Filmoteca de Catalunya, Barcelona

17/11/2021 – 30/03/2022

 

Horaris De dimarts a divendres, de 10h a 14h i de 16h a 20.30h Dissabte i diumenge, de 16h a 20.30h. 

 

Adquireix aquí la teva entrada GRATUÏTA

Aforament limitat                

 

Enmig del Raval és ben fàcil de veure l’espai actual de la Filmoteca com un sot de projeccions. Així mateix, en l’activitat de la institució, les funcions de conservació, arxiu, receptacle i niuada d’imatges hi són ben presents. Totes dues coses ens han convidat a mostrar aquest pla fix d’un projector que, encarat a un sot enmig d’un camp, s’estarà quatre mesos fent per manera de restituir algunes imatges al món.       

 

No sé pas fins a quin punt, amb aquesta proposta de restitució, plantació i repòs, podem donar una mica de cabuda, tot alliberant el corresponent racó de món de la seva saturació. És ben fàcil que l’operació quedi convertida, al capdavall, en una imatge afegida més. Però!       

 

Fa anys que predico aquest gest de tornar les obres al món, sota el propòsit que creació i dissolució convisquin més entrellaçades. Com més fèrtilment entrellaçades, millor. I no cal dir que la fertilitat es dona en la mesura que, més o menys lentament,  qualsevol creació es deixa reabsorbir en el medi. Les relacions entre fertilitat i conservació serien ben complexes de resseguir, però és evident que a l’hora d’intervenir en un espai com l’actual, que es mostra com més va més atapeït d’imatgeria, l’alternativa entre fer lloc i fer nosa resulta cada vegada més clara i decisiva.          

 

En una terra rica del seu esperit, qualsevol lloc estotja lloc i en treu a voler per poc que s’hi faci vida. En canvi, en una terra d’emmagatzematge i prou, arriba un punt que no hi ha lloc valent, ni on criar-ne de nou.     

 

Així com hi ha el cinema mut, amb tota l’agitació d’imatges que va comportar fa més d’un segle, no sé si no podríem parlar d’un cinema cec per anomenar la sotapervivència d’imatjaments que no s’han volgut formar encara: cabuda d’imatges just amb la mínima presència d’imatge per copsar el fons de cabuda. Meravella de pensar en l’absència de forma com un estat previ a la presència de forma i no pas com una privació de forma. Meravella de pensar en la llum encara sense néixer d’un cinema que no es pot imaginar perquè les seves imatges prefereixen de viure colgades, atrapades en la magnitud general, encriptades, negres dins la terra negra.           

 

Tornem al gest de l’acció. Olor mig d’herba brunzida, mig d’herba esclafada pel pes de la llum. Ara la projecció cinematogràfica nocturna sobre terrossos i gleves planteja un altre ordre de qüestions: ¿La il·lusió d’espai del cinema pot regenerar un camp? ¿Podem concebre unes tiges d’herba com unes imatges botànicament renascudes? ¿Pot sorgir, posem per cas, un bri de fenàs d’una escena actuada? ¿D’una terra regada d’imatges n’ha crescut mai cap tija viva?  

 

Perejaume                            

 

+ info

La vista y el tacto (ca. 1929-30), Centro Federico García Lorca, Granada

29 de octubre 2021 – 13 de febrero 2022

 

 

La vista y el tacto (ca. 1929-30), proyecto que parte del dibujo del mismo título de Federico García Lorca, supone un nuevo acercamiento interdisciplinar del archivo del poeta al público, entendido el primero como un magma que cristaliza y se disuelve en contacto con obras ajenas al mismo, textos que lo invocan, estéticas que lo atraviesan, o que parecen ser predichas desde la obra del poeta.

 

El dibujo ha servido como linterna para cruzar el archivo y reunir los más de cien documentos del legado, en los que la imagen literaria de los textos convive con texturas, gestos, manos que se entrecruzan, temperaturas, escalofríos, abrazos o nebulosas.

