retòrica, algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits. L’expert l’anuncia com una matèria fulgent però alhora extremadament untuosa. Serveix per a tot. És un substitut de totes les altres matèries. El fet de brillar no és un demèrit. I ho substitueix tot.”

Barcelona, 1919-1998

 

Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic, fou un dels fundadors de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Ponç, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, i autor d’una obra interdisciplinària, caracteritzada per l’experimentació amb el llenguatge i la utilització de tot tipus de tècniques i estils. El 1960 va participar, convidat per Joan Miró, en l’exposició Poètes, peintres, sculpteurs a la Galerie Maeght de París, a la vegada que començava a col·laborar amb el mateix Miró i Tàpies i, més tard, amb artistes com Alfons Borrell, Chillida, José Niebla, Perejaume, entre d’altres. En l’àmbit internacional, va participar en importants exposicions com les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997). Entre les exposicions individuals destaquen les realitzades al Musée d’Art Moderne de Céret i al Musée de Collioure (1990); al Centre International de Poésie de Marsella; al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, de Madrid (1991); a la Kunstmuseum Malmö, Suècia (1993); a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca (1994); al Museo de Arte Contemporáneo de Monterrey i al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; al Museum Fridericianum de Kassel i a la Städtische Galerie de Göppingen, Alemanya (1998), entre d’altres. Després de la seva mort, el 2001 la Fundació Joan Miró de Barcelona li va dedicar una important mostra antològica i el 2017 el MACBA presenta l’exposició Poesia Brossa, una revisió del treball de l’artista a través dels llibres, les recerques plàstiques, el teatre, el cinema, la música, les arts d’acció, etc.

 Barcelona, 1927 – Saint-Paul-de-Vence, 1984

 

Joan Ponç va ser un pintor cabdal dins de l’escena d’avantguarda durant la postguerra espanyola. Fundador de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Brossa, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, es mantindria fidel als principis estètics del grup al llarg de la seva extensa trajectòria. Després d’un breu pas per París, va viure a Brasil, on va crear el grup L’Esplai i on va exposar al Museu de Arte Moderna de São Paulo (1954 i 1956). El 1964 tornà a Catalunya, el mateix any que la Galeria René Metras de Barcelona li organitzà una exposició retrospectiva. El 1972 s’edita la monografia Universo y magia de Joan Ponç de Mordechai Omer i el 1978 el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris li dedica una important exposició individual. La seva obra ha estat exposada a importants museus i centres d’art com Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; Artium de Vitoria-Gasteiz; Bonner Kunstverein de Bonn; Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; The National Museum of Art of Romania de Bucharest; Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, entre d’altres. El 2017, la Fundació Catalunya La Pedrera de Barcelona, presenta l’exposició Diàbolo, una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor, des dels anys quaranta fins als vuitanta.