Category Archives: Past

Amb Mar Arza, Anna Irina Russell i Pere Llobera. Comissariada per Rosa Pera

 

Ens complau presentar una nova exposició de Ràfols Casamada a la Galeria Joan Prats, comissariada per Rosa Pera, l’any en el qual se celebra el centenari del naixement de l’artista. L’exposició comptarà també amb la participació dels artistes Mar Arza, Anna Irina Russell i Pere Llobera.

 

En aquesta exposició es mostraran una selecció de peces de Ràfols Casamada (1923-2009), artista emblemàtic de la nostra galeria, que va tenir una dilatada trajectòria pictòrica i també com a poeta i en l’educació artística. Rosa Pera planteja una profusa exposició proposant una lectura actual de l’obra de Ràfols Casamada. El seu acostament a les creacions de l’artista intenta fugir dels estàndards en els quals ens hem habituat a percebre el seu treball.

 

 

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923-2009). Entre les seves últimes exposicions retrospectives, destaquen Ràfols Casamada i Maria Girona. L’equilibri possible, al Museu de Montserrat, Montserrat; Albert Ràfols Casamada Écho. Peintures et Dessins, al Centre d’Arts Plastiques, Espace d’art contemporain des Voûtes du Port, Royan (2018); Albert Ràfols Casamada. Pintura, a la Fundació Vila Casas, Barcelona; El camino del color, Ràfols Casamada y Esteban Vicente, al Museo Esteban Vicente, Segovia; Signe d’air. Albert Ràfols-Casamada et Paris, a l’Instituto Cervantes, París (2016); Ràfols Casamada. Pintura 1950-2005, itinerant entre 2003 i 2009 per centres de Praga, Bratislava, Tirana, Lisboa, Roma, Guadalajara, Mèxic i Nova York; Ràfols Casamada: Espacios de luz, a la Fundación Real Casa de la Moneda, Madrid (2007); Albert Ràfols Casamada, a l’Abadía de Santo Domingo de Silos, Burgos; Els espais del color. Pintura 1980-2003, al Centre Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat (2003); Ràfols Casamada, al MACBA, Barcelona i a l’IVAM, València (2001).

 

Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), el Premio Nacional de Artes Plásticas (1980), el nomenament d’Officier de l’Ordre des Arts et Lettres (1991) i el Premi Nacional d’Arts Visuals (2003). La seva obra està en nombroses col·leccions com MACBA de Barcelona, MNAC de Barcelona, MNCARS de Madrid, Museo de Bellas Artes de Bilbao, IVAM de València, Museo de Arte Abstracto de Cuenca, Musée d’Art Moderne de París, Museo Rufino Tamayo de Mèxic, Fundació Joan Miró de Barcelona, Fundación Juan March de Madrid, Patrimonio Nacional de Madrid i Centre Georges Pompidou, París.

 

El 2023 s’ha presentat a la Nau Gaudí de Mataró l’exposició antològica Ràfols Casamada: obres de la Col·lecció Bassat i l’exposició Ensenyar és aprendre, amb obres d’art i material d’arxiu, a Eina, Barcelona. Al novembre s’inaugurarà també l’exposició Ràfols Casamada. El passeig del poeta, a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, dins de les celebracions del centenari de l’artista.

 

 

Rosa Pera (Barcelona, 1966) és comissària, investigadora i crítica d’art, especialitzada en art contemporani i n’ha explorat les connexions amb el disseny, l’arquitectura, l’aprenentatge col·lectiu i l’espai públic, a través d’exposicions i projectes diversos. Com a tal, ha experimentat en formats específics dins i fora del museu, com Insideout: jardí del cambalache, Fundació Tàpies (2001), On Translation: la imatge, MACBA (2003), Ambulantes. cultura Portàtil, CCAC (2003), Quòrum, La Capella (2004), On Translation: Die Stadt, CaixaForum (2005), Fora de Lloc, Museu del Disseny (2015), o el Global Youth Culture Forum a Jeju, Corea del Sud (2018-2019). Ha aprofundit en el treball de figures com Muntadas, Bill Viola, Ai Weiwei, Miralda o Buckminster Fuller, mitjançant exposicions i projectes en diferents museus i contextos. Va ser directora fundadora de Bòlit. Centre d’Art Contemporani. Girona (2008-2012), on va comissariar més de 20 exposicions i projectes a diferents espais de la ciutat i va ser membre del I Comitè Executiu de Cultura de l’ICUB-Institut de Cultura de Barcelona (2008-2012).

 

Mar Arza (Castelló, 1976) utilitza la poesia com a llenguatge principal en la seva obra. Es va formar en Belles Arts a València i més tard a Pittsburg (EUA) i Winchester (GB). En les seves creacions predomina el treball amb la paraula i el text, així com amb les textures i el paper.

 

Anna Irina Russell (Barcelona, 1993) a través de les instal·lacions, escultures i accions, investiga sobre formes i estructures de comunicació. El joc és una part fonamental en la seva pràctica artística i amb el que sovint convida al públic a relacionar-se amb la seva obra. Ha mostrat el seu treball en centres com a MACBA, CCCB, Blueproject Foundation, La Casa Encendida i Bombon Projects.

 

Pere Llobera (Barcelona, 1970) exerceix la seva pràctica artística a través de la mescla de diferents disciplines: pintura, escultura, instal·lació. La seva obra té un caràcter poètic i s’inspira principalment en la cultura popular i la música. A més de la seva carrera com a artista, també ha comissariat diverses exposicions. Va ser artista resident a la Rijksakademie, Amsterdam, entre 2006 i 2007.

 

Text de Rosa Pera

 

 

Cabello/Carceller

 

Tenim el plaer de participar a LOOP FAIR 2023, que tindrà lloc a l’Hotel Almanac Barcelona, del 21 al 23 de novembre de 2023. Presentem un treball recent de Cabello/Carceller, Una película sin ninguna intención, 2022, una videoinstal·lació de 3 canals que cobrarà un ressò particular a l’habitació de l’hotel.

 

“Una película sin ninguna intención s’inspira en un breu fragment, de tan sols uns segons, de la pel·lícula Les rendez-vous d’Anna (1978) de Chantal Akerman. L’acció situa la protagonista sola en una habitació anodina d’hotel. Anna acaba d’entrar, es dirigeix cap a les finestres i, abans d’obrir-ne una, descorre una cortineta per observar des d’allà una ciutat industrial. L’escena no va reproduir el guió original de la pel·lícula. Si hagués estat fidel a allò escrit, aquell món que la protagonista contempla des de la finestra hauria estat visualment mostrat al públic; però al final, a les imatges només podem veure la protagonista d’esquena mirant cap a l’exterior.

 

El que ens va interessar més d’aquesta escena aparentment nímia va ser la seva capacitat per evocar l’experiència de vida de qui, per diferents circumstàncies, no encaixem en el model convivencial hegemònic. Aïllament, incomprensió, distància, cos. L’Anna surt d’aquesta habitació per fingir que interactua amb els altres. A Una película sin ninguna intención, A. (una abreviatura polisèmica en referència al personatge K. de Franz Kafka, a qui també referís Akerman) ocupa un espai indefinit davant tres finestres, una cortineta i una cortina opaca. A diferència d’Anna, A. no surt mai d’aquest espai físic.”

 

 

Cabello/Carceller

 

Juan Uslé

Exposició del 16 al 25 de novembre
Inauguració i presentació, dijous 16 de novembre a partir de les 18h. Amb presència de l’artista i de l’editor.

 

“El libro parece uno de los objetos más bellos por ser un objeto paradójico:
a base de multiplicar y multiplicar los planos multiplica lo profundo.” (Oliván, 2023)

 

Ens complau presentar a Galeria Joan Prats el pròxim projecte editorial de Juan Uslé amb By Publications, en el qual l’artista ha realitzat 200 pintures noves com a portades, juntament amb una selecció de les seves obres.

 

Es tracta d’un projecte editorial singular, un viatge únic a través de l’art i l’expressió que ens submergeix en el món de Juan Uslé, acompanyat per la poesia de Lorenzo Oliván. En aquesta edició, les cobertes cobren vida d’una manera inusual, transformant-se en llenços on la màgia de la pintura es fusiona amb la profunditat de la fotografia i la paraula escrita.

 

Cada llibre és una obra d’art en ell mateix, reflectint la visió personal i la sensibilitat de Juan Uslé. Aquests 200 exemplars es creen de manera individual, com les peces d’un trencaclosques, com les gotes d’aigua que s’uneixen per a formar un riu.

 

DETALL DEL LLIBRE D’ARTISTA

 

 

By Publications és una editorial independent amb seu a Barcelona, especialitzada en l’edició, producció i distribució internacional de llibres d’art, fotografia i disseny.

 

Juan Uslé (Santander, 1954) viu i treballa entre Nueva York y Saro. És un dels artistes amb major projecció internacional del nostre país, la seva trajectòria està vinculada amb la ciutat de Nova York des dels anys vuitanta. Ha rebut reconeixements com el premi de dibuix Daniel & Florence Guerlain Contemporary Art Foundation (2020) i el Premio Nacional de Artes Plásticas de España (2002). Ha presentat la seva obra a la 51 Biennal de Venècia (2005), a la Documenta 9 de Kassel (1992) i a la Biennal de São Paulo (1985). Entre les seves últimes exposicions individuals destaquen De luz y sangre, Sala Verónicas, Murcia (2023), Ull i paisatge, BombasGens Centre d’Art, València (2021), Notes on SQR, MACE, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (2019) i Juan Uslé. Dunkles licht, Kunstmuseum Bonn, Alemanya, que itinerà al CGAC de Santiago de Compostela amb el títol Juan Uslé: Luz Escura (2014). La seva obra pictòrica i fotogràfica s’ha exposat també a Es Baluard, Palma de Mallorca, Marta Herford, Alemanya (2010); Kunsthalle Emden, Alemanya (2009); MUDAM, Luxemburg, ARTIUM, Vitoria (2008); CAC, Málaga, Domus Artium, Salamanca, Fundació La Caixa, Barcelona (2007); Salvador Dalí Museum, St Petersburg Florida, Alburquerque Museum, New Mexico (2006); Fundación Marcelino Botín, Santander, IMMA, Dublín (2004); MNCARS, Madrid (2003); Museum Morsbroich, Leverkusen, Alemanya (2002); Museo Serralves, Porto (2001).

Lola Lasurt

14/09, 18.00h-20.30h Inauguració

18.30h: visita comentada per Lola Lasurt amb Esther Guillén i Neus Miró

25/10, 19.30h: visita comentada per Lola Lasurt

10/11, 19.00h: finissage i visita amb Lola Lasurt

 

El projecte de Lola Lasurt per al proper Barcelona Gallery Weekend vol reivindicar pràctiques artístiques abstractes que interessen a l’artista per mitjà de la seva pintura, tracta sobre pintar figurativament l’abstracció.

 

El projecte té dues parts amb les quals Lasurt s’aproxima pictòricament, primer, a l’Escuela de Vallecas (1920-39) i, després, a la ceràmica d’Esther Guillén (Lleida, 1943). Aquesta artista ha realitzat una obra rellevant i poc coneguda des dels anys seixanta, caracteritzada per una abstracció basada en formes orgàniques que, segons Lasurt, sembla influïda per l’avantguarda artística prèvia a la Guerra Civil i també per pràctiques artístiques ceràmiques que es donen els últims anys de la dictadura i primers anys de la democràcia. Moltes d’aquestes pràctiques van estar influenciades per les classes que Angelina Alòs va impartir des dels anys trenta als vuitanta a l’Escola del Treball de Barcelona.

 

L’exposició presenta una selecció de ceràmiques d’Esther Guillén, junt als treballs de Lola Lasurt. Lasurt composa així un dispositiu expositiu que genera una genealogia de pràctiques mitjançant obres i elements formalment connectats.

 

Text de Neus Miró (gestora cultural i comissària independent)

 

Mapa i llista d’obres

 

L’Antiga Farinera

Ctra. C66, 304, 17121 Corçà, La Bisbal d’Empordà, Girona

Google maps

 

Horaris:

Juliol de dijous a diumenge, 17.00-21.00h

Agost de dimarts a diumenge, 17.00-21.00h

 

Activitats:

Dissabte 8 de juliol, 19.30h. Muntadas, ‘Que vienen las suecas’ projecció comentada

Dissabte 29 de juliol, 19.30h. Oliver Frank Chanarin, ‘A Perfect Sentence’ presentació del seu últim llibre en col·laboració amb Terranova.

Dissabte 12 d’agost, 19.30h. Concert del violoncelista Oriol Prats (Capellades, 1989). Programa: L. Berio, J-S Bach, Z. Kodály. En col·laboració amb Schubertíada.

 

Per tercer any consecutiu, estem encantats de presentar el projecte col·laboratiu de les galeries Bombon, Joan Prats i NoguerasBlanchard.

 

Un cop més, les tres galeries s’alineen, de juny a agost, per generar una proposta allunyada de les ciutats i les seves galeries d’origen. Aquest any, el projecte viatge a un nou espai més gran, l’Antiga Farinera, una fàbrica de farines construïda l’any 1822 al voltant d’una torre que data de segle XII.

 

Situat a Corçà, un petit poble medieval del Baix Empordà l’Antiga Farinera reunirà aquest estiu en un espai de 500 metres quadrats una exposició amb artistes de les tres galeries i també artistes convidats de diferents generacions. La proposta girarà al voltant del concepte moviment, i estarà acompanyada d’activitats paral·leles amb els artistes i altres agents culturals durant el període estiuenc.