 

La exposición, comisariada por Francisco Ramallo, se inaugura el día 29 de octubre de 2021 y finaliza el 13 de febrero de 2022. La misma se inicia con más de cien documentos del archivo de la Fundación Federico García Lorca en el Centro Federico García Lorca , y se desarrolla con obra del MNCARS, así como de diferentes archivos, galerías y colecciones particulares. Los artistas presentes en la muestra son Federico García Lorca, Hans Andersson, Rafael Barradas, María Blanchard, David Bestué, Daniel Boccato, Norah Borges, Peppi Bottrop, Miguel Ángel Campano, Jacobo Castellano, Pablo Capitán del Río, Juliana Cerqueira, June Crespo, Nacho Criado, Salvador Dalí, Carlos Fernández-Pello, Fuentesal & Arenillas, Honorio García Condoy, Ismael González de la Serna, Marta de Gonzalo y Publio Pérez Prieto, José Guerrero, Inma Herrera, Teresa Lanceta, Maruja Mallo, Jorge Méndez Blake, Luis Mengs, Joan Miró, María Moreno, Benjamín Palencia, Teresa Solar, José Val del Omar, Remedios Varo y Esteban Vicente.

 

La exposición se acompaña, entre otros, de los textos escritos para la ocasión por Georges Didi-Huberman, Melissa Dinverno y Julia Morandeira. Así como de un ciclo de performance comisariado por Isabel de Naverán en enero.

 

 

+ info

Casa Vicens, Barcelona

5 novembre — 12 desembre 2021

 

Artistes: Albert Merino, Fleur Noguera, Francesca Llopis, Maggie Cardelús, Willi Bucher i Antoni Muntadas

Comissariat: Cristina Agápito

 

Casa Vicens acull una selecció de treballs de la Col·lecció olorVISUAL- Fundació Ernesto Ventós

 

El títol d’aquesta mostra, era una expressió recurrent de l’Ernesto Ventós. El creador d’essències i col·leccionista, artífex de colección olorVISUAL de la Fundación Ernesto Ventós, indicava amb aquesta frase, quan a través de la seva memòria olfactòria connectava amb alguna obra de videoart.

 

A l’ús d’imatges i sons per a la creació del videoart, el perfumista hi afegeix un element més, l’olor.

 

Així en el recorregut que podem fer a través de Casa Vicens, interactuant amb el segell d’originalitat de Gaudí, les essències que acompanyen les vídeocreacions, faran connectar-nos d’una forma més intensa amb els colors i formes de la casa.

 

Fragàncies licòriques, de tabac, floral, ozó… ens mostraran com les obres dels artistes del videoart, dialoguen amb els espais deliciosament atapeïts de la primera casa gaudiniana.

L’ahir, l’actualitat i l’avenir units per les olors.

 

+ info

Fundación Luís Seoane, A Coruña

30 y 31 de octubre, 2021

 

INTERSECCIÓN – Festival de Arte Audiovisual Contemporáneo focaliza su programación en obras que se encuentran en el cruce del arte contemporáneo y el cine de vanguardia, abarcando una gran variedad de formatos, técnicas y lenguajes.

 

Además de las proyecciones, exposiciones y performances, INTERSECCIÓN se completa con actividades de formación y de diálogo con los diversos públicos, entre los que se encuentran investigadoras, galeristas, comisarias y demás profesionales, así como la ciudadanía en general.

 

 

MUNTADAS

La presente edición de INTERSECCIÓN dedica un foco a Antoni Muntadas, revisando la ciudad y su idiosincrasia a la luz de la obra de este artista que ha dedicado gran parte de su carrera a profundizar y poner en el punto de mira lo fronterizo, la construcción del miedo y la arquitectura del poder.

 

Sábado, 30 octubre | 21:00 – 22:30h, Fundación Luís Seoane

Proyección de “Video is Television” y  “On translation: Miedo/Jauf”

 

Domingo 31, octubre | 16:30 – 18:30h, Fundación Luís Seoane

Masterclass impartida por Muntadas y visionado de “Alphaville e outros” y  “Açik Radyo (Myths & Stereotypes)”

Antoni Muntadas reflexionará en esta masterclass sobre la idea de miedo, un concepto ampliamente explorado a lo largo de su trabajo que guarda relación con filmes presentes en INTERSECCIÓN como On Translation: Fear/Miedo (2005) u On Translation: Miedo/Jauf (2007). Todo ello nos lleva a preguntarnos por los relatos hegemónicos, la relación con el poder y la violencia y cómo se va articulando un imaginario colectivo vinculado a variadas formas de comunicación. Las tensiones sociales, las fronteras, la política o el propio lenguaje forman parte de todo este engranaje expresado en diferentes esferas sociales.

