Tag Archives: large format

Caio Reisewitz

Text de Verónica Stigger (Porto Alegre, 1973), escriptora, crítica d’art, comissària independent i professora.

 

Visita en 3D

 

Conversas amb Caio Reisewitz i comissaris (veure mes avall)

 

      

 

 

El proper 11 de març inaugurem Recado da Mata, la quarta exposició de Caio Reisewitz a Galeria Joan Prats, on presentem 11 fotografies, un vídeo i un àudio.

 

Caio Reisewitz ha fet moltes de las fotografies reunides en aquesta exposició com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. El títol d’aquesta exposició, a més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert, qui al seu torn al·ludeix al conte “O recado do morro” [“El missatge del turó”], de João Guimarães Rosa. En el conte, un rodamón i un ermità adverteixen a la població de la regió sobre el missatge que diuen haver rebut del propi Morro da Garça (Turó de Garça): en un grup de set homes, un d’ells seria assassinat a traïció. En el prefaci, Viveiros de Castro reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa; ara ja no per la veu del turó, sinó per la veu de la selva. La selva ens adverteix que està sent exterminada per l’home i, aquest missatge de la natura, és el que Caio Reisewitz ha intentat mostrar-nos en les seves fotografies.

 

Una de les obres més recents en aquesta exposició és Ambé, el títol de la qual, com el dels altres treballs exposats (a excepció de Penedo), fan referència a un topònim d’origen tupí. Ambé és el nom d’una comunitat rural a 80 km del centre de Macapá, en Amapá, però també significa, a la regió amazònica, el que és aspre, crespat, rugós. Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, en aquesta fotografia, no distingim presència humana. Només veiem una espessa brolla de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica. No obstant això, no distingir la presència humana en la selva no significa que estigui deshabitada. El topònim indígena ens recorda que, per als amerindis, la selva sempre està plena d’una multiplicitat d’éssers invisibles per a nosaltres (…) A l’enganxar fragments de diferents fotografies, superposar-les i tornar a fotografiar-les amb manipulació de color, donant-li un tint blavós a l’escena, Reisewitz crea, a Ambé, un ambient irreal, gairebé espectral, com si mostrés una imatge d’un somni o una visió d’un xaman, en la qual, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. (…)

 

Sempre preocupat per l’explotació desenfrenada de la natura per part de l’home i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz, a fotografies com Tipioca i Upurupã, troba la manera de fer aquest missatge encara més eloqüent, més visible, superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que podem albirar com un fantasma o una aparició, surant amenaçadorament. No hem de perdre de vista que aquesta exposició es realitza en un moment en què el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice admès de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, amb la desforestació havent arribat al seu nivell més alt des de 2008, a més de promoure repetits atacs contra la població indígena, contra els seus territoris i drets garantits per la Constitució de 1988. En els últims dos anys, diverses ciutats brasileres, fins i tot al Sud-est i Sud, han estat cobertes durant dies i dies pel fum de les fogueres. Ja no era només un missatge, sinó un fort crit de socors de la selva.

 

 

 

Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) viu i treballa a São Paulo. És un dels fotògrafs més importants de Brasil, ha centrat la seva obra en la difícil relació entre la natura i les persones. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Biblioteca, Museo de Antioquia, Colòmbia (2018); Altamira, Pinacoteca do Estado de São Paulo (2017); Ingenios de hoy, Photoespaña, Museo de Albacete (2016); Disorder, Maison Europeénne de la Photographie, París i Florestas, favelas e falcatruas, Huis Marseille Museum voor Fotografie, Amsterdam (2015); Caio Reisewitz, ICP – International Center of Photography, Nova York (2014). Ha participat a La Biennale de l’Image Tangible, París (2018); a la Guangzhou Image Triennial (2017); a la biennal de Curitiba, Brasil (2015 i 2013); a la biennal Daegu Photo, Corea del Sud (2014), al projecte LARA Latin American Roaming Artist, Colòmbia (2013), a la biennal de Nanjing (2010), a la Bienal del Fin del Mundo d’Ushuaia, Argentina (2009 i 2007), a la biennal de Venècia (2005) representant al Brasil, i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla;  MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.