 

Text per Ángela Segovia

 

 

 

Pablo del Pozo

15 de juny, 19h: visita amb l’artista

20 de Juliol, 19h: visita amb l’artista en conversa amb Gisela Chillida

 

 

Antes de ayer mi cuerpo estaba inútil.
Ahora está desgarrándose en sus rincones cuadrados.
Anne Sexton, «El beso», Poemas de amor

 

Ens complau presentar la primera exposició individual de Pablo del Pozo a Galeria Joan Prats, titulada Mi boca florece como un corte, que inclou tapissos i escultures recents de diferents teixits i formats.

 

Després de la seva exposició Cuando iba, iba con ella, y cuando volvía, me encontré con ella (2018) a la galeria amb Aïda Andrés Rodrigálvarez – on Pablo del Pozo va utilitzar materials com argila, guix, pigments i objectes recuperats per generar una reflexió entorn de la precarietat de la vida com realitat quotidiana-, ara l’artista opta per una nova línia d’investigació en la qual abraça temàtiques i materials inèdits en la seva obra.

 

El títol de l’exposició correspon al primer vers del poema «El beso» de l’escriptora nord-americana Anne Sexton (1928-1974). La trobada fortuïta amb aquest exemple de lírica, el nucli de la qual gira entorn a la idea que les ferides també poden provocar bellesa, ha esdevingut un catalitzador per prendre la Poesia – en majúscules- com a forma d’enteniment, passió i creació, sobretot l’escrita per autores, entre els quals destaquen Anne Sexton, Emily Dickinson o Anne Carson.

 

Pablo del Pozo presenta en aquesta exposició un projecte multidisciplinari centrat en la germinació de la vida i la celebració del desig en una nova naturalesa, en un nou hàbitat. Es tracta d’una recerca formal, principalment escultòrica, per a la qual ha utilitzat materials tèxtils, des del cordill i la tela de jute fins a la licra i la llana, i que ha treballat a través de tècniques tradicionals, principalment el ganxet, i altres més modernes com el hand tufting. L’artista ha realitzat les obres manualment en un laboriós procés que ha requerit de llarg temps per a confeccionar-les i que, a la vegada, li ha permès revaloritzar les considerades “tasques femenines”.

 

Les obres de Mi boca florece como un corte es caracteritzen per les seves formes orgàniques que remeten a organismes com flors, plantes penjants, però també a vísceres o a cossos humits, i la concepció de les quals s’ha valgut de branques com la botànica i la zoologia. Per a les escultures de llana, tela i corda, junt amb els tapissos, Pablo del Pozo s’ha basat en les trames microscòpiques de cèl·lules vegetals i humanes, que ha intentat replicar a través dels patrons de costura. A propòsit de les peces de licra, els pètals es transfiguren en una textura que recorda a una pell brillant en estat de transpiració, a una brillantor que remet a la tela de disfresses i a la roba de festa, al gaudi de la vida. L’estructura de les flors -els òrgans reproductius de les plantes que atreuen a la fauna per a què aquesta s’expandeixi i colonitzi pel territori- ens condueix a la idea del desig com un dels punts centrals de l’exposició.

 

A partir d’aquestes imatges, Pablo del Pozo crea un entorn natural on oferir un reducte que acosta la mort i la vida. I és que, com afirma l’escriptora i editora Patricia Castro sobre el dispositiu, “La multiplicidad de lo vivo ataca las certezas de un mundo pavimentado donde las flores deben crecer a los márgenes de la carretera. Se les impide brotar. Planta, animal, hombre o mujer ya no significan lo mismo. El fin se acerca, ¿lo sentís? Abrazadlo. Y no tengáis miedo a lo desconocido. Bienvenidxs de nuevo a la vida.”

 

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Es va graduar en Belles arts per la Universitat de Barcelona (2017). Va ser seleccionat a la Biennal de Valls, Premi Guasch-Coranty (2017), pel que va formar part de l’exposició al Centre Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (2018). Ha format part del circuit de la Biennal Jeune Création Européenne (2017-9) amb exposicions en museus de diverses ciutats europees: Montrouge, França (2017); Hjørring, Dinamarca; Cēsis, Letònia; Cluj, Romania (2018); Como, Itàlia; Figueres i Amarante, Portugal (2019). També ha rebut el premi de creació de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2017), i ha exposat en la col·lectiva de la sala el mes de juny de 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas (2019), la seva obra s’ha exposat a Fabra i Coats, i a la individual Al muerto, tiempo encima, comissariada per Jordi Garrido, a la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat

Video de l’exposició

 

Art Brussels 2023

Art Brussels 2023 | Galeria Joan Prats,

Stand 5A 26 amb NOGUERASBLANCHARD

 

Programa Rediscovery, una selecció d’obres de

JOAN BROSSA

PEREJAUME

 

Art Brussels preview:  ENG    FR

 

La nostra selecció a Artsy

 

 

La proposta de Joan Prats i Nogueras Blanchard per Art Brussels 2023 presenta un diàleg entre l’obra de Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) i Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957). El 1975, Perejaume va quedar fascinat pel primer estudi monogràfic de l’obra poètica de Brossa. L’interès era mutu, ja que Brossa estava captivat per la combinació entre surrealisme i romanticisme representat a les primeres obres de Perejaume. Tot i ser artistes de generacions diferents, Brossa i Perejaume van creuar camins en el seu peculiar enfocament de la poesia a través d’objectes, gestos i representacions visuals.

 

Per a l’Art Brussels presentem una selecció d’obres històriques – des de 1980 fins al 1990 – un moment clau per tots dos, Brossa i Perejaume. Durant aquest període, Brossa va produir principalment els “poemes-objecte”; obres d’art on combina objectes del dia a dia que ell descontextualitza de la seva funció original per ampliar la seva natura crítica. Així mateix, Perejaume va passar de “pintar-pintura” a “despintar”. Com Brossa, Perejaume solia manipular els seus materials i símbols d’una forma que no sempre indica un punt de vista concret, sinó que més aviat s’aproxima a l’estat de la imatge a través d’inversions de significat.

 

Aquestes obres de Brossa i Perejaume volen realçar l’afinitat entre les seves maneres de veure la poesia i la influència. Per Perejaume, pintar és un exercici d’ocultació, de tapar amb una successió de capes. Metamorfosador atén a aquesta lògica assenyalant l’origen. En cobrir el bastidor amb una tela, Perejaume revela l’expressió pictòrica del rerefons. La transformació potencial dels objectes i la seva ocultació també es reflecteixen en els poemes-objectes de Brossa. Eclipsi o Puzle deixen de ser objectes per convertir-se en artefactes poètics que naixen com un joc irònic que genera desconcert en l’espectador. Així mateix, Projeccions, de Perejaume, i Sense paisatge, de Brossa, amaguen, mostren i superposen punts de vista, imatges i objectes per rebel·lar-se contra els estrictes significats.

 

inauguració 29 de març, 19.00 h, amb la presència de l’artista

30.03.2023 – 20.05.2023

 

 

Ens complau presentar la primera exposició individual de Tadáskía (Rio de Janeiro, 1993) a la Galeria Joan Prats.

 

rara ocellet reuneix una selecció dels últims treballs de Tadáskía, realitzats durant la seva residència al Salzburger Kunstverein (Àustria) i Barcelona entre finals del 2022 i principis del 2023. L’exposició rara ocellet presenta dibuixos, teles, escultures, fotografies i una videoinstal·lació i estarà acompanyada d’un text d’Ingrid Blanco Díaz (L’Havana, 1972), comissària independent i investigadora establerta a Barcelona.

 

Aquesta exposició és la porta cap al món imaginari quasi místic de l’artista, on no només representa el seu treball, sinó també la seva relació amb el món. Les obres que mostrarem transporten a un univers viu i colorista per oferir-nos els somnis de la seva infància o la intimitat de la seva família. A la mostra destaca la figura de l’ocell. “Ocellets és una manera afectuosa d’anomenar als ocells en català. També és el nom de la plaça que es troba al costat d’on vaig estar per primer cop a Barcelona. Això em va fer pensar en la gent i en el menjar de la mateixa forma que penso en els ocells que emigren d’un lloc a un altre, canviant ràpidament d’idioma i de convivència” (Tadáskía).

 

En paraules d’Ingrid Blanco: “a rara ocellet es reuneixen diversos dels processos narratius a través dels quals l’artista ens desvetlla les eines que desplega per a imaginar-se i agenciar-se. El seu treball és una constant investigació sobre el seu lloc en el món i com es vincula a ell.  A través de les seves performances, en la seva relació amb els objectes, els materials, les formes, les textures i els colors, expressa la seva identitat i revela quines són les decisions que pren per a construir-se i existir.  La comunitat, la família, el cos, els llaços afectius, les formes d’interconnexió, les experiències vitals, el màgic i l’ancestral són alguns dels eixos que canalitzen el seu quefer.”

 

La producció de Tadáskía es pot agrupar en el que la comissària Clarissa Diniz (Recife, Brasil, 1985) va denominar com “famílies”, conjunts d’obres amb característiques similars que creen una relació entre elles. A l’artista l’interessa presentar l’esperit de les coses, en un procediment situat entre la figuració i l’abstracció; on el senzill arriba a ser místic. En els seus dibuixos de qualitats volàtils i sensibles, sovint realitzats amb materials simples, com paper reciclat, llapis de colors o esmalt d’ungles, conviuen agrupacions de vegades complementàries, de vegades dissidents. “Depenent d’on ens trobem, pot haver-hi transformacions en la forma, el color, la línia.” (Tadáskía)

 

Tadáskía és una artista visual, escriptora, trans i negra. El seu imaginari està sostingut per coses visibles i invisibles. Ja siguin dibuixos, fotografies, instal·lacions, treballs tèxtils o “aparicions”, Tadáskía estableix una relació amb la matèria que pot sorgir de la trobada, creant al seu voltant imaginaris afrodiaspòrics i una espiritualitat sincrètica. A les seves obres, l’artista suggereix altres nocions del temps i espai enfront els binarismes, plantejant també dubtes als camps de la forma, la línia i el color.

 

Tadáskía (Rio de Janeiro, Brasil, 1993) viu i treballa entre Rio de Janeiro i São Paulo. És llicenciada en Arts Visuals per la UERJ (2012-2016) i té un Màster en Educació per la UFRJ (2019-2021). El 2022 va realitzar la seva primera exposició individual noite e dia a Sé, São Paulo, i també a Europa, durant la seva residència a Homesession, Barcelona. Ha participat en exposicions col·lectives recents en MAM, São Paulo, 2022; ISLAA, Nova York; Triangle Asterides, Marsella; Framer Framed, Amsterdam; Madragoa, Lisboa; Casa de Cultura do Parque, São Paulo; Casa Zalszupin, São Paulo (2022); Pivô, São Paulo; Fortes D’Aloia & Gabriel, São Paulo; Galeria Luisa Strina, São Paulo; Casa da Cultura da Comporta; EAV Parque Lage, Rio de Janeiro (2021); Museu de Arte do Rio de Janeiro (2020-21); Paço Imperial, Rio de Janeiro; EAV Parque Lage, Rio de Janeiro (2019-2020). El 2023 ha estat en residència a la Salzburger Kunstverein, Salzburg.

 

Agraïments a  Loop, Homesession

ARCOmadrid 2023

Galeria Joan Prats

Booth 9C06

 

 

Per al nostre estand a la fira d’ARCOmadrid 2022 presentem una selecció de peces dels nostres artistes Erick Beltrán, Alfons Borrell, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Luis Gordillo, Alicia Kopf, Lola Lasurt, Perejaume, Pablo del Pozo, Fernando Prats, Caio Reisewitz, José María Sicilia, Juan Uslé.

 

 

Per primera vegada, presentarem un llenç de l’artista brasilera Tadáskía.

 

 

Preview aquí

 

 

Alfons Borrell

Ens complau presentar la nova exposició d’Alfons Borrell a Galeria Joan Prats, titulada Entrar al mar i sortir-ne blau, que inaugurem el proper dissabte 28 de gener, d’11 a 14h, i on presentarem pintures sobre tela i sobre paper realitzades des de 1959 fins al 2017.

 

Valentín Roma, en motiu de l’exposició, ha escrit: 

 

En un dels seus assajos més celebrats, que porta per títol Sobre no-res, el poeta nord-americà Mark Strand es pregunta a què es deu aquesta inclinació per substanciar la vacuïtat, per omplir-la amb paraules, gestos, imatges.

 

Strand assenyala almenys tres comeses per al llenguatge quan aquest es veu interpel·lat des de la nuesa: un és un cert grau d’obstinació; un altre, la lleugeresa com a fonament enfront del definitiu; l’últim, una mena d’obertura cap el que no sent un misteri tampoc resulta fàcilment nomenable, alguna cosa semblant a una minuciositat pendent de precisar-se.

 

L’anterior tríada bé podria servir per a aproximar-nos a l’obra d’Alfons Borrell, a la seva persistència –tan poc exemplificativa i tan rotunda– respecte a uns arguments propis mitjançant els quals desenvolupar la pràctica de la pintura; a les seves intervencions en nom d’aquesta lleugeresa mai fàtua o purament estilística, una sort d’ètica material; a la seva intensa manera d’erigir els detalls fins a fer-los imprescindibles.