 

+ entradas

+ info

 

 

Fundació Joan Miró, Barcelona

15/10/2021 — 06/03/2022

Comissariat: David Bestué, amb la col·laboració de Martina Millà

 

 

El sentit de l’escultura ofereix un recorregut per la pràctica escultòrica moderna i contemporània des d’una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria. La mostra parteix de l’ambició de l’escultura del segle xx d’anar més enllà de la representació i la generació d’imatges i també vol explicar la gran transformació d’aquesta disciplina al llarg del segle xxi, amb l’aplicació de noves tècniques i l’aparició de nous imaginaris i sensibilitats.

 

L’exposició il·lustra com l’escultura ha sostingut un tens diàleg amb la realitat, amb la plasmació d’objectes, cossos i relats al llarg de la seva història, i com encara manté nexes amb les primeres expressions de la pulsió escultòrica. Així, el centenar d’obres seleccionades per David Bestué es presenten en set àmbits i aborden qüestions com la còpia i representació de la realitat, l’experimentació amb materials, l’exploració de les propietats físiques en l’escultura, la relació entre objecte i subjecte, la relació de l’escultura amb el temps, o la representació de la figura humana i l’expressió d’emocions complexes com ara el desig sexual.

 

La mostra arrenca a l’època premoderna, però se centra sobretot en el període entre principis del segle xx i l’actualitat, amb artistes com Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Apel·les Fenosa, Lygia Clark, On Kawara, Robert Smithson, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Perejaume, Susana Solano, Pipilotti Rist o Wolfgang Tillmans, entre d’altres.

 

El títol de la exposició neix dels escrits del poeta i lingüista peruà Mario Montalbetti en què defensa el «sentit» de manera literal, com un concepte més proper a la manifestació d’una direcció que no pas a la fixació d’un significat.

 

 

+ info

 

Inauguración jueves 2 de diciembre, 17-21h, con la presencia de la artista

 

Visita guiada con Victoria Civera en el Balcón Foyer del Liceu, viernes 3 de diciembre, a las 11h. Reserva previa a galeria@galeriajoanprats.com

 

‘En el estudio, cuando preparo una exposición empiezo de cero, desde la necesidad de escribir una pequeña frase, un texto mínimo a modo de poema. Me gusta proceder de esta manera, sintiendo libertad, nadando en un mar abierto.

Sentir es pensar. Pensar es sentir, con mi mano y mente unidas. Siento, analizo, determino dibujando, también pintando, construyendo una pieza, me descubro, descifro mis sentimientos, en la densidad que los percibo.

 

En 1997 utilicé como portada de un catálogo, una imagen de mariposas, con el título ‘Madre luna’…Siento que las mariposas nos dan suerte.

Cuando éramos pequeños, mi padre nos solía regalar a mis hermanas, hermano y a mí, una caja de zapatos con capullos de seda en la fase embrionaria. Nos enseñaba como alimentarlas y, para ello, recolectábamos hojas de morera para que así pudieran cumplir su ciclo. Fue una gran lección. Así, con fragilidad, empezamos a respetar la vida y a entenderla como evolución y transformación. También, lo que significa adquirir un compromiso, día a día.’      Victoria Civera

 

 

El próximo 2 de diciembre inauguramos la segunda exposición individual de Victoria Civera en Galeria Joan Prats, titulada ‘Ocelo’, con presencia de la artista.

 

La exposición reúne sus obras más recientes, y muestra la variedad de su producción: objeto instalación, fotografía, vídeo, dibujo y pintura, realizados el último año entre Saro, Cantabria, y Nueva York.

 

Encontramos en las piezas presentadas las temáticas que ha trabajado Victoria Civera a lo largo de su trayectoria, como el cuerpo, el universo femenino, lo personal, el entorno individual y lo doméstico. En constante diálogo entre el mundo figurativo y el mundo abstracto, su obra es una búsqueda conceptual de imaginarios personales.

