Tag Archives: painting

The Rose Garden. ENRIQUE MARTÍNEZ CELAYA

 

February 16 – March 12, 2022

 

UTA Artist Space.

403 Foothill Road, Beverly Hills, CA

 

 

 

OPENING RECEPTION: Wednesday, February 16, 6-8PM

 

 

UTA Artist Space and Unit London are pleased to announce a new immersive environment by the celebrated Los Angeles-based artist Enrique Martínez Celaya. The Rose Garden ambitiously brings together new paintings, sculptures, installations, photographs, garments, and writing, inviting viewers to consider the self—both its promise and its threat—through the mystical divination of memory.

 

 

 

What might have been and what has been
Point to one end, which is always present.
Footfalls echo in the memory
Down the passage which we did not take
Towards the door we never opened
Into the rose-garden. My words echo
Thus, in your mind.

 

T. S. Eliot, Burnt Norton (from Four Quartets)

 

 

 

For over two decades, Martínez Celaya has explored the limitless connections between art, literature, philosophy, and science through his practice. In this new and multifaceted body of work, the artist uses T. S. Eliot’s Four Quartets as an entry point to exploring our collective memory—something broader, more permanent, and more irreparable than individual memory, and which belongs to us all. 

 

In this exhibition, as in past projects, Martínez Celaya again concerns himself with existential hunger, crisis, chaos, order, time, redemption, reality, and love—here tied together by the thread of Eliot’s words. As visitors enter UTA Artist Space’s main gallery, they will encounter Eliot’s poem written at their feet, and a series of large paintings depicting ice, sea, and fire, urging a meditation on the ever-changing, complicated nature of time and memory.

 

All three of UTA Artist Space’s galleries will be assumed by Martínez Celaya’s immersive environments, including a room of tears overlooked by a blood moon, photographs of gardens and bodies, a burnt figure on a seat of roses, a garment worn by love champions, and many other luminous chunks mined from life. Viewed collectively, these works and the artist’s concurrent solo exhibitions at Los Angeles museums—at The Huntington Library, Art Museum, and Botanical Gardens; USC Fisher Museum of Art; and Edward L. Doheny Jr. Memorial Library—remind us of the power art has to change our perceptions of the world and of our inner selves.

 

 

 

+ info

45. I tu ni te'n vas adonar, 2019

Inauguració, 25 de juny, 17-20h.
Exposició 25/06 – 17/10/2020

 

Visita amb cita prèvia a través del Formulari 
(T. 93 216 02 84 – galeria@galeriajoanprats.com)

Joan Prats Warehouse. Passatge Saladrigas, 5 Barcelona.

 

 

 

En el marc d’Artnou, Galeria Joan Prats presenta l’exposició ‘El retorn a Ripollet’ de Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991), que reuneix un ampli conjunt d’obres realitzades entre 2018 i 2019.

 

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment mitjançant el dibuix i la pintura, tot i que el seu acostament a la creació té a veure amb l’assaig literari. Grans llenços al carbonet i miniatures a l’oli donen el ritme d’un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on la mateixa escriptura adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, de vegades, a transgredir.

 

Al.ludint a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu durant el qual un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en el qual, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen  una descripció precisa de l’entorn.

 

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diversos carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. Ens mostra també cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, un quiosc, la façana d’un teatre, taques d’humitat a la paret, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.

 

 

Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo (Badalona), on es va graduar l’any 2007, per posteriorment cursar el grau de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que va finalitzar l’any 2013.

 

Des de llavors, ha presentat la seva obra en les següents exposicions: Surfeit, Fundació Arranz-Bravo, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona (2018); Swab, Barcelona, representat per la galeria Passatge Studio (2016); Els músculs de Zaratustra (amb l’escriptor Victor Balcells Matas), Passatge Studio, Barcelona (2016); La Puntual de Mercantic, Sant Cugat, Barcelona (2016); Carles Boïges, cicle d’exposicions, amb la col.laboració de Tom Carr i el seu equip, TCTeamWork, Badalona (2014); Facultat de Belles Arts, Barcelona (2014); Dibuixant la nit (exposició col.lectiva), Galeria Anquin, Reus, Tarragona (2014).

 

Ha estat nominat a diferents premis: Biennal Torres Garcia, Mataró, amb l’obra Espectre, 2016; Fundació Ynglada-Guillot, amb el dibuix Geschlagen, 2015, exposat a Espai Volart, Barcelona; Premi de dibuix de la Fundació Güell, exposat al Palau Güell, Barcelona, 2015-16; Biennal d’Art: Premi Tapiró de pintura, Tarragona, amb el dibuix What time is it?, 2013.