 

Seguir llegint

Anatomies de pedra, de fusta. Iconicitat per entre les columnes del bosc. Forestacions, reforestacions d’imatges com animals vivents. Arbres que treballen la fusta. Arbres visionaris, icones: entretalladures d’un imaginari criat per la mateixa botànica que l’engreixa. Boscos amb el somriure de l’escultura arcaica. Pedres engrunades sobre les pedres. Homes que es fan terra i arbres que es fan home. Figures reverdides d’una majestat inacabable. I tres obres, aquestes: Pedra, Quatre columnes i Un capitell, disposades a emboscar-s’hi. Només tres obres perquè les obres ja no són indiferents a la quantitat, ja no.

Galeria Joan Prats es complau presentar a la fira de Paris Photo 2022, en el stand F05, obres de:

 

Cabello/Carceller (París 1963/Madrid 1964). Les seves obres se situen en un territori on s’interroguen, reflexionen o fracturen els papers i els estereotips associats als gèneres, revisant els rols masculins i femenins. Presentem una obra icònica d’aquest duo artístic: Archivo: Drag Models (2007-fins l’actualitat) un projecte de llarga duració que posa en relleu les escenes de cinema en les quals personatges masculins es qüestionen l’imaginari col·lectiu. 

 

Hannah Collins (Londres, 1956) és coneguda pel seu treball d’expansió en els camps de la fotografia i el cinema. Les seves obres s’integren en marcs històrics i socials. Ja present en el nostre stand de Paris Photo el 2017 i el 2018, en aquesta ocasió, mostrem un tiratge en blanc i negre de mitjans dels anys noranta, així com dues fotografies relacionades amb l’arquitecte egipci Hassan Fathy. 

 

Carles Congost (Olot, Girona, 1970) sempre ha incorporat a la seva obra muntatges teatrals que qüestionen els mecanismes i estereotips de la subcultura, les icones del pop, de la música i del mateix món de l’art. Mostrarem Mambo que pertany a l’últim projecte de l’artista, una sèrie de quatre fotografies de gran format titulada Boys on Memphis (2022). En elles es presenten un trio de models portant a terme simples posades en escena a l’interior d’un decorat l’estètica del qual recorda tant al Grup Memphis com a l’Art Decó i al Pop Art dels seixanta.

 

 

 

PDF PREVIEW

 

 

Documental: ‘La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga’

 

L’exposició ‘La catifa màgica. Per a Joan de Muga’ és un homenatge a Joan de Muga, fundador i director de la Galeria Joan Prats des de 1976, quan es va inaugurar, i fins el 2020. L’exposició reunirà obra d’artistes que han format part de la galeria des dels seus inicis fins a l’actualitat, juntament amb fotografies, cartes, vídeos i documentació, per a explicar la història de la galeria i també la de Polígrafa i d’altres projectes de Joan de Muga com la Fundació Espai Poblenou.

 

Mostrarem obres de Juan Araujo, Francis Bacon, Alfons Borrell, Joan Brossa, Cabrita, Alexander Calder, Anthony Caro, Chillida, Christo & Jeanne-Claude, Victoria Civera, Hannah Collins, Helen Frankenthaler, Luis Gordillo, Guinovart, Hernández Pijuan, Wifredo Lam, Louise Lawler, Miralda, Joan Miró, Henry Moore, Muntadas, Pablo Palazuelo, Perejaume, Joan Ponç, Fernando Prats, Ràfols Casamada, Caio Reisewitz, Julião Sarmento, George Segal, José María Sicilia, Antoni Tàpies, Juan Uslé, Eulàlia Valldosera, Sue Williams

 

El títol de l’exposició s’inspira en un dibuix que Joan Ponç va dedicar a Joan de Muga, en el qual el retratava sobre una catifa voladora. Aquesta imatge remet al seu caràcter emprenedor i somiador, la seva passió per viatjar i per imaginar nous projectes.  

 

L’exposició l’estem organitzant amb la complicitat de Carles Guerra, qui escriurà el text de la publicació que editarem posteriorment.

 

Documental: La catifa màgica. Veus per a recordar a Joan de Muga

Revelacions sobre una esfera informe

Revelacions sobre una esfera informe

Fonteta, 17 Juny – 28 Agost, 2022

 

Pere Noguera, Luis Gordillo, Ludovica Carbotta, Muntadas, Francesco Arena, Victoria Civera, Perejaume, Pere Llobera, Ignacio Uriarte, Anna Dot, The Late Estate Broomberg & Chanarin, Jordi Mitjà, Rasmus Nilausen, Ángela de la Cruz, Lola Lasurt, Mercedes Azpilicueta, Fernando Prats

 

 

Estem contents de tornar a presentar el projecte col·laboratiu de Bombon, Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta (Empordà). La proposta per a aquesta temporada reuneix de nou artistes de les tres galeries i de diferents generacions en un format expositiu que s’articula talment es tractés d’un cadàver exquisit. El poeta Eduard Escoffet ha escrit un text de presentació d’aquest projecte.

 

Partint d’aquest mateix acte d’intercanvi col·lectiu, durant l’estiu de 2022, els artistes convidats en l’espai, el primer dels quals és el Bisbalenc Pere Noguera, seran els encarregats de seleccionar als següents, i així consecutivament, fins a tancar un cicle de propostes expositives formades per obres que abasten diferents generacions i imaginaris.

 

 

Text Eduard Escoffet

 

 

Capítol 1: inauguració dissabte 25 de juny
Pere Noguera, Luis Gordillo, Ludovica Carbotta (Sala 1)
Pere Noguera, Anna Dot, The Late Estate Broomberg & Chanarin (Sala 2)

 

Capítol 2: inauguració dissabte 16 de juliol
Ludovica Carbotta, Muntadas, Francesco Arena (Sala 1)
The Late Estate Broomberg & Chanarin, Jordi Mitjà, Rasmus Nilausen (Sala 2)

 

Capítol 3: inauguració dissabte 6 d’agost
Francesco Arena, Victoria Civera, Perejaume (Sala 1)
Rasmus Nilausen, Angela de la Cruz, Lola Lasurt (Sala 2)

 

Capítol 4: inauguració dijous 18 d’agost
Perejaume, Pere Llobera, Ignacio Uriarte (Sala 1)
Lola Lasurt, Mercedes Azpilicueta, Fernando Prats (Sala 2)

 

 

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona
Juny: Divendres a diumenge, 17 – 21h
Jul i Ago: Dilluns a diumenge, 17 – 21h

 

 

 

Daniel de la Barra

Inauguració dijous 30 de juny, 17-21h

Conversa amb l’artista Daniel de la Barra i la comissària Alicia Chillida, dijous 30 de juny, 19h. Confirmeu l’assistència a galeria@galeriajoanprats.com

 

Dijous 28 de juliol, 19h, visita comentada a càrrec de Olivier Collet. Confirmeu l’assistència a galeria@galeriajoanprats.com.

 

En el marc d’Art Nou presentem a Galeria Joan Prats l’exposició de Daniel de la Barra Destierro, comissariada per Alicia Chillida.

 

Els habitants de les Terres de l’Ebre conviuen amb un territori amenaçat. La primera visita de Daniel de la Barra al cor del Delta de l’Ebre, el 2021, és convidat pel Centre Lo Pati a realitzar una residència artística a Balada, amb l’antropòloga María Faciolince. El projecte es planteja com una reconstrucció de la narrativa del paisatge que sosté i perpetua pràctiques d’extracció des de la indústria. És un registre d’imatges sobre la violència socioambiental de caràcter polític i històric, amb reminiscències en les expedicions botàniques que van consolidar maneres de mirar el fet natural com a terra de conquesta. Com a referents, els llibres il·lustrats de les expedicions botàniques, la pintura dels artistes viatgers a Amèrica Llatina i el paisatge romàntic dels segles XVIII i XIX.

L’exhibició a Galeria Joan Prats és el resultat d’aquesta recerca traduïda en una instal·lació que uneix diversos mitjans: pintura, escultura, poemes, música, vídeo, documents… Un nou ecosistema recreat des de l’espai de l’art. La representació sorgeix com una necessitat de resposta a un escenari complex dominat per les forces polítiques, socials i econòmiques que el (des) estructuren. Aquest territori el va subjugar aleshores i no ha cessat d’aprofundir en ell a través de la seva pell, el més profund. Ha explorat les seves terres i, immers en elles, sorgeix la trobada fonamental amb les seves gents. Prova d’això, l’estreta col·laboració amb Josep Pinyol, la composició i interpretació musical de Lluís Martínez, en l’òrgan de l’església de Santa Bàrbara, i els poemes recitats per Miquel Curto, a Tivenys.

 

Llegir més

 

Amb la col·laboració de Real Academia de España a Roma, Fundació Sorigué, Lo Pati Centre d’Art Terres de l’Ebre i Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Daniel de la Barra. Lima, el Perú, 1992. Viu i treballa a Roma i Barcelona.

 

Daniel de la Barra es mou entre la pintura, la instal·lació i la intervenció pública, centrant la seva obra en la reconstrucció de narratives en les societats dins de l’homogeneïtzació del paisatge públic i la imposició jeràrquica de poders de dominació en el marc del capitalisme colonial.

Comença els seus estudis el 2012 a l’Escola d’Art Contemporani Corrent Alterna de Lima fins que el 2014 es trasllada a Madrid a continuar els seus estudis de pintura.

Ha estat artista resident en L’Escocesa Fabrica de creació, Piramidon Centre d’art Contemporani, Homesession, a Barcelona, on ha viscut 7 anys, i en The Nerdrum School (Suècia). Ha desenvolupat diversos projectes i intervencions com “Pròxima Obertura” al Castell de Montjuïc, Barcelona, “Esc-Out” a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, Barcelona, “Ruta dels Indians – Consideracions de la Ciutat Moderna” a Lo Pati, a la Biennal d’Amposta, “Paisatges Desitjats” al’Arts Santa Mònica, Barcelona, “SUBVERSIÓ! Manifestacions perifèriques per a una història reversible” al Born CCM, Barcelona o “Invation 30230” al Museu Central de Lima. El 2018 i 2019 ha rebut la Beca de Recerca i experimentació de l’Escocesa, el Premi d’Art Jove de Catalunya 2019 (Sala d’Art Jove), i el 2021 ha desenvolupat el seu projecte “Real Expedición Botánica” en col·laboració amb La Panera de Lleida i el Centri d’Art Lo Pati, Amposta.

Camila Cañeque

 

El proper 26 de maig inaugurem Hole In The Ground, una exposició col·lectiva que reuneix obres de Cabrita, Camila Cañeque, Hannah Collins, Pablo del Pozo, Mercedes Pimiento i Fernando Prats.

 

El títol de l’exposició, inspirat en una cançó de David Bowie, remet a la temàtica en torn a la qual giren les peces mostrades relacionada amb el territori i la seva materialitat. Algunes de les obres tracten les maneres de representar el terra, entès com l’horitzontalitat, tant en la natura com en l’àmbit urbà. L’activitat humana se posa així en el punt de mira, evidenciant aspectes com la pertinència a un territori, la memòria del lloc o l’explotació agrícola i el seu impacte.

 

Mentre que alguns dels treballs presentats parlen de llocs molt concrets, altres remeten al propi material que trepitgem en caminar. Cabrita, en la seva obra Fingerprints, eleva un pla horitzontal a la paret, convertint així un simple tauler, un material humil que segurament fou utilitzat com a superfície de treball en el seu estudi, en un testimoni de la seva activitat artística. L’artista ens ofereix una nova mirada cap a un objecte quotidià i una revisió també del lloc de creació.

 

L’obra de Camila Cañeque ground on ground on ground mostra acumulacions de capes històriques a través dels terres. L’obra de l’artista aborda la passivitat i en aquesta instal·lació utilitza la noció de l’entremig, creant un espai que no està ni a dalt ni avall, ni abans ni després.

 

L’obra de Hannah Collins Nomad 3 posa l’èmfasi en la superfície, en la pell, en l’exterior, mostrant l’interès de l’artista pels límits, especialment els corporals. Amb aquest retrat d’un personatge a qui no li veiem el rostre, l’artista ens permet participar a través de la interpretació lliure de la imatge. L’artista tracta l’històric, el social i el polític a través d’imatges quotidianes, com Floor of dreams. Aquesta obra, realitzada a la Mina, forma part d’un extens projecte de l’artista centrat en aquest barri habitat principalment per la comunitat gitana.

 

En l’obra de Pablo del Pozo l’interès pel territori és una temàtica recurrent. A Tierra rojiza l’artista utilitza el porc com símbol de la seva comunitat autònoma, per crear una materialitat que remet a la visió estereotipada d’Extremadura como un paisatge àrid i sec.

 

L’obra de Mercedes Pimiento es caracteritza per fer visible la materialitat de la què depèn la nostra societat però que intenem ocultar, convertint en escultures les estructures que en l’arquitectura s’amaguen, com canonades, cablejats i canalitzacions, a partir de materials orgànics o artificials.

 

Fernando Prats s’interessa pel territori de Xile i de Sud-amèrica i la seva representació a través de mapes històrics o reinterpretats. A Territorio silenciado #2 proposa una visió crítica cap a un continent condemnat a ser explotat sense parar. A Affatus, d’altra banda, la tela es converteix en el territori de la creació on, subvertint el gest tradicional del pintor, els cucs han deixat la seva pròpia petjada. També presentem un vídeo inèdit, Zonificación, acompanyat d’una obra sobre paper, realitzada a partir de la projecció de l’acció registrada, i que estableix un diàleg amb l’escala de caragol del Macba, en un moviment centrífug que és accés, sortida, ascendir i descendir, el cos i l’arquitectura en connexió i amplificació amb l’edifici de Richard Meier.

