Tag Archives: artista

rjh2kcfvvna4bgh6qmvbkkpinu-web

Chema Madoz, distinguido con la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

 

Este galardón distingue a las personas y entidades que han destacado en el campo de la creación artística y cultural. Un reconocimiento a la sólida carrera de fotografía de Madoz.

 

+ info

perejaume-seva-obra-al-palau_2363773886_68238696_1500x1000

Perejaume i CaboSanRoque juguen al Palau de la Música.

 

Del 12 de desembre de 2019 al 19 de gener de 2020.
Foyer del Palau de la Música Catalana.

 

 

CaboSanRoque fa sonar l’obra de Perejaume Un nom, consistent en un rotlle de paper de 29 metres on hi ha encadenades les signatures d’un grup de cuidadors i usuaris de la Fundació Pere Mitjans.

 

Perejaume i CaboSanRoque van treballar desinteressadament, i l’obra, composta pels dos rotlles i l’àudio de la nova peça musical, va tirar endavant gràcies al suport de la Fundació Lluís Coromina, la seu barcelonina de la qual acollirà la peça després que l’exposició tanqui les portes del Palau de la Música.

 

“Un nom és una obra molt participada”, explica Perejaume.

 

+ info

Paintings #26, 2016

Lisboa, 1956

Viu i treballa a Lisboa

 

El complex treball de Cabrita es pot caracteritzar per un discurs filosòfic i poètic idiosincràtic que abasta una gran varietat de mitjans: pintura, fotografia, dibuix i escultures compostes de materials industrials i objectes trobats.

 

El seu treball ha rebut un reconeixement internacional esdevenint crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjan anys vuitanta. Mitjançant l’ús de materials senzills que es sotmeten a processos constructius, Cabrita recicla reminiscències gairebé anònimes de gestos primordials i accions repetides de la vida quotidiana. Centrades en qüestions relacionades amb l’espai i la memòria, les seves obres obtenen un suggeridor poder d’associacions que pot arribar a una dimensió metafòrica, més enllà del visual.

 

La complexa diversitat teòrica i formal del treball de Cabrita parteix d’una reflexió antropològica, contrària al reduccionisme del discurs sociològic. De fet, silencis i reflexions són la base del treball de Cabrita.

i-teresa_solar_1-web

Compositions. Flotation line

27.09.18 – 30.09.18

Industrial Akroll

27.9 / 28.9 / 29.9, 11 am-8 pm + 30.9, 11 am-3 pm

 

The former “Industrial Akroll” factory in L’Hospitalet de Llobregat started out as a house-workshop. In the 60’s of the 20th century it grew up to a 2.000 m2 surface dedicated to the production of small metallic pieces for footwear, such as buckles and other ornaments. The machines made such a noise that there was a system of codes with coloured lights to communicate inside the whole factory. Calera Studio is currently promoting a new project to transform the building to artistic and cultural uses and to dynamise the surroundings of Can Trinxet in Santa Eulalia and the Cultural District of L’Hospitalet de Llobregat.

 

With Flotation Line, Teresa Solar Abboud presents a sculptural set that evokes a marine landscape intervened by humanity. Through different elements inspired by marine flora and fauna, as well as objects and instruments that suggest man’s relationship with the sea, the artist offers us a “sculptural ecosystem” – as she defines it – with the desire to fictionally transform the exhibition space into an aquatic environment. In the installation we distinguish elements such as the ladder of a boat, the hand of a diver or a hoisted whale, as well as other objects and figures that are related to stories from classical mythology related to the marine environment. The work starts from a formal and conceptual investigation around the waterline understood as an unstable horizon that becomes a border, an axis that separates two realms and generates a distinction between everything that remains below and above the surface of the water. This floating line is represented in the space by a long arched blue tube that articulates the space horizontally and in relation to which the rest of the elements are arranged at different heights. Other smaller pieces, such as glazed ceramics, bronze eyes or an arched shape rubber bone, also form part of the set. Flotation Line is a Solar Abboud production that results from the curatorial commission Chus Martínez gave to the artist for her monographic exhibition at Der Tank (the exhibition space of the Hochschule für Gestaltung und Kunst FHNW, in Basel), which was inaugurated at the beginning of last summer. For her participation in BGW’s programme Compositions, the artist has adapted this sculptural set to the characteristics of this old factory space.

