Category Archives: Past

madoz_sin-titulo-manos-exposures

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #03Les mans

La tercera proposta gira entorn de la mà, la part del cos humà més vinculada a la creació artística juntament amb els ulls i que al mateix temps ens serveix per comunicar i relacionar-nos, igual que la paraula.

Reuneix obres d’Erick Beltrán, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Hannah Collins, Enzo Cucchi, Chema Madoz, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Perejaume, Marcel Rubio Juliana i Julião Sarmento.

Les nostres mans estan prenent un inusitat protagonisme en aquests últims mesos a causa del seu paper en la transmissió de virus. Tocar les coses, tocar-nos la cara, tocar altres mans ha passat a ser perillós, les mans ara es veuen obligades a cobrir-se amb guants, a rentar-se constantment, a no tocar, ni tan sols per a saludar.

Però hem vist com la seva presència ha estat una constant en moltes obres artístiques, des de l’art prehistòric fins als nostres dies, per la seva varietat formal i simbòlica.

El llenguatge no verbal dels gestos posa en evidència la relació entre la mà i la ment. En les obres que presentem, els gestos de la mà expressen diferents estats d’ànim, sentiments, actituds o emocions des de por o pena fins a sensualitat o complicitat. A vegades, com ocorre per exemple en treballs de Julião Sarmento, la seva representació al·ludeix a la totalitat del cos humà.

Els gestos de les mans també remeten a les convencions socials, esdevenen així, una representació de la condició humana en estreta relació amb la cultura i l’expressió. Com es posa de manifest en algunes obres de Muntadas, aquesta figura retòrica pot definir ambició, consens, imposició, autoritat o poder.

Aquesta exposició es podrà veure fins el 30 de setembre.

Accés a l’exposició

think-about-portada

JORDI ALCARAZ, PAULINE BASTARD, ERICK BELTRÁN, ALFONS BORRELL, CABELLO/CARCELLER, CABRITA, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, CARLES CONGOST, LUIS GORDILLO, ANNIKA KAHRS, LOLA LASURT, FABIAN MARCACCIO, ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA, MUNTADAS, JAVIER PEÑAFIEL, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, FERNANDO PRATS, CAIO REISEWITZ, MARCEL RUBIO JULIANA, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ 

 

 

“Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes”    Perejaume

 

La primavera ha estat marcada per una transformació radical de les nostres maneres de desplaçar-nos, relacionar-nos i intercanviar. De sobte, tot ha canviat. La nostra percepció de les coses quotidianes i també de les més rellevants es veu qüestionada. El que ens semblava essencial passa a no ser-ho. Ens hem adonat de la precarietat de la vida, hem conegut la importància de la solidaritat, de la família, dels nostres éssers estimats, del nostre entorn. També la natura i el medi ambient han pres el protagonisme que no tenien.

 

Davant d’això, ens hem atrevit a demanar als artistes de la galeria que participin en aquesta exposició que ara presentem, amb els treballs que han realitzat durant aquest temps d’aïllament social. Són respostes diverses a una mateixa pregunta, tenen en comú l’ús del paper com a suport, habitual per a alguns –com Victoria Civera o Perejaume–, inèdit per a altres–com Hannah Collins o Annika Kahrs–. 

 

La realització d’aquestes obres ha pogut esdevenir una via d’escapament, una eina per continuar treballant malgrat les dificultats i, a la vegada, permeten al públic introduir-se en la intimitat dels estudis i dels caps dels seus creadors. Són, en gran part dels casos, obres fetes a casa, amb les eines de casa, testimonis d’un moment únic i, esperem, irrepetible.

 

Pensa en la mida de l’univers, després renta’t les dents i vés a dormir’ pren el títol d’una obra de l’artista Annika Kahrs. A partir de l’humor, ens convida a reflexionar sobre l’equilibri entre els nivells micro i macro i sobre la recerca de sentit i d’identitat dins de l’univers insondable del qual formem part, reflexions totes aquestes que esdevenen fonamentals en el context actual.

 

El resultat d’aquesta exposició ha estat una sèrie d’obres molt diverses. En alguns casos, veiem que les temàtiques que preocupaven als artistes, abans de la pandèmia, han mantingut el seu protagonisme o, inclús en d’altres, mostren fragments del seu procés de treball i estan vinculats a projectes futurs.

 

En d’altres casos, trobem propostes que parlen directament del moment actual: reflexions sobre les relacions personals, la situació política, els missatges dels mitjans de comunicació o els col·lectius vulnerables com els infants i la gent gran.

 

Per últim, trobaríem també un tercer grup de treballs que es centren en l’observació de l’entorn més proper i de la natura.

 

Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Vistes exposició

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Exposures#01

exposure: the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

 

Exposures és una sèrie de exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

 

Exposures #01. La primera proposta és una adaptació del projecte que vam presentar fa uns mesos per a Loop’19, que es titula 26 mil anys llum. A les obres d’ANNIKA KAHRSALICIA KOPF i TERESA SOLAR, se suma en aquesta ocasió una obra de PEDRO TORRES. Aquesta exposició es podrà veure durant 15 dies.

 

26 mil anys llum reuneix una selecció de videos que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

 ↵

Accés a l’exposició
 

 

 

 

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

Galeria Joan Prats

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

Inauguració: 10.10.2019, 19h

 

Divendres 11 d’octubre, 18.30h, conversa entre Juan Uslé i el comissari Javier Sánchez Martínez

 

El títol de la nova exposició de Juan Uslé a la Galeria Joan Prats, ‘Unsettled’ al·ludeix metafòricament a la pintura, tema central de tota la seva obra.

‘Unsettled’ significa inestable però també variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa. En les pintures d’Uslé les franges de color fluctuen, no tenen un inici i un final definit, i remeten al pas del temps, les hores, les estacions, els paisatges que canvien, com Bèrnia, serralada situada al sud-est de la Península Ibèrica , un lloc d’inspiració per Uslé, entre molts altres.

 

El treball de Juan Uslé reflexiona sobre les possibilitats de la pintura. En paraules seves: “Parlant de pintura, jo també parlaria del seu tremolor, de la seva ‘no fixació’, del seu recorregut o, millor encara, del que entenem com a desplaçament.”

 

Formades per pinzellades repetides, encara que mai idèntiques, les seves obres es caracteritzen pel moviment i el ritme, i invoquen l’entorn que li envolta, i alhora, l’energia de les pulsions del cos. Uslé crea un idioma pictòric on es barregen aspectes formals o metalingüístics amb la seva experiència vital, a més de les al·lusions al temps i al propi procés de creació. Segons Juan Uslé: “El temps és allò que ens queda. Jo ho concebo com una superfície horitzontal on es diposita i transfiguren successos del passat i del futur. Moltes de les meves obres petites semblen prolongar-se, estendre’s en l’espai. Suggereixen un anomenem-li paisatge o espai de múltiples horitzons juxtaposats.”

 

A l’exposició, Uslé presenta formats petits, que creen una relació de proximitat i intimitat al costat d’obres de gran format, la dimensió més gran amb què ha treballat i que va iniciar el 2017. Les obres petites s’organitzen en famílies, i parlen de la repetició, però també contenen individualment una identitat pròpia.

 

L’exposició es completa amb dues fotografies de gran format. Fan al·lusions a la pintura i invoquen al recolliment i l’emoció del descobriment.

Interpel·len, com les seves pintures, a la nostra capacitat de veure, pensar, percebre i sentir.

 

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

Untitled (Terrace), 2017

Inauguració dijous, 5 de setembre 2019, 17h30-20h30

Exposició 05/09 – 04/10/2019

Xerrada amb Janosch Jauch i els comissaris Gabriel Virgilio Luciani + Gisela Chillida: 06/09, 19h

 

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya)

 

Els seus treballs es desenvolupen a través del procés de reunir imatges fotogràfiques d’instal·lacions, intervencions digitals i superfícies físiques utilitzant emulsió de plata fotogràfica. Aquesta estratificació condueix a una simbiosi de tots aquests passos de producció i, per tant, a un treball que, malgrat les seves diverses formes i materials, s’ha convertit en una imatge que està igualment determinada per totes les tècniques que van intervenir en la seva formació.

 

La delimitació del seu treball en el sentit de l’estètica de la producció explica una gran part del seu art, que té com a focus central l’experiència de la peça de composició oberta. Les seves obres, també ens projecten a un univers on l’artificial interfereix amb el natural.