 

Ocelo hace referencia al ojo, a la pupila, al macro mundo interior del ojo humano. La imagen del círculo, recurrente en su obra, alude también al tiempo como movimiento circular. En el vídeo titulado Ocelo, una serie corta de fotogramas muestra el revoloteo de una mariposa enganchada por sus alas en el limpiaparabrisas de un coche en marcha en la autopista. Nos habla de la belleza en transformación y de la impotencia, de lo inasible y la fragilidad permanente.

 

La obra de Civera parte de lugares emocionales, de parcelas de su entorno presente y de recuerdos de su infancia. Se mezclan a su vez, en el momento actual, sentimientos comunes debido al aislamiento, la incertidumbre, el cambio, la extrañeza, el miedo, como expresa en sus grandes instalaciones tituladas Horizontal versátil y Torre, N.Y. en blanco y negro, confinamiento.

 

En una de las salas de exposición encontramos dos largas mesas con obras de aluminio pintadas de diferentes colores, tituladas Entropía (Saro). Sobre ellas, diversas fibras naturales y artificiales de acumulación de polvo han sido formadas y recogidas como residuo de lavado y secado de la ropa usada en Saro. En su amontonamiento casual, al recolectarlas, van adquiriendo formas irregulares irreversibles parecidas a las alas de mariposas, con una textura áspera y aterciopelada. Las piezas parten del cero absoluto del que habla Victoria, hacia la evolución y transformación, entre el ojo y la forma, dando validez a la infinita diversidad fragmentaria.

 

Otros fragmentos de paisajes se muestran en la serie Tablets, pinturas de pequeño formato sobre metal y madera, que incorporan también tejidos naturales y otros materiales. Se trata de pequeñas cartografías de percepciones o intuiciones, donde la expresividad de lo cromático toma importancia.

 

La dimensión poética de la obra de Victoria Civera se nos abre a la hora de interpretar sus piezas. Su proceso creativo implica un estado permanente de receptividad al entorno y convida al espectador a relacionarse con su obra con un ritmo pausado, mientras nos incita a prestar atención a los más mínimos detalles que la componen.

 

 

Victoria Civera (Port de Sagunt, Valencia, 1955) vive y trabaja entre Nueva York y Saro, Cantabria. Su trayectoria se inició en los años setenta, trabajando principalmente el fotomontaje e introduciendo la pintura en la década siguiente. A mediados de los ochenta, Victoria Civera se traslada a Nueva York e incluye el objecto instalación a su práctica artística. Su obra, de contenido onírico y basada en el universo femenino, se ha movido entre las piezas de gran escala y piezas de una poética comedida y sugerente, incorporando a menudo objetos de la vida doméstica.

 

Entre sus exposiciones individuales destacan Inasible, Real Casa de la Moneda, Madrid (2019), Every Day. Ni la palabra ni el silencio, Centro de Arte Alcobendas (2017), Sueños inclinados, IVAM, Valencia (2011), Atando el cielo, CAC, Málaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), y Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005).

 

También ha participado en exposiciones en centros de arte como CGAC de Santiago de Compostela, MAS de Santander, Bombas Gens de Valencia, Museum Boijmans Van Beuningen, de Rotterdam, Caixaforum de Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, MACBA de Barcelona, The Rose Art Museum, Massachusetts, Musée d’art moderne et contemporain de Saint-Étienne Métropole, The New Museum of Modern Art, Nueva York. Su obra forma parte de colecciones de instituciones y museos como MACBA, MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Colección “la Caixa”, Patio Herreriano de Valladolid o Colección Banco Europeo.

 

Hasta el 20 de diciembre expone en el Balcón Foyer del Liceu de Barcelona una serie de 40 dibujos de la Temporada de Ópera del Liceu. En 2022 presentará una exposición retrospectiva en el Museo Patio Herreriano de Valladolid.

Historia de mis ojos, 2021

15′. 16 mm transferido a digital

 

24, 25, 26 de noviembre:

Proyección continua 11-14h / 16-20h

27 de noviembre:

Proyección continua 11-14h

 

24 y 26 de noviembre, a las 19h :

Proyección + presentación de Alicia Kopf
reserva previa: galeria@galeriajoanprats.com

 

Sinopsi:

Una visita al oculista se convierte en el punto de partida de este viaje hacia el origen de la vida, más allá de nuestro planeta y dentro de la conciencia de una mujer. Un acercamiento al punto ciego e íntimo que origina una vida individual.

