Category Archives: Past

Galeria Joan Prats es complau presentar a la fira de Paris Photo 2022, en el stand F05, obres de:

 

Cabello/Carceller (París 1963/Madrid 1964). Les seves obres se situen en un territori on s’interroguen, reflexionen o fracturen els papers i els estereotips associats als gèneres, revisant els rols masculins i femenins. Presentem una obra icònica d’aquest duo artístic: Archivo: Drag Models (2007-fins l’actualitat) un projecte de llarga duració que posa en relleu les escenes de cinema en les quals personatges masculins es qüestionen l’imaginari col·lectiu. 

 

Hannah Collins (Londres, 1956) és coneguda pel seu treball d’expansió en els camps de la fotografia i el cinema. Les seves obres s’integren en marcs històrics i socials. Ja present en el nostre stand de Paris Photo el 2017 i el 2018, en aquesta ocasió, mostrem un tiratge en blanc i negre de mitjans dels anys noranta, així com dues fotografies relacionades amb l’arquitecte egipci Hassan Fathy. 

 

Carles Congost (Olot, Girona, 1970) sempre ha incorporat a la seva obra muntatges teatrals que qüestionen els mecanismes i estereotips de la subcultura, les icones del pop, de la música i del mateix món de l’art. Mostrarem Mambo que pertany a l’últim projecte de l’artista, una sèrie de quatre fotografies de gran format titulada Boys on Memphis (2022). En elles es presenten un trio de models portant a terme simples posades en escena a l’interior d’un decorat l’estètica del qual recorda tant al Grup Memphis com a l’Art Decó i al Pop Art dels seixanta.

 

 

 

PDF PREVIEW

Documental: ‘La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga’

 

L’exposició ‘La catifa màgica. Per a Joan de Muga’ és un homenatge a Joan de Muga, fundador i director de la Galeria Joan Prats des de 1976, quan es va inaugurar, i fins el 2020. L’exposició reunirà obra d’artistes que han format part de la galeria des dels seus inicis fins a l’actualitat, juntament amb fotografies, cartes, vídeos i documentació, per a explicar la història de la galeria i també la de Polígrafa i d’altres projectes de Joan de Muga com la Fundació Espai Poblenou.

 

Mostrarem obres de Juan Araujo, Francis Bacon, Alfons Borrell, Joan Brossa, Cabrita, Alexander Calder, Anthony Caro, Chillida, Christo & Jeanne-Claude, Victoria Civera, Hannah Collins, Helen Frankenthaler, Luis Gordillo, Guinovart, Hernández Pijuan, Wifredo Lam, Louise Lawler, Miralda, Joan Miró, Henry Moore, Muntadas, Pablo Palazuelo, Perejaume, Joan Ponç, Fernando Prats, Ràfols Casamada, Caio Reisewitz, Julião Sarmento, George Segal, José María Sicilia, Antoni Tàpies, Juan Uslé, Eulàlia Valldosera, Sue Williams

 

El títol de l’exposició s’inspira en un dibuix que Joan Ponç va dedicar a Joan de Muga, en el qual el retratava sobre una catifa voladora. Aquesta imatge remet al seu caràcter emprenedor i somiador, la seva passió per viatjar i per imaginar nous projectes.  

 

L’exposició l’estem organitzant amb la complicitat de Carles Guerra, qui escriurà el text de la publicació que editarem posteriorment.

 

Documental: La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga

Revelacions sobre una esfera informe

Revelacions sobre una esfera informe

Fonteta, 17 Juny – 28 Agost, 2022

 

Pere Noguera, Luis Gordillo, Ludovica Carbotta, Muntadas, Francesco Arena, Victoria Civera, Perejaume, Pere Llobera, Ignacio Uriarte, Anna Dot, The Late Estate Broomberg & Chanarin, Jordi Mitjà, Rasmus Nilausen, Ángela de la Cruz, Lola Lasurt, Mercedes Azpilicueta, Fernando Prats

 

 

Estem contents de tornar a presentar el projecte col·laboratiu de Bombon, Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta (Empordà). La proposta per a aquesta temporada reuneix de nou artistes de les tres galeries i de diferents generacions en un format expositiu que s’articula talment es tractés d’un cadàver exquisit. El poeta Eduard Escoffet ha escrit un text de presentació d’aquest projecte.

 

Partint d’aquest mateix acte d’intercanvi col·lectiu, durant l’estiu de 2022, els artistes convidats en l’espai, el primer dels quals és el Bisbalenc Pere Noguera, seran els encarregats de seleccionar als següents, i així consecutivament, fins a tancar un cicle de propostes expositives formades per obres que abasten diferents generacions i imaginaris.

 

 

Text Eduard Escoffet

 

 

Capítol 1: inauguració dissabte 25 de juny
Pere Noguera, Luis Gordillo, Ludovica Carbotta (Sala 1)
Pere Noguera, Anna Dot, The Late Estate Broomberg & Chanarin (Sala 2)

 

Capítol 2: inauguració dissabte 16 de juliol
Ludovica Carbotta, Muntadas, Francesco Arena (Sala 1)
The Late Estate Broomberg & Chanarin, Jordi Mitjà, Rasmus Nilausen (Sala 2)

 

Capítol 3: inauguració dissabte 6 d’agost
Francesco Arena, Victoria Civera, Perejaume (Sala 1)
Rasmus Nilausen, Angela de la Cruz, Lola Lasurt (Sala 2)

 

Capítol 4: inauguració dijous 18 d’agost
Perejaume, Pere Llobera, Ignacio Uriarte (Sala 1)
Lola Lasurt, Mercedes Azpilicueta, Fernando Prats (Sala 2)

 

 

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona
Juny: Divendres a diumenge, 17 – 21h
Jul i Ago: Dilluns a diumenge, 17 – 21h

Daniel de la Barra

Inauguració dijous 30 de juny, 17-21h

Conversa amb l’artista Daniel de la Barra i la comissària Alicia Chillida, dijous 30 de juny, 19h. Confirmeu l’assistència a galeria@galeriajoanprats.com

 

Dijous 28 de juliol, 19h, visita comentada a càrrec de Olivier Collet. Confirmeu l’assistència a galeria@galeriajoanprats.com.

 

En el marc d’Art Nou presentem a Galeria Joan Prats l’exposició de Daniel de la Barra Destierro, comissariada per Alicia Chillida.

 

Els habitants de les Terres de l’Ebre conviuen amb un territori amenaçat. La primera visita de Daniel de la Barra al cor del Delta de l’Ebre, el 2021, és convidat pel Centre Lo Pati a realitzar una residència artística a Balada, amb l’antropòloga María Faciolince. El projecte es planteja com una reconstrucció de la narrativa del paisatge que sosté i perpetua pràctiques d’extracció des de la indústria. És un registre d’imatges sobre la violència socioambiental de caràcter polític i històric, amb reminiscències en les expedicions botàniques que van consolidar maneres de mirar el fet natural com a terra de conquesta. Com a referents, els llibres il·lustrats de les expedicions botàniques, la pintura dels artistes viatgers a Amèrica Llatina i el paisatge romàntic dels segles XVIII i XIX.

L’exhibició a Galeria Joan Prats és el resultat d’aquesta recerca traduïda en una instal·lació que uneix diversos mitjans: pintura, escultura, poemes, música, vídeo, documents… Un nou ecosistema recreat des de l’espai de l’art. La representació sorgeix com una necessitat de resposta a un escenari complex dominat per les forces polítiques, socials i econòmiques que el (des) estructuren. Aquest territori el va subjugar aleshores i no ha cessat d’aprofundir en ell a través de la seva pell, el més profund. Ha explorat les seves terres i, immers en elles, sorgeix la trobada fonamental amb les seves gents. Prova d’això, l’estreta col·laboració amb Josep Pinyol, la composició i interpretació musical de Lluís Martínez, en l’òrgan de l’església de Santa Bàrbara, i els poemes recitats per Miquel Curto, a Tivenys.

 

Llegir més

 

Amb la col·laboració de Real Academia de España a Roma, Fundació Sorigué, Lo Pati Centre d’Art Terres de l’Ebre i Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Daniel de la Barra. Lima, el Perú, 1992. Viu i treballa a Roma i Barcelona.

 

Daniel de la Barra es mou entre la pintura, la instal·lació i la intervenció pública, centrant la seva obra en la reconstrucció de narratives en les societats dins de l’homogeneïtzació del paisatge públic i la imposició jeràrquica de poders de dominació en el marc del capitalisme colonial.

Comença els seus estudis el 2012 a l’Escola d’Art Contemporani Corrent Alterna de Lima fins que el 2014 es trasllada a Madrid a continuar els seus estudis de pintura.

Ha estat artista resident en L’Escocesa Fabrica de creació, Piramidon Centre d’art Contemporani, Homesession, a Barcelona, on ha viscut 7 anys, i en The Nerdrum School (Suècia). Ha desenvolupat diversos projectes i intervencions com “Pròxima Obertura” al Castell de Montjuïc, Barcelona, “Esc-Out” a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, Barcelona, “Ruta dels Indians – Consideracions de la Ciutat Moderna” a Lo Pati, a la Biennal d’Amposta, “Paisatges Desitjats” al’Arts Santa Mònica, Barcelona, “SUBVERSIÓ! Manifestacions perifèriques per a una història reversible” al Born CCM, Barcelona o “Invation 30230” al Museu Central de Lima. El 2018 i 2019 ha rebut la Beca de Recerca i experimentació de l’Escocesa, el Premi d’Art Jove de Catalunya 2019 (Sala d’Art Jove), i el 2021 ha desenvolupat el seu projecte “Real Expedición Botánica” en col·laboració amb La Panera de Lleida i el Centri d’Art Lo Pati, Amposta.

Camila Cañeque

 

El proper 26 de maig inaugurem Hole In The Ground, una exposició col·lectiva que reuneix obres de Cabrita, Camila Cañeque, Hannah Collins, Pablo del Pozo, Mercedes Pimiento i Fernando Prats.

 

El títol de l’exposició, inspirat en una cançó de David Bowie, remet a la temàtica en torn a la qual giren les peces mostrades relacionada amb el territori i la seva materialitat. Algunes de les obres tracten les maneres de representar el terra, entès com l’horitzontalitat, tant en la natura com en l’àmbit urbà. L’activitat humana se posa així en el punt de mira, evidenciant aspectes com la pertinència a un territori, la memòria del lloc o l’explotació agrícola i el seu impacte.