 

 

 

Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya) viu i treballa a Düsseldorf, on ha estat llicenciat en escultura i pintura a la Kunstakademie (2014), sota la docència de Georg Herold, Andreas Gursky i Ludger Schwarte.

 

Ha mostrat la seva obra a Kunsthaus Essen (2019), Bistrot21 (2018, Leipzig), Storage Capacité (2018, Berlin), Swab (2018, Barcelona), Espositivo (2018, Madrid), Museum Kunstpalast (2013, Düsseldorf), entre d’altres.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Alicia Kopf

Inauguració, 13 de juny a les 19h

Exposició: 14/06 – 31/07/2019

Dijous 25.07.2019, 19h: acció sonora i performativa amb Nil Ciuró + Núria Guiu + Alicia Kopf

 

 

Speculative Intimacy proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans.

 

Ressignificar el sci-fi cap a una especulació sobre el desig –aquella atracció gravitatòria- en una aposta per una des-jerarquització de punts de vista entre actants reconeixent l’obsolescència d’algunes de les eines de representació que ens han estat donades. Una transposició d’escales, punts de vista i gèneres.

 

Philip Roth va exposar la qüestió de la intimitat ja en termes espacials: “la gran broma que et gasta la biologia és que arribes a la intimitat abans de saber res. En el moment inicial ho entens tot. Al principi cadascú se sent atret per la superfície de l’altre, però també intueix la dimensió total. I l’atracció no ha de ser equivalent: a un li atrau una cosa, i a l’altre, altra. És superfície, és curiositat, però aleshores, zas, la dimensió.”

 

Zas. La dimensió.

 

Els seus nous portals d’entrada com les apps de cites online o l’apropament cada cop més gran dels dispositius tecnològics al cos ens atrauen cap a un horitzó d’esdeveniments no assolit fins ara. Especulant en l’estela d’Agustín Fernández Mallo, “és possible que no sigui l’Internet de les coses sinó l’amor de les coses el que ens salvi de la soledat còsmica…”

 

Alicia Kopf

 

(Correspondència completa entre Alicia Kopf i els científics Augustín Fernández Mallo i Carlos Pobes)

 

 

Speculative Intimacy és la segona exposició d’Alicia Kopf a Galeria Joan Prats. Es tracta del seu treball més recent, que reuneix dibuixos, fotografies, escriptura i un vídeo realitzat amb la col·laboració de la coreògrafa i ballarina Núria Guiu.

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf (Girona, 1982) reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada.

 

Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia Di Spagna, Roma (2019), MAC La Corunya a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caraques, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Fins el 22 de setembre exposa a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez.

 

Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

I will make up a song (desert entrance-1), 2018

 

Inauguració 14 de març, 19h | Exposició març – maig 2019

 

El proper dijous 14 de març inaugurem la sisena exposició de Hannah Collins a Galeria Joan Prats,  on presentarem el seu treball més recent I will make up a song, 2018; junt amb el projecte The Fertile Forest, 2013-5 i la fotografia Family, 1988.

 

El títol de l’exposició és part del títol de la nova pel·lícula de Hannah Collins, I will make up a song and sing it in a theatre with the night air above my head, creada amb el músic Duncan Bellamy, que es presentarà a la Fundació Tàpies el proper mes de juny.

 

I will make up a song parla del treball de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989), qui va recórrer a la tradició constructiva de tova per a crear les noves ciutats de New Gurna i New Baris. Fathy va intentar trobar noves vies a través de pràctiques sostenibles, utilitzant materials naturals, i crear un nou context on un teatre formaria part de la vida quotidiana, en un entorn rural arrelat en l’Antiguitat. Les seves idees esdevenen una urgència avui dia, quan estem buscant un futur sostenible. A través d’aquestes fotografies, Hannah Collins explora la relació entre el cos humà, l’escala i la història i mostra el significatiu dels materials modestos que va trobar en treballar al desert egipci.

 

La recerca de nous camins és un dels temes centrals de l’exposició de Hannah Collins, creada en un moment en el qual, globalment, sorgeixen múltiples opcions i forces en la realitat contemporània occidental.

 

The Fertile Forest és una obra que tracta també la tradició i la necessitat d’establir noves relacions amb el nostre entorn. És un projecte en curs en el qual Hannah Collins ha documentat com els membres de diverses tribus de l’Amazones contribueixen a la preservació del bosc, concebent-lo com a jardí, ja que utilitzen les plantes que el formen per al seu benestar quotidià. L’artista va fotografiar, al llarg del mes que va passar amb la tribu Cofán, a la conca amazònica colombiana, les plantes segons els seus ensenyaments. Els textos que acompanyen les fotografies són el resultat de les converses de Hannah Collins amb el cap de la tribu sota la influència del yagé (ayahuasca). El fons daurat de les vitrines esdevé un mirall d’or que ens reflecteix a través de les plantes.

 

Family, una obra primerenca de l’artista, és una imatge en blanc i negre d’un grup d’altaveus que romanen en silenci i que s’utilitzaven habitualment per a la música de carrer, sobretot reggae, creada per antillans de Londres, però que es van fotografiar a l’estudi de l’artista.

 

L’exposició presenta una visió ansiosa i a la vegada optimista dels nostres temps i de la nostra necessitat de salvaguardar el coneixement i crear ponts a escala global. Totes les obres es centren en l’acte de la comunicació i el desig de poesia i bellesa. Els treballs de Collins fan visible la necessitat de preservació del saber i de la natura, ambdós amenaçats per la seva invisibilitat.

 

 

Hannah Collins (Londres, 1956). Entre 1989 i 2010, va viure i treballar a Barcelona, exposant a Galeria Joan Prats des de 1992, i actualment viu entre Londres i Almería. A més d’haver obtingut  la beca Fulbright i haver estat nominada al Premi Turner de 1993, recentment ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, atorgat per la Fundació de la Baixa Saxònia, que va incloure una exposició al Sprengel Museum, que després va itinerar al Camden Art Centre de Londres i al Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat al Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museo UNAL, Bogotá; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Montreal; Walker Art Center, Minneapolis; Fundación La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; CAC, Málaga.

Per a més informació i imatges, contacteu galeria@galeriajoanprats.com

Arco 2019

ARCOmadrid 

27/02/2019 – 03/03/2019

Stand 9C09

 

AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ, PEDRO CABRITA REIS, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, HERNÁNDEZ PIJUAN, FABIAN MARCACCIO, MUNTADAS, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, CAIO REISEWITZ, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ

+

CAIO REISEWITZ Trobada amb l’artista i signatura del llibre Altamira

Dijous 28 de febrer a les 18h al nostre estand de ARCOmadrid 2019

Matèries en erupció 1975-1985

Inauguració, 13 de desembre, 19h / Exposició, desembre 2018 – febrer 2019

 

 

Presentem, dins de l’Any Guinovart, l’exposició Matèries en Erupció 1975-1985, amb una selecció d´obres d’una dècada molt important de la trajectòria de Guinovart, anys en els quals va establir una relació intensa amb la nostra galeria i que també van significar el seu reconeixement internacional, amb exposicions a Martha Jackson Gallery de Nova York (1979), a l’Espace Pierre Cardin de París (1979), a Rizzoli Gallery de Nova York (1979) i a la Biennal de Venècia (1982).

 

Tal com esmenta Alexandre Cirici: “durant els anys setanta, Guinovart s’ha anat desfent de les operacions de purificació, d’alliberament, d’allò que Jung anomenava «descens als inferns» i ha anat trobant l’equilibri d’una plena maduresa, que toca tots els registres de la seva visió completa, lúcida, crítica, de la societat humana i de l’environament material que l’envolta, amb la seguretat d’un gran organista”.

 

L’exposició que plantegem s’inspira en gran part en la primavera del 1979, data en la qual van tenir lloc tres importants exposicions a la ciutat de Barcelona, a la Galeria Joan Prats, a la Galeria Trece i sobretot Matèria-suport-estructura a la Fundació Joan Miró, tres exposicions sincronitzades, que discorrien per tres camins diferents però amb un destí comú: l’aproximació a la realitat.

 

En l’obra de Guinovart d’aquest moment destaca el treball del fang, introduït a partir d’un viatge a Algèria, on havia quedat impressionat per la presència de la terra, del desert i de l’arquitectura de tova. El gran protagonista d’aquest període és el material, també el fibrociment, la contraposició entre la duresa i rugositat del suport i l’absoluta espontaneïtat del grafisme. Malgrat que Guinovart és un artista que transformava la seva obra a partir de “combustions internes”, es veu també condicionat pel món que l’envolta: la natura a Castelldefels, on té el seu estudi, l’entorn rural que va marcar la seva infantesa, com el d’Agramunt, i també les ciutats de Barcelona, París o Nova York.