 

El 2021 presentarà una exposició a l’espai 13 de la Fundació Miró, en un cicle comissariat per Pere Llobera.

Untitled (Terrace), 2017

Inauguració dijous, 5 de setembre 2019, 17h30-20h30

Exposició 05/09 – 04/10/2019

Xerrada amb Janosch Jauch i els comissaris Gabriel Virgilio Luciani + Gisela Chillida: 06/09, 19h

 

 

En el marc d’artnou, Galeria Joan Prats presenta el treball de Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya)

 

Els seus treballs es desenvolupen a través del procés de reunir imatges fotogràfiques d’instal·lacions, intervencions digitals i superfícies físiques utilitzant emulsió de plata fotogràfica. Aquesta estratificació condueix a una simbiosi de tots aquests passos de producció i, per tant, a un treball que, malgrat les seves diverses formes i materials, s’ha convertit en una imatge que està igualment determinada per totes les tècniques que van intervenir en la seva formació.

 

La delimitació del seu treball en el sentit de l’estètica de la producció explica una gran part del seu art, que té com a focus central l’experiència de la peça de composició oberta. Les seves obres, també ens projecten a un univers on l’artificial interfereix amb el natural.

 

 

 

Janosch Jauch (1985, Karlsruhe, Alemanya) viu i treballa a Düsseldorf, on ha estat llicenciat en escultura i pintura a la Kunstakademie (2014), sota la docència de Georg Herold, Andreas Gursky i Ludger Schwarte.

 

Ha mostrat la seva obra a Kunsthaus Essen (2019), Bistrot21 (2018, Leipzig), Storage Capacité (2018, Berlin), Swab (2018, Barcelona), Espositivo (2018, Madrid), Museum Kunstpalast (2013, Düsseldorf), entre d’altres.

 

 

Per a facilitar-vos més informació i imatges, contacteu amb galeria@galeriajoanprats.com

Alfons Borrell

Text d’Alicia Kopf

 

Ens plau anunciar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, el proper dijous 15 de desembre.

 

Després de l’exposició que li va dedicar el passat 2015 la Fundació Miró, que recollia seixanta anys de pràctica artística, presentem l’obra més recent d’aquest creador singular, que concep la pintura com un espai de relació amb el món i, a la vegada, com un impuls, una emoció i que s’ha mantingut allunyat de les modes i els corrents preponderants al llarg de la seva trajectòria.

 

La seva obra es caracteritza per la importància del color i es debat entre la subtilitat i la intensitat, entre l’obertura vers la natura i el replegament introspectiu. Vinculat des del 1955 al llenguatge de l’abstracció, ha estat influenciat en diferents moments de la seva vida per Anglada Camarasa i Brossa, dos artistes que, més enllà d’una estètica, li aportaren una actitud vital i ètica en front de l’art. El treball de Borrell ha estat i és actualment intens i constant, movent-se sempre dins uns paràmetres que va repetint amb rigor i dedicació.

 

El color en l’obra d’Alfons Borrell és un agent invasor que es mou i fluctua, l’artista el defineix com una extensió de la persona, que et mimetitza amb l’entorn, “si camines per un bosc ple d’avets et tornes verd, si poguessis submergir-te dins el mar sortiries de color blau…” Afirma “a mi m’agradaria ser pintura”. Es tracta d’una visió pròpia del color i de la pintura, lligada al concepte, al pensament, i també a la vivència. Borrell utilitza només cinc pigments extrets de la terra, verd, blau, taronja, ocre i gris; mentre que el blanc, de la superfície de la tela, emergeix com una aparició de la llum.

 

A aquest treball del color, que ha utilitzat reiteradament per les seves connotacions simbòliques, se li suma la percepció de presències i absències a partir d’una particular experiència de límits. En les seves pintures, línies verticals recorren la superfície designant simbòlicament una presència, línies horitzontals remeten a l’horitzó, i la impossibilitat de contenir la matèria de color, que, en ocasions, desborda els marges marcats, ens mostra l’experiència de l’il.limitat.

 

L’obra de Borrell demana una contemplació activa per part de l’espectador, que estableix una relació de tensió amb les obres. La seva experimentació no depèn de codis d’interpretació o coneixements previs sinó que la seva pintura sembla adreçar-se directament a l’observador, tot interpel·lant-lo, però deixant sempre un espai de llibertat com a possibilitat per habitar el seu llenguatge.