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Aïda Andrés Rodrigálvarez & Pablo del Pozo

JOAN PRATS warehouse, Passatge Saladrigas 5, Barcelona

Amb cita prèvia al 932 160 284

Exposició: 05/09/2018 – 26/10/2018

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de dos joves artistes, Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) i Pablo del Pozo (Badajoz, 1994).

 

Els seus treballs tracten la relació que s’estableix entre l’individu i l’espai que l’envolta des d’un punt de vista quotidià. El territori i la nostàlgia, la recerca d’un refugi, el pas del temps són temes importants en llur obra, junt amb el medi ambient. Mostrarem instal·lacions dels dos artistes, obres realitzades a partir d’objectes trobats i de materials exposats als elements.

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez s’interessa per l’empremta que la llum, l’entorn i el pas del tempsfixen sobre el paper. Les tècniques de la litografia i la fotografia estenopeica li permeten treballar amb una temporalitat dilatada, a més d’investigar el color. En la seva pràctica artística, paper i teixits són deixats a la mercè dels elements, esdevenint materials fotosensibles.

 

Per la seva banda, les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana.

 

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat el màster de producció i investigació artística (2015-6). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2014) i en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2010). Ha exposat individualment a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat (2017), l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (2016) i a Tinta Invisible, Barcelona (2014). Ha rebut diversos reconeixements com les beques de l’Institut Ramon Llull per la biennal Jeune Création Européenne, de producció Felicia Fuster (2018), Guasch-Coranty  (2016) i el premi  Arranz-Bravo (2017).

 

Pablo del Pozo viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2017). Ha estat seleccionat en la Biennal de Valls Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que exposarà al Centre Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat (juliol, 2018), i també per la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9)  amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També va rebre el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat (2017), pel que participarà en l’exposició a la mateixa sala el juny de 2018.

 

Vistes d'exposició

L’artista proposa un itinerari on el diàleg que es produeix entre les obres i l’espectador esdevé fonamental. Un diàleg que, moltes vegades, s’allunya de les paraules per donar pas a l’admiració, la contemplació i l’interès per comprendre l’atmosfera subtil, silenciosa i onírica que envolta el seu univers. L’autorepresentació pren una nova importància a partir dels materials i també a través dels títols de les obres, com Autoretrat o Autoretrat al taller.

 

La pràctica artística de Jordi Alcaraz transcendeix les categories tradicionals de pintura, escultura i dibuix per acostar-se a l’assemblatge i a la instal·lació, reflexionant sobre la noció de volum, el llenguatge com a idea i el pas del temps. Segons J. F. Yvars, “les obres d’art són organismes fets de matèria viva, sotmesa a l’alquímia dels elements i les tècniques expressives, la qual imposa la seva versemblança amb el temps. Respiren, gemeguen, sonen, s’esquerden i es reajusten en l’acord adient que dibuixarà la simfonia inacabada de la seva activitat plàstica.” La combinació de materials tan diversos com els miralls, els llibres o el metacrilat fa que els elements interactuïn aprenent com respirar, gemegar o sonar conjuntament.

 

El text Plàstica, que Joaquim Sala-Sanahuja dedica a Jordi Alcaraz, fixa la seva atenció en el plàstic, en el metacrilat més concretament, i conclou de la següent manera: “D’un temps ençà el cristall de plàstic sembla mostrar una qualitat que encara no té nom. Aquesta qualitat, entre aquosa i aèria, però d’essència retòrica, algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits. L’expert l’anuncia com una matèria fulgent però alhora extremadament untuosa. Serveix per a tot. És un substitut de totes les altres matèries. El fet de brillar no és un demèrit. I ho substitueix tot.”

gordillo-luis-reina-sofia

Museo Reina Sofia. Edificio Nouvel

Colección 3.