 

“Jo necessito constantment el recurs no ja de transgredir, sinó de sortir dels límits del què és pintura. Per exemple, el collage, els elements que van de dins en fora i de fora endins: moltes vegades s’ha comés l’error de situar-me com artista del collage, perquè en mi hi ha hagut més una intenció de treballar des de dins cap en fora que al contrari. No es tracta tant d’encolar com que tot sorgís com del fons del volcà. Hi ha una sensació de què la matèria és llençada des de dins, just al contrari de com s’entén el collage. No és el fet de pintura-pintura, és una vessant més existencialment poètica. El que em preocupen són les qüestions de fons”

 

(Entrevista a Guinovart, revista El Guía, octubre-novembre, 1991)

 

 

Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007). Després de formar-se de manera autodidacta, va començar la seva trajectòria com a pintor en els anys quaranta a Barcelona. La seva pintura, marcada per la figuració, evoluciona cap al collage abstracte vinculat a l’informalisme polititzant-se i expandint-se, fins a trencar els límits del llenguatge pictòric, acostant-se a l’escultura i la instal·lació. Va rebre nombrosos premis i reconeixements, com el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (1981), el Premio Nacional de Artes Plásticas d’Espanya (1982) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1990). Entre les seves exposicions monogràfiques destacaríem la de Danubiana Meulensteen Art Museum, Bratislava (2004), la de la Pedrera de Barcelona (2002), Guinovart. Itinerari 1948-1988, al Tecla Sala de L’Hospitalet (1989) que va viatjar a Alemanya (Vila Merkel, Esslingen am Neckar; Museum Bochum, Bochum; Katalanischen Sommers in Hamburg), la del Fine Arts Museum de Long Island (1987), Matèria-suport-estructura, Fundació Joan Miró, Barcelona (1978) i Contorn-entorn, Galeria Maeght, Barcelona (1976). El 2018, en motiu del desè aniversari de la seva mort, s’ha celebrat l’Any Guinovart amb exposicions en diversos centres a Catalunya i a l’estranger.

 

 

Galeria Joan Prats agraeix a Maria Guinovart i a la Fundació Espai Guinovart la seva col·laboració en la realització d’aquesta exposició.

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Aïda Andrés Rodrigálvarez & Pablo del Pozo

JOAN PRATS warehouse, Passatge Saladrigas 5, Barcelona

Amb cita prèvia al 932 160 284

Exposició: 05/09/2018 – 26/10/2018

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de dos joves artistes, Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) i Pablo del Pozo (Badajoz, 1994).

 

Els seus treballs tracten la relació que s’estableix entre l’individu i l’espai que l’envolta des d’un punt de vista quotidià. El territori i la nostàlgia, la recerca d’un refugi, el pas del temps són temes importants en llur obra, junt amb el medi ambient. Mostrarem instal·lacions dels dos artistes, obres realitzades a partir d’objectes trobats i de materials exposats als elements.

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez s’interessa per l’empremta que la llum, l’entorn i el pas del tempsfixen sobre el paper. Les tècniques de la litografia i la fotografia estenopeica li permeten treballar amb una temporalitat dilatada, a més d’investigar el color. En la seva pràctica artística, paper i teixits són deixats a la mercè dels elements, esdevenint materials fotosensibles.

 

Per la seva banda, les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana.

 

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat el màster de producció i investigació artística (2015-6). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2014) i en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2010). Ha exposat individualment a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat (2017), l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (2016) i a Tinta Invisible, Barcelona (2014). Ha rebut diversos reconeixements com les beques de l’Institut Ramon Llull per la biennal Jeune Création Européenne, de producció Felicia Fuster (2018), Guasch-Coranty  (2016) i el premi  Arranz-Bravo (2017).

 

Pablo del Pozo viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2017). Ha estat seleccionat en la Biennal de Valls Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que exposarà al Centre Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat (juliol, 2018), i també per la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9)  amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També va rebre el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat (2017), pel que participarà en l’exposició a la mateixa sala el juny de 2018.

 

3w3a0094w

Inauguració 21 de juny, 19:00 h        22/06/2018 – 14/09/2018

 

Galeria Joan Prats presenta Footprints, la primera exposició de l’arquitecte Josep Lluís Mateo.

 

 

A través d’una selecció d’obres realitzades i projectes, l’exposició vol acostar-se a la trajectòria de Mateo de manera no cronològica, cercant formes de narrar l’arquitectura des de les temàtiques inherents a la seva pràctica. L’arquitectura de Mateo es caracteritza per una herència de la modernitat, que s’interessa per la recerca de la llum, un intens diàleg amb el context, i una connexió entre la idea i el material. Els seus projectes són reflexius i estratègics, parlen de l’espai i cuiden la relació entre el mineral i el vegetal.

 

Maquetes, fotografies, vídeos, collage i esbossos permeten aprehendre la complexitat del seu procés creatiu i constructiu. Trobem, per exemple, materials històrics de projectes tan emblemàtics com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, maquetes que materialitzen l’evolució d’un concepte constructiu, com és el cas de la façana del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, o fotografies que mostren la interacció de l’obra amb el seu entorn.

 

‘Un recorregut, una trajectòria, és la resultant d’una successió de punts, de passos, d’empremtes… que, mirades en el seu conjunt, ens indiquen una direcció, ens revelen (o no) el seu sentit.

Aquí, sense voluntat de traçar la línia, ensenyarem uns quants punts, algunes empremtes del nostre trajecte.

Així, d’altres podrien traçar-la.

Aquests moments s’expliquen amb els materials que els van produir.

Encara que l’arquitectura és un fenomen complex en el seu resultat (considera la matèria, l’espai, l’ús, l’economia …), en la seva producció, hi ha un moment inicial de síntesi on es genera l’energia necessària per al seu desenvolupament.

També hi ha algun moment final que sintetitza, en un segon, com un flaix, tot l’esforç realitzat.

Mostrar aquests materials inicials, que condensen la idea, i alguns documents finals, que il·luminen la realitat, és l’objectiu d’aquesta exposició.’

Josep Lluís Mateo

 

 

L’exposició destaca el treball de fotògrafs que acompanyen la visió de Josep Lluís Mateo com Aldo Amoretti, Gabriele Basilico, Jordi Bernadó, Jan Bitter, Luc Boegly, Ferran Freixa, Adrià Goula, Albert Masias i Xavier Ribas.

 

 

Josep Lluís Mateo és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i doctor “cum laude” per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Des de 2002, és catedràtic d’Arquitectura i Disseny a l’ETH-Eidgenössische Technische Hochscule Zürich. Ha impartit conferències i cursos a les principals institucions acadèmiques i professionals del món, entre d’altres: acadèmic convidat al J. P. Getty Center a Los Angeles, professor convidat a Harvard University – GSD i a AHO Oslo.

 

En la seva carrera, guardonada amb el Premi A+2011 a la millor trajectòria professional, destaquen obres com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, Girona (Premi Biennal de Santander 1991); el pla d’ordenació de la zona esportiva de la Universitat Autònoma de Barcelona (menció especial Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme 1993); el complex d’habitatges al moll Borneo a Amsterdam (Premi CEOE 2001); l’habitatge unifamiliar a Mallorca (Premi a la Millor Obra en l’Apartat d’habitatge unifamiliar 1997-2001 atorgat pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears); el Centre de Convencions Internacional de Barcelona – CCIB (Premi Top International Purpose 2009 – C&ITE Magazine i Or al Millor Centre de Convencions a l’Estranger 2010 – M&IT Industry Awards); la Seu Central del Deutsche Bundesbank a Chemnitz (2004, Alemanya); el Col·legi Major Sant Jordi a Barcelona (Trofeu Archizinc 2008); l’edifici WTC Almeda Park de Cornellà, Barcelona (Premi A+ a l’arquitectura per al treball 2010); La Factory, edifici d’oficines a Boulogne-Billancourt, París (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2010); la Seu Central de la companyia PGGM a Zeist, Holanda (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2011); la Filmoteca de Catalunya (2012, Barcelona); el Centro de Cultura Contemporânea, com a peça culminant de la renovació del centre històric de Castelo Branco (2013, Portugal), i Bayonne. Entrée de ville, remodelació urbanística del front urbà del riu Adour, incloent-hi projecte edificatiu (2016, França). La seva obra ha estat extensament publicada i exposada, entre d’altres llocs, al MoMA (Nova York, 2006), al Pavillon de l’Arsenal (París, 2009), a la Biennal de Venècia (2012) i a la Galerie d’Architecture (París, 2013).