 

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) viu i treballa a Sabadell. Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla, L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas. Ha participat en exposicions col.lectives al MNAC, al Centre Cultural Tecla Sala, al MACBA, al CCCB i al Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, al Museo Rufino Tamayo, Ciutat de Mèxic, al Flanders Contemporary Art, Minneapolis i al Museum of Contemporary Art, Filadèlfia. El 2014 va rebre el premi GAC, un guardó honorífic en reconeixement a la seva llarga trajectòria.

Enrique Martínez Celaya

Palos, Cuba, 1964

Viu i treballa a Los Angeles

 

 

Enrique Martínez Celaya treballa la pintura, que desenvolupa des de la perspectiva del pensament científic, filosòfic, poètic i intel·lectual.

 

La seva obra revela un interès constant en l’experiència i la seva representació, és una resposta al món que l’envolta, en especial a la natura, a l’entorn de l’ésser, i la seva percepció, a través de temes que apareixen una vegada i una altra: el nen, el mar, arbres, muntanyes, animals, aus.

 

Enrique Martínez Celaya mostra en les seves obres les possibilitats i les limitacions de la pròpia representació. Les seves pintures són una via poètica que exploren nocions com l’hermetisme, el simbolisme, el desplaçament, la fragmentació, la integritat, el temps, la memòria i la identitat.

Fabian Marcaccio

Rosario, Argentina, 1963

Viu i treballa a Nova York

 

 

Fabian Marcaccio ha estat un dels pioners de la pintura digital, en un intent de redefinir el gènere pictòric, ampliar els seus paràmetres temporals i espacials, i rastrejar la integració del que és fet a mà i el que és fet amb màquines.

 

Als noranta, va treballar la composició i la impressió digitals i, més endavant, la impressió en 3D, per crear obres pictòriques que anomena Paintants, neologisme a partir del mot anglès pintura, painting, i la paraula mutant. Marcaccio considera la pintura com una constel·lació de contingut canviant, que a vegades pren forma de configuracions en 3D, d’animacions, o d’art ambiental.

Lola Lasurt

Barcelona, 1983

Viu i treballa a Barcelona

 

 

Lola Lasurt centra la seva activitat artística en la pintura i el vídeo, moltes vegades a partir de processos col·laboratius que aporten, als seus treballs de caire personal, una projecció universal.

 

El treball sobre el ‘des-temps’, entès com l’anàlisi i el qüestionament d’un període temporal anterior al propi, és un dels eixos vertebradors de la seva obra que, amb freqüència, pren com a punt de partida elements de la cultura material i estètica reveladors de pautes de comportament i paràmetres ideològics d’una època determinada.

 

Les seves obres giren entorn a les temàtiques de la memòria i l’oblit, de la nostàlgia i de la necessitat d’amnèsia. Lola Lasurt s’interessa pel temps històric individual i la seva relació amb les directrius de la cultura hegemònica i la construcció de símbols col·lectius.

Alicia Kopf

Girona, 1982

Viu i treballa a Barcelona

 

 

A partir de l’exercici del dibuix i l’escriptura, Alicia Kopf reflexiona entorn de temàtiques aparentment individuals que han esdevingut preocupacions generacionals.

 

La dimensió expressiva de la seva obra es vincula a la seva formació en Belles Arts i en Literatura Comparada, formació que li permet acostar-se a temes tan diversos com la precarietat de l’habitatge o l’èpica de les exploracions polars des d’una posició que combina admiració i distància irònica.

 

L’obra d’Alicia Kopf parteix d’una metàfora, que li permet realitzar un exercici d’anàlisi que conduirà finalment a diferents associacions. Així en el seu projecte Articantàrtic, a partir de l’apropiació i reelaboració de documents gràfics i narratius d’exploradors dels pols, Alicia Kopf converteix un relat històric en un relat en primera persona sobre la resistència, l’obsessió i la idea de conquesta.

Hernández Pijuan

Barcelona, 1931-2005

 

 

Joan Hernández Pijuan va començar a pintar en els anys seixanta amb un estil pròxim a l’expressionista. No obstant això, al llarg dels anys setanta l’espai buit va començar a guanyar protagonisme en les seves pintures així com les figures geomètriques. Tal com ell mateix va comentar `l’espai´ es va convertir en l’objectiu de la seva obra: `diria que una preocupació constant és i ha estat trobar un espai com a protagonista total del quadre. (…) Un espai com un element viu del quadre i no com un fons sobre el qual un dibuixa o se situa.´

 

El paisatge de la seva infància a la població de Folquer es va convertir en motiu pictòric en la seva edat adulta: Hernández Pijuan recorre al paisatge de la seva memòria per a recrear-lo de forma sintètica en el quadre.

