Museu d’Art de Cerdanyola, Cerdanyola del Vallès

19.01 – 10.03.2024

Inauguració i presentació, divendres 19 de gener, a les 19 h

Presentació a càrrec d’Alexandra Laudo, comissària de l’exposició

En l’origen de la història de la humanitat hi són les mans. Unes mans que es distancien del terra i que s’alliberen de la necessitat biomecànica d’avançar tocant el sòl, de sostenir un pes propi, fins aleshores repartit entre quatre extremitats.

En l’origen de la història de l’art europeu també hi són les mans. Moltes mans humanes, probablement de dones, siluetades a la paret d’una cova cantàbrica, una de les quals, amb 37.300 anys d’antiguitat, constitueix una de les pintures rupestres més antigues d’Europa.

L’exposició «Història de les mans» revisa alguns aspectes destacats de la història cultural de les mans i de la nostra relació tàctil amb el món, a partir d’un diàleg entre obres d’art contemporani d’artistes actuals i una selecció de peces del romànic, el gòtic, el Renaixement, el barroc i l’art modern procedents de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les obres reunides ens conviden a pensar sobre les formes de comunicació, producció, relació i coneixement que al llarg dels temps s’han articulat a través de les mans i del contacte. L’exposició també dedica atenció a la progressiva evolució, en temps recents, cap a una cultura digital en què la manualitat conviu amb formes de relació fonamentades en el contacte dactilar i en la mediació de dispositius i pantalles tàctils, les quals mitiguen i transformen la nostra relació física amb els objectes, les persones i altres elements del nostre entorn.

Paradoxalment, «Història de les mans» revisa la funció de les mans i el valor del tacte en la cultura occidental, però ho fa a través de manifestacions que no podem tocar: obres d’art que ens està permès veure des d’una certa distància i que en alguns casos també podem escoltar, però que no podem conèixer ni sentir a través del tacte. Tot i que les mans estan, doblement, en l’origen de la creació artística —com a tema de representació i, alhora, com a element que executa aquesta manifestació—, l’art és quasi per antonomàsia el reialme de la imatge i la visió. D’acord amb aquesta lògica i amb la seva funció de preservar el patrimoni cultural (és a dir, tot el que en certa manera ens defineix com a humanitat i ens pertany a tots), els museus d’art i, en general, totes les institucions museístiques han esdevingut llocs on es prioritza la vista per damunt de qualsevol altre sentit, s’imposa la distància respecte als objectes observats i se’n prohibeix el tacte.

Tocar, a més d’aportar-nos informació sobre la textura, el pes, la temperatura i la consistència del que toquem, ens proporciona la intensitat i la intimitat d’una trobada física, i ens ofereix fins i tot la possibilitat d’establir una mena de contacte diferit amb tots aquells qui, abans que nosaltres, han tocat prèviament el que nosaltres toquem ara, eludint il·lusòriament la irreversibilitat de la mort, del temps i l’espai. Al llarg de la nostra existència, constantment palpem pells, objectes i superfícies que han estat tocats ja abans, molts dels quals probablement seguiran sent tocats per altres mans, tant familiars com desconegudes. Des d’aquesta perspectiva, podem pensar en les mans i en el tacte com quelcom que, a través de les pells acariciades, a través de les superfícies que s’han tocat i palpat, uneix la humanitat al llarg dels temps i en la distància dels espais.

El tacte és una forma de reciprocitat, ja que tocar equival sempre a ser tocat. Aquesta és potser l’essència profunda del que significa ser un cos sensible en l’espai, de transitar-hi tocant les pells d’altres cossos i les superfícies dels objectes i dels llocs. Tocar és deixar una part de nosaltres en la superfície del món i dels altres, i també és, alhora, canviar, mutar, ésser transformat en aquest contacte ens que altera la individualitat i ens permet ser, momentàniament, una singularitat plural.

Alexandra Laudo [Heroínas de la Cultura]

+ info