 

Mentre que alguns dels treballs presentats parlen de llocs molt concrets, altres remeten al propi material que trepitgem en caminar. Cabrita, en la seva obra Fingerprints, eleva un pla horitzontal a la paret, convertint així un simple tauler, un material humil que segurament fou utilitzat com a superfície de treball en el seu estudi, en un testimoni de la seva activitat artística. L’artista ens ofereix una nova mirada cap a un objecte quotidià i una revisió també del lloc de creació.

 

L’obra de Camila Cañeque ground on ground on ground mostra acumulacions de capes històriques a través dels terres. L’obra de l’artista aborda la passivitat i en aquesta instal·lació utilitza la noció de l’entremig, creant un espai que no està ni a dalt ni avall, ni abans ni després.

 

L’obra de Hannah Collins Nomad 3 posa l’èmfasi en la superfície, en la pell, en l’exterior, mostrant l’interès de l’artista pels límits, especialment els corporals. Amb aquest retrat d’un personatge a qui no li veiem el rostre, l’artista ens permet participar a través de la interpretació lliure de la imatge. L’artista tracta l’històric, el social i el polític a través d’imatges quotidianes, com Floor of dreams. Aquesta obra, realitzada a la Mina, forma part d’un extens projecte de l’artista centrat en aquest barri habitat principalment per la comunitat gitana.

 

En l’obra de Pablo del Pozo l’interès pel territori és una temàtica recurrent. A Tierra rojiza l’artista utilitza el porc com símbol de la seva comunitat autònoma, per crear una materialitat que remet a la visió estereotipada d’Extremadura como un paisatge àrid i sec.

 

L’obra de Mercedes Pimiento es caracteritza per fer visible la materialitat de la què depèn la nostra societat però que intenem ocultar, convertint en escultures les estructures que en l’arquitectura s’amaguen, com canonades, cablejats i canalitzacions, a partir de materials orgànics o artificials.

 

Fernando Prats s’interessa pel territori de Xile i de Sud-amèrica i la seva representació a través de mapes històrics o reinterpretats. A Territorio silenciado #2 proposa una visió crítica cap a un continent condemnat a ser explotat sense parar. A Affatus, d’altra banda, la tela es converteix en el territori de la creació on, subvertint el gest tradicional del pintor, els cucs han deixat la seva pròpia petjada. També presentem un vídeo inèdit, Zonificación, acompanyat d’una obra sobre paper, realitzada a partir de la projecció de l’acció registrada, i que estableix un diàleg amb l’escala de caragol del Macba, en un moviment centrífug que és accés, sortida, ascendir i descendir, el cos i l’arquitectura en connexió i amplificació amb l’edifici de Richard Meier.

 

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha estat crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjans dels vuitanta. En els últims anys destaquen les seves exposicions individuals al CAC Màlaga, Mudam Luxemburg, CGAC Santiago de Compostel·la, Museu Serralves Porto, Palacio Molina de Cartagena, Mèxic, Palazzo Fortuny, Venècia, Galeria Art Moderna e Contemporânea, Lisboa, MAXXI Roma, The Arts Club of Chicago i Hôtel des Arts, Toulon, França. Ha participat en importants exposicions internacionals, com la Documenta IX a Kassel (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013), i la 10 Biennal de Lió (2009). Actualment mostra la instal·lació escultòrica Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i una instal·lació titulada Field a la 59 Biennal de Venècia.

Camila Cañeque (Barcelona, 1984) explora de diferents maneres el tema de la resistència al progrés a partir de la performance, del so, objectes, instal·lacions i escriptura. Ha exposat en diversos centres d’art a Barcelona com La Virreina Centre de la Imatge, Blue Project Foundation, Fabra i Coats, Caixaforum, al Museu Lázaro Galdiano, a Madrid i al Queens Museum of Art de Nova York. Ha estat finalista del premi Miquel Casablancas i realitzat residències a Mana Contemporary, Nova Jersey, Fabra i Coats, Barcelona, Nida Art Colony, Lituània, ZKU, Berlín, Largo das Artes, Rio de Janeiro, entre altres.

Hannah Collins (Londres, 1956). Actualment viu entre Londres i Almeria. Entre 1989 i 2010, va viure a Barcelona, exposant a la Galeria Joan Prats des de 1992. Va obtenir la beca Fulbright, va ser nominada al Premi Turner de 1993, i ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, incloent exposicions a Sprengel Museum de Hannover, Camden Art Centre de Londres i Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat a SFMOMA de San Francisco; Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museu UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Mont-real; Walker Art Center, Minneapolis; Fundació La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitòria; CAC, Màlaga.

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va ser seleccionat per la Biennal de Valls i ha guanyat el Premi Guasch-Coranty, participant en l’exposició en el Centre Tecla Sala, de l’Hospitalet de Llobregat. També va participar en la Biennal Jeune Création Européenne amb exposicions en museus de diverses ciutats europees. Ha rebut el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat de Catalunya, exposant-hi en 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas i, en 2019, va exposar individualment en la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Mercedes Pimiento (Sevilla, 1990) viu i treballa a Barcelona, on s’està doctorant en Belles Arts. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i Màster de Producció i recerca artística de la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionada en programes i beques com INJUVE, el Programa de Formació Comunitat de Madrid – Open Studio, el Projecte Kiosco del Centre José Guerrero, la Beca Fundació Guasch Coranty per a la creació artística, el Programa de residències de Sant Andreu Contemporani, o el Programa Iniciarte. Ha exposat en museus i centres d’art com Centre Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat, CAAC Sevilla, Fabra i Coats de Barcelona, Museu d’Art Contemporani Fundació Naturgy de la Corunya, Centre José Guerrero de Granada, entre altres.

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. La seva obra és coneguda per les accions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Isla Elefante, Antártida, Acción Lota, Géiser del Tatio, Salar de Atacama, Mina a Rajo Abierto o Congelación, Glaciar Collins i Antártida chilena. Ha participat en exposicions com la Biennal de Venècia; Mediations Biennale, Poznan; Biennal de Canàries, Triennal de Xile, Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona i Museu Nacional de Belles Arts, Santiago de Xile. Compta amb obres significatives en l’espai públic de Xile i una obra encarregada per Barcelona. Actualment presenta l’exposició individual Aun tendría que haber luciérnagas, Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria del Museo Nacional de Bogotà.

 

Luis Gordillo

Inauguració dijous 10 de març, a partir de les 17h

Trobada amb l’artista el dimecres 20 d’abril a les 19h
Aforament limitat. Cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

Presentem la sisena exposició de Luis Gordillo a Galeria Joan Prats, titulada ‘Re/Encuentro’, on mostrarem obres recents de l’artista, pintura, dibuix i grans políptics d’impressions digitals. 

Amb motiu de l’exposició, Ignasi Aballí ha escrit un text titulat ‘Subinsconciente’, que rendeix homenatge a l’obra de Luis Gordillo.

ARCOmadrid 2022

Galeria Joan Prats

Stand 9C06 y stand 7B19, (ARCO 40+1)

 

 

Per al nostre estand a la fira d’ARCOmadrid 2022 presentem una selecció de peces dels nostres artistes, amb un protagonisme de la pintura -Luis Gordillo, Lola Lasurt, Alfons Borrell i Juan Uslé- i altres situades al límit del llenguatge pictòric -José María Sicilia , Fernando Prats-, o que reflexionen sobre el gènere, com Perejaume. Dialogant amb aquestes obres, ocuparà un lloc especial una peça de Muntadas amb una visió més conceptual al voltant de la pintura.

 

També presentem per primer cop obres d’Alicia Framis, iniciant la nostra col·laboració amb l’artista.

 

La Galeria Joan Prats ha estat seleccionada per al programa especial 40+1, secció comissariada per Maria Inés Rodríguez, Francesco Stocchi i Sergio Rubira que celebra el 40è aniversari de la fira. Presentarem en aquesta secció obres emblemàtiques de tres artistes que han estat molt importants per a la història de la nostra galeria, com ara Hernández Pijuan, Ràfols Casamada i Perejaume.

 

VER PREVIEW

Victoria Civera

3 de desembre 2021 – 5 de març 2022

Inauguració dijous 2 desembre, 17-21h, amb la presència de l’artista

 

Visita guiada dijous, 3 de març, a les 19h. Si us plau, confirmeu assistència: galeria@galeriajoanprats.com

 

Visita guiada amb Victoria Civera en el Balcó Foyer del Liceu, divendres 3 de desembre, a las 11h. Reserva prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

 

 

A l’estudi, quan preparo una exposició començo de zero, des de la necessitat d’escriure una petita frase, un text mínim a mode de poema. M’agrada procedir d’aquesta manera, sentint llibertat, nedant en una mar obert. 

Sentir és pensar. Pensar és sentir, amb la meva mà i ment unides. Sento, analitzo, determino dibuixant, també pintant, construint una peça, em descobreixo, desxifro els meus sentiments, en la densitat que els percebo.

 

En 1997 vaig utilitzar com a portada d’un catàleg, una imatge de papallones, amb el títol ‘Mare lluna’…Sento que les papallones ens donen sort.

Quan érem petits, el meu pare ens solia regalar a les meves germanes, germà i a mi, una caixa de sabates amb capolls de seda en la fase embrionària. Ens ensenyava com alimentar-les i, per a això, recol·lectàvem fulles de morera perquè així poguessin complir el seu cicle. Va ser una gran lliçó. Així, amb fragilitat, comencem a respectar la vida i a entendre-la com a evolució i transformació. També, el que significa adquirir un compromís, dia a dia.’      Victoria Civera

 

 

El proper 2 de desembre inaugurem la segona exposició individual de Victòria Civera a la Galeria Joan Prats, titulada ‘Ocelo’, amb presència de l’artista.

 

L’exposició reuneix les seves obres més recents, i mostra la varietat de la seva producció: objecte-instal·lació, fotografia, vídeo, dibuix i pintura, realitzats el darrer any entre Saro, Cantàbria, i Nova York.

 

Trobem a les peces presentades les temàtiques que ha treballat Victoria Civera al llarg de la seva trajectòria, com el cos, l’univers femení, allò personal, l’entorn individual i allò domèstic. En diàleg constant entre el món figuratiu i el món abstracte, la seva obra és una recerca conceptual d’imaginaris personals.

 

Ocelo fa referència a l’ull, a la pupil·la, al macro món interior de l’ull humà. La imatge del cercle, recurrent a la seva obra, al·ludeix també al temps com a moviment circular. Al vídeo titulat Ocelo, una sèrie curta de fotogrames mostra el voleteig d’una papallona enganxada per les seves ales a l’eixugaparabrises d’un cotxe en marxa a l’autopista. Ens parla de la bellesa en transformació i de la impotència, del que és inasible i de la fragilitat permanent.