 

Divendres 30 d’abril, 18h – Online (en castellà i portuguès) al següent Link

‘Caio Reisewitz y la crisis ambiental y forestal en el contexto del arte contemporáneo’

Conversa amb Paula Alzugaray (editora i comissària independient especialitzada en videoart), Orlando Maneschy (professor a la UFPA-Federal University of Pará, Amazônia) i Caio Reisewitz (artista)

Durada aproximada: 50 minuts

 

Divendres 7 de maig, 19h – Galeria Joan Prats (confirmació d’assistència a galeria@galeriajoanprats.com) i online (en castellà) al següent Link

‘Fotografía contemporánea en el contexto actual y coleccionismo’

Conversa amb Caio Reisewitz (artista), Moritz Neumüller (comissari i crític especialitzat en el medi fotogràfic i art digital) i Alejandro Castellote (comissari especialitzat en fotografia)

Durada aproximada: 50 minuts

 

I will make up a song (desert entrance-1), 2018

 

Inauguració 14 de març, 19h | Exposició març – maig 2019

 

El proper dijous 14 de març inaugurem la sisena exposició de Hannah Collins a Galeria Joan Prats,  on presentarem el seu treball més recent I will make up a song, 2018; junt amb el projecte The Fertile Forest, 2013-5 i la fotografia Family, 1988.

 

El títol de l’exposició és part del títol de la nova pel·lícula de Hannah Collins, I will make up a song and sing it in a theatre with the night air above my head, creada amb el músic Duncan Bellamy, que es presentarà a la Fundació Tàpies el proper mes de juny.

 

I will make up a song parla del treball de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989), qui va recórrer a la tradició constructiva de tova per a crear les noves ciutats de New Gurna i New Baris. Fathy va intentar trobar noves vies a través de pràctiques sostenibles, utilitzant materials naturals, i crear un nou context on un teatre formaria part de la vida quotidiana, en un entorn rural arrelat en l’Antiguitat. Les seves idees esdevenen una urgència avui dia, quan estem buscant un futur sostenible. A través d’aquestes fotografies, Hannah Collins explora la relació entre el cos humà, l’escala i la història i mostra el significatiu dels materials modestos que va trobar en treballar al desert egipci.

 

La recerca de nous camins és un dels temes centrals de l’exposició de Hannah Collins, creada en un moment en el qual, globalment, sorgeixen múltiples opcions i forces en la realitat contemporània occidental.

 

The Fertile Forest és una obra que tracta també la tradició i la necessitat d’establir noves relacions amb el nostre entorn. És un projecte en curs en el qual Hannah Collins ha documentat com els membres de diverses tribus de l’Amazones contribueixen a la preservació del bosc, concebent-lo com a jardí, ja que utilitzen les plantes que el formen per al seu benestar quotidià. L’artista va fotografiar, al llarg del mes que va passar amb la tribu Cofán, a la conca amazònica colombiana, les plantes segons els seus ensenyaments. Els textos que acompanyen les fotografies són el resultat de les converses de Hannah Collins amb el cap de la tribu sota la influència del yagé (ayahuasca). El fons daurat de les vitrines esdevé un mirall d’or que ens reflecteix a través de les plantes.

 

Family, una obra primerenca de l’artista, és una imatge en blanc i negre d’un grup d’altaveus que romanen en silenci i que s’utilitzaven habitualment per a la música de carrer, sobretot reggae, creada per antillans de Londres, però que es van fotografiar a l’estudi de l’artista.

 

L’exposició presenta una visió ansiosa i a la vegada optimista dels nostres temps i de la nostra necessitat de salvaguardar el coneixement i crear ponts a escala global. Totes les obres es centren en l’acte de la comunicació i el desig de poesia i bellesa. Els treballs de Collins fan visible la necessitat de preservació del saber i de la natura, ambdós amenaçats per la seva invisibilitat.

 

 

Hannah Collins (Londres, 1956). Entre 1989 i 2010, va viure i treballar a Barcelona, exposant a Galeria Joan Prats des de 1992, i actualment viu entre Londres i Almería. A més d’haver obtingut  la beca Fulbright i haver estat nominada al Premi Turner de 1993, recentment ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, atorgat per la Fundació de la Baixa Saxònia, que va incloure una exposició al Sprengel Museum, que després va itinerar al Camden Art Centre de Londres i al Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat al Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museo UNAL, Bogotá; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Montreal; Walker Art Center, Minneapolis; Fundación La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; CAC, Málaga.

Per a més informació i imatges, contacteu galeria@galeriajoanprats.com

Caio Reisewitz

São Paulo, 1967

Viu i treballa a São Paulo

 

 

El registre d’una naturalesa que canvia a gran velocitat és un dels temes que articula l’obra fotogràfica de Caio Reisewitz i en aquest sentit les seves imatges se situen en una tradició en la qual el mitjà fotogràfic és testimoni i captura realitats efímeres. L’activitat de l’home en el planeta, i en certes zones en particular, modifica de manera radical la fisonomia del paisatge.

 

Les seves fotografies, de gran format la majoria d’elles, es caracteritzen per la seva frontalitat i per una nitidesa espectacular que mostra la naturalesa de manera exuberant, i d’una bellesa irreal utòpica. En una ocasió ell mateix comentava: ‘de vegades aquestes imatges no semblen reals, d’utòpiques que són, però són certes, és la pura realitat’.