Category Archives: 2018

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Aïda Andrés Rodrigálvarez & Pablo del Pozo

JOAN PRATS warehouse, Passatge Saladrigas 5, Barcelona

Amb cita prèvia al 932 160 284

Exposició: 05/09/2018 – 26/10/2018

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de dos joves artistes, Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) i Pablo del Pozo (Badajoz, 1994).

 

Els seus treballs tracten la relació que s’estableix entre l’individu i l’espai que l’envolta des d’un punt de vista quotidià. El territori i la nostàlgia, la recerca d’un refugi, el pas del temps són temes importants en llur obra, junt amb el medi ambient. Mostrarem instal·lacions dels dos artistes, obres realitzades a partir d’objectes trobats i de materials exposats als elements.

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez s’interessa per l’empremta que la llum, l’entorn i el pas del tempsfixen sobre el paper. Les tècniques de la litografia i la fotografia estenopeica li permeten treballar amb una temporalitat dilatada, a més d’investigar el color. En la seva pràctica artística, paper i teixits són deixats a la mercè dels elements, esdevenint materials fotosensibles.

 

Per la seva banda, les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana.

 

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat el màster de producció i investigació artística (2015-6). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2014) i en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2010). Ha exposat individualment a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat (2017), l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (2016) i a Tinta Invisible, Barcelona (2014). Ha rebut diversos reconeixements com les beques de l’Institut Ramon Llull per la biennal Jeune Création Européenne, de producció Felicia Fuster (2018), Guasch-Coranty  (2016) i el premi  Arranz-Bravo (2017).

 

Pablo del Pozo viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2017). Ha estat seleccionat en la Biennal de Valls Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que exposarà al Centre Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat (juliol, 2018), i també per la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9)  amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També va rebre el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat (2017), pel que participarà en l’exposició a la mateixa sala el juny de 2018.

 

Inauguració 21 de juny, 19:00 h        22/06/2018 – 14/09/2018

 

Galeria Joan Prats presenta Footprints, la primera exposició de l’arquitecte Josep Lluís Mateo.

 

 

A través d’una selecció d’obres realitzades i projectes, l’exposició vol acostar-se a la trajectòria de Mateo de manera no cronològica, cercant formes de narrar l’arquitectura des de les temàtiques inherents a la seva pràctica. L’arquitectura de Mateo es caracteritza per una herència de la modernitat, que s’interessa per la recerca de la llum, un intens diàleg amb el context, i una connexió entre la idea i el material. Els seus projectes són reflexius i estratègics, parlen de l’espai i cuiden la relació entre el mineral i el vegetal.

 

Maquetes, fotografies, vídeos, collage i esbossos permeten aprehendre la complexitat del seu procés creatiu i constructiu. Trobem, per exemple, materials històrics de projectes tan emblemàtics com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, maquetes que materialitzen l’evolució d’un concepte constructiu, com és el cas de la façana del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, o fotografies que mostren la interacció de l’obra amb el seu entorn.

 

‘Un recorregut, una trajectòria, és la resultant d’una successió de punts, de passos, d’empremtes… que, mirades en el seu conjunt, ens indiquen una direcció, ens revelen (o no) el seu sentit.

Aquí, sense voluntat de traçar la línia, ensenyarem uns quants punts, algunes empremtes del nostre trajecte.

Així, d’altres podrien traçar-la.

Aquests moments s’expliquen amb els materials que els van produir.

Encara que l’arquitectura és un fenomen complex en el seu resultat (considera la matèria, l’espai, l’ús, l’economia …), en la seva producció, hi ha un moment inicial de síntesi on es genera l’energia necessària per al seu desenvolupament.

També hi ha algun moment final que sintetitza, en un segon, com un flaix, tot l’esforç realitzat.

Mostrar aquests materials inicials, que condensen la idea, i alguns documents finals, que il·luminen la realitat, és l’objectiu d’aquesta exposició.’

Josep Lluís Mateo

 

 

L’exposició destaca el treball de fotògrafs que acompanyen la visió de Josep Lluís Mateo com Aldo Amoretti, Gabriele Basilico, Jordi Bernadó, Jan Bitter, Luc Boegly, Ferran Freixa, Adrià Goula, Albert Masias i Xavier Ribas.

 

 

Josep Lluís Mateo és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i doctor “cum laude” per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Des de 2002, és catedràtic d’Arquitectura i Disseny a l’ETH-Eidgenössische Technische Hochscule Zürich. Ha impartit conferències i cursos a les principals institucions acadèmiques i professionals del món, entre d’altres: acadèmic convidat al J. P. Getty Center a Los Angeles, professor convidat a Harvard University – GSD i a AHO Oslo.