Lola Lasurt

Centre d’Art la Panera

23 d’octubre 2021 – 06 de febrer 2022

 

 

La Biennal d’Art Leandre Cristòfol és un esdeveniment que precedeix fins i tot l’equipament mateix del Centre d’Art la Panera. Se celebra cada dos anys a la ciutat de Lleida, des de 1997, i en el marc de la Panera des de la creació d’aquesta, l’any 2003.

 

El plantejament de la Biennal no és temàtic, sinó nominal, en tant que posa èmfasi en uns noms, en la tria d’uns artistes, més que no pas en unes obres determinades. Per descomptat, hi ha també una selecció curosa de l’obra o de les obres amb què cada un d’aquests artistes és representat a la Biennal, però es podria dir que aquests treballs volen ser, sobretot, un detonant, una circumstància que convidi a revisar el conjunt de la pràctica d’aquests creadors, i que els assenyali com a agents rellevants de l’escena artística present i futura. És interessant, tanmateix, que, malgrat no haver triat cada treball atenent al conjunt final resultant, sinó a la seva especificitat i al fet que fossin obres recents i rellevants en la pràctica d’aquests artistes, la selecció final evidencia nombrosos punts de connexió, d’intersecció i de diàleg entre les peces. A excepció d’alguns treballs datats anteriorment, el gruix de les obres presentades ha estat realitzat entre l’any 2019 i el 2021, un temps que coincideix en bona part amb el de la crisi pandèmica. Tot i haver estat concloses en aquest període, les obres són el resultat d’interessos i de processos de recerca i de treball de llarg recorregut, iniciats amb anterioritat a la pandèmia. Els projectes exposats no són reactius, no ofereixen comentaris explícits a la crisi que es va iniciar poc després de la celebració de l’anterior edició de la Biennal —i que possiblement es prolongarà més enllà del final de l’edició d’enguany—, i, tanmateix, el conjunt dels treballs presentats dibuixa, sense pretendre-ho, certes temàtiques i línies discursives que resulten especialment significatives per pensar el moment present i anticipar qüestions que continuaran sent rellevants en un futur proper.

 

Aquest any, i d’acord amb els canvis que es van implementar fa un parell d’edicions, la Biennal ha estat comissariada per un equip format per dues comissàries independents, Alexandra Laudo i Soledad Gutiérrez, conjuntament amb Cèlia del Diego, directora del Centre. També han participat en la selecció els responsables del projecte Javelina —Jordi Antas, Roc Domingo i Antoni Jové—, encarregats de triar un artista del territori d’entre els que integren l’arxiu del projecte, i la responsable del Centre de Documentació —Anna Roigé–, qui vetlla per la presència de les arts gràfiques i l’edició a la mostra i escull un projecte editorial, que s’incorpora al fons d’edicions especials i de llibres d’artista de la Panera.

 

Alguns artistes que hi participen: Lola Lasurt / Elena Aitzkoa / Mar Arza / Maddi Barber / Luz Broto / Lucía C. Pino / DO THE PRINT / Fermín Jiménez Landa / Mariona Moncunill / Olga Olivera-Tabeni / Mario Santamaría / Irene Solà / Marc Vives

 

 

+ info

 

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

20.10.2021 – 20.12.2021

Temporada d’òpera 2021-2022, VICTORIA CIVERA.

 

Inauguració de l’exposició de les obres del llibre “Temporada d’òpera 2021-2022”

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

Dimecres, 20 d’octubre a les 19.30h

 

 

Algunes obres disponibles

 

 

Presentem una sèrie d’obres sobre paper, realitzades per Victoria Civera entre València i Nova York en el 2021, per a la present temporada d’òpera del Liceu.

 

Seduïda per la idea de treballar el món de l’òpera, que li porta records d’infància (“la gran emoció que em va produir la veu de Maria Callas quan la vaig sentir per primera vegada, mentre dibuixava a la meva habitació, tindria uns nou anys”) i dels seus començaments a Nova York (“anàvem a un petit teatre entranyable que ja no existeix, Amato Opera, espai reduït però excepcional”), Victoria Civera parteix dels sentits que són, com en la vida, un component primordial per a transmetre i percebre emocions i per a enriquir l’experiència vital, sense separar l’emoció del compromís i una actitud vinculant amb la vida.

