Tag Archives: photography

Camila Cañeque

 

El proper 26 de maig inaugurem Hole In The Ground, una exposició col·lectiva que reuneix obres de Cabrita, Camila Cañeque, Hannah Collins, Pablo del Pozo, Mercedes Pimiento i Fernando Prats.

 

El títol de l’exposició, inspirat en una cançó de David Bowie, remet a la temàtica en torn a la qual giren les peces mostrades relacionada amb el territori i la seva materialitat. Algunes de les obres tracten les maneres de representar el terra, entès com l’horitzontalitat, tant en la natura com en l’àmbit urbà. L’activitat humana se posa així en el punt de mira, evidenciant aspectes com la pertinència a un territori, la memòria del lloc o l’explotació agrícola i el seu impacte.

 

Mentre que alguns dels treballs presentats parlen de llocs molt concrets, altres remeten al propi material que trepitgem en caminar. Cabrita, en la seva obra Fingerprints, eleva un pla horitzontal a la paret, convertint així un simple tauler, un material humil que segurament fou utilitzat com a superfície de treball en el seu estudi, en un testimoni de la seva activitat artística. L’artista ens ofereix una nova mirada cap a un objecte quotidià i una revisió també del lloc de creació.

 

L’obra de Camila Cañeque ground on ground on ground mostra acumulacions de capes històriques a través dels terres. L’obra de l’artista aborda la passivitat i en aquesta instal·lació utilitza la noció de l’entremig, creant un espai que no està ni a dalt ni avall, ni abans ni després.

 

L’obra de Hannah Collins Nomad 3 posa l’èmfasi en la superfície, en la pell, en l’exterior, mostrant l’interès de l’artista pels límits, especialment els corporals. Amb aquest retrat d’un personatge a qui no li veiem el rostre, l’artista ens permet participar a través de la interpretació lliure de la imatge. L’artista tracta l’històric, el social i el polític a través d’imatges quotidianes, com Floor of dreams. Aquesta obra, realitzada a la Mina, forma part d’un extens projecte de l’artista centrat en aquest barri habitat principalment per la comunitat gitana.

 

En l’obra de Pablo del Pozo l’interès pel territori és una temàtica recurrent. A Tierra rojiza l’artista utilitza el porc com símbol de la seva comunitat autònoma, per crear una materialitat que remet a la visió estereotipada d’Extremadura como un paisatge àrid i sec.

 

L’obra de Mercedes Pimiento es caracteritza per fer visible la materialitat de la què depèn la nostra societat però que intenem ocultar, convertint en escultures les estructures que en l’arquitectura s’amaguen, com canonades, cablejats i canalitzacions, a partir de materials orgànics o artificials.

 

Fernando Prats s’interessa pel territori de Xile i de Sud-amèrica i la seva representació a través de mapes històrics o reinterpretats. A Territorio silenciado #2 proposa una visió crítica cap a un continent condemnat a ser explotat sense parar. A Affatus, d’altra banda, la tela es converteix en el territori de la creació on, subvertint el gest tradicional del pintor, els cucs han deixat la seva pròpia petjada. També presentem un vídeo inèdit, Zonificación, acompanyat d’una obra sobre paper, realitzada a partir de la projecció de l’acció registrada, i que estableix un diàleg amb l’escala de caragol del Macba, en un moviment centrífug que és accés, sortida, ascendir i descendir, el cos i l’arquitectura en connexió i amplificació amb l’edifici de Richard Meier.

 

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha estat crucial per a la comprensió de l’escultura des de mitjans dels vuitanta. En els últims anys destaquen les seves exposicions individuals al CAC Màlaga, Mudam Luxemburg, CGAC Santiago de Compostel·la, Museu Serralves Porto, Palacio Molina de Cartagena, Mèxic, Palazzo Fortuny, Venècia, Galeria Art Moderna e Contemporânea, Lisboa, MAXXI Roma, The Arts Club of Chicago i Hôtel des Arts, Toulon, França. Ha participat en importants exposicions internacionals, com la Documenta IX a Kassel (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013), i la 10 Biennal de Lió (2009). Actualment mostra la instal·lació escultòrica Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i una instal·lació titulada Field a la 59 Biennal de Venècia.