 

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

muntadas-contexto

 

Galeria Joan Prats presenta l’exposició Edicions II de Muntadas, que recull una selecció de treballs seriats que l’artista ha realitzat des de 2003 fins a l’actualitat en diversos formats: publicacions, prints, vídeos, objectes, instal·lacions i altres materials gràfics. Aquesta exposició completa el treball iniciat a l’exposició Edicions, realitzada a la Galeria Joan Prats l’any 2003.

 

«La primera vegada que Muntadas em va parlar de l’exposició Edicions II a la Galeria Joan Prats, va referir-s’hi com una “exposició de deltes”. Li vaig demanar d’aprofundir sobre aquesta qüestió: “els meus projectes són un, són unitaris. Però aquests es diversifiquen en quantitats ingents de postals, potser fins a 100.000 postals, també poden incloure 17 plaques metàl·liques que es distribueixin per la ciutat a mode de senyalització, i un website. O sigui que el projecte finalment apareix com a la suma de tres conjunts de restes; això és, de deltes” (…)

 

Les edicions són els mitjans que han permès a Muntadas aconseguir una circulació més porosa i plural, amb la capacitat per multiplicar-se i intervenir, així, en medis diversos i amb diferents temporalitats. Mentre que en els seus projectes es troba habitualment la realització d’un vídeo, d’una instal·lació o d’una intervenció urbana, pel que fa a les publicacions no s’hi troba habitualment la realització d’un únic element (…)

 

Una noció considerablement genuïna de projecte també s’ha anat perfilant al llarg de la carrera de Muntadas. L’artista aborda el projecte, per una banda, en tant que lògica de procediment serial i basada en la repetició de procediments i estratègies. Però, alhora, el projecte també es defineix en el seu cas com una lògica de treball in progress i que genera moments d’obertura. D’aquesta manera, si, tal i com declara Muntadas, el projecte li permet, d’una banda, defugir un tipus de pràctica intuïtiva i immediata, així com desenvolupar plataformes de treball a llarg termini, per l’altra, aquesta noció també l’ha ajudat a vertebrar entorns flexibles i oberts a la impredictibilitat (…)

 

En el treball editorial i les publicacions és on s’han experimentat amb precocitat i amb més intensitat que en qualsevol altre mitjà els modes col·laboratius que han acabat per impregnar tot el treball de Muntadas. Es troba aquí un desplegament d’estratègies que catalitzen la traducció, ja no sols com a metàfora, sinó que, molt especialment, com un procés d’intercanvi bidireccional.»

 

Fragments del text d’Oriol Fontdevila “Oblit de peix. Edicions amfíbies”, del catàleg de l’exposició.

 

 

Muntadas, nascut a Barcelona, viu a Nova York des de 1971, fou un pioner del vídeo i les instal·lacions a mitjans dels setanta, i continuà treballant amb fotografia, vídeo, instal·lació, àudio, i intervencions urbanes. Iteracions dels seus projectes icònics, com Between the Frames: The Forum (1983-1993), The Board Room (1985), i les sèries en curs On Translation (1995- …) i The Construction of Fear (2008- …) –s’han exposat a institucions i galeries de Nord-Amèrica, Sud-Amèrica, Europa i l’Orient Mitjà. Muntadas participà a les edicions de la Documenta de 1977 i 1997, la Whitney Biennial de 1991, la Biennal de São Paulo de 1983, la Biennal de La Habana de 2000, la Biennal de Taipei de 2002, la Biennal de Gwangju de 2004, la Biennal d’Istanbul de 2011, i la Triennal de París de 2012. En 2005, va representar Espanya a la Biennal de Venècia, on va crear un projecte integral sobre l’evolució arquitectònica de la Biennal al llarg de la seva història. Les seves obres s’han inclòs en exposicions al MACBA, Barcelona; al Laboratorio Arte Alameda, Ciutat de Mèxic; al Museu de Weserburg, Bremen; a l’Espacio Fundación Telefónica, Buenos Aires; a la Württembergischer Kunstverein, Stuttgart; i a l’Estação Pinacoteca, São Paulo. Des del 2011 ha estat treballant en el projecte Asian Protocols, presentat per primera vegada al públic al Total Museum de Seül (2014), i per segona vegada a 3331 Arts Chiyoda de Tòquio (2016). El proper pas del projecte serà el seu desenvolupament a la  Xina.

 

 

S’ha editat un catàleg amb motiu de l’exposició

JOAN PRATS @ ARCO 2017

Presentem Phasma, la setena exposició de José María Sicilia a Galeria Joan Prats, on mostrem el seu treball recent, amb obres abstractes que incorporen teixits i brodats les formes de les quals procedeixen de sonogrames.

 

La paraula que dona títol a l’exposició, Phasma, d’origen grec, designa els espectres i aparicions i remet, en paraules del propi artista, a “quelcom que apareix i desapareix, una papallona que passa batent les ales” i que “parla de la llum com a plec”.

 

En l’exposició, junt a la sèrie de Phasma, iniciada al Japó, trobem la sèrie de El Instante, collages realitzats a partir de dibuixos dels darrers deu anys, i obres de la sèrie de La Locura del ver. El procés de creació d’aquesta darrera sèrie està vinculat a una tecnologia sonogràfica que parteix de l’experiment realitzat el 1801 per Thomas Young, que va permetre detectar la naturalesa ondulatòria de la llum a través de la seva difracció per dos reixetes allunyades successivament d’una font lluminosa. Aquest experiment serveix de punt de partida per un programa informàtic que permet a Sicilia descompondre el so per crear unes cartografies de línies i formes, unes composicions de dibuixos, pintura, collage i brodat que donen com a resultat les obres de La Locura del ver.

 

Aquesta tecnologia li dona a José María Sicilia una eina per arribar a una nova profunditat. En aquest nou desenvolupament de la seva obra, trobem tot allò que ja estava present a la seva evolució artística anterior: la força del color, el moviment de la llum, un gust per l’orgànic i el procés d’unificació i oposició que, des dels anys vuitanta, ha mostrat la seva pintura. La seva primera producció tenia un marcat caràcter expressionista i profunditzava en la monocromia del blanc. Més endavant, la seva trajectòria es veu marcada per la troballa de la cera com a material, per l’aparició de les flors, els ruscs i també per la fotografia. Sicilia és un creador inquiet que ha basat la seva obra en la qüestió de la forma. És un artista que interroga, que no accepta motlles i sent la necessitat de trencar els formats, convocant l’emoció de l’espectador.

 

José María Sicilia (Madrid, 1954) viu i treballa a Madrid. Recentment ha exposat al Museo Casa de la Moneda i Calcografía Nacional de Madrid (2017); Musée Delacroix de París (2015); Palacete del Embarcadero de Santander (2014); Matadero de Madrid i Fukushima Prefectural Museum of Art (2013); Hospital de la Caridad de Sevilla (2012); Maison Erasme de Brussel·les i Amos Anderson Art Museum de Helsinki (2010); Nagasaki Prefectural Art Museum (2008). La seva obra està present en importants col·leccions públiques i privades, entre les que destaquen: Centre Georges Pompidou, París; MOMA, Nova York; Fundació ‘la Caixa’, Barcelona; Colección Banco de España, Madrid; Collection Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Galleria d’Arte Moderna, Torí; MNCARS, Madrid; Museum of Modern Art, Gunma, Japó; National Gallery of Australia, Canberra; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York; The New York Public Library, Nova York.

Joan Ponç

Ens plau presentar l’exposició dedicada a Joan Ponç i a Joan Brossa, que inaugurem el dijous 30 de novembre, i on mostrarem obres de dos dels artistes més significatius en la recuperació de l’art d’avantguarda al nostre país després de la guerra civil, units per una afinitat creativa i personal des de finals dels anys 40 fins a principis dels 50 i units també a la història de la Galeria Joan Prats, on exposarien en diverses ocasions.