 

En la seva carrera, guardonada amb el Premi A+2011 a la millor trajectòria professional, destaquen obres com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, Girona (Premi Biennal de Santander 1991); el pla d’ordenació de la zona esportiva de la Universitat Autònoma de Barcelona (menció especial Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme 1993); el complex d’habitatges al moll Borneo a Amsterdam (Premi CEOE 2001); l’habitatge unifamiliar a Mallorca (Premi a la Millor Obra en l’Apartat d’habitatge unifamiliar 1997-2001 atorgat pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears); el Centre de Convencions Internacional de Barcelona – CCIB (Premi Top International Purpose 2009 – C&ITE Magazine i Or al Millor Centre de Convencions a l’Estranger 2010 – M&IT Industry Awards); la Seu Central del Deutsche Bundesbank a Chemnitz (2004, Alemanya); el Col·legi Major Sant Jordi a Barcelona (Trofeu Archizinc 2008); l’edifici WTC Almeda Park de Cornellà, Barcelona (Premi A+ a l’arquitectura per al treball 2010); La Factory, edifici d’oficines a Boulogne-Billancourt, París (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2010); la Seu Central de la companyia PGGM a Zeist, Holanda (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2011); la Filmoteca de Catalunya (2012, Barcelona); el Centro de Cultura Contemporânea, com a peça culminant de la renovació del centre històric de Castelo Branco (2013, Portugal), i Bayonne. Entrée de ville, remodelació urbanística del front urbà del riu Adour, incloent-hi projecte edificatiu (2016, França). La seva obra ha estat extensament publicada i exposada, entre d’altres llocs, al MoMA (Nova York, 2006), al Pavillon de l’Arsenal (París, 2009), a la Biennal de Venècia (2012) i a la Galerie d’Architecture (París, 2013).

 

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

Galeria Joan Prats presenta l’exposició Edicions II de Muntadas, que recull una selecció de treballs seriats que l’artista ha realitzat des de 2003 fins a l’actualitat en diversos formats: publicacions, prints, vídeos, objectes, instal·lacions i altres materials gràfics. Aquesta exposició completa el treball iniciat a l’exposició Edicions, realitzada a la Galeria Joan Prats l’any 2003.

 

«La primera vegada que Muntadas em va parlar de l’exposició Edicions II a la Galeria Joan Prats, va referir-s’hi com una “exposició de deltes”. Li vaig demanar d’aprofundir sobre aquesta qüestió: “els meus projectes són un, són unitaris. Però aquests es diversifiquen en quantitats ingents de postals, potser fins a 100.000 postals, també poden incloure 17 plaques metàl·liques que es distribueixin per la ciutat a mode de senyalització, i un website. O sigui que el projecte finalment apareix com a la suma de tres conjunts de restes; això és, de deltes” (…)

 

Les edicions són els mitjans que han permès a Muntadas aconseguir una circulació més porosa i plural, amb la capacitat per multiplicar-se i intervenir, així, en medis diversos i amb diferents temporalitats. Mentre que en els seus projectes es troba habitualment la realització d’un vídeo, d’una instal·lació o d’una intervenció urbana, pel que fa a les publicacions no s’hi troba habitualment la realització d’un únic element (…)

 

Una noció considerablement genuïna de projecte també s’ha anat perfilant al llarg de la carrera de Muntadas. L’artista aborda el projecte, per una banda, en tant que lògica de procediment serial i basada en la repetició de procediments i estratègies. Però, alhora, el projecte també es defineix en el seu cas com una lògica de treball in progress i que genera moments d’obertura. D’aquesta manera, si, tal i com declara Muntadas, el projecte li permet, d’una banda, defugir un tipus de pràctica intuïtiva i immediata, així com desenvolupar plataformes de treball a llarg termini, per l’altra, aquesta noció també l’ha ajudat a vertebrar entorns flexibles i oberts a la impredictibilitat (…)

 

En el treball editorial i les publicacions és on s’han experimentat amb precocitat i amb més intensitat que en qualsevol altre mitjà els modes col·laboratius que han acabat per impregnar tot el treball de Muntadas. Es troba aquí un desplegament d’estratègies que catalitzen la traducció, ja no sols com a metàfora, sinó que, molt especialment, com un procés d’intercanvi bidireccional.»

 

Fragments del text d’Oriol Fontdevila “Oblit de peix. Edicions amfíbies”, del catàleg de l’exposició.