 

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha estat crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjans dels vuitanta. En els últims anys destaquen les seves exposicions individuals al CAC Màlaga, Mudam Luxemburg, CGAC Santiago de Compostel·la, Museu Serralves Porto, Palacio Molina de Cartagena, Mèxic, Palazzo Fortuny, Venècia, Galeria Art Moderna e Contemporânea, Lisboa, MAXXI Roma, The Arts Club of Chicago i Hôtel des Arts, Toulon, França. Ha participat en importants exposicions internacionals, com la Documenta IX a Kassel (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013), i la 10 Biennal de Lió (2009). Actualment mostra la instal·lació escultòrica Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i una instal·lació titulada Field a la 59 Biennal de Venècia.

Camila Cañeque (Barcelona, 1984) explora de diferents maneres el tema de la resistència al progrés a partir de la performance, del so, objectes, instal·lacions i escriptura. Ha exposat en diversos centres d’art a Barcelona com La Virreina Centre de la Imatge, Blue Project Foundation, Fabra i Coats, Caixaforum, al Museu Lázaro Galdiano, a Madrid i al Queens Museum of Art de Nova York. Ha estat finalista del premi Miquel Casablancas i realitzat residències a Mana Contemporary, Nova Jersey, Fabra i Coats, Barcelona, Nida Art Colony, Lituània, ZKU, Berlín, Largo das Artes, Rio de Janeiro, entre altres.

Hannah Collins (Londres, 1956). Actualment viu entre Londres i Almeria. Entre 1989 i 2010, va viure a Barcelona, exposant a la Galeria Joan Prats des de 1992. Va obtenir la beca Fulbright, va ser nominada al Premi Turner de 1993, i ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, incloent exposicions a Sprengel Museum de Hannover, Camden Art Centre de Londres i Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat a SFMOMA de San Francisco; Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museu UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Mont-real; Walker Art Center, Minneapolis; Fundació La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitòria; CAC, Màlaga.

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va ser seleccionat per la Biennal de Valls i ha guanyat el Premi Guasch-Coranty, participant en l’exposició en el Centre Tecla Sala, de l’Hospitalet de Llobregat. També va participar en la Biennal Jeune Création Européenne amb exposicions en museus de diverses ciutats europees. Ha rebut el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat de Catalunya, exposant-hi en 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas i, en 2019, va exposar individualment en la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Mercedes Pimiento (Sevilla, 1990) viu i treballa a Barcelona, on s’està doctorant en Belles Arts. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i Màster de Producció i recerca artística de la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionada en programes i beques com INJUVE, el Programa de Formació Comunitat de Madrid – Open Studio, el Projecte Kiosco del Centre José Guerrero, la Beca Fundació Guasch Coranty per a la creació artística, el Programa de residències de Sant Andreu Contemporani, o el Programa Iniciarte. Ha exposat en museus i centres d’art com Centre Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat, CAAC Sevilla, Fabra i Coats de Barcelona, Museu d’Art Contemporani Fundació Naturgy de la Corunya, Centre José Guerrero de Granada, entre altres.

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. La seva obra és coneguda per les accions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Isla Elefante, Antártida, Acción Lota, Géiser del Tatio, Salar de Atacama, Mina a Rajo Abierto o Congelación, Glaciar Collins i Antártida chilena. Ha participat en exposicions com la Biennal de Venècia; Mediations Biennale, Poznan; Biennal de Canàries, Triennal de Xile, Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona i Museu Nacional de Belles Arts, Santiago de Xile. Compta amb obres significatives en l’espai públic de Xile i una obra encarregada per Barcelona. Actualment presenta l’exposició individual Aun tendría que haber luciérnagas, Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria del Museo Nacional de Bogotà.

 

Luis Gordillo

Inauguració dijous 10 de març, a partir de les 17h

Trobada amb l’artista el dimecres 20 d’abril a les 19h
Aforament limitat. Cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

Presentem la sisena exposició de Luis Gordillo a Galeria Joan Prats, titulada ‘Re/Encuentro’, on mostrarem obres recents de l’artista, pintura, dibuix i grans políptics d’impressions digitals. 

Amb motiu de l’exposició, Ignasi Aballí ha escrit un text titulat ‘Subinsconciente’, que rendeix homenatge a l’obra de Luis Gordillo.

ARCOmadrid 2022

Galeria Joan Prats

Stand 9C06 y stand 7B19, (ARCO 40+1)

 

 

Per al nostre estand a la fira d’ARCOmadrid 2022 presentem una selecció de peces dels nostres artistes, amb un protagonisme de la pintura -Luis Gordillo, Lola Lasurt, Alfons Borrell i Juan Uslé- i altres situades al límit del llenguatge pictòric -José María Sicilia , Fernando Prats-, o que reflexionen sobre el gènere, com Perejaume. Dialogant amb aquestes obres, ocuparà un lloc especial una peça de Muntadas amb una visió més conceptual al voltant de la pintura.

 

També presentem per primer cop obres d’Alicia Framis, iniciant la nostra col·laboració amb l’artista.

 

La Galeria Joan Prats ha estat seleccionada per al programa especial 40+1, secció comissariada per Maria Inés Rodríguez, Francesco Stocchi i Sergio Rubira que celebra el 40è aniversari de la fira. Presentarem en aquesta secció obres emblemàtiques de tres artistes que han estat molt importants per a la història de la nostra galeria, com ara Hernández Pijuan, Ràfols Casamada i Perejaume.

 

VER PREVIEW

 

 

Victoria Civera

3 de desembre 2021 – 5 de març 2022

Inauguració dijous 2 desembre, 17-21h, amb la presència de l’artista

 

Visita guiada dijous, 3 de març, a les 19h. Si us plau, confirmeu assistència: galeria@galeriajoanprats.com

 

Visita guiada amb Victoria Civera en el Balcó Foyer del Liceu, divendres 3 de desembre, a las 11h. Reserva prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

 

 

A l’estudi, quan preparo una exposició començo de zero, des de la necessitat d’escriure una petita frase, un text mínim a mode de poema. M’agrada procedir d’aquesta manera, sentint llibertat, nedant en una mar obert. 

Sentir és pensar. Pensar és sentir, amb la meva mà i ment unides. Sento, analitzo, determino dibuixant, també pintant, construint una peça, em descobreixo, desxifro els meus sentiments, en la densitat que els percebo.

 

En 1997 vaig utilitzar com a portada d’un catàleg, una imatge de papallones, amb el títol ‘Mare lluna’…Sento que les papallones ens donen sort.

Quan érem petits, el meu pare ens solia regalar a les meves germanes, germà i a mi, una caixa de sabates amb capolls de seda en la fase embrionària. Ens ensenyava com alimentar-les i, per a això, recol·lectàvem fulles de morera perquè així poguessin complir el seu cicle. Va ser una gran lliçó. Així, amb fragilitat, comencem a respectar la vida i a entendre-la com a evolució i transformació. També, el que significa adquirir un compromís, dia a dia.’      Victoria Civera

 

 

El proper 2 de desembre inaugurem la segona exposició individual de Victòria Civera a la Galeria Joan Prats, titulada ‘Ocelo’, amb presència de l’artista.

 

L’exposició reuneix les seves obres més recents, i mostra la varietat de la seva producció: objecte-instal·lació, fotografia, vídeo, dibuix i pintura, realitzats el darrer any entre Saro, Cantàbria, i Nova York.

 

Trobem a les peces presentades les temàtiques que ha treballat Victoria Civera al llarg de la seva trajectòria, com el cos, l’univers femení, allò personal, l’entorn individual i allò domèstic. En diàleg constant entre el món figuratiu i el món abstracte, la seva obra és una recerca conceptual d’imaginaris personals.

 

Ocelo fa referència a l’ull, a la pupil·la, al macro món interior de l’ull humà. La imatge del cercle, recurrent a la seva obra, al·ludeix també al temps com a moviment circular. Al vídeo titulat Ocelo, una sèrie curta de fotogrames mostra el voleteig d’una papallona enganxada per les seves ales a l’eixugaparabrises d’un cotxe en marxa a l’autopista. Ens parla de la bellesa en transformació i de la impotència, del que és inasible i de la fragilitat permanent.

 

L’obra de Civera parteix de llocs emocionals, de parcel·les del seu entorn present i de records de la seva infantesa. Es barregen alhora, en el moment actual, sentiments comuns a causa de l’aïllament, la incertesa, el canvi, l’estranyesa, la por, com expressa a les seves grans instal·lacions titulades Horizontal versàtil i Torre, N.Y. en blanc i negre, confinamiento.

 

 

 

En una de les sales d’exposició trobem dues llargues taules amb obres d’alumini pintades de diferents colors, titulades Entropia (Saro). A sobre d’elles, diverses fibres naturals i artificials d’acumulació de pols han estat formades i recollides com a residu de rentat i assecat de la roba usada a Saro. En el seu amuntegament casual, en recol·lectar-les, van adquirint formes irregulars irreversibles semblants a les ales de les papallones, amb una textura aspra i vellutada. Les peces parteixen del zero absolut del qual parla Victoria, cap a l’evolució i transformació, entre l’ull i la forma, donant validesa a la infinita diversitat fragmentària.

 

Altres fragments de paisatges es mostren en la sèrie Tablets, pintures de petit format sobre metall i fusta, que incorporen també teixits naturals i altres materials. Es tracta de petites cartografies de percepcions o intuïcions, on l’expressivitat d’allò cromàtic pren importància.

 

La dimensió poètica de l’obra de Victoria Civera se’ns obre a l’hora d’interpretar les seves peces. El seu procés creatiu implica un estat permanent de receptivitat a l’entorn i convida a l’espectador a relacionar-se amb la seva obra amb un ritme pausat, mentre ens incita a parar atenció als més mínims detalls que la componen.

 

 

Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) viu i treballa entre Nova York i Saro, Cantàbria. La seva trajectòria s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge i introduint la pintura en la dècada següent. A mitjans dels vuitanta Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou l’objecte-instal·lació a la seva pràctica artística. La seva obra, de contingut oníric i basada en l’univers femení, s’ha mogut entre les peces de gran escala i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Inasible, Real Casa de la Moneda, Madrid (2019), Every Day. Ni la palabra ni el silencio, Centro de Arte Alcobendas (2017), Sueños inclinados, IVAM, València (2011), Atando el cielo, CAC, Màlaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), i Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005).

 

També ha participat en exposicions a centres d’art com CGAC de Santiago de Compostela, MAS de Santander, Bombas Gens de València, Museum Boijmans Van Beuningen, de Rotterdam, Caixaforum de Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, MACBA de Barcelona, The Rose Art Museum, Massachusetts, Musée d’art moderne et contemporain de Saint-Étienne Métropole, The New Museum of Modern Art, Nova York. La seva obra forma part de col·leccions d’institucions i museus com MACBA, MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Col·lecció “la Caixa”, Patio Herreriano de Valladolid o Col·lecció Banc Europeu.

 

Fins ¬al 20 de desembre exposa al Balcó Foyer del Liceu de Barcelona una sèrie de 40 dibuixos de la Temporada d’Òpera del Liceu. En 2022 presentarà una exposició retrospectiva al Museu Patio Herreriano de Valladolid.

 

 

Historia de mis ojos, 2021

15′. 16 mm transferit a digital

 

Novembre 24, 25, 26:

Projecció contínua 11-14h / 16-20h

Novembre 27:

Projecció contínua 11-14h

 

Novembre 24 i 26, a les 19h:

Projecció + presentació d’Alicia Kopf
reserva prèvia: galeria@galeriajoanprats.com

 

Sinopsi:

Una visita a l’oculista es converteix en el punt de partida d’aquest viatge cap a l’origen de la vida, més enllà del nostre planeta i dins de la consciència d’una dona. Un acostament al punt cec i íntim que origina una vida individual.

Teresa Solar

Visita virtual 3D

 

 

En el marc del Barcelona Gallery Weekend, presentem la segona exposició individual de Teresa Solar a Galeria Joan Prats, en la qual mostrarem escultures i dibuixos recents.

 

 

Teresa Solar. El temps dels cucs, o les infinites potències del subsol

 

Tanca els ulls. Imagina com aquests, com dues bales, es bolquen cap a l’interior, i cauen. Cauen per l’interior del teu cos com si fossin dues pilotes de goma, rebotant per les parets de les teves entranyes, dels teus òrgans, dels teus orificis. De vegades rellisquen ràpid, d’altres es frenen per la viscositat o alguna cavitat amb la qual es troben; però van caient, caient, caient. Sumits en aquesta foscor interior, els teus ulls comencen a actualitzar la seva forma perceptiva, ampliant el seu sensori visual, és a dir, veient-tocant, veient-sentint, veient-caient.

 

Cauen fins i tot més enllà del teu cos, travessant el sòl que trepitges, endinsant-se en les mil capes de terra, pedres, restes de construccions, estructures i temps que s’amunteguen al subsol. Es mouen àgils per aquests estrats, per moments detenint-se en buits aquí i allà, veient sense veure-hi en la negror que hi regna. Quan més profund s’endinsen i més s’enfanguen en aquesta densitat tel·lúrica, les divisions operatives del món objectiu es dilueixen per donar pas a una materialitat indiferenciada, gràvida de potències. Una mena de mar sec, on descansen en un temps estancat, gairebé podrit, els fòssils de molts futurs possibles.