Camila Cañeque (Barcelona, 1984) explora de diferents maneres el tema de la resistència al progrés a partir de la performance, del so, objectes, instal·lacions i escriptura. Ha exposat en diversos centres d’art a Barcelona com La Virreina Centre de la Imatge, Blue Project Foundation, Fabra i Coats, Caixaforum, al Museu Lázaro Galdiano, a Madrid i al Queens Museum of Art de Nova York. Ha estat finalista del premi Miquel Casablancas i realitzat residències a Mana Contemporary, Nova Jersey, Fabra i Coats, Barcelona, Nida Art Colony, Lituània, ZKU, Berlín, Largo das Artes, Rio de Janeiro, entre altres.

Hannah Collins (Londres, 1956). Actualment viu entre Londres i Almeria. Entre 1989 i 2010, va viure a Barcelona, exposant a la Galeria Joan Prats des de 1992. Va obtenir la beca Fulbright, va ser nominada al Premi Turner de 1993, i ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, incloent exposicions a Sprengel Museum de Hannover, Camden Art Centre de Londres i Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat a SFMOMA de San Francisco; Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museu UNAL, Bogotà; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Mont-real; Walker Art Center, Minneapolis; Fundació La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitòria; CAC, Màlaga.

Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va ser seleccionat per la Biennal de Valls i ha guanyat el Premi Guasch-Coranty, participant en l’exposició en el Centre Tecla Sala, de l’Hospitalet de Llobregat. També va participar en la Biennal Jeune Création Européenne amb exposicions en museus de diverses ciutats europees. Ha rebut el premi de creació de la Sala d’art Jove de la Generalitat de Catalunya, exposant-hi en 2018. Ha estat nominat al Premi Miquel Casablancas i, en 2019, va exposar individualment en la Fundació Arranz Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Mercedes Pimiento (Sevilla, 1990) viu i treballa a Barcelona, on s’està doctorant en Belles Arts. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i Màster de Producció i recerca artística de la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionada en programes i beques com INJUVE, el Programa de Formació Comunitat de Madrid – Open Studio, el Projecte Kiosco del Centre José Guerrero, la Beca Fundació Guasch Coranty per a la creació artística, el Programa de residències de Sant Andreu Contemporani, o el Programa Iniciarte. Ha exposat en museus i centres d’art com Centre Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat, CAAC Sevilla, Fabra i Coats de Barcelona, Museu d’Art Contemporani Fundació Naturgy de la Corunya, Centre José Guerrero de Granada, entre altres.

Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) viu i treballa a Barcelona des de 1990. La seva obra és coneguda per les accions empreses en la seva major part a Xile, entre elles Gran Sur, Isla Elefante, Antártida, Acción Lota, Géiser del Tatio, Salar de Atacama, Mina a Rajo Abierto o Congelación, Glaciar Collins i Antártida chilena. Ha participat en exposicions com la Biennal de Venècia; Mediations Biennale, Poznan; Biennal de Canàries, Triennal de Xile, Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona i Museu Nacional de Belles Arts, Santiago de Xile. Compta amb obres significatives en l’espai públic de Xile i una obra encarregada per Barcelona. Actualment presenta l’exposició individual Aun tendría que haber luciérnagas, Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria del Museo Nacional de Bogotà.

 

13th Shanghai Biennale

Bodies of Water

April 17 – June 25, 2021

 

 

The Power Station of Art (PSA) announces the culmination of the 13th Shanghai Biennale, Bodies of Water. Its main exhibition PHASE 03: AN EXHIBITION opens on April 17, 2021, with 64 participating artists presenting projects, including 33 new commissions, at the PSA and other venues across Shanghai.

 

These participating artists include Antoni Muntadas.

Muntadas will be exhibiting RED (2017). Color photography, Mural of 64 photos, 40 × 60 cm each.

 

RED is a site-specific work consist of a big panel of 64 photographs showing the results of Antoni Muntadas’ flow through the Shanghai streets and squares on a given day. That day was October 1st, 2017, coinciding with the China National Day that celebrates the sixty-eighth anniversary of the formation of the People’s Republic of China. Carried away by the course of the celebrations, Muntadas captured through his camera the drift of Shanghai’s citizens and the pulse of the city, always around the red color ubiquitous in the city.