 

El 1982, Joan Brossa va mostrar per primera vegada en l’exposició a la Galeria Joan Prats els seus poemes objecte i visuals, poemes que realitzava des del 1954 i que eren aleshores pràcticament desconeguts pel públic. Més endavant, es mostrarien en altres exposicions a la galeria de Barcelona (1989, 1995, 1997) i de Nova York (1989), i a la Fira de Basilea (1989). D’altra banda, Joan Ponç comença la seva col·laboració amb la Galeria Joan Prats el 1978, amb l’exposició Fons de l’ésser. També exposaria el 1983, Nocturns, el 1987 amb dibuixos de l’època Pre-Dau Al Set, el 1994 i 1996 amb dibuixos de la Suite Geomètrica i el 1980 a la fira FIAC a París.

 

En paraules d’Arnau Puig, en el text realitzat per aquesta exposició, “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”. Aquest gust per la màgia, l’endevinació i l’ocult seria un dels punts d’unió entre els dos artistes, els quals es van conèixer el 1946. Aquell any publicarien junt amb Arnau Puig i Enric Tormo l’únic número de la revista “Algol”, que volia ser un revulsiu davant l’immobilisme i la pèrdua d’idealisme dels seus contemporanis. Proposaven una renovació de la mirada que es troba també en els monotips que Ponç va realitzar per acompanyar els exemplars de la revista i que s’allunya de la figuració naturalista predominant en l’art espanyol de l’època.

 

A més d’aquest interès per les noves formes artístiques, les obres de Brossa i Ponç coincidien temàticament en una preocupació i una crítica a la societat, junt amb l’interès per la cultura popular, el teatre i la màgia que ja apuntàvem. Per això, en aquells anys, es van anar succeint les col·laboracions entre els dos: el llibre inèdit Parafaragaramus (1948), dos números de la revista “Dau Al Set” (gener, 1949 i un inèdit), el llibre Em va fer Joan Brossa (1951), on apareix un retrat de Joan Brossa per Joan Ponç, considerat el retrat més directe i sincer que hagi tingut el poeta. La relació Brossa-Ponç va quedar plasmada també en els poemes de Brossa al·lusius a Ponç i en diversos dibuixos de Ponç: els Dibuixos podrits (1947) i les Metamorfosis (1947), la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947), la coberta del llibre Dragolí de Brossa (1950), o el gouache Brossa, Brossa (1950), que mostrem en aquesta exposició.

 

Brossa i Ponç van ser en el seu moment dos capdavanters en la renovació estètica, seguint els passos de J.V. Foix i Joan Miró. Brossa, que havia conegut Miró el 1941 a través del barretaire i mecenes Joan Prats, a casa de J.V. Foix, els posaria en contacte amb Joan Ponç. Dau Al Set ajudaria a restablir els ponts amb l’avantguarda d’ADLAN, impulsat per Joan Prats i Joaquim Gomis, i del GATCPAC.

 

Després d’aquest període d’afinitat i creativitat, el 1953 Joan Ponç marxà a Brasil, i cadascun dels dos artistes va continuar el seu camí. A la seva tornada a Catalunya, el 1962, Brossa era ja molt lluny del magicosurrealisme i es movia per una antipoesia lligada a la realitat mentre feia experiments plàstics del que seria la seva poesia visual. El seu vincle s’aniria diluint. Per a Brossa, Ponç quedaria lligat a “Dau Al Set”.

 

Aquesta exposició pretén mostrar les trajectòries dels dos artistes: una primera part, amb obres del període “Dau Al Set”, el moment de major afinitat entre Joan Brossa i Joan Ponç, i una segona part de l’exposició, amb obres posteriors, que permeten veure llurs evolucions en l’àmbit plàstic, i que s’emmirallen de la mateixa manera que en la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947).

 

fotstand-4-ed

ARCO Madrid. 21/02/2018 – 25/02/2018

 

CABELLO/CARCELLER
HERNÁNDEZ PIJUAN
LOLA LASURT
PEREJAUME
JAVIER PEÑAFIEL
FERNANDO PRATS
CAIO REISEWITZ
JULIÃO SARMENTO
JOSÉ MARÍA SICILIA
TERESA SOLAR ABBOUD

 

+ info

Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3)

Ens plau presentar la quarta exposició de Julião Sarmento a la Galeria Joan Prats, titulada Objects on the New Landscape Demanding of the Eye (part 3), en la qual mostrarem la seva obra recent, amb instal·lació, escultura i pintura.

 

El títol de l’exposició recorda el de la primera mostra realitzada a la Ferus Gallery de Los Angeles, el 1957, que va incloure pintures de diversos artistes i en la qual va participar el pioner de la instal·lació i l’assemblatge Edward Kienholz.

 

En l’exposició, la instal·lació Crash Dummy, 2016, i l’escultura Broken Alice, 2014, conviuen amb una sèrie de  pintures que mostren formes triangulars, delicadament dibuixades, que es basen en els principis fonamentals de la geometria fractal i amb altres obres inspirades en la Petita ballarina de catorze anys de Degas. Aquesta diversitat de suports i tècniques presents en l’exposició és característica de la pràctica artística de Julião Sarmento i, en aquesta ocasió, destaca per la combinació de materials que es podrien definir com a pobres amb materials subjectes a processos tecnològics avançats.

 

Julião Sarmento produeix una obra que adopta múltiples formes a partir de dibuixos, pintures, escultures, performances i vídeos que parlen dels artificis de la seducció i dels mecanismes del desig. Des dels seus inicis, a meitat dels anys setanta, l’obra de Julião Sarmento s’ha caracteritzat pel seu caràcter arxivístic. Així, en les seves obres, poden aparèixer siluetes femenines, plànols arquitectònics, fragments literaris i objectes.  

 

Sovint aquestes iconografies xifrades ens presenten explícitament signes que remeten a la font de la seva imatgeria i del seu significat. Aquesta oscil·lació permanent entre aparença i veracitat, ficció i document, invenció i fet en la qual ens col·loca Sarmento no és en absolut un joc gratuït. Els muntatges realitzats per l’artista entren en aquesta dialèctica de la interpretació de la superfície, on alguns elements són perfectament identificables, fins i tot banals o anodins, i de la interpretació profunda, que ens obliga a trobar correspondències, cercar passatges i relacions, sense adonar-nos de què el simple fet d’investigar és el sentit que hem de descobrir en l’obra.

Paris Photo 2017

Galeria Joan Prats presenta, a Paris Photo 2017, obres de Hannah Collins (Londres, 1956) i d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942).

 

El mètode utilitzat per Collins amb The interior and the exterior, Noah Purifoy, 2015, ret homenatge a Walker Evans, a través de la documentació fotogràfica de les escultures de l’artista afroamericà Purifoy (1917-2004). Les fotografies van acompanyades d’enregistraments d’entrevistes.

 

Muntadas, investiga sobre els llocs de poder amb Architektur / Räume / Gesten II, 2017. En aquests 10 tríptics, Muntadas reuneix imatges d’arxiu, posant en relació llocs de poder amb gestos de decisió. L’artista ressalta així la forma en què els elements arquitectònics cristal·litzen els gestos i les decisions de poder.

 

PARIS PHOTO Stand D15.
Grand Palais. 09-12 NOV 2017

kopf-alicia-godafoss6

Alicia Kopf | Cabello/Carceller

Lola Lasurt | Perejaume

Teresa Solar Abboud | Fernando Prats

 

Exposició: 6-22 de setembre, Dim-Div 11-14h i 16-20h

Amb motiu de la sisena edició d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta Confluències, una exposició que reuneix obres de les artistes Alicia Kopf, Lola Lasurt i Teresa Solar Abboud, que estableixen un diàleg amb obres d’altres artistes de la galeria escollits per elles: Cabello/Carceller, Perejaume i Fernando Prats. Sorgeix així una dinàmica basada en l’intercanvi de mirades entre artistes de diferents generacions, que dona lloc a connexions i noves lectures, de vegades directes, altres vegades inesperades.

Alicia Kopf presenta la sèrie fotogràfica Waterfall chasers (2015), que al·ludeix simbòlicament al desglaç com a moment de descontrol de les emocions, a partir de representacions de cascades. La idea de la fluïdesa de l’aigua vincula aquestes obres a una sèrie de dibuixos de Cabello/Carceller titulats Autoretrato como fuente i Fuente (2005).

L’obra de Lola Lasurt Preparation for Wit Boven Zwar (2016), formada per olis sobre tela i disfresses, proposa una reconstitució del Carnaval d’Aalst de 1946 a partir d’una pel·lícula 16mm de l’època. Amb un acostament similar, Perejaume, en la sèrie de dibuixos Ball de muntanyes (2007), associa els balls folklòrics a les muntanyes, usant, com és comú en la seva pràctica, referències a la cultura catalana que remeten a preocupacions universals.