 

Com és aquesta imatge hàptica que perceben els teus ulls? Com és aquest temps crònic que desvetllen? Pot ser que les peces que Teresa Solar presenta en aquesta exposició, El tiempo de las lombrices, busquin precisament això: mostrar-nos una imatge experiencial d’allò ignot i ocult que trepitgem, que recorrem i que ens habita. No es tracta d’una imatge prístina i objectiva, com de tall d’enginyer o cirurgià, sinó d’un objecte dens i nocturn, que intenta abraçar totes aquelles dimensions que la composen i que escapen a la nostra capacitat de representació. Per això l’artista desplega una pràctica propera a la d’un saurí, activant una imaginació que discorre per túnels, passadissos, galeries i sistemes cavernosos enterrats en les entranyes tant de la terra com del cos. L’ús diari del metro de Madrid, com a lloc de trànsit “que ens permet una relació exògena amb el mantell terrestre”; l’anàlisi de les seves pròpies cordes vocals o l’especulació sobre la vida subterrània dels cucs en el títol són totes referències importants per a Solar en aquest projecte.

 

Dona la benvinguda a l’exposició un grup de dibuixos en paret, Formas de fuga (2021), en la qual llengües, glotis, faringes, genitals, gola o altres òrgans tous s’obren lànguidament davant la nostra mirada en una tonalitat salmó. El segueixen Eco Chamber (2021), dos díptics realitzats amb retolador negre, que mostren un tall net del plec d’una carn indefinida des d’una lent que permet apreciar les seves diferents capes i seccions. A la següent sala descansa el grup de peces Hermafrodita (2021): cavitats d’algun cos -geològic o animal- que l’arpa d’una excavadora o, potser, criatura ha esquinçat violentament, com mostren les seves vores fetes esquinçalls. Les seves formes recorden a animals marins immemorials o a closques d’espècimens sense nom, mentre que els colors saturats i estridents que recobreixen les seves parets interiors són una referència als colors que els operaris de metro i altres infraestructures subterrànies normalment vesteixen. Colors enlluernadors, la lluentor no respon tant a la llum que són capaços de reflectir, sinó a la conservació a través del propi acte de brillar d’aquesta foscor en la qual es mouen; en definitiva, “el color de la pròpia foscor” segons l’artista. Finalment, la sèrie Nacimiento (2021) mostra un sistema de vasos comunicants taronges, en el qual diversos patrons cel·lulars es creuen i evolucionen simbiòticament fins a culminar amb l’erupció d’una dent.

 

Solar em recorda una cita d’Escorxador 5 de Kurt Vonnegut on un extraterrestre del planeta Tralfamadore descriu la pobresa de la visió-túnel del temps en els Terrícoles, per després concloure: “Tot el temps és temps. No canvia. No es presta a advertències o explicacions. Simplement és. Pren els moments com el que són, moments, i aviat et donaràs compte de que tots som insectes atrapats en ambre.” Els desplaçaments per túnels són, en aquesta exposició, a més, metàfora d’una experiència lineal del temps que, lluny de tota promesa d’un progrés pacificador, és un vector d’ansietat en l’artista enfront de la perspectiva d’un futur irremeiablement unívoc. L’ús de la ceràmica, al ser un material d’una gran capacitat aïllant, subratlla aquest tancament evocant qualitats de l’estanc, fins i tot de l’hermètic. Però tirant del fil d’aquesta imaginació desenterrada, aquestes escultures de fang xamotat, aïllades i aïllants, tanquen també dins d’elles un temps profund del subsol en la pròpia matèria de la qual estan fetes i l’especulació de la qual emergeixen. A l’esquinçar i obrir aquestes peces-cavitats, l’artista busca escampar davant nostre aquest temps estancat que fuig de la linealitat cap a altres ontologies materials, cap a altres imperceptibilitats ostensibles i, tal vegada, també, cap a una altra distribució temporal més igualitària i menys violenta . En elles batega una congregació de potències temporals, sense definició ni direcció, ja que, com el seu nom Hermafroditas (2021) suggereix, són criatures que es troben en un estat d’indiferenciació, de pura potència (sexual) sense actualitzar ni fixar en cap denominador i que, per tant, contenen en elles totes les formes i possibilitats futures.

 

Al cor d’aquest conjunt d’escultures i dibuixos es troba Tuneladora (2021): una escultura en la qual un parell d’aletes de resina creixen poderoses i esveltes d’una excrescència fangosa. Les aletes (que bé podrien ser fulles o rems) estan pintades des del seu fil en un degradat de blau marí a blanc, que recorda al cromatisme barroc en la manera que subratlla les ombres i llums de la peça, alhora que emfatitza la seva velocitat i moviment. Remeten al dofí i la seva simbologia, que Solar llegeix en clau de mitologia minoica on, a aquests animals, se’ls hi atribueix la capacitat de guiar fins a bon port i, al seu torn, estan revestides de la pàtina de barraca de fira que trobem en projectes anteriors de l’artista. La seva terminació polida i dinàmica contrasta amb la presència pesada i immòbil del fang del qual sorgeixen; una mena de monyó d’una articulació perduda, potser pertanyent a alguna habitant de les profunditats. De fet, la peça convida a imaginar que, al ser accionada, ha desenterrat les escultures cavernoses que l’envolten: mentre que el grup de Hermafroditas mostra el buidat, Tuneladora presenta el cos positiu que excava la galeria de túnels. Aquesta amalgama de la materialitat geològica i informe del fang amb la hiper-definició plàstica de l’aleta combina, de manera inèdita, dos registres presents en l’obra de l’artista, aquell de la potència crua i abstracta d’allò material, amb el vector actualitzador de la ficció, que es cristal·litza en un llenguatge -tant simbòlic com estètic- afilat i precís. Com si la gramàtica especulativa de la ficció, carregada de tots els seus signes i formes, emergís del torrent que generen aquestes dues hèlixs en el substrat salvatge i ignot.

 

 

Julia Morandeira Arrizabalaga

Comissària, investigadora i educadora. Viu i treballa a Utrecht, on és comissària del Programa Post-Acadèmic a BAK, basis voor actuele kunst

 

 

Teresa Solar (Madrid, 1985) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

 

Algunes de les seves exposicions individuals més destacades inclouen “Cabalga, Cabalga, Cabalga” a Matadero Madrid (2018) i Index Foundation a Estocolm (2019) i “Flotation Line” a DER TANK, Institut Kunst Basel, Suïssa (2018). També ha realitzat exposicions individuals a galeries com “El tiempo de las lombrices” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2021), “Formas de fuga” Galeria Travesía Cuatro, Madrid (2020), “Pumping Station” a la Galeria Travesía Cuatro CDMX a Ciutat de Mèxic (2019) i “Ground Control” a Galeria Joan Prats, Barcelona (2017).

 

El treball de Solar s’ha mostrat recentment a la Biennal de Liverpool 2021 comissariada per Manuela Moscoso, a la VII Biennal internacional d’Art Jove de Moscou (2020) i a Köln Skulptur Park # 9 comissariada per Chus Martínez (2017-2020). Els projectes de Solar han estat presents en exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munic; Kunstverein Munic, Kunstverein Braunschweig, Maxxi Roma, CA2M Madrid, Museu Patio Herreriano Valladolid i Fundación Marcelino Botín Santander, entre d’altres. Actualment és finalista del Future Generation Prize 2021-2022 de la Fundació Pinchuk a Kíev.

 

Estar a la lluna

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol II: Estar a la lluna 

 

Inauguració: 7 d’agost, 12-21h.

Exposició fins el 26 de Setembre

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Agost: dilluns a diumenge, 17-21h

Setembre: divendres a diumenge, 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

 

Presentem el segon capítol del projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

 

Text de Gabriel Ventura

 

 

“Potser perquè durant tants segles ha sigut inabastable, ha despertat els somnis més fantàstics, els més passionals i recòndits. El seu encant sempre estarà de part de la nit, de l’ocult i la intuïció, de la clandestinitat i l’excés. La lluna, que dilata i empetiteix els ulls dels gats, que fa pujar i baixar les marees, que infla i desinfla les granotes, ens continua fascinant amb el mateix fervor dels primers temps, tot i que ja l’hem trepitjada tímidament i alguns emprenedors il·luminats planegen construir-hi hotels amb vistes galàctiques. Però no ens enganyem: les ànsies colonitzadores de Jeff Bezos i companyia no aconseguiran apropar o fer més comprensible el misteri de la Llebre Blanca o la Dona Aranya.

 

Eternament distant, la lluna ha sigut adorada per bruixes i vampirs, per poetes i endevins. Per més que la ciència intenti conquerir-la, la seva llum mercurial ens projecta alhora cap a passats remots i futurs inescrutables, i ens convida a reflexionar sobre les ombres i els mites de la condició humana. Al llarg de la història l’hem vinculada a la fertilitat i l’inconscient, a la mort i la resurrecció, a la repetició dels cicles de la vida. Les primeres anotacions inscrites sobre artefactes i eines, a l’era del Paleolític, consisteixen en registres lunars. De fet, és molt probable que abans de l’aparició de l’agricultura les societats s’organitzessin d’acord amb un cicle temporal lunar, tal i com han demostrat les investigacions d’Alexander Marshack a The Roots of Civilization.

 

A diferència del sol, l’astre omnipotent i constant, la lluna passa per fases, creix i decreix, minva, s’encorba, es transforma. Per aquesta raó hem tendit a representar l’immutable amb el sol (Déu) i allò canviant i material amb la lluna (recordem el regne sublunar i mortal de Plató, el territori del dubte i les ombres). Inevitablement, durant mil·lennis, l’espècie humana ha trobat el seu correlat en el drama de la lluna: néixer, créixer, reproduir-se (la panxa de la lluna plena), morir. Si la sintaxi solar divideix i jerarquitza —W.B. Yeats acusava el sol d’oferir veritats «complexes i artificioses»— la sintaxi lunar barreja i confón les formes, és evasiva, emocional, fluïda. Simbòlicament, la lluna evoca el món imaginatiu, contingent i ambigu de l’existència, en contrast amb els absoluts solars del món ideal de l’ésser. Impossible mirar el sol de cara, impossible dialogar amb la seva presència enlluernadora. La lluna, en canvi, encén els camins des del marge del cel i, en paraules de Lorca, ens mostra sense vergonya les seves «cent cares idèntiques». La il·lusió, el deliri, la quimera, la bogeria, el caos, la dispersió («estar a la lluna»): els atributs de la reina de la nit suggereixen la transgressió de les normes diürnes.

 

Liles i blaus elèctrics, grocs llampants i vermells rabiosos, verds fluorescents que brollen de la fosca com un crit que es clava a la consciència. Els colors de la nit esmolen els nervis i l’ull, ens tornen desconfiats, sentim el batec intermitent del perill.

 

Un tremolor ens recorre l’esquena: és real, això que hem vist? Podem creure en les imatges i les paraules que apareixen sota la llum freda de Selene? Potser, en el fons, estar a la lluna és una de les formes més fecundes i perplexes d’estar a la Terra, de no donar res per segur, de continuar sospitant i aixecant la mirada cap als secrets insondables de l’univers.”

 

Gabriel Ventura

 

 

 

* Capítol I: Parar la fresca

Julia Varela

Visita amb l’artista el 2 de setembre, 18h30. Amb cita prèvia a galeria@galeriajoanprats.com

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició Compulsió de Julia Varela (Madrid, 1986).

 

 

En el panorama contemporani digital i mediat pels dispositius tecnològics, la percepció de les imatges es promou a través de la condició visible d’aquestes. Aquesta visibilitat és el que atorga a la imatge la seva condició performativa i la possibilitat de ser, el seu reconeixement social i legal. La sèrie d’obres proposades per a l’exposició i les seves intrahistòries abordaran una sèrie de qüestions al voltant d’aquest i altres temes.

 

 

Julia Varela és una artista que treballa sobre el mitjà i la materialitat de les imatges en l’era de les tecnologies digitals. La seva recerca se centra en els estat adoptats per l’irrepresentable, el que es resisteix a ser representat.

 

La forma física de les seves obres analitza la globalització de les indústries, la matèria tecnològica i el concepte de visualitat. El seu treball intensifica la nostra interacció física amb els dispositius i llurs mecanismes, brindant una comprensió alternativa de nocions com el context i el desig.

 

Julia ha format part del programa d’investigació Critical Images en Kungl. Konsthögskolan Royal Institute of Art, Estocolm, Suècia. És llicenciada en Belles Arts i ha realitat un Màster en Arts Sculpture al Royal College of Art Londres. Les seves últimes exposicions han tingut lloc a: Centro de Cultura Contemporánea CondeDuque, Madrid; Fundació Suñol, Barcelona; Somerset House, Londres; Belgrade Cultural Centre BCC, Belgrad; Listost Gallery, Praga; Decad, Berlín; Yamakiwa Gallery, Japó; KIASMA Museum of Contemporary Art, Helsinki; Galleri Mejan, Estocolm; Resartis, Melbourne; La Casa Encendida, Madrid; Kunstverein am Rosa-Luxemburg-Platz, Berlín; CUL DE SAC Gallery, Londres.

 

En l’actualitat és artista resident a HANGAR, Centre de producció i recerca d’arts visuals, Barcelona.