 

L’objectiu d’aquest pintor mai va ser assolir una pintura descriptiva o narrativa, sinó emfatitzar a través del monocrom la tècnica pictòrica.

Luis Gordillo

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Victoria Civera

Port de Sagunt, València, 1955

Viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La trajectòria de Victoria Civera s’inicià en els anys setanta, treballant principalment el fotomuntatge. Al llarg de la dècada següent, es va centrar en la pintura, en un primer moment abstracta, encara que després va incorporar la figuració. És a mitjans d’aquesta dècada quan Victoria Civera es trasllada a Nova York i inclou fotografia i escultura a la seva pràctica artística, produint-se un canvi en la seva obra, que esdevé més introspectiva.

 

Per la iconografia de la seva obra, centrada en l’univers femení, i pel seu contingut oníric, Victoria Civera ha aconseguit un llenguatge personal ple de matisos. S’ha mogut entre les peces de gran escala, en les quals opta per materials industrials, i peces d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.

Alfons Borrell

Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020

 

 

Alfons Borrell és un dels més destacats representants de l’abstracció lírica a Catalunya.

 

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual.

 

A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor.

Bucarest, Romania, 1955

Viu i treballa a Nova York

 

Les pintures de Lydia Dona posseeixen múltiples referències a la ciutat i a l’entorn urbà. Així, a través dels tubs, visos i altres objectes que Lydia Dona superposa a les taques de color, les seves pintures es revelen com imatges d’un enorme engranatge sense presència humana.

 

El fons dels seus quadres podria remetre a l’herència de l’abstracció americana de Pollock o Clyfford, malgrat que els colors se’n distanciïn per la seva lluminositat. Tanmateix, a aquest fons se li juxtaposen les imatges mecanicistes i deshumanitzades que trobem a les primeres avantguardes.

 

Lydia Dona manté en la seva obra el conflicte permanent entre l’abstracció urbana amb el seu ritme bulliciós i el microcosmos que el fa possible.

Palma Mallorca, 1962

Viu i treballa a Nova York

 

 

Macias té les seves arrels en l’anomenat moviment “post-pop” a Espanya, presenta una geometria vívidament acolorida i abstracta. El seu treball primerenc pot ser llegit com una reformulació o assimilació de llengua existent de la cultura dels “mass media”. Les seves obres absorbeixen les peces formals d’un sistema visual identificable, per a unir les seves tipologies essencials en una expressió genèrica. Poden ser llegides com una reducció semi-abstracta de les formes de la vida quotidiana. Diverses de les obres de Macias apliquen la tècnica de la figura i el fons entrellaçats, la qual cosa porta a la creació d’imatges dobles, sovint no visibles a primera vista.

 

En els últims anys, Macias ha estat retratant personatges imaginatius en representacions que encara són molt acolorides, però que, per contra, tenen característiques grotesques i inquietants. Sembla que s’estan dissolent, caient a trossos, però al mateix temps transmeten la seva repugnància amb una indignació gairebé humorística; simple i iconogràfica, però també còmic i personal.

 

Macias s’interessa pel paper dels artistes en la fixació de les formes de la cultura contemporània en les obres; atraient l’atenció a la pintura, en la seva figuració en 2D en els seus primers dies i apuntant el mirall cap al públic en els seus retrats confrontats.

Barcelona, 1954

Viu i treballa a Barcelona

 

 

 

 

 

Josep María Riera i Aragó pot ser descrit com un poeta visual, un escultor que es troba igualment a gust a l’estudi de pintura o al taller de gravat. Molt aviat en el seu desenvolupament artístic, va establir una iconografia enganyosament senzilla amb resultats sorprenentment universals i ineludibles. Durant els anys 80, Riera i Aragó descobreix el seu interès pel mitjà marí, els submarins, els avions i les màquines operades per motors. Aquest rastre de la màquina, ha estat des de llavors, un fil clar a través de la seva obra. Cada màquina que crea, mai és repetitiva, independentment del mitjà, evoca sense patetisme o condescendència, una visió comprensiva de la humanitat. Les màquines no només desdibuixen les fronteres tradicionals entre l’escultura i la pintura, superposant finalment les dos formes de l’art, sinó que també difumina l’espai entre les màquines funcionals amb un propòsit directe i la vida dels objectes com peces de art. El treball de Riera i Aragó destaca les màquines, vistes en la seva pròpia disfunció, en el que s’ha creat però mai s’ha gestionat fer. Els seus zepelins, avions, vaixells i submarins han d’assumir la seva incapacitat per navegar o volar.