 

L’obra de Civera parteix de llocs emocionals, de parcel·les del seu entorn present i de records de la seva infantesa. Es barregen alhora, en el moment actual, sentiments comuns a causa de l’aïllament, la incertesa, el canvi, l’estranyesa, la por, com expressa a les seves grans instal·lacions titulades Horizontal versàtil i Torre, N.Y. en blanc i negre, confinamiento.

 

 

 

En una de les sales d’exposició trobem dues llargues taules amb obres d’alumini pintades de diferents colors, titulades Entropia (Saro). A sobre d’elles, diverses fibres naturals i artificials d’acumulació de pols han estat formades i recollides com a residu de rentat i assecat de la roba usada a Saro. En el seu amuntegament casual, en recol·lectar-les, van adquirint formes irregulars irreversibles semblants a les ales de les papallones, amb una textura aspra i vellutada. Les peces parteixen del zero absolut del qual parla Victoria, cap a l’evolució i transformació, entre l’ull i la forma, donant validesa a la infinita diversitat fragmentària.

 

Altres fragments de paisatges es mostren en la sèrie Tablets, pintures de petit format sobre metall i fusta, que incorporen també teixits naturals i altres materials. Es tracta de petites cartografies de percepcions o intuïcions, on l’expressivitat d’allò cromàtic pren importància.

 

La dimensió poètica de l’obra de Victoria Civera se’ns obre a l’hora d’interpretar les seves peces. El seu procés creatiu implica un estat permanent de receptivitat a l’entorn i convida a l’espectador a relacionar-se amb la seva obra amb un ritme pausat, mentre ens incita a parar atenció als més mínims detalls que la componen.

 

 

Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) viu i treballa entre Nova York i Saro, Cantàbria. La seva trajectòria s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge i introduint la pintura en la dècada següent. A mitjans dels vuitanta Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou l’objecte-instal·lació a la seva pràctica artística. La seva obra, de contingut oníric i basada en l’univers femení, s’ha mogut entre les peces de gran escala i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Inasible, Real Casa de la Moneda, Madrid (2019), Every Day. Ni la palabra ni el silencio, Centro de Arte Alcobendas (2017), Sueños inclinados, IVAM, València (2011), Atando el cielo, CAC, Màlaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), i Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005).

 

També ha participat en exposicions a centres d’art com CGAC de Santiago de Compostela, MAS de Santander, Bombas Gens de València, Museum Boijmans Van Beuningen, de Rotterdam, Caixaforum de Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, MACBA de Barcelona, The Rose Art Museum, Massachusetts, Musée d’art moderne et contemporain de Saint-Étienne Métropole, The New Museum of Modern Art, Nova York. La seva obra forma part de col·leccions d’institucions i museus com MACBA, MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Col·lecció “la Caixa”, Patio Herreriano de Valladolid o Col·lecció Banc Europeu.

 

Fins ¬al 20 de desembre exposa al Balcó Foyer del Liceu de Barcelona una sèrie de 40 dibuixos de la Temporada d’Òpera del Liceu. En 2022 presentarà una exposició retrospectiva al Museu Patio Herreriano de Valladolid.

 

 

Historia de mis ojos, 2021

15′. 16 mm transferit a digital

 

Novembre 24, 25, 26:

Projecció contínua 11-14h / 16-20h

Novembre 27:

Projecció contínua 11-14h

 

Novembre 24 i 26, a les 19h:

Projecció + presentació d’Alicia Kopf
reserva prèvia: galeria@galeriajoanprats.com

 

Sinopsi:

Una visita a l’oculista es converteix en el punt de partida d’aquest viatge cap a l’origen de la vida, més enllà del nostre planeta i dins de la consciència d’una dona. Un acostament al punt cec i íntim que origina una vida individual.

Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Lola Lasurt, Javier Peñafiel

Inauguració, dissabte 15 de maig, 2021, 11-14h.

 

17/06, 18h30: Visita amb lxs artistas. + info

 

El proper 15 de maig presentem, per primera vegada, una exposició en col·laboració entre els artistes Lola Lasurt i Javier Peñafiel, titulada Desde hace tiempo que nuestras comunicaciones no vienen de un lugar reconocible.

 

 

‘Una a una, línia de trasllat.

 

Lola i Javier porten molt temps invertit a imaginar, dibuixar, descriure, reportar coreografies.

 

La por al contagi ha reduït els contactes, la por redueix i paralitza.

 

Imaginar coinmunitats és el senyal d’ajuda.

 

D’això tracta aquesta exposició, del moment anterior a un trasllat. Quan els llocs en la memòria semblen no tan passius, el record els agita. La memòria de qualsevol lloc no necessita del quàntic per a desdoblegar-se.

 

Presentarem una frase/fris construïda amb diferents treballs realitzats, que no serà una síntesi sinó un desdoblament, precisament, no som un.

 

Lola va passar un temps dedicada a coreografiar en l’aigua. Sincronitzant. L’aigua és sempre un lloc de coreografies. Javier, amb els seus problemes ossis, neda una espècie de txikung aquàtic, disciplinadament.

 

La conversa entre els dos ha anat per aquí, trasllats, figures en repetició, idees singulars, balls personals, senyals de teatre, i la insubmissió dels contextos.

 

Javier té una frase de fa molt temps, per a aquest succeir en el món que és el despatrimonial, el canvi, la mudança, l’avenir. Es refereix a aquest pas com Desactivo Domicilios, el moment abans d’explotar, la prevenció de la catàstrofe, el capítol que no serà seriat.

 

Una frase/fris de treballs consecutius de Lola i Javier s’estén al llarg de la galeria a manera de línia coreografiada.

 

Al centre de la sala gran, alguns treballs i vídeos s’acumulen, disposats per a una partida, no podem dir quan ni amb quina velocitat, ni les condicions de sortida, ni els protocols d’enviament.

 

Els objectes són més enigmàtics quan estan en trànsit.

 

Recordo quan un canvi d’estatge significava un trasllat de línia (de telèfon), des de fa temps que les nostres comunicacions no vénen d’un lloc recognoscible.

 

Per fi, totes transitives.’

 

Lola Lasurt i Javier Peñafiel

 

 

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa a Barcelona. La galeria col·labora amb l’artista des de la seva exposició individual Exercici de Ritme, que va tenir lloc el 2014.

 

 

Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat de Barcelona el 2005 i va realitzar dos màsters en Produccions Artístiques i Recerca (2009-2010). A més, es va formar entre 2016 i 2019 en la Royal College of Art (RCA). Ha exposat a la Biennal d’Art de Valls (2009); Note Book, KKKB, Barcelona (2010); Bienal de intervenciones site-specific. Alcontar, Almeria (2011); Auberge Espagnole, Anneessens Palace, Brussel·les (2013); Red Dawn, HISK, Gant (2014); Young Belgian Art Prize, Bozar, Brussel·les (2015); Foot Foraine, La Villette, París (2016); Daybreak, Royal College of Art, Londres (2017) o Generación 2018, La Casa Encendida, Madrid.

 

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Doble Autorització, Espai13, Fundació Miró, Barcelona (2014); Flag Dancing Moves, ornothing, Brussel·les (2015); Donació, Biblioteca Pública Arús, Barcelona (2016); Emissió Periòdica Definitiva, santcorneliarts(2), Cardedeu (2017) i Joc d’infants, La Capella, Barcelona. Actualment presenta un projecte titulat Cardiograma, a l’IVAM de València.

 

 

L’artista ha rebut la beca d’intercanvi entre Hangar i Greatmore Art Studios, Sudàfrica (2012); la beca d’investigació Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya amb el col·lectiu Leland Palmer (2012); el Premi Miquel Casablancas, finalista modalitat edició (2013) i modalitat projecte (2015); la Beca per la formació i el perfeccionament en els àmbits de les arts de la Generalitat de Catalunya (2014); el premi Generación 2018, Fundación Montemadrid, La Casa Encendida, Madrid i el tercer premi de la 15ª Muestra de Arte Naturgy, MAC, A Coruña (2018).

 

 

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964). Ha viscut a Barcelona des de 1993 fins al 2020. Ha col·laborat amb la nostra galeria des de 2004, quan va presenta la seva primera exposició amb el video Confianza quería penetrar. El 2008 vam mostrar la seva obra en l’exposició No verbal. Todo por escrito i el 2013 en l’exposició Latido Antecedente.

 

 

Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries. El 1994, Manel Clot, comissari a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual.

 

 

Des d’aleshores, l’artista ha exposat tant a nivell nacional com internacional: Conferencia performativa, MUSAC, León (2013); Languages and Aesthetics of Spanish Video Art: Ten Years of Critical Practices, Videotage, Hong Kong (2015); VÍDEO-RÉGIMEN. Coleccionistas en la era audiovisual, Museo Lázaro Galdiano, Madrid (2015); Cómo hacer arte con palabras, MUSAC, León (2016); Discursos Premeditats, Centre del Carme, València; Bibliotecas insólitas, La Casa Encendida, Madrid (2017); Walkabout #01, Fondazione La Fabbrica del Cioccolato, Torre-Dangio in Valle di Blenio, Suïssa (2018).

 

 

A més, ha exposat individualment a Puente, continúa, Pabellón Puente, Zaragoza (2013); Egolactante, Sala Anilla, MAC Museo de Arte Contemporáneo. Universidad de Chile, Santiago (2014); Pánico Esnob, etHALL, Barcelona (2015); Agència en avenir – No tots visibles res transparent, Arts Santa Mònica, Barcelona (2017), ¡Más que palabras, obras!, Instituto Cervantes, Bordeus (2019), o Alrededores exentos de adultocentrismo, Casal Solleric, Palma (2020).

Caio Reisewitz

Text de Verónica Stigger (Porto Alegre, 1973), escriptora, crítica d’art, comissària independent i professora.

 

Visita en 3D

 

Conversas amb Caio Reisewitz i comissaris (veure mes avall)

 

      

 

 

El proper 11 de març inaugurem Recado da Mata, la quarta exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, on presentem 11 fotografies, un vídeo i un àudio.