 

FONTETA – Bombon · Joan Prats · NoguerasBlanchard

Capítol I: Parar la fresca 

 

Inauguració: 18-19 de juny. Exposició fins al 3 d’agost

c/ Empordà, 10, Fonteta, Girona

 

Juny i setembre: divendres a diumenge de 17-21h

Juliol i agost: dilluns a diumenge 17-21h

Altres horaris amb cita prèvia al telèfon (+34) 644 524 969

 

Text de Gabriel Ventura

 

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard. Seguint la tendència d’altres projectes col·laboratius en els quals algunes galeries s’uneixen per a obrir espais temporals deslocalitzats, apartats de les grans ciutats i de les seves galeries d’origen, les tres galeries s’alien, de juny a setembre, per a presentar una exposició a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

 

 

L’exposició, concebuda en dos capítols (el primer s’inaugurarà el 19 de juny i el segon el 7 d’agost) reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre “Les Hores”.

 

Parar la fresca, com diu Pla, és el costum estival de treure la cadira al carrer o al terrat quan el sol comença a caure i, així, passar l’estona. Parar la fresca té pretensions modestes, bàsicament fer una becaina sota el firmament, ignorant la meravella que el cel ens ofereix, els sons que emanen del vesprejar, de la calor estival. Segons argumenta Pla, no hi ha res més plaent ni amable que adormir-se prenent la fresca crepuscular. Però, i què succeeix si hom no té el son fàcil?

 

A partir d’aquest interrogant, s’han seleccionat obres d’artistes que transiten temes com la naturalesa, el paisatge, el temps, la contemplació, l’univers … I s’han dividit en dos moments: Parar la fresca i Estar a la lluna, dos capítols d’una mateixa exposició amb artistes com Antoni Tàpies, Ana Mendieta, Joan Brossa, Hernández Pijuan, Alicia Kopf, Rosa Tharrats, Perejaume, Teresa Solar, Jordi Mitjà, Marine Hugonnier, Josep Maynou, Aldo Urbano, Chema Madoz, Bernat Daviu, Mari Eastman, Hannah Collins, Enric Farrés Duran, Wilfredo Prieto o Juan Uslé… entre d’altres. Així mateix, es realitzaran accions específiques d’alguns dels artistes vinculats a l’Empordà.

 

En paraules de Pla, “la volta del cel invita, segons diuen, a pensar. És cert. Però a pensar què?” Conclou el cèlebre empordanès que “les persones que posseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res”.

 

 

* Capítol II: Estar a la lluna

Lola Lasurt, Javier Peñafiel

Inauguració, dissabte 15 de maig, 2021, 11-14h.

 

17/06, 18h30: Visita amb lxs artistas. + info

 

El proper 15 de maig presentem, per primera vegada, una exposició en col·laboració entre els artistes Lola Lasurt i Javier Peñafiel, titulada Desde hace tiempo que nuestras comunicaciones no vienen de un lugar reconocible.

 

 

‘Una a una, línia de trasllat.

 

Lola i Javier porten molt temps invertit a imaginar, dibuixar, descriure, reportar coreografies.

 

La por al contagi ha reduït els contactes, la por redueix i paralitza.

 

Imaginar coinmunitats és el senyal d’ajuda.

 

D’això tracta aquesta exposició, del moment anterior a un trasllat. Quan els llocs en la memòria semblen no tan passius, el record els agita. La memòria de qualsevol lloc no necessita del quàntic per a desdoblegar-se.

 

Presentarem una frase/fris construïda amb diferents treballs realitzats, que no serà una síntesi sinó un desdoblament, precisament, no som un.

 

Lola va passar un temps dedicada a coreografiar en l’aigua. Sincronitzant. L’aigua és sempre un lloc de coreografies. Javier, amb els seus problemes ossis, neda una espècie de txikung aquàtic, disciplinadament.

 

La conversa entre els dos ha anat per aquí, trasllats, figures en repetició, idees singulars, balls personals, senyals de teatre, i la insubmissió dels contextos.

 

Javier té una frase de fa molt temps, per a aquest succeir en el món que és el despatrimonial, el canvi, la mudança, l’avenir. Es refereix a aquest pas com Desactivo Domicilios, el moment abans d’explotar, la prevenció de la catàstrofe, el capítol que no serà seriat.

 

Una frase/fris de treballs consecutius de Lola i Javier s’estén al llarg de la galeria a manera de línia coreografiada.

 

Al centre de la sala gran, alguns treballs i vídeos s’acumulen, disposats per a una partida, no podem dir quan ni amb quina velocitat, ni les condicions de sortida, ni els protocols d’enviament.

 

Els objectes són més enigmàtics quan estan en trànsit.

 

Recordo quan un canvi d’estatge significava un trasllat de línia (de telèfon), des de fa temps que les nostres comunicacions no vénen d’un lloc recognoscible.

 

Per fi, totes transitives.’

 

Lola Lasurt i Javier Peñafiel

 

 

 

 

Lola Lasurt (Barcelona, 1983) viu i treballa a Barcelona. La galeria col·labora amb l’artista des de la seva exposició individual Exercici de Ritme, que va tenir lloc el 2014.

 

 

Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat de Barcelona el 2005 i va realitzar dos màsters en Produccions Artístiques i Recerca (2009-2010). A més, es va formar entre 2016 i 2019 en la Royal College of Art (RCA). Ha exposat a la Biennal d’Art de Valls (2009); Note Book, KKKB, Barcelona (2010); Bienal de intervenciones site-specific. Alcontar, Almeria (2011); Auberge Espagnole, Anneessens Palace, Brussel·les (2013); Red Dawn, HISK, Gant (2014); Young Belgian Art Prize, Bozar, Brussel·les (2015); Foot Foraine, La Villette, París (2016); Daybreak, Royal College of Art, Londres (2017) o Generación 2018, La Casa Encendida, Madrid.

 

 

Entre les seves exposicions individuals destaquen Doble Autorització, Espai13, Fundació Miró, Barcelona (2014); Flag Dancing Moves, ornothing, Brussel·les (2015); Donació, Biblioteca Pública Arús, Barcelona (2016); Emissió Periòdica Definitiva, santcorneliarts(2), Cardedeu (2017) i Joc d’infants, La Capella, Barcelona. Actualment presenta un projecte titulat Cardiograma, a l’IVAM de València.

 

 

L’artista ha rebut la beca d’intercanvi entre Hangar i Greatmore Art Studios, Sudàfrica (2012); la beca d’investigació Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya amb el col·lectiu Leland Palmer (2012); el Premi Miquel Casablancas, finalista modalitat edició (2013) i modalitat projecte (2015); la Beca per la formació i el perfeccionament en els àmbits de les arts de la Generalitat de Catalunya (2014); el premi Generación 2018, Fundación Montemadrid, La Casa Encendida, Madrid i el tercer premi de la 15ª Muestra de Arte Naturgy, MAC, A Coruña (2018).

 

 

 

 

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964). Ha viscut a Barcelona des de 1993 fins al 2020. Ha col·laborat amb la nostra galeria des de 2004, quan va presenta la seva primera exposició amb el video Confianza quería penetrar. El 2008 vam mostrar la seva obra en l’exposició No verbal. Todo por escrito i el 2013 en l’exposició Latido Antecedente.

 

 

Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries. El 1994, Manel Clot, comissari a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual.

 

 

Des d’aleshores, l’artista ha exposat tant a nivell nacional com internacional: Conferencia performativa, MUSAC, León (2013); Languages and Aesthetics of Spanish Video Art: Ten Years of Critical Practices, Videotage, Hong Kong (2015); VÍDEO-RÉGIMEN. Coleccionistas en la era audiovisual, Museo Lázaro Galdiano, Madrid (2015); Cómo hacer arte con palabras, MUSAC, León (2016); Discursos Premeditats, Centre del Carme, València; Bibliotecas insólitas, La Casa Encendida, Madrid (2017); Walkabout #01, Fondazione La Fabbrica del Cioccolato, Torre-Dangio in Valle di Blenio, Suïssa (2018).

 

 

A més, ha exposat individualment a Puente, continúa, Pabellón Puente, Zaragoza (2013); Egolactante, Sala Anilla, MAC Museo de Arte Contemporáneo. Universidad de Chile, Santiago (2014); Pánico Esnob, etHALL, Barcelona (2015); Agència en avenir – No tots visibles res transparent, Arts Santa Mònica, Barcelona (2017), ¡Más que palabras, obras!, Instituto Cervantes, Bordeus (2019), o Alrededores exentos de adultocentrismo, Casal Solleric, Palma (2020).

Caio Reisewitz

Text de Verónica Stigger (Porto Alegre, 1973), escriptora, crítica d’art, comissària independent i professora.

 

Visita en 3D

 

Conversas amb Caio Reisewitz i comissaris (veure mes avall)

 

      

 

 

El proper 11 de març inaugurem Recado da Mata, la quarta exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, on presentem 11 fotografies, un vídeo i un àudio.

 

Caio Reisewitz ha fet moltes de las fotografies reunides en aquesta exposició com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. El títol d’aquesta exposició, a més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert, qui al seu torn al·ludeix al conte “O recado do morro” [“El missatge del turó”], de João Guimarães Rosa. En el conte, un rodamón i un ermità adverteixen a la població de la regió sobre el missatge que diuen haver rebut del propi Morro da Garça (Turó de Garça): en un grup de set homes, un d’ells seria assassinat a traïció. En el prefaci, Viveiros de Castro reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa; ara ja no per la veu del turó, sinó per la veu de la selva. La selva ens adverteix que està sent exterminada per l’home i, aquest missatge de la natura, és el que Caio Reisewitz ha intentat mostrar-nos en les seves fotografies.

 

Una de les obres més recents en aquesta exposició és Ambé, el títol de la qual, com el dels altres treballs exposats (a excepció de Penedo), fan referència a un topònim d’origen tupí. Ambé és el nom d’una comunitat rural a 80 km del centre de Macapá, en Amapá, però també significa, a la regió amazònica, el que és aspre, crespat, rugós. Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, en aquesta fotografia, no distingim presència humana. Només veiem una espessa brolla de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica. No obstant això, no distingir la presència humana en la selva no significa que estigui deshabitada. El topònim indígena ens recorda que, per als amerindis, la selva sempre està plena d’una multiplicitat d’éssers invisibles per a nosaltres (…) A l’enganxar fragments de diferents fotografies, superposar-les i tornar a fotografiar-les amb manipulació de color, donant-li un tint blavós a l’escena, Reisewitz crea, a Ambé, un ambient irreal, gairebé espectral, com si mostrés una imatge d’un somni o una visió d’un xaman, en la qual, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. (…)

 

Sempre preocupat per l’explotació desenfrenada de la natura per part de l’home i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz, a fotografies com Tipioca i Upurupã, troba la manera de fer aquest missatge encara més eloqüent, més visible, superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que podem albirar com un fantasma o una aparició, surant amenaçadorament. No hem de perdre de vista que aquesta exposició es realitza en un moment en què el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice admès de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, amb la desforestació havent arribat al seu nivell més alt des de 2008, a més de promoure repetits atacs contra la població indígena, contra els seus territoris i drets garantits per la Constitució de 1988. En els últims dos anys, diverses ciutats brasileres, fins i tot al Sud-est i Sud, han estat cobertes durant dies i dies pel fum de les fogueres. Ja no era només un missatge, sinó un fort crit de socors de la selva.

 

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo. És un dels fotògrafs més importants de Brasil, ha centrat la seva obra en la difícil relació entre la natura i les persones. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Biblioteca, Museo de Antioquia, Colòmbia (2018); Altamira, Pinacoteca do Estado de São Paulo (2017); Ingenios de hoy, Photoespaña, Museo de Albacete (2016); Disorder, Maison Europeénne de la Photographie, París i Florestas, favelas e falcatruas, Huis Marseille Museum voor Fotografie, Amsterdam (2015); Caio Reisewitz, ICP – International Center of Photography, Nova York (2014). Ha participat a La Biennale de l’Image Tangible, París (2018); a la Guangzhou Image Triennial (2017); a la biennal de Curitiba, Brasil (2015 i 2013); a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la Bienal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla;  MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.

 

Divendres 30 d’abril, 18h – Online (en castellà i portuguès) al següent Link

‘Caio Reisewitz y la crisis ambiental y forestal en el contexto del arte contemporáneo’

Conversa amb Paula Alzugaray (editora i comissària independient especialitzada en videoart), Orlando Maneschy (professor a la UFPA-Federal University of Pará, Amazônia) i Caio Reisewitz (artista)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Divendres 7 de maig, 19h – Galeria Joan Prats (confirmació d’assistència a galeria@galeriajoanprats.com) i online (en castellà) al següent Link

‘Fotografía contemporánea en el contexto actual y coleccionismo’

Conversa amb Caio Reisewitz (artista), Moritz Neumüller (comissari i crític especialitzat en el medi fotogràfic i art digital) i Alejandro Castellote (comissari especialitzat en fotografia)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Cabello/Carceller

 

Text sobre l’exposició de Pablo Martínez (Valladolid, 1979. Cap de Programes al MACBA, Barcelona)

 

Visita en 3D

 

Podcast Radio web Macba

 

Ens complau presentar la tercera exposició de Cabello/Carceller a Galeria Joan Prats, titulada I Am a Stranger, and I Am Moving, en la qual mostrem obres recents: dibuixos, instal·lació, vídeo i fotografies.