Teresa Solar Abboud, amb Doble Mordido (2013), indaga sobre les eines i processos fotogràfics que van intervenir en els experiments de Harold Edgerton, qüestionant conceptes com la protecció, l’ocultació o la sobreexposició. De la mateixa manera, Fernando Prats, a Sismograma Chuquicamata (2008), usa tècniques parafotogràfiques, com el fumat del paper, amb la finalitat de fixar moments o rastres d’una acció en un paisatge.

Vistes d'exposició

L’artista proposa un itinerari on el diàleg que es produeix entre les obres i l’espectador esdevé fonamental. Un diàleg que, moltes vegades, s’allunya de les paraules per donar pas a l’admiració, la contemplació i l’interès per comprendre l’atmosfera subtil, silenciosa i onírica que envolta el seu univers. L’autorepresentació pren una nova importància a partir dels materials i també a través dels títols de les obres, com Autoretrat o Autoretrat al taller.

 

La pràctica artística de Jordi Alcaraz transcendeix les categories tradicionals de pintura, escultura i dibuix per acostar-se a l’assemblatge i a la instal·lació, reflexionant sobre la noció de volum, el llenguatge com a idea i el pas del temps. Segons J. F. Yvars, “les obres d’art són organismes fets de matèria viva, sotmesa a l’alquímia dels elements i les tècniques expressives, la qual imposa la seva versemblança amb el temps. Respiren, gemeguen, sonen, s’esquerden i es reajusten en l’acord adient que dibuixarà la simfonia inacabada de la seva activitat plàstica.” La combinació de materials tan diversos com els miralls, els llibres o el metacrilat fa que els elements interactuïn aprenent com respirar, gemegar o sonar conjuntament.

 

El text Plàstica, que Joaquim Sala-Sanahuja dedica a Jordi Alcaraz, fixa la seva atenció en el plàstic, en el metacrilat més concretament, i conclou de la següent manera: “D’un temps ençà el cristall de plàstic sembla mostrar una qualitat que encara no té nom. Aquesta qualitat, entre aquosa i aèria, però d’essència retòrica, algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits. L’expert l’anuncia com una matèria fulgent però alhora extremadament untuosa. Serveix per a tot. És un substitut de totes les altres matèries. El fet de brillar no és un demèrit. I ho substitueix tot.”

Vistes d'exposició Galeria Joan Prats

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Alfons Borrell

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

El doble no existe, 2016

 

Rere totes les nostres accions i voluntats sempre hi ha una sospita. Algú no deixa d’observar-nos des de nosaltres mateixos, algú que no descansa mentre dormim, que apareix en els lapsus i en els actes reflexes, que ens jutja constantment, que ens pren com a ostatges en estats alterats. Qui és aquest altre?

 

El doble és la crítica més incisiva a l’autoproclamada integritat del jo. Provoca pugnes i discussions en camps que van des del filosòfic al social. El doble és una projecció del jo o una entitat amb les seves pròpies intencions? Qui governa el subjecte? És un efecte neuronal o una construcció simbòlica? Per què aquest doble no desapareix? És una qüestió mitològica? Dicotomia o multiplicitat?

 

El projecte d’Erick Beltrán, que es mostrarà en dos espais, Galeria Joan Prats i Joan Prats Warehouse, reuneix treballs i investigacions realitzats entre 2014 i 2016, com una mena d’assaig visual o “Bilder Atlas” (atles icònic), un diàleg emulant el que s’estableix entre conscient i inconscient.

 

Erick Beltrán (Ciutat de Mèxic, 1974) viu i treballa a Barcelona. Ha participat a exposicions internacionals com Bienal de São Paulo (2014 i 2008), Of Bridges and Borders, Valparaíso, Xile (2013), Tapei Biennial (2012), Biennale de Lyon (2011), Manifesta 8, Múrcia (2010) i Trienal de Puerto Rico (2009 i 2004). Entre les seves exposicions individuals recents destaquen The Fallen Tree, Kadist Art Foundation, San Francisco (2015), Atlas Eidolon, Museo Tamayo, Ciutat de Mèxic (2014), Piezas de juego, Thyssen-Bornemisza Art Contemporary, Viena; The Witgenstein Archives/Gallery Volt, Bergen, Noruega (2013), La part abyssale, Centre d’art Contemporain La Synagogue, Delme, França (2012), The World Explained, Tropenmuseum, Amsterdam (2012), Modelling Standard, FormContent, Londres (2010), Tolv/Zeigarnik effect, Malmö Konsthall, Suècia (2009), Ergo Sum, Museo Experimental El Eco, Ciutat de Mèxic (2006), Punch – Drunk, SMAK, Gant, Bèlgica (2005). Ha exposat a centres nacionals i internacionals com New Museum, Nova York; CCA Watis, San Francisco; MALBA i Fundación Proa, Buenos Aires; Castello di Rivoli, Torí; WUK Kunsthalle Exhergasse, Viena; Bildmuseet, Umeå, Suècia; Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Fundació Tàpies, Barcelona; MUSAC, León; cGac, Santiago de Compostel·la.

El doble no existe / El doble de las mil caras

Un chamán dejando escapar su alma en forma de un perro.

Un paciente observando como lo operan mientras levita en medio del quirófano.

El súcubo que no nos deja respirar durante el sueño

Una persona velando un espejo al morir alguien en casa.

El homúnculo operando desde un cuarto de control.

Mr. Hyde atacando al Dr. Jekyll.

El hombre lobo robando la próxima cosecha al demonio, para darla a los hombres.

El diablo componiendo una sinfonía a Tartini.

Policías destruyendo las matrices de billetes falsos.

Bonnet mirando unas mujeres de 10 cm de estatura peinadas estilo siglo XVI, entrando en su habitación.

Un artista pintando un cuarto secreto donde se pudre el rey.

Una mujer atacada por su propia mano.

El médico del rey tomando los signos vitales de un muñeco, al cual le da tratamiento.

Franco acariciando la mano de Santa Teresa.

Una piedra enterrada a cambio del marinero que nunca regresó.

Zeus metamorfoseándose en Anfitrión y Mercurio en su ayudante Sosias para seducir a una mortal inalcanzable.

Ese individuo que nos observa por detrás del hombro.

Unos perros jugando al póker y un sátiro tocando la flauta

Dos serpientes que son un cráneo humano, que es una diosa guerrera, que mata a sus 400 hermanos desde el vientre de su madre.

 

¿Qué es lo que hace mover nuestros órganos más allá de una decisión consciente?

¿Por qué no podemos controlar nuestros sueños?

¿Por qué existe la sensación de que nuestra consciencia habita dentro de un cuerpo y no es el cuerpo?

¿Por qué al morir algo queda y algo se va?

¿Quién es el que habla durante estados alterados de consciencia?

¿Por qué podemos escuchar una voz dentro de nuestra mente?

¿La duplicación de algo implica la falsificación de un original?

¿Por qué lo único representa un valor de verdad?

¿Cómo se construye la idea de oficialidad?

¿Cómo permean estos órdenes conceptuales a una organización de personas?

¿Cómo es que la concentración de verdad implica fuerza física en el mundo?

¿Qué es lo que define el límite de una unidad?

¿Qué sucede cuando un cuerpo habita otro cuerpo?

¿Qué pasa cuando un cuerpo no se sujeta a la narrativa temporal?

¿Por qué es que el más allá se nos aparece en forma de espectros, demonios e infiernos?

¿Bajo qué circunstancias nos podemos ver a nosotros mismos fuera de nosotros mismos?

¿Cuándo el hombre se percibe a sí mismo como una unidad?

¿Cuándo es que el hombre se convierte en lector del universo?

¿Cómo es que se pueden hacer viajes extra-corporales?

¿Qué relación tienen las hadas, las brujas, los zombies, los vampiros, con el mundo del doble?

¿Se puede hacer callar a los dobles?

 

El yo del hombre es la unidad bajo la cual todo se ordena y clasifica. Sin embargo dentro de esa psique siempre queda una duda, una fractura que hace asomar otra cosa un poco más allá, es algo que niega su independencia e inefabilidad.

 

La forma que tiene la unidad para entender al universo en toda multiplicidad es la de la creación de un alter ego que le regrese la mirada.