 

Caio Reisewitz ha fet moltes de las fotografies reunides en aquesta exposició com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. El títol d’aquesta exposició, a més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert, qui al seu torn al·ludeix al conte “O recado do morro” [“El missatge del turó”], de João Guimarães Rosa. En el conte, un rodamón i un ermità adverteixen a la població de la regió sobre el missatge que diuen haver rebut del propi Morro da Garça (Turó de Garça): en un grup de set homes, un d’ells seria assassinat a traïció. En el prefaci, Viveiros de Castro reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa; ara ja no per la veu del turó, sinó per la veu de la selva. La selva ens adverteix que està sent exterminada per l’home i, aquest missatge de la natura, és el que Caio Reisewitz ha intentat mostrar-nos en les seves fotografies.

 

Una de les obres més recents en aquesta exposició és Ambé, el títol de la qual, com el dels altres treballs exposats (a excepció de Penedo), fan referència a un topònim d’origen tupí. Ambé és el nom d’una comunitat rural a 80 km del centre de Macapá, en Amapá, però també significa, a la regió amazònica, el que és aspre, crespat, rugós. Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, en aquesta fotografia, no distingim presència humana. Només veiem una espessa brolla de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica. No obstant això, no distingir la presència humana en la selva no significa que estigui deshabitada. El topònim indígena ens recorda que, per als amerindis, la selva sempre està plena d’una multiplicitat d’éssers invisibles per a nosaltres (…) A l’enganxar fragments de diferents fotografies, superposar-les i tornar a fotografiar-les amb manipulació de color, donant-li un tint blavós a l’escena, Reisewitz crea, a Ambé, un ambient irreal, gairebé espectral, com si mostrés una imatge d’un somni o una visió d’un xaman, en la qual, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. (…)

 

Sempre preocupat per l’explotació desenfrenada de la natura per part de l’home i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz, a fotografies com Tipioca i Upurupã, troba la manera de fer aquest missatge encara més eloqüent, més visible, superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que podem albirar com un fantasma o una aparició, surant amenaçadorament. No hem de perdre de vista que aquesta exposició es realitza en un moment en què el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice admès de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, amb la desforestació havent arribat al seu nivell més alt des de 2008, a més de promoure repetits atacs contra la població indígena, contra els seus territoris i drets garantits per la Constitució de 1988. En els últims dos anys, diverses ciutats brasileres, fins i tot al Sud-est i Sud, han estat cobertes durant dies i dies pel fum de les fogueres. Ja no era només un missatge, sinó un fort crit de socors de la selva.

 

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo. És un dels fotògrafs més importants de Brasil, ha centrat la seva obra en la difícil relació entre la natura i les persones. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Biblioteca, Museo de Antioquia, Colòmbia (2018); Altamira, Pinacoteca do Estado de São Paulo (2017); Ingenios de hoy, Photoespaña, Museo de Albacete (2016); Disorder, Maison Europeénne de la Photographie, París i Florestas, favelas e falcatruas, Huis Marseille Museum voor Fotografie, Amsterdam (2015); Caio Reisewitz, ICP – International Center of Photography, Nova York (2014). Ha participat a La Biennale de l’Image Tangible, París (2018); a la Guangzhou Image Triennial (2017); a la biennal de Curitiba, Brasil (2015 i 2013); a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la Bienal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla;  MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.

 

Divendres 30 d’abril, 18h – Online (en castellà i portuguès) al següent Link

‘Caio Reisewitz y la crisis ambiental y forestal en el contexto del arte contemporáneo’

Conversa amb Paula Alzugaray (editora i comissària independient especialitzada en videoart), Orlando Maneschy (professor a la UFPA-Federal University of Pará, Amazônia) i Caio Reisewitz (artista)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Divendres 7 de maig, 19h – Galeria Joan Prats (confirmació d’assistència a galeria@galeriajoanprats.com) i online (en castellà) al següent Link

‘Fotografía contemporánea en el contexto actual y coleccionismo’

Conversa amb Caio Reisewitz (artista), Moritz Neumüller (comissari i crític especialitzat en el medi fotogràfic i art digital) i Alejandro Castellote (comissari especialitzat en fotografia)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Cabello/Carceller

 

Text sobre l’exposició de Pablo Martínez (Valladolid, 1979. Cap de Programes al MACBA, Barcelona)

 

Visita en 3D

 

Podcast Radio web Macba

 

Ens complau presentar la tercera exposició de Cabello/Carceller a Galeria Joan Prats, titulada I Am a Stranger, and I Am Moving, en la qual mostrem obres recents: dibuixos, instal·lació, vídeo i fotografies.

 

L’exposició es planteja com el capítol d’un assaig la temàtica central del qual gira entorn del vídeo Movimientos para una manifestación en solitario i que inclou també altres temes presents en els dibuixos de Notas al pie i les fotografies. Aprofundeix en qüestions fonamentals en l’obra de Cabello/Carceller com la solitud amb la qual conviu qui dissenteix de les majories, la necessitat de mantenir una postura crítica bel·ligerant en la defensa del dret a les llibertats d’elecció i de transformar el limitat règim d’afectivitats en el qual ens movem.

 

El títol de l’exposició és una cita de l’última conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de SIDA el 1992 que fa referència a la sensació d’estranyesa que acompanya al cos malalt, però també a un cos menyspreat que la societat preferiria expulsar. David Wojnarowicz és un dels i de les artistes que apareixen en els dibuixos i collages de Notas al pie, que trobem a la primera sala, juntament amb Tórtola Valencia, Pedro Lemebel, Agustina González López i Hélio Oiticica. Cabello/Carceller posen en contacte passat i present, parlant de qui ha qüestionat amb els seus cossos l’heteronorma, des d’una dissidència que ha estat capaç de transformar malaltia, rebuig i, fins i tot, odi en poesia.

 

Per aquest odi va ser afusellada Agustina González López a Granada, en els mateixos dies que Federico García Lorca, i oblidada després. Va ser ella qui va definir com a “bogeria social” la persecució i ridiculització que va patir per les seves diferències. Tórtola Valencia va viure la seva sexualitat el més obertament que la seva època li va deixar, alliberant el seu cos i, a la vegada, els cossos, en una cerca de noves formes d’expressivitat física. Pedro Lemebel es va atrevir a enfrontar-se al carrer a la dictadura xilena, però també als sectors més rancis de l’esquerra marxista, recelosa davant la força revolucionària de la travesti, davant el seu qüestionament de l’ordre patriarcal i la seva obligatòria conformitat de gènere. També Hélio Oiticica, un anarcoartista, va ser pioner d’unes pràctiques relacionals que va voler carregar de continguts revolucionaris, reunint les estètiques de les avantguardes russes amb els cossos dansaires de les faveles, en una festa de color i expressió lliure, com són els Parangolés.

 

El vídeo Movimientos para una manifestación en solitario presenta un cos que esdevé una manifestació en ell mateix, un cos rebel que qüestiona les normes identitàries, amb moviments, actituds, maneres d’estar possibles en l’acció de reivindicar-se políticament. Aquest cos es troba sol, però apoderat en la consciència que la seva presència és en ella mateixa una presència transformadora, la feminitat de la qual li dóna força alhora que seria la causa de la seva marginalització social. La performer sosté una pancarta que està present en l’exposició i que cita un fragment d’una coneguda frase de Baruch Spinoza, Lo que puede un cuerpo, que ha obert la porta a la sustentació filosòfica de la teoria dels afectes.

 

Video d’introducció a l’exposició

Visita virtual 3D

 

Ens complau presentar la setena exposició a Galeria Joan Prats de Fernando Prats, titulada Primera Línea, en la qual mostrem el seu treball més recent, realitzat en el context de les protestes ocorregudes a Xile durant els mesos d’octubre i novembre de 2019.

 

L’obra de Fernando Prats està determinada per la relació amb l’energia de la naturalesa i el territori, arrelada en els vincles que estableix fonamentalment amb el seu país d’origen, Xile. La serralada dels Andes, el desert d’ Atacama, l’oceà Pacífic i l’Antàrtida, així com la memòria, són nexes ineludibles i constitutius del seu treball, convertint el paisatge de Xile en el seu llenguatge poètic i pictòric des d’una pràctica contemporània. Basada en la constant observació del context, la naturalesa, l’ésser humà i la seva intervenció en situacions crítiques, l’obra de Fernando Prats s’entén des del concepte de “geologicitat pictòrica”, és a dir, la pintura com a agent mobilitzador, una superfície activa que funciona a través de capes que s’obren a nous desplaçaments. Es percep d’aquesta manera com un procés que transforma el llenguatge de l’obra des d’una perspectiva allunyada del racional, buscant un espai de creació lliure de judici que considera l’atzar com una força reveladora. La utilització del fum com a element primordial en el seu treball, una materialitat d’ús ancestral, permet a través d’un procés tècnic original, capturar les petjades i pulsacions que esdevenen en la pintura.

 

El 18 d’octubre de 2019 Xile va ser commocionat per un veritable terratrèmol social que començaria a declarar-se com “el despertar de Xile”, convertint-se en la crida més eloqüent, després de la dictadura, a un canvi profund del model econòmic neoliberal i cultural del país. En aquest context, i tal com ha estat el mètode de treball de Fernando Prats, l’artista es va introduir dins l’espai principal de les manifestacions de Santiago, vivint en primera persona una experiència que li va permetre d’enregistrar el moviment i confrontació de la Primera Línea. La materialitat, el paisatge social, la superposició dels cossos en resistència, els llenguatges visuals i la paraula construeixen una cartografia de ressonàncies, signes i pulsions de la memòria d’un país.

 

“ “Chile despertó” és la consigna que des del 18 d’octubre del 2019 va començar a recórrer com una reguera els carrers i places del país, entapissades d’improvís per una multitud que va emergir dels més diversos racons per a desempolsar un idioma oblidat -l’idioma de la dignitat- i posar en escena l’instant creatiu d’una potència destituent (…)

 

És el que sembla exhibir l’obra de l’artista Fernando Prats, el treball del qual ha intentat, des dels seus inicis, captar aquest instant particular en el qual uns certs materials en rebel·lió (físics, geogràfics, domèstics) es vinculen els uns amb els altres alliberant l’energia del país. Ho percebem de manera palpable en aquesta nova mostra, Primera Línea, una mena de petit atles visual en moviment en el qual fragments de textos, imatges, consignes, emblemes i cossos donen forma als agitats dies d’una comunitat que trasllueixen l’instant artístic que precedeix tant al guió de la història, com al que és propi del fer estètic.