 

L’exposició es planteja com el capítol d’un assaig la temàtica central del qual gira entorn del vídeo Movimientos para una manifestación en solitario i que inclou també altres temes presents en els dibuixos de Notas al pie i les fotografies. Aprofundeix en qüestions fonamentals en l’obra de Cabello/Carceller com la solitud amb la qual conviu qui dissenteix de les majories, la necessitat de mantenir una postura crítica bel·ligerant en la defensa del dret a les llibertats d’elecció i de transformar el limitat règim d’afectivitats en el qual ens movem.

 

El títol de l’exposició és una cita de l’última conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de SIDA el 1992 que fa referència a la sensació d’estranyesa que acompanya al cos malalt, però també a un cos menyspreat que la societat preferiria expulsar. David Wojnarowicz és un dels i de les artistes que apareixen en els dibuixos i collages de Notas al pie, que trobem a la primera sala, juntament amb Tórtola Valencia, Pedro Lemebel, Agustina González López i Hélio Oiticica. Cabello/Carceller posen en contacte passat i present, parlant de qui ha qüestionat amb els seus cossos l’heteronorma, des d’una dissidència que ha estat capaç de transformar malaltia, rebuig i, fins i tot, odi en poesia.

 

Per aquest odi va ser afusellada Agustina González López a Granada, en els mateixos dies que Federico García Lorca, i oblidada després. Va ser ella qui va definir com a “bogeria social” la persecució i ridiculització que va patir per les seves diferències. Tórtola Valencia va viure la seva sexualitat el més obertament que la seva època li va deixar, alliberant el seu cos i, a la vegada, els cossos, en una cerca de noves formes d’expressivitat física. Pedro Lemebel es va atrevir a enfrontar-se al carrer a la dictadura xilena, però també als sectors més rancis de l’esquerra marxista, recelosa davant la força revolucionària de la travesti, davant el seu qüestionament de l’ordre patriarcal i la seva obligatòria conformitat de gènere. També Hélio Oiticica, un anarcoartista, va ser pioner d’unes pràctiques relacionals que va voler carregar de continguts revolucionaris, reunint les estètiques de les avantguardes russes amb els cossos dansaires de les faveles, en una festa de color i expressió lliure, com són els Parangolés.

 

El vídeo Movimientos para una manifestación en solitario presenta un cos que esdevé una manifestació en ell mateix, un cos rebel que qüestiona les normes identitàries, amb moviments, actituds, maneres d’estar possibles en l’acció de reivindicar-se políticament. Aquest cos es troba sol, però apoderat en la consciència que la seva presència és en ella mateixa una presència transformadora, la feminitat de la qual li dóna força alhora que seria la causa de la seva marginalització social. La performer sosté una pancarta que està present en l’exposició i que cita un fragment d’una coneguda frase de Baruch Spinoza, Lo que puede un cuerpo, que ha obert la porta a la sustentació filosòfica de la teoria dels afectes.

 

Video d’introducció a l’exposició

Visita virtual 3D

 

Ens complau presentar la setena exposició a Galeria Joan Prats de Fernando Prats, titulada Primera Línea, en la qual mostrem el seu treball més recent, realitzat en el context de les protestes ocorregudes a Xile durant els mesos d’octubre i novembre de 2019.

 

L’obra de Fernando Prats està determinada per la relació amb l’energia de la naturalesa i el territori, arrelada en els vincles que estableix fonamentalment amb el seu país d’origen, Xile. La serralada dels Andes, el desert d’ Atacama, l’oceà Pacífic i l’Antàrtida, així com la memòria, són nexes ineludibles i constitutius del seu treball, convertint el paisatge de Xile en el seu llenguatge poètic i pictòric des d’una pràctica contemporània. Basada en la constant observació del context, la naturalesa, l’ésser humà i la seva intervenció en situacions crítiques, l’obra de Fernando Prats s’entén des del concepte de “geologicitat pictòrica”, és a dir, la pintura com a agent mobilitzador, una superfície activa que funciona a través de capes que s’obren a nous desplaçaments. Es percep d’aquesta manera com un procés que transforma el llenguatge de l’obra des d’una perspectiva allunyada del racional, buscant un espai de creació lliure de judici que considera l’atzar com una força reveladora. La utilització del fum com a element primordial en el seu treball, una materialitat d’ús ancestral, permet a través d’un procés tècnic original, capturar les petjades i pulsacions que esdevenen en la pintura.

 

El 18 d’octubre de 2019 Xile va ser commocionat per un veritable terratrèmol social que començaria a declarar-se com “el despertar de Xile”, convertint-se en la crida més eloqüent, després de la dictadura, a un canvi profund del model econòmic neoliberal i cultural del país. En aquest context, i tal com ha estat el mètode de treball de Fernando Prats, l’artista es va introduir dins l’espai principal de les manifestacions de Santiago, vivint en primera persona una experiència que li va permetre d’enregistrar el moviment i confrontació de la Primera Línea. La materialitat, el paisatge social, la superposició dels cossos en resistència, els llenguatges visuals i la paraula construeixen una cartografia de ressonàncies, signes i pulsions de la memòria d’un país.

 

“ “Chile despertó” és la consigna que des del 18 d’octubre del 2019 va començar a recórrer com una reguera els carrers i places del país, entapissades d’improvís per una multitud que va emergir dels més diversos racons per a desempolsar un idioma oblidat -l’idioma de la dignitat- i posar en escena l’instant creatiu d’una potència destituent (…)

 

És el que sembla exhibir l’obra de l’artista Fernando Prats, el treball del qual ha intentat, des dels seus inicis, captar aquest instant particular en el qual uns certs materials en rebel·lió (físics, geogràfics, domèstics) es vinculen els uns amb els altres alliberant l’energia del país. Ho percebem de manera palpable en aquesta nova mostra, Primera Línea, una mena de petit atles visual en moviment en el qual fragments de textos, imatges, consignes, emblemes i cossos donen forma als agitats dies d’una comunitat que trasllueixen l’instant artístic que precedeix tant al guió de la història, com al que és propi del fer estètic.

 

L’exemplar diari visual que Prats traça -pictòric i articulat per mitjà del registre i el vídeo- fa l’efecte de complir d’aquesta manera amb dos objectius crucials: despullar d’una banda la visualitat en brut que durant la revolta de Xile forgen els monuments intervinguts, el foc de les barricades, les llambordes arrencades de les voreres, la bandera reescrita i els cossos en lluita com a part d’una pràctica performativa que s’anticipa a la manera de fer singular de l’artista, mostrant d’altra banda que l’energia extrema que la seva pròpia obra allibera no és part de la musa que visita al creador en silenci, sinó el poder subterrani d’unes imatges tretes del confí d’una multitud creadora. Amb això es mostra Prats un decidit amic dels qui lluiten pels seus drets, i no dels qui defensen els seus privilegis.”

 

Fragments del text “AHORA. Acerca de Primera Línea, de Fernando Prats” de Federico Galende (Rosario, Argentina, 1965). 

 

 

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona. La seva obra és coneguda per les accions o expedicions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Illa Elefant, Antàrtida (2011), Acción Lota, acción Géiser del Tatio, acción Salar de Atacama, acción Mina a Rajo Abierto (2006) o Congelación, glacera Collins, Antàrtida xilena (2002).

 

Ha rebut distincions com la Beca John Simon Guggenheim Foundation (2007); artista residente en la Kunst-Station Sankt Peter Köln, Colònia (2003); Beca d’Honor President de la República del Govern de Xile (1997-2000); Premi especial Pilar Juncosa i Sotheby’s (1994) o el Premi ‘Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals’ (2010).

 

Ha participat en exposicions internacionals com la Biennal de Venècia, representant a Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); la Biennal de Canarias, la Triennal de Xile (2009), ‘Exposición Universal del Agua’, Saragossa (2008), Espace Culturel Louis Vuitton, Paris, Fundació Joan Miró, Barcelona (2011); o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile (2004), entre altres.

 

Compta amb obres significatives en l’espai públic, com  Pou de Llum, instal·lada a la Balconada de Manresa (2008); Acción Medular en homenatge al General Carlos Prats González (2017) instal·lada com a obra permanent al Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos de Chile o Su vertical nos retiene, obra monumental edificada al Parque Metropolitano Los Cerrillos, Santiago de Xile, gràcies a un concurs públic convocat pel Ministerio de Obras Públicas de Chile per la COP25 (Cimera del canvi climàtic) que s’havia de celebrar a Santiago de Xile el desembre de 2019. Actualment l’Ajuntament de Barcelona ha encarregat a l’artista la realització d’un projecte monumental a la Plaça Pablo Neruda de la ciutat en homenatge a la labor d’acolliment dels exiliats republicans liderada pel poeta.

 

Fernando Prats acaba de resultar guanyador de la tercera edició de la convocatòria per realitzar intervencions artístiques a ‘Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria, Museo Nacional de Colombia’, amb el projecte ‘Aún tendría que haber luciérnagas’.

 

 

* Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

 

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #03Les mans

La tercera proposta gira entorn de la mà, la part del cos humà més vinculada a la creació artística juntament amb els ulls i que al mateix temps ens serveix per comunicar i relacionar-nos, igual que la paraula.

Reuneix obres d’Erick Beltrán, Cabello/Carceller, Victoria Civera, Hannah Collins, Enzo Cucchi, Chema Madoz, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Perejaume, Marcel Rubio Juliana i Julião Sarmento.

Les nostres mans estan prenent un inusitat protagonisme en aquests últims mesos a causa del seu paper en la transmissió de virus. Tocar les coses, tocar-nos la cara, tocar altres mans ha passat a ser perillós, les mans ara es veuen obligades a cobrir-se amb guants, a rentar-se constantment, a no tocar, ni tan sols per a saludar.

Però hem vist com la seva presència ha estat una constant en moltes obres artístiques, des de l’art prehistòric fins als nostres dies, per la seva varietat formal i simbòlica.

El llenguatge no verbal dels gestos posa en evidència la relació entre la mà i la ment. En les obres que presentem, els gestos de la mà expressen diferents estats d’ànim, sentiments, actituds o emocions des de por o pena fins a sensualitat o complicitat. A vegades, com ocorre per exemple en treballs de Julião Sarmento, la seva representació al·ludeix a la totalitat del cos humà.

Els gestos de les mans també remeten a les convencions socials, esdevenen així, una representació de la condició humana en estreta relació amb la cultura i l’expressió. Com es posa de manifest en algunes obres de Muntadas, aquesta figura retòrica pot definir ambició, consens, imposició, autoritat o poder.

Aquesta exposició es podrà veure fins el 30 de setembre.

Accés a l’exposició

JORDI ALCARAZ, PAULINE BASTARD, ERICK BELTRÁN, ALFONS BORRELL, CABELLO/CARCELLER, CABRITA, VICTORIA CIVERA, HANNAH COLLINS, CARLES CONGOST, LUIS GORDILLO, ANNIKA KAHRS, LOLA LASURT, FABIAN MARCACCIO, ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA, MUNTADAS, JAVIER PEÑAFIEL, PEREJAUME, PABLO DEL POZO, FERNANDO PRATS, CAIO REISEWITZ, MARCEL RUBIO JULIANA, JULIÃO SARMENTO, JOSÉ MARÍA SICILIA, TERESA SOLAR, JUAN USLÉ 

 

 

“Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes”    Perejaume

 

La primavera ha estat marcada per una transformació radical de les nostres maneres de desplaçar-nos, relacionar-nos i intercanviar. De sobte, tot ha canviat. La nostra percepció de les coses quotidianes i també de les més rellevants es veu qüestionada. El que ens semblava essencial passa a no ser-ho. Ens hem adonat de la precarietat de la vida, hem conegut la importància de la solidaritat, de la família, dels nostres éssers estimats, del nostre entorn. També la natura i el medi ambient han pres el protagonisme que no tenien.

 

Davant d’això, ens hem atrevit a demanar als artistes de la galeria que participin en aquesta exposició que ara presentem, amb els treballs que han realitzat durant aquest temps d’aïllament social. Són respostes diverses a una mateixa pregunta, tenen en comú l’ús del paper com a suport, habitual per a alguns –com Victoria Civera o Perejaume–, inèdit per a altres–com Hannah Collins o Annika Kahrs–. 

 

La realització d’aquestes obres ha pogut esdevenir una via d’escapament, una eina per continuar treballant malgrat les dificultats i, a la vegada, permeten al públic introduir-se en la intimitat dels estudis i dels caps dels seus creadors. Són, en gran part dels casos, obres fetes a casa, amb les eines de casa, testimonis d’un moment únic i, esperem, irrepetible.

 

Pensa en la mida de l’univers, després renta’t les dents i vés a dormir’ pren el títol d’una obra de l’artista Annika Kahrs. A partir de l’humor, ens convida a reflexionar sobre l’equilibri entre els nivells micro i macro i sobre la recerca de sentit i d’identitat dins de l’univers insondable del qual formem part, reflexions totes aquestes que esdevenen fonamentals en el context actual.

 

El resultat d’aquesta exposició ha estat una sèrie d’obres molt diverses. En alguns casos, veiem que les temàtiques que preocupaven als artistes, abans de la pandèmia, han mantingut el seu protagonisme o, inclús en d’altres, mostren fragments del seu procés de treball i estan vinculats a projectes futurs.

 

En d’altres casos, trobem propostes que parlen directament del moment actual: reflexions sobre les relacions personals, la situació política, els missatges dels mitjans de comunicació o els col·lectius vulnerables com els infants i la gent gran.