La obra de Luis Gordillo (1934) nace de una compleja síntesis de elementos diversos, provenientes del informalismo, el arte pop y las corrientes geométricas, fuentes que alimentan su obra de manera simultánea e intencionalmente contradictoria. Su síntesis pictórica se presenta como la constante deconstrucción y reelaboración de una imagen que se reblandece, desinforma y confunde en su apariencia incompleta.

 

+ info

bryce-hochschild-alcala31

Sala Alcalá 31.

Del 21 de febrero al 16 de abril de 2017.

La exposición presenta una amplia selección de la colección Hochschild, una de las principales de Perú y la única que, hasta el momento, se ha dedicado casi en exclusiva a la producción artística moderna y contemporánea del país andino.

“Próxima parada: artistas peruanos en la colección Hochschild” reúne obra de un conjunto de alrededor de cuarenta artistas y ofrece una visión representativa de los fondos de esta colección privada, así como de las creaciones de los artistas peruanos contemporáneos.

Esta muestra sobre la colección Hochschild representa una oportunidad inmejorable para comprender el arte de las últimas décadas de Perú, un país cuya cultura incaica o barroca es bien conocida internacionalmente, pero no así su arte más contemporáneo.

La exposición está compuesta por obras realizadas sobre distintos soportes, desde pinturas, esculturas, dibujos y fotografías hasta videoproyecciones, instalaciones y proyectos multidisciplinarios de diferentes corrientes artísticas; desde el surrealismo hasta la abstracción geométrica, pasando por el arte popular o el informalismo. Entre los artistas que conforman la muestra se encuentran algunas figuras reconocidas internacionalmente como Milagros de la Torre, Martín Chambi, Fernando Bryce, Sandra Gamarra o Mario Testino junto a nombres más desconocidos para el público español como José Carlos Martinat, Maya Watanabe, Eduardo Moll o Giancarlo Scaglia.

Sin duda, la colección Hochschild representa un empeño personal por ser parte del esfuerzo de conservadores de museos, curadores, galerías, críticos, académicos y artistas peruanos que están contribuyendo a hacer del arte del Perú nuestra “próxima parada”.

 

Comisario: Octavio Zaya
Organiza: Oficina de Cultura y Turismo de la Comunidad de Madrid

 

+ info.

 

 

alraraz-vila-casas-can-framis-esborradis

 

Lunes 23 | Enero – Domingo 11 | Junio, 2017

Fundació Vila Casas, Can Framis. Barcelona

Jordi Alcaraz (Calella, 1963) es un creador en el intersticio que separa la poesía visual y la proyección conceptual, con una propuesta de aproximación metafórica al objeto. Alcaraz experimenta con materiales frágiles presos de un cierto lirismo –el agua, el vidrio, el espejo, el libro– para trabajar relaciones de tensión entre la materia y tejer un discurso en torno al volumen, el lenguaje y el tiempo. Su obra, que trasciende el límite entre disciplinas, es un alegato a favor de la obra inacabada y el arte como ficción.

 

+info

vst_nagw

Madrid, 1985

Viu i treballa a Madrid

 

 

El treball de Teresa Solar gira entorn a pràctiques heterogènies que es materialitzen en obres audiovisuals i escultòriques, en les quals els llenguatges de les dues disciplines es connecten i interactuen.

 

Els seus projectes, estructurats al voltant de personatges o agents catalitzadors, es caracteritzen per ser de llarga durada i desenvolupar-se en diferents fases i manifestacions. Dins d’aquesta constel·lació de personatges cal destacar el treball amb Lawrence d’Aràbia i amb el fotògraf Harold Edgerton, que li permeten parlar d’eixos temàtics transversals en la seva obra, com la figura del pioner i de l’estranger.