 

L’exemplar diari visual que Prats traça -pictòric i articulat per mitjà del registre i el vídeo- fa l’efecte de complir d’aquesta manera amb dos objectius crucials: despullar d’una banda la visualitat en brut que durant la revolta de Xile forgen els monuments intervinguts, el foc de les barricades, les llambordes arrencades de les voreres, la bandera reescrita i els cossos en lluita com a part d’una pràctica performativa que s’anticipa a la manera de fer singular de l’artista, mostrant d’altra banda que l’energia extrema que la seva pròpia obra allibera no és part de la musa que visita al creador en silenci, sinó el poder subterrani d’unes imatges tretes del confí d’una multitud creadora. Amb això es mostra Prats un decidit amic dels qui lluiten pels seus drets, i no dels qui defensen els seus privilegis.”

 

Fragments del text “AHORA. Acerca de Primera Línea, de Fernando Prats” de Federico Galende (Rosario, Argentina, 1965). 

 

 

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona. La seva obra és coneguda per les accions o expedicions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Illa Elefant, Antàrtida (2011), Acción Lota, acción Géiser del Tatio, acción Salar de Atacama, acción Mina a Rajo Abierto (2006) o Congelación, glacera Collins, Antàrtida xilena (2002).

 

Ha rebut distincions com la Beca John Simon Guggenheim Foundation (2007); artista residente en la Kunst-Station Sankt Peter Köln, Colònia (2003); Beca d’Honor President de la República del Govern de Xile (1997-2000); Premi especial Pilar Juncosa i Sotheby’s (1994) o el Premi ‘Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals’ (2010).

 

Ha participat en exposicions internacionals com la Biennal de Venècia, representant a Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); la Biennal de Canarias, la Triennal de Xile (2009), ‘Exposición Universal del Agua’, Saragossa (2008), Espace Culturel Louis Vuitton, Paris, Fundació Joan Miró, Barcelona (2011); o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile (2004), entre altres.

 

Compta amb obres significatives en l’espai públic, com  Pou de Llum, instal·lada a la Balconada de Manresa (2008); Acción Medular en homenatge al General Carlos Prats González (2017) instal·lada com a obra permanent al Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos de Chile o Su vertical nos retiene, obra monumental edificada al Parque Metropolitano Los Cerrillos, Santiago de Xile, gràcies a un concurs públic convocat pel Ministerio de Obras Públicas de Chile per la COP25 (Cimera del canvi climàtic) que s’havia de celebrar a Santiago de Xile el desembre de 2019. Actualment l’Ajuntament de Barcelona ha encarregat a l’artista la realització d’un projecte monumental a la Plaça Pablo Neruda de la ciutat en homenatge a la labor d’acolliment dels exiliats republicans liderada pel poeta.

 

Fernando Prats acaba de resultar guanyador de la tercera edició de la convocatòria per realitzar intervencions artístiques a ‘Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria, Museo Nacional de Colombia’, amb el projecte ‘Aún tendría que haber luciérnagas’.

 

 

* Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #03Les mans

La tercera proposta gira entorn de la mà, la part del cos humà més vinculada a la creació artística juntament amb els ulls i que al mateix temps ens serveix per comunicar i relacionar-nos, igual que la paraula.

Reuneix obres d’Erick Beltrán, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Hannah Collins, Enzo Cucchi, Chema Madoz, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Perejaume, Marcel Rubio Juliana i Julião Sarmento.

Les nostres mans estan prenent un inusitat protagonisme en aquests últims mesos a causa del seu paper en la transmissió de virus. Tocar les coses, tocar-nos la cara, tocar altres mans ha passat a ser perillós, les mans ara es veuen obligades a cobrir-se amb guants, a rentar-se constantment, a no tocar, ni tan sols per a saludar.

Però hem vist com la seva presència ha estat una constant en moltes obres artístiques, des de l’art prehistòric fins als nostres dies, per la seva varietat formal i simbòlica.

El llenguatge no verbal dels gestos posa en evidència la relació entre la mà i la ment. En les obres que presentem, els gestos de la mà expressen diferents estats d’ànim, sentiments, actituds o emocions des de por o pena fins a sensualitat o complicitat. A vegades, com ocorre per exemple en treballs de Julião Sarmento, la seva representació al·ludeix a la totalitat del cos humà.

Els gestos de les mans també remeten a les convencions socials, esdevenen així, una representació de la condició humana en estreta relació amb la cultura i l’expressió. Com es posa de manifest en algunes obres de Muntadas, aquesta figura retòrica pot definir ambició, consens, imposició, autoritat o poder.

Aquesta exposició es podrà veure fins el 30 de setembre.

Accés a l’exposició

JORDI ALCARAZ, PAULINE BASTARD, ERICK BELTRÁN, ALFONS BORRELL, CABELLO/CARCELLER, CABRITA, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, CARLES CONGOST, LUIS GORDILLO, ANNIKA KAHRS, LOLA LASURT, FABIAN MARCACCIO, ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA, MUNTADAS, JAVIER PEÑAFIEL, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, FERNANDO PRATS, CAIO REISEWITZ, MARCEL RUBIO JULIANA, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ 

 

 

“Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes”    Perejaume

 

La primavera ha estat marcada per una transformació radical de les nostres maneres de desplaçar-nos, relacionar-nos i intercanviar. De sobte, tot ha canviat. La nostra percepció de les coses quotidianes i també de les més rellevants es veu qüestionada. El que ens semblava essencial passa a no ser-ho. Ens hem adonat de la precarietat de la vida, hem conegut la importància de la solidaritat, de la família, dels nostres éssers estimats, del nostre entorn. També la natura i el medi ambient han pres el protagonisme que no tenien.

 

Davant d’això, ens hem atrevit a demanar als artistes de la galeria que participin en aquesta exposició que ara presentem, amb els treballs que han realitzat durant aquest temps d’aïllament social. Són respostes diverses a una mateixa pregunta, tenen en comú l’ús del paper com a suport, habitual per a alguns –com Victoria Civera o Perejaume–, inèdit per a altres–com Hannah Collins o Annika Kahrs–. 

 

La realització d’aquestes obres ha pogut esdevenir una via d’escapament, una eina per continuar treballant malgrat les dificultats i, a la vegada, permeten al públic introduir-se en la intimitat dels estudis i dels caps dels seus creadors. Són, en gran part dels casos, obres fetes a casa, amb les eines de casa, testimonis d’un moment únic i, esperem, irrepetible.

 

Pensa en la mida de l’univers, després renta’t les dents i vés a dormir’ pren el títol d’una obra de l’artista Annika Kahrs. A partir de l’humor, ens convida a reflexionar sobre l’equilibri entre els nivells micro i macro i sobre la recerca de sentit i d’identitat dins de l’univers insondable del qual formem part, reflexions totes aquestes que esdevenen fonamentals en el context actual.

 

El resultat d’aquesta exposició ha estat una sèrie d’obres molt diverses. En alguns casos, veiem que les temàtiques que preocupaven als artistes, abans de la pandèmia, han mantingut el seu protagonisme o, inclús en d’altres, mostren fragments del seu procés de treball i estan vinculats a projectes futurs.

 

En d’altres casos, trobem propostes que parlen directament del moment actual: reflexions sobre les relacions personals, la situació política, els missatges dels mitjans de comunicació o els col·lectius vulnerables com els infants i la gent gran.

 

Per últim, trobaríem també un tercer grup de treballs que es centren en l’observació de l’entorn més proper i de la natura.

 

Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Exposures#01

exposure: the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

 

Exposures és una sèrie de exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

 

Exposures #01. La primera proposta és una adaptació del projecte que vam presentar fa uns mesos per a Loop’19, que es titula 26 mil anys llum. A les obres d’ANNIKA KAHRSALICIA KOPF i TERESA SOLAR, se suma en aquesta ocasió una obra de PEDRO TORRES. Aquesta exposició es podrà veure durant 15 dies.

 

26 mil anys llum reuneix una selecció de videos que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

 ↵

Accés a l’exposició
 

 

 

 

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

Inauguració: 10.10.2019, 19h

 

Divendres 11 d’octubre, 18.30h, conversa entre Juan Uslé i el comissari Javier Sánchez Martínez

 

El títol de la nova exposició de Juan Uslé a la Galeria Joan Prats, ‘Unsettled’ al·ludeix metafòricament a la pintura, tema central de tota la seva obra.

‘Unsettled’ significa inestable però també variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa. En les pintures d’Uslé les franges de color fluctuen, no tenen un inici i un final definit, i remeten al pas del temps, les hores, les estacions, els paisatges que canvien, com Bèrnia, serralada situada al sud-est de la Península Ibèrica , un lloc d’inspiració per Uslé, entre molts altres.

 

El treball de Juan Uslé reflexiona sobre les possibilitats de la pintura. En paraules seves: “Parlant de pintura, jo també parlaria del seu tremolor, de la seva ‘no fixació’, del seu recorregut o, millor encara, del que entenem com a desplaçament.”

 

Formades per pinzellades repetides, encara que mai idèntiques, les seves obres es caracteritzen pel moviment i el ritme, i invoquen l’entorn que li envolta, i alhora, l’energia de les pulsions del cos. Uslé crea un idioma pictòric on es barregen aspectes formals o metalingüístics amb la seva experiència vital, a més de les al·lusions al temps i al propi procés de creació. Segons Juan Uslé: “El temps és allò que ens queda. Jo ho concebo com una superfície horitzontal on es diposita i transfiguren successos del passat i del futur. Moltes de les meves obres petites semblen prolongar-se, estendre’s en l’espai. Suggereixen un anomenem-li paisatge o espai de múltiples horitzons juxtaposats.”

 

A l’exposició, Uslé presenta formats petits, que creen una relació de proximitat i intimitat al costat d’obres de gran format, la dimensió més gran amb què ha treballat i que va iniciar el 2017. Les obres petites s’organitzen en famílies, i parlen de la repetició, però també contenen individualment una identitat pròpia.

 

L’exposició es completa amb dues fotografies de gran format. Fan al·lusions a la pintura i invoquen al recolliment i l’emoció del descobriment.

Interpel·len, com les seves pintures, a la nostra capacitat de veure, pensar, percebre i sentir.

 

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

Untitled (Terrace), 2017

Inauguració dijous, 5 de setembre 2019, 17h30-20h30

Exposició 05/09 – 04/10/2019

Xerrada amb Janosch Jauch i els comissaris Gabriel Virgilio Luciani + Gisela Chillida: 06/09, 19h

 

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya)

 

Els seus treballs es desenvolupen a través del procés de reunir imatges fotogràfiques d’instal·lacions, intervencions digitals i superfícies físiques utilitzant emulsió de plata fotogràfica. Aquesta estratificació condueix a una simbiosi de tots aquests passos de producció i, per tant, a un treball que, malgrat les seves diverses formes i materials, s’ha convertit en una imatge que està igualment determinada per totes les tècniques que van intervenir en la seva formació.