 

Erick Beltrán

12-habitar-el-vacio

Comissariat per Ramón Castillo

 

L’exposició Habitar el vacío, comissariada per Ramón Castillo, reuneix per primera cop quatre artistes xilens,

 

Alfredo Jaar, Iván Navarro, Fernando Prats i Raúl Zurita, a la Galeria Joan Prats de Barcelona.

 

Els quatre artistes, des de diverses aproximacions conceptuals, sensibilitats i ideologies estètiques, realitzen obres de denúncia o crítica davant tragèdies humanes succeïdes a diferents parts del món, amb un llenguatge que força el límit del visual i textual, a través de diversos dispositius editorials, materials i tecnològics. Aquesta dimensió extrema de les seves investigacions esdevé la metàfora del títol Habitar el vacío: l’art com a forma de superar l’aïllament o la falta de empatía entre les persones.

 

Les seves obres conflueixen en la generació d’un estat d’alerta de l’espectador-lector enfront d’afers territorials, econòmics, polítics i socials que afecten els habitants de diversos llocs del planeta on l’esperança esdevé un gest revolucionari. Presentem la investigació visual i textual dels quatre artistes que desafien l’absurditat i l’informe de l’experiència contemporània.

 

Raúl Zurita (Santiago, Xile, 1950) viu i treballa a Santiago, Xile. La seva obra es veu marcada per la Dictadura Militar, durant la qual fou detingut i torturat. La poesia, la performance i les intervencions urbanes formen part d’un repertori d’accions que ha desenvolupat de forma crítica, creativa i interdisciplinar. Raúl Zurita alterna el seu treball literari, recitals poètics i el seu treball docent a la Universidad Diego Portales i a Harvard. Ha obtingut importants reconeixements com el Premio Nacional de Literatura de Xile, el Premio Pablo Neruda, el Premi Pericle d’Oro d’Itàlia, les beques Guggenheim i DAAD, entre d’altres.

 

Fernando Prats (Santiago, Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. Ha participat en exposicions internacionals com Biennal de Venècia, representant Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); Biennal de Canàries (2009); Triennal de Xile, (2009) i Exposició Universal de l’Aigua, Saragossa (2008). Ha exposat la seva obra a centres d’art internacionals com Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Miró, Barcelona o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago, Xile.

 

Alfredo Jaar (Santiago, Xile, 1956) viu i treballa a Nova York des de 1982. Aquest artista, arquitecte i cineasta ha exposat la seva obra a centres d’art de tot el món i ha participat a biennals como la Biennal de Venècia (1986, 2007, 2009 i representant Xile en 2013), la Biennal de São Paulo (1987, 1989, 2010) i la Documenta de Kassel (1987 i 2002). Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades al New Museum de Nova York, la Whitechapel gallery de Londres, el MACRO Museo d’Arte Contemporanea Roma, el Moderna Museet d’Estocolm, i el Museum of Contemporary Art de Chicago. És premi nacional d’art de Xile.

 

Iván Navarro (Santiago, Xile, 1972) viu i treballa a Nova York des de 1997. Ha participat en exposicions internacionals com Biennal de Venècia, representant Xile (2009), Prospect2 de New Orleans (2011), biennal de l’Havana (2012) i The Disappeared/Los Desaparecidos, exposició organitzada per North Dakota Museum of Art i que va itinerar per Nord i Sud Amèrica des de 2005 fins a 2009. Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades a Matucana 100, de Santiago, Xile (2015 i 2007), Museum of Contemporary Art, Aukland, Nova Zelanda i Sydney, Austràlia (2015), Frost Art Museum de Miami (2012).

 

 

A la inauguració hi assistiran els artistes.

S’ha editat un catàleg amb motiu de la mostra.

 

Alex

Alex és un personatge fictici creat per l’artista Pauline Bastard. Amb l’ajuda d’una antropòloga, un advocat, una psicoanalista, una estilista, una decoradora i una guionista, Alex ha estat imaginat i seguit durant més d’un any en el seu procés d’inserció en la vida real, enfrontat a la construcció de la seva existència social, administrativa, afectiva…

 

El muntatge expositiu evoca un interior domèstic, on es disposen mobiliari i objectes personals d’Alex, al costat de sis vídeos que narren la vida del personatge, des de la seva gènesi als seus ‘primers passos’.
El càsting per escollir a Alex, les reunions de l’equip de professionals, els moments de la construcció d’un personatge sense passat… assistim a fragments de l’inici d’una existència, el procés de creació, no d’un avatar, sinó d’una persona de carn i ossos i els seus passos per afrontar les relacions socials urbanes. El resultat és un experiment fílmic, ni ficció, ni documental, desenes d’hores de pel·lícula són les proves de l’existència d’Alex.

 

Amb aquest projecte Pauline Bastard planteja una sèrie de preguntes. Com manipular la forma creativa? Com manipular el natural i el sobrenatural sense caure en el caos?
Alex parla de la construcció de la identitat, de la nostra societat. Qui és Alex?

 

Pauline Bastard crea narratives complexes desenvolupades a través d’instal·lacions, pel·lícules i escultures que contenen i es refereixen als seus experiments. A través de col·laboracions amb diferents professionals, qüestiona la construcció del jo i el seu lloc al món contemporani. Pauline Bastard crea històries, fa que succeeixin, utilitzant situacions com a tema i prenent experiències aparentment irrealitzables com a material per a la seva producció.

 

Alex ha estat guardonat per l’Audi Talent Award i ha rebut el suport del CNAP, Centre National des Arts Plastiques, (2015).

 

Pauline Bastard (París, 1982) ha participat en exposicions individuals i col·lectives internacionals entre les quals destaquen Supernaturel, Fondation Ricard, París (2014), The Imminence of Poetics, 30 Bienal de São Paulo (2012), 8 Bienal do Mercosul, Porto Alegre (2011). Es va formar a l’escola de Belles Arts de París i a MFA Studio Art, New York University.

marcaccio-family-group

Presentem a Galeria Joan Prats la nova exposició de Fabian Marcaccio Family-Group-Cluster-Swarm,  amb la seva obra recent, pintura tridimensional que es comporta com escultura i instal·lació.

 

Com a punt de partida de l’exposició, Marcaccio investiga específicament el significat de família, grup, clúster i eixam en la societat, així com en la pintura mateixa. L’espectador s’introdueix, a la primera sala, en una instal·lació pictòrica en forma d’eixam, fins accedir a la sala principal, on una família, grup, clúster d’obres en 3D i de pintures sobre corda semblen explicar una història.

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines. Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

 

Fabian Marcaccio va néixer a Rosario, Argentina, en 1963, i viu i treballa a Nova York des de 1986. Ha participat en exposicions en centres i museus internacionals. Entre les seves exposicions recents destaquen Paintant Stories a Casa Daros de Rio de Janeiro (2014), Variants al Centro Atlántico de Arte Moderno CAAM de Las Palmas de Gran Canaria (2013), Some USA Stories al Museen Haus Lange / Haus Esters de Krefeld, Alemanya (2012), The Structural Canvas Paintants al Lehmbruck Museum de Duisburg, Alemanya (2012) i al Georg Kolbe Museum de Berlín (2011). El 2011 va rebre el premi d’escultura Bernhard Heiliger.

hernandez-pijuan-1977-2005

Presentem Hernández Pijuan 1977-2005, una exposició dedicada als 28 anys de col·laboració i complicitat de Joan Hernández Pijuan amb la Galeria Joan Prats. Les obres seleccionades corresponen al període 1977-2005, amb una atenció especial envers als darrers anys de la seva trajectòria.    

 

Aquesta mostra no té un caràcter retrospectiu, encara que el conjunt d’obres correspon a una llarga etapa de la producció pictòrica de l’artista.

 

Presentem obres sobre tela i paper en diverses tècniques i formats, així com una selecció de l’arxiu de l’artista, fotografies i esbossos, que permeten descobrir el seu entorn creatiu i alguns projectes o processos de treball.

 

Aquesta exposició vol ser un homenatge a l’artista, una expressió de gratitud i d’amistat, de reconeixement al seu treball i una mostra d’una obra que avui segueix sent tan contemporània com el primer dia.

 

 

Joan Hernández Pijuan (1931-2005) ha estat un dels artistes catalans contemporanis més reconeguts internacionalment. Ha participat en exposicions en centres d’art internacionals i rebut nombrosos premis, com el Premio Nacional de Arte Gráfico en reconeixement a la seva trajectòria (2005), el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (2004) i el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981).