 

Per últim, trobaríem també un tercer grup de treballs que es centren en l’observació de l’entorn més proper i de la natura.

 

Per a facilitar-vos més imatges i informació, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Inauguració 16.01, 19h

Exposició 17.01 – 30.05.2020

 

 

El proper dijous 16 de gener inaugurem la setena exposició de Chema Madoz a Galeria Joan Prats, on presentarem obres recents realitzades entre 2012 i 2018.

 

Les fotografies blanc i negre de Chema Madoz es caracteritzen per la seva netedat i finor. En elles, apareixen objectes senzills de la vida quotidiana que el fotògraf ha manipulat, sovint combinant-ne dos de diferents, buscant associacions o paradoxes. Aquestes escultures creades per l’artista neixen només per a ser fotografiades, sempre amb llum natural. El canvi d’escala i l’eliminació del color permeten establir una distància i a la vegada distorsionar la realitat, posant en dubte idees com la del veritable o el possible.

 

En les imatges de Chema Madoz conflueixen, així doncs, dos punts de vista, el del propi fotògraf i el de l’espectador, que s’enfronta a la fotografia des del mateix lloc des del qual ell es va enfrontar a l’objecte. En les paraules de Chema Madoz, li interessa “la idea de troballa, de descobriment, de percebre el misteri en el quotidià”. I a la vegada, l’artista concep la realitat com un exercici de lectura i, amb una mirada freda, documenta mitjançant la fotografia la destrucció de les seves regles.

 

Totes les fotografies estan impreses sobre paper baritat i virades al sulfur.

A Storm in a Teacup & Sideshow of a sideshow, 2012

exposure:the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

Exposures és una sèrie d’exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

Exposures #02La paraula

La segona proposta reuneix pràctiques conceptuals al voltant de la paraula i el llenguatge, eines bàsiques en la nostra relació amb el món i amb els altres.

Les obres d’Erick Beltrán, Joan Brossa, Pauline Bastard, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Teresa Solar Anna Dot (artista convidada) proposen textos, frases, missatges, enunciacions, que es converteixen en recursos d’anàlisi de la realitat caracteritzant-se pel seu caràcter crític i transformador del sistema de l’art i de la societat.

Els treballs presentats reflexionen sobre la relació entre paraula i imatge i utilitzant diverses estratègies lingüístiques. En el cas de l’obra de Teresa Solar, juga amb l’estètica de la fonètica i els cartells d’aprenentatge d’idiomes. En altres casos s’utilitza el llenguatge des d’una dimensió sonora -com en l’obra de Perejaume, sígnica –Javier Peñafiel– o poètica –Joan Brossa.

En l’obra de Muntadas de 2018 s’analitzen els mecanismes de la comunicació, el llenguatge i la problemàtica relació entre la producció de coneixement i el poder econòmic. També en el cas d’Erick Beltrán, mitjançant el llenguatge, dissecciona el món per classificar-lo, categoritzar-ne, diferenciar-ne cadascun dels seus elements per així intentar comprendre´l.

En una línia més narrativa, l’obra de Pauline Bastard parteix d’objectes trobats casualment que li permeten encarregar a desconeguts l’escriptura de ficcions creatives.

Finalment, hem volgut introduir una acció que va realitzar Anna Dot a la Fundació Brossa el 2019, evidentment per la seva connexió amb Joan Brossa, però també per la reflexió poètica al voltant de la construcció de les paraules.

Aquesta exposició es podrà veure fins al 10 de juny.

Accés a l’exposició

Exposures#01

exposure: the fact of experiencing something or being affected by it because of being in a particular situation or place (Cambridge Dictionary)

 

Exposures és una sèrie de exposicions online que pretén reflexionar sobre temàtiques relacionades amb el context actual, i al voltant de la idea general de ‘El cos i l’altre’.

 

Exposures #01. La primera proposta és una adaptació del projecte que vam presentar fa uns mesos per a Loop’19, que es titula 26 mil anys llum. A les obres d’ANNIKA KAHRSALICIA KOPF i TERESA SOLAR, se suma en aquesta ocasió una obra de PEDRO TORRES. Aquesta exposició es podrà veure durant 15 dies.

 

26 mil anys llum reuneix una selecció de videos que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

 ↵

Accés a l’exposició
 

 

 

 

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

ARCO Madrid

 

26/02/2020 – 01/03/2020

 

Booth 9C09

 

LUIS GORDILLO . CHEMA MADOZ . MUNTADAS . FERNANDO PRATS . JULIAO SARMENTO . JOSÉ MARÍA SICILIA . PEREJAUME . ALICIA KOPF . TERESA SOLAR . JUAN USLÉ . PABLO DEL POZO . VICTORIA CIVERA . HERNÁNDEZ PIJUAN

 

+ info

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

Inauguració: 10.10.2019, 19h

 

Divendres 11 d’octubre, 18.30h, conversa entre Juan Uslé i el comissari Javier Sánchez Martínez

 

El títol de la nova exposició de Juan Uslé a la Galeria Joan Prats, ‘Unsettled’ al·ludeix metafòricament a la pintura, tema central de tota la seva obra.

‘Unsettled’ significa inestable però també variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa. En les pintures d’Uslé les franges de color fluctuen, no tenen un inici i un final definit, i remeten al pas del temps, les hores, les estacions, els paisatges que canvien, com Bèrnia, serralada situada al sud-est de la Península Ibèrica , un lloc d’inspiració per Uslé, entre molts altres.

 

El treball de Juan Uslé reflexiona sobre les possibilitats de la pintura. En paraules seves: “Parlant de pintura, jo també parlaria del seu tremolor, de la seva ‘no fixació’, del seu recorregut o, millor encara, del que entenem com a desplaçament.”

 

Formades per pinzellades repetides, encara que mai idèntiques, les seves obres es caracteritzen pel moviment i el ritme, i invoquen l’entorn que li envolta, i alhora, l’energia de les pulsions del cos. Uslé crea un idioma pictòric on es barregen aspectes formals o metalingüístics amb la seva experiència vital, a més de les al·lusions al temps i al propi procés de creació. Segons Juan Uslé: “El temps és allò que ens queda. Jo ho concebo com una superfície horitzontal on es diposita i transfiguren successos del passat i del futur. Moltes de les meves obres petites semblen prolongar-se, estendre’s en l’espai. Suggereixen un anomenem-li paisatge o espai de múltiples horitzons juxtaposats.”

 

A l’exposició, Uslé presenta formats petits, que creen una relació de proximitat i intimitat al costat d’obres de gran format, la dimensió més gran amb què ha treballat i que va iniciar el 2017. Les obres petites s’organitzen en famílies, i parlen de la repetició, però també contenen individualment una identitat pròpia.

 

L’exposició es completa amb dues fotografies de gran format. Fan al·lusions a la pintura i invoquen al recolliment i l’emoció del descobriment.

Interpel·len, com les seves pintures, a la nostra capacitat de veure, pensar, percebre i sentir.

 

Annika Kahrs

Inauguració: 14.11.2019 de 18 a 21h

Exposició: 20 i 21.11.2019 de 11 a 20h i fins el 30.11.2019 amb cita prèvia (t. 932160290 o galeria@galeriajoanprats.com)

Lloc: Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona. Metro Poblenou

 

 

Amb motiu del Festival de Loop, presentem en el nostre espai Joan Prats Warehouse una selecció de vídeos i una instal·lació sonora recents de les artistes Alicia Kopf, Annika Kahrs i Teresa Solar que vinculen històries o reflexions personals amb l’exploració espacial, la tecnologia i la ciència.

 

El títol de l’exposició, 26 mil anys llum, fa referència a la distància que ens separa de Sagittarius A* (Sgr A*), un forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, l’observació del qual sembla confirmar que els forats negres creixen absorbint-ne d’altres menors i estrelles. L’especulació científica entorn a l’espai exterior sovint s’acosta a la ciència ficció, tal com apareix en les obres que presentem.

 

El vídeo d’Alicia Kopf Speculative Intimacy: An Understanding Of Control, 2019, proposa una perspectiva de ciència ficció emocional per originar nous relats al voltant de les interaccions entre els cossos, humans i no-humans. La pel·lícula se situa en un futur pròxim on les fronteres del públic i el privat han desaparegut, les vides transcorren en continua exposició. Michelle, la seva protagonista, investiga un concepte en crisi: ¿Què és la intimitat? i dialoga amb el seu company no-humà sobre aquest concepte.

 

Annika Kahrs presenta dues obres. El vídeo solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, 2014, mostra  un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que semblaria la lluna però que resulta ser un focus. En aquesta obra de 2014, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual estava a punt de canviar ja que New Horizons, una missió no tripulada de la NASA, s’estava dirigint a la seva òrbita. Finalment va sobrevolar-lo el 14 de juliol de 2015 i va poder, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació.

 

L’altra obra d’Annika Kahrs és la instal·lació sonora think about two black holes colliding, then brush your teeth and go to bed, 2019, que està dividida en dues parts i que explora les ones gravitacionals. El 2015, l’observatori d’ones gravitacionals LIGO va anunciar la primera observació directa d’aquestes ones durant la col·lisió de dos forats negres. A la primera part, utilitzant un raspall de dents com a instrument, Annika Kahrs recrea el so de la seva detecció junt amb les dades d’àudio cortesia de LIGO. A la segona part, Annika Kahrs ha enregistrat entrevistes entre el Dr. Keith Thorne de LIGO i algunes persones que provenen de diferents àmbits.

 

En el vídeo de Teresa Solar Ground Control, 2017, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista. El títol Ground Control té un doble significat: fa al·lusió directa a la terra o argila i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn i també remet al centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials.

 

 

 

 

 

Alicia Kopf (Girona, 1982) viu i treballa a Barcelona. La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha exposat a museus i centres d’art com Accademia di Spagna, Roma (2019), MAC A Coruña a la 15ª mostra d’art Naturgy (2018); Sala Mendoza, Caracas, Mazcul, Maracaibo (2017); CCCB, Barcelona, Museo de Antioquía, Medellín, Colòmbia (2015); Goethe Institute, La Capella i MACBA, Barcelona (2014); Fundació Tàpies, Barcelona (2013); Bòlit La Rambla, Girona (2011) o CaixaForum, Barcelona (2009). Recentment ha exposat a Azkuna Centroa, Bilbao, dibuixos de la sèrie ‘Conquest drawings’, dins de l’exposició ‘Nunca real/Siempre verdadero’ comissariada per Iván de la Nuez. Com a novel·lista, destaca la seva obra ‘Germà de gel’, publicada el 2015, amb la que va guanyar el Premi Documenta 2015, el Premi Llibreter 2016, el Premi Ojo Crítico 2016 i el Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaquen Max-Pechstein-Förderpreis–Stipendium, de Zwickau, el 2019 i George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com la Kunstverein de Kassel (2018), Kunsthalle Lingen (2017), Cité International des Arts (2016), Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín (2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010).

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), va quedar finalista del Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente (ARCOmadrid 2017) i del programa per a mentors Fundación Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Actualment, presenta a Index, Estocolm Ride, Ride, Ride, una exposició individual que havia estat a Matadero, Madrid (febrer, 2018) amb el títol de Cabalga, Cabalga, Cabalga. Recentment ha mostrat Flotation Line a Der Tank, Basel (juny, 2018) i dins del programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend (setembre, 2018) i ha format part de l’expedició de 2018 “The Current” organitzada por TBA21 -Academy. Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012) i ha participat a exposicions col·lectives a Haus der Kunst, Munich (març, 2018), a Kunstverein Braunschweig (juny, 2018), a la secció de „El futuro no es lo que va a pasar, sino lo que vamos a hacer‟ a ARCOmadrid (febrer, 2018), a Kunstverein München, Munich (2017), a Fundación Marcelino Botín, Santander (2016) i a Macro, Roma (2015), entre d’altres.

 

Untitled (Terrace), 2017

Inauguració dijous, 5 de setembre 2019, 17h30-20h30

Exposició 05/09 – 04/10/2019

Xerrada amb Janosch Jauch i els comissaris Gabriel Virgilio Luciani + Gisela Chillida: 06/09, 19h

 

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya)

 

Els seus treballs es desenvolupen a través del procés de reunir imatges fotogràfiques d’instal·lacions, intervencions digitals i superfícies físiques utilitzant emulsió de plata fotogràfica. Aquesta estratificació condueix a una simbiosi de tots aquests passos de producció i, per tant, a un treball que, malgrat les seves diverses formes i materials, s’ha convertit en una imatge que està igualment determinada per totes les tècniques que van intervenir en la seva formació.

 

La delimitació del seu treball en el sentit de l’estètica de la producció explica una gran part del seu art, que té com a focus central l’experiència de la peça de composició oberta. Les seves obres, també ens projecten a un univers on l’artificial interfereix amb el natural.

 

 

 

Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya) viu i treballa a Düsseldorf, on ha estat llicenciat en escultura i pintura a la Kunstakademie (2014), sota la docència de Georg Herold, Andreas Gursky i Ludger Schwarte.

 

Ha mostrat la seva obra a Kunsthaus Essen (2019), Bistrot21 (2018, Leipzig), Storage Capacité (2018, Berlin), Swab (2018, Barcelona), Espositivo (2018, Madrid), Museum Kunstpalast (2013, Düsseldorf), entre d’altres.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com