 

La delimitació del seu treball en el sentit de l’estètica de la producció explica una gran part del seu art, que té com a focus central l’experiència de la peça de composició oberta. Les seves obres, també ens projecten a un univers on l’artificial interfereix amb el natural.

 

 

 

Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya) viu i treballa a Düsseldorf, on ha estat llicenciat en escultura i pintura a la Kunstakademie (2014), sota la docència de Georg Herold, Andreas Gursky i Ludger Schwarte.

 

Ha mostrat la seva obra a Kunsthaus Essen (2019), Bistrot21 (2018, Leipzig), Storage Capacité (2018, Berlin), Swab (2018, Barcelona), Espositivo (2018, Madrid), Museum Kunstpalast (2013, Düsseldorf), entre d’altres.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Alicia Kopf

Inauguració, 13 de juny a les 19h

Exposició: 14/06 – 31/07/2019

Dijous 25.07.2019, 19h: acció sonora i performativa amb Nil Ciuró + Núria Guiu + Alicia Kopf

 

 

Speculative Intimacy proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans.

 

Ressignificar el sci-fi cap a una especulació sobre el desig –aquella atracció gravitatòria- en una aposta per una des-jerarquització de punts de vista entre actants reconeixent l’obsolescència d’algunes de les eines de representació que ens han estat donades. Una transposició d’escales, punts de vista i gèneres.

 

Philip Roth va exposar la qüestió de la intimitat ja en termes espacials: “la gran broma que et gasta la biologia és que arribes a la intimitat abans de saber res. En el moment inicial ho entens tot. Al principi cadascú se sent atret per la superfície de l’altre, però també intueix la dimensió total. I l’atracció no ha de ser equivalent: a un li atrau una cosa, i a l’altre, altra. És superfície, és curiositat, però aleshores, zas, la dimensió.”

 

Zas. La dimensió.

 

Els seus nous portals d’entrada com les apps de cites online o l’apropament cada cop més gran dels dispositius tecnològics al cos ens atrauen cap a un horitzó d’esdeveniments no assolit fins ara. Especulant en l’estela d’Agustín Fernández Mallo, “és possible que no sigui l’Internet de les coses sinó l’amor de les coses el que ens salvi de la soledat còsmica…”

 

Alicia Kopf

 

(Correspondència completa entre Alicia Kopf i els científics Augustín Fernández Mallo i Carlos Pobes)

 

 

Speculative Intimacy és la segona exposició d’Alicia Kopf a Galeria Joan Prats. Es tracta del seu treball més recent, que reuneix dibuixos, fotografies, escriptura i un vídeo realitzat amb la col·laboració de la coreògrafa i ballarina Núria Guiu.

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf (Girona, 1982) reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada.

 

Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia Di Spagna, Roma (2019), MAC La Corunya a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caraques, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Fins el 22 de setembre exposa a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez.

 

Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

I will make up a song (desert entrance-1), 2018

 

Inauguració 14 de març, 19h | Exposició març – maig 2019

 

El proper dijous 14 de març inaugurem la sisena exposició de Hannah Collins a Galeria Joan Prats,  on presentarem el seu treball més recent I will make up a song, 2018; junt amb el projecte The Fertile Forest, 2013-5 i la fotografia Family, 1988.

 

El títol de l’exposició és part del títol de la nova pel·lícula de Hannah Collins, I will make up a song and sing it in a theatre with the night air above my head, creada amb el músic Duncan Bellamy, que es presentarà a la Fundació Tàpies el proper mes de juny.

 

I will make up a song parla del treball de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989), qui va recórrer a la tradició constructiva de tova per a crear les noves ciutats de New Gurna i New Baris. Fathy va intentar trobar noves vies a través de pràctiques sostenibles, utilitzant materials naturals, i crear un nou context on un teatre formaria part de la vida quotidiana, en un entorn rural arrelat en l’Antiguitat. Les seves idees esdevenen una urgència avui dia, quan estem buscant un futur sostenible. A través d’aquestes fotografies, Hannah Collins explora la relació entre el cos humà, l’escala i la història i mostra el significatiu dels materials modestos que va trobar en treballar al desert egipci.

 

La recerca de nous camins és un dels temes centrals de l’exposició de Hannah Collins, creada en un moment en el qual, globalment, sorgeixen múltiples opcions i forces en la realitat contemporània occidental.

 

The Fertile Forest és una obra que tracta també la tradició i la necessitat d’establir noves relacions amb el nostre entorn. És un projecte en curs en el qual Hannah Collins ha documentat com els membres de diverses tribus de l’Amazones contribueixen a la preservació del bosc, concebent-lo com a jardí, ja que utilitzen les plantes que el formen per al seu benestar quotidià. L’artista va fotografiar, al llarg del mes que va passar amb la tribu Cofán, a la conca amazònica colombiana, les plantes segons els seus ensenyaments. Els textos que acompanyen les fotografies són el resultat de les converses de Hannah Collins amb el cap de la tribu sota la influència del yagé (ayahuasca). El fons daurat de les vitrines esdevé un mirall d’or que ens reflecteix a través de les plantes.

 

Family, una obra primerenca de l’artista, és una imatge en blanc i negre d’un grup d’altaveus que romanen en silenci i que s’utilitzaven habitualment per a la música de carrer, sobretot reggae, creada per antillans de Londres, però que es van fotografiar a l’estudi de l’artista.

 

L’exposició presenta una visió ansiosa i a la vegada optimista dels nostres temps i de la nostra necessitat de salvaguardar el coneixement i crear ponts a escala global. Totes les obres es centren en l’acte de la comunicació i el desig de poesia i bellesa. Els treballs de Collins fan visible la necessitat de preservació del saber i de la natura, ambdós amenaçats per la seva invisibilitat.

 

 

Hannah Collins (Londres, 1956). Entre 1989 i 2010, va viure i treballar a Barcelona, exposant a Galeria Joan Prats des de 1992, i actualment viu entre Londres i Almería. A més d’haver obtingut  la beca Fulbright i haver estat nominada al Premi Turner de 1993, recentment ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, atorgat per la Fundació de la Baixa Saxònia, que va incloure una exposició al Sprengel Museum, que després va itinerar al Camden Art Centre de Londres i al Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat al Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museo UNAL, Bogotá; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Montreal; Walker Art Center, Minneapolis; Fundación La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; CAC, Málaga.

Per a més informació i imatges, contacteu galeria@galeriajoanprats.com

Arco 2019

ARCOmadrid 

27/02/2019 – 03/03/2019

Stand 9C09

 

AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ, PEDRO CABRITA REIS, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, HERNÁNDEZ PIJUAN, FABIAN MARCACCIO, MUNTADAS, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, CAIO REISEWITZ, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ

+

CAIO REISEWITZ Trobada amb l’artista i signatura del llibre Altamira

Dijous 28 de febrer a les 18h al nostre estand de ARCOmadrid 2019

Matèries en erupció 1975-1985

Inauguració, 13 de desembre, 19h / Exposició, desembre 2018 – febrer 2019

 

 

Presentem, dins de l’Any Guinovart, l’exposició Matèries en Erupció 1975-1985, amb una selecció d´obres d’una dècada molt important de la trajectòria de Guinovart, anys en els quals va establir una relació intensa amb la nostra galeria i que també van significar el seu reconeixement internacional, amb exposicions a Martha Jackson Gallery de Nova York (1979), a l’Espace Pierre Cardin de París (1979), a Rizzoli Gallery de Nova York (1979) i a la Biennal de Venècia (1982).

 

Tal com esmenta Alexandre Cirici: “durant els anys setanta, Guinovart s’ha anat desfent de les operacions de purificació, d’alliberament, d’allò que Jung anomenava «descens als inferns» i ha anat trobant l’equilibri d’una plena maduresa, que toca tots els registres de la seva visió completa, lúcida, crítica, de la societat humana i de l’environament material que l’envolta, amb la seguretat d’un gran organista”.

 

L’exposició que plantegem s’inspira en gran part en la primavera del 1979, data en la qual van tenir lloc tres importants exposicions a la ciutat de Barcelona, a la Galeria Joan Prats, a la Galeria Trece i sobretot Matèria-suport-estructura a la Fundació Joan Miró, tres exposicions sincronitzades, que discorrien per tres camins diferents però amb un destí comú: l’aproximació a la realitat.

 

En l’obra de Guinovart d’aquest moment destaca el treball del fang, introduït a partir d’un viatge a Algèria, on havia quedat impressionat per la presència de la terra, del desert i de l’arquitectura de tova. El gran protagonista d’aquest període és el material, també el fibrociment, la contraposició entre la duresa i rugositat del suport i l’absoluta espontaneïtat del grafisme. Malgrat que Guinovart és un artista que transformava la seva obra a partir de “combustions internes”, es veu també condicionat pel món que l’envolta: la natura a Castelldefels, on té el seu estudi, l’entorn rural que va marcar la seva infantesa, com el d’Agramunt, i també les ciutats de Barcelona, París o Nova York.

 

“Jo necessito constantment el recurs no ja de transgredir, sinó de sortir dels límits del què és pintura. Per exemple, el collage, els elements que van de dins en fora i de fora endins: moltes vegades s’ha comés l’error de situar-me com artista del collage, perquè en mi hi ha hagut més una intenció de treballar des de dins cap en fora que al contrari. No es tracta tant d’encolar com que tot sorgís com del fons del volcà. Hi ha una sensació de què la matèria és llençada des de dins, just al contrari de com s’entén el collage. No és el fet de pintura-pintura, és una vessant més existencialment poètica. El que em preocupen són les qüestions de fons”

 

(Entrevista a Guinovart, revista El Guía, octubre-novembre, 1991)

 

 

Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007). Després de formar-se de manera autodidacta, va començar la seva trajectòria com a pintor en els anys quaranta a Barcelona. La seva pintura, marcada per la figuració, evoluciona cap al collage abstracte vinculat a l’informalisme polititzant-se i expandint-se, fins a trencar els límits del llenguatge pictòric, acostant-se a l’escultura i la instal·lació. Va rebre nombrosos premis i reconeixements, com el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (1981), el Premio Nacional de Artes Plásticas d’Espanya (1982) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1990). Entre les seves exposicions monogràfiques destacaríem la de Danubiana Meulensteen Art Museum, Bratislava (2004), la de la Pedrera de Barcelona (2002), Guinovart. Itinerari 1948-1988, al Tecla Sala de L’Hospitalet (1989) que va viatjar a Alemanya (Vila Merkel, Esslingen am Neckar; Museum Bochum, Bochum; Katalanischen Sommers in Hamburg), la del Fine Arts Museum de Long Island (1987), Matèria-suport-estructura, Fundació Joan Miró, Barcelona (1978) i Contorn-entorn, Galeria Maeght, Barcelona (1976). El 2018, en motiu del desè aniversari de la seva mort, s’ha celebrat l’Any Guinovart amb exposicions en diversos centres a Catalunya i a l’estranger.