 

 

+ info about 13th Shanghai Biennale

 

21.06 – 13.10.2019

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES

 

Conversación / Conversation 20.06, 19.00h / 7pm

Conversación con Hannah Collins y Anna Puigjaner en el auditorio de la Fundació Tàpies, 20.06, 19.00h  /  Conversation with Hannah Collins and Anna Puigjaner at the Fundació Tàpies auditorium, 20.06, 7 p.m.

 

Hannah Collins, artista, y Anna Puigjaner, doctora en arquitectura, cofundadora de MAIO arquitectos y autora de Kitchenless City, conversarán sobre arquitectura, colectivismo y sostenibilidad durante la presentación de la exposición que pone el foco en la figura arquitecto egipcio Hassan Fathy (1900-1989).

Hannah Collins, artist, and Anna Puigjaner, Ph.D. in architecture, co-founder of MAIO architects and author of Kitchenless City, will talk about architecture, collectivism and sustainability during the presentation of the exhibition that focuses on Egyptian architect Hassan Fathy (1900-1989).

 

+ info

06.06.2019, 18h30

CCCB, Barcelona

 

 

Chema Madoz, Premio Nacional de Fotografía, ha creado una fotografía inspirada en la física cuántica a través de un diálogo con Ignacio Cirac, director del Instituto Max Planck de Óptica Cuántica en Múnich, uno de los mayores expertos mundiales en computación cuántica. En esta mesa redonda se analizará el proceso de creación de esta pieza y el papel de la filantropía en la investigación científica.

 

+ info

Guangdong Museum of Art, Guangzhou, China

15.12.2017 – 8.3.2018

 

Simultaneous Eidos — Guangzhou Image Triennial 2017 will be held from December 15, 2017 to March 8, 2018 at Guangdong Museum of Art. The predecessor of Simultaneous Eidos — Guangzhou Image Triennial was Guangzhou International Photography Biennial Exhibition hosted by the Guangdong Museum of Art, which was one of the major international photography biennials in China. Its basic purpose is to uphold the humanistic standpoint with international horizon and sociology of images and participate and promote the development of contemporary photography and culture in China. Reviewing the past three photography biennials (in 2005, 2007 and 2009), each exhibition established a theme and academic orientation focused on the history of photographic photography in order to showcase contemporary photographic practices. At the same time, the passion of national art museums for photography research and collection is ignited.

 

+ info

Paris Photo 2017

Galeria Joan Prats presenta, a Paris Photo 2017, obres de Hannah Collins (Londres, 1956) i d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942).

 

El mètode utilitzat per Collins amb The interior and the exterior, Noah Purifoy, 2015, ret homenatge a Walker Evans, a través de la documentació fotogràfica de les escultures de l’artista afroamericà Purifoy (1917-2004). Les fotografies van acompanyades d’enregistraments d’entrevistes.

 

Muntadas, investiga sobre els llocs de poder amb Architektur / Räume / Gesten II, 2017. En aquests 10 tríptics, Muntadas reuneix imatges d’arxiu, posant en relació llocs de poder amb gestos de decisió. L’artista ressalta així la forma en què els elements arquitectònics cristal·litzen els gestos i les decisions de poder.

 

PARIS PHOTO Stand D15.
Grand Palais. 09-12 NOV 2017

Phoenix Art Museum, Arizona

01.09 – 31.12.2017

 

Coming September 1 to Phoenix Art Museum, Past/Future/Present: Contemporary Brazilian Art from the Museum of Modern Art, São Paulo presents a rare panorama of the most innovative art produced in Brazil from the 1990s to the 2010s. The exhibition will be the first major presentation of artworks from the collection of the Museum of Modern Art, São Paulo (MAM-SP) in the United States. Premiering on September First Friday, Past/Future/Present will feature 70 artworks created by 59 artists in diverse media, including painting, sculpture, installation, photography, video, and performance.

 

+ info

 

Luis Gordillo

Sevilla, 1934

Viu i treballa a Madrid

 

 

Luis Gordillo inicia la seva trajectòria en els anys cinquanta quan viatja a París i entra en contacte amb l’art europeu de llavors, especialment amb autors com Wols, Dubuffet, Michaux i Fautrier. En les seves primeres obres es pot apreciar la influència del surrealisme i de Tàpies, per més tard incorporar una iconografia que l’associa, a principis dels anys 70, amb el pop art.