 

 

Muntadas, nascut a Barcelona, viu a Nova York des de 1971, fou un pioner del vídeo i les instal·lacions a mitjans dels setanta, i continuà treballant amb fotografia, vídeo, instal·lació, àudio, i intervencions urbanes. Iteracions dels seus projectes icònics, com Between the Frames: The Forum (1983-1993), The Board Room (1985), i les sèries en curs On Translation (1995- …) i The Construction of Fear (2008- …) –s’han exposat a institucions i galeries de Nord-Amèrica, Sud-Amèrica, Europa i l’Orient Mitjà. Muntadas participà a les edicions de la Documenta de 1977 i 1997, la Whitney Biennial de 1991, la Biennal de São Paulo de 1983, la Biennal de La Habana de 2000, la Biennal de Taipei de 2002, la Biennal de Gwangju de 2004, la Biennal d’Istanbul de 2011, i la Triennal de París de 2012. En 2005, va representar Espanya a la Biennal de Venècia, on va crear un projecte integral sobre l’evolució arquitectònica de la Biennal al llarg de la seva història. Les seves obres s’han inclòs en exposicions al MACBA, Barcelona; al Laboratorio Arte Alameda, Ciutat de Mèxic; al Museu de Weserburg, Bremen; a l’Espacio Fundación Telefónica, Buenos Aires; a la Württembergischer Kunstverein, Stuttgart; i a l’Estação Pinacoteca, São Paulo. Des del 2011 ha estat treballant en el projecte Asian Protocols, presentat per primera vegada al públic al Total Museum de Seül (2014), i per segona vegada a 3331 Arts Chiyoda de Tòquio (2016). El proper pas del projecte serà el seu desenvolupament a la  Xina.

 

 

S’ha editat un catàleg amb motiu de l’exposició

Presentem Phasma, la setena exposició de José María Sicilia a Galeria Joan Prats, on mostrem el seu treball recent, amb obres abstractes que incorporen teixits i brodats les formes de les quals procedeixen de sonogrames.

 

La paraula que dona títol a l’exposició, Phasma, d’origen grec, designa els espectres i aparicions i remet, en paraules del propi artista, a “quelcom que apareix i desapareix, una papallona que passa batent les ales” i que “parla de la llum com a plec”.

 

En l’exposició, junt a la sèrie de Phasma, iniciada al Japó, trobem la sèrie de El Instante, collages realitzats a partir de dibuixos dels darrers deu anys, i obres de la sèrie de La Locura del ver. El procés de creació d’aquesta darrera sèrie està vinculat a una tecnologia sonogràfica que parteix de l’experiment realitzat el 1801 per Thomas Young, que va permetre detectar la naturalesa ondulatòria de la llum a través de la seva difracció per dos reixetes allunyades successivament d’una font lluminosa. Aquest experiment serveix de punt de partida per un programa informàtic que permet a Sicilia descompondre el so per crear unes cartografies de línies i formes, unes composicions de dibuixos, pintura, collage i brodat que donen com a resultat les obres de La Locura del ver.

 

Aquesta tecnologia li dona a José María Sicilia una eina per arribar a una nova profunditat. En aquest nou desenvolupament de la seva obra, trobem tot allò que ja estava present a la seva evolució artística anterior: la força del color, el moviment de la llum, un gust per l’orgànic i el procés d’unificació i oposició que, des dels anys vuitanta, ha mostrat la seva pintura. La seva primera producció tenia un marcat caràcter expressionista i profunditzava en la monocromia del blanc. Més endavant, la seva trajectòria es veu marcada per la troballa de la cera com a material, per l’aparició de les flors, els ruscs i també per la fotografia. Sicilia és un creador inquiet que ha basat la seva obra en la qüestió de la forma. És un artista que interroga, que no accepta motlles i sent la necessitat de trencar els formats, convocant l’emoció de l’espectador.

 

José María Sicilia (Madrid, 1954) viu i treballa a Madrid. Recentment ha exposat al Museo Casa de la Moneda i Calcografía Nacional de Madrid (2017); Musée Delacroix de París (2015); Palacete del Embarcadero de Santander (2014); Matadero de Madrid i Fukushima Prefectural Museum of Art (2013); Hospital de la Caridad de Sevilla (2012); Maison Erasme de Brussel·les i Amos Anderson Art Museum de Helsinki (2010); Nagasaki Prefectural Art Museum (2008). La seva obra està present en importants col·leccions públiques i privades, entre les que destaquen: Centre Georges Pompidou, París; MOMA, Nova York; Fundació ‘la Caixa’, Barcelona; Colección Banco de España, Madrid; Collection Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Galleria d’Arte Moderna, Torí; MNCARS, Madrid; Museum of Modern Art, Gunma, Japó; National Gallery of Australia, Canberra; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York; The New York Public Library, Nova York.