 

 

Galeria Joan Prats agraeix a Maria Guinovart i a la Fundació Espai Guinovart la seva col·laboració en la realització d’aquesta exposició.

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

The Lisbon Totem #3, 2017

Inauguració: 26.9, 19h

Exposició octubre – novembre

 

 

Ens complau anunciar la primera exposició de Pedro Cabrita Reis a la nostra galeria, en la qual mostrarem un conjunt d’obres recents, amb escultura, pintura i fotografia.

 

El treball de Cabrita Reis abasta una gran varietat de mitjans, des de fotografia i dibuix fins a pintures i escultures a gran escala, compostes per materials industrials, sovint recuperats, com en el cas de l’obra Floresta, 2017, que presentem a l’exposició, i que arriben a assolir freqüentment dimensions arquitectòniques. En aquesta mostra trobarem obres realitzades amb diferents materials com acer, fusta, alumini, vidre, esmalt, bronze, o acrílic. En paraules de l’artista “Tot el que existeix és matèria que pot ser utilitzada en la construcció d’una obra d’art”, per això, no estableix jerarquies entre els objectes i materials amb els quals treballa. Per a Cabrita Reis, el material és la mirada i el pensament, que tot ho transformen.

 

La seva obra investiga els límits entre arquitectura, escultura, pintura i fotografia, malgrat que Cabrita Reis es considera a ell mateix abans de res com a pintor. La seva obra és tridimensional, sovint d’una manera molt personal, i pretén alterar, definir o qüestionar els límits de l’espai. El seu significat roman misteriós i encisador, el pensament pren forma en la matèria, per arribar a l’espectador, provocant noves preguntes, vinculant-se amb la seva imaginació i amb la seva experiència.

 

Pedro Cabrita Reis va començar la seva carrera en la dècada dels vuitanta, com un dels artistes més destacats de la seva generació, introduint un univers de referències arcaiques i mítiques, de memòria col·lectiva i revelació individual. La seva obra va tenir un gran impacte en la cultura portuguesa i internacional, incorporant, en l’herència moderna més radical, la possibilitat de tornar a disciplines artístiques tradicionals: dibuix, pintura, escultura.

Aïda Andrés Rodrigálvarez & Pablo del Pozo

JOAN PRATS warehouse, Passatge Saladrigas 5, Barcelona

Amb cita prèvia al 932 160 284

Exposició: 05/09/2018 – 26/10/2018

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de dos joves artistes, Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) i Pablo del Pozo (Badajoz, 1994).

 

Els seus treballs tracten la relació que s’estableix entre l’individu i l’espai que l’envolta des d’un punt de vista quotidià. El territori i la nostàlgia, la recerca d’un refugi, el pas del temps són temes importants en llur obra, junt amb el medi ambient. Mostrarem instal·lacions dels dos artistes, obres realitzades a partir d’objectes trobats i de materials exposats als elements.

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez s’interessa per l’empremta que la llum, l’entorn i el pas del tempsfixen sobre el paper. Les tècniques de la litografia i la fotografia estenopeica li permeten treballar amb una temporalitat dilatada, a més d’investigar el color. En la seva pràctica artística, paper i teixits són deixats a la mercè dels elements, esdevenint materials fotosensibles.

 

Per la seva banda, les obres de Pablo del Pozo tenen un marcat caràcter autobiogràfic, vinculat a les experiències i vivències de l’artista. El sentiment de pertinença a un lloc, el desplaçament i la nostàlgia són temàtiques que el preocupen. A partir de les característiques pròpies dels materials que utilitza (argila, guix, pigments i també objectes recuperats), intenta parlar de la precarietat de la vida, generant així una reflexió entorn de la realitat quotidiana.

 

 

Aïda Andrés Rodrigálvarez viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat el màster de producció i investigació artística (2015-6). Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2014) i en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (2010). Ha exposat individualment a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat (2017), l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (2016) i a Tinta Invisible, Barcelona (2014). Ha rebut diversos reconeixements com les beques de l’Institut Ramon Llull per la biennal Jeune Création Européenne, de producció Felicia Fuster (2018), Guasch-Coranty  (2016) i el premi  Arranz-Bravo (2017).

 

Pablo del Pozo viu i treballa a Barcelona. És graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2017). Ha estat seleccionat en la Biennal de Valls Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que exposarà al Centre Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat (juliol, 2018), i també per la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9)  amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També va rebre el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat (2017), pel que participarà en l’exposició a la mateixa sala el juny de 2018.

 

Inauguració 21 de juny, 19:00 h        22/06/2018 – 14/09/2018

 

Galeria Joan Prats presenta Footprints, la primera exposició de l’arquitecte Josep Lluís Mateo.

 

 

A través d’una selecció d’obres realitzades i projectes, l’exposició vol acostar-se a la trajectòria de Mateo de manera no cronològica, cercant formes de narrar l’arquitectura des de les temàtiques inherents a la seva pràctica. L’arquitectura de Mateo es caracteritza per una herència de la modernitat, que s’interessa per la recerca de la llum, un intens diàleg amb el context, i una connexió entre la idea i el material. Els seus projectes són reflexius i estratègics, parlen de l’espai i cuiden la relació entre el mineral i el vegetal.

 

Maquetes, fotografies, vídeos, collage i esbossos permeten aprehendre la complexitat del seu procés creatiu i constructiu. Trobem, per exemple, materials històrics de projectes tan emblemàtics com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, maquetes que materialitzen l’evolució d’un concepte constructiu, com és el cas de la façana del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, o fotografies que mostren la interacció de l’obra amb el seu entorn.

 

‘Un recorregut, una trajectòria, és la resultant d’una successió de punts, de passos, d’empremtes… que, mirades en el seu conjunt, ens indiquen una direcció, ens revelen (o no) el seu sentit.

Aquí, sense voluntat de traçar la línia, ensenyarem uns quants punts, algunes empremtes del nostre trajecte.

Així, d’altres podrien traçar-la.

Aquests moments s’expliquen amb els materials que els van produir.

Encara que l’arquitectura és un fenomen complex en el seu resultat (considera la matèria, l’espai, l’ús, l’economia …), en la seva producció, hi ha un moment inicial de síntesi on es genera l’energia necessària per al seu desenvolupament.

També hi ha algun moment final que sintetitza, en un segon, com un flaix, tot l’esforç realitzat.

Mostrar aquests materials inicials, que condensen la idea, i alguns documents finals, que il·luminen la realitat, és l’objectiu d’aquesta exposició.’

Josep Lluís Mateo

 

 

L’exposició destaca el treball de fotògrafs que acompanyen la visió de Josep Lluís Mateo com Aldo Amoretti, Gabriele Basilico, Jordi Bernadó, Jan Bitter, Luc Boegly, Ferran Freixa, Adrià Goula, Albert Masias i Xavier Ribas.

 

 

Josep Lluís Mateo és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i doctor “cum laude” per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Des de 2002, és catedràtic d’Arquitectura i Disseny a l’ETH-Eidgenössische Technische Hochscule Zürich. Ha impartit conferències i cursos a les principals institucions acadèmiques i professionals del món, entre d’altres: acadèmic convidat al J. P. Getty Center a Los Angeles, professor convidat a Harvard University – GSD i a AHO Oslo.

 

En la seva carrera, guardonada amb el Premi A+2011 a la millor trajectòria professional, destaquen obres com la urbanització del poble medieval d’Ullastret, Girona (Premi Biennal de Santander 1991); el pla d’ordenació de la zona esportiva de la Universitat Autònoma de Barcelona (menció especial Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme 1993); el complex d’habitatges al moll Borneo a Amsterdam (Premi CEOE 2001); l’habitatge unifamiliar a Mallorca (Premi a la Millor Obra en l’Apartat d’habitatge unifamiliar 1997-2001 atorgat pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears); el Centre de Convencions Internacional de Barcelona – CCIB (Premi Top International Purpose 2009 – C&ITE Magazine i Or al Millor Centre de Convencions a l’Estranger 2010 – M&IT Industry Awards); la Seu Central del Deutsche Bundesbank a Chemnitz (2004, Alemanya); el Col·legi Major Sant Jordi a Barcelona (Trofeu Archizinc 2008); l’edifici WTC Almeda Park de Cornellà, Barcelona (Premi A+ a l’arquitectura per al treball 2010); La Factory, edifici d’oficines a Boulogne-Billancourt, París (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2010); la Seu Central de la companyia PGGM a Zeist, Holanda (Premi NAN Arquitectura y Construcción 2011); la Filmoteca de Catalunya (2012, Barcelona); el Centro de Cultura Contemporânea, com a peça culminant de la renovació del centre històric de Castelo Branco (2013, Portugal), i Bayonne. Entrée de ville, remodelació urbanística del front urbà del riu Adour, incloent-hi projecte edificatiu (2016, França). La seva obra ha estat extensament publicada i exposada, entre d’altres llocs, al MoMA (Nova York, 2006), al Pavillon de l’Arsenal (París, 2009), a la Biennal de Venècia (2012) i a la Galerie d’Architecture (París, 2013).

 

 

Per facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

Galeria Joan Prats presenta l’exposició Edicions II de Muntadas, que recull una selecció de treballs seriats que l’artista ha realitzat des de 2003 fins a l’actualitat en diversos formats: publicacions, prints, vídeos, objectes, instal·lacions i altres materials gràfics. Aquesta exposició completa el treball iniciat a l’exposició Edicions, realitzada a la Galeria Joan Prats l’any 2003.