 

Entre les seves exposicions més destacades estan la participació a la 51 Biennal de Venècia (2005); Tornant a un lloc conegut… Hernández Pijuan 1972-2002 al MACBA, Barcelona (2003), que va itinerar pel Musée d’art et d’histoire de Neuchâtel, la Konstshalle Malmö i la Galleria d’Arte Moderna de Bolònia; Hernández Pijuan-drawings 1972-1999, al Rupertinum Museum de Salzburg (2000) i Espacios de silencio 1972-1992 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (1993), que es va presentar també al Museo de Monterrey, Mèxic.

 

Recentment la seva obra s’ha mostrat en una retrospectiva al Moscow Museum of Modern Art; a l’exposició Farben der erde, a l’Altana Kulturstiftung de Bad Homburg, Alemanya i a l’exposició La distancia del dibujo, itinerant pel Museo de Arte Abstracto Español, Conca, el Museu de Montserrat i el Museu d’Art Espanyol Contemporani, Palma de Mallorca.

perejaume-condensacions

Seguint una línia d’investigació de llarg recorregut sobre la rellevància de produir obres d’art, Perejaume proposa un experiment minimalista, amb dues obres noves.

 

Al llarg de la seva producció artística, Perejaume sempre ha qüestionat l’espai dedicat a les obres d’art, l’espai, entès com a lloc físic, com pot ser l’espai exterior o el lloc d’exhibició –galeria, museu- però també l’espai mental. Deixar espai a les obres d’art remet també a una noció temporal: quant de temps dediquem a observar les obres? Quin lloc ocupen en les nostres vides?

 

L’exposició es pot considerar com una representació íntima i teatralitzada en dos temps.

 

L’avantsala, de parets fosques, ens introdueix a la galeria amb la frase: “¿Voleu dir que no comencen de ser tan valuoses les obres com el lloc que ocupen? ¿No sentiu, de tantes que n’hi ha, com les obres, tant a qui les visita com a qui les fa, li demanen i redemanen: “No hi cabem, feu-nos lloc?”

 

La primera sala està dedicada a una única fotografia en blanc i negre, realitzada a partir de l’exposició de 140 fotogrames de la pel·lícula “El Ball de l’Espolsada”, que va ser rodada el 1902. La filmació va anar a càrrec de l’estudi Napoleón de Barcelona quan, a principi del segle XX, aquest ball popular fou objecte de recuperació, després de cinquanta anys en l’oblit. La restauració d’aquest material va permetre redescobrir la coreografia original. La pel·lícula, que és una de las filmacions més antigues de Catalunya, pertany al Museu Etnològic de Barcelona i està dipositada a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

 

A la segona sala, trobem un imponent projector de cinema que presenta la Projecció cinematogràfica del llegat Cambó. El llegat Cambó és un fons de cinquanta-dues pintures dels grans mestres europeus d’entre els segles XIV i XIX (Veronese, Tintoretto, El Greco, Rubens, Metsys, Gainsborough, Le Brun, Goya, Fragonard, Quentin de la Tour, Lucas Cranach, Tiepolo…). És l’aportació desinteressada de més valor que ha rebut el MNAC i prové del polític i mecenes Francesc Cambó (1876-1947). En la projecció, el llegat flueix vertiginosament com una fulguració cromàtica.

 

 

—-

 

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha rebut premis com el Premio Nacional de Arte Gráfico de la Real Academia de Bellas Artes, el Premio de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Recentment ha comissariat l’exposició Maniobra de Perejaume al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Ha mostrat la seva obra en exposicions como Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, La Pedrera, Barcelona; Imágenes proyectadas, CAB Centro de Arte Caja Burgos, Burgos; Amidament de Joan Coromines, Es Baluard, Palma de Mallorca, La Pedrera, Barcelona; Retrotabula, Palacio de los Condes de Gabia, Granada, Artium Vitoria. Ha participat en biennals internacionals com Prospect 1 New Orleans (2008), Art Unlimited, Basel (2006), 51 Biennal de Venècia (2005). Ha publicat recentment Mareperlers i Ovaladors, Edicions 62, Barcelona (2014) i Paraules Locals, Tushita edicions, Barcelona (2015).

Prova rebutjada (Tout va bien)

 

Prova rebutjada (tout va bien) proposa un recorregut a través d’obres unides pel seu caràcter de llindar i per la forma poètica en què determinen la seva posició política, fil comú del seu mètode de resistència.

 

El nom de l’exposició combina els títols de dues obres presentades a la mostra: Prova rebutjada, de Joan Brossa, i Tout va bien, de Muntadas. Mentre el primer afirma amb rigor administratiu una realitat sense desvetllar que no té escapatòria, Tout va bien aporta un consol immediat, però projectant una precarietat sarcàstica. Aquest enunciat, tancat dins dels signes de la seva ambigüitat, llança una llum irònica sobre aquests lemes triomfalistes dels anys 2000, lemes que no dubtaven a relacionar l’efervescència econòmica amb promeses de felicitat. L’exposició reuneix, en aquesta línia, obres que mobilitzen estratègies i espais micropolítics per qüestionar discursos hegemònics. Enfront de l’aparent coherència dels relats dominants, la majoria de les obres opten per una juxtaposició d’idees i una estructura breu que recorden a la forma de l’haiku.

 
Prova rebutjada (tout va bien) fa ressò del ritme dels gestos que es presenten a les obres: gestos vitals modests i continguts que, en comptes de reivindicar el seu abast, incideixen en tàctiques crítiques enfront de les narratives establertes. 

 

Artistes:
Joan Brossa, Cabello/Carceller, Hannah Collins, Carles Congost, Ariadna Guiteras, Lola Lasurt, Mariokissme, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume.

 

Comissariada per: Olivier Collet & Patricia de Muga

solid surface, 2015

 

Galeria Joan Prats presenta solid surface, la primera exposició d’Annika Kahrs a Barcelona, que reuneix els seus vídeos més recents.

 

Annika Kahrs treballa principalment amb vídeo, performance i fotografia. S’interessa per les construccions socials i científiques, i per les relacions orgàniques evolucionades com les que s’estableixen entre humans i animals. En la seva obra, Annika Kahrs examina representació i interpretació. Les seves pel·lícules oscil·len entre posades en escena òbvies i l’observació estil documental; una característica distintiva de les seves pel·lícules és que l’artista mai no s’amaga en el film, fins i tot quan la seva presència només es revela en una breu mirada d’un actor o actriu envers la directora. Això mostra un apropament particular a l’entorn que sembla quasi guiat per un procés matemàtic.

 

Annika Kahrs presenta solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, el seu darrer vídeo sobre Plutó. L’acció de la pel·lícula se situa en un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que identifiquem amb la lluna, després de mirar-lo amb cura, aquest cos celestial resulta ser un focus que mostra la il·lusió de nocturnitat en revelar el blanc de la pantalla. En aquesta obra, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual canviarà ben aviat ja que una missió de la NASA arribarà a la seva òrbita i podrà, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació; aquest canvi de la imatge imaginària al retrat real és el que fa de Plutó el protagonista ideal de l’obra d’Annika Kahrs.

 

La relació entre ficció i realitat també juga un paper important en el vídeo Sunset-Sunrise. En aquesta pel·lícula, l’espectador creu estar observant una posta de sol, en veure l’astre vermell brillant a l’horitzó. Gradualment la imatge s’aclareix, un vel lluent es desplaça a través de la imatge des de baix, fins que la projecció esdevé blanca. L’enigma se soluciona quan la càmera s’allunya i ens permet descobrir que estem en una aula. Així doncs no hem estat testimonis d’un estrany fenomen natural, sinó que es tractava d’una projecció d’una posta de sol que es dissol lentament en la llum real en obrir les persianes de la sala.

 

A études cliniques ou artistiques, Annika Kahrs filma una dona que adopta postures que semblen ser exercicis gimnàstics o de ioga. Tanmateix és l’artista qui li dóna instruccions a la performer, seguint el model de fotografies de l’hospital psiquiàtric parisenc de La Salpêtrière que mostren les postures de “grans atacs d’histèria”, terme creat per Charcot. En aquesta pel·lícula Annika Kahrs deconstrueix la mirada masculina i desemmascara a la vegada la fotografia com a mitjà de manipulació més que com a documentació.

 

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaca el premi George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín(2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010). Participarà a la 5a. Tessaloniki Biennale of Contemporary Art el proper mes de juny.