Sala de exposiciones, Koldo Mitxelena Kulturenea, San Sebastián – Donostia

Exposición: 23.03.2017 / 10.06.2017

Luis Gordillo Confesión General es la exposición más importante realizada sobre el artista tras las antológicas del MACBA (1999) y del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (2007). En esta muestra se reúnen cerca de doscientas piezas y se hace un recorrido  por casi seis décadas y todas sus etapas creativas.

En la exposición se sigue un desarrollo cronológico agrupado por salas específicas que tienen en cuenta las siguientes paradas: sus dibujos automáticos en relación con el informalismo; sus cabezas emparentadas con el pop británico junto a tricuatropatas, peatones y automovilistas; el dibujo como vertebrador de su producción de los años 70  junto con sus experiencias con la imagen fotográfica y la serialidad durante la mayor parte de esa década; los 80 señalizados principalmente en la serie de Los Meandros; los 90 agrupados en torno a uno de sus más importantes cuadros Blancanieves y el Pollock feroz; en los 2000 con nuevas experimentaciones en soportes y técnicas dando entrada a lo digital, para terminar el recorrido con una nueva serie de cabezas realizadas en el año 2015.

Luis Gordillo es Premio Nacional de Artes Plásticas, Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes, Premio Velázquez e Hijo Predilecto de Andalucía, entre otros muchos reconocimientos. Ha desarrollado una dilatada carrera en el campo de la pintura que viene a aglutinar diversos lenguajes en una amplia variedad de planteamientos, informales o formales, abstractos o figurativos, desplegada en las obras a lo largo de casi seis décadas.

Tras pasar por la Facultad de Derecho de la Universidad Hispalense, se formó en la Escuela de Bellas Artes, y en el año 1958 realizó su primer viaje a París donde entró en contacto con el informalismo, conociendo posteriormente el Pop-art, estética que le ofreció nuevos caminos de expresión. El viaje a París fue determinante en su carrera. Asi mismo, otro episodio que marca su trayectoria artística es su viaje a Londres, y que explica su época pop. En Londres conoce la obra de Hamilton y la de Hockney entre otros y, poco después, las nuevas propuestas norteamericanas, a través de la exposición Arte de España y América, donde Robert Rauschenberg, Jasper Johns y Larry Rivers despertaron aún más su interés por esa nueva figuración tan sugerente.

Luis Gordillo está considerado como el “padre de la nueva figuración madrileña” y uno de los más importantes pintores españoles de las últimas décadas. Su obra está presente en los principales museos nacionales e internacionales. Ha participado en Bienales como las de Venecia y Sâo Paulo, entre otras, así como en destacadas exposiciones en todo el territorio nacional y en el extranjero.

Según el crítico Francisco Calvo Serraller, en la obra de Gordillo “hay una identificación de lo dibujístico con lo pictórico, obsesión por la creación de espacios, grafismo basado en rayados, punteados, manchas y cuadrículas, uso de tinta china con barridos de lápiz, tachaduras y raspaduras, ciertas evocaciones vagamente figurativas  y presencia de signos identificables (letras, números, cruces, etc.)”. La producción de Gordillo se ha caracterizado por hacer más complejas las categorías estéticas y los dilemas artísticos, buscando salirse de las simples definiciones y  de marcos preestablecidos, para  lo que ha  desarrollado una constante investigación que  le  ha llevado a una experimentación permanente.

Esta muestra está coproducida con las siguientes instituciones: Centro de Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla, el Centro Gallego de Arte Contemporáneo de Santiago de Compostela, el Patronato de la Alhambra y el Generalife, el Centro Guerrero de Granada, lugares a los que viajará en este año 2017.

+ info

Teresa Solar

 

A través d’escultures ceràmiques, vídeos i fotografies, l’artista traça una narració discontínua que, partint del seu propi cos, es vincula amb l’exploració espacial. Precisament, les obres de l’exposició giren entorn de la relació del cos de l’artista amb els seus materials de treball, essencialment la ceràmica. A través del vincle performatiu i de doble sentit que s’estableix entre subjecte i material, entre estructura i massa, Teresa Solar reflexiona sobre conceptes com el control, la resistència, cert equilibri definitivament precari del sentit i l’accident.

 

El títol de l’exposició, Ground Control, té un doble significat. D’una banda, és una al·lusió directa al material, la terra o argila, i la pressió que s’exerceix sobre ella en treballar-la en el torn. El cos de l’artista adopta una posició de resistència per a controlar el material, que és plàstic i dinàmic, aquest esforç fa que el cos funcioni com una estructura estàtica, com a objecte, com a matèria. A través del títol, aquesta experiència mínima de comunicació i equilibri conflictiu entre subjecte i matèria augmenta d’escala, vinculant-se amb els viatges espacials: “Ground Control” és el centre d’operacions des del qual es monitoritza el desenvolupament del vol d’una nau espacial. Servint tots dos al propòsit d’una expedició exitosa, un no pot existir sense l’altra i viceversa, són part d’un mateix mecanisme, un sol subjecte dividit en dos cossos. 