 

«La primera vegada que Muntadas em va parlar de l’exposició Edicions II a la Galeria Joan Prats, va referir-s’hi com una “exposició de deltes”. Li vaig demanar d’aprofundir sobre aquesta qüestió: “els meus projectes són un, són unitaris. Però aquests es diversifiquen en quantitats ingents de postals, potser fins a 100.000 postals, també poden incloure 17 plaques metàl·liques que es distribueixin per la ciutat a mode de senyalització, i un website. O sigui que el projecte finalment apareix com a la suma de tres conjunts de restes; això és, de deltes” (…)

 

Les edicions són els mitjans que han permès a Muntadas aconseguir una circulació més porosa i plural, amb la capacitat per multiplicar-se i intervenir, així, en medis diversos i amb diferents temporalitats. Mentre que en els seus projectes es troba habitualment la realització d’un vídeo, d’una instal·lació o d’una intervenció urbana, pel que fa a les publicacions no s’hi troba habitualment la realització d’un únic element (…)

 

Una noció considerablement genuïna de projecte també s’ha anat perfilant al llarg de la carrera de Muntadas. L’artista aborda el projecte, per una banda, en tant que lògica de procediment serial i basada en la repetició de procediments i estratègies. Però, alhora, el projecte també es defineix en el seu cas com una lògica de treball in progress i que genera moments d’obertura. D’aquesta manera, si, tal i com declara Muntadas, el projecte li permet, d’una banda, defugir un tipus de pràctica intuïtiva i immediata, així com desenvolupar plataformes de treball a llarg termini, per l’altra, aquesta noció també l’ha ajudat a vertebrar entorns flexibles i oberts a la impredictibilitat (…)

 

En el treball editorial i les publicacions és on s’han experimentat amb precocitat i amb més intensitat que en qualsevol altre mitjà els modes col·laboratius que han acabat per impregnar tot el treball de Muntadas. Es troba aquí un desplegament d’estratègies que catalitzen la traducció, ja no sols com a metàfora, sinó que, molt especialment, com un procés d’intercanvi bidireccional.»

 

Fragments del text d’Oriol Fontdevila “Oblit de peix. Edicions amfíbies”, del catàleg de l’exposició.

 

 

Muntadas, nascut a Barcelona, viu a Nova York des de 1971, fou un pioner del vídeo i les instal·lacions a mitjans dels setanta, i continuà treballant amb fotografia, vídeo, instal·lació, àudio, i intervencions urbanes. Iteracions dels seus projectes icònics, com Between the Frames: The Forum (1983-1993), The Board Room (1985), i les sèries en curs On Translation (1995- …) i The Construction of Fear (2008- …) –s’han exposat a institucions i galeries de Nord-Amèrica, Sud-Amèrica, Europa i l’Orient Mitjà. Muntadas participà a les edicions de la Documenta de 1977 i 1997, la Whitney Biennial de 1991, la Biennal de São Paulo de 1983, la Biennal de La Habana de 2000, la Biennal de Taipei de 2002, la Biennal de Gwangju de 2004, la Biennal d’Istanbul de 2011, i la Triennal de París de 2012. En 2005, va representar Espanya a la Biennal de Venècia, on va crear un projecte integral sobre l’evolució arquitectònica de la Biennal al llarg de la seva història. Les seves obres s’han inclòs en exposicions al MACBA, Barcelona; al Laboratorio Arte Alameda, Ciutat de Mèxic; al Museu de Weserburg, Bremen; a l’Espacio Fundación Telefónica, Buenos Aires; a la Württembergischer Kunstverein, Stuttgart; i a l’Estação Pinacoteca, São Paulo. Des del 2011 ha estat treballant en el projecte Asian Protocols, presentat per primera vegada al públic al Total Museum de Seül (2014), i per segona vegada a 3331 Arts Chiyoda de Tòquio (2016). El proper pas del projecte serà el seu desenvolupament a la  Xina.

 

 

S’ha editat un catàleg amb motiu de l’exposició

Presentem Phasma, la setena exposició de José María Sicilia a Galeria Joan Prats, on mostrem el seu treball recent, amb obres abstractes que incorporen teixits i brodats les formes de les quals procedeixen de sonogrames.

 

La paraula que dona títol a l’exposició, Phasma, d’origen grec, designa els espectres i aparicions i remet, en paraules del propi artista, a “quelcom que apareix i desapareix, una papallona que passa batent les ales” i que “parla de la llum com a plec”.

 

En l’exposició, junt a la sèrie de Phasma, iniciada al Japó, trobem la sèrie de El Instante, collages realitzats a partir de dibuixos dels darrers deu anys, i obres de la sèrie de La Locura del ver. El procés de creació d’aquesta darrera sèrie està vinculat a una tecnologia sonogràfica que parteix de l’experiment realitzat el 1801 per Thomas Young, que va permetre detectar la naturalesa ondulatòria de la llum a través de la seva difracció per dos reixetes allunyades successivament d’una font lluminosa. Aquest experiment serveix de punt de partida per un programa informàtic que permet a Sicilia descompondre el so per crear unes cartografies de línies i formes, unes composicions de dibuixos, pintura, collage i brodat que donen com a resultat les obres de La Locura del ver.

 

Aquesta tecnologia li dona a José María Sicilia una eina per arribar a una nova profunditat. En aquest nou desenvolupament de la seva obra, trobem tot allò que ja estava present a la seva evolució artística anterior: la força del color, el moviment de la llum, un gust per l’orgànic i el procés d’unificació i oposició que, des dels anys vuitanta, ha mostrat la seva pintura. La seva primera producció tenia un marcat caràcter expressionista i profunditzava en la monocromia del blanc. Més endavant, la seva trajectòria es veu marcada per la troballa de la cera com a material, per l’aparició de les flors, els ruscs i també per la fotografia. Sicilia és un creador inquiet que ha basat la seva obra en la qüestió de la forma. És un artista que interroga, que no accepta motlles i sent la necessitat de trencar els formats, convocant l’emoció de l’espectador.

 

José María Sicilia (Madrid, 1954) viu i treballa a Madrid. Recentment ha exposat al Museo Casa de la Moneda i Calcografía Nacional de Madrid (2017); Musée Delacroix de París (2015); Palacete del Embarcadero de Santander (2014); Matadero de Madrid i Fukushima Prefectural Museum of Art (2013); Hospital de la Caridad de Sevilla (2012); Maison Erasme de Brussel·les i Amos Anderson Art Museum de Helsinki (2010); Nagasaki Prefectural Art Museum (2008). La seva obra està present en importants col·leccions públiques i privades, entre les que destaquen: Centre Georges Pompidou, París; MOMA, Nova York; Fundació ‘la Caixa’, Barcelona; Colección Banco de España, Madrid; Collection Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Galleria d’Arte Moderna, Torí; MNCARS, Madrid; Museum of Modern Art, Gunma, Japó; National Gallery of Australia, Canberra; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York; The New York Public Library, Nova York.

Joan Ponç

Ens plau presentar l’exposició dedicada a Joan Ponç i a Joan Brossa, que inaugurem el dijous 30 de novembre, i on mostrarem obres de dos dels artistes més significatius en la recuperació de l’art d’avantguarda al nostre país després de la guerra civil, units per una afinitat creativa i personal des de finals dels anys 40 fins a principis dels 50 i units també a la història de la Galeria Joan Prats, on exposarien en diverses ocasions.

 

El 1982, Joan Brossa va mostrar per primera vegada en l’exposició a la Galeria Joan Prats els seus poemes objecte i visuals, poemes que realitzava des del 1954 i que eren aleshores pràcticament desconeguts pel públic. Més endavant, es mostrarien en altres exposicions a la galeria de Barcelona (1989, 1995, 1997) i de Nova York (1989), i a la Fira de Basilea (1989). D’altra banda, Joan Ponç comença la seva col·laboració amb la Galeria Joan Prats el 1978, amb l’exposició Fons de l’ésser. També exposaria el 1983, Nocturns, el 1987 amb dibuixos de l’època Pre-Dau Al Set, el 1994 i 1996 amb dibuixos de la Suite Geomètrica i el 1980 a la fira FIAC a París.

 

En paraules d’Arnau Puig, en el text realitzat per aquesta exposició, “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”. Aquest gust per la màgia, l’endevinació i l’ocult seria un dels punts d’unió entre els dos artistes, els quals es van conèixer el 1946. Aquell any publicarien junt amb Arnau Puig i Enric Tormo l’únic número de la revista “Algol”, que volia ser un revulsiu davant l’immobilisme i la pèrdua d’idealisme dels seus contemporanis. Proposaven una renovació de la mirada que es troba també en els monotips que Ponç va realitzar per acompanyar els exemplars de la revista i que s’allunya de la figuració naturalista predominant en l’art espanyol de l’època.

 

A més d’aquest interès per les noves formes artístiques, les obres de Brossa i Ponç coincidien temàticament en una preocupació i una crítica a la societat, junt amb l’interès per la cultura popular, el teatre i la màgia que ja apuntàvem. Per això, en aquells anys, es van anar succeint les col·laboracions entre els dos: el llibre inèdit Parafaragaramus (1948), dos números de la revista “Dau Al Set” (gener, 1949 i un inèdit), el llibre Em va fer Joan Brossa (1951), on apareix un retrat de Joan Brossa per Joan Ponç, considerat el retrat més directe i sincer que hagi tingut el poeta. La relació Brossa-Ponç va quedar plasmada també en els poemes de Brossa al·lusius a Ponç i en diversos dibuixos de Ponç: els Dibuixos podrits (1947) i les Metamorfosis (1947), la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947), la coberta del llibre Dragolí de Brossa (1950), o el gouache Brossa, Brossa (1950), que mostrem en aquesta exposició.

 

Brossa i Ponç van ser en el seu moment dos capdavanters en la renovació estètica, seguint els passos de J.V. Foix i Joan Miró. Brossa, que havia conegut Miró el 1941 a través del barretaire i mecenes Joan Prats, a casa de J.V. Foix, els posaria en contacte amb Joan Ponç. Dau Al Set ajudaria a restablir els ponts amb l’avantguarda d’ADLAN, impulsat per Joan Prats i Joaquim Gomis, i del GATCPAC.

 

Després d’aquest període d’afinitat i creativitat, el 1953 Joan Ponç marxà a Brasil, i cadascun dels dos artistes va continuar el seu camí. A la seva tornada a Catalunya, el 1962, Brossa era ja molt lluny del magicosurrealisme i es movia per una antipoesia lligada a la realitat mentre feia experiments plàstics del que seria la seva poesia visual. El seu vincle s’aniria diluint. Per a Brossa, Ponç quedaria lligat a “Dau Al Set”.

 

Aquesta exposició pretén mostrar les trajectòries dels dos artistes: una primera part, amb obres del període “Dau Al Set”, el moment de major afinitat entre Joan Brossa i Joan Ponç, i una segona part de l’exposició, amb obres posteriors, que permeten veure llurs evolucions en l’àmbit plàstic, i que s’emmirallen de la mateixa manera que en la suite Joan Brossa-Joan Ponç (1947).