 

L’artista rep l’encàrrec com un repte, deixant-se portar per la seva pròpia mà, i decidint alhora que els dibuixos siguin il·lustratius de cada òpera. Realitzats a partir d’un treball intens, amb ritme, traç solt, l’artista es deixa portar pel drama i, alhora, s’enfronta a aquest amb molt d’humor, considerant l’humor necessari per a revitalitzar les experiències fortes.

 

En un procés que comença amb l’escolta, lectura i visionat de les òperes, gaudint de la música i de l’aprenentatge de les trames, Victoria Civera ha realitzat conjunts de quatre dibuixos per a cada òpera, als quals ha donat tempos diferenciats, però que en el seu conjunt formen una globalitat d’expressió i execució. Interessada per l’actualitat dels temes de les òperes, l’artista elucubra amb la possibilitat de realitzar una única Òpera a partir dels fragments de cadascuna de les òperes, amb amors, desamors, traïcions, desgreuges i matances bastant actuals.

 

Victoria Civera considera que les obres neixen a través d’experimentar amb els sentits, després, es forma l’emoció i la nostra consciència ens permet editar conceptualment aquestes experiències i emocions per a formalitzar una obra amb un carisma particular. Com en les partitures, les paraules escrites són també els nostres dibuixos mentals. “Crec que en el meu treball es dona amb freqüència la cerca d’una experiència global, que parteix de la combinació d’experiències sensorials diferenciades”.

 

Juntament amb els dibuixos, trobem l’obra “Sudario”, de 1998, un teixit de llana i cotó de 450 x 300 cm que va formar part de la seva exposició ‘El trance de las tijeras’ al Palacete del Embarcadero de Santander. És una peça reivindicativa, on una sèrie de mantes militars, masculines, cosides entre elles, tenen bordats una infinitat d’insults qualificatius que l’artista i les dones en general han rebut. Aquesta violència cap a la dona està present a la Òpera i als dibuixos de Victoria Civera.

+ info

 

 

*  Es prega confirmació al  93 317 73 78 o a l’adreça: anna@amicsliceu.com

 

 

Dialecto CA2M

22 de octubre 2021 – 9 de enero 2022

 

 

Hoy, en el año 2021, en la era de las Fake News, de la pandemia global de la covid-19 y de la emergencia climática, los museos han de proporcionar nuevas definiciones de cultura que permitan también usos sociales y formas de convivencia por venir. La cultura material que un museo cobija y cuida es su razón de ser fundamental. Las formas en que se desarrolla el crecimiento de una colección pública determinan su naturaleza administrativa y compartida. Los relatos que emergen de ella en cada articulación expositiva o en cada libro publicado son precisamente lo que permite que la institución se diga, que su función social tenga lugar. Un museo de arte contemporáneo muta continuamente y sus salas de exposiciones van variando durante el año con diferentes proyectos, persiguiendo un presente del arte también en continuo movimiento. Instalar por primera vez las colecciones del CA2M ocupando todo su edificio responde a la voluntad de explicar, doce años después de su fundación, qué museo es este, cuál es su razón de ser, mostrar públicamente el por qué de su programa y, sobre todo, celebrar la importancia de unos fondos construidos colectivamente como un proyecto con el que poder asumir la responsabilidad de contar qué es el arte contemporáneo desde aquí.

 

 

Más de 400 obras de 250 artistas en una exposición que instala por primera vez las colecciones del CA2M ocupando todos los espacios del CA2M. Es una celebración de la idea de Museo que estaba presente desde el decreto de su fundación. Al mismo tiempo, la exposición será internacional, como lo son sus colecciones – la del CA2M y la de la Fundación ARCO. Ahora bien, la historia se cuenta desde esta institución, desde las colecciones que conserva, en definitiva, desde Móstoles. Una gran parte de las obras no se habían mostrado nunca, fruto del importante esfuerzo de adquisiciones y trabajo con la Colección que se ha realizado en los últimos años, pero más importante es todavía es que se trata de la primera contextualización en un marco global del acervo del CA2M.