 

Gordillo serà un dels pintors permanentment renovadors del llenguatge pictòric i un dels artistes que a principis dels setanta reintroduirà la figuració. És així mateix en aquest moment quan comença a treballar amb imatges fotogràfiques que introdueïx d’una forma o altra en el procés de creació de les seves pintures.

 

Tant la idea de procés i de construcció contínua com els recursos d’acumulació són elements que incorporarà en la seva obra de forma permanent.

Hannah Collins

Londres, 1956

Viu i treballa entre Londres i Níjar (Almeria, Espanya)

 

 

Hannah Collins és una de les artistes pioneres en la utilització del gran format en la disciplina de la fotografia. Es va donar a conèixer en l’escena internacional a principis dels anys 90.

 

Si bé la grandària de les peces era monumental, sovint el tema retratat era de naturalesa íntima i pròxima a l’espectador, incorporant una reflexió entorn de la fugacitat del temps present i la seva pervivència a través de la memòria dels llocs.

 

Quant a la utilització del video i de les instal·lacions de múltiples pantalles que ha iniciat en els últims anys, Collins persisteix i amplia el seu interès per aquells llocs i gents que habiten en els límits, en els marges de la societat. En aquest sentit els moviments migratoris o les comunitats gitanes han estat alguns dels temes explorats recentment en els seus treballs. Aquí, la imatge resultant se situa entre el documental i un treball actoral precís.

Cabello/Carceller

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964)

Viuen i treballen a Madrid

 

 

L’obra de Cabello/Carceller se situa en un territori des del qual qüestionen, reflexionen i/o fracturen els rols i estereotips associats al gènere. Entenen la identitat com quelcom que es construeix en conflicte o d’acord amb un entorn social, cultural, polític i econòmic. Assenyalar un `jo´ que es troba sempre en relació als `altres´ és una idea que vertebra la seva producció.

 

En les seves obres es revisen els patrons que es vinculen de forma estàtica tan als rols masculins com femenins. D’aquesta manera, en les seves peces es subverteixen imatges, codis de comportament i actituds, associades a allò que es considera generalment com a masculí o femení.

 

La relectura que des del seu treball aquestes dues artistes exerceixen d’aquests models situa a l’espectador davant múltiples prejudicis, valors assumits i contradiccions que aconsegueixen desestabilitzar de forma efectiva una visió unívoca de la realitat.

Chema Madoz

Madrid, 1958
Viu i treballa a Madrid

 

L’obra de Chema Madoz, propera a la poesia visual, mostra una inclinació constant cap allò simbòlic, mitjançant imatges que es caracteritzen per un subtil joc de paradoxes i metàfores.

 

Respectant les convencions de la ‘natura morta’, les seves fotografies mostren objectes que tenen ‘vida’ i descobreixen una nova dimensió de significats a través de la descontextualització, recol·locació o juxtaposició de les aparences habituals i quotidianes. D’aquesta manera, Chema Madoz dona forma a un imaginari que posa en dubte la nostra credulitat en la fotografia, i en l’existència d’una realitat intangible.

Perejaume

Sant Pol de Mar, 1957

Viu i treballa a Sant Pol de Mar

 

 

Perejaume va començar a exposar la seva obra a la fi dels anys setanta i des de llavors l’ha anat desenvolupat de forma paral·lela tant en disciplines visuals com en una extensió literària.

 

El paisatge és un tema recurrent que analitza i explora la seva obra, reprenent i reavaluant la presència que ha tingut bàsicament en la producció literària i pictòrica. A través d’aquesta aproximació, la relació amb el paisatge s’examina des de diversos punts de vista no exempts d’ironia. Punts de vista que prenen forma a través de la pintura, l’escultura, la fotografia, la instal·lació, el vídeo o la mateixa intervenció en l’entorn natural.

 

Per en Perejaume l’home forma part del paisatge, no és aliè a ell, és un agent més en la seva conformació i evolució, com si s’hagués accelerat el temps geològic.

Fernando Prats

Santiago de Xile, 1967

Viu i treballa a Barcelona

 

 

En les seves obres Fernando Prats “pinta” o, més ben dit, recrea la naturalesa; tracta de registrar petjades, de fer visible l’invisible, de donar veu i imatge a allò que ja era aquí però passava desapercebut.