Joan Ponç

Ens plau presentar l’exposició dedicada a Joan Ponç i a Joan Brossa, que inaugurem el dijous 30 de novembre, i on mostrarem obres de dos dels artistes més significatius en la recuperació de l’art d’avantguarda al nostre país després de la guerra civil, units per una afinitat creativa i personal des de finals dels anys 40 fins a principis dels 50 i units també a la història de la Galeria Joan Prats, on exposarien en diverses ocasions.

 

El 1982, Joan Brossa va mostrar per primera vegada en l’exposició a la Galeria Joan Prats els seus poemes objecte i visuals, poemes que realitzava des del 1954 i que eren aleshores pràcticament desconeguts pel públic. Més endavant, es mostrarien en altres exposicions a la galeria de Barcelona (1989, 1995, 1997) i de Nova York (1989), i a la Fira de Basilea (1989). D’altra banda, Joan Ponç comença la seva col·laboració amb la Galeria Joan Prats el 1978, amb l’exposició Fons de l’ésser. També exposaria el 1983, Nocturns, el 1987 amb dibuixos de l’època Pre-Dau Al Set, el 1994 i 1996 amb dibuixos de la Suite Geomètrica i el 1980 a la fira FIAC a París.

 

En paraules d’Arnau Puig, en el text realitzat per aquesta exposició, “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”. Aquest gust per la màgia, l’endevinació i l’ocult seria un dels punts d’unió entre els dos artistes, els quals es van conèixer el 1946. Aquell any publicarien junt amb Arnau Puig i Enric Tormo l’únic número de la revista “Algol”, que volia ser un revulsiu davant l’immobilisme i la pèrdua d’idealisme dels seus contemporanis. Proposaven una renovació de la mirada que es troba també en els monotips que Ponç va realitzar per acompanyar els exemplars de la revista i que s’allunya de la figuració naturalista predominant en l’art espanyol de l’època.

 

A més d’aquest interès per les noves formes artístiques, les obres de Brossa i Ponç coincidien temàticament en una preocupació i una crítica a la societat, junt amb l’interès per la cultura popular, el teatre i la màgia que ja apuntàvem. Per això, en aquells anys, es van anar succeint les col·laboracions entre els dos: el llibre inèdit Parafaragaramus (1948), dos números de la revista “Dau Al Set” (gener, 1949 i un inèdit), el llibre Em va fer Joan Brossa (1951), on apareix un retrat de Joan Brossa per Joan Ponç, considerat el retrat més directe i sincer que hagi tingut el poeta. La relació Brossa-Ponç va quedar plasmada també en els poemes de Brossa al·lusius a Ponç i en diversos dibuixos de Ponç: els Dibuixos podrits (1947) i les Metamorfosis (1947), la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947), la coberta del llibre Dragolí de Brossa (1950), o el gouache Brossa, Brossa (1950), que mostrem en aquesta exposició.

 

Brossa i Ponç van ser en el seu moment dos capdavanters en la renovació estètica, seguint els passos de J.V. Foix i Joan Miró. Brossa, que havia conegut Miró el 1941 a través del barretaire i mecenes Joan Prats, a casa de J.V. Foix, els posaria en contacte amb Joan Ponç. Dau Al Set ajudaria a restablir els ponts amb l’avantguarda d’ADLAN, impulsat per Joan Prats i Joaquim Gomis, i del GATCPAC.

 

Després d’aquest període d’afinitat i creativitat, el 1953 Joan Ponç marxà a Brasil, i cadascun dels dos artistes va continuar el seu camí. A la seva tornada a Catalunya, el 1962, Brossa era ja molt lluny del magicosurrealisme i es movia per una antipoesia lligada a la realitat mentre feia experiments plàstics del que seria la seva poesia visual. El seu vincle s’aniria diluint. Per a Brossa, Ponç quedaria lligat a “Dau Al Set”.

 

Aquesta exposició pretén mostrar les trajectòries dels dos artistes: una primera part, amb obres del període “Dau Al Set”, el moment de major afinitat entre Joan Brossa i Joan Ponç, i una segona part de l’exposició, amb obres posteriors, que permeten veure llurs evolucions en l’àmbit plàstic, i que s’emmirallen de la mateixa manera que en la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947).

 

ARCO Madrid. 21/02/2018 – 25/02/2018

 

CABELLO/CARCELLER
HERNÁNDEZ PIJUAN
LOLA LASURT
PEREJAUME
JAVIER PEÑAFIEL
FERNANDO PRATS
CAIO REISEWITZ
JULIÃO SARMENTO
JOSÉ MARÍA SICILIA
TERESA SOLAR ABBOUD

 

+ info