 

 

Figuras fundamentales desde Picasso a Ana Laura Aláez, pasando por Eduardo Arroyo, Antonio Ballester Moreno, Equipo Crónica, Luis Gordillo, Esther Ferrer, Joan Fontcuberta, Cristina Iglesias, Teresa Lanceta, Eva Lootz, Muntadas, Juan Muñoz, Palazuelo, Richard Serra, Teresa Solar o Cabello/Carceller, escriben una historia del Arte Contemporáneo contada desde Móstoles

 

 

+ info 

La Déconniatrie. Art, exil et psychiatrie autour de François Tosquelles.

Les Abattoirs, Toulouse

14.10.2021 – 06.03.2022

 

Basant-se en la trajectòria de Francesc Tosquelles, que fa de fil conductor, l’exposició analitza la relació entre art, l’exili, la psiquiatria i la noció de creació en el context d’exclusió, reclusió o hospitalització. Es tracta, doncs, de combinar una història de l’art modern amb una història de l’art brut i l’art contemporani, així com la de la psiquiatria i el decolonialisme.

 

Els antics escorxadors de Tolosa, el Abattoirs, donen la benvinguda a la primera etapa d’aquest projecte internacional, que reuneix més de 100 obres, tant d’art modern com les creades per pacients a l’hospital, a més de pel·lícules inèdites, llibres, arxius, fotografies i una secció d’art contemporani. Després circularà el 2022 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, ​​al Museu d’Art Modern de Tarragona i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid i el 2023 a l’ American Folk Art Museum de Nova York, tots ells coproductors del projecte.

 

L’exposició “La Déconniatrie” és reconeguda com a projecte d’interès nacional pel Ministeri de Cultura francès i compta amb el suport econòmic de l’Institut Ramon Llull i d’Acción Cultural Española. La Col·lecció de l’Art Brut de Lausana (Suïssa) i l’IMEC també la recolzen mitjançant préstecs d’obres.

 

Comissaris: Carles Guerra, professor de la Universitat Pompeu Fabra i comissari independent, Joana Masó, professora de literatura francesa a la Universitat de Barcelona i investigadora de la Càtedra UNESCO de Dones, Desenvolupament i Cultures; Julien Michel, investigador dels Abattoirs; Annabelle Ténèze, conservadora en cap i directora dels Abattoirs.

 

Artistes i autors que participen al projecte: Karel Appel, Benjamin Arneval, Antonin Artaud, Paul Balvet, Raphaël Barontini, Georges Bataille, Roger Bernat, Albert Belloc, Jeanne Bonnafé, Lucien Bonnafé, Mohamed Bourouissa, Brassaï, Georges Canguilhem, Giuseppe Capone, Georgette Chadourne, Jean Combier, Auguste Chauvin, Frédéric Delanglade, Fernand Deligny, Eugène Deslaw, Jean Dubuffet, Maxime Dubuisson, Éric Duvivier, Paul Éluard, Frantz Fanon, Jean Fautrier, Gaston Ferdière, Celestino Ferrando Marti, Auguste Forestier, Michel Foucault, Galo, Joséphine Guattari, Aimable Jayet, Allan King, Yayoi Kusama, Maurizio Lazzarato, Léon Marguerit, Agnes Martin, Agnès Masson, Jacques Matarasso, Angela Melitopoulos, Jean-Baptiste Metge, Henri Michaux, Myriam Mihindou, Margaret Miller, Joan Miró, Roméo Mivekannin, François Pain, Alejandro Parriego, Jean Paulhan, Perejaume, Josep Ponti Musté, Hans Prinzhorn, Marcel Réja, Alejandra Riera, José Roa, Mario Ruspoli, Enrique Sales, Salvadore Sales, Francisco Saura, Léon Schwarz-Abrys, Marguerite Sirvins, Nancy Spero, François Tosquelles, Hélène Tosquelles, Tristan Tzara, Romain Vigouroux, Gérard Vulliamy…

 

 

+ info

 

Documenta 15 unveils its artist list for 2022, including Erick Beltran, Jimmie Durham, Dan Perjovschi, and Lots of Collectives.

 

 

Ruangrupa released this list using a newspaper whose proceeds benefit the homeless.

 

The Indonesian group Ruangrupa has named 51 artists or collectives who will participate in the show that is set to open on June 18, 2022, in Kassel, Germany. More names may be added later. The street paper will be the official media partner for the major quinquennial exhibition. 

 

 

+ info