 

Utilitzant sismògrafs, calcs, fotografies, vídeos… registra el batec de diferents realitats sobre suports fumats, des del vol d’aus fins al sortidor salvatge d’un geiser, el carbó profund d’unes mines o les onades poderoses que trenquen contra els penya-segats. D’aquesta manera, Fernando Prats manté una relació poc ortodoxa amb la pintura, tant per l’elecció dels seus instruments, com per la intervenció de l’atzar.

 

El seu treball es formalitza en accions que ell mateix registra, i que mostren els processos creatius intrínsecs a la seva obra. Les pintures de Fernando Prats són objectes-temps, ja que condensen en la seva forma acabada una història, la de la seva creació, els temps de la qual sovint res tenen a veure amb els de l’artista, sinó amb els ritmes naturals.

Caio Reisewitz

São Paulo, 1967

Viu i treballa a São Paulo

 

 

El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.

 

Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.

Julião Sarmento

Lisboa, 1948 – Estoril, 2021

 

 

Des de principis dels anys setanta Julião Sarmento ha explorat les possibilitats de la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i el vídeo. En les seves obres existeix un procés d’ocultació suggeridora i situa a l’espectador no solament com a observador sinó que el fa partícip de la seva narrativa.

 

La dona és un motiu recurrent en les seves obres i parteix d’ella per a elaborar conceptes vinculats a la sexualitat, el desig o la seducció. Les relacions que evoca de latent tensió, violència, obsessió o misteri s’obtenen a partir d’una meticulosa dinàmica entre els agents que participen en l’espai físic, en el cas de les instal·lacions, o en l’edició, en el cas de pel·lícules i vídeos. Les obres resultants desencadenen tota la intriga que es desprèn de les imatges en constant suspens i tensió.

Seguint una línia d’investigació de llarg recorregut sobre la rellevància de produir obres d’art, Perejaume proposa un experiment minimalista, amb dues obres noves.

 

Al llarg de la seva producció artística, Perejaume sempre ha qüestionat l’espai dedicat a les obres d’art, l’espai, entès com a lloc físic, com pot ser l’espai exterior o el lloc d’exhibició –galeria, museu- però també l’espai mental. Deixar espai a les obres d’art remet també a una noció temporal: quant de temps dediquem a observar les obres? Quin lloc ocupen en les nostres vides?

 

L’exposició es pot considerar com una representació íntima i teatralitzada en dos temps.

 

L’avantsala, de parets fosques, ens introdueix a la galeria amb la frase: “¿Voleu dir que no comencen de ser tan valuoses les obres com el lloc que ocupen? ¿No sentiu, de tantes que n’hi ha, com les obres, tant a qui les visita com a qui les fa, li demanen i redemanen: “No hi cabem, feu-nos lloc?”

 

La primera sala està dedicada a una única fotografia en blanc i negre, realitzada a partir de l’exposició de 140 fotogrames de la pel·lícula “El Ball de l’Espolsada”, que va ser rodada el 1902. La filmació va anar a càrrec de l’estudi Napoleón de Barcelona quan, a principi del segle XX, aquest ball popular fou objecte de recuperació, després de cinquanta anys en l’oblit. La restauració d’aquest material va permetre redescobrir la coreografia original. La pel·lícula, que és una de las filmacions més antigues de Catalunya, pertany al Museu Etnològic de Barcelona i està dipositada a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

 

A la segona sala, trobem un imponent projector de cinema que presenta la Projecció cinematogràfica del llegat Cambó. El llegat Cambó és un fons de cinquanta-dues pintures dels grans mestres europeus d’entre els segles XIV i XIX (Veronese, Tintoretto, El Greco, Rubens, Metsys, Gainsborough, Le Brun, Goya, Fragonard, Quentin de la Tour, Lucas Cranach, Tiepolo…). És l’aportació desinteressada de més valor que ha rebut el MNAC i prové del polític i mecenes Francesc Cambó (1876-1947). En la projecció, el llegat flueix vertiginosament com una fulguració cromàtica.