 

Els seus treballs escultòrics estan estretament lligats als seus projectes audiovisuals. Molts dels elements que utilitza, com decorats i atrezzo, per a les seves pel·lícules funcionen posteriorment com escultures i viceversa. Teresa Solar explora la doble naturalesa d’aquests elements, visitats a través de la mirada parcial de la càmera i que, posteriorment, cobren una nova entitat a la sala.

Vilafranca del Penedès, Barcelona, 1963

Viu i treballa Barcelona

 

 

Des de 1990, Eulàlia Valldosera està desenvolupant una obra multidisciplinar a partir del treball amb tinta, fotografia, performance, instal.lació i vídeo.

 

Se serveix de llum, ombra, reflexió i moviment per crear moments centrats en arquetips femenins: l’entorn domèstic, objectes quotidians i els llocs específics que creen aquesta intimitat, la maternitat, el cos i la mirada masculina. En resposta a la posició de l´objecte d’art com part de l’economia de mercat, empra el seu propi cos com punt de partida per a les seves creacions. Eulàlia Valldosera creu que existeixen tabús entorn a la corporalitat, particularment a Europa.

El cos femení serveix com a mitjà d’identificació, un tema de bellesa, de reproducció, contaminació i decadència. Però també és una màquina carnosa que ha de ser netejada i alimentada.

L’enfocament també pot canviar del cos als objectes que ho envolten. Els objectes es converteixen en `mediadors socials´ en les seves instal.lacions: parlen sobre la cultura, el desig, les emocions i la vida quotidiana de les persones que els adquireixen. La llum implica també un costat fosc, el significat ocult dels objectes. En el món d’Eulàlia Valldosera, les ombres, com anti-objectes, fan referència a un subconscient col.lectiu.

The Trip, 2009-2010

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

 

 

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

 

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

 

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Firing Squad Wall, 2012

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

lasurt-lola-biblioteca-arus

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Conquest Drawings, 2014

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Lliris blancs, 1988

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Vegetal animal, 2018-2020

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

civera-victoria-ensimismamiento

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

01-cabello-carceller-el-estado-de-la-cuestion

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

alcaraz

Calella, Barcelona, 1963

Viu i treballa a Calella, Barcelona

 

L’obra de Jordi Alcaraz és una reflexió sobre el volum, el llenguatge artístic i el temps a través d´una manipulació lírica dels materials. Una abstracció que és fruit de la lluita contra les limitacions i convencions del format.

 

El seu treball parteix de la tradició clàssica de la pintura i l´escultura per a alterar el sentit de les bases reconeixibles de la realitat objectual, cap a noves gènesis de significat i continent.

 

Jordi Alcaraz transgredeix superfícies i materials, atorga usos inversemblants a les seves peces i replanteja la lògica de marcs i de metacrilats, de pedres i d´escaioles, de miralls i de fustes, d´ombres i de metalls; modificant les percepcions i tractaments convencionals.

 

Ha realitzat diferents edicions de bibliòfil com “El Viatge a Tokushima”, amb text de Joaquim Sala-Sanahuja, o “Diorames”, realitzat amb Joan Brossa, Alfons Borrell, Perejaume i Jordi Rosés.

Barcelona, 1952

Viu i treballa a Barcelona

 

 

La carrera artística de Frederic Amat es remunta a principis dels anys setanta. Després de completar els seus estudis d’arquitectura i escenografia, es va traslladar a Mèxic i posteriorment a Nova York, on exploraria les possibilitats del paper fet a mà com a material artístic.  Els seus viatges a Brasil, Egipte, Haití, Marroc, han influït en una obra caracteritzada per la investigació constant. Al llarg de la seva carrera, Amat ha anat diversificant el seu repertori plàstic, el seu desenvolupament ha passat de línies irregulars i colors vibrants en els seus primers dibuixos al expressionisme en les seves obres posteriors.

 

L’obra d’Amat es resisteix a una única forma de categorització ja que la seva concepció de la pintura l’ha portat a integrar una multitud de llenguatges a la seva pràctica artística, incloent pintura, dibuix, escultura, instal·lació, performance, il·lustració de llibres, vídeos, escenografies teatrals i intervencions en espais arquitectònics.