 

A més de les escultures de Riera i Aragó fetes en bronze i a vegades, en ferro recuperat, la seva obra també conté pintures i obres en paper utilitzant la mateixa iconografia que les escultures; hèlixs, motors i màquines. Especialment la seva pintura posterior, casi imita o retrata les seves escultures, creant una narrativa propera entre els dos. Les peces de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes més característics del nostre temps, el món de les màquines i artefactes en general. Les seves obres parlen paradojicament sobre la màquina, de la seva capacitat de suggestió, de un viatja d’anada i tornada del espai real a l’imaginari.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

Viu i treballa a Mallorca

 

 

Els dibuixos, videos, textos i escultures de Javier Peñafiel conformen un sistema lingüístic paral·lel a la realitat però aliè a ell.

 

Al llarg de la seva carrera, Peñafiel ha construït un univers poblat de personatges; de frases que funcionen de forma autònoma, com sentències que tenen la funció d’emprenyar l’afable i rutinari ús de la llengua per part de l’espectador; o videos on es combinen diversos elements en forma de tableaux, compartint l’espai però mantenint al seu torn la seva identitat separada.

 

Els treballs de Peñafiel reflecteixen la necessitat i la dificultat en la comunicació directa. Les seves obres indaguen en la doble identitat –com obstacle i com pont– que representa el llenguatge en aquesta comunicació.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Ràfols Casamada

Barcelona, 1923-2009

 

 

L’obra d’Albert Ràfols Casamada, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta creadora com a poeta literari. Tampoc ha d’estranyar que el seu caràcter multidisciplinar s’hagi sentit atret per la docència i la pedagogia en el món de les disciplines plàstiques.

 

En la seva pintura ha desenvolupat i mantingut aquest fràgil equilibri entre tradició i modernitat: la seva obra, d’arrels clàssiques, incorpora al seu torn el llegat de les avantguardes.

 

A principis dels anys setanta va abandonar la figuració per treballar en la pintura de caràcter abstracte que el duria, en els anys vuitanta i noranta, a desenvolupar una abstracció més lírica. Aquest procés desembocarà en allò que arriba a ser l’etapa més reconeguda de la seva trajectòria artística.

 

D’altra banda, Ràfols Casamada ha tingut un paper fonamental en la renovació de l’ensenyament de les arts a Espanya sent membre fundador de l’Escola Eina de Barcelona el 1967 .

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

José María Sicilia

Madrid, 1954

 

 

José María Sicília va ser un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquesta dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una perspectiva `matérica´.

 

A partir de 1985, Sicília inicia una nova sèrie de treballs sobre el tema de les flors, per la qual és especialment conegut a Espanya. Aquest nou desenvolupament temàtic el durà a aprofundir en una investigació centrada en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum.

 

En la pintura abstracta que l’artista ha desenvolupat en els últims anys, la utilització de la cera adquireix un paper protagonista per les seves possibilitats de diàleg amb la llum i la creació d’espais en la superfície pictòrica.

Soñé que revelabas (Madeira), 2019

 

Santander, 1954

Viu i treballa a Nova York i Saro (Cantàbria)

 

 

La pintura de Juan Uslé es basa en la seva experiència de la ciutat, en concret de Nova York, on es va traslladar a finals dels vuitanta. La percepció visual, alhora líquida – per mòbil i fluida – i lluminosa de les seves estructures i espais, el van influir notablement, fent emergir una combinació d´elements geomètrics i elements orgànics en les seves composicions.

 

Juan Uslé treballa barrejant els seus propis colors i aplicant-los mitjançant dispersió sobre tela, i construeix així imatges abstractes a partir de patrons geomètrics, de la llum i del color. En cadascuna de les seves composicions combina la recerca d´una organització i una estructura, juntament amb l´aparició d´allò inesperat.

 

La pintura de Juan Uslé analitza, més que expressa, l´origen de les seves pròpies imatges basades en l´experiència urbana. La seva pràctica es basa en el joc entre antítesis formals, i la seva obra es defineix així per una dinàmica d´oposats.