 

 

—-

 

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha rebut premis com el Premio Nacional de Arte Gráfico de la Real Academia de Bellas Artes, el Premio de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Recentment ha comissariat l’exposició Maniobra de Perejaume al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Ha mostrat la seva obra en exposicions como Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, La Pedrera, Barcelona; Imágenes proyectadas, CAB Centro de Arte Caja Burgos, Burgos; Amidament de Joan Coromines, Es Baluard, Palma de Mallorca, La Pedrera, Barcelona; Retrotabula, Palacio de los Condes de Gabia, Granada, Artium Vitoria. Ha participat en biennals internacionals com Prospect 1 New Orleans (2008), Art Unlimited, Basel (2006), 51 Biennal de Venècia (2005). Ha publicat recentment Mareperlers i Ovaladors, Edicions 62, Barcelona (2014) i Paraules Locals, Tushita edicions, Barcelona (2015).

solid surface, 2015

 

Galeria Joan Prats presenta solid surface, la primera exposició d’Annika Kahrs a Barcelona, que reuneix els seus vídeos més recents.

 

Annika Kahrs treballa principalment amb vídeo, performance i fotografia. S’interessa per les construccions socials i científiques, i per les relacions orgàniques evolucionades com les que s’estableixen entre humans i animals. En la seva obra, Annika Kahrs examina representació i interpretació. Les seves pel·lícules oscil·len entre posades en escena òbvies i l’observació estil documental; una característica distintiva de les seves pel·lícules és que l’artista mai no s’amaga en el film, fins i tot quan la seva presència només es revela en una breu mirada d’un actor o actriu envers la directora. Això mostra un apropament particular a l’entorn que sembla quasi guiat per un procés matemàtic.

 

Annika Kahrs presenta solid surface, with hills, valleys, craters and other topographic features, primarily made of ice, el seu darrer vídeo sobre Plutó. L’acció de la pel·lícula se situa en un planetari on es projecta un cel estrellat al centre del qual apareix una llum circular que identifiquem amb la lluna, després de mirar-lo amb cura, aquest cos celestial resulta ser un focus que mostra la il·lusió de nocturnitat en revelar el blanc de la pantalla. En aquesta obra, l’artista recorre a imatge i narració per fer un retrat de Plutó, la visió del qual canviarà ben aviat ja que una missió de la NASA arribarà a la seva òrbita i podrà, per primer cop, fotografiar-lo de prop. Fins al moment, les il·lustracions científiques del planeta es basaven en l’especulació; aquest canvi de la imatge imaginària al retrat real és el que fa de Plutó el protagonista ideal de l’obra d’Annika Kahrs.

 

La relació entre ficció i realitat també juga un paper important en el vídeo Sunset-Sunrise. En aquesta pel·lícula, l’espectador creu estar observant una posta de sol, en veure l’astre vermell brillant a l’horitzó. Gradualment la imatge s’aclareix, un vel lluent es desplaça a través de la imatge des de baix, fins que la projecció esdevé blanca. L’enigma se soluciona quan la càmera s’allunya i ens permet descobrir que estem en una aula. Així doncs no hem estat testimonis d’un estrany fenomen natural, sinó que es tractava d’una projecció d’una posta de sol que es dissol lentament en la llum real en obrir les persianes de la sala.

 

A études cliniques ou artistiques, Annika Kahrs filma una dona que adopta postures que semblen ser exercicis gimnàstics o de ioga. Tanmateix és l’artista qui li dóna instruccions a la performer, seguint el model de fotografies de l’hospital psiquiàtric parisenc de La Salpêtrière que mostren les postures de “grans atacs d’histèria”, terme creat per Charcot. En aquesta pel·lícula Annika Kahrs deconstrueix la mirada masculina i desemmascara a la vegada la fotografia com a mitjà de manipulació més que com a documentació.

 

 

Annika Kahrs (Achim, Alemanya, 1984) viu i treballa a Hamburg. Ha rebut diversos premis i beques, entre els que destaca el premi George-Maciunas-Förderpreis el 2012, donació de René Block. En 2011 va guanyar el primer premi de la 20 Bundeskunstwettbewerb del Ministeri d’Educació i Recerca d’Alemanya. Annika Kahrs ha participat en exposicions celebrades en museus i centres d’art internacionals com Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín(2015), Kunsthalle Bremerhaven (2015), exposició On the Road, a Santiago de Compostela (2014), la Biennal de Curitiba, Brasil (2013), Hamburger Kunsthalle (2013), KW Institute for Contemporary Art, Berlín (2012), Kunst- und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland, Bonn (2011), Goldsmiths University, Londres (2011), i el festival Velada de Santa Lucia a Maracaibo, Veneçuela (2010). Participarà a la 5a. Tessaloniki Biennale of Contemporary Art el proper mes de juny.