Palma Mallorca, 1962

Viu i treballa a Nova York

 

 

Macias té les seves arrels en l’anomenat moviment “post-pop” a Espanya, presenta una geometria vívidament acolorida i abstracta. El seu treball primerenc pot ser llegit com una reformulació o assimilació de llengua existent de la cultura dels “mass media”. Les seves obres absorbeixen les peces formals d’un sistema visual identificable, per a unir les seves tipologies essencials en una expressió genèrica. Poden ser llegides com una reducció semi-abstracta de les formes de la vida quotidiana. Diverses de les obres de Macias apliquen la tècnica de la figura i el fons entrellaçats, la qual cosa porta a la creació d’imatges dobles, sovint no visibles a primera vista.

 

En els últims anys, Macias ha estat retratant personatges imaginatius en representacions que encara són molt acolorides, però que, per contra, tenen característiques grotesques i inquietants. Sembla que s’estan dissolent, caient a trossos, però al mateix temps transmeten la seva repugnància amb una indignació gairebé humorística; simple i iconogràfica, però també còmic i personal.

 

Macias s’interessa pel paper dels artistes en la fixació de les formes de la cultura contemporània en les obres; atraient l’atenció a la pintura, en la seva figuració en 2D en els seus primers dies i apuntant el mirall cap al públic en els seus retrats confrontats.

 Barcelona, 1927 – Saint-Paul-de-Vence, 1984

 

Joan Ponç va ser un pintor cabdal dins de l’escena d’avantguarda durant la postguerra espanyola. Fundador de la revista “Dau Al Set”, juntament amb Brossa, Cuixart, Arnau Puig, Tàpies i Tharrats, es mantindria fidel als principis estètics del grup al llarg de la seva extensa trajectòria. Després d’un breu pas per París, va viure a Brasil, on va crear el grup L’Esplai i on va exposar al Museu de Arte Moderna de São Paulo (1954 i 1956). El 1964 tornà a Catalunya, el mateix any que la Galeria René Metras de Barcelona li organitzà una exposició retrospectiva. El 1972 s’edita la monografia Universo y magia de Joan Ponç de Mordechai Omer i el 1978 el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris li dedica una important exposició individual. La seva obra ha estat exposada a importants museus i centres d’art com Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; Artium de Vitoria-Gasteiz; Bonner Kunstverein de Bonn; Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; The National Museum of Art of Romania de Bucharest; Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, entre d’altres. El 2017, la Fundació Catalunya La Pedrera de Barcelona, presenta l’exposició Diàbolo, una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor, des dels anys quaranta fins als vuitanta.

poble nou 019

Ciutat de Mèxic, 1974

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Erick Beltrán analitza i reflexiona sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Investiga el poder que exerceixen els diferents mitjans gràfics en la seva distribució d’informació, a més de tractar explícitament sobre diferents conductes i valors.

 

Treballa amb formats diversos com el múltiple o el llibre, experimenta i investiga la vinculació de l’art públic amb els diversos llenguatges gràfics.

 

L’arxiu, el museu i la biblioteca són eines i mitjans naturals en el seu procés d’investigació. Un procés en el qual el concepte d’edició focalitza tot el treball, entenent-lo com el mecanisme mitjançant el qual es defineix, avalua, classifica, reprodueix i vehicula la comunicació a través d’imatges que creen discursos polítics, econòmics i culturals en les societats contemporànies.

 

locucionmerkelbachelet

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

prats-fernando

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Rio São Francisco II, 2015

São Paulo, 1967

Viu i treballa a São Paulo

 

 

El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.

 

Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.

Laguna veneziana, 1987

Barcelona, 1922-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Broken Alice, 2014

Lisboa, 1948

Viu i treballa a Estoril, Portugal

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

Light on light, 2019

Madrid, 1954

Viu i treballa a Madrid

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.

Nortesur, 2, 2018-9

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.