 

La idea d’equilibri tens entre un mateix i el món està present en els vídeos de l’exposició. A Being a person you didn’t know you were, veiem un titella que adopta el paper d’adult desdoblat, d’una entitat desconeguda que neix en nosaltres mateixos i que ens mira des de l’exterior, que ens situa com a estrangers en el nostre propi cos. Seguint la idea de subjecte desdoblat, en el vídeo Ground Control, l’artista es transforma en la bola d’argila que gira sobre el torn. El cos girant és acompanyat per narracions fragmentades que relacionen l’accident del transbordador espacial Columbia, esclatant en bocins a causa d’una fallada en el seu escut protector, amb les lesions personals patides per la mateixa artista.

 

Aquesta doble relació està present també en les escultures de la sèrie Crushed by pressure. La pressió de les barres metàl·liques i les cordes repeteix el procés de creació de les ceràmiques, recordant les restes d’un accident, en el qual la ceràmica es converteix en el cos del subjecte, controlat i estabilitzat a través de les estructures que el deformen. La ceràmica permet emfatitzar el contrast entre el primitivisme d’un material i una tècnica mil·lenària, amb la sofisticació tecnològica de les pells ceràmiques que recobreixen les naus espacials.

 

En les peces Pie de foto: Masa i Chamber, Breath, l’artista grava en el torn de terrissaire llenguatge de signes sobre les boles de fang blanc, creant paraules que després són compactades i deformades pel seu propi pes, formant un llenguatge que existeix en l’espai físic. A Pie de foto: Masa, les columnes ceràmiques sostenen la fotografia d’un os mentre que les pròpies estries gravades signifiquen “massa”; el cos desaparegut és completat a través del text que el suporta.

 

 

Teresa Solar Abboud (Madrid, 1985) viu i treballa a Madrid. Ha estat resident i professora visitant a la Staatliche Akademie der Bildenden Künste de Stuttgart (2016), fou finalista del programa per a mentors Fundació Rolex (2016), va rebre la beca de producció de la Fundación Botín (2014), la del CAM (2011) i el premi Generaciones (2012). Ha exposat individualment a La Panera Lleida (2016), Matadero Madrid (2014) i CA2M Móstoles (2012). Recentment, ha estat seleccionada finalista per al Premio Cervezas Alhambra de Arte Emergente durant ARCOmadrid 2017. Pròximament exposarà a la Haus der Kunst i a la Kunstverein München, de Munic.

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

Exhibition Kestnergesellschaft, Hannover

Exhibition 11 March – 7 May 2017

Opening 10 March 2017, 7 PM

 

Since 1983, the Swiss Vordemberge-Gildewart Foundation has traveled throughout Europe to award one of the most highly funded art prizes for young artists under thirty-five. In 2017 the Kestnergesellschaft was selected as the venue for the next award ceremony and a related group exhibition. Friedrich Vordemberge-Gildewart (1899–1962), in whose honor his widow Ilse Leda created the foundation in 1977, has a close connection with the history of the Kestnergesellschaft. On the lower floor of the Kestnergesellschaft, the group exhibition VG award 2017 will bring together twelve young artists from north Germany, Annika Kahrs has been selected by the jury as this year’s prizewinner. With various representatives from the fields of painting, photography, installations, performance, and video art, the exhibition will offer a broad overview of the current north German art scene. 

 

+ info

 

Mataró Art Contemporani

Sales d’exposicions  de Can Palauet, Mataró, Barcelona

10.03.17 – 21.05.17

 

Inauguració: divendres 10 de març, 19 h

 

Ignasi Aballí | Martí Anson | Isabel Banal | Bestué-Vives | Rafel G. Bianchi | Curro Claret | Enric Farrés | Neil Harbisson | Jordi Lafon + Montsita Rierola | Mariona Moncunill | Perejaume | Raül Roncero | Belén Uriel    

 

Aquest és un projecte pilot per a la realització d’una exposició d’art contemporani a càrrec dels nens i nenes de 5è de primària de l’Escola Angeleta Ferrer i l’Escola Montserrat Solà de Mataró.

 

El projecte es planteja com a treball de curs, de caràcter transversal, en què aquests nens i nenes de 5è reben l’encàrrec d’idear una exposició d’art contemporani per a les Sales d’exposicions de Can Palauet.

 

Ells i elles faran de comissaris, triaran el que ens explicarà l’exposició, coneixeran artistes i triaran peces d’alguns d’ells; aprendran com es fa la producció de l’exposició i la dissenyaran: pensaran l’espai i com disposar les peces que hauran triat; redactaran les cartel·les i els fulls de sala; col·laboraran en el muntatge; documentaran el procés i, finalment, pensaran i executaran el servei educatiu i les activitats complementàries.

 

Pretenem, doncs, fer conèixer l’art i els llenguatges contemporanis des de dins, amb l’objectiu d’explicar l’exposició amb les paraules d’aquests nens i nenes.

+ info

 

Museo Reina Sofia. Edificio Nouvel

Colección 3.

La obra de Luis Gordillo (1934) nace de una compleja síntesis de elementos diversos, provenientes del informalismo, el arte pop y las corrientes geométricas, fuentes que alimentan su obra de manera simultánea e intencionalmente contradictoria. Su síntesis pictórica se presenta como la constante deconstrucción y reelaboración de una imagen que se reblandece, desinforma y confunde en su apariencia incompleta.

 

+ info